L'Hospital d'en Marcús

Representació de l'Hospital d'en Marcús
amb el seu escut. "Llibre de Taula", 1674.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

L'Hospital d'en Marcús es creà a Barcelona a mitjans del segle XII, cosa que el converteix en el més antic dels que després es fusionarien per a donar lloc a l'Hospital de la Santa Creu el 1401.

El seu fundador fou Bernat Marcús, un ric comerciant i banquer procedent d'una antiga nissaga de ciutadans de Barcelona. Se sap que un avantpassat seu havia estat fet presoner durant el saqueig de la ciutat per Almansor el 985, i fou posteriorment alliberat amb el pagament d'un rescat. Bernat Marcús va ser un personatge molt influent a la seva època. Es diu que era propietari d'una gran part de la muntanya de Montjuïc i de moltes cases dins la ciutat, i tot i no ser membre de la noblesa, va ser conseller de Ramon Berenguer IV. De fet, fins i tot figura com a testimoni en l'abdicació de la reina Peronella d'Aragó, esposa d'aquest, a favor del seu fill Alfons.

Una antiga llegenda explica la seva fortuna per un somni recorrent que tenia, en el qual un àngel li feia una revelació: "Si vas al pont de Narbona, faràs fortuna bona". Finalment, Marcús es decidí a fer el viatge a Narbona, però un cop allà, per més que es passejà amunt i avall pel pont, no hi va trobar cap senyal. Quan ja se n'havia cansat i es disposava a tornar a casa, se li acostà un home encuriosit, que li preguntà per què passejava tan insistentment pel pont. Marcús li explicà com havia vingut de molt lluny ofuscat pel seu somni, a la qual cosa l'home li respongué: "Si jo també fes cas dels somnis, ara mateix estaria a Barcelona, perquè tot sovint somio que un àngel em diu que me'n vagi a casa d'un tal Marcús i excavi sota la volta de la seva escala, on hi ha un tresor de monedes d'or. Creieu que per un somni així hauria de fer un viatge tan llarg?". En sentir això, Marcús se n'acomiadà i va tornar a casa tan ràpid com va poder. En arribar-hi, va excavar sota l'escala i, efectivament, hi va trobar el tresor de monedes d'or. Agraït per la revelació, es va decidir a aixecar un hospital per als desvalguts.

Tot i la inversemblança de la llegenda, el que sí és cert és que el 1147, el bisbe Guillem de Torroja autoritza Bernat Marcús a construir un hospital per a pobres i pelegrins en un alou de fora la muralla de la ciutat, del qual fa donació. Les obres, però, no s'inicien fins el 1166, quan el comerciant institueix el llegat per a la construcció de l'hospital. Marcús mor el 6 de juny d'aquell mateix any, però les obres continuen de la mà dels seus fills Bernat i Ramon, i com a màxim el 1188 ja haurien acabat.

L'Hospital s'aixecava al burg de la Bòria, a la vora del camí que sortia de la porta oriental de la ciutat, o Via Francisca (camí de França, actual carrers Bòria, Corders i Carders), al punt on aquesta es bifurcava amb el Camí del Mar (actual carrer Montcada), i constava d'un alberg de peregrins, un hospital per a pobres, i un cementiri amb la seva capella mortuòria. Tot i que es construí en un burg fora de la ciutat, al segle XIII, amb la construcció d'una nova muralla, quedà dins del nou recinte emmurallat.

L'Hospital d'en Marcús a la Barcelona del segle XII.
(cliqueu)

A banda d'atendre pobres i pelegrins, sabem que l'Hospital també s'ocupava dels infants que hi eren abandonats, ja que se sap que en un moment donat els seus administradors van acudir al rei per a evitar l'abús al respecte: sembla ser que algunes mares hi deixaven els fills, i immediatament després es presentaven per a criar-los cobrar de l'Hospital com a dides, i un cop criats els reclamaven de nou com a fills. Davant d'aquesta problemàtica, el rei determinà que en aquests casos, els diners del didatge es reemborsessin a l'Hospital.

La principal font d'ingressos de l'Hospital eren les donacions i llegats que rebia, i que eren gestionats pel Consell de Cent. També va rebre el suport de les autoritats laiques i eclesiàstiques, com una butlla del papa Benet XII de 1335 que concedia indulgències a qui contribuís al funcionament de la institució. Al Llibre de Privilegis de l'Arxiu també es conserva la transcripció de dos privilegis reials concedits a l'Hospital d'en Marcús: el primer, de Pere el Cerimoniós el 1383 pel qual els oficials i els animals de càrrega de l’Hospital estaven exempts del "dret de barra", una taxa que es pagava in situ als principals camins del país per tal de finançar-ne el manteniment; el segon, de Martí l'Humà el 1400 pel qual s'atribueixen a l'Hospital els béns dels malalts que hi morin. Aquest privilegi serà reprès per l'Hospital de la Santa Creu, al qual s'incorpora el d'en Marcús quan aquell es funda el 1401.

Precisament amb la fundació de Santa Creu, la capella mortuòria, única edificació de l'Hospital que encara es conserva, quedà en desús, i es convertí en la seu de la Confraria dels Correus a Cavall i a Peu de Barcelona. Aquesta confraria fou l'organització de l'ofici postal més antiga coneguda a Europa, sancionada oficialment pel rei Alfons el Magnànim el 1417. És probable que fos llavors quan la capella passà a dedicar-se a Sant Cristòfol, patró dels caminants a la Corona d'Aragó.

Mare de Déu de la Guia.
(cliqueu)

La capella d'en Marcús tornà a canviar d'advocació a finals del segle XVIII, quan s'hi traslladà la imatge de la Mare de Déu de la Guia procedent d'una capella reial desapareguda a prop del Portal Nou de la muralla medieval. A partir d'aquell moment, la Confraria de Correus també l'adoptà com a patrona. Encara avui dia, la capella continua dedicada a la Mare de Déu de la Guia.

La Confraria dels Correus a Cavall i a Peu de Barcelona es va mantenir fins a principis del segle XIX, i fins llavors era des de la Capella d'en Marcús que es beneïen els correus a cavall i a peu abans de sortir de la ciutat. Entre els confrares a cavall, que no es podien esperar per a rebre la benedicció, es va estendre el costum de fer espetegar la xurriaca en passar per davant de la capella, com a forma de salutació a la seva patrona: la Mare de Déu de la Guia.

Planta de la Capella d'en Marcús als quarterons de Garriga i Roca[*]
(cliqueu)

La capella és tot el que queda avui en dia de l'Hospital d'en Marcús. Es tracta d'un edifici romànic de planta rectangular, i teulada a dues aigües, molt transformat al llarg del temps. La façana principal, la teulada, les finestres i el campanar d'espadanya es van refer durant el segle XIX, època en què també s'hi afegí un segon pis (que s'eliminà en una restauració l'any 1954). D'aquesta època data també la decoració neoclàssica de l'interior. La reixa de l'entrada data del 1916-1917, mentre que el ràfec s'afegí a la restauració del 1954, reutilitzant unes bigues del segle XIV que s'hi descobriren.

Tot i que originalment era un edifici exempt, actualment només queden lliure la façana principal, oberta al carrer Carders, i el mur lateral que dóna a la Placeta d'en Marcús (probable ubicació del cementiri de l'Hospital). Ambdós presenten el típic fris d'arquets típics de tradició romànica llombarda.

Aspecte actual de la Capella d'en Marcús.
(cliqueu)

La butlla fundacional de l’Hospital de la Santa Creu

A finals del segle XIV existien a Barcelona diversos petits hospitals, d’orígens i titularitats diversos. El 15 de març del 1401, per acord entre el Capítol de la Catedral i el Consell de Cent, es constituí l’Hospital de la Santa Creu amb la unió dels dos hospitals dependents del Capítol (els d’en Colom i d’en Vilar, que havien estat fundats per canonges) i els dos hospitals dependents de la Ciutat (els d’en Marcús i d’en Desvilar, fundats per ciutadans honrats). Poc després encara hi hagué dues noves incorporacions: el 27 de juny, l’hospital de Sant Llàtzer (fundat per un bisbe de Barcelona); i el 23 de juliol, el dels Pelegrins (depenent del monestir de Santa Eulàlia, o de Santa Anna). Tot això ho explicàvem en una entrada anterior sobre l'escut de l'Hospital.

Esquema de la fusió dels antics Hospital per a constituir el de la Santa Creu.

Benet XIII
(retrat modern d'Henri Serrur)

La unió va ser ratificada pel papa Benet XIII, per mitjà d’una butlla atorgada a Avinyó el 5 de setembre del 1401. Aquesta butlla reconeixia i confirmava tots els acords anteriors, i és de fet i de dret el document fundacional de l’Hospital de la Santa Creu, i del qual emana la constitució de la Molt Il·lustre Administració. Encara avui dia, en les relacions de la Fundació Privada amb les administracions públiques, es presenta testimoni d’aquests butlla en tant que document que en fonamenta l’existència.

La butlla original, un pergamí de 745 × 585 mm, sempre s’ha custodiat a l’Hospital; des de la inauguració de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau el 1930, es conservava emmarcada al despatx de Secretaria de la MIA, al Pavelló de l’Administració. El 1977 s’acordà dipositar-la provisionalment a l’Arxiu Capitular de la Catedral, on es restauraria i se’n faria una reproducció fotogràfica. Aquesta reproducció substituí l’original emmarcat a la Secretaria, però s’optà per deixar l’original en dipòsit a l’Arxiu Capitular, donada la manca de mitjans de l’Hospital per a assegurar-ne la bona preservació.

Un altre dels motius per al seu dipòsit a l’Arxiu Capitular fou la voluntat de la MIA que el pergamí pogués ser consultat i accessible a investigadors, cosa que llavors era més difícil des de l’Hospital. Però després de la rehabilitació del Recinte Modernista, l’Arxiu Històric ja disposa de tots els recursos per a la seva conservació i estudi, i des del juny del 2018 torna a custodiar aquesta peça que, amb més de sis segles d’història, representa el document fundacional d’una de les institucions més antigues d’Europa encara en actiu.

La butlla ha estat digitalitzada i incorporada a la plataforma de consulta de documentació històrica. La podeu veure clicant la imatge de sota:

El Llibre de taula de la Casa de Convalescència

El conegut com "Llibre de taula" és una de les peces més preuades de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Es tracta d'un volum bastant gruixut, enquadernat en pell, amb dues tanques i els cantells de les pàgines tenyits en vermell. Les quatre petites potes metàl·liques que es veuen a les tapes servien perquè aquestes no es fessin malbé, ja que llibres com aquest s'usaven de referència i estaven contínuament oberts "a la taula" per a consulta; d'aquí el seu sobrenom.

El Llibre de taula de la Casa de Convalescència.
(cliqueu per a veure'l més gran)

El títol vertader i complet d'aquest volum, en l'escriptura de l'època, és:

Llibre que conté tot lo principi del Hospital General de Sancta Creu y de la Convalesèntia, ab un pròlec que llargament narra las antiquitats de las dos casas i dels Hospitals Antichs, ab una explicació de las armas de dita Convalecèntia.
La matèria del present volumen són las Bullas vingudes de Roma, Concòrdias, Testaments y demés actes que autèntichs se trobaran ab sa Rúbrica al Principi, amb lo qual se continuarà lo més notable que per avant se farà.

Portada del Llibre de taula,
amb el seu títol complet.
(cliqueu)

Començat el 1674, el gruix del llibre consisteix en transcripcions de documents rellevants per al funcionament de la Casa de Convalescència, precedides de diverses explicacions històriques. Així, després de diverses composicions en vers dedicades a Sant Pau –patró de la Casa– i a l'heràldica de la institució i els seus benefactors, una rúbrica o índex ens informa del seu contingut. Primerament, un extens pròleg explicatiu seguit de diversos antecedents històrics: la història dels antics hospitals que es fusionaren per crear Santa Creu, la transcripció de la butlla fundacional d'aquest i un tractat de l'heràldica de la Casa de Convalescència, inclosos els seus benefactors. A continuació un tractat explica la història de la Confraria de Santa Creu, institució fundada el 1405 per rei Martí per a ajudar a pal·liar l'escassetat de personal de l'Hospital; també s'hi transcriuen les constitucions i altres documents fonamentals.

Tot el que segueix, des de la pàgina 257, són còpies de documents bàsics per a la gestió i administració de la Casa de Convalescència: testaments dels seus benefactors i fundadors, donacions a la Casa, vendes, encants i inventaris, recull de disputes i concòrdies amb l'administració de l'Hospital (recordem que eren institucions diferenciades), plànols i descripcions de la Casa, etc.

Amb tot, aquest llibre és reconegut i molt citat sobretot per les seves il·lustracions. En particular, les representacions dels antics hospitals que s'uniren per fundar l'Hospital de la Santa Creu, i de les quals ja parlem en una altra entrada. Segons s'explica en els mateixos textos que les acompanyen, aquestes imatges s'haurien copiat de "una taula antiga que estava en lo Arxiu del Hospital", en la qual "se ha trobat que en dita taula estaven pintats los sis Hospitals Generals y baix de cada un son rètol [...]" . Cal dir que aquesta taula no s'ha conservat fins al dia d'avui.

Llibre de taula obert per la pàgina on s'hi representa l'Hospital de la Santa Creu.
(cliqueu)

L'altre element destacable són el conjunt de plànols i dibuixos de la Casa de Convalescència. Són en total set: una planta general, un alçat del claustre i dues façanes de mitjans del segle XVII; i dues façanes i un alçat del claustre d'època posterior, segurament mitjans o finals del XVIII.

Façana de la casa de Convalescència al carrer del Carme. Plànol del s. XVII.
(cliqueu)

Aquest llibre, tot i ser delicat, ha sortit de l'Arxiu en algunes ocasions per a formar part d'exposicions importants. En ocasió dels 600è aniversari de l'Hospital, el 2001, es va sotmetre a una profunda restauració, i se'n va restringir la seva consulta física per motius de preservació. Amb tot, la conservació dels documents no ha de ser incompatible amb la seva difusió, motiu pel qual recentment se n'ha procedit a la digitalització i publicació en línia.

Clicant la imatge de sota, podreu consultar aquesta interessantíssima peça pàgina per pàgina.

L'Hospital del Canonge Colom: l'embrió de Santa Creu

En un magnífic article publicat a l'Anuari de l'Hospital de la Santa Creu de 1921-1922, el doctor Josep Ma. Roca i Heras descriu «Lo bressol del Hospital de la Santa Creu» en referència a l'Hospital del Canonge Colom, un dels petits hospitals medievals que es van fusionar per donar lloc a l'Hospital de la Santa Creu, i on es va decidir que hi comencés la seva vida.

La plaça del Canonge Colom, adjacent a la capella de l'Hospital de la Santa Creu.
Tant l'una com l'altra ocupen els espais de l'antic Hospital d'en Colom.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El canonge Joan Colom, tresorer del rei Jaume I, va construir un hospital per acolliment de pobres malalts i peregrins al raval de l'oest de Barcelona, al mateix lloc on havien existit les cases per a malalts de Pere Prim i la seva dona. Colom el va dotar i el va enriquir amb béns de la seva propietat, com a continuació de la tasca començada pels hospitals d'en Guitart o de Santa Creu i Santa Eulàlia.

La pica del canonge Colom, que encara es
conserva a la cantonada de la plaça del
del mateix nom amb el carrer de l'Hospital.
(cliqueu)

Pere Prim, per cert, va donar nom a un rierol, que més tard es va dividir en Riera d'en Prim alta i Riera d'en Prim baixa. Les seves aigües les recollia una altra riera que desembocava al Cagalell (una llacuna situada aproximadament a l'Avinguda de les Drassanes); el segle XIII va adquirir el nom de Riera de Valldonzella i, quan es va construir l'Hospital d'en Colom, el de Pica d'en Colom. També el carrer on s'aixecava l'hospital passà a anomenar-se de la Pica d'en Colom fins que el segle XV acabà adquirint el nom de l'Hospital en al·lusió al de Santa Creu, construït en terrenys del d'en Colom. La pica o font pública a què al·ludien aquests noms encara s'hi conserva, així com altres vestigis d'aquesta antiga institució. De fet, en restaurar la capella de l'Hospital de la Santa Creu i retirar-ne els revestiments barrocs, va sortir a la llum una sala d'estructura romànica, pertanyent segurament a aquell hospital anterior.

La capella de l'Hospital de la Santa Creu amb la seva decoració barroca i l'altar ocultant-ne la profunditat (esquerra) i després de la restauració, amb l'espai alliberat i els murs romànics al descobert (dreta).
(cliqueu)

El canonge Colom va ser beneficiat per reis i papes. Un exemple és la salvaguarda que li va atorgar el papa Honori III el 1219, posant sota la seva protecció els seus béns, i també l'hospital. Al testament d'11 d'octubre de 1229, fet davant del notari Guillem d'Olesa, Colom instituí com hereu de tots els seus béns, inclòs l'hospital, un parent consanguini seu: el capellà Berenguer de Plans. Aquest, el 1236, va pactar amb el rei Jaume I, el bisbe de Barcelona i els canonges de la Catedral que l'administració de l'Hospital d'en Colom estigués sota la protecció de l'Església. Aquell mateix any, el bisbe Berenguer de Palau i el Capítol van redactar unes ordinacions pel govern de l'hospital i l'administració del seu patrimoni.

Salvaguarda d'Honori III al canonge Colom (pergamí, 1219),
conservada a l'Arxiu Històric de l'Hospital de ls Santa Creu i Sant Pau.
(cliqueu)

El 1358 de nou un monarca s'interessa per aquest hospital. D'aquell any data una disposició de Pere el Cerimoniós per la qual s'oposa que l'Hospital d'en Colom serveixi de presó pels captius genovesos que es troben a Barcelona. Per aquella època la Corona d'Aragó estava en guerra amb Gènova per ser aliada de Castella en la Guerra dels Dos Peres, que enfrontà el Cerimoniós amb Pere el Cruel. De fet, una flota castellana amb el suport de Gènova i Granada arribaria a atacar el port de Barcelona el 1359.

El primer administrador conegut després que l'Església es fes càrrec de l'Hospital d'en Colom va ser Esteve March, prevere i beneficiat de la Catedral, qui fou nomenat pel Bisbe Pere i pel Capítol el 1372. En prendre possessió del seu càrrec, es va fer un inventari dels béns existents, i gràcies aquest inventari, que es conserva a l'Arxiu Diocesà de Barcelona, podem entreveure com era aquell hospital  i com funcionava.

Representació de l'Hospital d'en Colom
amb el seu escut. "Llibre de Taula", 1674.
(cliqueu)

A la sala on estaven els malalts hi havia 30 llits molt senzills, i un de més luxós amb escambell, ricament vestit i equipat, que havia estat del bisbe Miquel. A la mateixa sala, separat de la resta per una reixa de fusta, hi havia un espai de clausura destinat a dones pobres però sanes. Una edificació separada servia de magatzem per a guardar-hi fèretres, màrfegues de palla, matalassos, i altres elements com ara potes de llit. La capella de l'Hospital comptava amb tres altars ben guarnits, advocats respectivament als Sants Apòstols Felip i Jaume, a Santa Bàrbara, i als Santa Apòstols Simó i Judes.

La cuina donava a un pati amb un pou. Al seu costat, un rebost on, a més de roba de taula, s'hi guardaven alguns aliments i llavors. Des d'aquest pati es pujava per una escala de fusta a una cambra sobre la cuina que també servia de rebost, amb un armari d'aigües i olis medicinals. Completava el conjunt una petita estança que contenia conserves en salaó.

Plànol de l'Hospital de la Santa Creu,
destacant l'espai que hauria ocupat
el del canonge Colom.
(cliqueu)

L'Hospital també tenia un celler molt ben dotat, on s'hi guardaven cups de verema per a trepitjar raïm, i diversos instruments relacionats amb l'elaboració i manipulació de vi: coladors, embuts, mesures, diverses bótes, algunes buides i algunes plenes de vi, most i vinagre.

Un segon pati donava pas a l'hort. A la porxada propera a la seva entrada s'hi guardaven les eines de conreu i els estris dels animals. Per a aquests, l'Hospital tenia un estable davant d'un tercer pati, anomenat "estadi", i una cort amb nou porcs. Completaven el conjunt diferents cambres dormitori que albergaven l'administrador, el nunci, el prevere de la capella, l'escolà i els macips o servidors. La cambra d'aquests últims també donava al tercer pati, a prop d'una terrasseta encarada a l'hort de l'Hospital.

A grans línies, i gràcies a aquest inventari, podem entreveure com devia ser l'Hospital d'en Colom més d'un segle després de la seva fundació. En aquest petit hospital romànic, el 1401, va començar la tasca de l'Hospital de la Santa Creu, que poc a poc i a costa dels horts que l'envoltaven va anar creixent per a convertir-se en el gran conjunt del gòtic civil català que encara es conserva. Tal com deia en Roca, fou "lo bressol de l'Hospital".

* * * *

Josep Ma. Roca i Heras (1863-1930) era metge dermatòleg i deixeble de Ramón i Cajal. Va ser metge auxiliar de l'Hospital de la Santa Creu, i president de la Unió Catalanista i de l'Ateneu Barcelonès. També fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de l'Acadèmia de la Llengua Catalana, i del Consell Directiu dels Jocs Florals de Barcelona.

Gran investigador en el camp de la història de la medicina catalana, va escriure diversos llibres i articles, molts d'ells sobre l'Hospital de la Santa Creu. Destaquen La medicina catalana en temps del rei Martí (1919) o Les Ordinacions de l'Hospital General de Santa Creu de Barcelona (1920).

Un hospital laic a la ciutat de Barcelona, en plena edat mitjana

El meu interès per la història de la pobresa i l'aplicació de la caritat en els temps medievals em va portar fins a l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Allí vaig trobar el document fundacional de l'Hospital de la Almohina o de la ciutat de Barcelona, anomenat així per desig exprés de Pere Desvilar, el seu fundador. Després de llegir aquest document, em vaig replantejar tot allò que sabia sobre els hospitals medievals, la pobresa i la caritat a l'Edat Mitjana, i la forma en què fins aquest moment l'havia concebut.

Vista actual del Carrer Lledó, núm. 7.
(cliqueu per a veure-la més gran)

Aquesta fundació deixava palesa la voluntat expressa del fundador, el seu desig que la seva obra fos laica i que després de la seva mort estigués en mans de les autoritats civils de la ciutat de Barcelona. Què podia generar una acció d'aquest nivell en una societat on tot estava imbuït per la religió? Alguna cosa extraordinària havia d'haver succeït... Pere Desvilar va viure en una època de canvis, de lluites per la conquesta del poder i dels drets. Va ser protagonista de la defensa de les llibertats; tant, que va veure compromesa "la seva salut espiritual" en aquestes decisions.

Podríem dir que Pere Desvilar provenia d'una família amb certa rellevància. Entre els seus membres trobem un espaser, un ardiaca i un canvista. La seva riquesa i la seva posició personal dins les institucions de la ciutat de Barcelona es devien a la seva condició d'armador de vaixells, escenari que li permetia estar prop del rei i en situació d'accedir als àmbits de poder.

Va estar casat amb Blanca, la qual és citada com a cofundadora al Llibre Antich, on hi ha registrada la donació que fa per la construcció de l'edifici on posteriorment es fundarà l’hospital. També se l'anomena al seu testament, com hereva de l'usdefruit de la casa familiar que tenien a la Baixada de Viladecols, avui Carrer Lledó, núm. 7. No van tenir fills o al menys això és el que s’extreu de la lectura del seu testament, datat al 1311. Pere va designar el seu germà, Jaume Desvilar, com hereu universal, i aquest a la seva filla Francesca Desvilar, casada amb un comerciant de la ciutat de Barcelona, Bernat Benet.

Pere Desvilar va ser Conseller de la Ciutat de Barcelona  els anys 1290, 1296, 1303, 1308, 1309 i 1310. Segons consta a les Rúbriques de Bruniquer[*], va participar a les Corts de Barcelona l'any 1299 i a les celebrades a Lleida  l'any 1301. Podem intuir el seu compromís i responsabilitat amb el seu càrrec. Hi havia estat des del principi, des del moment en què les accions estratègiques, polítiques i econòmiques havien generat al rei la necessitat de concedir privilegis reials a la ciutat de Barcelona.

Barcelona al voltant del 1300. Font: ContraTAEDIUM.
(cliqueu)

El gran creixement urbà de Barcelona es veia reforçat per les decisions reials per enfortir-se davant la noblesa, la qual cosa consolidava la naixent oligarquia urbana i, conseqüentment, aquesta nova força institucional de la municipalitat. Després del Recognoverunt Proceres[*] la ciutat confirmava la seva autonomia i, a poc a poc, intentava desfer-se de les poques infiltracions feudals que persistien en el costum. Donada la situació que es continuava vivint per l'incompliment dels mandats fets, segueixen renovant-se les mateixes publicacions. En aquestes dates, el Rei Jaume II havia manat dues vegades respectar les normatives del lluïsme[*], donades pel seu pare, Pere II, i el seu germà, Alfons II. Ja es donaven els plets davant els notaris i el compliment de la Pragmàtica per evitar que els eclesiàstics no exercissin la notaria.

Davant aquest creixement urbà, econòmic i polític, Barcelona necessitava uns elements arquitectònics que reflectissin el seu poder amb una imatge imponent de les seves muralles, les seves torres i els seus merlets, però abans de res no podien faltar els grans campanars d'una catedral, una catedral gòtica símbol de poder, desenvolupament i modernitat. En aquests moments, a la seu episcopal de Barcelona s'hi trobava Fra Bernat Peregrí, frare franciscà "orgullós de la seva pobresa i zel pastoral". Tot i que la falta de recursos era de domini públic, va decidir emprendre l'obra de la construcció de la nova catedral. Per decret del 7 de maig de 1298 fra Bernat ordenà "que tots els fruits dels beneficis vacants en tota la ciutat i diòcesi s'apliquessin durant deu anys a la fàbrica". Així, el dia 1 de maig de 1299 el rei Jaime II col·locava la primera pedra de la nova catedral, l'obra de la qual s'iniciava per l'absis. Aquesta primera fase va arribar fins a la nau.

Testimoni de l'inici de la construcció de la Catedral durant el regnat de  Jaume II.
Inscripció sobre el portal de Sant Iu.
(cliqueu)

Fra Peregrí va morir el 25 de març de 1300. El succeí Ponç de Gualbes el 1303. El primer document emès per Ponç de Gualbes, tal com consta en l'apèndix documental de l'Episcopologi, és l'edicte del 4 de març de 1302 concedint indulgències a tots aquells que contribuïssin amb les seves almoines a l'obra de la catedral. El bisbe va enviar pels pobles de les diòcesis "cuestores autoritzats", que tindrien deu dies d'indulgència per dia dedicat a recollir almoines, que s'haurien de col·lectar abans de la lectura de l'Evangeli de cada missa major. A més, exhortava els fidels a aportar materials com ara "fusta i pedra, o un obrer durant un any."

El bisbe va repetir l'edicte en llengua materna el 1305. A més, "recomanava" els fidels que ingressessin a la confraria de Santa Eulàlia per afavorir l'obra de la catedral. Va trobar l'ajuda d'altres bisbes i del mateix papa, però tot i així no va ser suficient i el bisbe va haver de pensar en altres fonts d'ingressos: els eclesiàstics van apujar el pagament del lluïsme del 10% al 33%.

Privilegi Recognoverunt Proceres, concedit per
Pere II als ciutadans de Barcelona el 1284.
Font: Arxiu de la Corona d'Aragó.
(cliqueu)

Després del Recognoverunt Proceres, la ciutat confirmava la seva autonomia, i a Barcelona i el seu hort i vinyet es pagava per lluïsme solament el 10%, marcat per mandat real (es coneixia per hort i vinyet el límit jurisdiccional de les parròquies de la ciutat més les de Santa Maria de Sants, Sant Vicenç de Sarrià i Sant Martí de Provençals: "ço es de Mungat tro a Castell de Fels e de Muncada e de lo loch de Finestrelles e del loch de Col de Cerola e de la Gavarre e del Vayll Vidrera e de la villa dels Molins Royals del Lobregat tro a xv leguas dins la mar"). Els Consellers rebutjaren les pretensions dels eclesiàstics i es negaren al fet que els ciutadans paguessin el lluïsme per ells requerit, que a aquestes alçades ja anava del 33% al 50%.

Davant la negativa dels eclesiàstics a acceptar les condicions imposades, el rei dirigí una nova Pragmàtica al governador de Catalunya, donada a Uncastillo (Saragossa) el 31 de maig de 1302 (2 de les calendes de juny). El 14 d'agost de 1304, a la ciutat de Barcelona, els Consellers van ordenar pregonar i publicar un ban contra els eclesiàstics; entre ells hi era Pere Desvilar. Així es va iniciar el que es va anomenar el "Conflicte del Lluïsme a la ciutat de Barcelona i el seu Hort i Vinyet". Aquest conflicte es va allargar durant diversos anys, però el seu moment més àlgid fou entre els anys 1304 i 1310. El Bisbe Ponç de Gualbes realitzà diverses crides als "deutors" perquè paguessin el lluïsme que els corresponia als senyors eclesiàstics, però sense obtenir resposta. El febrer de 1304 es va publicar un edicte sobre la població de Barcelona, el seu hort i vinyet, aplicant la Constitució Tarraconense contra invasors.

Aquesta Constitució es va dictar l'11 d'agost de 1294 a Lleida, durant el tercer concili de l'Arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello. Tenia com a objectiu garantir les immunitats i llibertats de l'Església i castigar els invasors i raptors dels béns eclesiàstics, així com a tots aquells que atemptessin contra els prelats i persones religioses, per mitjà de les seves "armes eclesiàstiques", com eren l'Interdicte i l'Excomunió. La Constitució es va aplicar des del 25 de juny de 1304 a tota la ciutat de Barcelona i el seu hort i vinyet, que va veure com es tancaven les portes de les esglésies i les parròquies; i va ser ratificada al quart Concili, celebrat també a Lleida, el 23 de febrer de 1305, i també presidit per l'Arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello, on  a més es confirmava l'actuació del Bisbe i de l'Ardiaca de Barcelona.

En aquesta ratificació també s'hi excomunicava 16 ciutadans. Els primers quatre enumerats eren els promotors del desacord: Pelegrí Tast, Francesc de Santa Oliva, Pere de Serreda i Guillem de Pera. Els dos següents són un argenter, Guillem de Corts, i un mercader, Bernat de Sala. Després, quatre Consellers que es deia que van animar i van signar el ban contra els eclesiàstics: Pere Desvilar, Ramon Pere de Fivaller, Bernat d'Om i Bernat de Ermengol. I finalment, sis col·laboradors més: Arnau Roig, Bonanat de Pera i Jaume de Montjuïc, advocats; Miquel d'Antiga i Francesc de Vila, notaris de Barcelona; i Jaume Llull.

Pere Desvilar, doncs, va viure el Conflicte del Lluïsme en primera persona. Probablement, en el moment de rebre la notícia de l'excomunió, el primer que pensaria seria en la mort, que li era propera, i en com enfrontar-s'hi.

Representació de l'Hospital de l'Almoina o
de Santa Marta amb el seu escut.
"Llibre de Taula" de l'Hospital, 1674.
(cliqueu)

El 31 d'octubre de 1310 el Rei Jaume II i Don Pedro, Bisbe de València, dictaria la Sentència Arbitral de les Constitucions de Catalunya, per la qual es resoldria finalment la situació que s'havia generat a causa del cobrament del lluïsme. La sentència, que es donà a conèixer al palau real barceloní, regulava el lluïsme deixant-lo així: dins la ciutat de Barcelona, la setena part del preu de venda; i al seu hort i vinyet, la cinquena part. L'Interdicte i l'Excomunió sobre la ciutat de Barcelona i els seus habitants no s'aixecaria fins el 28 d'octubre de 1310, quan el bisbe Ponç de Gualbes llegís la Pragmàtica dictada pel rei al cor de la Seu i es declarés satisfet amb el desenllaç del Conflicte del Lluïsme.

Desvilar difícilment hauria pogut trobat el penediment o la forma de reparar el dany causat, ja que ell solament complia amb allò que havia promès defensar. No obstant això, ell sí tenia un camí per a la seva salvació espiritual, i era el de l'almoina i la caritat. Així, el 20 d'abril de 1308 Pere Desvilar va fundar l'"Hospital de l'Almohina" o "de la Ciutat", una institució que s'ocuparia dels pobres de Jesucrist. Podríem veure en la fundació d'aquest Hospital una resposta a la duresa de la pena imposada. La forma en què va ser creada aquesta fundació ens deixa una escletxa per veure no tan sols la recerca de la salvació de la seva ànima, sinó probablement també la seva ràbia contra els clergues. Els pobres eren un problema real i creixent a la Barcelona baixmedieval, els rodamons i captaires es trobaven per tots els seus racons; si més no, això és el que es percep de la documentació que es conserva als arxius de la ciutat.

Còpia autèntica del testament
de Pere Desvilar.
(cliqueu)

Va deixar instituïts a quatre pobres del seu llinatge i, abans de res, el més interessant de tot és que va deixar clarament disposat a l'acta de fundació de l'hospital "que aquest hospital anés regit, governat i administrat perpètuament pels Consellers de la Ciutat de Barcelona i en defecte d'això pels Consellers del Consolat del mar, i en defecte d'això pels Prohoms laics de la mateixa ciutat, [...] i que mai anés sota règim d'algun Diocesà o una altra persona eclesiàstica". També deixà estipulat que els pobres mengessin una vegada cada dia, "tots en la mateixa taula, un pa cuit de divuit unces, una sisena part d'un quarter de vi de Barcelona, fort no aiguat, una cinquena part d'una lliura carnissera de carn de be o la quarta part de carn de vedella o de bou; i en dia d'abstinència un diner de peix o de formatges o d'ous, i una ració de cuinat, bé i decentment cuit". Aquest hospital va sobreviure a la Guerra de Successió del 1714, i va perviure fins l'any 1840-1841, quan finalment es va unir definitivament l'Hospital de la Santa Creu.

La creació de noves formes d'expressió religiosa específiques per a la societat urbana va ser clau en les noves formes de devoció i en la inclusió de noves estructures econòmiques i socials a la societat baixmedieval en el camp religiós i en el de la caritat laica. Els frares mendicants, franciscans i dominics, van exercir un paper crucial en el desenvolupament de la pietat laica i la pietat entre laics. Les bones obres es van convertir en molts casos en la clau per a justificar l'acumulació de diners. Tant els mercaders com els ciutadans honrats i la burgesia disposaven de mitjans econòmics que invertien en funcions assistencials, encara que sempre sota la tutela de l'Església. D'aquí la importància i la singularitat d’aquesta fundació, clarament marcada per les situacions viscudes pel seu fundador. Caritat dirigida als pobres de Jesucrist, caritat per amor a Deu sí, però laica.

María Piedad Espitia Molina

Historiadora

mp.espitia@telefonica.net

* Text extret del meu Treball de Doctorat de la Universitat de Barcelona "Món medieval i modern. Últimes línies de recerca"

L'heràldica dels Antics Hospitals

Amb aquesta entrada iniciarem una nova sèrie dedicada als símbols heràldics de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau al llarg de la seva existència, que, com anirem veient, no son pocs. L'heràldica és la branca de la història que analitza i estudia els blasons, és a dir, els escuts d'armes. Històricament, els estaments privilegiats, però també els municipis i altres institucions, recorrien als escuts d'armes per a donar-se notorietat i, especialment, per a identificar-se en unes èpoques en què la majoria de la població era illetrada. Actualment els escuts estan força en desús, però encara hi ha organismes que els utilitzen en la seva imatge corporativa; sense anar més lluny, al logotip del propi Hospital encara avui dia s'hi representa l'escut que ha ostentat des de fa sis segles.

Aquesta primera entrega la dediquem a l'heràldica dels Antics Hospitals, els antecedents directes de l'Hospital de la Santa Creu. Cal dir que no es conserven referències directes sobre els seus escuts d'armes; la nostra única font al respecte és el Llibre que conté tot lo Principi del Hospital General de Sancta Creu i de la convalesèntia, també anomenat "Llibre de Taula", del 1674. Les primeres pàgines d'aquest llibre, dedicades als Hospitals Antichs, presenten per a cadascun d'ells un breu text amb la seva història, acompanyat d'un dibuix de cada edifici. Aquests relats no s'han de prendre al peu de la lletra, ja que, escrits gairebé tres segles després de la seva desaparició, és inevitable que incorporin llegendes o fets inventats. Tampoc les representacions dels hospitals pretenen ser fidels, ni poden ser-ho, ja que a l'època molts d'aquests edificis ja han desaparegut. Pel que fa concretament a les armes, els textos no s'hi refereixen; només els trobem representats als dibuixos de cada hospital, que inclouen l'escut que en cada cas se'ls hi atribueix. Siguin aquestes armes autèntiques o bé inventades amb posterioritat, són prou interessants perquè les vegem breument una per una:

Hospital de Sant Llàtzer, dels Mesells, o de Santa Margarida.
La creació d'aquest establiment es remonta al segle XI, quan el bisbe de Barcelona, anomenat Torroja, va fundar un hospital per a leprosos. El blasonament de l'escut representat al Llibre de Taula es podria descriure en termes heràldics com "de gules[*], una creu patent[*] d'argent". De fet, aquestes armes no són altra cosa que les de la Catedral de Barcelona, cosa gens sorprenent tenint en compte que fou el bisbe qui el fundà. 

Hospital d'en Marcús.
Va ser fundat el segle XII per Bernat Marcús, un ric mercader barceloní; a la seva mort passà a ser gestionat pel govern de la Ciutat. L'escut que li atribueix el Llibre de Taula es podria descriure de la manera següent: "d'atzur[*], una torre d'argent sobre un mar en forma de peu ondat d'argent, carregat de tres faixes ondades[*] d'atzur". A falta de cap altra referència al Llibre, només podem aventurar que es podria tractar de l'escut del propi Marcús, o com a mínim el que els autors del Llibre de Taula li atribuïren.

Hospital dels Pelegrins.
L'hospital va sorgir el segle XIII per iniciativa dels canonges del monestir de Santa Eulàlia del Camp. Aquest monestir havia estat fundat als afores de Barcelona pel bisbe Guillem de Torroja el 1155, i el 1293 es traslladà dins la ciutat, a prop de la plaça de Santa Anna; el 1423 s'uní al monestir de Santa Anna, fundat el segle anterior per l'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem. A més, el 1489 l'Orde del Sant Sepulcre fou suprimit pel papa Innocenci III i incorporat al de Sant Joan de Jerusalem. Aquests canvis, esdevinguts després de la desaparició de l'hospital però molt abans de l'elaboració del Llibre de Taula, potser expliquen que el seu escut s'hi representi com "de gules[*], una creu d'argent", en el que sembla un compromís entre les armes de la Catedral -a la qual l'hospital mai va pertànyer tot i ser una fundació eclesiàstica- i la Creu de Sant Joan pels Hospitalers de Santa Anna.

La Creu de la Catedral (esquerra) i la Creu de Sant Joan.

Hospital del Canonge Colom.
El 1229 un canonge del capítol catedralici, de nom Colom, va fundar aquest hospital molt a prop d'on després es situaria l'Hospital de la Santa Creu. Les armes que li atribueix el Llibre de Taula són parlants, sens dubte fent referència al nom del fundador: "de gules[*], un colom d'argent". A més, l'elecció dels esmalts és una clara referència a les armes de la Catedral en tractar-se d'una fundació catedralícia. Com en la resta de casos, no podem discernir si l'hospital arribà a usar aquest escut o si es tracta una atribució posterior.

Hospital del Canonge Vilar, o de Sant Maties.
Com el seu nom indica, aquest hospital també el fundà un canonge de la catedral, Pere Vilar, en aquest cas el segle XIV. La imatge de les armes que ens ofereix el Llibre de Taula no és molt clara, però podria tractar-se d'un garrot, en tant que un dels atributs de Sant Macià o Maties, sota l'advocació del qual es posà l'hospital. Així, l'escut que es representa al Llibre de Taula es podria descriure com "d'atzur[*], un garrot d'or posat en faixa[*]".

Hospital de Pere Desvilar, de l'Almoina o de Santa Marta.
El 1308 Pere Desvilar, ciutadà honrat de Barcelona, va fundar l'hospital, que a la seva mort passà a mans del Consell de Cent barceloní. L'escut que apareix representat al Llibre de Taula és: "de gules[*], una domus[*] d'argent". La domus -o hostal- podria ser una referència a Santa Marta com a patrona dels hostalers.