El pavelló de Sant Antoni

El pavelló de Sant Antoni en una vista actual.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

El pavelló de Sant Antoni fou un dels darrers a aixecar-se a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Construït per Pere Domènech i Roura el 1932, no es pogué habilitar completament fins ben passada la Guerra Civil, el 1941.

En planta, el pavelló presenta  forma d'U, amb un cos central que allotja la majoria de dependències, i dos braços extrems projectats cap al sud, on s'hi troben les sales de malalts. El pavelló consta de planta i pis, però també disposa d'una planta intermèdia al cos central aprofitant l'espai que dóna l'alçada de sostre de les sales de malalts de la planta baixa. A més, per a compensar el pendent del terreny, els cossos central i oriental compten amb un semi-soterrani accessible a peu de carrer. Entre els braços del pavelló es crea una placeta des de la qual s'accedeix a la planta baixa a través de sengles escales situades als racons interiors.

El pavelló de Sant Antoni es projectà per a acollir els Serveis d'Ortopèdia i de Tuberculosi Osteoarticular, i en el moment de la seva finalització comptava amb quatre sales de llits per a malalts, múltiples estances per a pacients distingits, quiròfan propi, sales de cures, de raigs X, etc. Els solàriums, espais habilitats per a prendre banys de sol, sempre orientats al sud, es trobaven als extrems de les sales de malalts, i a les galeries porxades de cada pis.

Plantes del pavelló de Sant Antoni, per colors segons l'ús.
(cliqueu)

El pavelló l'inaugurà oficialment qui fou governador civil de Barcelona entre 1940 i 1945, Antonio Federico de Correa y Veglison (a qui se li deu la dedicació a Sant Antoni). Des de llavors sempre ha acollit el Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia i, més endavant, també Medicina Física i Rehabilitació. A finals dels 1960s s'hi afegiren Radiologia i Diagnòstic per la Imatge. A principis dels 1990s, també s'hi traslladaren algunes dependències dels Serveis de Psiquiatria, de Neurologia, i de Ginecologia i Obstetrícia. Aquestes hi romangueren fins al 2009, amb el trasllat al Nou Hospital.

Actualment, Sant Antoni encara acull unitats del Servei de Medicina Física i Rehabilitació (Fisioteràpia, Logopèdia i Teràpia Ocupacional), del de Radiologia (Ressonància Magnètica), i del de Psiquiatria (Conductes Addictives), així com altres dependències administratives de l'Hospital.

Aspecte original de Sant Antoni en una imatge arèria de principis dels 1960s (esquerra)
comparat amb l'aspecte que presenta actualment (dreta).
(cliqueu)

Al llarg de la seva vida, el pavelló ha patit moltes modificacions, sobretot a partir de la dècada dels 1960s, amb l'objectiu de guanyar-hi espai útil. Així, per exemple, a l'interior s'hi afegiren pisos i altells per a aprofitar l'alçada de sostre de les sales de malalts. Amb tot, la intervenció més cridanera és l'annex que s'aixecà cap als anys 1970s, a costa de la placeta d'entrada, per a ampliar el semi-soterrani i la planta baixa del pavelló.

La imatge de sobre mostra el model del pavelló en el seu estat original de principis dels 1940s. Cliqueu-la per a veure el model en una nova finestra i observar-lo des de tots els angles.

El Pavelló de la Resurrecció

A la cantonada més septentrional del recinte de l'Hospital, on es creuen els carrers del Mas Casanovas i de Sant Quintí, Domènech i Montaner havia previst situar-hi, segons els seu projecte original, una capella mortuòria per als serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l'Hospital. Molt a prop seu, i connectada a aquesta per una galeria subterrània, s'hi havia d'ubicar el departament anatòmic o pavelló d'autòpsies. Aquesta disposició permetia el fàcil trasllat dels cossos d'una a altra dependència, així com la còmoda entrada i sortida dels carruatges fúnebres per una placeta d'accés situada al xamfrà.

Amb la mort de Domènech i Montaner el 1923, i sobretot degut a l'abandó del seu projecte original per motius econòmics, aquests pavellons no es van arribar a aixecar mai. El seu fill i continuador de les obres, Pere Domènech i Roura, hagué de projectar un pavelló, el de la Resurrecció, que aglutinés tant les funcions de departament anatòmic com de capella mortuòria. Per a fer-ho, recuperà en certa mesura la disposició al voltant d'una placeta que el seu pare havia previst per a les dependències de la capella mortuòria.

Dreta: projecte de Domènech i Montaner per a la capella mortuòria (groc) i el pavelló de disseccions (blau).
Esquerra: projecte executat de Domènech i Roura (verd).
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El Pavelló de la Resurrecció es construí el 1928, i constava de tres cossos units per un pas cobert al voltant d'una plaça d'entrada. Però a diferència del projecte de Domènech pare, a aquesta plaça no s'hi accedia a través de grans portes de forja, sinó per una petita porta metàl·lica situada a un lateral del xamfrà.

El pavelló de la Resurrecció des de la placeta d'entrada, poc després de la seva construcció.
(cliqueu)

El cos de llevant allotjava el departament anatòmic, i el de ponent, la capella mortuòria. El bloc central, tot i un disseny imponent que recorda una església, era en realitat el dipòsit de cadàvers. Les tres edificacions estaven unides per un porxo obert, rematat als extrems per sengles cúpules rebaixades. La simetria del conjunt era només aparent, ja que els cossos extrems presentaven una disposició diferent de portes i finestres. La capella fins i tot comptava amb un absis semicircular que es projectava enfora des d'una de les façanes interiors. A més, el desnivell del terreny feia que el bloc anatòmic comptés amb una planta per sota del nivell de la placeta, accessible des de l'interior del recinte.

Façana posterior dels tres cossos del pavelló de la Resurrecció.
(cliqueu)

Tot i així, les dues plantes del departament anatòmic de l'Hospital devien resultar insuficients, perquè ja a la dècada dels 1930s, a jutjar per les fonts gràfiques, es va ampliar amb unes dependències subterrànies situades entre aquest bloc i el central. Aquests espais ampliats van passar a acollir, a més del departament anatòmic, el de cirurgia experimental.

Ampliació semisoterrada del pavelló (encerclada), en una imatge
de principis dels 1960s.
(cliqueu)

Aquest pavelló es va mantenir fins al 2000, moment en què s'enderrocà per a deixar lloc a la construcció del Nou Hospital. Estava al lloc que actualment ocupa l'espai enjardinat de davant de l'entrada principal de l'Hospital al carrer de Sant Quintí, al costat de l'accés al metro.

El model de la imatge de sobre mostra el pavelló en el seu estat original, acabat de construir a finals dels 1920s. Cliqueu-hi per a obrir el model en una nova finestra, cosa que us permetrà observar-lo des de tots els angles.

Les escultures de les comunitats religioses

En la decoració del Pavelló de l'Administració, Domènech i Montaner va voler retre homenatge a les comunitats religioses que històricament s'ocupaven dels malalts a l'Hospital de la Santa Creu. D'aquí que, a l'escala noble que arrenca del vestíbul, s'hi trobin les representacions escultòriques d'una germana i d'un germà de la Santa Creu, amb els seus hàbits tradicionals. Però les escultures que  veiem avui en dia no són les originals. Què va passar? I què se'n va fer, de les primeres escultures?

Escultures de les comunitats religioses de Santa Creu, avui dia.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Les comunitats masculina i femenina de Santa Creu, que estaven a les ordres de la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l'Hospital, es remunten al segle XVIII. La primera en fundar-se fou la comunitat femenina, el 9 de juliol del 1792, pel llegat del marquès de Llupià, amb el nom de "Senyores Germanes Infermeres dedicades al Servei dels Pobres de l'Hospital de Santa Creu de Barcelona". La comunitat masculina, amb el nom de "Germans Infermers de la Caritat", es constituí el 24 de març del 1784, fundada pel venedor de teixits Jaume Sayrols amb nou companys més, però no va rebre les seves constitucions per part de la MIA fins el 31 d'octubre del 1791.

Ambdues comunitats s'ocupaven de tenir cura dels malalts de l'Hospital, així com de les seves institucions filials, com l'Institut Mental, la Granja, i l'Hospital de Sant Llàtzer. Tot i que formalment seguien supeditats a la MIA de Santa Creu, els Germans també es van estendre a altres hospitals del Principat, com ara Mataró, Girona, Olot, o el manicomi de Salt.

En reconeixement a la tasca d'aquestes comunitats, Domènech encarrega les estàtues d'un germà i d'una germana de Santa Creu a l'escultor Pau Gargallo, que les executa el 1905. A la germana la representa amb hàbit de monja i un rosari penjant de la cintura; a la mà esquerra duu una tassa de caldo i a la dreta un flascó de medicina, en referència a les dues vessants de la cura al malalt. Al germà el representa amb hàbit llarg i sostenint un matràs de farmàcia.

Les escultures originals de la germana i el germà, obra de Pau Gargallo (1905)
(cliqueu).

Les Filles de la Caritat representades en un
dibuix d'Armand Gautier (1825-1894).
(cliqueu)

Però es va cometre un error de documentació amb l'hàbit, ja que en lloc del de les Germanes de Santa Creu, Gargallo hi va representar el de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, amb la seva característica toca alada. És probable, però, que l'error no fos de Gargallo, ja que és conegut que Domènech i Montaner era molt detallista i deixava poc marge als artistes que col·laboraven amb ell.

L'error, a més, fou doble, perquè una altra parella de religiosos amb les mateixes postures i els mateixos atributs estava representada a l'exterior, en una de les portes laterals del Pavelló de l'Administració des de la plaça d'entrada.

L'altra parella de religiosos, en una postal de l'època. Detall ampliat.
(cliqueu)

És possible que la confusió vingués pel fet que, efectivament, el 1790 la Molt Il·lustre Administració de l'Hospital de la Santa Creu va fer venir-hi de França un grup de Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül per a ocupar-se dels malalts. Però aviat van aparèixer els primers conflictes d'autoritat, ja que la comunitat de Barcelona depenia orgànicament de l'orde a França, i espiritualment dels pares paüls. Va ser llavors que l'Administració va decidir fundar una comunitat pròpia i dependent, si bé basada en el funcionament de la congregació francesa.

No es conserva gaire informació sobre aquesta qüestió, però el cas és que l'error no es va esmenar immediatament; segurament, perquè ni l'escultor ni l'arquitecte en van arribar a ser conscients. Cal tenir present que els pavellons construïts en la primera època (1902-1912) no van passar a mans de Santa Creu fins el 1913, quan, un cop acabats, la marmessoria de Pau Gil en va fer la cessió formal. Tampoc sembla que l'Hospital, després de prendre'n possessió, tingués pressa per a corregir-ho, com ho testimonia una postal posterior en què encara s'hi veu el conjunt original. Aquesta postal formava part d'una col·lecció que encarrega la pròpia MIA el 1929 per a recollir fons. Domènech i Montaner havia mort el 1923, i Gargallo vivia exiliat voluntàriament a París des del 1924.

Postal del vestíbul de 1929, part d'una col·lecció encarregada per la MIA. Detall ampliat.
(cliqueu)

A les Actes de la MIA no hi ha cap referència al canvi d'escultures, però aquest hagué de tenir lloc entre el 1929, últim testimoni gràfic de les escultures originals, i l'esclat de la Guerra Civil el juliol del 1936, data en què les congregacions han d'abandonar l'Hospital (quan les germanes hi tornen el 1939, ho fan amb un hàbit nou, diferent del tradicional; i els germans no hi tornaran mai més(*)). Però el més probable és que la substitució es dugués a terme abans de la proclamació de la II República el 14 d'abril del 1931.

Només pocs anys abans havien tingut lloc uns fets transcendentals per ambdues comunitats: el 16 de juliol del 1927, el papa Pius XI havia constituït la comunitat de germanes en congregació, sota el nom de "Congregació de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu"; i l'1 de gener de l'any següent, el mateix papa erigia la comunitat de germans en "Pia Associació de Germans de la Caritat de la Santa Creu". Va ser ja com a congregació que les Germanes es van traslladar al nou Hospital de Sant Pau, després de signar un conveni amb la MIA el 6 de juliol de 1928. Com que l'edifici del Convent encara no estava acabat, es van instal·lar provisionalment al Pavelló de l’Administració fins al trasllat definitiu, entre juliol i octubre de 1929. I segur que, mentre van ser allà, no els degué agradar veure's representades amb un hàbit que no era el seu.

La Germana Teresa Albà, amb l'hàbit
tradicional, en una imatge del 1931.
(cliqueu)

A partir d'aquell moment les comunitats, especialment les Germanes, aniran guanyant protagonisme en la vida de l'Hospital, fins al punt que l'11 de gener de 1931 s'hi succeeixen dos actes solemnes: per una banda, la imposició de la Creu de Beneficència a Teresa Albà, mare general de les Germanes Hospitalàries, amb motiu de les seves noces d’or al servei dels malalts de l’Hospital; i per l'altra, la benedicció per part del bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, de la rèplica de la creu existent a l’antic Hospital. És possible que també llavors es presentessin les noves escultures dels religiosos, com un acte més d'homenatge a les congregacions.

Com que no hi ha informació d'aquest encàrrec, tampoc sabem qui en va ser l'escultor, però en tot cas per l'estil de les imatges ja es veu que no fou Gargallo. Per altra banda, l'Administració tampoc li hauria pogut fer l'encàrrec, primer perquè ja vivia a París, i segon perquè no haurien pogut fer front al seu preu, segurament prohibitiu. I això suposava un problema, ja que si només substituïen les figures femenines, com sens dubte devia ser la intenció inicial, es notaria massa el canvi d'estil, però l'Hospital, amb problemes constants de manca de fons, tampoc es podia permetre encarregar quatre escultures per a substituir també els germans.

El problema, però, el van resoldre amb una solució molt imaginativa: es van retirar les dues figures femenines, i la de fora es va substituir per la figura masculina de dins, deixant la porta lateral exterior flanquejada pels dos germans hospitalaris de Gargallo, sostenint cadascun el seu matràs. Així, només calgué encarregar a l'escultor una parella de figures per a l'escala noble, amb la seguretat que entre elles guardarien el mateix estil.

Els germans de la Caritat de Gargallo, avui situats a la porta lateral est de la
plaça d'entrada (a la dreta, l'original; a l'esquerra, el traslladat des de l'escala noble).
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu)

Pel que fa a les noves escultures, la figura de la germana presenta la mateixa postura que l'original, també sostenint una tassa de caldo i un flascó, i el canvi més substancial és l'hàbit, notòriament a la toca. En canvi, el germà manté l'hàbit, però per algun motiu, en lloc de subjectar un matràs de farmàcia, se'l va representar amb un llibre a la mà dreta, i l'esquerra sobre el pit.

No sabem què se'n va fer, de les escultures de les monges paüles, però vistes les cròniques necessitats econòmiques que patia l'Hospital, és molt probable que en venguessin la pedra a pes. Potser algun dia apareixeran en alguna col·lecció particular, o potser no ho sabrem mai...

* De fet, després de la guerra, els germans van treballar a l'Institut Mental fins el 25 de març del 1970, quan l'orde s'uní als germans camils tot creant-se la "Pia Unió de Germans Missioners dels Malalts Pobres sota l'Advocació de Sant Camil i la Santa Creu".

Un jardí de repòs per a l'Hospital

Portada del projecte

Els jardins de l’Hospital sempre han estat un punt de trobada per malalts i empleats. Un pulmó d’aire fresc pels ingressats, si el seu estat els permetia sortir de les sales per a passejar, i també pels propis treballadors, que com a part de la seva rutina els gaudien quan es desplaçaven d’un pavelló a l’altre.

El 26 de juliol de 1936 es constituïa la Junta Administrativa de l’Hospital General de Catalunya, nom que duria l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau al llarg dels tres anys del conflicte en ser confiscat per la Generalitat de Catalunya. Van ser moltes les decisions que es van prendre aquells primers mesos. Una d’elles va ser la creació d’un jardí de repòs pels convalescents.

El jardins i els passeigs de l’Hospital eren un formiguer d’ambulàncies, de ferits i de malalts, i això feia impossible que complissin la missió terapèutica per la que s’havien dissenyat. Per a situar-hi aquest petit “recés de pau”, es van destinar uns terrenys allunyats de l'activitat assistencial, darrere del Pavelló Bloc (nom que en aquell temps es donà al de Sant Carles i Santa Francesca).

Nicolau Maria Rubió i Tudurí

La Junta Administrativa va sol·licitar al cap de Parcs i Jardins de l’Ajuntament, Nicolau Rubió i Tudurí, que es fes càrrec del projecte. Alhora, li demanava que també tingués cura de la resta dels jardins, que en aquells moments es trobaven en molt mal estat.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí havia nascut a Maó el 1891. Quan tenia sis anys, el seu pare, que era militar, va ser ascendit a comandant i tota la família es va traslladar a Barcelona. Home polifacètic, Rubió va ser arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista, dramaturg, periodista i traductor. El 1915 es va graduar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i l'any següent n'obtingué el títol. Fou deixeble de Francesc d’Asís Galí i de Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser professor d’arquitectura de jardins a l’Escola Superior dels Bells Oficis, i el 1917 fou nomenat director de Parcs i Jardins de Barcelona, càrrec que va ostentar al llarg dues dècades fins al seu exili a París el 1937.

Entre d’altres, va dissenyar els jardins de la Muntanya de Montjuïc (conjuntament amb Forestier), els del Parlament de Catalunya, els de Santa Clotilde de Lloret de Mar, els del Palau Reial de Pedralbes, i els del Turó Park.

Un racó del parc del Palau de Pedralbes, dissenyat per Rubió i Tudurí.
(cliqueu per a veure'l més gran)

El 17 d’octubre Rubió presentà al regidor d’Urbanització i Obres Públiques un ambiciós projecte pel Jardí de Repòs, on hi figuraven 2 fonts i 14 boques de rec, arbustos, parterres de flors, 74 arbres i 41 bancs d’obra vista de diverses mides. El pressupost de tota l’obra ascendia a la quantitat de 67.748,37 pessetes, però la Comissió Municipal d’Urbanització no ho va aprovar, tot al·legant que no es podia fer càrrec de la despesa perquè l’Hospital pertanyia a la Generalitat de Catalunya i no a l’Ajuntament.

Projecte de Rubió i Tudurí per al Jardí de Repòs.
(cliqueu)

El President de la Junta Administrativa de l’Hospital General, el Dr. Tomàs Tusó que alhora era regidor d’Higiene i Sanitat de l’Ajuntament, va iniciar gestions amb el consistori a fi que rectifiquessin la seva decisió. Aquestes van resultar fructíferes i, seguint instruccions verbals, Rubió presentà un nou pressupost més reduït, per import de 18.955,08 pessetes, aprovat el 3 de desembre de 1936 i corroborat al dia següent per l’alcalde Carles Pi i Sunyer. De les seves partides se n’havien eliminat les fonts i els arbres, i els bancs, que van quedar en 10, serien d’una sola mida i estarien fets de fusta i ferro en lloc de pedra.

 

Primer i segon pressupostos per al Jardí de Repòs.
(cliqueu)

Per acord del Comitè Permanent d’Obres Públiques de 27 de novembre de 1936, s’adjudicaren les obres a la casa “Material y Obras”, que començà la construcció el 7 de gener de 1937. Però en col·lectivitzar-se el seu personal, i sense cap justificació, l’empresa abandonà els treballs. Malgrat les gestions que la inspecció de l’obra va fer amb els treballadors per aconseguir el compliment de l’adjudicació, aquesta no es va reprendre. Només s’havien dut a terme quatre de les partides, per un import de 4.955,40 pessetes.

Davant de l’incompliment del contracte, el 4 de març de 1938 el Comitè Permanent va acordar rescindir el contracte amb l’empresa adjudicatària. Ramon Reventós i Farrarons, nou cap de Parcs i Jardins, va emetre un informe pel qual el seu servei procediria a acabar els treballs, tot destinant-hi la quantitat restant del pressupost inicial: 13.989,38 pessetes. El Jardí de Repòs s’hauria d’enllestir amb aquesta quantitat, sense més despesa.

Informe de Reventós i Farrarons.
(cliqueu)

Amb el temps, aquell jardí es va convertir en un bosquet de pi blanc (pinus halepensis), molt freqüent a la Mediterrània. Un petit oasi que servia d’esbarjo als malalts, als treballadors i als estudiants. Passejant entre la seva vegetació sempre hi podies veure alguna ovella pasturant. Aquestes pertanyien a l’estabulari de Cirurgia Experimental, edifici que es trobava en el seu indret.

L’any 1979, la Generalitat subvencionà una guarderia pels fills dels treballadors de l’Hospital, i el lloc més idoni per a instal·lar-la era on es trobava el bosquet. Per a la construcció de l’edifici i del jardí infantil, doncs, se’n van talar part dels arbres.

 
 

El jardí de repòs: localització del disseny de Rubió i Tudurí, i vistes aèries
del 1946 (jardí sense arbres), del 1956 (plantat de pi blanc)
i del 1994 (reduït per la construcció de la guarderia).
(cliqueu)

Encara uns anys més tard, en motiu de la visita del Papa Joan Pau II a l’Hospital, el que quedava del Jardí de Repòs es va veure afectat per l’habilitació d’una pista d’aterratge per a l’helicòpter que hauria de dur el Pontífex des de Montserrat per a beneir el recinte hospitalari. Aquell 7 de novembre de 1982 el mal temps va fer impossible el vol des de la serra, i finalment el Papa va haver de baixar en cotxe. La benedicció la féu directament des del vehicle que el duia a la Sagrada Família. Aquell heliport fallit es va reutilitzar com a aparcament de cotxes.

Per acabar, a partir del 1996, amb l’enderroc dels pavellons per a deixar lloc a la construcció del Nou Hospital de Sant Pau, el petit bosquet pensat com a Jardí de Repòs per a Convalescents va desaparèixer definitivament. Ja només ens en queda el record d’alguns romàntics que el van poder gaudir...

Els plànols de la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Domènech i Montaner: Esbós del cos central
del pavelló de l'Administració, 1909 ca.
(cliqueu per a veure'l a la plataforma)

Des de fa uns mesos, ja és possible consultar en línia la totalitat dels plànols de la construcció de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, elaborats per Lluís Domènech i Montaner i, després de la seva mort, pel seu fill Pere Domènech i Roura, entre 1901 i 1930. Aquests abasten, doncs, des del projecte original de Domènech i Montaner fins a les habilitacions dels darrers pavellons construïts.

Com ja sabem, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau fou possible per l'acord entre la marmessoria del banquer Pau Gil, que havia establert un llegat per a la construcció d'un Hospital de Sant Pau a Barcelona, i els Administradors de l'antic Hospital de la Santa Creu. I per tant, la seva construcció respon a dues fases ben diferenciades: la primera, a càrrec de la marmessoria de Pau Gil, que s'estén del 1901 al 1912, i la segona, ja en mans de l'Hospital de la Santa Creu, que comença el 1914 i s'allarga fins el 1930, quan l'establiment s'inaugura oficialment.

Mentre que la fase dominada per la marmessoria de Pau Gil mostra una gran organització, la fase corresponent a Santa Creu, un cop aquesta ja ha assumit els pavellons construïts per Sant Pau, és més conflictiva i presenta força llacunes. Per una banda, la gairebé crònica manca de recursos de la institució obligà a cercar finançament en benefactors privats, que sovint assumien directament la construcció de pavellons. Per l'altra, l'abandó del projecte original de Domènech i Montaner, sobretot a partir de la seva mort el 1923, obligà el seu fill Pere Domènech i Roura a projectar des de zero els nous pavellons, que són en general més sobris per a adaptar-se a les circumstàncies econòmiques.

Aquests contextos diferents condicionen tant la documentació que s'ha conservat com les seves tipologies. A grans trets, podem identificar-ne quatre:

• Esborranys i documents preparatoris: esbossos preliminars, generalment a llapis, o altres documents preparatoris, com ara replantejos, estudis topogràfics, càlculs estructurals, etc. Els esbossos preliminars són especialment valuosos, perquè permeten reconstruir el procés creatiu, en reflectir assajos i solucions primerenques, i la seva transició fins al disseny final. No estaven pensats per a ser preservats, però per sort ens n'han arribat força.

Lluís Domènech i Montaner: Esbós preliminar del tancament
de la plaça d'entrada, 1901-1903 ca.
(cliqueu)

• Plànols de projecte: plànols de caràcter més oficial, amb les plantes, alçats i seccions de cada pavelló que en defineixen el projecte arquitectònic. A més del projecte original complet que elabora Domènech i Montaner, en aquesta categoria també hi entren els projectes dels pavellons que Domènech i Roura dissenya en la segona fase constructiva, un cop abandonat el projecte original.

Lluís Domènech i Montaner: Hospital de Sant Pau. Pavelló
d'Observació, seccions, 1901-1903.
(cliqueu)

• Plànols de detalls constructius i decoratius, o genèricament "plànols d’obra": esquemes d'elements concrets, a escala relativament gran, que s'elaboren segons avança l'obra per a servir de guia als proveïdors, contractistes o artistes encarregats de produir-los (croquis d'assemblatge d'estructures, especejaments d'elements escultòrics, disposició de sostres i cobertes, etc.). Aquests plànols, elaborats la majoria en paper vegetal, per a poder fer-ne còpies fàcilment, suposen més de la meitat de tots els plànols de la construcció.

Pere Domènech i Roura: Alçat i planta de les cornises del coronament de la
Casa de Convalescència. 1923-1929 ca.
(cliqueu)

• Plànols i pressupostos d'habilitació: els produeix Pere Domènech cap a finals de la segona fase constructiva, quan Santa Creu ja ha de començar a acollir malalts i serveis mèdics. Es tracta de documentació relativa a l'habilitació dels pavellons un cop conclosa l'obra arquitectònica: adaptació d'espais, instal·lacions, equipaments, maquinària, etc.

Pere Domènech i Roura: Planta dels envans i les portes del dispensari
de Raigs X al soterrani de Sant Rafael, 1929 ca.
(cliqueu)

Els plànols de la construcció, 2.440 en total, es conserven agrupats en carpetes per pavelló, independentment de la seva tipologia. Només els plànols del projecte original es conserven en dues carpetes, juntament amb la resta de volums, a la seva caixa de fusta original.

Tots aquests plànols es poden consultar des del passat mes de juliol, a través de la plataforma AtoM de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, des de la pàgina web del propi Arxiu o directament a l’adreça http://santpau.molecula-gia.com.

Des d'aquest enllaç podreu veure, entre d'altres, el projecte original de Domènech i Montaner, els esborranys i solucions preliminars descartades, els projectes dels pavellons que no es construïren segons el disseny original, els diversos detalls constructius i decoratius, o l'habilitació i l'equipament dels diversos pavellons. Disfruteu-ho!

Les virtuts teologals de Gargallo i d'Arnau

Disposició de les escultures de les virtuts
teologals a la façana de l'Administració.

Entre els col·laboradors de Domènech en la construcció de l'Hospital de Sant Pau, destaquen en escultura Eusebi Arnau i Pau Gargallo. Tant l'un com l'altre, cadascun amb el seu estil, ens han deixat nombroses obres que decoren mols racons del recinte, però aquí ens fixarem en uns àngels concrets que decoren el Pavelló de l'Administració: les representacions al·legòriques de les virtuts teologals.

Tradicionalment, les virtuts teologals són tres: Fe, Esperança i Caritat. Però en el seu programa simbòlic, Domènech i Montaner n'hi afegeix una quarta: les Obres, a través de les quals es manifesten les tres primeres.

A nivell decoratiu, aquest conjunt de quatre virtuts troba el seu lloc a la façana principal, entre els arcs que donen accés al vestíbul. I també més amunt, als pinacles que envolten la torre del rellotge. Pau Gargallo va produir el primer grup el 1906; i tres anys més tard, Eusebi Arnau, antic mestre seu, esculpí el segon. Tot i que en principi la temàtica és la mateixa, veurem que, més enllà de les diferències estilístiques, les iconografies escollides en cada cas per a representar-les són radicalment diferents.

Les virtuts de Gargallo es representen com àngels alats, rematant els contraforts que emmarquen els arcs d'entrada. En aquest cas, les virtuts són directament identificables per les respectives inscripcions en llatí que les figures llueixen a l'abdomen, però Gargallo, a més, juga amb la posició del cap i les mans. Així, la Fe es representa amb les mans unides i el cap cot en actitud orant; l'Esperança, amb la mirada al cel i les mans obertes; la Caritat, protegint una cria d'ocell amb les mans mentre mira endavant; i les Obres, creuant les mans al pit i amb els ulls clucs.

   

Les virtuts teologals de Pau Gargallo: "Fides", "Spes", "Charitas" i "Operibus".
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Les virtuts d'Arnau, situades a la torre, són molt més difícils d'apreciar a peu de carrer. Es tracta de quatre figures angèliques assegudes sota un dosser de pedra, que coronen els respectius pinacles dels quals arrenquen els sengles arcbotants de la torre. En aquest cas, la caracterització de les virtuts no es fa només a través dels gestos, sinó assignant-hi uns atributs al·legòrics. Així, la Fe s'identifica per la creu que està abraçant; l'Esperança, per l'àncora que porta(*), a més de la seva mirada perduda en la llunyania; la Caritat, per la túnica que s'obre en actitud d'empara (revelant al pit la inequívoca inscripció "Charitas"); i les Obres, pel llibre obert que sosté(**).

   

Les virtuts teologals d'Eusebi Arnau, en el mateix ordre.
(cliqueu)

Contràriament al que diuen algunes fonts, doncs, els àngels d'Arnau no representen les virtuts cardinals, ja que la simbologia no es correspon amb els seus atributs tradicionals: espasa, balança o corona per a la Justícia; roda, brida i regnes, hortalissa i peix, copa, o aigua i vi en dues gerres per a la Temprança; armadura, lleó, palma, torre, jou o columna trencada per a la Fortitud. Només la Prudència (llibre, rotlle o mirall) es podria confondre amb les Obres, però per coherència amb la resta del conjunt escultòric, s'ha de descartar.

No ens han de confondre la diferència de tractament i de simbologia: el que ens estan dient Pau Gargallo i Eusebi Arnau és, doncs, el mateix.

* Antigament, l'Esperança es representava mirant al cel, i acompanyada d'una planta florida (sovint un lliri) o portant a la falda algunes llavors de blat a punt per sembrar; l'atribut de l'àncora és una al·legoria moderna, potser per associació a la seva representació als mascarons de proa dels vaixells com a símbol de l'esperança d'arribar al destí.

** Entre els artistes clàssics, el llibre obert simbolitza expansió, el compliment de les promeses, la realització dels projectes.

Agraïments a Pilar Salmerón, la recerca de la qual ha fet possible part d'aquest article.
Fotografies de Robert Ramos.

El Pavelló del Sagrat Cor

El projecte original d'Hospitals reunits que dissenyà Domènech i Montaner no preveia cap pavelló dedicat al tractament del càncer, ja que en aquell moment (1901-1911) l'oncologia tot just s'estava desenvolupant, però a finals dels anys 1920s ja era una necessitat per a l'Hospital. Així, Pere Domènech i Roura, continuador de les obres de l'Hospital a la mort del seu pare, projectà un pavelló de cancerologia, que s'ubicaria a l'espai originalment previst per a l'hospital infantil i que es construí entre 1928 i 1930, gràcies a diverses campanyes de recollida de fons a tot Catalunya.

Façana principal del pavelló del Sagrat Cor.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El pavelló, de 889 m², tenia la façana principal al carrer de Sant Quintí, des d'on s'hi accedia directament, i comptava amb dues plantes. A la planta baixa s'hi situaven els serveis tècnics: la secció de Röntgenoteràpia a l'ala esquerra (amb sala d'espera, dues sales d'irradiació, sala de reconeixements i conferències, i museu) i la secció de radi a l'ala dreta (amb sala d'espera, dispensari, espai per als aparells, sala d'operacions i laboratori clínic). El segon pis era l'espai per per a les infermeries: a cada ala (homes a l'esquerra, dones a la dreta) hi havia una sala de 20 llits amb sala de cures i sala de dia, així com diverses habitacions d'aïllament per a un o dos llits. Aquesta disposició es pot apreciar perfectament als plànols del pavelló que va aixecar l'arquitecte Manuel Puig el gener de 1936.

  

Planta baixa i primer pis del pavelló del Sagrat Cor.
(cliqueu)

Com la resta de pavellons, aquest també va patir modificacions posteriors a la seva construcció en un intent de pal·liar la manifesta falta d'espais que l'Hospital va començar a notar des de finals dels 1950s. La primera d'aquestes modificacions es féu ja el 1962, i consistí en l'addició d'un segon pis, afegint un trespol a les sales de malalts i recreixent verticalment la resta de cossos.

Secció del pavelló amb les parets i trespols afegits respecte els originals, indicats en negre massís.
(cliqueu)

La segona modificació consistí en l'ampliació del soterrani, que originalment era un espai molt reduït a l'ala esquerra, la mateixa existència del qual es devia al fort desnivell del terreny on s'assentà el pavelló. No en coneixem la data exacta, però pel tipus d'arquitectura podria ser dels anys 1970s.

Les diverses ampliacions del pavelló, indicades sobre una vista aèria del 2010. 

El pavelló va funcionar fins el 2009, quan el servei d'Oncologia que l'ocupava es va traslladar a l'edifici del nou Hospital. Des de llavors va restar buit fins que el 2012 va ser aterrat per a fer lloc al modern edifici de l'Institut de Recerca de Sant Pau, que es va inaugurar el 2018 després de tres anys d'obres.

El model que es mostra a la imatge d'aquí sobre representa el pavelló en el seu estat original, abans de les modificacions i ampliacions de la dècada dels 1960s. Clicant la imatge obrireu una nova finestra que us permetrà manipular el model per a observar-lo des de tots els angles

Vegeu també:

El Pavelló del Càncer

Els proveïdors de la construcció de Sant Pau

L'obra de construcció de l'Hospital de Sant Pau va començar el 15 de juliol de 1902 amb el Moviment de Terres, però l'aixecament dels edificis no va començar fins tres anys més tard, el febrer de 1905.

Les obres aviat van agafar un bon ritme, i només un mes després d'iniciades, ja es treballava en els soterranis dels pavellons, i es començaven a col·locar els claveguerons, contractats a La Gran Fábrica de Productos Refractarios y de Gres de M. Cucurny. També s'emprèn la neteja periòdica de les mines que, provinents d'Horta i del Guinardó  travessaven els terrenys, així com dels pous que proveïen.

Capçalera de M. Cucurny.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El mateix 1905 s'encarrega a l'escultor Eusebi Arnau l'execució de les imatges de grans dimensions que han de decorar els diversos pavellons. També comença a arribar el marbre blanc de Cobdar (Almeria) de la mà de Vives y Albareda, i els ferros auxiliars de la construcció, proporcionats per la Fábrica "Santa Ana" de G. y A. Figueroa i per la serralleria de Salvador Grau. En Grau subministraria la resta d'elements per a la construcció d'armadures al llarg de tota l'obra.

Targeta de visita de Vives y Albareda i columnes de marbre blanc de la Sala d'Actes.
(cliqueu)

El 1906, mentre l'obra segueix avançant, es contracta al marbrista Josep Casals i Comdor per a treballar el marbre blanc que havia arribat l'any anterior, i l'escultor Pau Gargallo per a fer els models escultòrics que esculpirien els picapedres de l'obra, que treballaven a les ordres de Francisco Vilagut. De tots ells, destacaria un nom: Francesc Madurell i Torres.

Drac esculpit per Madurell a la llinda de la porta d'accés a les escales de la torre del rellotge.
(cliqueu)

A l'escultura, activitat que ja era força important en aquell moment, s'hi afegeix el mosaic artístic, amb la contractació de Mario Maragliano. Aquell mateix any Joaquín Solé, proporciona la pedra calcària de Girona; Emilio Martínez, el marbre en planxes –blanc del país, Macael d'Almeria i roig d'Alacant–; i Teodoro Colominas, els dipòsits d'aigua de formigó armat per a les conduccions.

Durant l'any 1907, mentre els pavellons comencen a aixecar el nivell de la planta baixa, s'incorpora un nou proveïdor de marbre: Vda. de Isidro Gosch. Com a dibuixant dels mosaics es contracta Francesc Labarta, que va comptar amb l'ajut de Lluís Gargallo, germà de l'escultor, i Alfons Vicente, ajudant de l'Oficina d'Obres.

A principis de 1908 ja s'estan coronant força pavellons, i comencen a aparèixer proveïdors de paviments i rajoles per a cobrir terres i parets. Juan Vilella proporciona rajoletes de vidre; Miguel Nolla, de València, rajoles hexagonals blanques; Cristóbal Guillamon, d'Alcora (Castelló), peces de ceràmica circular decorades en blanc i blau; Cosme Toda, rajoles vermelles; J. Romeu Escofet, rajola quadrada de gres i hexagonal blanca. Les tapes de granit pels embornals són fetes pel fabricant de pedra artificial Salvador Boada.

Capçalera de Cristóbal Guillamon i les peces ceràmiques circulars als arcs d'entrada
del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu)

En aquest moment també comença a aparèixer la fusteria. El fuster Enrique Fugassot instal·la els marcs en llanternes i claraboies, però major part va a càrrec de José Escofet Roset, que confecciona totes les portes de l'Hospital amb fustes d'àlber i cedre, xapant-ne de caoba les de les zones més nobles.

Pel que fa als vidres i vitralls de diferents tipus, Rigalt, Granell y Cía. subministra vidres clars i flemish, rajoletes per a claraboies i els vidres de les esferes del rellotge de la torre, i confecciona i col·loca les vidrieres artístiques muntades en plom, realitzades a partir dels dissenys dels dibuixants de Lluís Domènech i Montaner. Els mecanismes de tancament dels finestrals són assumits pel ferrer José Burunat.

Capçalera de Rigalt, Granell y Cía. i vitrall de la Sala d'Actes.
(cliqueu)

A partir de mitjans de 1908 i fins a principis de 1909, hi ha un increment en l'activitat, fruit de la proximitat a la finalització de l'obra. A partir de febrer, els jardiners de Establecimientos Hortícolas Badía y Ferrer planta un total de 252 arbres de diferents especies, i 327 m² de parterres, i fins a l'acabament de la construcció, es cura del seu manteniment: poda, rec i substitució.

Factura de Badia i Ferrer per al manteniment des jardins.
(cliqueu)

Els pintors Vilaró e Hijo s'incorporen per a pintar i envernissar parets, metalls i fustes. Es contracta el serraller artístic José Perpiñá, que serà el responsable de tota l'obra de forja, inclosa la creu que corona la torre del rellotge i la reixa de la plaça d'entrada.

Capçalera de José Perpiñá i detall de la reixa d'entrada.
(cliqueu)

A partir del mes de maig del mateix 1909, tot i no tenir contracte formal, els ceramistes Hijo de Jaime Pujol y Baussis comencen a lliurar les rajoles pintades a mà i a trepa, fabricades a partir dels dissenys produïts pels ajudants de Domènech des del 1906. A finals d'any, Lacoma Hnos. inicia la instal·lació de tots els sanitaris: rentamans, banyeres, WC, bidets i escalfadors.

A principis de 1910, els treballs van arribant a la seva fi. Elías, Peris y Cia, d'Onda (Castelló), proveeix de rajoles i acords grocs per a paviments, i d'altres de diferents colors,  llises i pintades a trepa. Francesc Madurell i Joan Solà s'encarreguen de proporcionar vorades i planxes de pedra de Tortosa.

El mes de novembre s'ha de cancel·lar el contracte de l'escultor de marbre Josep Casals i Comdor en no haver proporcionat el material a temps. Això obliga a paralitzar les obres, i a contractar un nou marbrista: Joan Sala.

El juny de 1911 l'obra ja es troba pràcticament enllestida, i només hi queda una brigada d'uns 15 homes encarregats de conservar els edificis i evitar-ne la degradació mentre no es decideix la construcció dels pavellons restants,  a càrrec de l'Hospital de Santa Creu.

Finalment, el 12 de gener de 1912, amb la dissolució de l'Oficina d'Obres, es dóna per acabada la construcció dels deu pavellons de l'Hospital de Sant Pau. Des de llavors, només hi resten un ordenança i un guàrdia jurat per a cuidar que no hi hagi robatoris.

El lliurament oficial per part dels executors del testament de Pau Gil dels edificis de l'Hospital de Sant Pau, no es va fer efectiu fins poc més d'un any després. Així, el 25 d'abril de 1913, l'Hospital de la Santa Creu es feia finalment càrrec dels edificis construïts. En aquell moment, i a l'espera de poder continuar edificant la seva part, la Molt Il·lustre Administració va decidir que des d'aquell moment la nova denominació del conjunt fos "Hospital de la Santa Creu i Sant Pau".