Les escultures de les comunitats religioses

En la decoració del Pavelló de l'Administració, Domènech i Montaner va voler retre homenatge a les comunitats religioses que històricament s'ocupaven dels malalts a l'Hospital de la Santa Creu. D'aquí que, a l'escala noble que arrenca del vestíbul, s'hi trobin les representacions escultòriques d'una germana i d'un germà de la Santa Creu, amb els seus hàbits tradicionals. Però les escultures que  veiem avui en dia no són les originals. Què va passar? I què se'n va fer, de les primeres escultures?

Escultures de les comunitats religioses de Santa Creu, avui dia.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Les comunitats masculina i femenina de Santa Creu, que estaven a les ordres de la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l'Hospital, es remunten al segle XVIII. La primera en fundar-se fou la comunitat femenina, el 9 de juliol del 1792, pel llegat del marquès de Llupià, amb el nom de "Senyores Germanes Infermeres dedicades al Servei dels Pobres de l'Hospital de Santa Creu de Barcelona". La comunitat masculina, amb el nom de "Germans Infermers de la Caritat", es constituí el 24 de març del 1784, fundada pel venedor de teixits Jaume Sayrols amb nou companys més, però no va rebre les seves constitucions per part de la MIA fins el 31 d'octubre del 1791.

Ambdues comunitats s'ocupaven de tenir cura dels malalts de l'Hospital, així com de les seves institucions filials, com l'Institut Mental, la Granja, i l'Hospital de Sant Llàtzer. Tot i que formalment seguien supeditats a la MIA de Santa Creu, els Germans també es van estendre a altres hospitals del Principat, com ara Mataró, Girona, Olot, o el manicomi de Salt.

En reconeixement a la tasca d'aquestes comunitats, Domènech encarrega les estàtues d'un germà i d'una germana de Santa Creu a l'escultor Pau Gargallo, que les executa el 1905. A la germana la representa amb hàbit de monja i un rosari penjant de la cintura; a la mà esquerra duu una tassa de caldo i a la dreta un flascó de medicina, en referència a les dues vessants de la cura al malalt. Al germà el representa amb hàbit llarg i sostenint un matràs de farmàcia.

Les escultures originals de la germana i el germà, obra de Pau Gargallo (1905)
(cliqueu).

Les Filles de la Caritat representades en un
dibuix d'Armand Gautier (1825-1894).
(cliqueu)

Però es va cometre un error de documentació amb l'hàbit, ja que en lloc del de les Germanes de Santa Creu, Gargallo hi va representar el de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, amb la seva característica toca alada. És probable, però, que l'error no fos de Gargallo, ja que és conegut que Domènech i Montaner era molt detallista i deixava poc marge als artistes que col·laboraven amb ell.

L'error, a més, fou doble, perquè una altra parella de religiosos amb les mateixes postures i els mateixos atributs estava representada a l'exterior, en una de les portes laterals del Pavelló de l'Administració des de la plaça d'entrada.

L'altra parella de religiosos, en una postal de l'època. Detall ampliat.
(cliqueu)

És possible que la confusió vingués pel fet que, efectivament, el 1790 la Molt Il·lustre Administració de l'Hospital de la Santa Creu va fer venir-hi de França un grup de Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül per a ocupar-se dels malalts. Però aviat van aparèixer els primers conflictes d'autoritat, ja que la comunitat de Barcelona depenia orgànicament de l'orde a França, i espiritualment dels pares paüls. Va ser llavors que l'Administració va decidir fundar una comunitat pròpia i dependent, si bé basada en el funcionament de la congregació francesa.

No es conserva gaire informació sobre aquesta qüestió, però el cas és que l'error no es va esmenar immediatament; segurament, perquè ni l'escultor ni l'arquitecte en van arribar a ser conscients. Cal tenir present que els pavellons construïts en la primera època (1902-1912) no van passar a mans de Santa Creu fins el 1913, quan, un cop acabats, la marmessoria de Pau Gil en va fer la cessió formal. Tampoc sembla que l'Hospital, després de prendre'n possessió, tingués pressa per a corregir-ho, com ho testimonia una postal posterior en què encara s'hi veu el conjunt original. Aquesta postal formava part d'una col·lecció que encarrega la pròpia MIA el 1929 per a recollir fons. Domènech i Montaner havia mort el 1923, i Gargallo vivia exiliat voluntàriament a París des del 1924.

Postal del vestíbul de 1929, part d'una col·lecció encarregada per la MIA. Detall ampliat.
(cliqueu)

A les Actes de la MIA no hi ha cap referència al canvi d'escultures, però aquest hagué de tenir lloc entre el 1929, últim testimoni gràfic de les escultures originals, i l'esclat de la Guerra Civil el juliol del 1936, data en què les congregacions han d'abandonar l'Hospital (quan les germanes hi tornen el 1939, ho fan amb un hàbit nou, diferent del tradicional; i els germans no hi tornaran mai més(*)). Però el més probable és que la substitució es dugués a terme abans de la proclamació de la II República el 14 d'abril del 1931.

Només pocs anys abans havien tingut lloc uns fets transcendentals per ambdues comunitats: el 16 de juliol del 1927, el papa Pius XI havia constituït la comunitat de germanes en congregació, sota el nom de "Congregació de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu"; i l'1 de gener de l'any següent, el mateix papa erigia la comunitat de germans en "Pia Associació de Germans de la Caritat de la Santa Creu". Va ser ja com a congregació que les Germanes es van traslladar al nou Hospital de Sant Pau, després de signar un conveni amb la MIA el 6 de juliol de 1928. Com que l'edifici del Convent encara no estava acabat, es van instal·lar provisionalment al Pavelló de l’Administració fins al trasllat definitiu, entre juliol i octubre de 1929. I segur que, mentre van ser allà, no els degué agradar veure's representades amb un hàbit que no era el seu.

La Germana Teresa Albà, amb l'hàbit
tradicional, en una imatge del 1931.
(cliqueu)

A partir d'aquell moment les comunitats, especialment les Germanes, aniran guanyant protagonisme en la vida de l'Hospital, fins al punt que l'11 de gener de 1931 s'hi succeeixen dos actes solemnes: per una banda, la imposició de la Creu de Beneficència a Teresa Albà, mare general de les Germanes Hospitalàries, amb motiu de les seves noces d’or al servei dels malalts de l’Hospital; i per l'altra, la benedicció per part del bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, de la rèplica de la creu existent a l’antic Hospital. És possible que també llavors es presentessin les noves escultures dels religiosos, com un acte més d'homenatge a les congregacions.

Com que no hi ha informació d'aquest encàrrec, tampoc sabem qui en va ser l'escultor, però en tot cas per l'estil de les imatges ja es veu que no fou Gargallo. Per altra banda, l'Administració tampoc li hauria pogut fer l'encàrrec, primer perquè ja vivia a París, i segon perquè no haurien pogut fer front al seu preu, segurament prohibitiu. I això suposava un problema, ja que si només substituïen les figures femenines, com sens dubte devia ser la intenció inicial, es notaria massa el canvi d'estil, però l'Hospital, amb problemes constants de manca de fons, tampoc es podia permetre encarregar quatre escultures per a substituir també els germans.

El problema, però, el van resoldre amb una solució molt imaginativa: es van retirar les dues figures femenines, i la de fora es va substituir per la figura masculina de dins, deixant la porta lateral exterior flanquejada pels dos germans hospitalaris de Gargallo, sostenint cadascun el seu matràs. Així, només calgué encarregar a l'escultor una parella de figures per a l'escala noble, amb la seguretat que entre elles guardarien el mateix estil.

Els germans de la Caritat de Gargallo, avui situats a la porta lateral est de la
plaça d'entrada (a la dreta, l'original; a l'esquerra, el traslladat des de l'escala noble).
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu)

Pel que fa a les noves escultures, la figura de la germana presenta la mateixa postura que l'original, també sostenint una tassa de caldo i un flascó, i el canvi més substancial és l'hàbit, notòriament a la toca. En canvi, el germà manté l'hàbit, però per algun motiu, en lloc de subjectar un matràs de farmàcia, se'l va representar amb un llibre a la mà dreta, i l'esquerra sobre el pit.

No sabem què se'n va fer, de les escultures de les monges paüles, però vistes les cròniques necessitats econòmiques que patia l'Hospital, és molt probable que en venguessin la pedra a pes. Potser algun dia apareixeran en alguna col·lecció particular, o potser no ho sabrem mai...

* De fet, després de la guerra, els germans van treballar a l'Institut Mental fins el 25 de març del 1970, quan l'orde s'uní als germans camils tot creant-se la "Pia Unió de Germans Missioners dels Malalts Pobres sota l'Advocació de Sant Camil i la Santa Creu".

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (III)

Construcció i decoració

En entrades anteriors hem vist fins a quin punt els postulats higienistes estan presents en el disseny que fa Domènech i Montaner dels espais destinats als malalts de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Però la influència de l’higienisme també es manifesta en els sistemes constructius, així com en els materials emprats.

Al projecte d’Hospitals reunits de Domènech i Montaner s’enllacen de tal manera l’estructura, la construcció i al decoració de les sales de l’Hospital, que s’hi consideren com un únic concepte. És a dir, que construïda una sala, aquesta ja queda decorada pels seus propis materials de construcció. Així, per exemple, les parets exteriors es construeixen de maó, que queda a la vista com a element decoratiu. Però en realitat aquestes parets són buides, formades per un entreteixit de murets de 15 cm de gruix, que deixen tot un seguit de conductes al seu interior que serveixen per a l’aïllament, la ventilació, la calefacció, etc., i que ja hem tractat. En els espais destinats a acollir malalts, però, Domènech admet la necessitat del revestiment de rajoles per motius higiènics, com veurem.

Voltes recobertes de rajola del pavelló de la Mercè.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Per a cobrir les àmplies dimensions de la sala, Domènech busca una estructura que resulti higiènica i lluminosa. Descarta l’ús de tirants vistos per ser poc asèptics, així com la volta de canó, perquè en arrencar de molt avall de les parets, deixaria l’espai superior sense aire ni llum exterior directa. Al final es decanta per la volta catalana[*], que deixa a la vista una superfície llisa i contínua, sense arestes, cosa que en facilita la neteja i la desinfecció.

Per a cobrir la sala de malalts, doncs, disposa un seguit d’arcs doblers rebaixats entre finestra i finestra, que defineixen sengles trams que es cobreixen amb una volta catalana de canó. Amb aquesta configuració, es deixa espai per a les finestres altes i s’assegura una bona entrada de llum natural.

Seccions d'un pavelló de malalts: arcs doblers (taronja) i els trams de volta catalana entre ells (groc).
(cliqueu)

Els arcs doblers es recobreixen amb rajola llisa de 10 x 20 de color verd, i els angles, amb rajola corba per a eliminar arestes i racons on es pugui acumular la brutícia. Pel que fa a les voltes catalanes, les veiem cobertes amb rajoles petites (també de 10 x 20 cm) que s’adapten amb facilitat a les formes, i els seus dibuixos senzills de color verd i blanc contribueixen a crear una atmosfera relaxant. Però tornant al tema de la decoració a partir dels materials de construcció, hem de dir que aquestes rajoles no són un recobriment, sinó part estructural: de fet, aquestes petites rajoles, fortes i gruixudes, constitueixen el primer full de la volta catalana, tot contribuint a la seva estabilitat.

Rajoles de les voltes de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)

La decoració de la sala es recolza únicament i exclusiva en el revestiment de rajoles, que crea grans superfícies llises molt fàcils de netejar i de desinfectar. En el cas de les parets, les rajoles són de 20 x 20, i es col·loquen inclinades 45 graus. Són llises, de tonalitats suaus, excepte a les sanefes de motius vegetals que trenquen la uniformitat de la superfície a mitja altura. Tant aquestes sanefes com les rajoles de les voltes són diferents a cada pavelló, però tenen en comú que aporten una nota de contrast a l’interior asèptic dels pavellons.

Sanefes de rajoles de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)

A les sales d’aïllament, també trobem el recobriment integral de rajoles, però aquestes són totalment llises, si bé d’un to verdós molt suau que aporta certa serenor. A la sala de dia en canvi, la decoració ceràmica arriba a ser-hi exuberant, especialment a la volta, també diferent a cada pavelló.

  

Volta de la rotonda de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i Sant Rafael (dreta).
(cliqueu)

Per últim, un comentari sobre el paviment, format per rajoles hexagonals de gres ceràmic de color crema. Aquest material s'escollí precisament per la seva resistència a l’ús i per la seva fàcil neteja.

Les virtuts teologals de Gargallo i d'Arnau

Disposició de les escultures de les virtuts
teologals a la façana de l'Administració.

Entre els col·laboradors de Domènech en la construcció de l'Hospital de Sant Pau, destaquen en escultura Eusebi Arnau i Pau Gargallo. Tant l'un com l'altre, cadascun amb el seu estil, ens han deixat nombroses obres que decoren mols racons del recinte, però aquí ens fixarem en uns àngels concrets que decoren el Pavelló de l'Administració: les representacions al·legòriques de les virtuts teologals.

Tradicionalment, les virtuts teologals són tres: Fe, Esperança i Caritat. Però en el seu programa simbòlic, Domènech i Montaner n'hi afegeix una quarta: les Obres, a través de les quals es manifesten les tres primeres.

A nivell decoratiu, aquest conjunt de quatre virtuts troba el seu lloc a la façana principal, entre els arcs que donen accés al vestíbul. I també més amunt, als pinacles que envolten la torre del rellotge. Pau Gargallo va produir el primer grup el 1906; i tres anys més tard, Eusebi Arnau, antic mestre seu, esculpí el segon. Tot i que en principi la temàtica és la mateixa, veurem que, més enllà de les diferències estilístiques, les iconografies escollides en cada cas per a representar-les són radicalment diferents.

Les virtuts de Gargallo es representen com àngels alats, rematant els contraforts que emmarquen els arcs d'entrada. En aquest cas, les virtuts són directament identificables per les respectives inscripcions en llatí que les figures llueixen a l'abdomen, però Gargallo, a més, juga amb la posició del cap i les mans. Així, la Fe es representa amb les mans unides i el cap cot en actitud orant; l'Esperança, amb la mirada al cel i les mans obertes; la Caritat, protegint una cria d'ocell amb les mans mentre mira endavant; i les Obres, creuant les mans al pit i amb els ulls clucs.

   

Les virtuts teologals de Pau Gargallo: "Fides", "Spes", "Charitas" i "Operibus".
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Les virtuts d'Arnau, situades a la torre, són molt més difícils d'apreciar a peu de carrer. Es tracta de quatre figures angèliques assegudes sota un dosser de pedra, que coronen els respectius pinacles dels quals arrenquen els sengles arcbotants de la torre. En aquest cas, la caracterització de les virtuts no es fa només a través dels gestos, sinó assignant-hi uns atributs al·legòrics. Així, la Fe s'identifica per la creu que està abraçant; l'Esperança, per l'àncora que porta(*), a més de la seva mirada perduda en la llunyania; la Caritat, per la túnica que s'obre en actitud d'empara (revelant al pit la inequívoca inscripció "Charitas"); i les Obres, pel llibre obert que sosté(**).

   

Les virtuts teologals d'Eusebi Arnau, en el mateix ordre.
(cliqueu)

Contràriament al que diuen algunes fonts, doncs, els àngels d'Arnau no representen les virtuts cardinals, ja que la simbologia no es correspon amb els seus atributs tradicionals: espasa, balança o corona per a la Justícia; roda, brida i regnes, hortalissa i peix, copa, o aigua i vi en dues gerres per a la Temprança; armadura, lleó, palma, torre, jou o columna trencada per a la Fortitud. Només la Prudència (llibre, rotlle o mirall) es podria confondre amb les Obres, però per coherència amb la resta del conjunt escultòric, s'ha de descartar.

No ens han de confondre la diferència de tractament i de simbologia: el que ens estan dient Pau Gargallo i Eusebi Arnau és, doncs, el mateix.

* Antigament, l'Esperança es representava mirant al cel, i acompanyada d'una planta florida (sovint un lliri) o portant a la falda algunes llavors de blat a punt per sembrar; l'atribut de l'àncora és una al·legoria moderna, potser per associació a la seva representació als mascarons de proa dels vaixells com a símbol de l'esperança d'arribar al destí.

** Entre els artistes clàssics, el llibre obert simbolitza expansió, el compliment de les promeses, la realització dels projectes.

Agraïments a Pilar Salmerón, la recerca de la qual ha fet possible part d'aquest article.
Fotografies de Robert Ramos.

L’Arxiu i Secretaria de l'Hospital

Vista de la sala d’Arxiu i Secretaria un cop rehabilitada.
(fotografia de Núria Lluís Ramírez;
cliqueu per a veure-ho més gran)

Aquesta sala, situada a l'extrem oest del Pavelló de l'Administració, es simètrica a la destinada a Biblioteca, i d’idèntiques dimensions, però de decoració molt més senzilla. Si els sostres de la Sala Cambó recreen una cúpula mossàrab, les de l’Arxiu tenen clares reminiscències gòtiques. Cadascuna de les seves dues voltes estan creuades per vuit nervis de pedra amb florons que s’entrecreuen formant un octàgon al centre, i decorades amb rajoles de ceràmica. En aquestes rajoles s’hi reprodueixen sengles núvols obrint-se per a deixar sorgir els símbols de la Santa Creu i de Sant Pau respectivament. D’aquests núvols emanen raigs en groc i vermell que s’estenen per tota la cúpula.

A la memòria del projecte presentat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner per a la construcció de l’Hospital, a l’apartat dedicat al Pavelló de l’Administració, s’hi descriu el lloc on ha d’estar situat l’Arxiu i la Secretaria:

[A Poniente] la gran Sala de Secretaria y Archivo, capaz para contener los documentos y registros del Hospital de la Santa Cruz que cuentan siglos y millares de volúmenes. 

Malgrat que Domènech tenia molt clar que aquesta sala s’havia de destinar a custodiar els documents produïts per l’Hospital al llarg de la seva història, no va arribar a veure’ls-hi instal·lats, ja que la sala no s’habilità fins després de la seva mort.

Detalls de les voltes de l’Arxiu i Secretaria, amb les
representacions respectives de la Santa Creu i de Sant Pau.
(fotografia de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

Habilitació de la Sala i trasllat de l’Arxiu

Uns mesos abans del tancament del vell Hospital i de la totalitat del seu trasllat al nou Hospital modernista, començà l’habilitació de l’espai destinat a Arxiu, que compartiria amb la Secretaria de la Molt Il·lustre Administració en ser el seu sotssecretari qui actuava d’arxiver en la custodia dels documents.

Projecte de Pere Domènech i Roura per a equipar l’Arxiu
amb mobiliari i una galeria elevada, 1923.
(cliqueu)

L’arquitecte Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner i continuador de la seva obra després de la mort del seu pare el 1923, presentà a l’Administració un plànol amb la distribució dels armaris dissenyats per ell mateix i que haurien de contenir els lligalls i pergamins de l'Hospital de la Santa Creu. També féu palesa la conveniència de construir una galeria perimetral elevada per poder utilitzar-la quan convingués per a ampliar l’Arxiu, amb l’avantatge de poder-la fer servir també per a la neteja dels finestrals. A la Biblioteca i Museu també se n’hi instal·laria una d’idèntica. 

La transformació

A partir sobretot de la dècada dels 1950s, l’Hospital començà a viure una gran transformació degut a les creixents necessitats d’espai; tant de sales pel sorgiment de noves especialitats mèdiques, com per a allotjar el personal administratiu en augment. La Sala de l’Arxiu, igual que la Biblioteca, patí una gran transformació i es dividí en pisos per a un millor aprofitament. La documentació de l’Arxiu es repartí llavors entre la Secretaria de la MIA i altres dependències del Pavelló de l’Administració.

L’Arxiu i Secretaria en una imatge dels anys 1950s. Si bé l’estança ja s’ha dividit en dos
pisos, encara conserva les galeries i els mobles dissenyats per Domènech i Roura.
(cliqueu)

Amb la rehabilitació del Recinte, l’antic Arxiu i Secretaria ha tornat a recuperar la seva alçada, igual que la Biblioteca i Museu, però no així la seva funció de custòdia de la documentació històrica de l’Hospital. Aquesta, ara, es conserva en moderns armaris equipats amb totes les mesures de seguretat i climatització. Malgrat tot, perdura la nostàlgia pel fet que podria haver allotjat l’Arxiu de nou. Avui s’ha convertit en un gran auditori, anomenat Sala Pau Gil.


Visita virtual a l'Arxiu i Secretaria
 ►Després de la rehabilitació

L'antiga Biblioteca Mèdica de l'Hospital

Planta de la Biblioteca i Museu, en un detall
de l'ala est del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A l'extrem de l'ala de llevant del Pavelló de l'Administració es troba una estança de 10 per 20 metres de planta i 12 metres d'alçada, que Lluís Domènech i Montaner va concebre per a la Biblioteca Mèdica i Museu Anatòmic de l'Hospital.

(fotografia de N.
Luís Ramírez)

Es tracta en general d'un espai pensat per a donar servei, i la decoració que s'hi realitzà és senzilla.  Les parets són de maó vist pintats de color cru, i únicament trobem, a nivell del pis superior, un arrambador pintat a la trepa de motius florals en tons grisos. A nivell escultòric només destaquen les dues mènsules de pedra que arrenquen de pilars adossats a la paret, i que sostenen sengles columnes, decorades a la base amb baixos relleus vegetals, i coronades amb capitells que reprodueixen diverses flors. Aquestes columnes  suporten un arc de diafragma en maó vist d'un taronja intens –oferint un interessant contrast amb el color de la paret– que divideix l'estança transversalment. Quatre grans finestrals trigeminats proporcionen llum abundant a la sala. L'ús de vidre de colors als vitralls és mínim, segurament per a no reduir-ne la lluminositat. També és força minimalista la decoració dels mainells, que Domènech fa decorar únicament amb petits plafons de relleu que reprodueixen flors i plantes; ocasionalment, hi trobem les inicials P i G de Pau Gil, o animals, com un lleó, una sargantana i un paó.

Vista de la part alta de la Biblioteca després de les obres de rehabilitació.
(fotografia de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

L'ambient reposat i sobri es trenca totalment si aixequem la vista cap al sostre. Aquest està decorat amb dues espectaculars voltes que emulen l'estil mudèjar, amb llaceries geomètriques de maó i els cassetons de múltiples formes adornats amb rajola ceràmica. De fet, per a aquestes cúpules Domènech s'inspira directament en la cúpula alboaire[*] de la capella de San Jerónimo del Convent de les Concepcionistes de Toledo (treballada amb llaceries i amb els intersticis adornats amb peces ceràmiques encaixades, se la considera l'única d'aquest tipus conservada a la Península). El seu disseny fins i tot reprodueix la forma i disposició dels cassetons de la cúpula toledana.

Esquerra: volta de la Biblioteca-Museu (fotografia de Núria Lluís Ramírez).
Dreta: cúpula de San Jerónimo de Toledo (fotografia d’Antonio Perla de las Parras).
(cliqueu)

Pel que fa als motius decoratius, els plafons del centre de les cúpules contenen respectivament la data de l'inici i de la finalització del pavelló: 1905, 1910. Al voltant d'aquests, la ornamentació s'ordena en corones concèntriques en què s'alternen els motius florals amb els símbols dels hospitals reunits. A la primera, els escuts de Barcelona i de Santa Creu; a la segona, la lletra P i la paraula Gil fan referència al benefactor; a la tercera, la creu patent convexada de la Catedral; a la quarta, els escuts de París, de Santa Creu i la creu patent amb quatre besants; finalment, els cassetons de la vora de la cúpula reprodueixen en ceràmica blanca i blava un lleó passant, possiblement en referència a l'emblema de la Banca Gil. Les petxines dels racons estan constituïdes per mocàrabs ceràmics, que aquesta vegada semblen inspirats directament pels del Saló d'Ambaixadors dels Reales Alcázares de Sevilla. El ceramista Mario Maragliano executà els mosaics d'aquesta magnífica obra entre el febrer i l'abril de 1910.

Diversos detalls de la decoració de la cúpula.
(fotografies de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

Tot i que la sala va ser aixecada a la primera fase de la construcció (1902-1912, corresponent a l'Hospital de Sant Pau), no fou fins el 1926 que se'n decidí la seva habilitació. El 26 de novembre d'aquell any, la Molt Il·lustre Administració sol·licità al Degà del Cos Facultatiu i a l'arquitecte Pere Domènech i Roura –que havia substituït el seu pare com a director de les obres– que es posessin d'acord en el model de prestatgeries per a la Biblioteca, i de vitrines per al Museu, així com en la seva distribució. A la mateixa sessió també s'acordà l'adquisició del material necessari per a la conservació de les peces patològiques i anatòmiques que s'obtinguessin a les sales d'operacions i altres dependències de l'Hospital.

Però no va ser fins tres anys més tard, concretament el 27 de juliol de 1929, que el President del Cos Facultatiu presentà els dibuixos i el pressupost dels mobles per un import de 2.533 ptes, que l'Administració va aprovar. Degut a la gran alçada de l'espai, Domènech i Roura també va manifestar la conveniència de construir una galeria a la part superior, en principi per a poder obrir els finestrals i facilitar-ne la neteja, però obrint la possibilitat d'ampliar-la en un futur si fos necessari. Aquesta previsió també es va aplicar a la dependència destinada a Secretaria i Arxiu, d'idèntiques dimensions però situada a l'ala de ponent del mateix edifici de l'Administració.

Aspecte de l'interior de la biblioteca-museu de l'Hospital el febrer de 1936,
en un acte d'homenatge al Dr. Francesc Gallart.
(cliqueu)

Lluís Faraudo i de Saint-Germain
(imatge allotjada a iec.cat/faraudo)

El fons de la Biblioteca estava constituït majoritàriament per llibres de medicina, però també comptava amb força volums dedicats a la humanística: literatura, geografia, història, i art. Gran part d'aquests darrers procedien de donacions com la de Lluís Faraudo i de Saint-Germain, militar i erudit que cultivà les arts literàries paral·lelament a la seva carrera militar, i que fou un dels gran benefactors de l'Hospital.

El 1958 es creà un Col·legi Major Universitari a l'Hospital i s'habilità tota l'ala dreta del Pavelló de l'Administració per a instal·lar-lo: totes les seves dependències es transformaren en dormitoris, sales d'estudi, sales d'esbarjo, i fins i tot una petita capella. La construcció original va patir un canvi brutal en afegir noves plantes a la seva estructura, i la Biblioteca també en va patir les conseqüències en quedar dividida en dos pisos. Malgrat tot, continuà exercint com a Biblioteca Central Mèdica fins el 1969, quan aquesta es traslladà al Pavelló Central, en uns espais que antigament havia ocupat el menjador del convent de les Germanes Hospitalàries. Així, la nova Biblioteca, molt més moderna i actualitzada, s'emplaçava en un lloc més cèntric dins el recinte de l'Hospital i amb un accés més directe per a les consultes. A la Biblioteca vella només hi restaren els llibres històrics de medicina i humanitats, destinats a la recerca històrica.

Alçat de l'ala del Pavelló de l'Administració destinada a Col·legi Major el 1958
(cliqueu)

El fet que la Biblioteca Central de Medicina se la conegués pel nom de Cambó ha creat al llarg dels anys un malentès, en donar a entendre que s'hi conservava el llegat de Francesc Cambó, cosa que no és certa.

L'antiga placa de la Biblioteca,
i el panell instal·lat actualment.

El 4 de novembre de 1946, Francesc Cambó i Batlle, per testament hològraf, deixà a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau la quantitat de dos milions de pessetes, la destinació de la qual havia de ser assessorada pels seus marmessors. Degut a algunes discrepàncies entre la família i l'Administració sobre la forma d'utilitzar aquesta suma, no va ser fins el maig de 1959 que s'acordà destinar-la a sufragar les obres d'habilitació del Col·legi Major, que passà a denominar-se Col·legi Major de la Fundació Cambó en homenatge al seu benefactor, nom que va dur fins que fou clausurat el 1973. El 26 de febrer de 1980, en un acte íntim al qual van assistir membres de l'Administració juntament amb la filla del polític, es va instal·lar una placa commemorativa a la porta de l'antiga Biblioteca de l'Hospital on s'hi llegia "Biblioteca Cambó".

Actualment, en eliminar-se el pis intermedi que havia dividit la sala des del 1959, aquesta ha recuperat el seu antic esplendor, la seva alçada i la seva dignitat, alhora que ha conservat el nom de Sala Cambó.


Visita virtual a la Biblioteca
 ►Abans de la rehabilitació
 ►Després de la rehabilitació

La Sala d'Actes de l'Hospital

Esquerra: emplaçament de la Sala d'Actes en la secció transversal del Pavelló de
l'Administració. Dreta: detall de la Sala d'Actes, acolorida a partir del plànol original
(cliqueu per a veure-ho més gran)

 A la planta principal del edificio se llega por una gran escalera que reabre en vestíbulo central y que mide 14 por 12,60 metros y tiene 29 gradas, de anchura comprendida entre 5,30 y 2,40 metros. Desembarca esta en la planta principal en una ante-sala galería de 14 por 6 metros que forma el cuerpo central del edificio junto con el salón de actos, confencias o licitaciones que mide 14 por 10,80 metros de planta y 17,40 de altura ...

D’aquesta manera detallava l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, al Programa de memòria i plec de condicions del projecte d’Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, com havia de ser l’escala magna i l’accés a la sala més important del pavelló de l’Administració: la Sala d’Actes.

Voltes del sostre de la Sala d'Actes
(cliqueu)

Columna que sosté un dels
arcs i, darrera, l'arrambador
(cliqueu)

La primera sorpresa en entrar a l'espai ve donada per l'alçada i la magnificència de les voltes del sostre. Dos arcs de diafragma transversals el divideixen en tres seccions, cadascuna d'elles coronada per una successió de voltes cobertes de mosaic policromat. Els arcs de diafragma, de maó vist, estan perfilats per nervadures de pedra i decorats a intervals amb medallons quadrats carregats alternativament amb la G de Pau Gil i la creu patent. Sobre d'aquests, també trobem els escuts en pedra de Barcelona, de Catalunya i dels Hospitals.

Aquests arcs de diafragma no arrenquen del terra, sinó que estan sostinguts per quatre columnes exemptes recobertes de tessel·les ceràmiques de diferents colors, reproduint sempre motius florals, diferents per a cada columna. La decoració dels arrambadors, de mosaic ceràmic com les columnes, també reprodueix formes florals, i estan rematats per una sanefa de rajoles en relleu d'argila esmaltada en blanc, dissenyades per Francesc Madurell i executades per Pujol i Bausis.

Sobre la porta d'entrada des de l'avant-sala, hi trobem un baix relleu de Sant Jordi i el drac, coronat per l'escut de Catalunya timbrat d'un elm amb un drac. Custodien aquest baix relleu dos heralds sota dosseret i sobre columnes a banda i banda de la porta. El conjunt escultòric és obra de Pau Gargallo.

El Sant Jordi de Pau Gargallo
(cliqueu)

Capçalera de la Sala d'Actes
(cliqueu)

Al costat oposat de la porta, destaca el gran finestral amb vidres decorats, fets per la fàbrica de Rigalt, Granell i Cia, on s'hi representa l'escut de l’Hospital de la Santa Creu. A través seu es pot contemplar la bellesa del passeig central, amb els vuit pavellons d’infermeria, quatre a cada costat, i  al centre la Casa d’Operacions.

La sala està dominada per la seva capçalera, on trobem un arrambador de tessel·les de ceràmica vidriada que componen un mosaic simulant cortinatges estampats amb motius florals en  vermell, verd, blau, groc i daurat; rematat per cinc dosserets de pedra. A sobre s'hi troba una curiosa construcció arquitectònica en forma de galeria-capella, que s'obre a la sala a través de cinc arcs trilobulats. Sobre els tres arcs centrals trobem un gran relleu, també de Gargallo, que representa l’escut dels Hospitals reunits, coronat per un elm amb un drac i sostingut per dos àngels. Al voltant d'aquest relleu, un gran arc cec abraça els cinc arcs inferiors. Aquest està decorat alternant seccions de maó i dovelles de pedra decorades amb arabescos. Domènech es va inspirar per al seu disseny en la Puerta de San Esteban de Còrdova.

Però l'element més impactant d’aquest espai és segurament la traceria de pedra de la grada que, amb forma de U, ressegueix tres dels costats de la sala. Aquesta traceria consisteix en lletra gòtica, cal·ligrafia molt estimada per l’arquitecte, i s'hi llegeix el següent:

Ampareu Syor [Senyor] als benefactors y als asilats d’aquesta santa casa aixís en la terra com en lo cel e inspireu sentiments de caritat envers d’ella amen.

Traceria de la grada
(cliqueu)

Galeria elevada de la Sala d'Actes
(cliqueu)

A aquesta grada s'hi accedeix des d'una galeria oberta, situada directament sobre l'avant-sala. Està també dividida en tres espais, el central dels quals es troba just sota la torre del rellotge. Tot i que és difícil de veure des de baix, aquesta estança està presidida per un gran emblema dels dos hospitals sobre fons floral i emmarcat entre les dues inicials del benefactor Pau Gil, i a ambdós costats d’aquest dos escuts iguals de Catalunya, tot plegat executat magistralment en mosaic per Mario Maragliano. Sí son ben visibles des de la Sala d'Actes, en canvi, els dos grans arcs en maó vist i perfilats en pedra que, a mode de nervadura, es creuen al centre de la coberta per a formar una creu envoltada per quatre petxines revestides de mosaic policromat.


El mobiliari

El 16 de gener de 1930, Alfons XIII va declarar inaugurat l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau en un discurs fet a la Sala d’Actes. La Sala estava decorada amb catifes; el rei disposava d’una petita butaca, però la resta de personalitats estaven drets.

Acte d'inauguració de l'Hospital amb Alfons XIII
(cliqueu)

No va ser fins el mes de juny que, en motiu de la inauguració del VI Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana[*] –el primer que es va celebrar a l’Hospital–, fou estrenat el mobiliari i els llums de la Sala d’Actes, l'escala magna i el vestíbul.

Mobiliari estrenat en motiu del VI Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana

Mobles i Bronzes E. i A. Climent es va encarregar de la construcció de la taula presidencial i el cadiram. Els llums de ferro forjat i el fanalet de l’escala els va forjar la Casa Fló. Tot el conjunt fou dissenyat per Pere Domenech i Roura, fill i successor de l’arquitecte Lluís Domènech. La instal·lació elèctrica fou a càrrec de Melcior Cañardo.


La Pintura

Trasllat de les despulles de Santa Eulàlia des de l’Església
de Santa Maria del Mar a la Catedral, per Aleix Clapés
(cliqueu)

A l'extrem de la sala oposat a la presidència, trobem una magnífica obra pictòrica d'Aleix Clapés (1846-1920): Trasllat de les despulles de Santa Eulàlia des de l’Església de Santa Maria del Mar a la Catedral.

Clapés, artista polifacètic que tant pintava retrats com projectava mobles, va decorar desinteressadament el vestíbul i l’escala del Manicomi de Santa Creu, i va ser justament el 17 de desembre de 1920, mentre realitzava aquesta obra, que li sorprengué la mort. Assabentada la Molt Il·lustre Administració que la seva família tenia dificultats  econòmiques, i tenim en compte els beneficis amb què l’artista havia contribuït a favor de la Institució, van decidir comprar aquest quadre el 1921 pel preu de 4.000 pessetes. Degut a les seves grans dimensions, van decidir col·locar-la a aquesta sala.


El Sant Crist

El Sant Crist de Casa Rius

Un cop finalitzada la Guerra Civil i constituïda de nou la Junta de l’Hospital, es va prendre l’acord de restituir tots els crucifixos, i de realitzar un Sant Crist de grans dimensions amb baldaquí per a la Sala d’Actes. Aquesta comanda la van fer a la Casa Rius Arte Religioso, al càrrec d'una família de tradició escultòrica que va tenir continuïtat durant tres generacions: l’avi Claudio Garrich, el gendre Josep Rius i el fill Claudi Rius Garrich (1892-1977), possible autor de l’obra donada la coincidència de dates i per la gran influència que va tenir del seu professor, l’escultor Josep Llimona Bruguera, i que es reflecteix en aquesta escultura, mal atribuïda en alguns moments a aquest últim.

L’escultura, realitzada en imitació de metall, va ser col·locada a la galeria-capella de la capçalera de la Sala, darrere dels tres arcs centrals.

El Tapís

En un racó de la paret que queda a l'esquerra de la presidència hi havia un tapís, actualment en restauració, de la procedència del qual no es tenen notícies. Alguns antics treballadors de la casa el creuen un tríptic de l’església de l’antic Hospital de la Santa Creu. D’altres diuen que podria ser el pendó que tradionalment passejaven els empleats de la casa pel dia de Corpus. El que sí és indiscutible és la seva vinculació amb l'Hospital, com ho testifiquen els escuts que apareixen a banda i banda.

El Tapís d'origen desconegut
(cliqueu)

Avui la Sala d’Actes de l’Hospital ha estat objecte d’una acurada restauració, i ha esdevingut la Sala Domènech i Montaner en homenatge al seu creador i al del recinte que l'envolta. Us recomanem que, si en teniu ocasió, no us la perdeu!


Visita virtual a la Sala d'Actes
 ►Abans de la rehabilitació
 ►Després de la rehabilitació