Cerca al bloc

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Projecte original. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Projecte original. Mostrar tots els missatges

29 de maig del 2020

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (III)

Construcció i decoració

En entrades anteriors hem vist fins a quin punt els postulats higienistes estan presents en el disseny que fa Domènech i Montaner dels espais destinats als malalts de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Però la influència de l’higienisme també es manifesta en els sistemes constructius, així com en els materials emprats.

Al projecte d’Hospitals reunits de Domènech i Montaner s’enllacen de tal manera l’estructura, la construcció i al decoració de les sales de l’Hospital, que s’hi consideren com un únic concepte. És a dir, que construïda una sala, aquesta ja queda decorada pels seus propis materials de construcció. Així, per exemple, les parets exteriors es construeixen de maó, que queda a la vista com a element decoratiu. Però en realitat aquestes parets són buides, formades per un entreteixit de murets de 15 cm de gruix, que deixen tot un seguit de conductes al seu interior que serveixen per a l’aïllament, la ventilació, la calefacció, etc., i que ja hem tractat. En els espais destinats a acollir malalts, però, Domènech admet la necessitat del revestiment de rajoles per motius higiènics, com veurem.

Voltes recobertes de rajola del pavelló de la Mercè.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Per a cobrir les àmplies dimensions de la sala, Domènech busca una estructura que resulti higiènica i lluminosa. Descarta l’ús de tirants vistos per ser poc asèptics, així com la volta de canó, perquè en arrencar de molt avall de les parets, deixaria l’espai superior sense aire ni llum exterior directa. Al final es decanta per la volta catalana[*], que deixa a la vista una superfície llisa i contínua, sense arestes, cosa que en facilita la neteja i la desinfecció.

Per a cobrir la sala de malalts, doncs, disposa un seguit d’arcs doblers rebaixats entre finestra i finestra, que defineixen sengles trams que es cobreixen amb una volta catalana de canó. Amb aquesta configuració, es deixa espai per a les finestres altes i s’assegura una bona entrada de llum natural.

Seccions d'un pavelló de malalts: arcs doblers (taronja) i els trams de volta catalana entre ells (groc).
(cliqueu)

Els arcs doblers es recobreixen amb rajola llisa de 10 x 20 de color verd, i els angles, amb rajola corba per a eliminar arestes i racons on es pugui acumular la brutícia. Pel que fa a les voltes catalanes, les veiem cobertes amb rajoles petites (també de 10 x 20 cm) que s’adapten amb facilitat a les formes, i els seus dibuixos senzills de color verd i blanc contribueixen a crear una atmosfera relaxant. Però tornant al tema de la decoració a partir dels materials de construcció, hem de dir que aquestes rajoles no són un recobriment, sinó part estructural: de fet, aquestes petites rajoles, fortes i gruixudes, constitueixen el primer full de la volta catalana, tot contribuint a la seva estabilitat.

Rajoles de les voltes de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)

La decoració de la sala es recolza únicament i exclusiva en el revestiment de rajoles, que crea grans superfícies llises molt fàcils de netejar i de desinfectar. En el cas de les parets, les rajoles són de 20 x 20, i es col·loquen inclinades 45 graus. Són llises, de tonalitats suaus, excepte a les sanefes de motius vegetals que trenquen la uniformitat de la superfície a mitja altura. Tant aquestes sanefes com les rajoles de les voltes són diferents a cada pavelló, però tenen en comú que aporten una nota de contrast a l’interior asèptic dels pavellons.


Sanefes de rajoles de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)


A les sales d’aïllament, també trobem el recobriment integral de rajoles, però aquestes són totalment llises, si bé d’un to verdós molt suau que aporta certa serenor. A la sala de dia en canvi, la decoració ceràmica arriba a ser-hi exuberant, especialment a la volta, també diferent a cada pavelló.

  
Volta de la rotonda de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i Sant Rafael (dreta).
(cliqueu)

Per últim, un comentari sobre el paviment, format per rajoles hexagonals de gres ceràmic de color crema. Aquest material s'escollí precisament per la seva resistència a l’ús i per la seva fàcil neteja.


1 de maig del 2020

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (II)

Il·luminació natural, ventilació i calefacció

En una entrada anterior vam veure algunes de les solucions que Domènech adoptà en l'elaboració del seu projecte d'Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau per a integrar els postulats higienistes exposats per la comissió mèdica que l'assessorà. Aquestes consideracions anaven orientades a oferir als malalts unes condicions agradables, en uns espais el més nets, amplis, il·luminats i ventilats possible.

En el nostre clima, i amb els pavellons orientats convenientment, les sales de malalts ja resulten fresques a l'estiu i perfectament assolellades i temperades a l'hivern. I si a més es pot comptar amb un aireig natural, la calefacció i la ventilació artificials només són necessàries durant pocs dies a l'any.

Els dos tipus de finestres de la sala de malalts
(cliqueu per a veure-ho més gran)
A aquest efecte, les sales de malalts compten amb dos ordres de finestres. Les superiors, molt amples, són abatibles, i es poden obrir quan es consideri necessari per a sanejar l'atmosfera de la sala. El seu sistema d'obertura dirigeix l'aire entrant cap amunt; això, sumat a la seva posició elevada, evita corrents d'aire directes sobre els malalts. A més, aquestes finestres també van equipades per fora amb persianes de llibret ample, cosa que permet regular a la vegada l'entrada d'aire i de llum exterior, oferint si cal la possibilitat d'il·luminar l'estança amb llum indirecta que no molesti els pacients.

Les finestres inferiors, més llargues i estretes, es situen entre els llits, una mica més altes que aquests. La seva obertura és l'habitual de doble fulla, amb vidres i porticons. A més de regular l'entrada de llum (directa obrint les de la paret sud, més difosa obrint les del nord), aquestes finestres també busquen un efecte terapèutic, ja que ofereixen als malalts una vista dels jardins exteriors.

Respirador d'un pavelló de malalts
(fotografia de Robert Ramos)
A més de l'aireig ràpid a través de les finestres obertes, Domènech concep un sistema de ventilació natural "lent", per mitjà de canals d'aire que recorren el gruix del trespol per sota el nivell de terra. Aquests conductes s'obren pels dos extrems a sengles respiradors de les façanes laterals, en forma de rosetons lobulats, i també compten amb diverses obertures enreixades al terra de la sala, tant al centre com entre els llits, que es poden obrir segons les necessitats per a deixar-hi entrar l'aire fresc de l'exterior. En correspondència a aquestes obertures, a la part més alta de les voltes de la sala hi ha un seguit de sortides graduades que s'obren a les diverses xemeneies de tir que coronen la coberta, i per on s'expulsa naturalment l'aire viciat de l'interior.

Ventilació natural ràpida a través de les finestres, i lenta pels conductes:
fluxos d'entrada d'aire exterior (blau) i de sortida de l'aire viciat (marró)
(cliqueu)

A menor escala, aquest esquema es repeteix a les sales individuals d'aïllament del cos posterior, la volta de cadascuna de les quals també s'obre a xemeneies de ventilació que desemboquen als pinacles de la part alta de l'edifici.

Per a aquells moments de l'any en què la temperatura exterior desaconsella la ventilació natural, els pavellons també disposaven d'un altre sistema de conduccions pensat per a la calefacció i la renovació forçada de l'ambient. Per començar, cada pavelló comptava amb una presa d'aire general al jardí lateral, elevada sobre el terra, que penetrava per sota dels fonaments fins a l'espai destinat a calefacció, situat a la part posterior de la planta de semisoterrani. Un cop escalfat, l'aire s'impulsaria pel subsòl a través d'una canonada al llarg de tot el pavelló, de la qual es ramifiquen uns conductes menors cap a la base dels pilars de les façanes laterals. L'aire ascendiria per l'interior buit d'aquests pilars fins al nivell del terra de la sala de llits, d'on sortiria a través de les obertures enreixades que ja hem comentat més amunt. Els conductes encara continuarien, per l'interior de la paret, fins a les xemeneies de la coberta, per on s'expulsaria l'excedent d'aire calent que no fos necessari a la sala.

Sistema de calefacció: flux de distribució de l'aire calent (vermell),
sortida a la sala de malalts (taronja) i expulsió de l'excedent (marró)
(cliqueu)

La disposició d'aquests conductes era tal que en permetia la fàcil adaptació a diversos sistemes de calefacció, ja fossin centrals o independents per a cada pavelló: per vapor, per calorífer únic, o per a sistemes de radiadors a les sales.

Plànol d'instal·lació de la calefacció en un pavelló de malals (1909):
per a les conduccions s'aprofiten les canalitzacions i les sortides d'aire existents
(cliqueu)

17 d’abril del 2020

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (I)

El projecte original de Domènech i Montaner per als Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau està totalment amarat dels corrents higienistes que sorgiren a la segona meitat del segle XIX. Desenvolupades principalment per metges, aquestes teories denunciaven la manca de salubritat i d'higiene a les ciutats industrials, tot relacionant-les amb les altes taxes de mortalitat i les freqüents epidèmies.

Per al seu disseny, Domènech comptà amb l'assessorament d'una comissió tècnica especial, que elaborà una memòria on es recollien consideracions sobre els serveis que havia d'allotjar el nou hospital, però també sobre les condicions òptimes de ventilació i il·luminació naturals, la distribució dels malalts, etc. Aquesta comissió estava formada pel Dr. Bartomeu Robert, catedràtic de la Facultat de Medicina; el Dr. Emerencià Roig, membre de la Reial Acadèmia de Medicina; i el Dr. Joaquim Duran, metge de l'Hospital de la Santa Creu (Amb la mort dels Drs. Robert i Roig, els substituïren els Drs. Pere Esquerdo i Josep Góngora).

Bartomeu Robert, Emerencià Roig i Joaquim Duran.

Sobretot a l'hora de projectar els pavellons de malalts, Domènech i Montaner desenvolupà un seguit de solucions per a integrar les propostes de la comissió tècnica pel que fa a l'higiene i al benestar dels malalts ingressats. Amb aquesta entrada iniciarem una sèrie on veurem alguns d'aquests aspectes.


Dimensions i orientació dels pavellons de malalts

Pel que fa a les dimensions, en línia amb els hospitals moderns d'altres països, Domènech estableix una gran sala comuna rectangular, de 33,40 metres de llarg per 9 d'ample, amb capacitat per a 28 llits i un pas central entre ells. A més, per a dotar l'espai de proporcions més harmòniques i reduir la sensació d'enclaustrament, eleva el sostre a una alçada mitjana de 8,45 metres. Amb una sala d'aquestes dimensions, aconsegueix un volum d'aire per malalt –magnitud molt valorada pels higienistes– de 90,70 m³.

Recreació de la sala de malalts al pavelló de Sant Rafael.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Un altre espai dels pavellons d'infermeria als quals Domènech posa especial atenció és la sala de dia, l'espai dedicat a l'esbarjo dels convalescents i els malalts que puguin sortir del llit. En aquest espai hi poden menjar, o simplement estar-s'hi durant el dia. Per a aquesta funció, Domènech projecta una sala circular amb grans finestrals envidrats, de 7,80 metres de diàmetre i 9 metres d'alçada (lleugerament més alta, doncs, que la sala de llits). De nou, amb els finestrals i l'alçada de sostre es busca reduir la sensació de reclusió dels malalts.
Secció d'una sala de dia.
(cliqueu)

Per als casos en què s'ha de separar de la sala general algun malalt, per la causa que sigui, s'habiliten tres habitacions individuals d'aïllament a la part posterior del pavelló. Aquestes sales, de 4,65 × 3,40 metres i 5,40 metres d'alçada, representen uns 85,37 m³ de volum d'aire per al pacient, valor molt similar al de la sala comuna.

A banda de les dimensions, també és clau l'orientació que se'ls doni als edificis, ja que amb una bona orientació es pot aconseguir per mitjans naturals tant una bona il·luminació com una ventilació adequada. La millor orientació possible per a pavellons llargs i estrets com els d'infermeria, i la que acaba adoptant Domènech, és la que va d'est a oest.

Amb aquesta disposició, tot i que una de les façanes llargues (la que mira al nord) no té mai sol, en canvi la del sud està il·luminada tot el dia. A l'hivern, quan el sol va baix, els rajos solars que entren per les seves obertures arriben fins al fons de les sales; en canvi, a l'estiu, amb el sol més alt, la radiació és més obliqua i la llum penetra poc a l'interior. Al seu torn, les façanes menors només tenen algunes hores de llum a la sortida i a la posta de sol.

 
Incidència directa dels rajos solars a la sala de malalts:
al migdia del solstici d'hivern (esquerra) i al migdia del solstici d'estiu (dreta).
(cliqueu)

Pel que fa a la sala de dia i als espais d'aïllament, situats respectivament a un i altre extrem del pavelló, també s'orienten al costat sud, en la direcció del sol, pels mateixos motius. I per últim, per tal que aquestes condicions es donessin en tots els pavellons, Domènech també pensà a espaiar suficientment els pavellons perquè no es fessin ombra entre ells, i no es perdessin els beneficis de l'orientació escollida.

Projecció de les ombres dels pavellons de malalts
al migdia del solstici d'hivern (blau) i al migdia del solstici d'estiu (taronja)
(cliqueu)

7 d’octubre del 2016

Conferència: El projecte no culminat de Lluís Domènech i Montaner

El proper dijous 27 d'octubre a les 19:00 tindrà lloc al Recinte Modernista de Sant Pau la conferència titulada Els hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau: El projecte no culminat de Lluís Domènech i Montaner. Aquesta anirà a càrrec de Miquel Terreu, coautor d'aquest bloc i arxiver de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Perspectiva del projecte original de Domènech i Montaner
(cliqueu per a veure'l més gran)

Entre 1902 i 1911, Lluís Domènech i Montaner va concebre un innovador projecte arquitectònic per reunir els hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau en un mateix solar. El seu disseny preveia la construcció de 48 pavellons independents integrats en una ciutat jardí de 145.500 metres quadrats i amb capacitat per a 1.000 malalts. Malgrat això, amb el pas del temps, aquest pla fou progressivament abandonat i mai s'arribà a completar.

Recreació tridimensional del Pavelló Central projectat originalment

La present conferència ens endinsarà en els detalls d'aquest projecte que mai s'arribà a culminar. Descobrirem, per exemple, la raó de la seva disposició desplaçada respecte la de l'Eixample, coneixerem l'enginyosa distribució de les infermeries segons la malaltia, i veurem un a un l'aspecte que haurien tingut els pavellons no construïts gràcies a recreacions tridimensionals realitzades a partir dels plànols originals.

L'entrada és gratuïta. Us hi esperem!

9 de gener del 2015

Dos manuscrits singulars

Amb aquesta entrada inaugurem una nova secció, que dedicarem a difondre els tresors amagats de l'Arxiu Històric de l'Hospital. I per a iniciar la sèrie, què millor que presentar dues joies de la corona: els primers reglaments o ordinacions de l'Hospital de la Santa Creu, de 1417, i el Projecte dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau que va entregar Domènech i Montaner vers 1911.

Aquests dos documents els separen gairebé cinc segles, i d'alguna manera podríem dir que simbolitzen l'inici de les dues fases per les que ha passat l'Hospital. D'una banda, les ordinacions estableixen el funcionament intern d'un Hospital de la Santa Creu acabat de fundar, i el Projecte de Domènech plasma la integració de l'Hospital sorgit del llegat del banquer Pau Gil amb l'Hospital de la Santa Creu a la nova seu modernista, que a partir de llavors passa a anomenar-se de la Santa Creu i Sant Pau.

A banda d'aquest paral·lelisme, que hem de reconèixer que és una mica forçat, no hi res que els relacioni de cap manera. O sí?


Les Ordinacions de 1417

L'Hospital de la Santa Creu es crea el 1401 per la fusió de sis hospitals més petits que existien a la Barcelona de l'època. No és, però, fins 16 anys més tard que la seva Administració n'aprova els primers reglaments. Ens podem imaginar que ho fa empesa per la necessitat, ja que no devia ser fàcil coordinar el dia a dia de sis establiments que fins poc abans havien funcionat independentment, i hi hagué la necessitat de clarificar les atribucions i els deures de cadascú.

Aquestes primeres Ordinacions es recullen en un volum manuscrit en pergamí, amb cobertes de fusta folrada de cuir i amb fermalls. Les cobertes es van deteriorar força al llarg del temps, i han estat restaurades recentment. Amb tot, s'hi aprecia el buit on l'escut de l'Hospital, devia decorar el llibre inicialment.

Tot i que se'l coneix com les "Ordinacions", el cert és que aquest llibre no té un títol formal. En efecte, no disposa d'una portada on se n'esmenti el títol, l'autoria o la data, sinó que al primer full ja hi trobem directament el sumari. No és fins al segon full que, en un preàmbul escrit amb tinta vermella, i després d'invocar la Trinitat i la Mare de Déu, el text ens informa que es tracta del recull de les "Ordinacions fetes sobre lo bon regiment e administració de la casa del Spital de la Sancta Creu de Barchinona. Ço és en qual manera cascun dels officials d'aquella casa de deuen haver en regir e administrar lurs officis qui comanats lus son."

Coberta, primer i segon full de les Ordinacions de 1417.
(cliqueu per a veure'ls més grans)

Mostres de l'escriptura de tres èpoques
diferents: 1417, 1487 i 1505.
(cliqueu)
El sumari del primer full, que és un afegit posterior, remet a cadascun dels oficis que es regulen: els administradors, el prior, els infermers, etc. Més avall, una nota al marge ens informa com "ab lo discurs del temps se són instituïts altres officis en lo Spital (...)"; ja que, efectivament, aquestes ordinacions es van ampliar dues vegades, el 1487 i el 1505.

Amb cada ampliació d'aquests reglaments, s'afegien nous fulls de pergamí amb els deures dels nous oficis que anaven sorgint: vicaris, procuradors, el notari de la casa, i fins i tot l'arxiver. Aquests darrers fulls es caracteritzen per una escriptura diferent, i per l'absència de lletres capitals decorades, que sí trobem a la primera part.

Aquestes ordinacions, ampliades successivament, van estar vigents fins el 1571, quan la Molt Il·lustre Administració (MIA) en van aprovar unes de noves. Aquestes ja no s'incorporaren a les anteriors afegint més fulls, sinó que es recolliren en un nou document produït per impremta. Per cert, cal remarcar que aquests nous reglaments, o Constitucions, també es van redactar en català, que va seguir sent la llengua de treball a l'Hospital fins i tot després de l'aplicació dels Decrets de Nova Planta[*].

Accedeix a la digitalització del llibre de les Ordinacions


El Projecte dels Hospitals reunits de Domènech i Montaner

El projecte complet dels Hospitals reunits,
tal i com el presentà Domènech i Montaner.
(cliqueu)
Ja hem explicat en una altra ocasió que molts anys després, el 1901, la MIA de l'Hospital de la Santa Creu i els marmessors de Pau Gil acordaren encarregar a Lluís Domènech i Montaner un projecte d'hospital. Aquest havia de reunir en un mateix recinte dos hospitals: l'Hospital de Sant Pau, instituït pel testament de Pau Gil; i l'Hospital de la Santa Creu, que abandonaria l'antic edifici gòtic, que estava quedant petit i es considerava insalubre.

Domènech va presentar un avantprojecte el 1902 que va permetre començar les obres de Sant Pau, però el projecte complet no el va entregar a la MIA fins el 1911. Aquest consistia en set volums enquadernats en pergamí, i presentats dins d'una caixa de fusta a mida, amb tanca i una nansa per al seu transport. Tant la capsa com els llibres originals encara es conserven a l'Arxiu Històric. Els toms I i II contenen els plànols. El tom III agrupa el Programa, la Memòria i el Plec de condicions. Els toms IV, V i VI són el pressupost desglossat de l'Hospital de la Santa Creu; i el tom VII, del de Sant Pau.

Els dos primers volums són en realitat sengles carpetes que contenen els més de 180 plànols del projecte, entre plantes, alçats i seccions, tant del recinte en conjunt com de tots i cadascun dels 48 pavellons que havien d'integrar el complex. Els volums IV a VII són una documentació molt tècnica i poc atractiva, ja que consisteixen exclusivament en pàgines pautades on s'hi desglossen les despeses per partides i capítols.

El volum III, en canvi, és potser el més interessant, i com ja hem dit, es divideix en tres parts. El Programa descriu a grans trets quines han de ser les característiques del recinte hospitalari, des de les condicions de l'emplaçament fins els espais que són necessaris. Aquesta descripció s'acompanya d'un estudi de les darreres innovacions en el disseny d'hospitals i una extensa relació d'establiments analitzats, tant europeus com de la resta de món. A la Memòria, Domènech i Montaner hi explica el seu projecte en detall. Després de repassar els antecedents que porten a l'establiment del doble hospital, fa una extensa descripció dels terrenys on s'ha assentar, del complex en conjunt i de cadascun des pavellons que l'han d'integrar, sense deixar en segon terme el programa decoratiu. Finalment, el Plec de Condicions recull les bases generals que hauran de regir l'execució de les obres, desglossades per articles.

Coberta i primera pàgina del Programa, Memòria i Plec de Condicions de Domènech i Montaner.
(cliqueu)

Però més que pel seu contingut, aquest llibre crida sobretot l'atenció per com està fet. Els textos estan totalment escrits a mà, així com les portades dels títols, que combinen tinta negra, vermella i blava en una estètica plenament modernista. Uns i altres foren executats pel dibuixant Francesc Labarta, un dels col·laboradors de Domènech i Montaner. Labarta fou el responsable, per exemple, de dissenyar els mosaic exteriors del Pavelló de l’Administració que evoquen la història de l'Hospital, i que foren realitzats per Mario Maragliano.

Accedeix a la digitalització del volum III del projecte


Dos manuscrits singulars

Els dos tresors que us hem presentat aquí no podrien ser, en principi, més diferents. Més enllà de tractar-se de llibres manuscrits, pertanyen a èpoques molt distants entre sí, i ni tan sols estan escrits en la mateixa llengua: mentre que les Ordinacions estan escrites en català del segle XV, el Projecte de Domènech ho està en castellà, com era obligat amb la documentació oficial a l'època.

No hi ha dubte que totes dues obres mereixerien una entrada per a elles soles, i no ho descartem per a més endavant, però en aquesta ocasió volem remarcar aquest aspecte que tenen en comú, que és la presència de lletres capitals decorades. Aquest fet de per sí no seria destacable, ja que aquest recurs estètic era habitual a l'edat mitjana, i tots sabem que el modernisme s'inspirà sovint en l'època medieval. Tot i així, s'hi observen unes semblances més que remarcables, com podeu comprovar a les imatges de sota.

Tres lletres capitals de les Ordinacions (esquerra)
i del Projecte, Memòria i Plec de condicions (dreta).
(cliqueu)

Les similituds són evidents, i massa importants perquè es tractin d'una mera casualitat. No només l'elecció de colors és la mateixa, sinó que fins i tot els traços dels ornaments que envolten les lletres tendeixen a les mateixes formes. Tot plegat ens fa pensar que, com a mínim, Domènech i Montaner es va inspirar en les Ordinacions a l'hora de decorar els volums del seu projecte. Podem suposar que Domènech tingué accés a l'Arxiu de l'Hospital, que sens dubte devia despertar el seu interès. La història de la institució que recull la Memòria només es podria haver elaborat a partir de material de l'Arxiu, i fins i tot s'hi refereix en descriure l'espai destinat a Arxiu i Secretaria, "capaz para contener los documentos y registros del Hospital de la Santa Cruz que cuentan siglos y millares de volúmenes".

No seria l'únic cas en què l'arquitecte es basa en obres ja existents –o directament les copia– per a fer els seus dissenys; al mateix Pavelló de l'Administració podem trobar exemples inspirats en l'arquitectura medieval. Així, les cúpules de la Biblioteca-Museu reprodueixen la de la capella de San Jerónimo del Convent de les Concepcionistes de Toledo (de fet, el primer estudi en profunditat d'aquesta cúpula, fins llavors pràcticament desconeguda, el publicà el 1905 Josep Font i Gumà, arquitecte i company habitual de Domènech en les seves sortides arqueològiques). També de la mateixa ciutat semblen procedir els models dels heralds o macers que flanquegen el relleu de Sant Jordi a la Sala d'Actes, obra de Pau Gargallo. En aquest cas, estarien basats en els que decoren l'exterior del Monestir de San Juan de los Reyes; tot que, en lloc de l'emblema dels Reis Catòlics, Domènech els fa dur únicament els quatre pals reials.

.
La cúpula de San Jerónimo enfrontada a la de la Biblioteca-Museu (esquerra),
i un macer de San Juan de los Reyes comparat amb el de la Sala d'Actes (dreta).
(cliqueu)

21 de novembre del 2014

La capella mortuòria

La capella mortuòria en un detall de la perspectiva
del projecte modernista
de Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure-ho més gran)
D'acord amb el projecte original dels hospitals reunits, el recinte de la Santa Creu i de Sant Pau també comptava amb una capella mortuòria per als serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l'Hospital. Domènech i Montaner en va preveure la seva ubicació a l'angle nord del complex hospitalari dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, a l'altre extrem de l'entrada principal.

Situat a la cantonada dels carrers de Sant Quintí i de Mas Casanovas, aquest pavelló consisteix en la capella mortuòria pròpiament, flanquejada per dos cossos annexos. Aquests tres elements es disposen de manera que abracen una petita plaça d'accés al xamfrà. Aquesta placeta, rèplica reduïda de la del Pavelló de l'Administració, estava pensada per a l'entrada i sortida dels carruatges fúnebres.

La capella tenia planta circular, de 10,6 metres de diàmetre, i estava coronada amb una cúpula. La seva entrada principal estava enfocada vers la placeta del xamfrà, i flanquejada per dues galeries cobertes que comunicaven amb sengles locals rectangulars, que allotjaven respectivament la sagristia i una sala de porteria i guàrdia. Aquests petits edificis, així com les galeries de comunicació, anaven cobertes a dues aigües. La comunicació amb la resta de pavellons es feia per l'exterior, excepte per una galeria subterrània que l'uneix amb el pavelló d'autòpsies per a facilitar el trasllat dels finats. A aquesta galeria s'hi accedia per un ascensor situat a la zona de pas entre el local de guàrdia i la capella, amb accés directe a aquesta.

Planta de la capella mortuòria, a partir dels plànols
originals de Domènech i Montaner.
(cliqueu)

Vista des de fora, la capella es presentaria com un cos poligonal de dotze cares cobert amb una cúpula circular. A cada cara hi trobem unes finestres biforades, que s'alternen amb uns característics contraforts suportats per columnes inclinades a les arestes. Aquesta seqüència només s'interromp a les portes que s'obren a les galeries de comunicació amb els annexos, i a l'entrada principal, que ocupa l'espai de dues cares i presenta una monumental portalada abotzinada i un baix relleu al timpà. La seva cúpula estaria recoberta de teula ceràmica en escata, medallons decorats amb mosaic i un coronament de pedra com a sortida de ventilació; en definitiva molt similar a les cobertes de les rotondes dels pavellons de la Mercè o de Sant Rafael.

L'interior de la capella era un espai diàfan sense compartimentar. Destacaven les columnes exemptes que resseguien el perímetre de la capella tot sostenint els arcs de les obertures, i d'on també arrencaven els nervis de la cúpula. Aquests s'entrellaçaven tot dibuixant una estrella de sis puntes a la coberta, que presumiblement hauria estat decorada amb mosaic o rajola ceràmica.

Secció de la capella mortuòria segons el plànol original de Domènech,
acolorida segons pròpia interpretació dels materials i la decoració.
(cliqueu)

A sota veureu el model del conjunt de capella i annexos previst per Lluís Domènech i Montaner. Si en cliqueu la imatge, el podreu moure i fer girar per a observar-lo des de tots els angles.


10 d’octubre del 2014

Els pavellons d'aïllament

En el disseny del recinte hospitalari de Santa Creu i de Sant Pau, Domènech i Montaner va preveure un sector per a l'ingrés de malalts infecciosos, dividit al seu torn entre homes i dones. Per a aquests malalts, Domènech projectà pavellons d'infermeria especialitzats, que comptaven amb diverses sales petites i separades entre sí per a minimitzar el risc d'infeccions entre els pacients. En el cas dels pavellons per a tuberculosos, fins i tot va preveure galeries descobertes per a permetre'ls sortir a respirar l'aire pur.

Però per als casos més perillosos, que requerissin un aïllament més sever, va preveure dos tipus de pavellons especials: d'aïllament per a malalties infeccioses, amb sis llits cadascun; i d'aïllament cel·lular, amb quatre llits cadascun.

Cap d'aquests pavellons s'arribà a materialitzar mai.


Pavellons menors d'aïllament per a malalties infeccioses

Els pavellons menors d'aïllament a banda i banda del final d'una de les avingudes centrals
del recinte, en una perspectiva general del projecte de Domènech i Montaner

Planta del pavelló d'aïllament
(cliqueu per a veure-ho més gran)
Es tracta de dos pavellons petits, un per a cada sexe, situats simètricament a banda i banda de la via central que creua el recinte de sud a nord, a prop del pavelló d'autòpsies. Havien de ser pavellons petits, rectangulars, de 12,5 metres de llarg per 10,5 metres d'ample. La planta del soterrani es reservava per a la calefacció.

A la planta baixa, una mica més elevada que el nivell de terra, s'hi accedia per unes rampes, i estava dividida en dues infermeries sense comunicació entre si. A les infermeries s'hi entrava per portes situades en façanes oposades, i comptaven amb vestíbuls independents. Cada infermeria consistia en una sala amb capacitat per a tres llits i una sala de dia amb un petit bany. A l'espai central, un bany complet per als malalts, la sala de la germana i les escales al soterrani.


Clicant la imatge de sobre podreu explorar el model d'aquest pavelló des de tots els angles, d'acord amb els plànols preparats per Lluís Domènech i Montaner.


Pavellons d'aïllament cel·lular

Els pavellons d'aïllament cel·lular tal i com apareixen a la perspectiva
general del recinte dels Hospitals reunits

Planta del pavelló d'aïllament cel·lular
(cliqueu)
Aquests dos pavellons menors, situats a la part alta dels terenys de l'Hospital, no seguien l'orientació est-oest de la resta de pavellons de malalts, sinó que es disposaven paral·lelament al carrer de Catalunya (avui dia de Sant Quintí), a prop del qual es trobaven. Aquesta posició, separada de la resta de pavellons i a prop del mur exterior, responia a la seva funcionalitat, ja que aquests petits edificis estaven destinats a allotjar malalts amb alt risc de contagi, amb l'objectiu d'evitar l'esclat d'epidèmies.

La seva distribució era idèntica a la dels pavellons d'observació abans de les reformes dels anys 1950, ja que en part responien a la mateixa necessitat: allotjar aquells malalts que calgués mantenir aïllats davant del risc de possible contagi. Aquests pavellons estaven recorreguts longitudinalment per una galeria, en un costat de la qual es situaven les quatre cel·les individuals. Per l'altre costat, aquesta galeria estava oberta a l'exterior per una àmplia entrada flanquejada per dos cossos laterals. En un d'ells s'hi trobava una cuineta; i a l'altre, el bany i un espai per la neteja.

Aquests pavellons havien d'estar separats de la resta del complex, i no es comunicaven amb la seva xarxa de galeries subterrànies. Al contrari, comptaven amb un traçat de galeries independent, que els connectava entre ells i permetia el pas per sota el carrer als terrenys de l'altra banda d'aquest, que també eren propietat de l'Hospital però quedaven fora del projecte de Domènech i Montaner. Amb tot, Domènech tingué en compte aquests terrenys, i en planejà la utilització en cas de brot epidèmic. En tal cas, en aquests espais s'hi construirien barraques de fusta ad hoc per a allotjar-hi els malalts afectats; un cop desocupades serien cremades, i es reconstruirien quan tornés a ser necessari.

Detall de la planta de soteranis, on s'aprecia la galeria que havia de
comunicar amb els terrenys situats a l'altra banda del carrer, en color rosat.
(cliqueu)


El model de sobre representa l'aspecte que hauria presentat un d'aquests pavellons. Clicant-ne la imatge el podreu explorar des de qualsevol punt de vista, i de pas us podreu fer una idea de l'aspecte que presentaven inicialment els pavellons d'observació abans de ser reformats.

14 de març del 2014

El pavelló d'autòpsies

El pavelló d'autòpsies i dissecció. Detall d'una
perspectiva general del projecte de Domènech i
Montaner.
(cliqueu per a veure'l més gran)
A l'extrem nord del recinte dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, al final d'una de les grans avingudes centrals que creuaven l'espai, Domènech i Montaner projectà el pavelló que s'hauria de dedicar al treball amb cadàvers: el pavelló d'autòpsies i dissecció. La naturalesa una mica sòrdida de les activitats que s'hi duien a terme feia aconsellable emplaçar-lo apartat dels pavellons de malalts, d'aquí la seva ubicació, gairebé als límits del terreny i, naturalment, al costat de la capella mortuòria.

La volumetria d'aquest pavelló és molt compacta: de planta rectangular, només destaquen uns volums que sobresurten de tres de les seves façanes en forma d'absis. La coberta s'estructura en quatre braços a dues aigües formant una creu. Els quatre angles de la creu, així com els tres absis laterals, es cobreixen amb sengles cúpules adossades, i el conjunt queda rematat, al centre, amb un tambor de columnes coronat per una altra cúpula. Presumiblement, totes havien d'estar decorades amb teula d'escata ceràmica, combinant-ne els colors per a formar dibuixos com passa als pavellons d'infermeria.

L'edifici comptava amb semi-soterrani, planta baixa i un pis; i com ja hem dit, la seva planta era rectangular (16 × 22 metres) excepte pels sortints semicirculars de les façanes laterals i posterior. La façana principal estava encarada al sud, vers la resta del recinte, i d'ella arrencava la gran avinguda que creuava diagonalment el recinte. A més de l'accés a nivell de terra, el pavelló estava connectat amb la veïna capella mortuòria per una galeria subterrània, tant per a facilitar el trasllat de cadàvers d'una a altra dependència, com per a evitar visions trastornadores als malalts que passegessin pels jardins.

Plantes del pavelló d'autòpsies, segons els plànols originals de Domènech i Montaner
(cliqueu)

Pel que fa a la seva distribució, el semi-soterrani estava dedicat principalment a laboratoris per a "operacions poc delicades", i consistia en un gran espai sense compartimentar (únicament comptava amb dues columnes) i, a la part posterior, dues cambres a banda i banda que allotjaven respectivament el taller de taüts i la cambra frigorífica. Entre aquestes sales, una zona de pas s'obria a la caixa de l'escala que, ocupant el cos semicircular posterior, descendia del pis de sobre. Des d'allí també s'entrava a la galeria que comunicava amb la capella mortuòria.

A l'edifici s'hi accedia per una petita escalinata des de l'avinguda central. L'espai d'entrada estava flanquejat per dues estances destinades a laboratori (el químic a l'esquerra, i el bacteriològic a la dreta), i donava pas a un ampli vestíbul, situat al centre de la construcció. Aquest vestíbul era de planta quadrada i de dos pisos d'alçada, i estava just sota la cúpula que coronava el pavelló; al seu voltant s'hi distribuïen la resta d'espais. A llevant, el laboratori físic i el microscopi, que també ocupaven un dels sortints semicirculars. Al sortint de ponent, l'escala comunicava amb el soterrani i el pis superior. Finalment, a la part posterior de l'edifici, encarada al nord, una gran sala de dissecció de dos pisos d'alçada, des de la qual, com ja hem dit, es descendia al soterrani; a més de l'escala, la sala estava equipada amb un ascensor per a facilitar el trasllat dels cossos. Als angles amb els sortints semicirculars de l'edifici, s'hi situaven unes petites torres cilíndriques adossades contenint uns petits banys.

El primer pis estava dedicat a museu de models anatòmics i patològics. Aquest ocupava l'espai frontal i el lateral oriental (a l'occidental hi havia les escales) al voltant del vestíbul, al qual s'abocava per grans arcs amb baranes de forja. El mateix pel que fa al costat nord, on la doble alçada de la sala de dissecció del pis de sota estava pensada perquè els estudiants poguessin veure-la des de les galeries del museu, a mode d'amfiteatre.

Aquest pavelló, com gran part de l'ambiciós projecte original de Domènech i Montaner, no arribà a materialitzar-se. En lloc seu, Pere Domènech i Roura incorporà un laboratori de dissecció al pavelló de la Resurrecció, l'edifici que dissenyà com a capella mortuòria de l'Hospital. La Resurreció es va construir el 1928 i es trobava a la cantonada dels carrers de Sant Quintí i el Mas Casanovas. El 2000 fou enderrocada, juntament amb altres construccions, per a aixecar-hi al seu lloc el Nou Hospital de Sant Pau.


Amb aquest model podreu apreciar el conjunt projectat per Lluís Domènech i Montaner, i si en cliqueu la imatge podreu fer-lo girar per a observar-lo des de tots els angles.

24 de gener del 2014

L'Hospital de nens

A l'hora de dissenyar el conjunt hospitalari de la Santa Creu i de Sant Pau, Domènech i Montaner va preveure uns pavellons per a l'allotjament dels infants afectats per malalties infeccioses. Aquest petit complex que era l'hospital de nens estava separat de la resta d'edificacions del recinte i comptava amb  un accés independent des de l'exterior. S'havia de situar a la zona nord-oest del recinte, aproximadament al centre del costat del carrer de Catalunya (avui dia Sant Quintí), però, com tants altres pavellons, no s'arribà a construir. En el seu emplaçament s'hi edificaria més endavant el pavelló del Sagrat Cor, que per cert fou enderrocat el 2012 per a deixar lloc al Nou Hospital.

L'Hospital de nens tal i com apareix en una perspectiva del projecte de Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure'l més gran)

L'hospital de nens consistia en tres pavellons de malalts disposats com les fulles d'un trèvol al voltant del bloc d'admissió, al qual estaven units a través de galeries cobertes. Al bloc d'admissió s'hi accedia directament del carrer per una rampa; comptava amb una única planta que allotjava, a més del vestíbul d'entrada, una sala per al metge, una altra per a la germana hospitalària, dues sales d'observació i dos petits banys.
Els pavellons connectats al bloc d'admissió tenien una mateixa estructura, però cadascun estava dedicat a una malaltia diferent: el que es projectava vers el nord-oest corresponia a la diftèria, el del sud-oest al xarampió, i el del sud-est a l'escarlatina. Cadascun d'aquests cossos consistia en un sol pis amb soterrani, mesurava uns 25,5 metres de llarg per 14 d'ample, i estava dividit transversalment en quatre crugies. Les seves dependències es distribuïen simètricament a banda i banda d'un passadís que el recorria longitudinalment des de la galeria d'accés fins a l'extrem més allunyat, on s'hi trobava la sala d'operacions, una estança semicircular amb grans finestrals que asseguraven una bona il·luminació natural. A la primera crugia s'hi trobaven dues sales de dia i joc (recordem que eren pavellons infantils) amb bany. La segona crugia allotjava dues sales de sis llits cadascuna.

A la tercera crugia, el passadís central doblava la seva amplada donant lloc a una àmplia sala o pati cobert decorat amb fonts i envitrallat amb motius florals. A cada banda d'aquest pati s'accedia a través de les vidrieres a tres sales d'aïllament i un bany.  Finalment, la quarta crugia, la més propera a la sala d'operacions, allotjava a un costat del passadís la sala del metge, i a l'altra la sala de la germana hospitalària. Aquesta disposició mantenia apartada la sala d'operacions de les sales dels infants  per a evitar-los efectes traumàtics.

Esquerra: disposició general de l'Hospital de nens.
Dreta: secció longitudinal i planta del bloc d'admissió i d'un dels pavellons de malalts.
(cliqueu) 

Totes les dependències dels pavellons eres coronades per teulats curvilinis a dues aigües, com les del pavelló de desinfecció, i presumiblement de teules ceràmiques. El tancament de totes les sales vers el passadís interior era per vidrieres per a minimitzar l'efecte claustrofòbic en aquells infants que hi estaven confinats.

Amb aquest model (cliqueu la imatge de sota) podreu apreciar el conjunt projectat per Lluís Domènech i Montaner, fer-lo girar per a observar-lo des de tots els angles.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...