El Pavelló de Sant Frederic

El pavelló de Sant Frederic es troba al nord de l'església, rere els pavellons de Sant Rafael i de Sant Manuel. El seu emplaçament és simètric al pavelló de l'Assumpció respecte l'eix que representa l'avinguda central. Aixecat per Pere Domènech i Roura el 1928 com a pavelló de cirurgia infantil, la seva construcció fou possible gràcies a l'aportació de Frederic Benessat, al qual deu la seva advocació.

Plànol de la façana nord -el cos posterior, a l'esquerra, hi apareix més curt
(cliqueu per a veure'l més gran)

Vista actual del pavelló de Sant Frederic

L'estructura d'aquest pavelló difereix de la resta de pavellons modernistes, ja que consta d'un pis i de dues sales d'infermeria, i es disposa en tres cossos de coberta plana entre els quals s'intercalen dos blocs més alts i llargs coberts a dues aigües, que allotgen les sales; als cossos plans extrems s'hi disposen les façanes principal i posterior, i la façana sud de les sales d'infermeria destaquen dues terrasses. Degut a la inclinació del terreny, el pis subterrani queda al descobert a la façana posterior. Domènech i Roura ubica el pavelló on el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, ja n'havia previst un de similar, però en aquell moment el seu projecte original de ciutat hospitalària ja s'havia abandonat definitivament i Domènech i Roura només s'inspirà lleugerament en els dissenys del seu pare.

A nivell decoratiu, la situació econòmica de l'Hospital en aquell moment no permetia finançar obres massa ambicioses, d'aquí que s'adoptés un estil eclèctic, més sobri i contingut. De tota manera, Domènech i Roura encara es permeté col·locar a la façana principal una torre d'aigua decorada amb ceràmica, tan característica dels pavellons modernistes. Excepte la torre, els detalls decoratius gairebé es limiten a les imatges dels sants que coronen les façanes: Sant Frederic a la façana principal, i un sant amb hàbit, no identificat, darrere.

Aquest model representa l'aspecte original del pavelló, que podeu contemplar des de tots el angles si cliqueu la imatge de sobre. Les modificacions més notables a nivell exterior han estat la modificació de les finestres en arc en afegir un pis superior a les sales d'infermeria, el tapiat d'alguns finestrals o el recrescut d'un pis extra a les cobertes planes central i posterior, amb la conseqüent desaparició de les traceries decorades amb un trifoli simple, que en aquest pavelló no contenen cap inicial.

El Pavelló de Sant Manuel

El pavelló de Sant Manuel s'aixecà el 1923 dins del projecte de l'Hospital de la Santa Creu. Projectat per Lluís Domènech i Montaner, el finalitzà el seu fill Pere Domènech i Roura, qui més tard es faria càrrec de les obres del conjunt hospitalari a la mort del seu pare aquell mateix any. El darrer pavelló de malalts a construir-se a l'Avinguda Central, es troba al final d'aquesta, davant del pavelló de Montserrat, entre el de Sant Rafael i l'ala de cuina del Pavelló Central.

El pavelló de Sant Manuel en una vista presa
poc després de la seva finalització.

Al projecte original, se l'anomenà IV-E (el quart pavelló de l'ala est), i estava destinat a cirurgia general masculina. Com el pavelló de Montserrat, es tracta d'un pavelló de dos pisos i semi-soterrani, però tot i estar-hi col·locat davant per davant, aquests dos pavellons no són del tot simètrics, a diferència dels altres pavellons d'infermeria. L'exemple més visible d'aquesta manca de simetria el trobem al tancament de la rotonda: mentre al pis inferior de la de Montserrat hi trobem arcs trilobulats, una solució que no s'adopta en cap altre pavelló, a Sant Manuel es reprodueix l'esquema d'arc apuntat ja present als pavellons d'un pis. Una altra diferència visible està en el disseny del balcó de la façana principal i en la col·locació de la imatge del patró del pavelló, situat sota i no sobre d'aquest.

Detall de la façana, on s'hi
aprecia la imatge de Sant
Manel sota el balcó, i les M's
de les baranes de traceria.

Com el de Sant Rafael, el pavelló de Sant Manuel va ser finançat per administració directa dels seus benefactors, en aquest cas quatre germans: Agustí, Pere, Dolors i Mercè Mariné i Molins, que van fer una donació de 500.000 ptes. per a la construcció d'un pavelló en memòria del seu difunt germà, Manuel Mariné i Molins; d'aquí l'advocació del pavelló. La donació es va anunciar a la Molt Il·lustre Administració (MIA) el desembre del 1922, i es va posar com a condició que el pavelló es construís tan ràpid com fos possible i d'una tirada, i per això demanaven que se n'elaboressin els plànols aviat per a poder encomanar-ne l'edificació a un constructor de la seva confiança. El febrer del 1923, en una acta de la MIA s'anuncia l'inici de la seva construcció, així com un canvi en les advocacions del pavelló de Sant Salvador (fins aleshores també anomenat de Sant Manuel o del Sagrat Cor) per a evitar futures confusions.

A nivell decoratiu, podem destacar la imatge de Sant Manel, obra d'Eusebi Arnau, o les baranes de traceria dels terrats amb la lletra M, en lloc de la G habitual als altres pavellons. També els motius que dibuixen les teules de les cobertes de la torre d'aigua i de la cúpula de la rotonda són únics.

L'aspecte exterior d'aquest pavelló ha estat molt respectat, i s'hi manté força intacta l'aparença original que representa aquest model; només heu de clicar la imatge per explorar-ne tots els costats

El Pavelló de la Mare de Déu de Montserrat

Façana principal del Pavelló de
la Mare de Déu de Montserrat.

Aquest pavelló és un dels deu pavellons de l'Hospital de Sant Pau que es construïren simultàniament en la primera fase de les obres del recinte entre el 1902 i el 1912. Dissenyat per Lluís Domènech i Montaner, es designà inicialment com IV-O, per tractar-se del quart i darrer pavelló de l'ala oest, o de dones; està situat entre el pavelló de la Mercè i l'ala de Farmàcia del Pavelló Central, davant del de Sant Manuel.

Santa Rosa de Lima,
d'Eusebi Arnau.

Projectat originalment com a pavelló femení de cirurgia general, el pavelló de Montserrat es distingeix de la resta de pavellons de l'ala de dones pel fet de tenir un pis més. En general, però, segueix la mateixa estructura que els pavellons d'un pis i una sala, i la única diferència és la presència d'un primer pis, que reprodueix la distribució de la planta baixa d'aquest i els altres pavellons. A nivell decoratiu, com en la resta de pavellons hi trobem  baranes, rajoles i medalles amb la G de Pau Gil, i destaquen les imatges d'Eusebi Arnau a les entrades: la Mare de Déu de Montserrat al balcó sobre l'entrada principal, i Santa Rosa de Lima sota un dosseret coronant la façana posterior.

Les cobertes també es diferencien de la dels altres pavellons d'un pis: a banda dels motius de les teulades dibuixats amb teules de colors -diferents per a cada pavelló-, la cúpula de la rotonda és més alta que la resta, conferint-li un perfil en forma d'ou; i la teulada d'escates de la torre d'aigua adopta una forma còncava que li dóna més esbeltesa que a la resta.

El pavelló, si més no exteriorment, ha estat en general ben conservat, i només cal destacar un afegit cilíndric d'obra sobre el terrat de la façana principal, que probablement allotjava alguna mena de dipòsit. En tot cas, el model que us presentem aquí correspon al disseny inicial. Podeu contemplar-lo de totes direccions clicant la imatge de sobre.