L'antiga Biblioteca Mèdica de l'Hospital

Planta de la Biblioteca i Museu, en un detall
de l'ala est del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A l'extrem de l'ala de llevant del Pavelló de l'Administració es troba una estança de 10 per 20 metres de planta i 12 metres d'alçada, que Lluís Domènech i Montaner va concebre per a la Biblioteca Mèdica i Museu Anatòmic de l'Hospital.

(fotografia de N.
Luís Ramírez)

Es tracta en general d'un espai pensat per a donar servei, i la decoració que s'hi realitzà és senzilla.  Les parets són de maó vist pintats de color cru, i únicament trobem, a nivell del pis superior, un arrambador pintat a la trepa de motius florals en tons grisos. A nivell escultòric només destaquen les dues mènsules de pedra que arrenquen de pilars adossats a la paret, i que sostenen sengles columnes, decorades a la base amb baixos relleus vegetals, i coronades amb capitells que reprodueixen diverses flors. Aquestes columnes  suporten un arc de diafragma en maó vist d'un taronja intens –oferint un interessant contrast amb el color de la paret– que divideix l'estança transversalment. Quatre grans finestrals trigeminats proporcionen llum abundant a la sala. L'ús de vidre de colors als vitralls és mínim, segurament per a no reduir-ne la lluminositat. També és força minimalista la decoració dels mainells, que Domènech fa decorar únicament amb petits plafons de relleu que reprodueixen flors i plantes; ocasionalment, hi trobem les inicials P i G de Pau Gil, o animals, com un lleó, una sargantana i un paó.

Vista de la part alta de la Biblioteca després de les obres de rehabilitació.
(fotografia de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

L'ambient reposat i sobri es trenca totalment si aixequem la vista cap al sostre. Aquest està decorat amb dues espectaculars voltes que emulen l'estil mudèjar, amb llaceries geomètriques de maó i els cassetons de múltiples formes adornats amb rajola ceràmica. De fet, per a aquestes cúpules Domènech s'inspira directament en la cúpula alboaire[*] de la capella de San Jerónimo del Convent de les Concepcionistes de Toledo (treballada amb llaceries i amb els intersticis adornats amb peces ceràmiques encaixades, se la considera l'única d'aquest tipus conservada a la Península). El seu disseny fins i tot reprodueix la forma i disposició dels cassetons de la cúpula toledana.

Esquerra: volta de la Biblioteca-Museu (fotografia de Núria Lluís Ramírez).
Dreta: cúpula de San Jerónimo de Toledo (fotografia d’Antonio Perla de las Parras).
(cliqueu)

Pel que fa als motius decoratius, els plafons del centre de les cúpules contenen respectivament la data de l'inici i de la finalització del pavelló: 1905, 1910. Al voltant d'aquests, la ornamentació s'ordena en corones concèntriques en què s'alternen els motius florals amb els símbols dels hospitals reunits. A la primera, els escuts de Barcelona i de Santa Creu; a la segona, la lletra P i la paraula Gil fan referència al benefactor; a la tercera, la creu patent convexada de la Catedral; a la quarta, els escuts de París, de Santa Creu i la creu patent amb quatre besants; finalment, els cassetons de la vora de la cúpula reprodueixen en ceràmica blanca i blava un lleó passant, possiblement en referència a l'emblema de la Banca Gil. Les petxines dels racons estan constituïdes per mocàrabs ceràmics, que aquesta vegada semblen inspirats directament pels del Saló d'Ambaixadors dels Reales Alcázares de Sevilla. El ceramista Mario Maragliano executà els mosaics d'aquesta magnífica obra entre el febrer i l'abril de 1910.

Diversos detalls de la decoració de la cúpula.
(fotografies de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

Tot i que la sala va ser aixecada a la primera fase de la construcció (1902-1912, corresponent a l'Hospital de Sant Pau), no fou fins el 1926 que se'n decidí la seva habilitació. El 26 de novembre d'aquell any, la Molt Il·lustre Administració sol·licità al Degà del Cos Facultatiu i a l'arquitecte Pere Domènech i Roura –que havia substituït el seu pare com a director de les obres– que es posessin d'acord en el model de prestatgeries per a la Biblioteca, i de vitrines per al Museu, així com en la seva distribució. A la mateixa sessió també s'acordà l'adquisició del material necessari per a la conservació de les peces patològiques i anatòmiques que s'obtinguessin a les sales d'operacions i altres dependències de l'Hospital.

Però no va ser fins tres anys més tard, concretament el 27 de juliol de 1929, que el President del Cos Facultatiu presentà els dibuixos i el pressupost dels mobles per un import de 2.533 ptes, que l'Administració va aprovar. Degut a la gran alçada de l'espai, Domènech i Roura també va manifestar la conveniència de construir una galeria a la part superior, en principi per a poder obrir els finestrals i facilitar-ne la neteja, però obrint la possibilitat d'ampliar-la en un futur si fos necessari. Aquesta previsió també es va aplicar a la dependència destinada a Secretaria i Arxiu, d'idèntiques dimensions però situada a l'ala de ponent del mateix edifici de l'Administració.

Aspecte de l'interior de la biblioteca-museu de l'Hospital el febrer de 1936,
en un acte d'homenatge al Dr. Francesc Gallart.
(cliqueu)

Lluís Faraudo i de Saint-Germain
(imatge allotjada a iec.cat/faraudo)

El fons de la Biblioteca estava constituït majoritàriament per llibres de medicina, però també comptava amb força volums dedicats a la humanística: literatura, geografia, història, i art. Gran part d'aquests darrers procedien de donacions com la de Lluís Faraudo i de Saint-Germain, militar i erudit que cultivà les arts literàries paral·lelament a la seva carrera militar, i que fou un dels gran benefactors de l'Hospital.

El 1958 es creà un Col·legi Major Universitari a l'Hospital i s'habilità tota l'ala dreta del Pavelló de l'Administració per a instal·lar-lo: totes les seves dependències es transformaren en dormitoris, sales d'estudi, sales d'esbarjo, i fins i tot una petita capella. La construcció original va patir un canvi brutal en afegir noves plantes a la seva estructura, i la Biblioteca també en va patir les conseqüències en quedar dividida en dos pisos. Malgrat tot, continuà exercint com a Biblioteca Central Mèdica fins el 1969, quan aquesta es traslladà al Pavelló Central, en uns espais que antigament havia ocupat el menjador del convent de les Germanes Hospitalàries. Així, la nova Biblioteca, molt més moderna i actualitzada, s'emplaçava en un lloc més cèntric dins el recinte de l'Hospital i amb un accés més directe per a les consultes. A la Biblioteca vella només hi restaren els llibres històrics de medicina i humanitats, destinats a la recerca històrica.

Alçat de l'ala del Pavelló de l'Administració destinada a Col·legi Major el 1958
(cliqueu)

El fet que la Biblioteca Central de Medicina se la conegués pel nom de Cambó ha creat al llarg dels anys un malentès, en donar a entendre que s'hi conservava el llegat de Francesc Cambó, cosa que no és certa.

L'antiga placa de la Biblioteca,
i el panell instal·lat actualment.

El 4 de novembre de 1946, Francesc Cambó i Batlle, per testament hològraf, deixà a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau la quantitat de dos milions de pessetes, la destinació de la qual havia de ser assessorada pels seus marmessors. Degut a algunes discrepàncies entre la família i l'Administració sobre la forma d'utilitzar aquesta suma, no va ser fins el maig de 1959 que s'acordà destinar-la a sufragar les obres d'habilitació del Col·legi Major, que passà a denominar-se Col·legi Major de la Fundació Cambó en homenatge al seu benefactor, nom que va dur fins que fou clausurat el 1973. El 26 de febrer de 1980, en un acte íntim al qual van assistir membres de l'Administració juntament amb la filla del polític, es va instal·lar una placa commemorativa a la porta de l'antiga Biblioteca de l'Hospital on s'hi llegia "Biblioteca Cambó".

Actualment, en eliminar-se el pis intermedi que havia dividit la sala des del 1959, aquesta ha recuperat el seu antic esplendor, la seva alçada i la seva dignitat, alhora que ha conservat el nom de Sala Cambó.


Visita virtual a la Biblioteca
 ►Abans de la rehabilitació
 ►Després de la rehabilitació

El Pavelló dels Pomells de Joventut de Catalunya

El 9 de març de 1923, la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital va rebre la visita d'una comissió formada pel novel·lista, narrador i autor teatral Josep Ma. Folch i Torres; el prevere Gumersindo Alabert i el tinent d’alcalde de Barcelona Xavier Tusell. Tots tres volien transmetre una bonica iniciativa: la idea d'obrir una subscripció popular entre tots els Pomells de Joventut de Catalunya, a l’efecte de recaptar fons per a la construcció a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau d’un Pavelló de Medicina per a nens, igual al de Santa Victòria, destinat a nenes, i que es trobava en construcció. El nom d’aquest pavelló seria Pavelló dels Pomells de Joventut de Catalunya.

L’Administració va acceptar amb agraïment aquesta proposició, i per donar-ne fe féu arribar a la Direcció dels pomells un certificat de l’acord.

Josep Ma. Folch i Torres

Nascut a Barcelona el 29 de febrer de 1880, va ser un dels escriptors més populars de Catalunya, amb una molt extensa producció, dedicada sobretot a infants i adolescents. Ingressà als Escolapis de Sant Antoni com alumne recomanat, però la fallida de la fàbrica de mobles del seu pare el va fer passar a ser alumne extern, i de tenir uns companys socialment privilegiats a d’altres de classe humil que el van fer conèixer els problemes que envoltaven la seva condició social. Malgrat tot deixà l’escola als 12 anys i es convertí en autodidacte. Va escriure a La Renaixença, El Poble Català, Joventut, D’Ací i d’Allà. Dirigí L’Atlàntida i La Tralla, on va llançar campanyes nacionalistes que l’obligaren a exiliar-se a França entre 1905 i 1908. També va ser secretari de la Unió Catalanista i de l’Orfeó Català. Desprès de tornar de l’exili el 1909 va dirigir el setmanari En Patufet, de gran repercussió, i des del qual el 9 d’octubre de 1920 féu una crida a la joventut de Catalunya perquè es disciplinés "davant de Déu i de la Pàtria". Els seus seguidors hi van respondre amb veritable entusiasme.

En Patufet de 9 d'octubre de 1920. Portada i crida de Folch i Torres.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Els Pomells de Joventut
.

Algunes postals dels Pomells de Joventut.
(cliqueu)

A través de la crida de Folch i Torres es crearen els Pomells de Joventut, que van anar creixent ràpidament. "Fills de Déu i ciutadans de Catalunya", segons les seves paraules, eren una institució catòlica d’arrel conservadora i tradicionalista.

L’organització dels Pomells la formaven nuclis fragmentats. N'hi havia quatre a Barcelona, dos a Molins de Rei, Sabadell, Sant Sadurní d’Anoia, Lleida, Sant Feliu de Guíxols i Sitges. El compromís en les seves accions era individual, però la força col·lectiva. En fou secretari Josep Serra i Ullastrell, i el seu portaveu era la revista Àmfora.

Els pomells organitzaven actes, aplecs i desfilades, i reivindicaven l’esperit cristià i la puresa de la llengua. Intentaven recuperar costums d’ús rurals, com la caputxa blanca de les nenes per anar a l’església i que va ser un dels emblemes de l’organització. L’ús d’aquesta peça d’indumentària típica de la noia catalana, que s’estava extingint i que va esdevenir un símbol més de catalanitat, així com la barretina ho era pels nois,  va ser prohibida per les autoritats militars arran de la implantació de la Dictadura de Primo de Rivera, que poc desprès decretà la suspensió de l’activitat dels pomells.

Pomells Pedres de Girona i Creu de Terme de Torredembarra.
(cliqueu)

El pavelló de nens de l'Hospital

Un dels nuclis de Barcelona, el Pomell Flors d’Ametller, format per senyoretes de la Bonanova i integrat per les filles de Maragall, Prat de la Riba, Tusell, Utrillo, Comas, Guarro i Llongueras, van tenir una bonica iniciativa: el projecte de construcció d’un pavelló per a nens a l’Hospital, sufragat per una subscripció popular organitzada pels Pomells de Joventut de Catalunya. A proposta d’aquelles senyoretes, el Directori de l’Associació nomenà el 6 de març de 1923 una comissió formada per les senyores Josepa Dachs, Vídua de Prat de la Riba; Clara Noble, Vídua de Maragall; Assumpció Tapis de Guarro, Eulàlia Coll de Tusell i Maria Camarasa de Folch i Torres. Amb el nom de "Patronatge per la construcció d’un Pavelló de Nens a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, donatiu dels Pomells de Joventut de Catalunya" s’ocuparien d'administrar l’obra.

Al mateix temps, i per tal que els pomells poguessin ingressar la recaptació sense que passés per altres mans, s’obrí un dipòsit popular, el número 87, a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Aquesta, com a favor especial, fixà un interès del 4% a favor de les quantitats ingressades.

El suplement del mes d’abril de 1923 de la revista Àmfora serví de difusió propagandística de la iniciativa, amb crides entusiastes als pomells de tot Catalunya a la fi d’animar-los a fer les recaptacions. El mateix Josep Ma. Folch i Torres hi col·laborà. En el seu discurs instà tots el pomellistes a sortir-se amb la seva amb aquest clam, que així com tenien un carrer i una plaça amb el nom de la institució, amb la cooperació de tots s’aspirava a tenir, i es tindria, un testimoni perpetu de l'amor i la caritat que els portava. Segons les seves paraules, "El pavelló dels infants malalts a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau serà la nostra joia i la nostra glòria". En números posteriors no es deixà d’animar els pomells en diferents crides per tal que seguissin amb aquesta tasca: "Catalans i pomellistes, per Catalunya, per l’Hospital, pels nens malalts, doneu-nos per amor de Déu una gràcia de caritat!".

Suplement d'Àmfora, abril del 1923.
(cliqueu)

Plànols del pavelló projectat.
(cliqueu)

Segons el projecte, el pavelló de nens, amb un cost aproximat de 30.000 duros, estaria separat del de nenes, en construcció, per la Casa de Convalescència. Seria d’una planta, amb una sala per a 14 llits, tres habitacions d’aïllament, habitació pel metge de guàrdia, serveis i una sala de dia per a convalescents; una de les seves façanes donaria al carrer de Catalunya (actual Sant Quintí). En un lloc ben visible, preferentment a la façana, lluiria una placa amb la inscripció "Donatiu dels Pomells de Joventut de Catalunya".

Tothom es va posar a treballar en aquesta empresa. Els plànols i el projecte havien estat publicats i les primeres recaptacions començaven a arribar a la Caixa de Pensions. L’Ajuntament de Barcelona havia disposat col·laborar a l’obra, i els monjos de Montserrat van oferir una pedra tallada de les penyes montserratines on havia de gravar-se la inscripció que perpetués al pavelló de nens la iniciativa dels Pomells.

Montserrat a la dècada de 1920.

Però l’entusiasme per aquesta iniciativa no va arribar a bon port. Pocs mesos després de començada la subscripció popular, el 13 de setembre de 1923,  tingué lloc el cop d'estat que establí la dictadura de Primo de Rivera, amb una política totalment anti-catalanista que va desmantellar la cultura catalana tant a nivell polític com social. Per un decret del governador civil de Barcelona, Carlos de Lossada y Canterac, es va dictar el tancament i suspensió dels Pomells de Joventut de Catalunya. En un darrer intent de salvar la missió, el Patronat de Dames va sol·licitar autorització a Lossada per a continuar les recaptacions, però totes les gestions van resultar infructuoses. En aquell moment s’havien recaptat 19.632,21 pessetes.

Primo de Rivera (centre) a Barcelona.

Amb la caiguda de la dictadura i superada la censura, els Pomells van publicar a la premsa l’estat de comptes perquè arribés a tots els interessats, i que ascendien a més de 26.000 pessetes. El capital inicial havia augmentat gràcies a l'alt interès concedit per la Caixa de Pensions. Però durant els anys de suspensió dels Pomells, les donacions a l’Hospital no es van aturar, i un benefactor, Frederic Benessat, va costejar la construcció d'un pavelló dedicat a nens i que duria el seu nom. Tot i així, encara es necessitava sufragar-ne els llits (cadascun d'ells ascendia a 30.000 pessetes anuals), per la qual cosa es va decidir destinar els diners recaptats a mantenir-ne un. Tot i no arribar a la quantitat necessària es va fer un esforç per intentar recollir el que faltava, però al final es resolgué transferir a l’Administració de Santa Creu i Sant Pau els fons existents a la Caixa de Pensions. Aquella, amb molt bon criteri, la va invertir en la compra de títols de l’estat que van dipositar al banc d’Espanya de Barcelona, i en destinà les rendes als sosteniment anual d’un llit per a un nen pobre, i que duria la inscripció: "LLIT SOSTINGUT AMB EL DONATIU DELS POMELLS DE JOVENTUT DE CATALUNYA". Aquest va ser un dels darrers actes dels Pomells, que tingué lloc el 30 d’abril de 1931 en una de les sales del Casal d’Estalvi de la Caixa de Pensions a la Via Laietana, amb l’assistència del Patronat de Dames i membres de la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital.

Seu de la Caixa de Pensions a la Via Laietana de Barcelona, a la dècada de 1920.

Al número 1416 d’En Patufet, de 23 de maig de 1931, Josep Ma. Folch i Torres publicà l’article "Pomells de Joventut. Els darrers actes". El primer acte es refereix a la transferència del dipòsit a l’Hospital, i el segon al lliurament a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana de la quantitat de 2.250,60 pessetes, resultants del saldo existent a la caixa dels Pomells. Aquesta quantitat es va destinar a la creació d’un premi en metàl·lic que es concediria a l’alumne més distingit en tot un any en l’estudi de la Història de Catalunya. Amb tots dos actes els Pomells de Joventut van posar punt i final a la seva existència. Les últimes paraules escrites per Folch en aquest article van ser "Que tot sigui per Déu i Catalunya!"

Fragment de l'article "Pomells de Joventut. Els darrers actes"
aparegut a En Patufet, 23 de maig de 1931.
(cliqueu)

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (VI)

Trencament de les relacions, imposició final del seny

Els administradors del vell hospital van tornar a la càrrega, i en un ofici del 21 de febrer de 1905 van insistir en el menyspreu de la marmessoria al seu esforç de pagar el dèficit resultant del segon pla, esmentant que si aquella volia obrar pel seu compte no calia que hagués acudit a Santa Creu, obligant-los a fer despeses que es podien haver estalviat. Amb dures paraules, instaven els legataris que, si volien fer sense compromís amb ningú un hospital orgull de Barcelona, “Hagánlo en buena hora”, però que ells no podien contribuir-hi perquè de la manera que estava projectat portaria a la ruïna aquest establiment, que es preocupava només del benefici dels pobres. L’Administració concloïa que, en separar-se la marmessoria del pla convingut i havent començat a construir els edificis fora del pla únic, Santa Creu es veia, moralment i legal, deslligada de tot compromís, deixant així cadascuna de les dues entitats amb total llibertat d’acció. Finalment, i per a no posar cap impediment a l’ocupació de part dels seus terrenys que es demanava per part de Sant Pau, no es tenia cap inconvenient a vendre’ls-hi, per bé que si no s'arribava a un acord es veurien en l’obligació de no concedir l’autorització sol·licitada; i, en cas d’arribar a un acord, aquest hauria de ser sense perjudici del pacte de l’Administració i el senyor Xifré.

Ofici de Santa Creu a la marmessoria (21 de febrer de 1905). Vegeu el text destacat.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Trencades les relacions, la construcció de Sant Pau va continuar, però no sense la mirada atenta de Santa Creu, que va encarregar a l’arquitecte Sr. Artigas que en vigilés les obres i informés de qualsevol canvi interessant. Malgrat tot, els Administradors tenien l’esperança que aquella situació acabaria aviat, ja que, trobant-se l’Hospital afectat per dues de les gran vies de reforma del casc antic de la ciutat, havien sol·licitat a l’Ajuntament que fes una valoració dels solars del vell hospital i n'executés la indemnització corresponent, a fi de construir un nou establiment als terrenys ja adquirits i poder així acceptar la donació de la marmessoria.

Ángel Ossorio y Gallardo,
Governador Civil de Barcelona.

Preocupat per la situació existent entre ambdues institucions, i pel servei que podrien proporcionar en cas que una epidèmia de còlera envaís la ciutat, el governador civil Ángel Ossorio va convocar una reunió conjunta per a demanar explicacions; i una vegada escoltades aquestes, s’oferí com a mediador. Després de diverses reunions, el 31 de març de 1909, davant del notari Pere Arnau, s’aconseguí signar un conveni entre la marmessoria i la Junta Administrativa de Santa Creu. D'acord amb aquest conveni, la marmessoria es comprometia a acabar les edificacions de l’Hospital de Sant Pau que ja s’estaven construint i, en finalitzar l’obra, lliurar-los a la Junta Administrativa de Santa Creu perquè l’administrés com a propi i el destinés a complir els fins de Pau Gil, conservant sempre el nom de Sant Pau. Per la seva part, la Junta s’obligava a acceptar la donació i a destinar aquest hospital, conjuntament amb el que tenia previst construir, a acollir sis-cents cinquanta malalts. També es comprometia a començar-ne l'edificació tan bon punt rebés de l’Ajuntament la indemnització pels terrenys que havien de ser expropiats i, una vegada formalitzada la donació, a tenir cura de la conservació dels edificis fins que es poguessin utilitzar.

Fragment del conveni entre la marmessoria i Santa Creu.
(cliqueu)

Semblava que per fi la raó s’havia imposat. La marmessoria va continuar la construcció de Sant Pau fins a l’octubre de 1912, quan juntament amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va informar la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu que els edificis ja estaven enllestits i que estaven disposats a fer-ne la cessió. Degut a l’elevada suma de diners que calia pagar a Hisenda per raó de l’impost de drets reials i transmissió de béns, aconsellats pels advocats d’ambdues parts es va procedir a l’atorgament d’una escriptura de tradició o lliurament del llegat i una relació privada de totes les obres construïdes per la marmessoria.

Finalment, el 25 d’abril de 1913 Manuel M. Sivatte i Llopart, i Joan Ferrer-Vidal i Soler, com executors del testament de Pau Gil i Serra, van fer lliurament a l’Hospital de la Santa Creu, i en el seu efecte als seus Administradors, Srs. Jaume Almenara i Comas, Josep Puig de Asprer, Francesc Muñoz i Izquierdo, i Joan Vidal i Valls, dels edificis de l’Hospital de Sant Pau, inclosos en dues finques. A la primera es trobava el Pavelló de l’Administració, dos petits edificis de reconeixement o observacions, cinc edificis d’infermeries iguals d’un pis, un altre edifici d’infermeria de dos pisos i una Casa d’Operacions Quirúrgiques de dos pisos. La segona comprenia la casa torre amb terrenys, en els quals no s'havia construït, comprada el 1903 a Jaume Serra i situada al carrer Igualtat (actual carrer Cartagena).

Els deu pavellons de l'Hospital de Sant Pau lliurats a Santa Creu el 1913.
(cliqueu)

Al mateix acte, Manuel M. Sivatte va fer lliurament als Il·lustres Administradors de la documentació relativa les obres de construcció dels edificis aixecats a la primera finca, consistents en les certificacions d’obres, els rebuts dels pagaments i els resums generals dels comptes. Els pactes d’aquesta escriptura eren els mateixos del conveni realitzat davant del governador Ossorio l’any 1909.

Amb el lliurament de l’Hospital de Sant Pau a Santa Creu culminava la llarga trajectòria que va emprendre la marmessoria. No creiem que s’hagi de culpar cap de les dues parts de la forma de dur a terme les gestions, ja que ambdues actuaven mogudes per un bon fi: la primera volia complir al peu de la lletra les instruccions del testador; l’altra volia preservar la funció per la qual havia estat creada cinc-cents anys abans.

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (V)

Inici de la construcció i primeres discrepàncies

Més de cinc mesos després de col·locada la primera pedra de l'Hospital de Sant Pau, el 27 de juny de 1902 Lluís Domènech i Montaner va mostrar els seus dissenys a la marmessoria; i el 4 de juliol, davant la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu, presentà l’avantprojecte dels dos hospitals sota la base d’un pla únic, manifestant la necessitat de prendre un acord per iniciar les obres. En aquesta mateixa sessió es van nomenar els doctors Pere Esquerdo i Josep Góngora membres de la Comissió Tècnica, en substitució de Bartomeu Robert i Emerencià Roig, que havien mort amb molt poc temps de diferència.

El Dr. Pere Esquerdo

Anteriorment ja s’havien fet algunes gestions, com ara la cessió gratuïta de terrenys viables a l’Ajuntament, d'acord amb altres propietaris, per tal que aquest dugués a terme l’obertura del carrer Coello (actual St. Antoni Ma. Claret), i la de demanar a Josep Xifré que revoqués el pacte de la venda dels terrenys de Santa Creu a favor de Sant Pau. També es van admetre proposicions per escrit pel moviment de terres i l'obertura de rases. De les sis que finalment es presentaren, s'escollí la del contractista Josep Gabriel, que el 15 de juliol de 1902 va començar les obres de l’Hospital de Sant Pau sense que l’Ajuntament hagués fixat encara la desviació de la Travessera de Gràcia. Tot i això, a fi de regularitzar l’àrea i procedir al tancament del perímetre, durant l’any 1903 els legataris compraren una casa torre amb annexos a Jaume Serra, i tres parcel·les a Coll Hermanos. El mes de juny d’aquell any es va publicar la memòria de la marmessoria.

El 5 de febrer de 1904, en una reunió conjunta d’ambdues institucions, Leopold Gil va exposar als Administradors de Santa Creu el pla a seguir per part de la marmessoria per la construcció dels pavellons, que consistiria en l'edifici d'entrada o frontispici de l’Hospital, vuit pavellons contigus –quatre a cada costat de la via central-, i la sala d’operacions. La resposta no va ser la que esperaven: la Junta creia que el millor per a assegurar el total desenvolupament de l'Hospital, i que aquest funcionés amb les degudes condicions, era construir l’edifici central destinat a convent de germans i germanes, cuina, farmàcia i altres dependències de primera necessitat. Això els va dur a una reunió celebrada a l’Ajuntament el 15 de març, en la qual ambdues parts van argumentar les seves raons i finalment ratificaren el pla de la marmessoria.

L’endemà es va publicar al Diario de Barcelona la memòria descriptiva del projecte conjunt. Malgrat tot, l’administrador de Santa Creu, Francesc de Pol, en una llarga missiva dirigida a Manuel M. Sivatte, va manifestar, d’una banda, el seu desig de canviar els acords presos, exposant els avantatges de construir l’edifici de serveis en lloc del frontispici, amb la idea de poder traslladar el més aviat possible el vell hospital; i de l’altra, la forma d’arribar a una entesa amb aquests nous plantejaments.

Fragment inicial de la carta de Francesc de Pol del 16 de març. Vegeu el text destacat.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Tot plegat els portà, el 29 de març, a una nova reunió a l’Alcaldia. Forçats per les raons dels Administradors, finalment els legataris van cedir a les seves pretensions, però aquesta decisió no els va deixar tranquils i van acabar demanant l’opinió a la Junta Assessora. Després de sentir les seves consideracions, van transmetre a Santa Creu la impossibilitat de complir amb el que s’havia accedit i la voluntat de seguir amb el pla inicial de complir estrictament les ordres de Pau Gil. Aleshores van treure a subhasta les obres de construcció complint amb les voluntats del testador, ben diferents de les que pretenia Santa Creu. L’Administració de l’Hospital, assabentada dels fets, va respondre amb un ofici en el qual es feia història dels fets i manifestava que, en separar-se els marmessors del pla traçat, s’entenia que el conveni s’havia trencat i que cadascuna de les entitats quedava en completa llibertat d’actuar de la forma més adient per a poder fer el bé, segons els dictés la seva consciència.

Les discussions van continuar, donant lloc a una carta de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, escrita el 30 de maig i dirigida a la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu, en la qual deia que considerava desencertada i perjudicial econòmicament les deplorables vacil·lacions i discussions d’ambdues institucions; i transmetia el sentir de la marmessoria de no dur a terme la construcció de l’edifici central i seguir el pla inicial, declinant tota responsabilitat sobre els acords presos contra el seu dictamen i el de la Junta d’Obres de Sant Pau.



Plànol del projecte de Domènech i Montaner,
aparegut a La Veu de Catalunya el 26 de març de 1904.
(cliqueu)



Aquesta Junta d’Obres va emetre un informe el 16 d’agost on feia un petit resum de tots els fets i valorava les modificacions del pla proposades per Santa Creu. Hi estimava que aquestes no podien ser admeses pels legataris, la opinió dels quals va prevaler, per ser contràries a l’esperit i a les disposicions del llegat, i per ignorar la idea d’individualitat de l’Hospital de Sant Pau –l'objecte de la fundació–, confonent i diluint el llegat amb els fons generals de Santa Creu. A continuació s’explicava el pla adoptat i la seva execució, aconsellant a la marmessoria que no emprengués la construcció de l’edifici central i que seguís amb el pla convingut sense cap més retard.

Aquell any de 1904 va ser tant llarg en discusions i enfrontaments de paraula entre les dues entitats, que fins i tot es va demanar consulta a la Junta de Beneficència sobre totes aquestes divergències. Els escrits eren continus, tothom volia explicar les seves raons, i es va arribar a acudir a la premsa diària per fer-ne ressó a l’opinió pública. Encara al mes d’octubre, el secretari de la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu, Sr. Morlà, en un ofici dirigit als legataris, insistia que la divergència era resultat d’haver trencat els marmessors l’acord de 29 de març, al·legant un dèficit que semblava més aparent que real, i que aquella Administració s’havia compromès a pagar, oferint diners en efectiu i efectes; cosa que tampoc va agradar. Llavors s’oferia a construir els edificis pels quals no arribessin els seus fons, i tornava a posar de manifest que l’Administració mantenia el pacte amb integritat.

La resposta no es féu esperar. El 24 de novembre, Joan Ferrer-Vidal va escriure que molts dels temes tractats en les diverses ocasions sobre la construcció dels hospitals havien estat converses en les quals no s’havien pres acords definitius que obliguessin cap de les parts; que els que prenia la Junta de Santa Creu no obligaven la marmessoria, i que només s’havien de complir els acords presos per les dues Juntes. Lamentava no poder complaure els desitjos de Santa Creu per falta de capital, i s’atenia al primer acord de 15 de març, el qual al seu entendre no havia estat revocat, sinó que els legataris no havien trobat la forma que el capital disponible donés per a la construcció de l’edifici central. Considerava, a més, que les diferències entre ambdues institucions es devien, d’una banda i principalment, a l’objectiu que s’havia marcat la marmessoria de desenvolupar part del projecte de Lluís Domènech i Montaner, i de l’altra, al temor de Santa Creu que li manquessin recursos pecuniaris; temor completament injustificat, segons el judici del marmessor i amb tot el respecte pels Administradors. Per tot plegat i en compliment del seu deure, instats en diverses ocasions per la Junta de Beneficència a començar les obres, la marmessoria acordà treure a subhasta la construcció dels edificis, i com alguns d’aquests havien d'ocupar part dels terrenys de Santa Creu, Ferrer-Vidal demanava la seva autorització. Finalment, a la seva carta reiterava el seu desig de poder anar en tot moment d’acord amb l’Administració de Santa Creu, i que desapareguessin les diferències de criteri que poguessin ser obstacle per a la realització de l’obra.

Carta de Joan Ferrer-Vidal del 24 de novembre. Vegeu el text destacat.
(cliqueu)

Després de totes aquestes discussions, i ja el febrer de 1905, es presentà a la secretaria de l’Ajuntament de Barcelona una instància i plànols, sol·licitant la llicència d’obres per a la construcció d’edificis destinats a l’Hospital de Sant Pau.

Registre general de l'Ajuntament de Barcelona, on consta
el dipòsit dels plànols per a sol·licitar la llicència d'obres.
(cliqueu)

Continua a:
El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (VI)

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (IV)

La gestació  de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Encara que el compromís entre Santa Creu i els marmessors es va signar l’any 1901, l’administració de l'Hospital ja festejava amb la marmessoria des del 1898. La primavera d’aquell any, un dels seus administradors, el canonge Valentí Bassart, assabentat del llegat de Pau Gil i animat pel desig de fer un gran bé al vell hospital, va visitar Manuel M. Sivatte. Durant l’entrevista va exposar que no era la seva voluntat destorbar la realització d’allò ordenat pel testador ni d’intervenir en les decisions dels marmessors, sinó proporcionar tot l’ajut possible, amb una més gran economia i resultats molt més pràctics, atenent les necessitats que tenien els pobres de Barcelona. Això es podia aconseguir si arribaven a un acord amb Santa Creu, que ja tenia uns terrenys de més de dos milions de pams quadrats situats en un lloc molt convenient, per la qual cosa es podrien estalviar l’import del solar a adquirir i els capitals es podrien invertir en la seva totalitat en la construcció d’un hospital més gran i millor equipat. La marmessoria, però, va continuar la trajectòria dictada pel testador publicant, com hem vist, els anuncis sobre l’adquisició dels terrenys.

Fragments de l'esborrany d'una carta que Valentí
Bassart envià a Manuel M. Sivatte el 1898.
(cliqueu per a veure-la més gran)

Això no va minvar els ànims dels Administradors, que van insistir que, en cas que el projecte de Pau Gil es pogués cedir a l’Hospital de la Santa Creu, estarien disposats a fer un conveni que respectés totes les atribucions i iniciatives dels legataris per a fer complir la voluntat del testador; així Santa Creu tindria un marge més ampli per atendre les urgents necessitats benèfiques, assegurant així l’avenir de l’obra en benefici dels pobres.

Simultàniament a les gestions dutes a terme pel canonge Basart, la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu es va presentar al concurs per a l’adquisició dels terrenys destinats a la construcció de l’Hospital de Sant Pau, oferint-ne uns de la seva propietat al districte de Gràcia, concretament a la finca “Alegre de Baix”. En sessió de 6 d’octubre, es va autoritzar el canonge Martí Robert i Gallinat per a fer totes les gestions oportunes amb els legataris; l’endemà, aquest va fer l’oferta.

Plànol de la finca "Alegre de Baix", i la seva localització a la Gràcia de l'època
(cliqueu)

La finca tenia una superfície de 884.879,51 pams² (uns 38.500 m²), i si bé no la creuava cap carrer en tota la seva extensió, una vegada oberta la Travessera de Dalt quedaria dividida en dues parts. Malgrat això, desprès d’oberta aquesta via i la plaça de la Creu, al límit Nord, i ampliats en deu metres els carrers del Tibidabo i del Torrent de l’Olla, l’extensió més gran seria de 617.600 pams² aproximadament (uns 27.000 m²), 10.000 pams² més que la sol·licitada per la marmessoria. L’Hospital oferia vendre la totalitat de la finca o els 617.600 pams², segons convingués, al preu de venda per pam² de 50 cèntims en el primer cas, i de 65 cèntims en el segon.

D’una manera o altra, Santa Creu sempre havia estat present en les gestions de la marmessoria; potser el destí anava inclinant la balança cap a la seva unió. Després de les infructuoses gestions amb la municipalitat, els legataris van fer un primer oferiment verbal als administradors de l’Hospital, i un de segon per escrit dos mesos més tard. Amb l’acceptació definitiva d’aquests oferiments, seguint el acords presos en la seva Junta de 19 d’abril de 1901, com hem vist, es va acordar construir Sant Pau als terrenys contigus als de la seva propietat. En aquesta Junta, a més, es va designar Lluís Domènech i Montaner, en atenció als coneixements especials que tenia en aquesta classe de construccions, per a elaborar un avantprojecte que inclogués la construcció de l’Hospital de Sant Pau i del nou Hospital de la Santa Creu; també s'hi va acordar nomenar una Comissió Tècnica que assessorés l’arquitecte, formada pels doctors Bartomeu Robert, Emerencià Roig i Joaquim Duran.

Bartomeu Robert; Emerencià Roig; Joaquim Duran

Un cop consolidat el compromís, van iniciar-se les gestions per dur a terme una de les primeres condicions de Santa Creu: la permuta dels terrenys de Sarrià per d'altres continguts als de la seva propietat. Aquests, de 66.879,38 m² d’extensió, havien estat adquirits el 7 de maig de 1890 a Josep Xifré i Hamel, el qual havia accedit a la venda amb la condició que fossin destinats a la construcció d’un nou hospital en substitució del de Santa Creu. La clàusula vuitena de l’escriptura de compravenda reservava el dret del venedor a recobrar la propietat mitjançant la devolució del preu de venda, en total 253.952,29 pessetes, en cas d’incompliment d'allò pactat. Aquesta superfície es va completar amb un altre terreny de 14.538,63 m², comprat a Josep Utset i Jonullà, també l’any 1890.

La Torre de Xifré, situada als terrenys comprats per l'Hospital,
vista des de la Travessera Baixa de Gràcia.
(cliqueu) 

Es van dur a terme totes les negociacions necessàries per a aconseguir permutar els terrenys propietat de la marmessoria, situats fora de Barcelona, per altres dins de la ciutat contigus als de Santa Creu sense perjudici per a l’Hospital de Sant Pau. Per exemple, es va demanar a l’Ajuntament que fixés tant l’acabament del carrer Dos de Maig com la desviació de la Travessera Baixa de Gràcia pel carrer Claudi Coello (actual Carrer de Sant Antoni Ma. Claret), perquè altrament no es podia autoritzar l’escriptura de permuta. Finalment, el 14 d’agost de 1901, es va signar l’escriptura entre la marmessoria i els senyors de Coll Hermanos Sociedad en Comandita, propietaris dels terrenys. El mes de novembre, aquesta extensió de terreny es va ampliar amb l’adquisició, a Montserrat de Casanoves i a Bonaventura Bassegoda, de dues parcel·les més; i el mes de gener, se'n va adquirir una tercera a Carmen Fiorns i Parés.

Dalt: localització dels terrenys que la marmessoria
permutà amb Coll Hermanos.
Baix: els terrenys després de la permuta (emmarcats)
i un cop reordenada l'àrea (ombrejats).
(cliqueu)

Restava pendent reprendre les relacions amb l’Ajuntament. Així, el 2 de desembre d’aquell mateix any, i a petició de la Junta Administrativa de Santa Creu, que volia que fos aclarida la situació, la marmessoria es dirigí de nou al Consistori. El 13 de gener de 1902 ambdues institucions, conjuntament amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, es van reunir al despatx de l’alcalde constitucional per prendre les resolucions relatives a la construcció dels nous hospitals. Domènech va manifestar que en primer lloc calia procedir a l’aixecament d’un plànol general dels Hospitals de la Santa Creu i Sant Pau, donant preferència a aquest últim perquè la marmessoria pogués començar les obres. A més, era imprescindible procedir a la limitació dels terrenys, fer desaparèixer les vies que els travessaven per poder realitzar una urbanització de caràcter general, i l’adquisició de 300.000 pams² per a deixar regularitzada l’àrea. Els Administradors de Santa Creu van exposar la impossibilitat de fer-se càrrec d’aquesta compra, però el senyor Sivatte es va oferir a gestionar, amb la resta de la marmessoria, el pagament de la meitat del seu preu.

Col·locació de la 1a pedra de l'Hospital de
Sant Pau. Fotografia recollida al Cu-cut.
(cliqueu)

Poc temps després d’aquest fet, el 15 de gener de 1902, prèvia invitació de les autoritats civils i militars, dels Administradors de Santa Creu i de la premsa diària, va ser col·locada la primera pedra de l’Hospital de Sant Pau amb la benedicció del canonge doctor Pol, en representació del bisbe de Barcelona, cardenal Casañas.


Continua a:
El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (V)

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (III)

La reorientació del projecte

Davant del controvertit dictamen del tribunal mèdic, tan desfavorable al projecte que el tribunal d'arquitectes havia seleccionat com a guanyador del concurs convocat, la marmessoria, preocupada per si li havia de lliurar o no el premi, es va veure amb la necessitat de consultar amb els advocats Manuel Duran i Bas, Manuel Planas i Casals, i Joaquim Almeda. El 12 d’abril de 1901, aquests van dictaminar el pagament del premi al guanyador, Domènech i Estapà, que el va rebre el 20 de maig.

Vet aquí, doncs, que la marmessoria es trobava amb un gran dilema. D'una banda, l’informe dels doctors Robert, Roig i Duran, autoritats en la matèria, no eren entusiastes del terreny adquirit, i menys encara dels plànols presentats, en pugna amb els arquitectes. De l'altra, l’opinió pública i la Junta Provincial de Beneficència mostrava una actitud hostil, que va donar peu a la promulgació de diverses Reials Ordres, contradictòries entre sí, que feren perdre als gestors del testament un temps preciós, entre respostes i gestions a Madrid en defensa dels seus drets. En vista de tot això, es va resoldre tornar a reunir la Junta Assessora, constituïda el 1898, per traçar definitivament una línia a seguir. En sessió de 8 de maig de 1901 se'n van nomenar dos nous membres: Leopold Gil, nebot del testador, per defunció del canonge Valentí Basart; i l’arquitecte Enric Sagnier, per renúncia de Josep Domènech i Estapà.

Leopold Gil i Llopart                          Enric Sagnier i Villavechia
(cliqueu per a veur-ho més gran)

Després de diverses reunions celebrades amb la marmessoria, aquesta va manifestar el seu desig de no procedir a cap despesa sense assegurar abans la finalització de l’obra, per bé que la Junta ho rebutjà per por de ser acusats de negligents. Davant d'aquesta postura, que aleshores semblava insuperable, i per a assegurar la bona marxa del projecte, s'acordà reprendre'l de bell nou, però aquest cop d'acord amb l’entitat o corporació que hagués de gestionar l’hospital.

En una de les seves clàusules testamentàries, Pau Gil deia:

Quan estigui completament enllestit l’Hospital i feta la instal·lació necessària, es procedirà llavors pels marmessors al seu lliurament i donació, en representació meva, a la municipalitat de Barcelona, o altra corporació que estimin ompli amb més seguretat l’objecte que em proposo, el qual és que pugui en tot moment el desgraciat ser acollit a l’asil que li sigui destinat. Es pot entendre que la donació serà únicament feta de l’edifici i els terrenys sense més, ja que els arbitris per fer front a les atencions de l’Hospital, els deurà procurar la Municipalitat o altra corporació que s’encarregui de la seva direcció.

Seguint els termes citats, primer es van iniciar gestions amb l’Ajuntament de Barcelona, i resultant aquestes negatives, es va entrar en contacte amb la Junta Administrativa de l’Hospital de la Santa Creu. Així, a la sessió celebrada per la Junta el 15 de maig de 1901, Leopold Gil va proposar complir amb exacta fidelitat la voluntat del testador: en primer lloc, dirigir una comunicació a l’Excel·lentíssim Senyor Alcalde de Barcelona, preguntant si l’Ajuntament es podria encarregar, arribat el dia, del manteniment de l’Hospital de Sant Pau; i en segon lloc, donat que oficiosament ja se'n coneixia la seva negativa, continuar amb certa activitat les gestions amb el vell Hospital de la Santa Creu.

Comunicació a l'Alcaldia del 17 de maig
(cliqueu)

Seguint aquest acord, dos dies després, el 17 de maig, la marmessoria es dirigeix a l’Ajuntament pregant-li manifesti si una vegada construït l’edifici, estava disposat a encarregar-se del seu manteniment i a sufragar-ne totes les despeses, d'acord amb el que havia ordenat el seu fundador. La resposta va arribar el 7 de juliol: l’Ajuntament feia constar el seu reconeixement per l’oferiment, i pel que es referia a fer-se càrrec del manteniment, prendria una resolució quan arribés el cas concretament establert a la clàusula testamentària.

La Junta no esperava aquesta resposta, que la col·locava davant la impossibilitat de dur a terme de forma satisfactòria la voluntat del testador. Des de bon principi, la marmessoria comprengué la necessitat d'entendre's amb l’entitat que hauria d’encarregar-se del manteniment de l’hospital i d'arribar-hi a un acord sobre  les condicions: l'emplaçament, les condicions d’higiene, la capacitat, forma i distribució, la facilitat d’accés, etc. Aquest mutu acord amb l’entitat que es convingués, vinculat a la seva prèvia acceptació de l'hospital, era tan necessari que sense ell es podien malmetre els fins del testador.

Essent molt poques les corporacions de Barcelona que podien fer front a les abundants despeses que suposava el manteniment d’un hospital de la importància de Sant Pau, no s'ha de veure com un excés exagerat de zel l'interès dels marmessors per assegurar-se la futura conservació de l’obra abans de començar els treballs. Ben al contrari, la prudència aconsellava procedir amb molt de tacte, sense obrar amb lleugeresa, buscant un acord previ amb alguna d’aquestes entitats per a tenir la seguretat que, un cop enllestit l’edifici, aquest no acabés abandonat, sense que ningú volgués fer-se’n càrrec.

La Junta comprenia els motius pels quals l’Ajuntament ajornava una resposta definitiva: la despesa que un assumpte d’aquest tipus representava per a l’erari municipal, i el considerable gravamen que implicava fer-se càrrec d'aquest important servei. Però tampoc es podia incórrer en la irresponsabilitat d’utilitzar els milions que li pertanyien en la construcció d’un edifici sense tenir l’absoluta seguretat que aquest no seria un equipament més, sinó un hospital on els malalts serien degudament acollits i curats, tal com era la voluntat del testador.

Per totes aquestes raons, la Junta es va considerar deslligada de tota obligació amb l’Ajuntament i va donar per retirada l’oferta del 17 de maig, a no ser que el consistori mantingués el compromís, durant tot el present any 1901 i fins que s'acabés l’Hospital de Sant Pau, d’encarregar-se del seu manteniment i a sufragar-ne totes les despeses. En cas que així ho fes, es pregava a l’Alcalde que nomenés una comissió que, conjuntament amb la marmessoria, s’hauria d'ocupar que la fundació de Pau Gil i Serra fos ben aviat un fet.

Després d’aquesta reflexió, i davant la necessitat de dur a terme l’empresa, el 21 de juny Manuel M. Sivatte es va dirigir per escrit als Administradors de Sant Creu, havent estimat que aquesta era l’entitat més indicada. En aquella carta se'ls exposava que la marmessoria, seguint les seves atribucions i a l’objecte d'obtenir el major partit possible del llegat en benefici dels pobres, havia projectat lliurar l’hospital a l’Administració de l’Hospital de la Santa Creu. Al mateix escrit se'ls comunicava que a tal efecte s'havia adquirit un terreny a Sarrià per aixecar-hi l’edifici, sense perjudici d’edificar-lo en un altre lloc que aquella administració designés; s’entenia que si aquesta corporació havia de fer-se càrrec de l’hospital, era just que es poguessin atendre els seus desitjos i conveniències sobre el lloc on havia d’estar situat. En nom de la marmessoria, el Sr. Sivatte també va demanar que, previ estudi, l’Administració de Santa Creu manifestés si acceptava l’oferiment.

Oferiment de la marmessoria a Santa Creu, 21 de juny de 1901.
(cliqueu)

Sense fer-se esperar, el mateix 21 de juny va arribar la resposta de Santa Creu, comunicant la decisió presa en Junta de 19 d’abril d’acceptar l’oferta, així com el compromís de mantenir l’hospital un cop edificat, sempre que la construcció es dugués a terme en els terminis disposats pel testador i s’aixequés als terrenys contigus als que l’Hospital ja tenia a la ciutat, concretament al paratge anomenat de la Travessera, a la barriada de Sant Martí de Provençals.

Localització i ampliació del paratge de la Travessera en un plànol de l'època
(cliqueu)

Continua a:
El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (IV)

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (II)

Primeres gestions dels marmessors

Encara que Pau Gil nomenà Edmond Sivatte i Josep Ferrer i Vidal com a marmessors, no foren aquests els que durien a terme les seves instruccions: Josep Ferrer va morir abans que el testador, i Edmond Sivatte, degut a la seva avançada edat i amb una salut delicada, va renunciar al càrrec el 2 de maig de 1896 en favor del seu fill, Manuel M. Sivatte i Llopart.

Manuel Maria Sivatte i Llopart (encerclat) en una fotografia familiar.
(cliqueu per a veure-la més gran)

La substitució de Ferrer i Vidal fou una mica més complicada: la seva filla primogènita era Josepa Concepció, monja del Monestir de Pedralbes, que va morir el gener de 1900; la seguia el seu germà Josep, que el 4 de maig de 1896 també va renunciar al·legant els molts càrrecs i ocupacions que tenia. Finalment fou un tercer fill, Joan Ferrer-Vidal i Soler, qui va acceptar fer-se càrrec de la marmessoria de Pau Gil en substitució del seu pare.

Pedro Gil y Moreno de Mora.
Arxiu de la Família Gil Moreno de Mora Martínez.
(cliqueu)

Com una de les primeres gestions, els marmessors hagueren d'intervenir en el procés d'impugnació de nul·litat del testament per part del nebot del testador, Pedro Gil y Moreno de Mora, fill del germà gran de Pau Gil, que no havia estat esmentat al document. Aquest acte donà lloc a un llarg litigi en qual intervingueren els lletrats Manuel Duran i Bas, Manuel Planas i Casals, Joaquim Almeda i Xavier Tort. Gràcies a l’actuació dels marmessors, es va poder arribar a un conveni, salvant en un primer moment la gestió del nou hospital. Més tard, a París, Pere Gil va continuar la seva acció davant dels tribunals francesos, i novament es va arribar a un acord entre els legataris i els presumptes hereus “ab intestato” sense perjudici pels interessos de la fundació. Aquest litigis van obligar els marmessors a llargues estades a Paris: Manuel M. Sivatte hi va romandre un any i mig, i Joan Ferrer-Vidal uns set mesos. En no haver procedit els marmessors a fer el canvi de moneda fins a tancar els litigis, aquest retard en la realització del projecte va comportar un augment en el capital de quasi nou-centes mil pessetes. Així, finalment, una vegada solucionat el problema, la marmessoria va poder començar a complir les instruccions de Pau Gil.

En primer lloc, i seguint les disposicions testamentàries, va procedir a la creació d’una Junta Assessora per a l’adquisició dels terrenys. El 26 d’agost de 1898 van sol·licitar a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia, a l’Ajuntament de Barcelona i a la Junta Administrativa de l’Hospital de la Santa Creu que cadascú nomenés una persona idònia per a decidir sobre les condicions higièniques i sanitàries que havien de reunir els terrenys. Van ser escollits els senyors Manuel Salinas, metge; Josep Domènech i Estapà, arquitecte i catedràtic de la Facultat de Ciències de Barcelona; i el canonge Valentí Basart, Administrador de l’Hospital de la Santa Creu.

El divendres 30 de setembre es va publicar als diaris de Barcelona l’anunci de concurs públic per a l’adquisició dels terrenys. Aquests havien d’estar situats a l’interior de la ciutat, o fora d’ella però a les seves rodalies; havien de tenir una extensió mínima de 500.000 pams² edificables (uns 22.000 m² aproximadament) formant un únic solar, sense carrers que el travessessin, ni solució de continuïtat. Les proposicions, signades pels propietaris dels terrenys o pels seu legítims apoderats i acompanyades d’un plànol i dels títols de propietat, serien admeses fins el 8 d’octubre al despatx del senyor Joan Ferrer-Vidal, al carrer de Fontanella, núm. 46. En total es van presentar 48 proposicions, que es van sotmetre a la comissió.

Anunci del concurs d'adquisició de terrenys. Diari de Barcelona,
divendres 30 de setembre de 1898.
(cliqueu)

Per a donar més autoritat a l’adquisició dels terrenys, es va consultar l’arquitecte de la Real Academia de San Fernando, Sr. Blanco. Amb el seu dictamen i amb els que van emetre els arquitectes Domènech i Estapà, Mariné i Gili, Moncunill, i el metge Manuel Salinas, el 31 d'octubre la  marmessoria va signar, davant del notari Manuel Borrás i de Palau, la compra de dos terrenys situats a Sarrià, propietat de les germanes Josepa i Joana Marqués i Julià. L’any 1892 els pobles del Pla de Barcelona encara no havien estat agregats a la ciutat, i el recinte que ocupava la ciutat era molt reduït per poder trobar un solar en condicions. Recordem, a més, que a les seves darreres voluntats Pau Gil ja donava facultat per construir l’hospital dins o fora de la ciutat.

La primera finca, propietat de Josepa Marqués, tenia una superfície de 19.212,50 m², en la que hi havia una casa amb pou anomenada Casa Barral i, més antigament, Casa de Cors. La venda comprenia 10 plomes d’aigua i un dret de fadiga de 4 plomes més procedents de la mina propietat dels successors del baró de Vallroja. Estava gravada per una hipoteca de 40.000 pessetes a favor de la germana de la venedora, Joana Marqués, que es va cancel·lar al mateix acte; el preu a pagar va ser de 413.216,35 pessetes. La segona finca, amb una superfície de 9.444,65 m², limitava al nord amb l’anterior, i el seu preu de venda va ser de 112.500 pessetes. Ambdues finques procedien de la partició d’una de més gran, formada per cinc designes diferents, que va quedar dividida en dues parts per la construcció de la carretera de Barcelona al poble de Sant Vicenç de Sarrià.

Localització dels terrenys en un plànol de Sarrià de l'època. A la dreta, a sota,
la zona ampliada amb els límits de la finca marcats. A sobre, la seva localització
en un plànol actual (Google Maps).
(cliqueu)

Una vegada adquirits els terrenys, i seguint les disposicions testamentàries de Pau Gil, el 14 de desembre d’aquell mateix any es va publicar al Diario de Barcelona el concurs obert de projectes per a la construcció de l’Hospital de Sant Pau.

En un plec de condicions curiós, s’especificava, entre altres coses, que la construcció havia de ser als terrenys de Sarrià; el cos o cossos de l’edifici havien d’estar en harmonia amb els principis que la ciència mèdica proclamés, agafant com a tipus els millors hospitals de París, Berlín, i altres ciutats; i tenir capacitat suficient per a 200 malalts comuns i 100 malalties infeccioses o incurables, amb els dos sexes separats convenientment. A més havia de comptar amb tot tipus de serveis generals, inclosos els religiosos, i els dispensaris de les visites de malalts havien de construir-se lluny de les habitacions destinades al personal. L’estil de l’arquitectura es deixava a lliure elecció, així com els materials de construcció.

El termini de presentació dels projectes fou de tres mesos a partir de la publicació de l’anunci. Aquests havien d’incloure els plànols, la memòria descriptiva, els càlculs, l’estat d’ubicació i un pressupost general que no havia de superar els dos milions de pessetes. Els marmessors del testament de Pau Gil adjudicarien el premi de 2.500 pessetes al projecte que reunís millors condicions, amb el benentès que amb aquesta quantitat s’adquiria el projecte escollit sense l’obligació d’encarregar-ne la direcció al seu autor; a més, la marmessoria es reservava el dret  a introduir-hi les modificacions que es consideressin oportunes.

Anunci del concurs per a la construcció de l'hospital.
Diari de Barcelona, 14 de desembre de 1898.
(cliqueu)

Finalitzat el termini de lliurament, el tres projectes que es van presentar es van sotmetre a la deliberació del tribunal format pels arquitectes Emili Sala, Pere Falqués i Josep Amargós. L’abril de 1900 aquests van emetre un informe a favor del projecte anomenat “Salud”, obra de Josep Domènech i Estapà, i el van lliurar a la marmessoria el 22 de maig. Així com havien fet per a l’adquisició dels terrenys, però, els marmessors no van trobar suficient el dictamen dels arquitectes i van sol·licitar a les mateixes entitats abans esmentades que cadascuna nomenés un metge per a redactar un informe sobre les condiciones higièniques de l’hospital projectat. La Reial Acadèmia de Medicina nomenà Emerencià Roig i Bonfill; l’Ajuntament a Bartomeu Robert; i l’Hospital de la Santa Creu a Joaquim Duran, els quals el 16 de desembre de 1900, van emetre un dictamen molt raonat, i totalment oposat al dels arquitectes.

Josep Domènech i Estapà, guanyador del concurs.
(cliqueu)

Continua a:
El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (III)