Un jardí de repòs per a l'Hospital

Portada del projecte

Els jardins de l’Hospital sempre han estat un punt de trobada per malalts i empleats. Un pulmó d’aire fresc pels ingressats, si el seu estat els permetia sortir de les sales per a passejar, i també pels propis treballadors, que com a part de la seva rutina els gaudien quan es desplaçaven d’un pavelló a l’altre.

El 26 de juliol de 1936 es constituïa la Junta Administrativa de l’Hospital General de Catalunya, nom que duria l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau al llarg dels tres anys del conflicte en ser confiscat per la Generalitat de Catalunya. Van ser moltes les decisions que es van prendre aquells primers mesos. Una d’elles va ser la creació d’un jardí de repòs pels convalescents.

El jardins i els passeigs de l’Hospital eren un formiguer d’ambulàncies, de ferits i de malalts, i això feia impossible que complissin la missió terapèutica per la que s’havien dissenyat. Per a situar-hi aquest petit “recés de pau”, es van destinar uns terrenys allunyats de l'activitat assistencial, darrere del Pavelló Bloc (nom que en aquell temps es donà al de Sant Carles i Santa Francesca).

Nicolau Maria Rubió i Tudurí

La Junta Administrativa va sol·licitar al cap de Parcs i Jardins de l’Ajuntament, Nicolau Rubió i Tudurí, que es fes càrrec del projecte. Alhora, li demanava que també tingués cura de la resta dels jardins, que en aquells moments es trobaven en molt mal estat.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí havia nascut a Maó el 1891. Quan tenia sis anys, el seu pare, que era militar, va ser ascendit a comandant i tota la família es va traslladar a Barcelona. Home polifacètic, Rubió va ser arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista, dramaturg, periodista i traductor. El 1915 es va graduar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i l'any següent n'obtingué el títol. Fou deixeble de Francesc d’Asís Galí i de Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser professor d’arquitectura de jardins a l’Escola Superior dels Bells Oficis, i el 1917 fou nomenat director de Parcs i Jardins de Barcelona, càrrec que va ostentar al llarg dues dècades fins al seu exili a París el 1937.

Entre d’altres, va dissenyar els jardins de la Muntanya de Montjuïc (conjuntament amb Forestier), els del Parlament de Catalunya, els de Santa Clotilde de Lloret de Mar, els del Palau Reial de Pedralbes, i els del Turó Park.

Un racó del parc del Palau de Pedralbes, dissenyat per Rubió i Tudurí.
(cliqueu per a veure'l més gran)

El 17 d’octubre Rubió presentà al regidor d’Urbanització i Obres Públiques un ambiciós projecte pel Jardí de Repòs, on hi figuraven 2 fonts i 14 boques de rec, arbustos, parterres de flors, 74 arbres i 41 bancs d’obra vista de diverses mides. El pressupost de tota l’obra ascendia a la quantitat de 67.748,37 pessetes, però la Comissió Municipal d’Urbanització no ho va aprovar, tot al·legant que no es podia fer càrrec de la despesa perquè l’Hospital pertanyia a la Generalitat de Catalunya i no a l’Ajuntament.

Projecte de Rubió i Tudurí per al Jardí de Repòs.
(cliqueu)

El President de la Junta Administrativa de l’Hospital General, el Dr. Tomàs Tusó que alhora era regidor d’Higiene i Sanitat de l’Ajuntament, va iniciar gestions amb el consistori a fi que rectifiquessin la seva decisió. Aquestes van resultar fructíferes i, seguint instruccions verbals, Rubió presentà un nou pressupost més reduït, per import de 18.955,08 pessetes, aprovat el 3 de desembre de 1936 i corroborat al dia següent per l’alcalde Carles Pi i Sunyer. De les seves partides se n’havien eliminat les fonts i els arbres, i els bancs, que van quedar en 10, serien d’una sola mida i estarien fets de fusta i ferro en lloc de pedra.

 

Primer i segon pressupostos per al Jardí de Repòs.
(cliqueu)

Per acord del Comitè Permanent d’Obres Públiques de 27 de novembre de 1936, s’adjudicaren les obres a la casa “Material y Obras”, que començà la construcció el 7 de gener de 1937. Però en col·lectivitzar-se el seu personal, i sense cap justificació, l’empresa abandonà els treballs. Malgrat les gestions que la inspecció de l’obra va fer amb els treballadors per aconseguir el compliment de l’adjudicació, aquesta no es va reprendre. Només s’havien dut a terme quatre de les partides, per un import de 4.955,40 pessetes.

Davant de l’incompliment del contracte, el 4 de març de 1938 el Comitè Permanent va acordar rescindir el contracte amb l’empresa adjudicatària. Ramon Reventós i Farrarons, nou cap de Parcs i Jardins, va emetre un informe pel qual el seu servei procediria a acabar els treballs, tot destinant-hi la quantitat restant del pressupost inicial: 13.989,38 pessetes. El Jardí de Repòs s’hauria d’enllestir amb aquesta quantitat, sense més despesa.

Informe de Reventós i Farrarons.
(cliqueu)

Amb el temps, aquell jardí es va convertir en un bosquet de pi blanc (pinus halepensis), molt freqüent a la Mediterrània. Un petit oasi que servia d’esbarjo als malalts, als treballadors i als estudiants. Passejant entre la seva vegetació sempre hi podies veure alguna ovella pasturant. Aquestes pertanyien a l’estabulari de Cirurgia Experimental, edifici que es trobava en el seu indret.

L’any 1979, la Generalitat subvencionà una guarderia pels fills dels treballadors de l’Hospital, i el lloc més idoni per a instal·lar-la era on es trobava el bosquet. Per a la construcció de l’edifici i del jardí infantil, doncs, se’n van talar part dels arbres.

 
 

El jardí de repòs: localització del disseny de Rubió i Tudurí, i vistes aèries
del 1946 (jardí sense arbres), del 1956 (plantat de pi blanc)
i del 1994 (reduït per la construcció de la guarderia).
(cliqueu)

Encara uns anys més tard, en motiu de la visita del Papa Joan Pau II a l’Hospital, el que quedava del Jardí de Repòs es va veure afectat per l’habilitació d’una pista d’aterratge per a l’helicòpter que hauria de dur el Pontífex des de Montserrat per a beneir el recinte hospitalari. Aquell 7 de novembre de 1982 el mal temps va fer impossible el vol des de la serra, i finalment el Papa va haver de baixar en cotxe. La benedicció la féu directament des del vehicle que el duia a la Sagrada Família. Aquell heliport fallit es va reutilitzar com a aparcament de cotxes.

Per acabar, a partir del 1996, amb l’enderroc dels pavellons per a deixar lloc a la construcció del Nou Hospital de Sant Pau, el petit bosquet pensat com a Jardí de Repòs per a Convalescents va desaparèixer definitivament. Ja només ens en queda el record d’alguns romàntics que el van poder gaudir...

L'Hospital General de Catalunya

Amb aquesta entrada només pretenc donar a conèixer amb petites pinzellades un fet històric que va canviar la vida d’una institució, que al llarg de cinc-cents trenta cinc anys havia mantingut la mateixa estructura jeràrquica. Temps difícils i durs dins l’Hospital, tant per als  uns  com per als altres, i dels quals dues persones que aprecio i admiro han dedicat i dediquen molt del seu temps a fer-ne un estudi en profunditat. Si algun dia els puc convèncer, dins d’aquest modest bloc podríem crear una sèrie només per aquest tema.

El 26 de juliol de 1936, pocs dies després de l’alçament militar iniciat a Barcelona la matinada del dia 19, el comissionat de la Generalitat de Catalunya, Dr. Tomàs Tusó Temprado, presentà a la sala de Juntes de l’Hospital una ordre de la Conselleria de Governació per la qual el govern, donades les especials circumstàncies del moment, estimava resoldre d’indispensable utilitat pública i d’urgent conveniència per al manteniment de la legalitat republicana, la incautació tant de l’Hospital com dels seus establiments filials: l'Institut Mental, Betlem i la Granja de la Santa Creu, autoritzant el dit doctor perquè procedís al seu compliment.

En aquell acte es nomenà una Junta Administrativa en substitució de la Molt Il·lustre Administració. Aquesta, sota la presidència del Dr. Tusó, va estar formada pels metges Salvador Armendares Torrent, Joan Cordomí Pujolar, Tomás Pumarola Julià, Lluís Bosch Avilés com a representant del Cos Facultatiu, i els senyors Pere Freixa i Joan Valcarcel com a membres del personal subaltern, secció d’infermers, pertanyent a la branca de Productes Químics del sindicat de la CNT.

Signatures dels membres de la Junta Administrativa de l'Hospital General de Catalunya.

La primera decisió de la nova Junta va ser la substitució del nom d'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau pel d'Hospital General de Catalunya. A partir d'aleshores els seus membres començaren a decidir sobre l'organització de les infraestructures de l’Hospital. A través d’un concert amb Sanitat Militar s’establí l’habilitació de diferents pavellons per als ferits que ja començaven a arribar des dels fronts de lluita. 

Alguns cartells editats per la Inspecció General de Sanitat Militar.
(cliqueu per a veure'ls més grans)

Relació dels serveis mèdics i
llits de l'Hospital General
(cliqueu)

El nom dels sants i santes dels pavellons van ser substituïts per números, que al llarg dels tres anys del conflicte serien modificats en funció de les necessitats de cada servei. Aquesta primera distribució va ser la següent:

• Pavelló 1, baixos  (La Puríssima) i Pavelló 3 (Ntra. Sra. Del Carme):
  Cirurgia General
  – Dr. Manuel Corachán i Garcia.

• Pavelló 4 (St. Leopold) i Església:
  Traumatologia
  – Dr. Lluís Bosch Avilés

• Pavelló 15 (Sta. Faustina):
  Cirurgia General
  – Dr. Josep Trueta i Raspall

• Pavelló 17 (Ntra. Sra. De l’Assumpció):
  Cirurgia Ortopèdica
  – Dr. Josep Ma. Vilardell Permanyer

• Convent:
  Cirurgia General
  – Dr. Joan Soler Julià

Pel que fa a l’assistència dels malalts, tant a l’Hospital com a la resta d’establiments de la seva dependència, les comunitats de germans i germanes hospitalàries van ser substituïdes per personal seglar d’ambdós sexes. Així mateix, la Granja de Santa Creu passà a denominar-se La Granja del Poble i Betlem, Parc de Salut i Repòs; totes dues van allotjar malalts tuberculosos convalescents. El símbols religiosos de les sales van desaparèixer, i l’any 1937 la creu que presidia l’entrada de l’Hospital, obra de Pau Gargallo, va ser substituïda per una escultura en forma de flama, i la dels jardins es va enderrocar.

Alçat de la tanca principal de l'Hospital. S'hi observa la disposició dels
cartells, "Generalitat de Catalunya" i "Hospital General de Catalunya",
i la flama coronant el pinacle de la dreta.
(cliqueu)

Josep Trueta

El primer any de l’Hospital General de Catalunya va estar presidit per una gran eficàcia, tant en la seva organització com en els seus mètodes, amb els que aconseguien descongestionar les sales de malalts. Una de les actuacions de més èxit va ser el tractament als ferits creat pel Dr. Josep Trueta, consistent a aplicar una tècnica quirúrgica que el Drs. Manuel Bastos Ansart i Joaquim D’Harcourt Got practicaven al front. Consistia en la neteja de la ferida amb aigua i sabó, ampliat als teixits lesionats, i la seva posterior immobilització amb un enguixat.

L’activitat a la resta de Serveis Mèdics no va minvar. Aquests, dirigits entre d’altres pels doctors Lluís Guilera Moles en el tractament del càncer, Miquel Horta Vives i Santiago Noguer Moré en dermatologia, Francesc Esquerdo Rodoreda en Medicina, i Lluís Barraquer en Neurocirurgia, van fer que el nivell científic del centre obtingués el reconeixement del President de la Generalitat Lluís Companys, que va visitar l’Hospital acompanyat pel Coronel Cap del Servei Militar.

Lluís Companys visitant l'Hospital.
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
(cliqueu)

La vida hospitalària continuava, i es va restablir el pagament de 25 cèntims per a tots els malalts que anaven a visita de dispensari, excepte els que acreditessin que es trobaven a l’atur. El pagament es feia mitjançant un segell imprès. Es va encarregar al Dr. Bosch l’estudi d’unes tarifes mòdiques pels serveis i intervencions per tal d'evitar abusos. Pel que feia als hospitalitzats que pertanyien a Mútues i Germandats, havien de pagar l’estada a raó de 5 pessetes diàries, a excepció també dels que no tenien feina, sempre complint les normes establertes per la Generalitat.

(cliqueu)

Per a la distinció dels vehicles del mateix Hospital i del personal de la casa es van confeccionar uns banderins com a distintiu d’acreditació, que es venien al preu de 7 pessetes cadascun.

Preocupats davant la contingència dels bombardeigs, la Junta va decidir prendre mesures pel cas que fos interromput el subministrament elèctric, acordant que totes les sales tinguessin un dipòsit de bugies i que cada nit s’encengués un llumet d’estearina. Es senyalaven com a lloc de refugi els baixos del Pavelló de l’Administració, del de Convalescència i dels Tallers, i s’estudià la col·locació de dos micròfons i diversos altaveus repartits pels dispensaris i àrees d’hospitalització per tal de donar les instruccions necessàries si calgués. 

Salvador Armendares

El 17 de setembre de 1937 el Dr. Tomàs Tusó, que fins el moment havia estat Delegat Governatiu de la Generalitat a la Junta Administrativa de l’Hospital, va ser nomenat Cap de Sanitat del 20è Cos de l’Exèrcit, cosa que el va obligar a deixar el seu càrrec. El va substituir el Dr. Salvador Armendares, nomenat en la constitució del nou Consell Administratiu de l’Hospital de 6 d’octubre.

Amb la massiva afluència dels ferits dels bombardeigs que va patir Catalunya els 16, 17 i 18 de març de 1938, l’Hospital es va desbordar, fins i tot amb l'habilitació de les galeries subterrànies que unien els pavellons per a poder col·locar-hi les nombroses víctimes.

Les galeries subterrànies de l'Hospital.
(cliqueu)

Pels refugiats es va condicionar el soterrani de la Casa de Convalescència a l’espera de la seva destinació definitiva. El Convent, reconvertit en pavelló 21, va ser la seu de Defensa Passiva, i l’ala esquerra de l’Església, en aquell moment el pavelló 19, fou destinada a malalts detinguts sota la direcció i responsabilitat de la Direcció General de Serveis Correccionals de Catalunya.

Molts són els fets que van succeir dins l’Hospital al llarg d’aquest període tant cruent, però malgrat la situació, aquest va continuar sent capdavanter en tenir cura dels més necessitats. La meticulositat en la recepció de ferits de guerra i bombardeigs, amb el registre a través d’una fitxa amb totes les dades i la procedència, va fer possible que, aprovat el Decret d'11 de març de 1976, després d’un temps de silenci, molts d’ells poguessin aconseguir un certificat per a acreditar el dret a una pensió ben merescuda.

El 6 de febrer de 1939 l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau tornà a recuperar el seu nom, malgrat que conservà la denominació d'Hospital General de Catalunya durant alguns anys, fins que el de Sant Cugat va guanyar la partida.

Però sincerament crec que, tingui el nom que tingui, l’Hospital es l’hospital de tots, de la ciutat, de Catalunya.


Vegeu també:
Un jardí de repòs per a l'Hospital

Les fitxes mèdiques de l’Hospital de Sant Pau. Documents per fixar la memòria i construir la història

M'han demanat que escrigui a aquest bloc sobre l’Hospital de Sant Pau. He decidit fer-ho sobre un fons documental custodiat al seu arxiu i que m’ha ajudat en la meva recerca sobre el registre fotogràfic dels bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil. No parlaré, però, d’això, sinó de com gràcies a aquest fons he pogut datar una fotografía d’Agustí Centelles i també, he pogut documentar un relat familiar.

Es tracta de les fitxes mèdiques de l’Hospital General de Catalunya, com era anomenat l’Hospital en el període de la Guerra Civil. Són els informes mèdics dels militars i paisans tractats a l’Hospital. Certifiquen el pas de ciutadans per l’Exèrcit Popular, però també el pas de metralla pel cos de civils durant els atacs que va sufrir Barcelona. Es van trobar durant unes obres al pavelló de Santa Faustina, l’any 1977. Algú els deuria amagar allà, donat el perill de la informació que contenien en cas de caure en poder de l’enemic.

Recordo que, quan la Pilar Salmerón em va mostrar el moble on actualment es guarden aquestes fitxes, de seguida li vaig dir un nom. Ella, encara més ràpid, va treure la fitxa del germà de la meva àvia, el tío Cristóbal, que havia estat ferit a Madrid.

De seguida em vaig posar a revisar tot el fons, doncs buscaba els noms de les víctimes del doble bombardeig de Sant Felip Neri. Així, vaig ensopegar amb la fitxa d’un carrabiner ferit al bombardeig del Villa de Madrid, vaixell de la Transmediterrània convertit en presò flotant. Aquesta dada va permetre datar la darrera fotografia que Agustí Centelles va fer a Barcelona, abans de sortir a l’exili.

Els dos episodis ja van ser publicats per separat al bloc d’Arqueologia del punt de vista. Ara, junts, descriuen com les fitxes d’aquest fons documenten fets històrics, però també com es fixen als records i els fan precipitar en forma d’història.

Cristóbal Granero, compartint metralla amb els companys

(cliqueu per a veure'l més gran)

En aquesta foto Cristóbal està assegut a l'esquerra, al costat de dos camarades de lluita desconeguts. Amb 17 anys va ser milicià de la Columna Durruti. Va participar en la defensa de Madrid. Va combatre a la Casa de Campo. Allí va ser ferit dues vegades. (Arxiu familiar de Jean Granero, s.d.)

(cliqueu per a veure'l més gran)

Cristóbal i un company desconegut a la Rambla Santa Mònica. L'edifici del fons és l'antiga Maestrança d'Artilleria. En el cartell sobre la porta es pot llegir Policlinic. Una pista de la seva utilització durant la guerra. Havia resultat ferit per primera vegada d'un tret a la mà esquerra donant la senyal d'assalt. Això va ser pocs dies abans de la mort de Durruti, el 20 de novembre de 1937. (Ricard Martínez, 2010/fotògraf desconegut, 1937-Arxiu familiar de Jean Granero)

(cliqueu per a veure'l més gran)

Anvers i revers de l'informe mèdic de Cristóbal. Les sigles C.A. signifiquen cura asèptica. És el tractament desenvolupat pel doctor Trueta, al mateix hospital. El Mètode Trueta salvaria moltes vides i extremitats de civils i combatents en les successives guerres que han esclatat des de llavors. (Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau)

Lluitant a la Casa Campo, els milicians van patir foc intensiu de morters, fent nombroses baixes i obligant-los abandonar les posicions. En aquest moviment de replegament, Cristóbal Granero va sentir una veu que el cridava "Cristóbal ... Cristóbal no em deixis aquí ...".

Era un camarada del Prat de Llobregat, un nen com ell. Tenia la cuixa mig arrencada. Cristóbal se’l va carregar a l'esquena i el va portar així fins la primera bústia clínica de rereguarda. Quan un metge els va atendre, li va dir "Però que em portes aquí? Si aquest és mort ...".

Cristóbal Granero es va quedar sense reacció. Assegut, tot cobert de sang. Quan va voler aixecar-se no va poder, la sang no era només la del seu camarada, estava barrejada amb la seva, doncs tenia les cames cosides de metralla.

El fet de voler salvar un germà de lluita li va salvar la vida, perquè aquest camarada va ser com un escut. Anys més tard, patint dels pulmons, li van trobar clavada a la columna un tros de metralla... Potser la que li va llevar la vida al seu camarada.

La darrera foto d’un Agustí Centelles lliure

L'exèrcit franquista va entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939. Centelles havia sortit de la ciutat poc abans d'aquesta ocupació i poc després de prendre aquesta fotografia. L'última de la guerra civil.

(cliqueu per a veure'l més gran)

El Villa de Madrid enfonsat i escorat sobre estribord al moll d'Espanya, Barcelona, gener de 1939. (Ricard Martínez, 2009-Agustí Centelles, 1939)

(cliqueu per a veure'l més gran)

Fitxa mèdica de J.S.G., 21 gener 1939. Algunes dades d'aquesta fitxa s'han ocultat, en compliment de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal. (Arxiu Històric de l'Hospital de Sant Pau)

Es tracta de la fitxa d'atenció mèdica d'un carrabiner. Segons aquestes dades, l'agent va ser ferit el 21 de gener de 1939, mentre prestava servei a bord del Villa de Madrid. La ciutat seria ocupada cinc dies després. Centelles seria evacuat el dia 25, hores abans de l'ocupació. Entre aquests cinc dies va realitzar la foto del vaixell escorat. No podem precisar més, però podem afirmar que, de moment, es tracta de l'última foto documentable de Centelles fotoperiodista a Barcelona.

Ricard Martínez
Arqueologia del punt de vista