Presentació del volum 19-20 de Domenechiana

Portada de Domenechiana, vol. 19-20
(cliqueu per a veure-la més gran)

El proper dimecres 29 de setembre a les 11:00, el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM), de Canet de Mar, presentarà el volum 19-20 de la seva revista Domenechiana, on ha col·laborat la Pilar Salmerón, autora d'aquest bloc. La presentació es realitzarà al Recinte Modernista de Sant Pau, un espai que coneixem bé.

L'acte comptarà amb la intervenció dels autors dels articles. Pilar Salmerón ens parlarà de les obres de Pau Gargallo a Sant Pau; Joaquim Graupera tractarà d'una excursió científica de Domènech a Sant Benet de Bages; Carme Riu ens n'exposarà el pensament nacionalista dins l'Ateneu Barcelonès; Carles Sàiz presentarà l'edifici que projectà per a les Institucions Provincials d’Ensenyament de la Diputació de Barcelona; Antonio Sama parlarà sobre el bronze funerari de la capella-panteó de Comillas; i Clàudia Sanmartí tractarà dels dissenys de les voltes de ferro.

L'acte acadèmic es clourà amb una visita comentada a càrrec de Pilar Salmerón, que repassarà tota l'escultura de Pau Gargallo al Recinte Modernista.

L'accés a la presentació i a la visita són gratuïts, però cal fer la reserva prèvia. Aquí sota en teniu els detalls per a apuntar-vos-hi. Us hi esperem!

(cliqueu)

Presentació del volum 17 de Domenechiana

Portada de Domenechiana, vol. 17
(cliqueu per a veure-la més gran)

Demà dissabte 10 d'octubre a les 12 del migdia, el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM), de Canet de Mar, presentarà el volum 17 de la seva revista Domenechiana, en la qual ha col·laborat un dels autors d'aquest bloc. La presentació serà virtual i es podrà seguir a través del canal de YouTube del mateix CEDIM.

Durant l'acte, els diversos autors presentaran els seus articles. En aquesta edició, en Miquel Terreu explicarà com l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau està totalment amarat dels corrents higienistes que, sorgits a la segona meitat del segle XIX, denunciaven la manca de salubritat i d'higiene a les ciutats industrials. Veurem com Domènech i Montaner va ser capaç d'integrar les propostes higienistes al seu projecte hospitalari tot desenvolupant un seguit de solucions pel que fa a la higiene i al benestar dels malalts.

Si no podeu seguir la presentació en directe, ho podreu fer més endavant des de YouTube. Esperem que la disfruteu!

(cliqueu)

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (III)

Construcció i decoració

En entrades anteriors hem vist fins a quin punt els postulats higienistes estan presents en el disseny que fa Domènech i Montaner dels espais destinats als malalts de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Però la influència de l’higienisme també es manifesta en els sistemes constructius, així com en els materials emprats.

Al projecte d’Hospitals reunits de Domènech i Montaner s’enllacen de tal manera l’estructura, la construcció i al decoració de les sales de l’Hospital, que s’hi consideren com un únic concepte. És a dir, que construïda una sala, aquesta ja queda decorada pels seus propis materials de construcció. Així, per exemple, les parets exteriors es construeixen de maó, que queda a la vista com a element decoratiu. Però en realitat aquestes parets són buides, formades per un entreteixit de murets de 15 cm de gruix, que deixen tot un seguit de conductes al seu interior que serveixen per a l’aïllament, la ventilació, la calefacció, etc., i que ja hem tractat. En els espais destinats a acollir malalts, però, Domènech admet la necessitat del revestiment de rajoles per motius higiènics, com veurem.

Voltes recobertes de rajola del pavelló de la Mercè.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Per a cobrir les àmplies dimensions de la sala, Domènech busca una estructura que resulti higiènica i lluminosa. Descarta l’ús de tirants vistos per ser poc asèptics, així com la volta de canó, perquè en arrencar de molt avall de les parets, deixaria l’espai superior sense aire ni llum exterior directa. Al final es decanta per la volta catalana[*], que deixa a la vista una superfície llisa i contínua, sense arestes, cosa que en facilita la neteja i la desinfecció.

Per a cobrir la sala de malalts, doncs, disposa un seguit d’arcs doblers rebaixats entre finestra i finestra, que defineixen sengles trams que es cobreixen amb una volta catalana de canó. Amb aquesta configuració, es deixa espai per a les finestres altes i s’assegura una bona entrada de llum natural.

Seccions d'un pavelló de malalts: arcs doblers (taronja) i els trams de volta catalana entre ells (groc).
(cliqueu)

Els arcs doblers es recobreixen amb rajola llisa de 10 x 20 de color verd, i els angles, amb rajola corba per a eliminar arestes i racons on es pugui acumular la brutícia. Pel que fa a les voltes catalanes, les veiem cobertes amb rajoles petites (també de 10 x 20 cm) que s’adapten amb facilitat a les formes, i els seus dibuixos senzills de color verd i blanc contribueixen a crear una atmosfera relaxant. Però tornant al tema de la decoració a partir dels materials de construcció, hem de dir que aquestes rajoles no són un recobriment, sinó part estructural: de fet, aquestes petites rajoles, fortes i gruixudes, constitueixen el primer full de la volta catalana, tot contribuint a la seva estabilitat.

Rajoles de les voltes de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)

La decoració de la sala es recolza únicament i exclusiva en el revestiment de rajoles, que crea grans superfícies llises molt fàcils de netejar i de desinfectar. En el cas de les parets, les rajoles són de 20 x 20, i es col·loquen inclinades 45 graus. Són llises, de tonalitats suaus, excepte a les sanefes de motius vegetals que trenquen la uniformitat de la superfície a mitja altura. Tant aquestes sanefes com les rajoles de les voltes són diferents a cada pavelló, però tenen en comú que aporten una nota de contrast a l’interior asèptic dels pavellons.

Sanefes de rajoles de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)

A les sales d’aïllament, també trobem el recobriment integral de rajoles, però aquestes són totalment llises, si bé d’un to verdós molt suau que aporta certa serenor. A la sala de dia en canvi, la decoració ceràmica arriba a ser-hi exuberant, especialment a la volta, també diferent a cada pavelló.

  

Volta de la rotonda de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i Sant Rafael (dreta).
(cliqueu)

Per últim, un comentari sobre el paviment, format per rajoles hexagonals de gres ceràmic de color crema. Aquest material s'escollí precisament per la seva resistència a l’ús i per la seva fàcil neteja.

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (II)

Il·luminació natural, ventilació i calefacció

En una entrada anterior vam veure algunes de les solucions que Domènech adoptà en l'elaboració del seu projecte d'Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau per a integrar els postulats higienistes exposats per la comissió mèdica que l'assessorà. Aquestes consideracions anaven orientades a oferir als malalts unes condicions agradables, en uns espais el més nets, amplis, il·luminats i ventilats possible.

En el nostre clima, i amb els pavellons orientats convenientment, les sales de malalts ja resulten fresques a l'estiu i perfectament assolellades i temperades a l'hivern. I si a més es pot comptar amb un aireig natural, la calefacció i la ventilació artificials només són necessàries durant pocs dies a l'any.

Els dos tipus de finestres de la sala de malalts
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A aquest efecte, les sales de malalts compten amb dos ordres de finestres. Les superiors, molt amples, són abatibles, i es poden obrir quan es consideri necessari per a sanejar l'atmosfera de la sala. El seu sistema d'obertura dirigeix l'aire entrant cap amunt; això, sumat a la seva posició elevada, evita corrents d'aire directes sobre els malalts. A més, aquestes finestres també van equipades per fora amb persianes de llibret ample, cosa que permet regular a la vegada l'entrada d'aire i de llum exterior, oferint si cal la possibilitat d'il·luminar l'estança amb llum indirecta que no molesti els pacients.

Les finestres inferiors, més llargues i estretes, es situen entre els llits, una mica més altes que aquests. La seva obertura és l'habitual de doble fulla, amb vidres i porticons. A més de regular l'entrada de llum (directa obrint les de la paret sud, més difosa obrint les del nord), aquestes finestres també busquen un efecte terapèutic, ja que ofereixen als malalts una vista dels jardins exteriors.

Respirador d'un pavelló de malalts
(fotografia de Robert Ramos)

A més de l'aireig ràpid a través de les finestres obertes, Domènech concep un sistema de ventilació natural "lent", per mitjà de canals d'aire que recorren el gruix del trespol per sota el nivell de terra. Aquests conductes s'obren pels dos extrems a sengles respiradors de les façanes laterals, en forma de rosetons lobulats, i també compten amb diverses obertures enreixades al terra de la sala, tant al centre com entre els llits, que es poden obrir segons les necessitats per a deixar-hi entrar l'aire fresc de l'exterior. En correspondència a aquestes obertures, a la part més alta de les voltes de la sala hi ha un seguit de sortides graduades que s'obren a les diverses xemeneies de tir que coronen la coberta, i per on s'expulsa naturalment l'aire viciat de l'interior.

Ventilació natural ràpida a través de les finestres, i lenta pels conductes:
fluxos d'entrada d'aire exterior (blau) i de sortida de l'aire viciat (marró)
(cliqueu)

A menor escala, aquest esquema es repeteix a les sales individuals d'aïllament del cos posterior, la volta de cadascuna de les quals també s'obre a xemeneies de ventilació que desemboquen als pinacles de la part alta de l'edifici.

Per a aquells moments de l'any en què la temperatura exterior desaconsella la ventilació natural, els pavellons també disposaven d'un altre sistema de conduccions pensat per a la calefacció i la renovació forçada de l'ambient. Per començar, cada pavelló comptava amb una presa d'aire general al jardí lateral, elevada sobre el terra, que penetrava per sota dels fonaments fins a l'espai destinat a calefacció, situat a la part posterior de la planta de semisoterrani. Un cop escalfat, l'aire s'impulsaria pel subsòl a través d'una canonada al llarg de tot el pavelló, de la qual es ramifiquen uns conductes menors cap a la base dels pilars de les façanes laterals. L'aire ascendiria per l'interior buit d'aquests pilars fins al nivell del terra de la sala de llits, d'on sortiria a través de les obertures enreixades que ja hem comentat més amunt. Els conductes encara continuarien, per l'interior de la paret, fins a les xemeneies de la coberta, per on s'expulsaria l'excedent d'aire calent que no fos necessari a la sala.

Sistema de calefacció: flux de distribució de l'aire calent (vermell),
sortida a la sala de malalts (taronja) i expulsió de l'excedent (marró)
(cliqueu)

La disposició d'aquests conductes era tal que en permetia la fàcil adaptació a diversos sistemes de calefacció, ja fossin centrals o independents per a cada pavelló: per vapor, per calorífer únic, o per a sistemes de radiadors a les sales.

Plànol d'instal·lació de la calefacció en un pavelló de malals (1909):
per a les conduccions s'aprofiten les canalitzacions i les sortides d'aire existents
(cliqueu)

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (I)

El projecte original de Domènech i Montaner per als Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau està totalment amarat dels corrents higienistes que sorgiren a la segona meitat del segle XIX. Desenvolupades principalment per metges, aquestes teories denunciaven la manca de salubritat i d'higiene a les ciutats industrials, tot relacionant-les amb les altes taxes de mortalitat i les freqüents epidèmies.

Per al seu disseny, Domènech comptà amb l'assessorament d'una comissió tècnica especial, que elaborà una memòria on es recollien consideracions sobre els serveis que havia d'allotjar el nou hospital, però també sobre les condicions òptimes de ventilació i il·luminació naturals, la distribució dels malalts, etc. Aquesta comissió estava formada pel Dr. Bartomeu Robert, catedràtic de la Facultat de Medicina; el Dr. Emerencià Roig, membre de la Reial Acadèmia de Medicina; i el Dr. Joaquim Duran, metge de l'Hospital de la Santa Creu (Amb la mort dels Drs. Robert i Roig, els substituïren els Drs. Pere Esquerdo i Josep Góngora).

Bartomeu Robert, Emerencià Roig i Joaquim Duran.

Sobretot a l'hora de projectar els pavellons de malalts, Domènech i Montaner desenvolupà un seguit de solucions per a integrar les propostes de la comissió tècnica pel que fa a l'higiene i al benestar dels malalts ingressats. Amb aquesta entrada iniciarem una sèrie on veurem alguns d'aquests aspectes.

Dimensions i orientació dels pavellons de malalts

Pel que fa a les dimensions, en línia amb els hospitals moderns d'altres països, Domènech estableix una gran sala comuna rectangular, de 33,40 metres de llarg per 9 d'ample, amb capacitat per a 28 llits i un pas central entre ells. A més, per a dotar l'espai de proporcions més harmòniques i reduir la sensació d'enclaustrament, eleva el sostre a una alçada mitjana de 8,45 metres. Amb una sala d'aquestes dimensions, aconsegueix un volum d'aire per malalt –magnitud molt valorada pels higienistes– de 90,70 m³.

Recreació de la sala de malalts al pavelló de Sant Rafael.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Un altre espai dels pavellons d'infermeria als quals Domènech posa especial atenció és la sala de dia, l'espai dedicat a l'esbarjo dels convalescents i els malalts que puguin sortir del llit. En aquest espai hi poden menjar, o simplement estar-s'hi durant el dia. Per a aquesta funció, Domènech projecta una sala circular amb grans finestrals envidrats, de 7,80 metres de diàmetre i 9 metres d'alçada (lleugerament més alta, doncs, que la sala de llits). De nou, amb els finestrals i l'alçada de sostre es busca reduir la sensació de reclusió dels malalts.

Secció d'una sala de dia.
(cliqueu)

Per als casos en què s'ha de separar de la sala general algun malalt, per la causa que sigui, s'habiliten tres habitacions individuals d'aïllament a la part posterior del pavelló. Aquestes sales, de 4,65 × 3,40 metres i 5,40 metres d'alçada, representen uns 85,37 m³ de volum d'aire per al pacient, valor molt similar al de la sala comuna.

A banda de les dimensions, també és clau l'orientació que se'ls doni als edificis, ja que amb una bona orientació es pot aconseguir per mitjans naturals tant una bona il·luminació com una ventilació adequada. La millor orientació possible per a pavellons llargs i estrets com els d'infermeria, i la que acaba adoptant Domènech, és la que va d'est a oest.

Amb aquesta disposició, tot i que una de les façanes llargues (la que mira al nord) no té mai sol, en canvi la del sud està il·luminada tot el dia. A l'hivern, quan el sol va baix, els rajos solars que entren per les seves obertures arriben fins al fons de les sales; en canvi, a l'estiu, amb el sol més alt, la radiació és més obliqua i la llum penetra poc a l'interior. Al seu torn, les façanes menors només tenen algunes hores de llum a la sortida i a la posta de sol.

 

Incidència directa dels rajos solars a la sala de malalts:
al migdia del solstici d'hivern (esquerra) i al migdia del solstici d'estiu (dreta).
(cliqueu)

Pel que fa a la sala de dia i als espais d'aïllament, situats respectivament a un i altre extrem del pavelló, també s'orienten al costat sud, en la direcció del sol, pels mateixos motius. I per últim, per tal que aquestes condicions es donessin en tots els pavellons, Domènech també pensà a espaiar suficientment els pavellons perquè no es fessin ombra entre ells, i no es perdessin els beneficis de l'orientació escollida.

Projecció de les ombres dels pavellons de malalts
al migdia del solstici d'hivern (blau) i al migdia del solstici d'estiu (taronja)
(cliqueu)

Continua a:
L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (II)

Els plànols de la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Domènech i Montaner: Esbós del cos central
del pavelló de l'Administració, 1909 ca.
(cliqueu per a veure'l a la plataforma)

Des de fa uns mesos, ja és possible consultar en línia la totalitat dels plànols de la construcció de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, elaborats per Lluís Domènech i Montaner i, després de la seva mort, pel seu fill Pere Domènech i Roura, entre 1901 i 1930. Aquests abasten, doncs, des del projecte original de Domènech i Montaner fins a les habilitacions dels darrers pavellons construïts.

Com ja sabem, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau fou possible per l'acord entre la marmessoria del banquer Pau Gil, que havia establert un llegat per a la construcció d'un Hospital de Sant Pau a Barcelona, i els Administradors de l'antic Hospital de la Santa Creu. I per tant, la seva construcció respon a dues fases ben diferenciades: la primera, a càrrec de la marmessoria de Pau Gil, que s'estén del 1901 al 1912, i la segona, ja en mans de l'Hospital de la Santa Creu, que comença el 1914 i s'allarga fins el 1930, quan l'establiment s'inaugura oficialment.

Mentre que la fase dominada per la marmessoria de Pau Gil mostra una gran organització, la fase corresponent a Santa Creu, un cop aquesta ja ha assumit els pavellons construïts per Sant Pau, és més conflictiva i presenta força llacunes. Per una banda, la gairebé crònica manca de recursos de la institució obligà a cercar finançament en benefactors privats, que sovint assumien directament la construcció de pavellons. Per l'altra, l'abandó del projecte original de Domènech i Montaner, sobretot a partir de la seva mort el 1923, obligà el seu fill Pere Domènech i Roura a projectar des de zero els nous pavellons, que són en general més sobris per a adaptar-se a les circumstàncies econòmiques.

Aquests contextos diferents condicionen tant la documentació que s'ha conservat com les seves tipologies. A grans trets, podem identificar-ne quatre:

• Esborranys i documents preparatoris: esbossos preliminars, generalment a llapis, o altres documents preparatoris, com ara replantejos, estudis topogràfics, càlculs estructurals, etc. Els esbossos preliminars són especialment valuosos, perquè permeten reconstruir el procés creatiu, en reflectir assajos i solucions primerenques, i la seva transició fins al disseny final. No estaven pensats per a ser preservats, però per sort ens n'han arribat força.

Lluís Domènech i Montaner: Esbós preliminar del tancament
de la plaça d'entrada, 1901-1903 ca.
(cliqueu)

• Plànols de projecte: plànols de caràcter més oficial, amb les plantes, alçats i seccions de cada pavelló que en defineixen el projecte arquitectònic. A més del projecte original complet que elabora Domènech i Montaner, en aquesta categoria també hi entren els projectes dels pavellons que Domènech i Roura dissenya en la segona fase constructiva, un cop abandonat el projecte original.

Lluís Domènech i Montaner: Hospital de Sant Pau. Pavelló
d'Observació, seccions, 1901-1903.
(cliqueu)

• Plànols de detalls constructius i decoratius, o genèricament "plànols d’obra": esquemes d'elements concrets, a escala relativament gran, que s'elaboren segons avança l'obra per a servir de guia als proveïdors, contractistes o artistes encarregats de produir-los (croquis d'assemblatge d'estructures, especejaments d'elements escultòrics, disposició de sostres i cobertes, etc.). Aquests plànols, elaborats la majoria en paper vegetal, per a poder fer-ne còpies fàcilment, suposen més de la meitat de tots els plànols de la construcció.

Pere Domènech i Roura: Alçat i planta de les cornises del coronament de la
Casa de Convalescència. 1923-1929 ca.
(cliqueu)

• Plànols i pressupostos d'habilitació: els produeix Pere Domènech cap a finals de la segona fase constructiva, quan Santa Creu ja ha de començar a acollir malalts i serveis mèdics. Es tracta de documentació relativa a l'habilitació dels pavellons un cop conclosa l'obra arquitectònica: adaptació d'espais, instal·lacions, equipaments, maquinària, etc.

Pere Domènech i Roura: Planta dels envans i les portes del dispensari
de Raigs X al soterrani de Sant Rafael, 1929 ca.
(cliqueu)

Els plànols de la construcció, 2.440 en total, es conserven agrupats en carpetes per pavelló, independentment de la seva tipologia. Només els plànols del projecte original es conserven en dues carpetes, juntament amb la resta de volums, a la seva caixa de fusta original.

Tots aquests plànols es poden consultar des del passat mes de juliol, a través de la plataforma AtoM de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, des de la pàgina web del propi Arxiu o directament a l’adreça http://santpau.molecula-gia.com.

Des d'aquest enllaç podreu veure, entre d'altres, el projecte original de Domènech i Montaner, els esborranys i solucions preliminars descartades, els projectes dels pavellons que no es construïren segons el disseny original, els diversos detalls constructius i decoratius, o l'habilitació i l'equipament dels diversos pavellons. Disfruteu-ho!

Presentació del volum 15 de Domenechiana

Portada de Domenechiana, vol. 15
(cliqueu per a veure-la més gran)

El proper dijous 26 de setembre a les 18:30, el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM), de Canet de Mar, presentarà el volum 15 de la seva revista Domenechiana, en la qual ha col·laborat un dels autors d'aquest bloc. La presentació es realitzarà al Castell dels Tres Dragons, edifici de Domènech i Montaner situat al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

L'acte comptarà amb la intervenció dels autors dels articles. Rossend Casanova ens parlarà del taller que Domènech i Montaner va crear al Castell dels Tres Dragons; Carles Sàiz tractarà de la simbologia del sol en les obres de l'arquitecte; un dels autors d'aquest bloc, Miquel Terreu, presentarà el procés de catalogació i digitalització dels plànols de la construcció de l'Hospital de Sant Pau; Xavier Mas ens exposarà la figura de Domènech a través del que s'ha transmès a la seva família; Maria Manadé parlarà sobre la forma, la funció, l'estètica i el símbol del ferro en la seva obra arquitectònica; Gemma Martí tractarà dels dissenys de ceràmica aplicada; Sergi Alcalde ens presentarà la cripta del Castell de Santa Florentina; i Benet Guitart ens exposarà la necrològica de Domènech i Montaner publicada a la revista Arquitectura Española.

Després de l'acte de presentació, s'oferirà una visita comentada per aquest emblemàtic edifici, que Domènech projectà com a cafè-restaurant de l'Exposició Universal del 1888. Aquí sota teniu més informació per a apuntar-vos-hi. Us hi esperem!

(cliqueu)

Els proveïdors de la construcció de Sant Pau

L'obra de construcció de l'Hospital de Sant Pau va començar el 15 de juliol de 1902 amb el Moviment de Terres, però l'aixecament dels edificis no va començar fins tres anys més tard, el febrer de 1905.

Les obres aviat van agafar un bon ritme, i només un mes després d'iniciades, ja es treballava en els soterranis dels pavellons, i es començaven a col·locar els claveguerons, contractats a La Gran Fábrica de Productos Refractarios y de Gres de M. Cucurny. També s'emprèn la neteja periòdica de les mines que, provinents d'Horta i del Guinardó  travessaven els terrenys, així com dels pous que proveïen.

Capçalera de M. Cucurny.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El mateix 1905 s'encarrega a l'escultor Eusebi Arnau l'execució de les imatges de grans dimensions que han de decorar els diversos pavellons. També comença a arribar el marbre blanc de Cobdar (Almeria) de la mà de Vives y Albareda, i els ferros auxiliars de la construcció, proporcionats per la Fábrica "Santa Ana" de G. y A. Figueroa i per la serralleria de Salvador Grau. En Grau subministraria la resta d'elements per a la construcció d'armadures al llarg de tota l'obra.

Targeta de visita de Vives y Albareda i columnes de marbre blanc de la Sala d'Actes.
(cliqueu)

El 1906, mentre l'obra segueix avançant, es contracta al marbrista Josep Casals i Comdor per a treballar el marbre blanc que havia arribat l'any anterior, i l'escultor Pau Gargallo per a fer els models escultòrics que esculpirien els picapedres de l'obra, que treballaven a les ordres de Francisco Vilagut. De tots ells, destacaria un nom: Francesc Madurell i Torres.

Drac esculpit per Madurell a la llinda de la porta d'accés a les escales de la torre del rellotge.
(cliqueu)

A l'escultura, activitat que ja era força important en aquell moment, s'hi afegeix el mosaic artístic, amb la contractació de Mario Maragliano. Aquell mateix any Joaquín Solé, proporciona la pedra calcària de Girona; Emilio Martínez, el marbre en planxes –blanc del país, Macael d'Almeria i roig d'Alacant–; i Teodoro Colominas, els dipòsits d'aigua de formigó armat per a les conduccions.

Durant l'any 1907, mentre els pavellons comencen a aixecar el nivell de la planta baixa, s'incorpora un nou proveïdor de marbre: Vda. de Isidro Gosch. Com a dibuixant dels mosaics es contracta Francesc Labarta, que va comptar amb l'ajut de Lluís Gargallo, germà de l'escultor, i Alfons Vicente, ajudant de l'Oficina d'Obres.

A principis de 1908 ja s'estan coronant força pavellons, i comencen a aparèixer proveïdors de paviments i rajoles per a cobrir terres i parets. Juan Vilella proporciona rajoletes de vidre; Miguel Nolla, de València, rajoles hexagonals blanques; Cristóbal Guillamon, d'Alcora (Castelló), peces de ceràmica circular decorades en blanc i blau; Cosme Toda, rajoles vermelles; J. Romeu Escofet, rajola quadrada de gres i hexagonal blanca. Les tapes de granit pels embornals són fetes pel fabricant de pedra artificial Salvador Boada.

Capçalera de Cristóbal Guillamon i les peces ceràmiques circulars als arcs d'entrada
del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu)

En aquest moment també comença a aparèixer la fusteria. El fuster Enrique Fugassot instal·la els marcs en llanternes i claraboies, però major part va a càrrec de José Escofet Roset, que confecciona totes les portes de l'Hospital amb fustes d'àlber i cedre, xapant-ne de caoba les de les zones més nobles.

Pel que fa als vidres i vitralls de diferents tipus, Rigalt, Granell y Cía. subministra vidres clars i flemish, rajoletes per a claraboies i els vidres de les esferes del rellotge de la torre, i confecciona i col·loca les vidrieres artístiques muntades en plom, realitzades a partir dels dissenys dels dibuixants de Lluís Domènech i Montaner. Els mecanismes de tancament dels finestrals són assumits pel ferrer José Burunat.

Capçalera de Rigalt, Granell y Cía. i vitrall de la Sala d'Actes.
(cliqueu)

A partir de mitjans de 1908 i fins a principis de 1909, hi ha un increment en l'activitat, fruit de la proximitat a la finalització de l'obra. A partir de febrer, els jardiners de Establecimientos Hortícolas Badía y Ferrer planta un total de 252 arbres de diferents especies, i 327 m² de parterres, i fins a l'acabament de la construcció, es cura del seu manteniment: poda, rec i substitució.

Factura de Badia i Ferrer per al manteniment des jardins.
(cliqueu)

Els pintors Vilaró e Hijo s'incorporen per a pintar i envernissar parets, metalls i fustes. Es contracta el serraller artístic José Perpiñá, que serà el responsable de tota l'obra de forja, inclosa la creu que corona la torre del rellotge i la reixa de la plaça d'entrada.

Capçalera de José Perpiñá i detall de la reixa d'entrada.
(cliqueu)

A partir del mes de maig del mateix 1909, tot i no tenir contracte formal, els ceramistes Hijo de Jaime Pujol y Baussis comencen a lliurar les rajoles pintades a mà i a trepa, fabricades a partir dels dissenys produïts pels ajudants de Domènech des del 1906. A finals d'any, Lacoma Hnos. inicia la instal·lació de tots els sanitaris: rentamans, banyeres, WC, bidets i escalfadors.

A principis de 1910, els treballs van arribant a la seva fi. Elías, Peris y Cia, d'Onda (Castelló), proveeix de rajoles i acords grocs per a paviments, i d'altres de diferents colors,  llises i pintades a trepa. Francesc Madurell i Joan Solà s'encarreguen de proporcionar vorades i planxes de pedra de Tortosa.

El mes de novembre s'ha de cancel·lar el contracte de l'escultor de marbre Josep Casals i Comdor en no haver proporcionat el material a temps. Això obliga a paralitzar les obres, i a contractar un nou marbrista: Joan Sala.

El juny de 1911 l'obra ja es troba pràcticament enllestida, i només hi queda una brigada d'uns 15 homes encarregats de conservar els edificis i evitar-ne la degradació mentre no es decideix la construcció dels pavellons restants,  a càrrec de l'Hospital de Santa Creu.

Finalment, el 12 de gener de 1912, amb la dissolució de l'Oficina d'Obres, es dóna per acabada la construcció dels deu pavellons de l'Hospital de Sant Pau. Des de llavors, només hi resten un ordenança i un guàrdia jurat per a cuidar que no hi hagi robatoris.

El lliurament oficial per part dels executors del testament de Pau Gil dels edificis de l'Hospital de Sant Pau, no es va fer efectiu fins poc més d'un any després. Així, el 25 d'abril de 1913, l'Hospital de la Santa Creu es feia finalment càrrec dels edificis construïts. En aquell moment, i a l'espera de poder continuar edificant la seva part, la Molt Il·lustre Administració va decidir que des d'aquell moment la nova denominació del conjunt fos "Hospital de la Santa Creu i Sant Pau".

Presentació del volum 12 de Domenechiana

Portada de Domenechiana, vol. 12
(cliqueu per a veure-la més gran)

El proper divendres 27 d'abril a les 11:00, el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM), de Canet de Mar, presentarà el volum 12 de la revista Domenechiana, en la qual col·laborem els autors d'aquest bloc. La presentació es realitzarà a la Casa Thomas de Barcelona, obra de Domènech i Montaner.

L'acte anirà a càrrec del president del CEDIM, Carles Sàiz, i comptarà amb la intervenció dels autors dels articles. Gemma Martí presentarà el disseny de la Casa Thomas, perfecta combinació d'arquitectura industrial i habitatge familiar; els autors d'aquest bloc, Pilar Salmerón i Miquel Terreu ens acostaran a l'oficina d'obres que Domènech posà en marxa per a la construcció de l'Hospital de Sant Pau; Carles Sàiz parlarà de la vessant més política de l'arquitecte, des de la seva participació a la candidatura catalanista dels Quatre Presidents fins a la crisi de la Lliga Regionalista; Valentí Pons tractarà del monument que dissenyà Domènech per al Dr. Robert; Francesc Arcas recuperarà la representació de plantes medicinals que es dissenyaren per a la Farmàcia Duran i España; i finalment, Xavier Mas reflexionarà sobre les crítiques de Josep Pla a la figura i obra de Domènech i Montaner.

Després de la presentació de la revista, s'oferirà una visita comentada per la planta baixa, el vestíbul d'entrada i la façana de la Casa Thomas. Apunteu-vos-hi!

(cliqueu)

Els contractistes de la construcció de Sant Pau

El moviment de terres

A primers de juliol de 1902, l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i el seu equip ultimaven els originals dels plànols i el pressupost del moviment de terres del gran repte al qual s'enfrontaven: la construcció de l'Hospital de Sant Pau.

Els terrenys de Sant Pau abans de començar el moviment de terres.

Necessitaven trobar un contractista d'un alt nivell per a realitzar el rebaixat de terres per una obra de gran envergadura, però sobretot que fos de confiança. A fi de trobar una persona amb aquestes condicions, l'arquitecte es dirigí per carta a un grup de reconeguts col·legues seus, sol·licitant el seu ajut:

“Estimat amich: L’hi agrahiré moltíssim que me envihi á la major brevetat al contractista de rebaixes de terra que tinga de major confiança pera demanarlhi preu per un treball d’importancia. L’hi agrahirá estremadament son afectíssim. L.D. ...”.

La carta anava dirigida entre d'altres als arquitectes Josep Puig i Cadafalch,  Enric Sagnier, Eduard Mercader, Joan Martorell i Jaume Bayó.

Van ser vuit els contractistes presentats per recomanació de tant il·lustres personatges. Aquests van ser entrevistats personalment per Lluís Domènech i Montaner i, finalment, la Junta Administrativa de l'Hospital de Sant Pau va escollir  el mestre de  cases Josep Gabriel, que havia estat recomanat per Sagnier; a més, el seu pressupost era el mes econòmic.

Contractistes presentats per diversos arquitectes a petició de Domènech i Montaner. Llibre d'obra, 1902.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Gabriel signà la contracta el 18 de juliol de 1902, i immediatament començà el moviment de terres. Al llarg d'aquest any, l'obra consistiria bàsicament en la neteja del terreny i mines, construcció i reparació del mur de tanca, i enderrocament de les construccions existents, entre elles la Torre d'en Xifré, comprada per l'Hospital de la Santa Creu l'any 1890.

El gruix de la feina es realitzà entre el 27 d'agost de 1903, amb l'ampliació de la contracta d'en Gabriel,  i el 18 de març de 1904, data en què el contractista donà per acabats els treballs del moviment de terres i retirà les eines de l'obra. El nombre de treballadors al llarg d'aquests anys oscil·laria entre les 50 i les 75 persones. La finalització es va formalitzar amb un acte que donava fe de la recepció definitiva.

Primera pàgina de l'acta de recepció de les obres de moviment de terres.
(cliqueu)

La construcció

Completat el moviment de terres, calia contractar la construcció pròpiament. Trobar una persona idònia no devia ser fàcil, ja que entre el juliol i el novembre de 1904 es van publicar dues subhastes que van quedar desertes. La llarga durada entre els anuncis i l'obertura de condicions, i el fet de no comptar amb un Plec de Condicions, va fer que l'obra quedés aturada gairebé un any sencer.

Finalment, la tercera subhasta, publicada el 7 de gener de 1905 i sota un Plec aprovat que s'havia estat treballant i polint a l'Oficina d'Obres, va ser la definitiva. Entre els quatre contractistes que s'hi van presentar, es va escollir el mestre de cases Francisco Vilagut, que va presentar el pressupost més baix: 1.415.713,31 ptes.

Coberta del Plec de Condicions, aprovat el 1905.

Des del febrer de 1905 fins el  maig de 1910, Vilagut va ser l'encarregat del gruix de l'obra en totes les seves facetes: treball d'obra, carreuat, ferreria d'armar, escultura, rajoleria, terrissa... També adquiria la pedra de Montjuïc, la de Vilaseca, la calcària blanca, etc. Únicament el subministrament dels materials més nobles es feia a través de proveïdors especialitzats. Durant aquest període, el nombre de treballadors va oscil·lar en funció de les circumstàncies, entre els 240 i els 40 diaris.

Primera certificació del contractista Francisco Vilagut,
corresponent als treballs realitzats el mes de març del 1905.
(cliqueu)

Al llarg d'aquests anys, les relacions del contractista amb l'Oficina d'Obres van tenir els seus alts i baixos, i se li va haver de cridar l'atenció diverses vegades per incompliment del Plec de Condicions. Se l'obligà a rectificar, per exemple, per utilitzar pedra provinent d'antigues edificacions derruïdes per a la construcció de les parets de les galeries soterrànies; per la compra de material sense autorització; per la forma de col·locar els paviments de mosaic romà, que se li obligaren a desfer i fer-los de nou; o per la mala execució d'alguna peça d'escultura decorativa en pedra.

Francesc Vilagut va dissoldre la seva societat quan les obres de construcció ja estaven pràcticament a les acaballes. El 31 de maig de 1910 es verificà la recepció de l'obra, i al mateix acte es va signar un compromís per part d'alguns dels seus antics socis Josep Serrat, Joaquim Rius i Joan Busquets per a la finalització de les petites obres o dels detalls que restaven per a l'acabament de la construcció de l'Hospital de Sant Pau, que quedà definitivament completat l'octubre de 1912.

Gràfic dels operaris que treballaren a l'obra al llarg de la construcció de l'Hospital de Sant Pau.
(cliqueu)

Pilar Salmerón i Miquel Terreu

L'oficina d'obres de Lluís Domènech i Montaner

La construcció de l'Hospital de Sant Pau, possible gràcies al llegat de Pau Gil, es va allargar des del 1902 fins al 1912. Tot i que en un primer moment Domènech i Montaner la dirigia des del seu estudi, visitant periòdicament l'obra, aviat es va veure en la necessitat de disposar d'una oficina sobre el terreny, on poguessin treballar els seus auxiliars i col·laboradors.

L'edifici

És el juliol de 1902 que Domènech i Montaner sol·licita a la marmessoria la conveniència de disposar d'una oficina d'obres propera a la construcció. En aquell moment no hi havia gaire construccions a la zona; només algun barracó situat dins dels terrenys, i que s'habilità perquè els picapedrers i els escultors hi treballessin i hi guardessin els seus models.

Finalment, el maig de 1903, els executors del llegat de Pau Gil adquireixen a D. Jaume Serra i Monné, per 19.000 ptes., una casa de 270 m2 amb baixos, pis i voladís, situada al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), per a habilitar-la com a oficina d'obres. Aquesta casa va estar dreta com a mínim fins a la  construcció del pavelló de l'Assumpció el 1926.

Al requadre, la casa el carrer Igualtat que serví d'oficina d'obres a Domènech i Montaner.

La casa, però, no deu reunir les condicions adequades, perquè s'inverteixen 2.240 ptes. per a la seva habilitació, recorrent a diversos industrials:

• El Taller de Carpintería de los Hermanos Viladevall, per a arreglar portes i finestres, així com construir taulells de dibuix, prestatgeries i penja-robes.
  
  
• La Gran Fábrica de toda Clase de Sillas de Antonio Comas, per a la fabricació de 5 butaques i 12 cadires, alguna d’elles amb l’escut de l’oficina d’obres de Sant Pau.
  
  
• Vicente A. Ballester, a qui s'adquireixen els llums, que eren de carbur, i que també va proveir el combustible per a llums i estufes (carbur i carbó, respectivament).
  
  
• Els Grandes Almacenes de El Siglo, que en proporciona les estufes, papereres, escopidores i barreters.
  
  
• La Sociedad General de Teléfonos, que hi instal·la una terminal amb el número 3672.
  
  
• Els Almacenes de Santa Ana, de Coma y Turró, a qui s'encarrega la confecció de les cortines.
  
  
• La Lencería, Tapicería, Alfombras, Cortinajes Blanco y Bosch, per als estors de fil.
  
  

Factura de les cadires de l'oficina d'obres.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El personal

L'arquitecte Lluís Domènech i Montaner treballa principalment des del seu estudi, on es va elaborant el projecte original. Periòdicament, però, fa visites a peu d'obra; molt freqüents al principi, i més distanciades a mesura que avancen els treballs.

La gestió del dia a dia la delega a Enric Catà i Catà en l'aspecte administratiu (cobraments, proveïdors, control del personal, etc.), i a Pere Domènech i Roura, fill seu, en aspectes més tècnics (l'elaboració de plànols, la mesura dels terrenys, el control de l'obra feta, etc.).

Per tant, al llarg de l'obra, com en els seus altres treballs, Domènech s'envolta de molts col·laboradors, tot i que pocs seran fixos.

Cronologia dels treballadors de l'oficina d'obres i la seva funció.
(cliqueu)

• Arquitecte auxiliar encarregat: Ho és Enric Catà, excepte els darrers mesos de 1912, en què el substitueix Pere Domènech.
  
  
• Arquitectes auxiliars: Pere Domènech durant gairebé tota l'obra; Francesc Guàrdia i Vial fins el 1905; Francesc Julià fins el 1903.
  
  
• Altres auxiliars, esporàdics: Francesc Labarta; Alfons Vicente; Joan Labarta; Amadeu Llopart.
  
  
• Escrivents:Josep Pellicer; Rosend Carrera; Nicolau Aguilera; Francesc Casals, que ho fou ininterrompudament des del 1905 fins al final.
  
  
• Delineants: Gabriel Vinyas; Miquel Curet; Miquel Salinas, tots ells entre 1904 i 1907.
  
  

Pel que fa als materials d'oficina utilitzats pel personal, Domènech recorre també a proveïdors de prestigi:

• Hijos de José Teixidor i Joan Almirall y Forasté proporcionen estris d'escriptori: tinta, plomes, llapis, etc.
  
  
• Sebastián Rosal i Vda. e Hijos de Fco. Canturri són proveïdors de paper ordinari i de calc.
  
  
• Fr. Christiansen, d'Hamburg (l'únic proveïdor de fora de Barcelona) i Salvador Miracle serveixen el paper especial per a fer còpies de plànols: l'heliogràfic i el ferroprussiat.
  
  
• Tres impremtes importants, Henrich & Cía, José Thomas i Manuel Tasis, elaboren el paper per a impresos (certificacions, rebuts, cubicacions, targetes de visita, etc.).
  
  
• Eduard Domènech, germà de l'arquitecte i enquadernador de prestigi, proporciona les carpetes decorades per a arxivar-hi la documentació.
  
  

Exemple de còpia de plànol al ferroprussiat, o cianotípia:
façana de la Casa d'Operacions.

La vigilància

El lloc apartat on es fan les obres obliga a una vigilància tant diürna com nocturna, que dura fins l'any 1912. Mentre es fa el moviment de terres, des de juliol de 1903, és el contractista Josep Gabriel qui s'encarrega de contractar un vigilant. Sabem que aquest tenia un gos per les factures on consta la compra d'una corretja i menjar. Degut a la perillositat de la feina, en una zona tan allunyada de la ciutat, també se'l proveeix d'una carrabina amb els seus complements.

A partir del març de 1904 es la pròpia oficina d'obres que contracta directament el vigilant Joan Baptista Boscà, que a partir del 1905 ja actua també com a ordenança. Sembla que hereta la carrabina del seu predecessor, però no és fins uns mesos després que se li fa treure el permís d'armes corresponent.

Factures per la carrabina i per la llicència d'armes de l'ordenança.
(cliqueu)

Els continus robatoris de material a l'obra obliguen a posar vigilància també de nit, i es contracten un vigilant i un sereno. Aquest càrrec es manté fins el 1912, poc abans de lliurar els edificis a Santa Creu.

A finals de 1910, en Boscà es veu obligat a deixar la feina per malaltia, i l'oficina d'obres es fa càrrec del trasllat del seu mobiliari, cosa que demostra que vivia "in situ". Llavors la tasca d'en Boscà és assumida pel vigilant de nit. Aquest actua fins el 1912, i durant aquest darrer any, fins i tot conviu amb un vigilant contractat per l'Hospital de la Santa Creu, futur receptor dels edificis construïts, per a impedir els continus robatoris de plom a l'obra acabada.

Pilar Salmerón i Miquel Terreu