La recaptació d'almoines a Santa Creu:Els baciners

Al llarg dels segles, una de les missions que més han preocupat als Administradors de l’Hospital de la Santa Creu des de la seva fundació el 1401, ha estat la cerca de mitjans econòmics per a la seva subsistència.

Els privilegis concedits per reis i papes, les herències i els testaments atorgats al seu favor no sempre van ser suficients per poder continuar amb la labor d’assistència als malalts i acollits. Per tant, sovint s’havia d’apel·lar a la caritat dels ciutadans de Catalunya a través de crides en les que es demanaven almoines a favor de l’Hospital.

Baciner del segle XVII
(cliqueu per a veure'l més gran)

Per a regular aquesta recaptació, la Institució va crear la figura dels baciners: homes nobles o notables nomenats per la Molt Il·lustre Administració, que els lliurava un document acreditatiu del seu nomenament del qual penjava un segell de plom amb l’escut de l’Hospital. El seu peculiar nom venia donat per la bacina que duien i en la qual es dipositaven els donatius.

En arribar a la seva destinació, els baciners s’havien de presentar al mossèn i al batlle expressant el seu desig de fer una col·lecta. Llavors es tocaven les campanes per anunciar-ne la presència als habitants del poble, i a continuació, bacina en mà, recorrien els carrers a cavall –els baciners sempre disposaven d’una cavalleria–, tot tocant una campaneta com avís i recollint les almoines que se’ls oferien, tant monetàries com en especies, i sempre amb el document acreditatiu a la mà per a demostrar-ne la legalitat. Si a més aquell dia coincidia amb un festiu, el rector proclamava a l’església les indulgències concedides als qui havien fet la seva contribució.

Nomenament de baciner a nom de Joan Serra,
amb el segell de l'Hospital, 1660
(cliqueu)

Aquests personatges comptaven amb els mateixos privilegis de salvaguarda que, des del segle XV, havien estat atorgats als oficials de la Casa de Santa Creu pels reis Ferran d’Antequera, Alfons el Magnànim, la seva esposa Maria, Joana I, Carles I i Felip II de Castella.

Sota la protecció dels monarques, els baciners, eren francs de portatge de barca i barra (és a dir, estaven exempts de l’impost que des de l’alta edat mitjana es pagava pel pas de determinats llocs, per utilitzar un pont, i creuar rius en una embarcació), i també d’hostes (no estaven obligats a prendre part en accions de guerra); podien dur armes prohibides i ostentar les armes reials; no podien ser presos, marcats ni mutilats, ni ser obligats a tenir cap ofici a la ciutat o poble on exercien la seva funció.

Salvaguarda reial, s. XVI
(cliqueu)

Però l’ésser humà és feble, i molts d’aquells baciners que havien d’estimular la caritat a favor de l’Hospital van començar a fer-ho en el seu propi benefici. Els Administradors, decidits a acabar amb aquells abusos, van prendre una decisió potser no gaire encertada: arrendar la recaptació a tercers. Això, però, no agradava als possibles donants, que veien amb mals ulls que la seva aportació no anés a parar íntegrament a Santa Creu, i que una part quedés a mans de l’arrendatari. A partir de llavors, la figura del baciner va anar caient a poc a poc en decadència, fins a la seva desaparició definitiva a mitjans del segle XIX.

Els nous baciners

A finals dels anys 60 l’Hospital continuava amb els mateixos problemes econòmics que des del segle XV havien portat l’Administració de corcoll. La ciutat creixia i els malalts també, cosa que els obligava a fer una cerca contínua de mitjans de finançament. Així, l’any 1969 el doctor Carles Soler-Durall, Director General de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va tenir la iniciativa d’actualitzar l’antiga organització dels baciners.

La idea consistia que una personalitat rellevant de les diverses ciutats i pobles de Catalunya fos el portaveu a nivell de la seva localitat de les necessitats de l’Hospital, i qui centrés les captacions d’ajuts i donatius. La posada en marxa d’aquest programa implicava disposar d’una sèrie de persones amb una certa influència social, que en nom de l’Hospital farien arribar la seva crida a tots els racons de Catalunya.

Mitjançant el Departament de Relacions Públiques, es van contactar diferents personatges rellevants de la societat catalana, que el 15 de desembre de 1969 van signar de pròpia mà una crida sol·licitant ajut econòmic per l’Hospital. Aprofitant la campanya nadalenca d’aquell any, la missiva es va fer arribar al domicili de bona part dels catalans.

 

Carta dels nous baciners, 15 de desembre de 1969
(cliqueu)

Aquells baciners del segle XX van ser setze personatges prou coneguts, pertanyents al món artístic, literari i financer del moment:

• Andreu Avel·lí Artís “Sempronio”, escriptor
• Joan Capri, actor
• Jaume Carner, banquer
• Núria Feliu, cantant
• Josep Maria Gironella, escriptor
• Eusebi Güell, vescomte de Güell
• Joan Antoni Maragall, polític i marxant
• Josep Maria Mas Sardà, banquer
• Quico Pi de la Serra, cantant i membre dels Setze Jutges
• Josep Pla, escriptor
• Andreu Ribera Rovira, polític i advocat
• Pau Riera Sala, empresari i mecenes
• Ramon Maria Roca Sastre, notari
• Josep Maria Pi i Sunyer, advocat
• Antoni Tàpies, pintor
• Josep Vergés Matas, editor de Josep Pla.

Aquella va ser una bonica iniciativa, que va aplegar un grup de gent de móns diferents que, d’una forma més moderna però no menys efectiva, van arribar a la gent pietosa, tal i com segles enrere ho havien fet aquells homes que anaven de porta demanant “una gràcia de caritat per a l’Hospital”.

Article aparegut a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1970
(cliqueu)

La butlla fundacional de l’Hospital de la Santa Creu

A finals del segle XIV existien a Barcelona diversos petits hospitals, d’orígens i titularitats diversos. El 15 de març del 1401, per acord entre el Capítol de la Catedral i el Consell de Cent, es constituí l’Hospital de la Santa Creu amb la unió dels dos hospitals dependents del Capítol (els d’en Colom i d’en Vilar, que havien estat fundats per canonges) i els dos hospitals dependents de la Ciutat (els d’en Marcús i d’en Desvilar, fundats per ciutadans honrats). Poc després encara hi hagué dues noves incorporacions: el 27 de juny, l’hospital de Sant Llàtzer (fundat per un bisbe de Barcelona); i el 23 de juliol, el dels Pelegrins (depenent del monestir de Santa Eulàlia, o de Santa Anna). Tot això ho explicàvem en una entrada anterior sobre l'escut de l'Hospital.

Esquema de la fusió dels antics Hospital per a constituir el de la Santa Creu.

Benet XIII
(retrat modern d'Henri Serrur)

La unió va ser ratificada pel papa Benet XIII, per mitjà d’una butlla atorgada a Avinyó el 5 de setembre del 1401. Aquesta butlla reconeixia i confirmava tots els acords anteriors, i és de fet i de dret el document fundacional de l’Hospital de la Santa Creu, i del qual emana la constitució de la Molt Il·lustre Administració. Encara avui dia, en les relacions de la Fundació Privada amb les administracions públiques, es presenta testimoni d’aquests butlla en tant que document que en fonamenta l’existència.

La butlla original, un pergamí de 745 × 585 mm, sempre s’ha custodiat a l’Hospital; des de la inauguració de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau el 1930, es conservava emmarcada al despatx de Secretaria de la MIA, al Pavelló de l’Administració. El 1977 s’acordà dipositar-la provisionalment a l’Arxiu Capitular de la Catedral, on es restauraria i se’n faria una reproducció fotogràfica. Aquesta reproducció substituí l’original emmarcat a la Secretaria, però s’optà per deixar l’original en dipòsit a l’Arxiu Capitular, donada la manca de mitjans de l’Hospital per a assegurar-ne la bona preservació.

Un altre dels motius per al seu dipòsit a l’Arxiu Capitular fou la voluntat de la MIA que el pergamí pogués ser consultat i accessible a investigadors, cosa que llavors era més difícil des de l’Hospital. Però després de la rehabilitació del Recinte Modernista, l’Arxiu Històric ja disposa de tots els recursos per a la seva conservació i estudi, i des del juny del 2018 torna a custodiar aquesta peça que, amb més de sis segles d’història, representa el document fundacional d’una de les institucions més antigues d’Europa encara en actiu.

La butlla ha estat digitalitzada i incorporada a la plataforma de consulta de documentació històrica. La podeu veure clicant la imatge de sota:

Els escuts del vestíbul de Sant Pau

En una entrada anterior ja vam veure com Domènech i Montaner recorregué a l'heràldica per caracteritzar els dos hospitals que es reunien sota un mateix projecte; per una banda recuperà l'escut tradicional de l'Hospital de la Sant Creu, i en creà un de nou per a l'Hospital de Sant Pau, instituït pel llegat de Pau Gil. Aquests escuts es poden veure en molts racons del recinte, especialment al Pavelló de l'Administració, però no són els únics.

Vestíbul del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

De fet, al vestíbul d'entrada de l'Hospital hi trobem una gran quantitat de símbols heràldics. Es tracta d'una gran sala coberta amb nou voltes revestides de rajoles de ceràmica rosada, i suportades per quatre columnes de marbre amb base i capitell de pedra i decoració floral. Tractant-se del primer espai que es presenta al visitant per l'accés principal, Domènech l'aprofità per representar-hi simbòlicament la història dels hospitals reunits, decorant les petxines de les voltes amb diversos escuts –36 en total–.

Esquema de la disposició dels escuts a les voltes del vestíbul.
(cliqueu)

La distribució d'aquests emblemes heràldics per les voltes no és arbitrària, sinó que respon a un programa simbòlic ben determinat. Cada volta (o millor dit, cada tipus de volta) es correspon a un concepte diferent, relacionat amb les representacions de les quatre petxines que l'envolten. Vegem-ho.

1. L'Hospital de la Santa Creu, institució històrica de Barcelona i de Catalunya
    (gran volta central)

El primer i el segon escuts corresponen respectivament a la Catedral i a la Ciutat de Barcelona –en una versió simplificada–, i representen les institucions que el 1401 acordaren la creació de l'Hospital de la Santa Creu: el Capítol catedralici i el Consell de Cent. El tercer i el quart element, la creu de Sant Jordi i els quatre pals, extrets ambdós de l'escut de Barcelona, representarien també Catalunya i la nissaga reial catalana, el darrer monarca de la qual, Martí I, fou també el gran impulsor de la fundació del centre.

2. Pau Gil, mecenes de l'Hospital de Sant Pau
    (voltes petites de les cantonades)

Dels quatre emblemes d'aquestes voltes, només dos són pròpiament heràldics. El primer conté el cognom Gil, claríssima referència al benefactor. El segon i el tercer representen els escuts d'armes de Barcelona i de París: a la primera hi va néixer, i la tingué especialment present en fer testament; a la segona, hi va viure fins a la seva mort el 1896. El darrer emblema tampoc és un escut, sinó la reproducció del segell de la Banca Gil: un lleó envoltat pel lema "La dicha en la honradez".

3. La reunió dels dos hospitals i la construcció del pavelló de l'Administració
    (voltes el·líptiques laterals)

Per a remarcar la personalitat pròpia dels dos hospitals que es reunien en aquest projecte, Domènech i Montaner fa figurar-ne els respectius escuts: el de l'Hospital de la Santa Creu (amb segles d'història) i el de l'Hospital de Sant Pau (que crea ell mateix). Els dos darrers emblemes simbolitzen l'any d'inici (Α, alfa) i de finalització (Ω, omega) de les obres del Pavelló de l'Administració.

Domènech, gran estudiós de la ciència del blasó, hi recorre en aquesta ocasió com a mitjà per a fer present al visitant, des del mateix espai d'acollida de l'Hospital, els antecedent històrics i el context de la seva construcció, exaltant tant la institució històrica de Santa Creu com la figura del mecenes Pau Gil.

Els usos dels pavellons de l'Hospital(1916-2009)

Quan, el 1901, la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i els marmessors de Pau Gil acorden desenvolupar un projecte conjunt que reunís en un mateix espai l’Hospital de la Santa Creu i l’Hospital de Sant Pau, se n’encomanà el disseny a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, reconeixent-li així la seva experiència en edificacions d’aquestes característiques. Un any més tard, després d’estudiar les innovacions més modernes en arquitectura hospitalària i multitud d’hospitals europeus i nord-americans, Domènech presentà un projecte complet que integrava els dos hospitals en una ciutat jardí de 145.500 m², amb capacitat per a 1.000 malalts. El conjunt projectat constava de 48 pavellons comunicats entre sí per galeries subterrànies.

Diverses causes, però, motivaren el progressiu abandó d’aquest pla tan ambiciós, fins al punt que, de tots els pavellons que s’acabaren constituint, només dotze s’edificaren seguint el projecte original. El mateix arquitecte, amb el seu fill Pere Domènech i Roura, arribà a projectar abans de morir diversos pavellons que ignoraven directament les disposicions del seu pla inicial.

Plànol dels dotze pavellons previstos per a Sant Pau (en negre)
i el Pavelló Central, ja de Santa Creu (en vermell).

La primera fase de l’Hospital, sufragada pel llegat de Pau Gil, s’enllestí el 1912, malgrat que no fou lliurada a Santa Creu fins el 1913. Els edificis de Sant Pau estaven buits i sense habilitar, i Santa Creu es veié amb la càrrega de construir la seva part a la vegada que equipava pavellons ja edificats.

A principis de 1915 començaren les obres d’habilitació del Pavelló de Sant Salvador, anomenat inicialment del Sagrat Cor, que es destinà al Servei de Medicina de dones. El 30 de juny de 1916 sis malaltes pioneres van ser les primeres en traslladar-se del vell Hospital de la Santa Creu al nou Hospital modernista.

El 1917, a Sant Salvador el seguí el seu veí, Sant Leopold, també destinat a malaltes de medicina. Curiosament, aquests dos pavellons amb noms de Sants es projectaren per a ser ocupats per homes, però les necessitats de Santa Creu eren prioritàries en aquells moments.

Les primeres malaltes del Pavelló de Sant Leopold.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A partir del 1914 (quan s’inicià la segona fase de construcció a càrrec de Santa Creu) i fins l’any 1929 (amb el trasllat definitiu del vell hospital) no es concretaren els usos definitius de cada pavelló. Quan Alfons XIII l’inaugurà oficialment el 16 de gener de 1930, del projecte inicial de 48 pavellons només n’estaven acabats i funcionant 27, dotze dels qual integren l’actual recinte modernista.

Destinació dels pavellons

El Pavelló de l’Administració, que dóna entrada al recinte, conté un gran vestíbul que separa dues grans ales. El 1929, les estances de l’ala esquerra es destinaren a Sala de Juntes, Secretaria, Comptadoria, Caixa i Arxiu; i les de l’ala dreta a habitacions dels Metges de guàrdia, Reconeixement de malalts, Comissaria d’entrades i Biblioteca mèdica. Al centre, entre les dues ales, es trobava la magnífica Sala d’Actes.

Igual que els d’infermeria, aquest pavelló patí grans canvis a finals dels anys 50. Les seves estances es dividiren en pisos per a col·locar-hi diferents serveis administratius. Amb la inauguració del Servei d’Urgències l’any 1967, aquest ocupà part de l’ala de llevant de la planta baixa, i a principis de la dècada dels 90 es va ampliar també a l’ala de ponent.

L'entrada d'Urgències a la dècada dels 80s.
(cliqueu)

Un cop ja a l’interior del pati, a banda i banda del Pavelló de l’Administració, es troben dos petits pavellons, la finalitat original dels quals era l’admissió, desinfecció i aïllament de malalts, el de llevant per a homes i el de ponent per a dones. Els anys 1956 i 1957, tots dos patiren grans transformacions que en canviaren la fisonomia. El de dones, anomenat Santa Madrona, passà a acollir el Servei d’Odontologia i perdé el seu nom original a favor de Santa Apol·lònia, patrona dels dentistes. El mateix succeí amb el d’homes, Sant Josep Oriol, que es transformà en Sant Jordi quan s’hi instal·là el Dispensari d’Asma i Malalties Al·lèrgiques. Anys més tard, amb l’ampliació del Servei d’Urgències, Sant Jordi passà a allotjar les urgències pediàtriques.

Els vuit pavellons d’infermeria es destinaren a homes els de llevant, i a dones els de ponent. Els tres primers pavellons de cada costat eren d’una planta, i els dos darrers, de dues. La Puríssima i Sant Salvador, d’un pis, i Montserrat i Sant Manuel, de dos pisos, es dedicaren a Cirurgia de dones i d’homes. La Mercè va assumir l’especialitat de Ginecologia i Obstetrícia, i Sant Rafael la de Traumatologia. Medicina General, i Vies Digestives en especial, ocuparen el Carme. Sant Leopold es dedicà a les malalties del cor.

Les grans transformacions de les sales d’infermeria, amb la compartimentació de les estances i la creació d’habitacions sense massificació, féu que els pavellons assumissin diferents especialitats sense separació de sexes, a diferència de com havia estat en els seus inicis. Serveis com Cures Intensives, Medicina Interna, Hematologia Clínica, Cirurgia General, Cirurgia Vascular, Oftalmologia, Patologia Digestiva, Ginecologia i Obstetrícia, i Laboratoris en foren els darrers ocupants fins a la restauració del recinte.

La compartimentació del pavelló de la Mercè, cap als anys 80s.
(cilqueu)

Totes les intervencions quirúrgiques, excepte les d’infància, es duien a terme al Pavelló Central Quirúrgic dedicat a Sant Cosme i Sant Damià. L’edifici consta de tres plantes i soterrani, on es trobaven els vestuaris dels metges, el magatzem de material i les sales d’espera dels malalts que havien de ser intervinguts, que hi accedien a través de les galeries que l’uneixen amb la resta de pavellons.

Al primer pis hi havia el quiròfan o amfiteatre operatori, tot revestit de marbre, amb llum natural i artificial. Al seu voltant comptava amb petites estances per a anestèsia i infermeries dels malalts acabats d’operar. El segon pis es completava amb dos quiròfans més, una sala per enguixats, una d’esterilització de material i instrumental, i l’arsenal quirúrgic. La tercera planta l’ocupava un laboratori d’urgència, dues sales per la càmera fotogràfica i tots els generadors del pavelló. Era, sens dubte, un dels pavellons per a cirurgia més complets i millor equipats. Els anys 80 es transformà profundament a fi d’adaptar-se a les necessitats de la cirurgia moderna.

Malgrat que no formen part del conjunt modernista, hi ha altres pavellons que han estat molt importants per a la vida hospitalària, com el Central o pavelló de serveis. Aquest comptava amb el convent que albergava a la Comunitat de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu; la cuina, on es preparava el menjar pels malalts i empleats; i la Farmàcia, que elaborava els seus propis medicaments continuant la tradició de l’antic Hospital de la Santa Creu.

Altres serveis s’instal·laren en pavellons sufragats per la caritat de benefactors, com el pavelló de l’Assumpció, de Medicina General femenina (que mes tard passaria a ser l'Institut d'Urologia), Sant Frederic i Santa Victòria, per a nens i nenes; Sant Carles i Santa Francesca, per a malalties del cor i respiratòries; Santa Faustina, per a malalts tuberculosos; o Sant Antoni, per a Cirurgia Ortopèdica i Traumatològica.

El pavelló de l'Assumpció a la dècada dels 60s.
(cliqueu)

La Casa de Convalescència, continuació de la de Santa Creu, avui acull la Universitat Autònoma de Barcelona; i de la bonica església en destaquen els seus magnífics púlpits representant Sant Lluc i Sant Marc.

El 2009 els vells pavellons es van buidar per a traslladar-ne els malalts a un hospital més modern, i així poder començar l’habilitació del recinte amb l’objectiu d’obrir-lo com a monument a la ciutat. Malgrat tot, i la bellesa que respira, molts nostàlgics recordem les anades i vingudes de personal i malalts per jardins i passadissos, que al llarg de gairebé noranta anys van donar vida a aquesta gran ciutat de la medicina.

Cent anys de vida hospitalària (1916-2016): El pavelló del Sagrat Cor

Enguany, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau celebra 100 anys de vida hospitalària. El 30 de juny de 1916, sis malaltes pioneres van ocupar el primer pavelló de l'ala est del nou Recinte Modernista, curiosament destinat a homes i anomenat en aquells principis del Sagrat Cor.

La primera fase de l'Hospital, sufragada pel llegat de Pau Gil, s'havia enllestit el 1912, malgrat que no fou lliurada a Santa Creu fins el 1913. Els edificis de Sant Pau estaven buits i sense habilitar, i Santa Creu es veia en la necessitat de construir la seva part i a la vegada equipar els ja edificats.

El pavelló de Sant Leopold fotografiat per Josep Salvany el 1912.
Biblioteca de Catalunya.

A principis de 1915 comencen les obres d'habilitació del Sagrat Cor. Fins i tot el mes de juliol el nunci del Papa Benet XV, Mn. Ragonessi, va beneir el pavelló en una visita a les obres de l'Hospital. La posada en marxa de l'edifici era necessària no només per a la seva conservació, sinó especialment per a servir d'estímul a les persones caritatives que amb el seu ajut podrien sufragar la construcció de nous pavellons i el seu equipament.

Però aviat van sorgir els problemes. Les rendes de l'Hospital eren insuficients per a cobrir el pressupost de despeses que forçosament augmentarien per la duplicitat de serveis entre les noves instal·lacions i les de Santa Creu, alhora que un altre fet, l'incendi del Teatre Principal, font important d'ingressos, va obligar a retardar el trasllat al mes de juny de 1916.

Posada en funcionament

El pavelló va ser destinat a malaltes de Medicina, a càrrec del Dr. Pablo Torrents, i sota la direcció facultativa del Dr. Joaquim Torras i Pujalt. Fins aquell moment el Dr. Torrents assistia el departament d'Homes. També es creà un petit reglament de cinc punts per a una millor organització:

1. L'entrada de les malaltes s'havia de fer a l'oficina d'entrades de l'Hospital de la Santa Creu, al carrer Hospital.
2. Els metges interns de la visita del Dr. Torras tindrien un abonament semestral pel tramvia d'Horta –que conduïa a l'Hospital– o bé se'ls concediria una gratificació equivalent.
3. El pavelló tindria tres metges practicants; un d'ells amb guàrdia permanent, que hauria de residir constantment a l'Hospital que es faria càrrec de la seva manutenció i assistència.
4. A la resta de metges practicants se'ls abonaria un plus de sis pessetes per despeses de tramvia.
5. El pavelló tindria una farmaciola amb les substàncies i materials més necessaris. Aquesta aniria a càrrec de la Germana competent en treballs de Farmàcia. Les fórmules que no es poguessin despatxar per insuficiència de la farmaciola es demanarien a la Farmàcia de la Santa Creu.

Un cop solucionats aquests punts, i després que el Dr. Torras seleccionés les malaltes que haurien de ser traslladades, el 30 de juny, festivitat del Sagrat Cor i un dia després del de Sant Pau, es féu efectiu el trasllat.

L'Administrador de Torn i canonge, D. Francesc Muñoz, va beneir les sales i celebrà missa a la capella provisional de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, instal·lada al mateix pavelló, i com a colofó als actes, la Molt Il·lustre Administració va realitzar la seva reunió periòdica en una de les dependències, on va acordar per unanimitat deixar constància en l'acta del nom de les primeres malaltes que ocupaven el nou Hospital, així com del personal mèdic, eclesiàstic i de serveis que les atenien.

Fragment de l'acta de 30 de juny de 1916, amb el llistat de
les primeres malaltes i el personal que ocupà el pavelló.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Tot el descrit va culminar amb la visita el 25 d'agost de l'Inspector Provincial de Sanitat, que impressionat per les immillorables condicions que presentaven les noves instal·lacions, va aprovar i autoritzar el seu funcionament. Aquesta decisió es va veure ratificada pel Governador Civil.

Petites dificultats

El començament de la vida a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau no va ser gaire fàcil. Situat als afores de Barcelona i envoltat de camps, es feia difícil el seu accés. Fins a tal punt que el Dr. Torras, preocupat pel bon funcionament del seu servei, va demanar a l'Administració que gestionés amb l'Ajuntament la instal·lació de faroles al carrer del Dos de Maig, des del carrer de Fresser fins al propi l'Hospital. Per aquest carrer hi passava el tramvia que arribava a Horta, i que era utilitzat per treballadors, malalts i familiars  per arribar a la Institució.

Detall d'un plànol de Barcelona del 1911, on es pot apreciar el recorregut
del tramvia d'Horta –en vermell–, l'Hospital en construcció –en blau–, i
destacat el tram del carrer del Dos de Maig que els uneix.

Per la seguretat de les malaltes, que havien de fer el seu ingrés a les oficines d'entrada de Santa Creu, aquestes eren acompanyades al nou Hospital per una infermera o serventa de confiança. El mateix passava a l'inversa, quan eren traslladades a la Casa de Convalescència del vell hospital per a la recuperació. Això va motivar la compra d'un vehicle per poder fer un trasllat més còmode i correcte.

El dia a dia va fer que sortissin a la llum mancances que poc a poc s'anaven resolent. Per exemple, moblar la rotonda del pavelló amb taules i chaise longues perquè les malaltes hi passessin el seu període de convalescència; la instal·lació d'un escalfador d'aigua pel bany, o la col·locació de vidres a les galeries subterrànies per a evitar corrents d'aire. Però sobretot, poder disposar de calefacció central, primordial per  a escalfar l'enorme sala durant l'hivern.

Malgrat tot, el nombre de malaltes de medicina anava en augment, i els Administradors van començar a buscar fórmules per a habilitar i posar en marxa el pavelló de Sant Leopold, contigu al del Sagrat Cor. Finalment, això fou possible amb la creació d'una nova junta pel Fons de Beneficència de la Província. A la seva primera reunió es va decidir sufragar les despeses de l'estada de 28 malalts a les sales dels pavellons de l'Hospital.

El maig de 1917, conclosa l'habilitació del pavelló de Sant Leopold, es començaren a admetre malaltes, però el Dr. Torras disposà que en ambdós pavellons només n'hi poguessin ingressar 40. La causa era la manca de personal mèdic.

Canvi de nom: de Sagrat Cor a Sant Salvador

A principis de 1923, gràcies a la donació dels germans de D. Manuel Mariné, s'acorda la construcció d'un pavelló dedicat a la seva memòria i que per desig exprés de la família hauria de dur el nom de Sant Manuel. Per a no produir més confusió amb el del Sagrat Cor, anomenat també de Sant Manuel o del Salvador, es decideix que aquell només tingui el nom de Sant Salvador.

Anys més tard, el juny de 1928, es decideix donar definitivament el nom de Sagrat Cor al pavelló del càncer, que tot just començava la seva construcció

D'esquerra a dreta, imatges del Salvador, de Sant Manuel i del Sagrat Cor
a les façanes dels respectius pavellons homònims.
(cliqueu)

Nous destins

Ja pròxim el trasllat definitiu de l'Hospital de la Santa Creu, el president del Cos Facultatiu, Dr. Miguel Horta, presentà a l'Administració la distribució de les visites i dispensaris que s'havien de disposar al nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

El 15 de març de 1929, el servei de Medicina de Dones, que ocupava els pavellons de Sant Salvador i de Sant Leopold, van passar a ocupar el de l'Assumpció. El primer pis del pavelló de Sant Salvador va ser destinat a Medicina d'Homes a càrrec del Dr. Estapé; el soterrani s'assignà per a l'hospitalització i visita del Servei d'Oftalmologia del Dr. Barraquer.

El mes de juny del mateix any, i en compliment de les últimes voluntats de l'Excm. Senyor Marquès de Castellbell, s’acordà destinar 28 llits del primer pis del Pavelló de Sant Salvador per a homes malalts "pobres vergonyants": malalts que en altres temps tenien millor posició i que per qualsevol motiu l'havien perduda. L’assistència mèdica aniria a càrrec del Dr. Manuel Prats. Pel que feia a la cirurgia, podrien escollir el metge que els hagués d'assistir. Les habitacions existents estarien reservades per a malalts distingits.

Aquesta sala duia el nom del Marquès, i va ser inaugurada el 10 de maig de 1930, quatre mesos després de la inauguració oficial. Desprès de la Guerra Civil, el pavelló de Sant Salvador es va destinar a malalts d'oftalmologia, otorinolaringologia, neurologia i traumatologia. Fins a la seva transformació l'any 1967, quan s'hi instal·là la Unitat Coronària i, més tard, la Unitat de Cures Intensives Generals, que es traslladaren al Nou Sant Pau el 2009, amb el tancament definitiu del Recinte per a la seva rehabilitació.

Després de cent anys, el destí d'aquest emblemàtic pavelló està ben definit. Després d'una acurada restauració, s'està treballant en un espai expositiu que mostrarà la història de la institució i posarà en valor la figura de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i que ben aviat estarà a l'abast de tothom.

Imatges que fan història: l'exposició

Després de la publicació d'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Imatges que fan història, des del passat 20 de maig ja se'n pot visitar l'exposició al Recinte Modernista de Sant Pau:

Imatges que fan història (1880-1980), la nova exposició temporal que acull el Pavelló de Sant Jordi, és una selecció de les millors imatges d'aquella publicació, un recull de fotografies històriques de l'activitat mèdica a l'Hospital durant un segle. Com en el cas del llibre, el relat comença amb l'antic Hospital de la Santa Creu de finals del XIX i acaba amb el Sant Pau dels anys 80. Aquest recorregut es fa a través de més de 40 fotografies procedents de diverses institucions i particulars de Catalunya.

La publicació del llibre i l'exposició són la culminació d'un llarg procés en el qual l'Arxiu Històric ha participat molt activament. Les tasques van començar l'octubre del 2015, contactant amb arxius i particulars susceptibles de conservar fotografies de l'Hospital. Se'n van revisar milers d'una vintena de procedències diferents, i al final es van reduir a 250 imatges d'interès. Amb gran esforç, ja que totes eren magnífiques, vam haver de reduir a les 148 que apareixen al llibre, de les quals només 84 procedien de fons propis.

Les ineludibles gestions de sol·licitud de drets i reproduccions ens han permès tractar amb companys d'altres institucions, que en tot moment han estat de gran ajut en atendre les nostres peticions. Però potser el més entranyable ha estat el contactar amb els hereus d'aquells fotògrafs que, amb el seu ull, van saber retratar la construcció i la vida posterior que va tenir aquell projecte concebut per Lluis Domènech i Montaner com una gran ciutat de la medicina i que avui en dia podem gaudir com un gran recinte històric.

Des d'aquest bloc, i personalment els seus autors, volem agrair a tots els que d'alguna o altra manera han contribuït a fer possible el llibre i l'exposició.

Pilar Salmerón i Miquel Terreu

Diverses imatges de l'exposició (cliqueu per a veure-ho més gran)

 ► Imatges que fan història (1880-1980)

Recinte Modernista de Sant Pau, Pavelló de Sant Jordi
10 a 18.30. Diumenges i festius: 10 a 14.30.
Visita gratuïta el primer diumenge de cada mes.

Publicació del llibre Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.Imatges que fan història

La portada del llibre
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Coincidint amb la celebració de la Diada de Sant Jordi, ja ha sortit a la venda el llibre Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Imatges que fan història. Editat per la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, tant la selecció de les imatges com els textos que les acompanyen han anat a càrrec dels autors d'aquest bloc, Pilar Salmerón i Miquel Terreu.

L'obra recull unes 150 fotografies històriques procedents de diversos arxius i particulars de tot Barcelona –entre els quals l'Arxiu Històric del propi Hospital–, que permeten resseguir la trajectòria d'aquesta institució entre 1880 i 1980. Des del funcionament de l'antic Hospital de la Santa Creu, al Raval barceloní de finals del segle XIX, fins a la gran modernització de la medicina i de l'Hospital que tingué lloc especialment cap a les dècades dels 60 i els 70.

Els 100 anys que abasta aquest conjunt de fotografies s'articulen en sis grans etapes, tot seguint la trajectòria de l'Hospital. Algunes se succeeixen, d'altres se solapen parcialment: el final de l'antic Hospital, la construcció de Sant Pau, l'habilitació en paral·lel a la continuació de les obres, el dia a dia fins a la Guerra Civil, la postguerra, i l'onada modernitzadora. No s'ha pretès fer una simple cronologia, sinó que en ocasions s'ha preferit no seguir un ordre temporal estricte per tal de poder contextualitzar millor les fotografies, sempre acompanyades d'un text explicatiu.

Interior del llibre
(cliqueu)

Creiem sincerament que aquest llibre pot ser una obra imprescindible si voleu conèixer, i veure, la història d'aquest trosset de Barcelona que ha estat i és l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

L'Arxiu Històric de l'Hospital (II)

L'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau conserva la documentació generada per aquest Hospital des de fa més de 600 anys, i està considerat un dels arxius hospitalaris més importants d'Europa i del món. Després d'haver-ne repassat la trajectòria fins a principis dels anys 1930 en una entrada anterior, en aquesta ocasió reprenem el fil per a arribar fins a l'actualitat.

Arxiu de l'Hospital General de Catalunya 

Amb l’aixecament militar de Barcelona i en previsió de les necessitats sanitàries que originaria la guerra, el govern de la Generalitat de Catalunya va considerar la possibilitat d’utilitzar l’Hospital com un dels punts bàsics per pal·liar la seva estructura sanitària. Així, el 26 de juliol de 1936 decidí canviar el seu nom pel de Hospital General de Catalunya, i es nomenà una Junta Administrativa en substitució de la Molt Il·lustre Administració (MIA).

Saluda dels administradors de l'Hospital, modificat amb
segells que n'oculten l'escut i en "corregeixen" el nom.

A finals de desembre de 1936 l’Arxiu Històric de la Ciutat, en virtut del Decret de la Generalitat sobre incautació d’Arxius, s’interessà a fer-se càrrec de l’Arxiu de l’Hospital, però va rebre una resposta negativa per part de la Junta Administrativa, que havia acordat que, tota vegada que l’establiment actuava amb tota la plenitud de les seves funcions, no hi havia perill de perdre ni malmetre l’Arxiu, degudament instal·lat a les oficines de l’Administració, i que com en ell es trobava la història de la casa tant en el seu aspecte administratiu com científic, estimava que no hi havia raó per a la incautació que es demanava. L’única excepció van ser els documents referents a herències i finques, però que van tornar a l’Arxiu de l’Hospital en acabar el conflicte.

Per una sol·licitud de la Conselleria de Governació en la que sol·licitava la relació i els havers del personal de l’Hospital, sabem que la funció d’arxiver la continuava exercint el vicesecretari de la MIA, amb titulació d’advocat i categoria d’oficial de primera, i un haver de 7.000 pessetes anuals.


La postguerra

Un any després de reinstaurada la Molt Il·lustre Administració, aquesta va rebre un ofici de la Diputació en el qual sol·licitava que els lliuressin els documents d’interès històric que encara es trobaven a l’Arxiu de l’Hospital. La petició venia motivada per assegurar-ne millors condicions de conservació i estudi. La resposta dels Administradors va ser que tot el que es demanava ja havia estat lliurat feia molts anys, i el que restava només era d’interès per a la Institució.

Fragment de l'Acta de la MIA del 28 d'octubre del 1940,
referent a l'ofici remès per la Diputació Provincial.

L’Arxiu no estava tancat al públic, sinó que era objecte de consulta prou sovint, prèvia sol·licitud a l’Administració. Així ho demostren diverses peticions conservades, entre les que destaca la de Jaume Vicens i Vives –llavors catedràtic d'Història Universal Moderna i Contemporània de la Universitat de Barcelona–, que el juliol del 1953 demanava accés perquè els seus deixebles, Jordi Nadal i Oller i Emili Giralt i Raventós, poguessin consultar els fons de l’antic Hospital de la Santa Creu per a estudiar la conjuntura econòmica barcelonina dels segles XVI i XVII.

Carta de recomanació de Jaume Vicens i Vives per a la consulta de l'Arxiu Històric.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A partir de la dècada del anys 50, l’Hospital començà a viure una gran transformació deguda a les creixents necessitats de crear noves sales amb l'aparició de noves especialitats mèdiques, i també per a buscar nous espais pel personal administratiu en augment. La Sala de l’Arxiu, igual que la de Biblioteca, fou molt transformada, i es dividí en pisos per a crear aquests nous espais. Llavors, la documentació de l’Arxiu es reinstal·là entre la Secretaria de la MIA i altres dependències del Pavelló de l’Administració.


Una nova organització

En el marc d'aquesta adaptació de l'Hospital als nous temps, l’any 1966 s’incorporà a l’Hospital el primer Director General. Aquest, preocupat per la disgregació de l’Arxiu, va exposar davant de la Molt Il·lustre Administració la necessitat de contractar un arxiver professional per a fer-se'n càrrec.

El 1972 l'Arxiu es constituí formalment com a Departament d’Arxiu Central. A més de la documentació històrica, també se li confià la custòdia de la documentació administrativa i clínica. Amb aquest motiu s’habilitaren diversos espais de l’Hospital com a dipòsits documentals i s’obrí una sala de consulta per a investigadors a la tercera planta del Pavelló de l’Administració. El 1977 l’Arxiu també passà a assumir la custòdia de la documentació de la Molt Il·lustre Administració, de Gerència i de la Direcció Mèdica.

La sala de consulta oberta el 1972, en una imatge de principis dels anys 1990.
(cliqueu)

Però la importància de l’Arxiu i el volum de documentació que anava gestionant en requeria la centralització en un sol espai. A principis del 1978 es va fer un estudi per a l’habilitació del Pavelló de la Mercè, que fins llavors havia acollit el Laboratori Central. Tot i així, finalment el pavelló es destinà a bloc obstètric –Sala de Parts i Urgències Ginecològiques–, i l'Arxiu Central es va mantenir al de l'Administració. Amb la creació poc després de l’Arxiu d’Històries Clíniques, l’Arxiu Central es desvinculà de la documentació clínica i recuperà la seva denominació original d'Arxiu Històric.

Finalment, l’any 1992 l’Arxiu Històric es dotà d’unes noves dependències a la quarta planta del Pavelló de l’Administració, sobre la sala de consultes de què ja disposava, que s'adequaren per a la preservació i exposició dels fons conservats, i que repercutiren en un accés més fàcil i directe per part del públic interessat. El mes de novembre del mateix any, un grup d’experts en modernisme de la UNESCO van fer una acurada visita a l’Hospital i van inaugurar oficialment les noves instal·lacions de l’Arxiu. De fet, la importància d’aquest fons documental i bibliogràfic, que es remunta al segle XV, fou una de les raons que portaria aquesta Institució a declarar l’Hospital Patrimoni Mundial l’any 1997.

Els espais de l'Arxiu a la 4a planta, inaugurats el 1992.
(cliqueu)

A partir d’aquell moment, l’Hospital passà a interessar-se per la seva projecció com a patrimoni històric i conjunt modernista, amb una sèrie d’accions encaminades a obrir l’Arxiu al públic, adoptant uns criteris d’admissió més lliures i no només limitats a experts i estudiosos com fins llavors. També s’oferiren visites concertades per a grups vinculats a sectors culturals, sanitaris i ciutadans. Fruit d'aquest impuls, el nombre de consultes va créixer considerablement, i es van fer innumerables visites que donaren a conèixer els fons documentals de l'Hospital.

Dos trasllats

Dependències del Capítol de la Catedral
de Barcelona al carrer de Sant Sever.

Amb la inauguració del tercer Hospital, el nou Sant Pau, es plantejà la necessitat de restaurar els pavellons del recinte històric modernista, inclòs el Pavelló de l’Administració, seu de l’Arxiu. El 2009, per acord de la MIA, l’Arxiu Històric es va traslladar provisionalment a uns espais cedits pel Capítol de la Catedral de Barcelona, al carrer de Sant Sever. Aquella va ser la seva ubicació durant cinc anys, sense perjudici pels investigadors, que van poder seguir accedint-hi i consultant-lo.

Completada la rehabilitació d’una part important del Recinte Modernista, estava previst que l’Arxiu Històric tornés a instal·lar-se al Pavelló de l’Administració, un cop condicionat per a acollir-lo, i a finals del 2013 ha passat a ocupar la seva ubicació definitiva.

Les dependències de la 4a planta del Pavelló de l'Administració s'han reconvertit en uns espais acollidors i ben il·luminats amb llum natural tot el dia, que donen cabuda a les zones de treball tècnic i a una sala de consulta amb capacitat per a deu investigadors, oberta a tothom que ho sol·liciti prèviament. Per altra banda, s'ha construït un dipòsit documental que compta amb totes les mesures de seguretat i climatització; està aïllat de la resta de dependències per murs i terra tallafocs, i té capacitat per a 600 metres lineals de documentació.

Sales de treball i consulta (dalt) i dipòsit documental (baix) de l'Arxiu Històric.
(fotografies de Robert Ramos; cliqueu)

L'Arxiu Històric de l'Hospital (I)

L'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un dels arxius hospitalaris més importants que es conserven a l’actualitat. Cronològicament abasta dels segles XV al XXI, tot i que també conserva documents anteriors. Es tracta d’un fons que per les seves característiques revela la història de Catalunya i de la ciutat de Barcelona al llarg de més de 600 anys d’història.

L'Arxiu a l'antic Hospital de la Santa Creu

L’Arxiu ha existit des de la fundació de l’Hospital, com es fa evident veient la inscripció del segle XV que encara es conserva a l’escala de la Caritat de Santa Creu i que indicava la seva entrada: "Rational e archiu del Hospital".

Inscripció conservada a l'antic Hospital de la Santa Creu
(Imatge allotjada a bnc.cat/El-Blog-de-la-BC)

Anotacions de Sebastià Roger
a les Ordinacions de 1417.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

L’ofici de l’Arxiver va ser assumit pels escrivans fins a finals del segle XVI, quan un d’ells, Sebastià Roger, va fer unes anotacions molt al·lusives al marge de les primeres Ordinacions de l’Hospital de l’any 1417, on no es feia referència a aquest ofici. En aquestes anotacions avisa:

de ací ve tot lo dany a les rendes del Spital y la més principal causa és de no tenir home propri en lo arxiu que port en orde tota la machina de les scriptures y los llevadors de rendes [...].

L’administració va resoldre el problema nomenant el mateix Roger com arxiver el 1596. A les Ordinacions de l’Hospital de 1756 ja van quedar regulades les Obligacions dels Arxivers.

El Llibre de rebudas ..., 1724-1849.
(cliqueu)

_____
A l'Arxiu es conserva el Llibre de rebudas dels llibres, actes y de demés papers se extrahuen del Arxiu de l'Hospital General de Santa Creu de Barcelona, començat l’abril de 1724 pel notari Grau Ferrusola. A més de complir amb la seva missió de control de sortida de documents, aquest llibre també ens dóna els noms dels arxivers que van exercir el seu ofici a l’Hospital fins a mitjans del segle XIX: Josep Vila, notari (1726); Baltasar Dalmau, prevere (1769-1779); Joan Francesc Costa, racional (1791-1814), Jaume Cases, arxiver i sotsarxiver (1818-1833); Jaume Salvador (1837-1846); Nicolau Soldevila (1849).

Portada de les Ordinacions del 1759, i pàgina on es detallen les obligacions dels arxivers.
(cliqueu)

L'Arxiu en el projecte de Domènech i Montaner

Gràcies al llegat que el 1898 instituí Pau Gil Serra, banquer català establert a París, va sorgir el conveni entre la seva marmessoria i la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l’Hospital de la Santa Creu per a la construcció de dos Hospitals en un projecte conjunt: el de Sant Pau i el de la Santa Creu.

A la memòria del projecte presentat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner per a la seva construcció, dins l’apartat dedicat al Pavelló de l’Administració, s’hi descriu el lloc on ha d’estar situat l’Arxiu: "[A Poniente] la gran sala de Secretaría y Archivo, capaz para contener los documentos y registros del Hospital de la Santa Cruz que cuentan siglos y millares de volúmenes". Aquesta Sala, de 10 x 20 metres de planta i 12 metres d’alçada, era simètrica a la destinada a Biblioteca i Museu.

Planta del 1r pis del Pavelló de l'Administració, de Lluís Domènech i Montaner.
S'hi observa com estava previst allotjar l'Arxiu a l'extrem de l'ala esquerra.
(cliqueu)

La venda a l’Institut d’Estudis Catalans

El 1918, els Administradors de l’Hospital van acordar la venda a l’Institut d’Estudis Catalans d’alguns documents "sense interès per l’Hospital", i els funcionaris d’aquesta entitat van visitar l’Arxiu per a fer-se càrrec de la quantitat i naturalesa dels documents. El 15 de febrer de 1919, després de diverses reunions entre ambdues institucions, Jordi Rubió, Director de la Biblioteca de Catalunya, exposà en una carta mecanografiada i dirigida al Secretari de la MIA, Sr. Felip Ramon, la decisió presa a la darrera reunió de la Secció Històrica de l’Institut, celebrada dos dies abans, pel que feia a l’adquisició dels documents:

• L’Hospital cediria tots els manuals de notari, pergamins, lligalls, reculls d’al·legacions jurídiques, papers, etc., que es convingueren verbalment en les entrevistes mantingudes.
• L’Institut n’oferiria pel conjunt la quantitat de 8.000 pessetes.
• En virtut de la reducció a què s’havien vist sotmesos els medis econòmics de l’Institut per raó de la pròrroga del pressupost provincial, no podria començar a efectuar-se el pagament fins l’1 d’abril, data en que conclouria l’esmentada pròrroga. Entre els dies 1 i 15 del mateix mes, l’Institut faria efectives la meitat de l’esmentada quantitat íntegra i lliure d’impostos, la qual seria pagada per la caixa de l’Institut.
• Un cop efectuat aquest pagament, l’Administració de l’Hospital faria entrega dels documents del seu Arxiu, i per part de l’Institut es procediria a fer-ne un inventari provisional, del qual donaria còpia firmada a l’Administració.
• Acabat i acceptat aquest inventari, la redacció del qual no es podria perllongar mes enllà de l’1 de setembre, es procediria al pagament de la segona meitat del preu convingut.
• L’Institut d’Estudis Catalans tindria degudament ordenats i catalogats aquests documents, dins del termini indispensable per aquesta mena de treballs, i el tindria sempre a disposició de l’Hospital, per a que pogués consultar-lo; per a facilitar-li el seu estudi, li entregaria una còpia de l’índex principal que se’n fes.

Rubió concloïa sol·licitant el parer de l’Administració de l’Hospital, i desitjant en nom de l’Institut que es dugués a bon terme l’adquisició, per a poder estar obert a estudiosos, i al mateix Hospital, un conjunt de documents que eren fins ara de ben difícil consulta. En un afegitó manuscrit, apuntava: “si us convé començar a treure papers abans de la data citada, per part nostra no hi hauria inconvenient”.

Afegitó manuscrit de Rubió a la carta enviada el 15 de febrer del 1919.

Un cop estudiat el document per part de la MIA i després d’algunes esmenes als punts presentats, aquesta n’afegeix dos més al conveni:

• Sempre que convingui a l’Administració de l’Hospital produir original en qualsevol judici o expedient dels pergamins o documents expressats, l’Institut l'haurà de facilitar amb les garanties convenients.
• L’Institut no podrà cedir ni vendre en tot ni en part els esmentats documents sense previ consentiment de l’Administració, la qual en cas de convenir-li podrà tornar a fer-se’n càrrec retornant el preu satisfet, si fos la totalitat, i el que de comú acord es fixi, si son peces soltes.

El 12 de juny de 1919, ambdues parts signaven el conveni a la seu de la Diputació Provincial de Barcelona. Per part d’aquesta entitat, el Secretari Sr. Lluís Janer i Blanco, i el President Sr. Joan Vallés i Pujals; per part de l’Institut d’Estudis Catalans, el President de la Secció Històrico-Arqueològica, Sr. Josep Puig i Cadafalch; i en nom i representació de la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital, el Canonge Administrador de Torn, Sr. Sebastià Puig. Des de llavors, com sabeu, els fons de l’antic Hospital de la Santa Creu està repartit entre les dues institucions, que són l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya.

Conveni signat entre la MIA i l'Institut d'Estudis Catalans el 12 de juny de 1919.
(cliqueu)

El 27 de juliol de 1923, quatre anys després de la signatura de la venda dels documents, l’Administrador de l’Hospital Dr. Sebastià Puig, féu notar a la resta d’administradors que des de la cessió no s’havia rebut l’inventari dels documents, tal com s’havia pactat al punt V del conveni. Malgrat que aquest mateix administrador va fer les gestions a fi d’aconseguir el document, no hi ha notícia que ho aconseguís.

Avui en dia ja comptem amb la relació de documents, gràcies a un conveni de col·laboració signat el 2 de maig de 2006 entre la Biblioteca de Catalunya i la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau per a la elaboració d’un catàleg conjunt de la documentació de l’antic Hospital de la Santa Creu, en virtut del qual es van iniciar les tasques de catalogació i descripció del Fons i es va establir una classificació que regeix l’instrument únic de descripció per a les dues institucions.

Un nou emplaçament

Un any abans del tancament del vell Hospital i de la totalitat del seu trasllat al nou Hospital modernista, començà l’habilitació de l’espai destinat a Arxiu, que també compartiria amb la Secretaria de la Molt Il·lustre Administració, en ser el seu vicesecretari qui feia d’arxiver encarregat de la custodia dels documents. L’arquitecte Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner i continuador de la seva obra després de la mort del seu pare el 1923, fou l'encarregat d'habilitar l'espai, construint-hi una galeria perimetral i fins i tot dissenyant-ne els armaris.

Recreació de l'aspecte que devia presentar l'Arxiu després de la seva
habilitació per Pere Domènech i Roura.
(cliqueu)

Continua:
L'Arxiu Històric de l'Hospital (II)