Cerca al bloc

10 de juliol de 2020

Les escultures de les comunitats religioses

En la decoració del Pavelló de l'Administració, Domènech i Montaner va voler retre homenatge a les comunitats religioses que històricament s'ocupaven dels malalts a l'Hospital de la Santa Creu. D'aquí que, a l'escala noble que arrenca del vestíbul, s'hi trobin les representacions escultòriques d'una germana i d'un germà de la Santa Creu, amb els seus hàbits tradicionals. Però les escultures que  veiem avui en dia no són les originals. Què va passar? I què se'n va fer, de les primeres escultures?

Escultures de les comunitats religioses de Santa Creu, avui dia.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Les comunitats masculina i femenina de Santa Creu, que estaven a les ordres de la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l'Hospital, es remunten al segle XVIII. La primera en fundar-se fou la comunitat femenina, el 9 de juliol del 1792, pel llegat del marquès de Llupià, amb el nom de "Senyores Germanes Infermeres dedicades al Servei dels Pobres de l'Hospital de Santa Creu de Barcelona". La comunitat masculina, amb el nom de "Germans Infermers de la Caritat", es constituí el 24 de març del 1784, fundada pel venedor de teixits Jaume Sayrols amb nou companys més, però no va rebre les seves constitucions per part de la MIA fins el 31 d'octubre del 1791.

Ambdues comunitats s'ocupaven de tenir cura dels malalts de l'Hospital, així com de les seves institucions filials, com l'Institut Mental, la Granja, i l'Hospital de Sant Llàtzer. Tot i que formalment seguien supeditats a la MIA de Santa Creu, els Germans també es van estendre a altres hospitals del Principat, com ara Mataró, Girona, Olot, o el manicomi de Salt.

En reconeixement a la tasca d'aquestes comunitats, Domènech encarrega les estàtues d'un germà i d'una germana de Santa Creu a l'escultor Pau Gargallo, que les executa el 1905. A la germana la representa amb hàbit de monja i un rosari penjant de la cintura; a la mà esquerra duu una tassa de caldo i a la dreta un flascó de medicina, en referència a les dues vessants de la cura al malalt. Al germà el representa amb hàbit llarg i sostenint un matràs de farmàcia.

Les escultures originals de la germana i el germà, obra de Pau Gargallo (1905)
(cliqueu).

Les Filles de la Caritat representades en un
dibuix d'Armand Gautier (1825-1894).
(cliqueu)
Però es va cometre un error de documentació amb l'hàbit, ja que en lloc del de les Germanes de Santa Creu, Gargallo hi va representar el de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, amb la seva característica toca alada. És probable, però, que l'error no fos de Gargallo, ja que és conegut que Domènech i Montaner era molt detallista i deixava poc marge als artistes que col·laboraven amb ell.

L'error, a més, fou doble, perquè una altra parella de religiosos amb les mateixes postures i els mateixos atributs estava representada a l'exterior, en una de les portes laterals del Pavelló de l'Administració des de la plaça d'entrada.

L'altra parella de religiosos, en una postal de l'època. Detall ampliat.
(cliqueu)

És possible que la confusió vingués pel fet que, efectivament, el 1790 la Molt Il·lustre Administració de l'Hospital de la Santa Creu va fer venir-hi de França un grup de Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül per a ocupar-se dels malalts. Però aviat van aparèixer els primers conflictes d'autoritat, ja que la comunitat de Barcelona depenia orgànicament de l'orde a França, i espiritualment dels pares paüls. Va ser llavors que l'Administració va decidir fundar una comunitat pròpia i dependent, si bé basada en el funcionament de la congregació francesa.

No es conserva gaire informació sobre aquesta qüestió, però el cas és que l'error no es va esmenar immediatament; segurament, perquè ni l'escultor ni l'arquitecte en van arribar a ser conscients. Cal tenir present que els pavellons construïts en la primera època (1902-1912) no van passar a mans de Santa Creu fins el 1913, quan, un cop acabats, la marmessoria de Pau Gil en va fer la cessió formal. Tampoc sembla que l'Hospital, després de prendre'n possessió, tingués pressa per a corregir-ho, com ho testimonia una postal posterior en què encara s'hi veu el conjunt original. Aquesta postal formava part d'una col·lecció que encarrega la pròpia MIA el 1929 per a recollir fons. Domènech i Montaner havia mort el 1923, i Gargallo vivia exiliat voluntàriament a París des del 1924.

Postal del vestíbul de 1929, part d'una col·lecció encarregada per la MIA. Detall ampliat.
(cliqueu)

A les Actes de la MIA no hi ha cap referència al canvi d'escultures, però aquest hagué de tenir lloc entre el 1929, últim testimoni gràfic de les escultures originals, i l'esclat de la Guerra Civil el juliol del 1936, data en què les congregacions han d'abandonar l'Hospital (quan les germanes hi tornen el 1939, ho fan amb un hàbit nou, diferent del tradicional; i els germans no hi tornaran mai més(*)). Però el més probable és que la substitució es dugués a terme abans de la proclamació de la II República el 14 l'abril del 1931.

Només pocs anys abans havien tingut lloc uns fets transcendentals per ambdues comunitats: el 16 de juliol del 1927, el papa Pius XI havia constituït la comunitat de germanes en congregació, sota el nom de "Congregació de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu"; i l'1 de gener de l'any següent, el mateix papa erigia la comunitat de germans en "Pia Associació de Germans de la Caritat de la Santa Creu". Va ser ja com a congregació que les Germanes es van traslladar al nou Hospital de Sant Pau, després de signar un conveni amb la MIA el 6 de juliol de 1928. Com que l'edifici del Convent encara no estava acabat, es van instal·lar provisionalment al Pavelló de l’Administració fins al trasllat definitiu, entre juliol i octubre de 1929. I segur que, mentre van ser allà, no els degué agradar veure's representades amb un hàbit que no era el seu.

La Germana Teresa Albà, amb l'hàbit
tradicional, en una imatge del 1931.
(cliqueu)
A partir d'aquell moment les comunitats, especialment les Germanes, aniran guanyant protagonisme en la vida de l'Hospital, fins al punt que l'11 de gener de 1931 s'hi succeeixen dos actes solemnes: per una banda, la imposició de la Creu de Beneficència a Teresa Albà, mare general de les Germanes Hospitalàries, amb motiu de les seves noces d’or al servei dels malalts de l’Hospital; i per l'altra, la benedicció per part del bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, de la rèplica de la creu existent a l’antic Hospital. És possible que també llavors es presentessin les noves escultures dels religiosos, com un acte més d'homenatge a les congregacions.

Com que no hi ha informació d'aquest encàrrec, tampoc sabem qui en va ser l'escultor, però en tot cas per l'estil de les imatges ja es veu que no fou Gargallo. Per altra banda, l'Administració tampoc li hauria pogut fer l'encàrrec, primer perquè ja vivia a París, i segon perquè no haurien pogut fer front al seu preu, segurament prohibitiu. I això suposava un problema, ja que si només substituïen les figures femenines, com sens dubte devia ser la intenció inicial, es notaria massa el canvi d'estil, però l'Hospital, amb problemes constants de manca de fons, tampoc es podia permetre encarregar quatre escultures per a substituir també els germans.

El problema, però, el van resoldre amb una solució molt imaginativa: es van retirar les dues figures femenines, i la de fora es va substituir per la figura masculina de dins, deixant la porta lateral exterior flanquejada pels dos germans hospitalaris de Gargallo, sostenint cadascun el seu matràs. Així, només calgué encarregar a l'escultor una parella de figures per a l'escala noble, amb la seguretat que entre elles guardarien el mateix estil.

Els germans de la Caritat de Gargallo, avui situats a la porta lateral est de la
plaça d'entrada (a la dreta, l'original; a l'esquerra, el traslladat des de l'escala noble).
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu)

Pel que fa a les noves escultures, la figura de la germana presenta la mateixa postura que la original, també sostenint una tassa de caldo i un flascó, i el canvi més substancial és l'hàbit, notòriament a la toca. En canvi, el germà manté l'hàbit, però per algun motiu, en lloc de subjectar un matràs de farmàcia, se'l va representar amb un llibre a la mà dreta, i l'esquerra sobre el pit.

No sabem què se'n va fer, de les escultures de les monges paüles, però vistes les cròniques necessitats econòmiques que patia l'Hospital, és molt probable que en venguessin la pedra a pes. Potser algun dia apareixeran en alguna col·lecció particular, o potser no ho sabrem mai...

* De fet, després de la guerra, els germans van treballar a l'Institut Mental fins el 25 de març del 1970, quan l'orde s'uní als germans camils to creant-se la "Pia Unió de Germans Missioners dels Malalts Pobres sota l'Advocació de Sant Camil i la Santa Creu".

26 de juny de 2020

La recaptació d'almoines a Santa Creu:
Els baciners

Al llarg dels segles, una de les missions que més han preocupat als Administradors de l’Hospital de la Santa Creu des de la seva fundació el 1401, ha estat la cerca de mitjans econòmics per a la seva subsistència.

Els privilegis concedits per reis i papes, les herències i els testaments atorgats al seu favor no sempre van ser suficients per poder continuar amb la labor d’assistència als malalts i acollits. Per tant, sovint s’havia d’apel·lar a la caritat dels ciutadans de Catalunya a través de crides en les que es demanaven almoines a favor de l’Hospital.

Baciner del segle XVII
(cliqueu per a veure'l més gran)
Per a regular aquesta recaptació, la Institució va crear la figura dels baciners: homes nobles o notables nomenats per la Molt Il·lustre Administració, que els lliurava un document acreditatiu del seu nomenament del qual penjava un segell de plom amb l’escut de l’Hospital. El seu peculiar nom venia donat per la bacina que duien i en la qual es dipositaven els donatius.

En arribar a la seva destinació, els baciners s’havien de presentar al mossèn i al batlle expressant el seu desig de fer una col·lecta. Llavors es tocaven les campanes per anunciar-ne la presència als habitants del poble, i a continuació, bacina en mà, recorrien els carrers a cavall –els baciners sempre disposaven d’una cavalleria–, tot tocant una campaneta com avís i recollint les almoines que se’ls oferien, tant monetàries com en especies, i sempre amb el document acreditatiu a la mà per a demostrar-ne la legalitat. Si a més aquell dia coincidia amb un festiu, el rector proclamava a l’església les indulgències concedides als qui havien fet la seva contribució.

Nomenament de baciner a nom de Joan Serra,
amb el segell de l'Hospital, 1660
(cliqueu)
Aquests personatges comptaven amb els mateixos privilegis de salvaguarda que, des del segle XV, havien estat atorgats als oficials de la Casa de Santa Creu pels reis Ferran d’Antequera, Alfons el Magnànim, la seva esposa Maria, Joana I, Carles I i Felip II de Castella.

Sota la protecció dels monarques, els baciners, eren francs de portatge de barca i barra (és a dir, estaven exempts de l’impost que des de l’alta edat mitjana es pagava pel pas de determinats llocs, per utilitzar un pont, i creuar rius en una embarcació), i també d’hostes (no estaven obligats a prendre part en accions de guerra); podien dur armes prohibides i ostentar les armes reials; no podien ser presos, marcats ni mutilats, ni ser obligats a tenir cap ofici a la ciutat o poble on exercien la seva funció.

Salvaguarda reial, s. XVI
(cliqueu)



Però l’ésser humà és feble, i molts d’aquells baciners que havien d’estimular la caritat a favor de l’Hospital van començar a fer-ho en el seu propi benefici. Els Administradors, decidits a acabar amb aquells abusos, van prendre una decisió potser no gaire encertada: arrendar la recaptació a tercers. Això, però, no agradava als possibles donants, que veien amb mals ulls que la seva aportació no anés a parar íntegrament a Santa Creu, i que una part quedés a mans de l’arrendatari. A partir de llavors, la figura del baciner va anar caient a poc a poc en decadència, fins a la seva desaparició definitiva a mitjans del segle XIX.




Els nous baciners

A finals dels anys 60 l’Hospital continuava amb els mateixos problemes econòmics que des del segle XV havien portat l’Administració de corcoll. La ciutat creixia i els malalts també, cosa que els obligava a fer una cerca contínua de mitjans de finançament. Així, l’any 1969 el doctor Carles Soler-Durall, Director General de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va tenir la iniciativa d’actualitzar l’antiga organització dels baciners.

La idea consistia que una personalitat rellevant de les diverses ciutats i pobles de Catalunya fos el portaveu a nivell de la seva localitat de les necessitats de l’Hospital, i qui centrés les captacions d’ajuts i donatius. La posada en marxa d’aquest programa implicava disposar d’una sèrie de persones amb una certa influència social, que en nom de l’Hospital farien arribar la seva crida a tots els racons de Catalunya.

Mitjançant el Departament de Relacions Públiques, es van contactar diferents personatges rellevants de la societat catalana, que el 15 de desembre de 1969 van signar de pròpia mà una crida sol·licitant ajut econòmic per l’Hospital. Aprofitant la campanya nadalenca d’aquell any, la missiva es va fer arribar al domicili de bona part dels catalans.

 
Carta dels nous baciners, 15 de desembre de 1969
(cliqueu)

Aquells baciners del segle XX van ser setze personatges prou coneguts, pertanyents al món artístic, literari i financer del moment:

  • Andreu Avel·lí Artís “Sempronio”, escriptor
  • Joan Capri, actor
  • Jaume Carner, banquer
  • Núria Feliu, cantant
  • Josep Maria Gironella, escriptor
  • Eusebi Güell, vescomte de Güell
  • Joan Antoni Maragall, polític i marxant
  • Josep Maria Mas Sardà, banquer
  • Quico Pi de la Serra, cantant i membre dels Setze Jutges
  • Josep Pla, escriptor
  • Andreu Ribera Rovira, polític i advocat
  • Pau Riera Sala, empresari i mecenes
  • Ramon Maria Roca Sastre, notari
  • Josep Maria Pi i Sunyer, advocat
  • Antoni Tàpies, pintor
  • Josep Vergés Matas, editor de Josep Pla.

Aquella va ser una bonica iniciativa, que va aplegar un grup de gent de móns diferents que, d’una forma més moderna però no menys efectiva, van arribar a la gent pietosa, tal i com segles enrere ho havien fet aquells homes que anaven de porta demanant “una gràcia de caritat per a l’Hospital”.

Article aparegut a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1970
(cliqueu)

12 de juny de 2020

L'Hospital d'en Marcús

Representació de l'Hospital d'en Marcús
amb el seu escut. "Llibre de Taula", 1674.
(cliqueu per a veure-ho més gran)
L'Hospital d'en Marcús es creà a Barcelona a mitjans del segle XII, cosa que el converteix en el més antic dels que després es fusionarien per a donar lloc a l'Hospital de la Santa Creu el 1401.

El seu fundador fou Bernat Marcús, un ric comerciant i banquer procedent d'una antiga nissaga de ciutadans de Barcelona. Se sap que un avantpassat seu havia estat fet presoner durant el saqueig de la ciutat per Almansor el 985, i fou posteriorment alliberat amb el pagament d'un rescat. Bernat Marcús va ser un personatge molt influent a la seva època. Es diu que era propietari d'una gran part de la muntanya de Montjuïc i de moltes cases dins la ciutat, i tot i no ser membre de la noblesa, va ser conseller de Ramon Berenguer IV. De fet, fins i tot figura com a testimoni en l'abdicació de la reina Peronella d'Aragó, esposa d'aquest, a favor del seu fill Alfons.

Una antiga llegenda explica la seva fortuna per un somni recorrent que tenia, en el qual un àngel li feia una revelació: "Si vas al pont de Narbona, faràs fortuna bona". Finalment, Marcús es decidí a fer el viatge a Narbona, però un cop allà, per més que es passejà amunt i avall pel pont, no hi va trobar cap senyal. Quan ja se n'havia cansat i es disposava a tornar a casa, se li acostà un home encuriosit, que li preguntà per què passejava tan insistentment pel pont. Marcús li explicà com havia vingut de molt lluny ofuscat pel seu somni, a la qual cosa l'home li respongué: "Si jo també fes cas dels somnis, ara mateix estaria a Barcelona, perquè tot sovint somio que un àngel em diu que me'n vagi a casa d'un tal Marcús i excavi sota la volta de la seva escala, on hi ha un tresor de monedes d'or. Creieu que per un somni així hauria de fer un viatge tan llarg?". En sentir això, Marcús se n'acomiadà i va tornar a casa tan ràpid com va poder. En arribar-hi, va excavar sota l'escala i, efectivament, hi va trobar el tresor de monedes d'or. Agraït per la revelació, es va decidir a aixecar un hospital per als desvalguts.

Tot i la inversemblança de la llegenda, el que sí és cert és que el 1147, el bisbe Guillem de Torroja autoritza Bernat Marcús a construir un hospital per a pobres i pelegrins en un alou de fora la muralla de la ciutat, del qual fa donació. Les obres, però, no s'inicien fins el 1166, quan el comerciant institueix el llegat per a la construcció de l'hospital. Marcús mor el 6 de juny d'aquell mateix any, però les obres continuen de la mà dels seus fills Bernat i Ramon, i com a màxim el 1188 ja haurien acabat.

L'Hospital s'aixecava al burg de la Bòria, a la vora del camí que sortia de la porta oriental de la ciutat, o Via Francisca (camí de França, actual carrers Bòria, Corders i Carders), al punt on aquesta es bifurcava amb el Camí del Mar (actual carrer Montcada), i constava d'un alberg de peregrins, un hospital per a pobres, i un cementiri amb la seva capella mortuòria. Tot i que es construí en un burg fora de la ciutat, al segle XIII, amb la construcció d'una nova muralla, quedà dins del nou recinte emmurallat.

L'Hospital d'en Marcús a la Barcelona del segle XII.
(cliqueu)

A banda d'atendre pobres i pelegrins, sabem que l'Hospital també s'ocupava dels infants que hi eren abandonats, ja que se sap que en un moment donat els seus administradors van acudir al rei per a evitar l'abús al respecte: sembla ser que algunes mares hi deixaven els fills, i immediatament després es presentaven per a criar-los cobrar de l'Hospital com a dides, i un cop criats els reclamaven de nou com a fills. Davant d'aquesta problemàtica, el rei determinà que en aquests casos, els diners del didatge es reemborsessin a l'Hospital.

La principal font d'ingressos de l'Hospital eren les donacions i llegats que rebia, i que eren gestionats pel Consell de Cent. També va rebre el suport de les autoritats laiques i eclesiàstiques, com una butlla del papa Benet XII de 1335 que concedia indulgències a qui contribuís al funcionament de la institució. Al Llibre de Privilegis de l'Arxiu també es conserva la transcripció de dos privilegis reials concedits a l'Hospital d'en Marcús: el primer, de Pere el Cerimoniós el 1383 pel qual els oficials i els animals de càrrega de l’Hospital estaven exempts del "dret de barra", una taxa que es pagava in situ als principals camins del país per tal de finançar-ne el manteniment; el segon, de Martí l'Humà el 1400 pel qual s'atribueixen a l'Hospital els béns dels malalts que hi morin. Aquest privilegi serà reprès per l'Hospital de la Santa Creu, al qual s'incorpora el d'en Marcús quan aquell es funda el 1401.

Precisament amb la fundació de Santa Creu, la capella mortuòria, única edificació de l'Hospital que encara es conserva, quedà en desús, i es convertí en la seu de la Confraria dels Correus a Cavall i a Peu de Barcelona. Aquesta confraria fou l'organització de l'ofici postal més antiga coneguda a Europa, sancionada oficialment pel rei Alfons el Magnànim el 1417. És probable que fos llavors quan la capella passà a dedicar-se a Sant Cristòfol, patró dels caminants a la Corona d'Aragó.

Mare de Déu de la Guia.
(cliqueu)
La capella d'en Marcús tornà a canviar d'advocació a finals del segle XVIII, quan s'hi traslladà la imatge de la Mare de Déu de la Guia procedent d'una capella reial desapareguda a prop del Portal Nou de la muralla medieval. A partir d'aquell moment, la Confraria de Correus també l'adoptà com a patrona. Encara avui dia, la capella continua dedicada a la Mare de Déu de la Guia.

La Confraria dels Correus a Cavall i a Peu de Barcelona es va mantenir fins a principis del segle XIX, i fins llavors era des de la Capella d'en Marcús que es beneïen els correus a cavall i a peu abans de sortir de la ciutat. Entre els confrares a cavall, que no es podien esperar per a rebre la benedicció, es va estendre el costum de fer espetegar la xurriaca en passar per davant de la capella, com a forma de salutació a la seva patrona: la Mare de Déu de la Guia.

Planta de la Capella d'en Marcús als quarterons de Garriga i Roca[*]
(cliqueu)

La capella és tot el que queda avui en dia de l'Hospital d'en Marcús. Es tracta d'un edifici romànic de planta rectangular, i teulada a dues aigües, molt transformat al llarg del temps. La façana principal, la teulada, les finestres i el campanar d'espadanya es van refer durant el segle XIX, època en què també s'hi afegí un segon pis (que s'eliminà en una restauració l'any 1954). D'aquesta època data també la decoració neoclàssica de l'interior. La reixa de l'entrada data del 1916-1917, mentre que el ràfec s'afegí a la restauració del 1954, reutilitzant unes bigues del segle XIV que s'hi descobriren.

Tot i que originalment era un edifici exempt, actualment només queden lliure la façana principal, oberta al carrer Carders, i el mur lateral que dóna a la Placeta d'en Marcús (probable ubicació del cementiri de l'Hospital). Ambdós presenten el típic fris d'arquets típics de tradició romànica llombarda.

Aspecte actual de la Capella d'en Marcús.
(cliqueu)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...