L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (III)

Construcció i decoració

En entrades anteriors hem vist fins a quin punt els postulats higienistes estan presents en el disseny que fa Domènech i Montaner dels espais destinats als malalts de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Però la influència de l’higienisme també es manifesta en els sistemes constructius, així com en els materials emprats.

Al projecte d’Hospitals reunits de Domènech i Montaner s’enllacen de tal manera l’estructura, la construcció i al decoració de les sales de l’Hospital, que s’hi consideren com un únic concepte. És a dir, que construïda una sala, aquesta ja queda decorada pels seus propis materials de construcció. Així, per exemple, les parets exteriors es construeixen de maó, que queda a la vista com a element decoratiu. Però en realitat aquestes parets són buides, formades per un entreteixit de murets de 15 cm de gruix, que deixen tot un seguit de conductes al seu interior que serveixen per a l’aïllament, la ventilació, la calefacció, etc., i que ja hem tractat. En els espais destinats a acollir malalts, però, Domènech admet la necessitat del revestiment de rajoles per motius higiènics, com veurem.

Voltes recobertes de rajola del pavelló de la Mercè.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Per a cobrir les àmplies dimensions de la sala, Domènech busca una estructura que resulti higiènica i lluminosa. Descarta l’ús de tirants vistos per ser poc asèptics, així com la volta de canó, perquè en arrencar de molt avall de les parets, deixaria l’espai superior sense aire ni llum exterior directa. Al final es decanta per la volta catalana[*], que deixa a la vista una superfície llisa i contínua, sense arestes, cosa que en facilita la neteja i la desinfecció.

Per a cobrir la sala de malalts, doncs, disposa un seguit d’arcs doblers rebaixats entre finestra i finestra, que defineixen sengles trams que es cobreixen amb una volta catalana de canó. Amb aquesta configuració, es deixa espai per a les finestres altes i s’assegura una bona entrada de llum natural.

Seccions d'un pavelló de malalts: arcs doblers (taronja) i els trams de volta catalana entre ells (groc).
(cliqueu)

Els arcs doblers es recobreixen amb rajola llisa de 10 x 20 de color verd, i els angles, amb rajola corba per a eliminar arestes i racons on es pugui acumular la brutícia. Pel que fa a les voltes catalanes, les veiem cobertes amb rajoles petites (també de 10 x 20 cm) que s’adapten amb facilitat a les formes, i els seus dibuixos senzills de color verd i blanc contribueixen a crear una atmosfera relaxant. Però tornant al tema de la decoració a partir dels materials de construcció, hem de dir que aquestes rajoles no són un recobriment, sinó part estructural: de fet, aquestes petites rajoles, fortes i gruixudes, constitueixen el primer full de la volta catalana, tot contribuint a la seva estabilitat.

Rajoles de les voltes de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)

La decoració de la sala es recolza únicament i exclusiva en el revestiment de rajoles, que crea grans superfícies llises molt fàcils de netejar i de desinfectar. En el cas de les parets, les rajoles són de 20 x 20, i es col·loquen inclinades 45 graus. Són llises, de tonalitats suaus, excepte a les sanefes de motius vegetals que trenquen la uniformitat de la superfície a mitja altura. Tant aquestes sanefes com les rajoles de les voltes són diferents a cada pavelló, però tenen en comú que aporten una nota de contrast a l’interior asèptic dels pavellons.

Sanefes de rajoles de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)

A les sales d’aïllament, també trobem el recobriment integral de rajoles, però aquestes són totalment llises, si bé d’un to verdós molt suau que aporta certa serenor. A la sala de dia en canvi, la decoració ceràmica arriba a ser-hi exuberant, especialment a la volta, també diferent a cada pavelló.

  

Volta de la rotonda de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i Sant Rafael (dreta).
(cliqueu)

Per últim, un comentari sobre el paviment, format per rajoles hexagonals de gres ceràmic de color crema. Aquest material s'escollí precisament per la seva resistència a l’ús i per la seva fàcil neteja.

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (II)

Il·luminació natural, ventilació i calefacció

En una entrada anterior vam veure algunes de les solucions que Domènech adoptà en l'elaboració del seu projecte d'Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau per a integrar els postulats higienistes exposats per la comissió mèdica que l'assessorà. Aquestes consideracions anaven orientades a oferir als malalts unes condicions agradables, en uns espais el més nets, amplis, il·luminats i ventilats possible.

En el nostre clima, i amb els pavellons orientats convenientment, les sales de malalts ja resulten fresques a l'estiu i perfectament assolellades i temperades a l'hivern. I si a més es pot comptar amb un aireig natural, la calefacció i la ventilació artificials només són necessàries durant pocs dies a l'any.

Els dos tipus de finestres de la sala de malalts
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A aquest efecte, les sales de malalts compten amb dos ordres de finestres. Les superiors, molt amples, són abatibles, i es poden obrir quan es consideri necessari per a sanejar l'atmosfera de la sala. El seu sistema d'obertura dirigeix l'aire entrant cap amunt; això, sumat a la seva posició elevada, evita corrents d'aire directes sobre els malalts. A més, aquestes finestres també van equipades per fora amb persianes de llibret ample, cosa que permet regular a la vegada l'entrada d'aire i de llum exterior, oferint si cal la possibilitat d'il·luminar l'estança amb llum indirecta que no molesti els pacients.

Les finestres inferiors, més llargues i estretes, es situen entre els llits, una mica més altes que aquests. La seva obertura és l'habitual de doble fulla, amb vidres i porticons. A més de regular l'entrada de llum (directa obrint les de la paret sud, més difosa obrint les del nord), aquestes finestres també busquen un efecte terapèutic, ja que ofereixen als malalts una vista dels jardins exteriors.

Respirador d'un pavelló de malalts
(fotografia de Robert Ramos)

A més de l'aireig ràpid a través de les finestres obertes, Domènech concep un sistema de ventilació natural "lent", per mitjà de canals d'aire que recorren el gruix del trespol per sota el nivell de terra. Aquests conductes s'obren pels dos extrems a sengles respiradors de les façanes laterals, en forma de rosetons lobulats, i també compten amb diverses obertures enreixades al terra de la sala, tant al centre com entre els llits, que es poden obrir segons les necessitats per a deixar-hi entrar l'aire fresc de l'exterior. En correspondència a aquestes obertures, a la part més alta de les voltes de la sala hi ha un seguit de sortides graduades que s'obren a les diverses xemeneies de tir que coronen la coberta, i per on s'expulsa naturalment l'aire viciat de l'interior.

Ventilació natural ràpida a través de les finestres, i lenta pels conductes:
fluxos d'entrada d'aire exterior (blau) i de sortida de l'aire viciat (marró)
(cliqueu)

A menor escala, aquest esquema es repeteix a les sales individuals d'aïllament del cos posterior, la volta de cadascuna de les quals també s'obre a xemeneies de ventilació que desemboquen als pinacles de la part alta de l'edifici.

Per a aquells moments de l'any en què la temperatura exterior desaconsella la ventilació natural, els pavellons també disposaven d'un altre sistema de conduccions pensat per a la calefacció i la renovació forçada de l'ambient. Per començar, cada pavelló comptava amb una presa d'aire general al jardí lateral, elevada sobre el terra, que penetrava per sota dels fonaments fins a l'espai destinat a calefacció, situat a la part posterior de la planta de semisoterrani. Un cop escalfat, l'aire s'impulsaria pel subsòl a través d'una canonada al llarg de tot el pavelló, de la qual es ramifiquen uns conductes menors cap a la base dels pilars de les façanes laterals. L'aire ascendiria per l'interior buit d'aquests pilars fins al nivell del terra de la sala de llits, d'on sortiria a través de les obertures enreixades que ja hem comentat més amunt. Els conductes encara continuarien, per l'interior de la paret, fins a les xemeneies de la coberta, per on s'expulsaria l'excedent d'aire calent que no fos necessari a la sala.

Sistema de calefacció: flux de distribució de l'aire calent (vermell),
sortida a la sala de malalts (taronja) i expulsió de l'excedent (marró)
(cliqueu)

La disposició d'aquests conductes era tal que en permetia la fàcil adaptació a diversos sistemes de calefacció, ja fossin centrals o independents per a cada pavelló: per vapor, per calorífer únic, o per a sistemes de radiadors a les sales.

Plànol d'instal·lació de la calefacció en un pavelló de malals (1909):
per a les conduccions s'aprofiten les canalitzacions i les sortides d'aire existents
(cliqueu)

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (I)

El projecte original de Domènech i Montaner per als Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau està totalment amarat dels corrents higienistes que sorgiren a la segona meitat del segle XIX. Desenvolupades principalment per metges, aquestes teories denunciaven la manca de salubritat i d'higiene a les ciutats industrials, tot relacionant-les amb les altes taxes de mortalitat i les freqüents epidèmies.

Per al seu disseny, Domènech comptà amb l'assessorament d'una comissió tècnica especial, que elaborà una memòria on es recollien consideracions sobre els serveis que havia d'allotjar el nou hospital, però també sobre les condicions òptimes de ventilació i il·luminació naturals, la distribució dels malalts, etc. Aquesta comissió estava formada pel Dr. Bartomeu Robert, catedràtic de la Facultat de Medicina; el Dr. Emerencià Roig, membre de la Reial Acadèmia de Medicina; i el Dr. Joaquim Duran, metge de l'Hospital de la Santa Creu (Amb la mort dels Drs. Robert i Roig, els substituïren els Drs. Pere Esquerdo i Josep Góngora).

Bartomeu Robert, Emerencià Roig i Joaquim Duran.

Sobretot a l'hora de projectar els pavellons de malalts, Domènech i Montaner desenvolupà un seguit de solucions per a integrar les propostes de la comissió tècnica pel que fa a l'higiene i al benestar dels malalts ingressats. Amb aquesta entrada iniciarem una sèrie on veurem alguns d'aquests aspectes.

Dimensions i orientació dels pavellons de malalts

Pel que fa a les dimensions, en línia amb els hospitals moderns d'altres països, Domènech estableix una gran sala comuna rectangular, de 33,40 metres de llarg per 9 d'ample, amb capacitat per a 28 llits i un pas central entre ells. A més, per a dotar l'espai de proporcions més harmòniques i reduir la sensació d'enclaustrament, eleva el sostre a una alçada mitjana de 8,45 metres. Amb una sala d'aquestes dimensions, aconsegueix un volum d'aire per malalt –magnitud molt valorada pels higienistes– de 90,70 m³.

Recreació de la sala de malalts al pavelló de Sant Rafael.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Un altre espai dels pavellons d'infermeria als quals Domènech posa especial atenció és la sala de dia, l'espai dedicat a l'esbarjo dels convalescents i els malalts que puguin sortir del llit. En aquest espai hi poden menjar, o simplement estar-s'hi durant el dia. Per a aquesta funció, Domènech projecta una sala circular amb grans finestrals envidrats, de 7,80 metres de diàmetre i 9 metres d'alçada (lleugerament més alta, doncs, que la sala de llits). De nou, amb els finestrals i l'alçada de sostre es busca reduir la sensació de reclusió dels malalts.

Secció d'una sala de dia.
(cliqueu)

Per als casos en què s'ha de separar de la sala general algun malalt, per la causa que sigui, s'habiliten tres habitacions individuals d'aïllament a la part posterior del pavelló. Aquestes sales, de 4,65 × 3,40 metres i 5,40 metres d'alçada, representen uns 85,37 m³ de volum d'aire per al pacient, valor molt similar al de la sala comuna.

A banda de les dimensions, també és clau l'orientació que se'ls doni als edificis, ja que amb una bona orientació es pot aconseguir per mitjans naturals tant una bona il·luminació com una ventilació adequada. La millor orientació possible per a pavellons llargs i estrets com els d'infermeria, i la que acaba adoptant Domènech, és la que va d'est a oest.

Amb aquesta disposició, tot i que una de les façanes llargues (la que mira al nord) no té mai sol, en canvi la del sud està il·luminada tot el dia. A l'hivern, quan el sol va baix, els rajos solars que entren per les seves obertures arriben fins al fons de les sales; en canvi, a l'estiu, amb el sol més alt, la radiació és més obliqua i la llum penetra poc a l'interior. Al seu torn, les façanes menors només tenen algunes hores de llum a la sortida i a la posta de sol.

 

Incidència directa dels rajos solars a la sala de malalts:
al migdia del solstici d'hivern (esquerra) i al migdia del solstici d'estiu (dreta).
(cliqueu)

Pel que fa a la sala de dia i als espais d'aïllament, situats respectivament a un i altre extrem del pavelló, també s'orienten al costat sud, en la direcció del sol, pels mateixos motius. I per últim, per tal que aquestes condicions es donessin en tots els pavellons, Domènech també pensà a espaiar suficientment els pavellons perquè no es fessin ombra entre ells, i no es perdessin els beneficis de l'orientació escollida.

Projecció de les ombres dels pavellons de malalts
al migdia del solstici d'hivern (blau) i al migdia del solstici d'estiu (taronja)
(cliqueu)

Continua a:
L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (II)

Cent anys de vida hospitalària (1916-2016): El pavelló del Sagrat Cor

Enguany, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau celebra 100 anys de vida hospitalària. El 30 de juny de 1916, sis malaltes pioneres van ocupar el primer pavelló de l'ala est del nou Recinte Modernista, curiosament destinat a homes i anomenat en aquells principis del Sagrat Cor.

La primera fase de l'Hospital, sufragada pel llegat de Pau Gil, s'havia enllestit el 1912, malgrat que no fou lliurada a Santa Creu fins el 1913. Els edificis de Sant Pau estaven buits i sense habilitar, i Santa Creu es veia en la necessitat de construir la seva part i a la vegada equipar els ja edificats.

El pavelló de Sant Leopold fotografiat per Josep Salvany el 1912.
Biblioteca de Catalunya.

A principis de 1915 comencen les obres d'habilitació del Sagrat Cor. Fins i tot el mes de juliol el nunci del Papa Benet XV, Mn. Ragonessi, va beneir el pavelló en una visita a les obres de l'Hospital. La posada en marxa de l'edifici era necessària no només per a la seva conservació, sinó especialment per a servir d'estímul a les persones caritatives que amb el seu ajut podrien sufragar la construcció de nous pavellons i el seu equipament.

Però aviat van sorgir els problemes. Les rendes de l'Hospital eren insuficients per a cobrir el pressupost de despeses que forçosament augmentarien per la duplicitat de serveis entre les noves instal·lacions i les de Santa Creu, alhora que un altre fet, l'incendi del Teatre Principal, font important d'ingressos, va obligar a retardar el trasllat al mes de juny de 1916.

Posada en funcionament

El pavelló va ser destinat a malaltes de Medicina, a càrrec del Dr. Pablo Torrents, i sota la direcció facultativa del Dr. Joaquim Torras i Pujalt. Fins aquell moment el Dr. Torrents assistia el departament d'Homes. També es creà un petit reglament de cinc punts per a una millor organització:

1. L'entrada de les malaltes s'havia de fer a l'oficina d'entrades de l'Hospital de la Santa Creu, al carrer Hospital.
2. Els metges interns de la visita del Dr. Torras tindrien un abonament semestral pel tramvia d'Horta –que conduïa a l'Hospital– o bé se'ls concediria una gratificació equivalent.
3. El pavelló tindria tres metges practicants; un d'ells amb guàrdia permanent, que hauria de residir constantment a l'Hospital que es faria càrrec de la seva manutenció i assistència.
4. A la resta de metges practicants se'ls abonaria un plus de sis pessetes per despeses de tramvia.
5. El pavelló tindria una farmaciola amb les substàncies i materials més necessaris. Aquesta aniria a càrrec de la Germana competent en treballs de Farmàcia. Les fórmules que no es poguessin despatxar per insuficiència de la farmaciola es demanarien a la Farmàcia de la Santa Creu.

Un cop solucionats aquests punts, i després que el Dr. Torras seleccionés les malaltes que haurien de ser traslladades, el 30 de juny, festivitat del Sagrat Cor i un dia després del de Sant Pau, es féu efectiu el trasllat.

L'Administrador de Torn i canonge, D. Francesc Muñoz, va beneir les sales i celebrà missa a la capella provisional de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, instal·lada al mateix pavelló, i com a colofó als actes, la Molt Il·lustre Administració va realitzar la seva reunió periòdica en una de les dependències, on va acordar per unanimitat deixar constància en l'acta del nom de les primeres malaltes que ocupaven el nou Hospital, així com del personal mèdic, eclesiàstic i de serveis que les atenien.

Fragment de l'acta de 30 de juny de 1916, amb el llistat de
les primeres malaltes i el personal que ocupà el pavelló.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Tot el descrit va culminar amb la visita el 25 d'agost de l'Inspector Provincial de Sanitat, que impressionat per les immillorables condicions que presentaven les noves instal·lacions, va aprovar i autoritzar el seu funcionament. Aquesta decisió es va veure ratificada pel Governador Civil.

Petites dificultats

El començament de la vida a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau no va ser gaire fàcil. Situat als afores de Barcelona i envoltat de camps, es feia difícil el seu accés. Fins a tal punt que el Dr. Torras, preocupat pel bon funcionament del seu servei, va demanar a l'Administració que gestionés amb l'Ajuntament la instal·lació de faroles al carrer del Dos de Maig, des del carrer de Fresser fins al propi l'Hospital. Per aquest carrer hi passava el tramvia que arribava a Horta, i que era utilitzat per treballadors, malalts i familiars  per arribar a la Institució.

Detall d'un plànol de Barcelona del 1911, on es pot apreciar el recorregut
del tramvia d'Horta –en vermell–, l'Hospital en construcció –en blau–, i
destacat el tram del carrer del Dos de Maig que els uneix.

Per la seguretat de les malaltes, que havien de fer el seu ingrés a les oficines d'entrada de Santa Creu, aquestes eren acompanyades al nou Hospital per una infermera o serventa de confiança. El mateix passava a l'inversa, quan eren traslladades a la Casa de Convalescència del vell hospital per a la recuperació. Això va motivar la compra d'un vehicle per poder fer un trasllat més còmode i correcte.

El dia a dia va fer que sortissin a la llum mancances que poc a poc s'anaven resolent. Per exemple, moblar la rotonda del pavelló amb taules i chaise longues perquè les malaltes hi passessin el seu període de convalescència; la instal·lació d'un escalfador d'aigua pel bany, o la col·locació de vidres a les galeries subterrànies per a evitar corrents d'aire. Però sobretot, poder disposar de calefacció central, primordial per  a escalfar l'enorme sala durant l'hivern.

Malgrat tot, el nombre de malaltes de medicina anava en augment, i els Administradors van començar a buscar fórmules per a habilitar i posar en marxa el pavelló de Sant Leopold, contigu al del Sagrat Cor. Finalment, això fou possible amb la creació d'una nova junta pel Fons de Beneficència de la Província. A la seva primera reunió es va decidir sufragar les despeses de l'estada de 28 malalts a les sales dels pavellons de l'Hospital.

El maig de 1917, conclosa l'habilitació del pavelló de Sant Leopold, es començaren a admetre malaltes, però el Dr. Torras disposà que en ambdós pavellons només n'hi poguessin ingressar 40. La causa era la manca de personal mèdic.

Canvi de nom: de Sagrat Cor a Sant Salvador

A principis de 1923, gràcies a la donació dels germans de D. Manuel Mariné, s'acorda la construcció d'un pavelló dedicat a la seva memòria i que per desig exprés de la família hauria de dur el nom de Sant Manuel. Per a no produir més confusió amb el del Sagrat Cor, anomenat també de Sant Manuel o del Salvador, es decideix que aquell només tingui el nom de Sant Salvador.

Anys més tard, el juny de 1928, es decideix donar definitivament el nom de Sagrat Cor al pavelló del càncer, que tot just començava la seva construcció

D'esquerra a dreta, imatges del Salvador, de Sant Manuel i del Sagrat Cor
a les façanes dels respectius pavellons homònims.
(cliqueu)

Nous destins

Ja pròxim el trasllat definitiu de l'Hospital de la Santa Creu, el president del Cos Facultatiu, Dr. Miguel Horta, presentà a l'Administració la distribució de les visites i dispensaris que s'havien de disposar al nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

El 15 de març de 1929, el servei de Medicina de Dones, que ocupava els pavellons de Sant Salvador i de Sant Leopold, van passar a ocupar el de l'Assumpció. El primer pis del pavelló de Sant Salvador va ser destinat a Medicina d'Homes a càrrec del Dr. Estapé; el soterrani s'assignà per a l'hospitalització i visita del Servei d'Oftalmologia del Dr. Barraquer.

El mes de juny del mateix any, i en compliment de les últimes voluntats de l'Excm. Senyor Marquès de Castellbell, s’acordà destinar 28 llits del primer pis del Pavelló de Sant Salvador per a homes malalts "pobres vergonyants": malalts que en altres temps tenien millor posició i que per qualsevol motiu l'havien perduda. L’assistència mèdica aniria a càrrec del Dr. Manuel Prats. Pel que feia a la cirurgia, podrien escollir el metge que els hagués d'assistir. Les habitacions existents estarien reservades per a malalts distingits.

Aquesta sala duia el nom del Marquès, i va ser inaugurada el 10 de maig de 1930, quatre mesos després de la inauguració oficial. Desprès de la Guerra Civil, el pavelló de Sant Salvador es va destinar a malalts d'oftalmologia, otorinolaringologia, neurologia i traumatologia. Fins a la seva transformació l'any 1967, quan s'hi instal·là la Unitat Coronària i, més tard, la Unitat de Cures Intensives Generals, que es traslladaren al Nou Sant Pau el 2009, amb el tancament definitiu del Recinte per a la seva rehabilitació.

Després de cent anys, el destí d'aquest emblemàtic pavelló està ben definit. Després d'una acurada restauració, s'està treballant en un espai expositiu que mostrarà la història de la institució i posarà en valor la figura de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i que ben aviat estarà a l'abast de tothom.

El Pavelló de Santa Victòria

Aspecte original del pavelló de
Santa Victòria
(cliqueu per a veure'l més gran)

El pavelló de Santa Victòria es troba a l'est del recinte de l'Hospital, entre el pavelló de Sant Frederic i la Casa de Convalescència. Fou projectat per Lluís Domènech i Montaner i continuat a la seva mort per Pere Domènech i Roura, i les obres s'allargaren del 1922 al 1925. Concebut com a pavelló de medicina infantil per a nenes, la seva construcció fou possible inicialment gràcies a un llegat d'Elvira i Emília Llagostera i Suris al papat, que gràcies a la intervenció del seu nebot, el Dr. Daniel Girona, en donà part a l'Administració de l'Hospital per a la seva construcció. L'advocació a Santa Victòria es féu en memòria de la seva filla desapareguda. El pavelló es construí per administració directa, és a dir, no sota la direcció de l'Administració sinó del propi Dr. Girona, si bé amb la supervisió del seu l'arquitecte, Pere Domènech i Roura.

Tot i que el pavelló fou projectat pel propi Lluís Domènech i Montaner, ho féu en un moment, 1922, en què l'Hospital ja havia abandonat el projecte original que presentés el 1905; de fet, es va emplaçar en un espai originàriament destinat al destructor –un pavelló amb crematori per a roba o altres objectes contaminats i considerats perillosos–, que mai es construiria. En projectar-lo, Domènech es basà en el seu disseny d'un pavelló de malalties infeccioses de dones, més petit que els pavellons d'un pis i una sala, i en simplificà la decoració, renunciant, per exemple, a les cúpules de la façana i la rotonda. El pavelló s'estructurava com altres pavellons d'infermeria, amb un cos central allotjant la sala de malalts (en aquest cas, només per a 14 llits), un cos frontal amb les dependències mèdiques, la torre d'aigua i la rotonda de la sala de dia, i un cos posterior per a les sales d'aïllament. També comptava amb un pis semi-soterrat, que havia d'allotjar diverses instal·lacions, però que, per manca d'espai al pavelló, s'acabà habilitant com a sala de malalts per a nens, mentre les nenes s'allotjaven a la planta.

Planta del pavelló de Santa Victòria, per Lluís Domènech i Montaner
(cliqueu)

A continuació podeu veure i explorar el model on es reconstrueix l'aspecte original d'aquest pavelló al moment de la seva inauguració i fins 1934. Clicant-ne la imatge el podreu fer girar per a contemplar-lo des de tots els angles.

Mosaic de Santa Victòria
(cliqueu)

Pel que fa a la decoració, tot i la relativa senzillesa general, destacaven el cupolí ceràmic de la torre d'aigua i les traceries de la coberta, decorades amb trifolis amb la lletra V al centre. També cal mencionar que, a diferència de la resta de pavellons, l'entrada principal no estava coronada per l'escultura del sant corresponent, sinó per un mosaic venecià. Aquest mosaic de Santa Victòria fou encarregat expressament pel Dr. Girona a Venècia.

La manca d'espai en aquest petit pavelló s'agreujà fins al punt que el 1933 es veié la necessitat d'ampliar-lo amb un pis més. La responsabilitat del projecte recaigué en Manel Puig, l'arquitecte de l'Hospital en aquell moment, i l'obra s'executà a l'any següent. El pis que s'afegí respecta en general l'estil del pavelló: disposició dels espais, decoració de les finestres, etc. A més, en l'ampliació es conservaren la major part dels elements decoratius originals, com la coberta de la torre d'aigua i les traceries. L'únic element incorporat en l'ampliaciuó sense referència a l'edifici antic és la balconada de la façana sud, rèplica probablement de la de Sant Frederic.
  

Façana lateral del pavelló de Santa Victòria, per Manel Puig.
La línia vermella marca la part que es conservà
de l'antic pavelló en efectuar l'obra nova
(cliqueu)

El model representat aquí sota mostra l'aspecte del pavelló de Santa Victòria després de l'ampliació del 1934; el seu aspecte és pràcticament idèntic al que presenta avui dia. Per a comprovar-ho, exploreu-lo des de tots els angles clicant-ne la imatge.

En algun moment al voltant de l'any 1973 se'n decidí encara una segona ampliació, consistent en una construcció moderna adossada a la façana sud. Aquesta es començà a bastir, però sembla que aviat s'abandonà. L'obra inacabada, però, es va mantenir dempeus fins a finals dels 1990's, quan s'enderrocà definitivament i el pavelló pogué recuperar el seu aspecte anterior.

La construcció inacabada de l'annex a Santa Victòria
en una imatge de principis dels 1980's
(cliqueu)

-
Vegeu també:
Un pavelló per a la infància: Santa Victòria

El Pavelló de l'Assumpció

El pavelló de l'Assumpció de la Mare de Déu fou aixecat per Pere Domènech i Roura el 1926. La seva construcció fou possible gràcies a Rafael Patxot i Juvert i la seva esposa Lluïsa Rabell i Cibils, que aportaren els fons necessaris per a edificar-lo en memòria de la mare d'aquesta, Assumpció Cibils (que, al seu torn, era l'esposa de Rafael Rabell, a qui es deu el pavelló de Sant Rafael). Contràriament a la resta de pavellons modernistes del recinte, el  pavelló de l'Assumpció no es troba a l'avinguda central, sinó darrere dels pavellons de la Mercè i de Montserrat, i actualment adossat a l'edifici de la Fundació Puigvert, que s'extén fins al carrer Cartagena.

En projectar-lo, Domènech i Roura es basà en els dissenys del seu pare, Lluís Domènech i Montaner. Aquest, en el seu projecte original, ja contemplava la presència de pavellons de dos pisos i una sala, i n'arribà a construir un, el de Montserrat. A partir d'aquest disseny Domènech i Roura construí els altres dos pavellons modernistes de dos pisos del recinte: el de Sant Manuel i el de l'Assumpció. Després d'haver projectat diversos pavellons més sobris, Domènech i Roura recuperà l'arquitectura modernista per a l'Assumpció, però el projecte global de ciutat hospitalària de Domènech i Montaner quedà ja definitivament arraconat. Així, on el pla original preveia un pavelló femení d'infermeria d'un pis i dues sales s'hi acabà edificant aquest pavelló de dos pisos per a tuberculosos.

El pavelló de l'Assumpció un cop finalitzat
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Vista aèria de l'aspecte actual
del pavelló de l'Assumpció
(cliqueu per a veure-ho més gran)

La principal diferència estructural amb els altres pavellons de dos pisos és l'absència de soterrani, decisió que es prengué per a limitar els costos de construcció. Un altre contrast el trobem al cos posterior del pavelló, on l'acusada inclinació del terreny obliga a situar el nivell de la planta baixa més alt que a la resta de l'edifici, d'aquí que les seves finestres no es trobin alineades amb les altres, com s'aprecia a la fotografia.

Pel que fa els acabats i la decoració, el pavelló és pràcticament una rèplica simètrica del de Sant Manuel: la mateixa distribució general, els mateixos ordres a la rotonda, la mateixa disposició a la façana, inclòs el balcó. Les diferències més apreciables estan en la disposició de la imatge de la façana, sobre el balcó i no sota, i els coronaments de la rotonda. També són específics del pavelló els dissenys de les cobertes de les cúpules i la torre d'aigua.

El pavelló de l'Assumpció és, de tots els del recinte, el que ha sofert més modificacions, però en aquest model us presentem el seu aspecte original (que podeu veure clicant la imatge). Les modificacions i ampliacions responien a les necessitats de creixement del servei d'urologia que allotjava des del 1953 de la mà del professor Antoni Puigvert. D'aquí el re-creixement del cos posterior del pavelló, la construcció d'un nou pis sobre les cobertes planes, o la retirada de la coberta de la torre d'aigua o del remat de la cúpula de la rotonda. El canvi més important, però, comença el 1963, amb la construcció de les edificacions modernes de la Fundació Puigvert, annexes al pavelló. El solar, situat entre l'Assumpció i el carrer Cartagena, estava destinat al dispensari segons el projecte original.

El Pavelló de Sant Rafael

El pavelló de Sant Rafael, aixecat entre el 1914 i el 1918, fou el primer de la segona fase d'edificació del recinte, un cop liquidat el llegat de Pau Gil amb la construcció de 10 pavellons el 1911. Aquesta segona fase constructiva, que s'allargaria fins ben entrats els anys 30, fou ja directament administrada per Santa Creu, i es caracteritzà per la cerca contínua de fons per a finançar les obres.

Decoració ceràmica a l'interior del pavelló,
sobre les finestres de la sala d'infermeria.

El pavelló, el darrer executat fins al final per Domènech i Montaner, s'inscriu plenament en el projecte d'espai hospitalari iniciat amb els pavellons ja construïts: es tracta d'un pavelló d'un pis i una sala, el tercer de l'ala est, d'homes (III-E), dedicat a traumatologia. Es troba entre els pavellons de Sant Leopold i de Sant Manuel, davant del de la Mercè, del qual és simètric.

La construcció del pavelló va ser possible gràcies al llegat de Rafael Rabell i Patxot i la seva filla Concepció Rabell i Cibils; d'aquí la seva advocació i els seus detalls decoratius, que el diferencien de la resta de pavellons i especialment del de la Mercè, del qual és volumètricament simètric, pel fet que les inicials P i G en la decoració ceràmica i escultòrica, tant interior com exterior, esdevenen R's en aquest pavelló.

Escultures d'Eusebi Arnau: Sant Rafael i Tobies a la façana anterior
(esquerra) i una imatge no identificada a la posterior (dreta).

Les escultures son obra d'Eusebi Arnau com la resta de pavellons. En aquest cas, a la façana principal hi trobem una imatge de Sant Rafael acompanyant Tobies, qui gràcies a les seves instruccions pescà un peix les vísceres del qual li serviren per a espantar un dimoni enamorat de la seva futura esposa, tal i com es narra al Llibre de Tobies 7, 15. A la façana posterior s'hi troba una santa femenina, fet curiós pel fet de tractar-se d'un pavelló masculí; la santa, no identificada, bé podria tractar-se, per la posició de les mans en senyal de pregària, de la Concepció, en referència a la filla de Rabell. Pel que fa a la forma de la cúpula de la rotonda, en tot simètrica a la de la Mercè, hi difereix en el patró de colors de la coberta de ceràmica, on s'hi dibuixen creu i aspes.

Tot i que al llarg de la segona meitat del segle XX aquest pavelló es va ampliar amb uns afegits per la cara sud, en aquest model presentem el pavelló de Sant Rafael amb el seu aspecte primerenc, tal i com fou projectat i construït per Domènech i Montaner. Clicant-ne la imatge podreu contemplar-lo des de tots els angles.

El Pavelló de la Mare de Déu de la Mercè

Com la majoria de pavellons d'infermeria, el de la Mercè, projectat per Domènech i Montaner, s'edificà en la primera fase d'obres del recinte (1902-1912), la construcció de l'Hospital de Sant Pau. Situat el tercer de l'ala oest, o de dones, (era el pavelló III-O al projecte original), estava destinat a ginecologia. Dins el recinte, es troba entre els pavellons del Carme i de Montserrat, davant del de Sant Rafael (aquest darrer, el seu simètric, es construiria més tard, i hi presenta més diferències que les que trobem en les altres parelles de pavellons d'un pis i una sala).

Cúpula de la rotonda de la Mercè, on s'hi observen
els medallons amb els trifolis de mosaic.

Es especialment característica la forma i decoració de la cúpula de la rotonda, força diferent de la resta. La curvatura del seu perfil arrenca d'un nivell més baix que en els altres pavellons, si bé acaba assolint la mateixa alçada que la resta. Això fa que en aquesta cúpula els pinacles que l'envolten rematant els pilars resultin més alts. Entre aquests pinacles, la cúpula està decorada amb medallons de pedra que contenen uns trifolis de mosaic blau. Les teules ceràmiques de la seva coberta dibuixen uns patrons en què predominen els ocres, tot i que a la part inferior al voltant dels medallons s'hi imposa el roig. Cal dir que durant uns anys de la dècada del 2000 aquesta cúpula va romandre mig esfondrada i envoltada de bastides, però després de les recents obres de rehabilitació la podem contemplar de nou amb tot el seu esplendor original.

El pavelló de la Mercè en una imatge del 2009,
amb la rotonda envoltada de bastides.

Imatge de l'interior del pavelló als anys 90.
S'hi observen els mosaics ceràmics de les
voltes del sostre i els mòduls instal·lats en
la dècada anterior.

A nivell decoratiu també destaquen les G's de les baranes dels terrats, els mosaics de la torre d'aigües  i les escultures d'Eusebi Arnau presidint cada entrada: imatges de la Mercè a la façana principal i de Santa Anna a la façana posterior.

Pel que fa a la conservació, ja es va actuar sobre aquest pavelló a finals dels 70 i principis dels 80, quan la instal·lació del servei d'obstetrícia de l'Hospital en els seus espais s'aprofità per a restaurar-ne l'interior. Aquesta intervenció dels arquitectes V. Argentí Salvado, A. González i J.L. González els valgué el Premi del Jurat i de l'Opinió FAD '79 i el Premi Internacional FORMICA 1981 DESIGN COMPETITION per l'interior del Pavelló de la Mercè. Per cert que, exteriorment, el 1981 també es dugué a terme el condicionament del seu entorn ajardinat.

Actualment l'aspecte extern del pavelló de la Mercè és molt fidel a l'edifici tal i com es construí originalment. Aquest model us permet explorar-lo des de tots els angles (clicant la imatge).

El Pavelló de Sant Leopold

Imatge de Sant Leopold que
corona la façana del pavelló.

El segon pavelló de l'ala de llevant (designat provisionalment com II-E), es construí entre el 1902 i el 1912 conjuntament amb els altres pavellons corresponents a l'Hospital de Sant Pau, i es dedicà a Sant Leopold en homenatge a Leopold Gil Llopart, parent de Pau Gil i un dels administradors de la construcció de l'Hospital de Sant Pau. Domènech i Montaner l'estructurà com un pavelló d'un pis i una sala, destinat a medicina general per a pacients masculins, situat entre el de Sant Salvador i el de Sant Rafael, davant del del Carme.

Simètric al pavelló del Carme, presenta idèntica cúpula a la rotonda, tant en la forma com en els motius de les teules d'escata, però se'n diferencia en la resta de cobertes i en la decoració escultòrica. D'aquesta en destaquem les imatges dels sants obra d'Eusebi Arnau: Sant Leopold i Sant Josep, que coronen el portal principal i el balcó de la façana posterior. Arnau retrata com Sant Leopold el mateix Leopold Gil Llopart, amic seu, i es diu que l'església que sosté, atribut habitual en les imatges d'aquest Sant, podria representar la torre del rellotge del Pavelló de l'Administració, per a recordar els maldecaps que li suposà la seva construcció com a administrador de les obres.

Aquest pavelló és dels que ha patit més modificacions a nivell extern, ja que se li adossà tot una ala nova al costat sud. El model que presentem recupera l'aspecte original sense afegits. Cliqueu-ne la imatge per a veure'l.

El Pavelló de la Mare de Déu del Carme

Edificat en la primera fase de construcció de l'Hospital de Sant Pau (1902-1912, es troba entre el de la Puríssima i el de la Mercè, davant del de Sant Leopold, del que és simètric. El pavelló del Carme és el segon pavelló de cirurgia de l'ala oest (II-O en el projecte original), i segueix el disseny d'un pis i una sala de Domènech i Montaner, amb una sala d'infermeria i una planta soterrada. Originalment, es va concebre com a pavelló femení de medicina general.

Mare de Déu del Carme coronant
l'entrada al pavelló. La construcció
de darrere és un afegit posterior.

Planol d'obra original de la façana principal del pavelló II-O
del recinte dels Hospitals de la anta Creu i de Sant Pau.

Com passa amb la resta, es distingeix dels altres pavellons d'infermeria pels motius de les cobertes i la cúpula de la rotonda. Aquesta darrera, a més, pren una forma molt característica, amb 11 nervadures radials arrencant del centre a un nivell superior que la resta de la coberta. Pel que fa a la decoració escultòrica, destaquen les imatges de la Mare de Déu del Carme al portal principal, i de Santa Teresa a l'entrada posterior, d'Eusebi Arnau.

A banda de les reestructuracions internes, al llarg del segle XX s'han fet algunes actuacions que han canviat l'aparença externa del pavelló, com ara l'afegit el 1945 d'una remunta al cos posterior o l'aixecament del nivell de la coberta al cos anterior. Aquí presentem un model del seu aspecte original, que podeu veure clicant-ne la imatge.

El Pavelló de Sant Salvador

En els pavellons de l'oest, el pis
inferior queda soterrat (dalt dreta; baix),
mentre que en els de l'est queda al
nivell de terra (dalt esquerra; centre)

El Pavelló de Sant Salvador es construí durant la primera fase de les obres de l'Hospital de Sant Pau (1902-1912). Està situat a l'est de l'avinguda central, entre el pavelló de Sant Jordi i el de Sant Leopold, davant per davant del de la Puríssima; és el primer pavelló de cirurgia de l'ala est, i per això se'l designà com I-E en el projecte inicial. Domènech i Montaner el va concebre com a pavelló de cirurgia d'especialitat d'homes segons l'estructura d'un pis i una sala, que consta d'una planta amb sala d'infermeria i una planta semi-soterrada de serveis. Un cop construït, hom s'hi referia indistintament com a pavelló de Sant Manuel, del Salvador o del Sagrat Cor, fins que, arran de la construcció del pavelló de Sant Manuel (IV-E) el febrer de 1923 la Molt Il·lustre Administració va acordar que, per a evitar confusions, es passés a denominar únicament de Sant Salvador.

Els pavellons masculins, situats a l'ala est, estan enfrontats als seus respectius pavellons femenins de l'ala oest, dels que són simètrics. La única diferència estructural que existeix entre ells es deu a l'orografia del terreny, que en els pavellons orientals deixa el pis inferior al descobert a la façana posterior. Això fa que el portal dedicat a un sant s'adapti com a balcó i l'entrada posterior es situï al pis de sota.

En aquesta imatge dels 1920 s'observa com l'entrada posterior
del pavelló de Sant Salvador queda al nivell del pis semi-soterrat,
de manera que al nivell de la sala d'infermeria s'hi situa un balcó.

Imatge de Sant Salvador flanquejada per dos angels
presidint la façana del pavelló, obra d'Eusebi Arrnau.

Pel que fa a la decoració, hi destaquen les G's de les baranes, com en la majoria de pavellons, o les cobertes: la de la rotonda, amb creus de Malta, és idèntica a la de la Puríssima, però no ja la coberta de la torre d'aigua, el dibuix de les teules o la semicúpula frontal. La decoració escultòrica del portal, presidida per una imatge de Sant Salvador, és obra d'Eusebi Arnau, així com la de la façana posterior, amb el balcó coronat amb l'escultura de Sant Joan de Déu.

En general, com a mínim en l'exterior, aquest pavelló ha estat força respectat per les modificacions i ampliacions que es dugueren a terme durant el segle XX, excepte per algun afegit menor a la façana nord del cos central, que amb la restauració del recinte ha de desaparèixer. Aquest model representa el seu aspecte original, que podeu inspeccionar clicant-ne la imatge.

Vegeu també:

Cent anys de vida hospitalària (1916-2016)

El Pavelló de la Puríssima

El pavelló dedicat a la Immaculada Concepció, o Puríssima, és el primer dels situats a l'oest de l'avinguda central del recinte, entre el pavelló de Santa Apol·lònia i el del Carme, davant del de Sant Salvador. Codificat inicialment com I-O (primer pavelló de l'ala oest), es va construir conjuntament amb nou pavellons més en la primera fase de construcció de l'Hospital de Sant Pau entre el 1902 i el 1912, sota la direcció de Lluís Domènech i Montaner. Originàriament es destinà a cirurgia d'especialitats per a dones.

Aquest pavelló segueix el seu projecte de pavellons de cirurgia d'un pis i una sala. En aquest model genèric, l'edifici consta d'una sala llarga d'infermeria amb capacitat per a 28 llits, coberta per un teulat a dues aigües. Pel seu extrem posterior s'uneix a un volum de coberta plana que alberga les sales d'aïllament, i per davant a un altre cos amb els banys i l'oficina mèdica. A la façana principal d'aquest volum s'hi adossen a cada banda la torre d'aigua i la rotonda que alberga la sala de dia. El pis inferior, semi-soterrat, estava destinat a serveis (calefacció, ventilació), comptava amb un laboratori sota la sala de dia, i es comunicava per túnnels amb la resta de pavellons de l'Hospital. Als pavellons de l'ala oest, on el pendent del terreny  deixa aquest pis soterrat del tot, es van projectar sengles fossats a les façanes laterals per a permetre-hi l'entrada de llum.

Als plànols originals s'aprecia com l'orografia del terreny
soterra del tot el pis inferior en els pavellons de l'ala oest 

Fossat d'un dels pavellons
de l'ala oest

Sis son els pavellons que es basen en aquest mateix disseny: el de la Puríssima, el del Carme i el de la Mercè (femenins, a l'ala oest); i els seus respectius simètrics de Sant Salvador, Sant Leopold i Sant Rafael (masculins, a l'ala est). Tot i així, Domènech i Montaner va preveure que cap pavelló fos idèntic, i cadascun es diferencia pels seus detalls decoratius, els més vistosos dels quals són el dibuix de les teules ceràmiques en teulades i cúpules, les rotondes i la decoració escultòrica dels portals.

L'entrada principal dels pavellons de cirurgia està coronada pel sant a què estan dedicats; en el cas del de la Puríssima, hi trobem una imatge de la Immaculada Concepció sota una fornícula i flanquejada per dos àngels, mentre que l'entrada posterior està presidida per una imatge de Santa Margarida, abdues obra d'Eusebi Arnau, com la resta de decoració escultòrica. La cúpula de la rotonda està decorada amb creus de Malta, i les baranes dels terrats amb una successió de lletres G, per Pau Gil. La P i la G són elements decoratius recurrents a tot el recinte, i les trobem també, per exemple, en la decoració ceràmica de les torres d'aigua.

Aquest pavelló és dels que s'han vist menys modificats per actuacions modernes, com a mínim a l'exterior, i l'aspecte que presenta actualment s'ajusta força al seu aspecte original, que hem reconstruït en aquest model que us presentem, i que podeu observar des de tots els angles clicant la imatge de sobre.