Els objectes dels infants expòsits de l'Hospital (I)

Albarà amb el qual fou trobada una nena anomenada
Isabel, la matinada del 3 de novembre del 1426.

A l’antic arxiu de l'Hospital de la Santa Creu es documenten diferents sistemes de registre i identificació dels infants acollits per la institució per tal de dur el control d’aquests nens que, en el moment de ser abandonats o “gitats” a la porta de l’Hospital, entraven en una xarxa d’assistència estesa pel territori a través de l’assignació de dides, la col·locació com a aprenents d’un ofici o criats o, fins i tot, la restitució als pares. 

Entre els anys 1426 i 1439, dates extremes dels actuals llibres 3 i 4 d’infants expòsits de l’Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP) que ens ocuparan, la forma habitual de dur el control dels nens passa per un sistema documental que té com a centre els llibres de registre, dels quals s’han conservat escassos testimonis per als primers temps de l’Hospital. Per al segle XV són en total quatre llibres de registre d’entrades (AHSCP Expòsits, llibres 2-5), un d’afermaments o col·locació dels nens com a aprenents, criats i serventes durant la primera meitat de segle (BC AH 696), a més d’una rúbrica d’infants d’un llibre de 1498 no conservat (BC AH 1004). Les tipologies varien i se sobreposen al llarg dels anys: el llibre 2, per exemple, de 1412-1413, és un registre de dides i d’alletament d’infants, que remet a un “libre dels infants gitats qui s’apelle libre gros o mayor” i a un “libre menor o de les pagues”; 3 i 4 són registres d’entrada i alhora de dides, com veurem. En tot cas, constitueixen una mínima part de la documentació administrativa –protocols notarials a banda– generada pel sistema d’assistència hospitalària als nens abandonats al segle XV. De les anotacions dels registres es dedueix que a mitjan segle ja existien uns tretze llibres d’expòsits, a més d’un altre sobre els restituïts als seus pares. El responsable de dur aquest control documental era l’escrivà de ració. Les Ordinacions de l’Hospital de 1417 ja contemplen les seves obligacions al respecte als capítols sobre la “dona qui ha càrrech dels infants” i sobre el mateix escrivà. Als llibres 3 i 4 fan acte de presència personatges que ocuparen el càrrec durant la tercera i la quarta dècades del XV i deixaren observacions en primera persona als registres: Francesc de Casesnoves, Miquel ses Blades o es Blada, Gabriel Bofill, Galceran Sabater i Joan Cerdà. 

Fragment de l'Offici de scrivà de ració a les Ordinacions de 1417.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

En el cas dels llibres 3 i 4 d’expòsits ens trobem davant de registres d’entrada i de lliurament a dides, amb la comptabilitat corresponent i el seguiment de la trajectòria posterior dels nens. S’estructuren per dossiers personals que s’actualitzen, en un ordre cronològic d’entrada no sempre respectat. En línies generals, un dossier consta de tres parts: registre d’entrada, alletament amb dides, restitució / mort del nen. El nom funciona com a identificador del dossier. Generalment ve indicat als albarans, bé per donar fe del bateig, bé per manifestar alguna preferència sobre el nom que aquell ha de rebre a les aigües baptismals, a la mateixa església de l’Hospital i amb oficials i protectors d’aquest com a padrins. A banda del santoral, s’hi manifesten les modes literàries del moment: llibres de cavalleries (Lançalot, Tristany, Leonís) i algun clàssic (la Diana d’un albarà transformada en Digna per error de transcripció o per cristianització; ll. 3, f. CLVII). Per tal d’evitar la reiteració de noms comuns (Pere, Joan, Caterina...), l’escrivà afegeix un segon nom (“cognom”) que distingeix la criatura i en facilita la localització al llibre o a l’índex, quan n’hi ha; fa referència a una festa religiosa del dia d’entrada o propera (Pere Ninou, és a dir, Cap d’Any, ingressa un 30 de desembre), a un objecte que duu el nen (Tristany del Collar, Simó de la Pinya), etc. El registre d’entrada pròpiament dit inclou nom, data d’ingrés i, si es coneixen, les circumstàncies de l’abandonament, amb descripció detallada de la roba i els objectes amb què arriba el nen. Són dades que faciliten la cadena de custòdia: constitueixen una garantia per a l’infant, però també per a l’Hospital, tant per a la correcta gestió econòmica i supervisió del sistema assistencial com davant de reclamacions, presumptes estafes (per ex., falses dides), investigació de responsabilitats criminals en la mort d’un nen, constitució del dot de les expòsites, exempció del dret de mestria dels aprenents, consultes diverses (per ex., obtenció de certificats), etc.

Albarà d'un infant anomenat Lançalot (1438).
(cliqueu)

El control documental dels expòsits, però, ha començat abans de l’abandonament, amb l’albarà que sovint es lliura amb aquests. Conté dades bàsiques (nom, celebració o no del bateig), però també promeses de recuperar el nen i recompensar-ne la manutenció. Això implica l’ús de sistemes de reconeixement: albarans partits per A.B.C., “senyals” diversos (lletres, símbols, objectes). La redacció de l’albarà revela diferents graus d’alfabetització i nivell cultural; hi ha qui escriu simplement el nom, però també s’hi troben relats més o menys extensos, fins i tot dramàtics, on s’observen tipus de scripta més professionals, no sempre obra de tercers. S’han conservat força albarans entre els folis dels llibres, fins i tot quan l’escrivà ha fet el que se n’esperava, és a dir, copiar-los al registre, tal com es recorda al que duia la nena Violant Octubre: “sien escrits los senyals per lo escrivà de ració e sia estojat lo present alberà” (ll. 3, f. CLXXXIII). També es produeix fora de l’Hospital un tipus de document essencial per al dossier: la notificació de la mort, emesa per una autoritat del lloc on el nen estava a dida en el moment de morir; sol ser el rector qui escriu al prior, a l’escrivà, als administradors o a la dona responsable dels infants de l’Hospital per donar-los la notícia, amb la descripció de les circumstàncies i els testimonis de la mort o els funerals que exoneren els encarregats del nen de qualsevol responsabilitat. Aquests certificats d’òbit no es transcriuen al dossier, però se n’extreuen dades per tancar-lo.

Registre de Violant Octubre: transcripció de l'albarà amb què fou lliurada (1428).
(cliqueu)

Registre i albarà d'Isabel Miquela (1439).
(cliqueu)

D’alguns nens es conserva el dossier documental pràcticament complet. És el cas d’Isabel Miquela, dipositada el 25 de maig de 1439 a l’Hospital amb un albarà d’escriptura i ortografia que denoten una mà no professional, on s’informa que la nena no està batejada i s’ha de dir Isabel. A l’Hospital rep el baptisme i el segon nom, Miquela. L’assentament del registre indica que el 4 de juny passa a mans d’una dida. El 14 del mateix mes és retornada a Joan de Raïc, el procurador enviat pel pare de la nena, Joan Branes, prevere de Castellfollit de Riubregós, previ jurament i pagament de les despeses de manutenció, 24 sous i 8 diners, per part de Raïc. El procés de restitució al pare s’inicia amb la presentació del document de procura, un pergamí en llatí datat el 12 de juny de 1439 a Calaf i autenticat pel notari públic Bernat d’Agramunt, on es reconeix la paternitat i es recorden els “senyals” o roba que duia la nena en ser abandonada, albarà inclòs. Un cop estudiat el cas, el prior de l’Hospital, Pere Feliu, autoritza la restitució, que és enregistrada en un “llibre dels notaments dels infants”, perdut. L’Hospital reté la procura com a prova documental, que s’ha conservat fins avui a la bossa de la coberta de pergamí del llibre. A partir d’aquest moment, la nena surt de la xarxa d’assistència de l’Hospital i se’n perd la pista (ll. 4, f. CCXXXVI, amb albarà i procura). 

Procura per a la reclamació d'Isabel Miquela (1439).
(cliqueu)

Entre els sistemes citats de reconeixement del nen, ja hem vist que hi ha objectes de diferents tipus que es deixen a les senalles i altres contenidors amb què és lliurat, al damunt de la mateixa criatura o lligats a l’albarà. Hi trobem productes alimentaris (mel, sal, sucre, alls, dàtils, una poma, llavors...), herbes i plantes, alguns potser explicables per causes mèdiques o pels seus efectes màgics; fragments de roba i cordills, tires de cuir; monedes i medalles sovint migpartides per ser completades quan el nen sigui reclamat; un llibre (Bernat “porta en si scrit en pregamí l’avengeli de sant Johan, lo qual pregamí era en los màrgens pintat de gira-sol”; ll. 4, f. CLIIIIv), etc. Molts són objectes ornamentals, generalment de poc valor –amb alguna excepció, com la corretja amb amulets (?) que duu Antoni Benet: “una corregeta ab uns jugues en què ha un dentat de déntol encastades en argent, e una branque de coral enca[s]tat en argent, e tres casquavells, e una porsalana de peix ab un bras e mà de vori, e dos paternostros negras de Gayeta” (ll. 4, f. CCIIII). El valor ornamental conviu sense problemes amb la devoció popular (per ex.: grans o paternòsters de rosaris, collarets o braçalets, de colors diferents), en un cas lligada a un episodi d’estricta actualitat: el pas per Catalunya i València del franciscà Mateu d’Agrigento, predicador d’èxit entre el poble i a la cort, i conseller de la reina Maria. L’expòsit Pere de València va ser dut expressament el 1427 en llagut des d’aquesta ciutat a Barcelona “per mostrar-lo a fra Matheu”, però va fer tard, el franciscà ja no hi era (ll. 3, f. LX). No oblidem que Mateu d’Agrigento va ser un gran impulsor de la devoció coetània al nom de Jesús, especialment a través de l’anagrama JHS, ben present als registres d’expòsits amb les al·lusions a medalles que duen el “senyal” de Jesús.

Registre de Pere de València (1427).
(cliqueu)

No sabem quina fi van tenir la majoria d’objectes dels expòsits. Alguns potser van acabar als encants de l’Hospital, entre peces de roba “sotil” o de baixa qualitat, com les pertinences dels malalts pobres que hi morien intestats. Del collaret d’Antònia Beneta sabem que es conservava a les cobertes del registre (ll. 4, f. CLXX). Les descripcions de la roba són una important font documental per a la història de la indumentària infantil i ja han estat estudiades en aquest sentit. Els objectes dels expòsits que han sobreviscut s’han inventariat més d’una vegada. El recent procés de restauració i digitalització dels llibres d’expòsits de l’AHSCP ha estat l’excusa per revisar novament la classificació i ordenació dels documents solts i els objectes que els acompanyen. Un dels resultats és l’inventari d’objectes que es llegirà a la segona part d’aquesta entrada. Conté una descripció bàsica de l’objecte, n’identifica el possessor i transcriu la notícia de l’assentament corresponent. Quan la identificació no és clara, s’ha optat per relacionar l’objecte amb notícies paral·leles extretes del mateix registre. L’objectiu final és situar l’estudi de la documentació dels arxius hospitalaris en una perspectiva àmplia del patrimoni que inclogui la cultura material.

Maria Toldrà

Vademècum

Continua a:
Els objectes dels infants expòsits de l'Hospital (i II): Inventari


Selecció bibliogràfica:

ILLANES, Ximena, “Historias entrecruzadas: el período de la lactancia de niñas y niños abandonados en el mundo femenino de las nodrizas durante la primera mitad del siglo XV”, Anuario de Estudios Medievales, 43/1 (2013), p. 159-197.

LE CLECH, Sylvie, “Patrimoines hospitaliers métamorphosés en Bourgogne: archives, architectures, collections (XIIIe-XXe siècles)”, Svmma, 2 (2013), p. 30-49. 

Ordinacions del Hospital general de la Santa Creu de Barcelona (any MCCCCXVII), ed. Josep M. Roca, Barcelona: Fidel Giró, 1920.

RUBIÓ I BALAGUER, Jordi, “El beat fra Mateu d’Agrigento a Catalunya i a València: notes sobre la vida religiosa en una cort del Renaixement”, dins ídem, Humanisme i Renaixement, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990, p. 45-63. 

VINYOLES, Teresa-Maria; GONZÁLEZ, Margarida, “Els infants abandonats a les portes de l’Hospital de Barcelona (anys 1426-1439)”, dins La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval, II, Barcelona: CSIC, 1981-1982, p. 191-285.

VINYOLES, Teresa, “L’esperança de vida dels infants de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona”, Anuario de Estudios Medievales, 43/1 (2013), p. 291-321.

Un veí exemplar

A mitjans del 2013, la meva bona amiga Ma. Lluïsa Longan em va trucar a l'Arxiu per a dir-me que hi havia un membre de l'Associació de Veïns de la Sagrada Família interessat en rebre informació sobre l'església de l'Hospital. Aquest va ser el meu primer contacte amb Antoni Navarro i Monteys.

Antoni Navarro i Monteys

L'Antoni és un home amb qui connectes de seguida. Educat, afable, bon conversador i, sobretot, entranyable. El vaig admirar i estimar des d'un primer moment, malgrat que les nostres converses van ser telefòniques fins que per fi el vaig poder conèixer personalment el gener de 2014, quan l'Associació em va demanar que fes una xerrada sobre la Capella Major, i on ell, per suposat, va tenir molt a veure. Vaig preparar amb molta cura la meva presentació, però ell em va sorprendre lliurant-me un acurat treball que contenia tota la informació que havia estat recercant.

Antoni Navarro i Monteys va néixer a la nostra ciutat el 1923. Pertany a la tercera generació d'una família que tenia una cistelleria al carrer de la Diputació, número 321, i de la qual es va fer càrrec fins que es va jubilar. Al respecte, ell mateix em va explicar una bonica anècdota. I és que el mosaïcista Mario Maragliano, col·laborador habitual de Domènech i Montaner, tenia el seu taller al número 314 del mateix carrer de la Diputació, gairebé davant de la botiga de la família, regentada llavors pel pare de l'Antoni. Don Mario hi anava a comprar els cistellets on classificava les tessel·les que utilitzava per a realitzar els mosaics del nostre Hospital.

La cistelleria de la família d'Antoni Navarro cap als anys 1970s. - Arxiu de la família Navarro Donadeu.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Anunci dels tallers de Mario Maragliano

Home inquiet, una de les preocupacions de l'Antoni ha estat el treball en grup, i sobretot el treball solidari. Ja de jove i fins l'esclat de la guerra civil va formar part del moviment escolta, i anys més tard es va reintegrar en aquest moviment,  primer en el grup de pares i després com a cap de l'Agrupament Antoni Gaudí del barri de la Sagrada Família. La seva inquietud també el va dur a realitzar els cursos de català que promovia Òmnium Cultural homologats per la Universitat de Barcelona, i a obtenir el títol de mestre de català el 1979.

Impulsor de l’Espai de Gent Gran del Centre Cívic Sagrada Família, va ser responsable de la Comissió de Cultura i membre de la Comissió de Gent Gran dels Districte de l'Eixample, que el va elegir com  a representant al Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona. Com a reconeixement a la seva tasca, el 2005 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona, distinció que vol destacar tots aquells que han contribuït al desenvolupament d'una consciència ciutadana i han destacat en la defensa de Barcelona, així com per les seves virtuts i valors cívics.

La cistelleria als anys 1980s. Il·lustració d'Ester Castells. - Arxiu de la família Navarro Donadeu.
(cliqueu)

El senyor Antoni no ha deixat mai de ser un home actiu; actualment és membre de l'àmbit cultural de l'Associació de Veïns i Veïnes, on col·labora en moltes activitats. Una d'elles és la publicació al seu butlletí d'una sèrie d'articles que, com un relat històric, expliquen l'origen dels noms dels carrers del barri, molts dels quals amb vinculació directa amb l'Hospital, i dels que a continuació publiquem una selecció.

Aquest és el meu petit homenatge a un home exemplar, i a l'Associació a la que pertany i que en aquestes dates celebra la seva festa major. A totes aquelles dones i homes que sempre han caminat en paral·lel a la nostra Institució.

Vista del futur barri de la Sagrada Família cap al 1914. A la dreta, al fons, l'Hospital de Sant Pau.
(cliqueu)

Els carrers del nostre barri
Antoni Navarro Monteys

(cliqueu)

Quan ens pregunten on vivim, responem citant el nom del carrer tal, però molts no s’han preguntat mai què hi ha darrere del nom de les vies públiques a part de localitzar on radica el domicili dels ciutadans i dels establiments comercials, i tampoc no ens hem preocupat d’esbrinar quin fet rellevant de la història, quin personatge benemèrit o popular o quina circumstància, són recordats i perpetuats gràcies a figurar en el nomenclàtor dels carrers que formen la xarxa viària de la ciutat.

A mitjans del segle XIX es va planificar l’Eixample de Barcelona. Malgrat que molts carrers només existien en els plànols, calia donar-los un nom que els identifiqués. En molts casos, el carrer només era un pal clavat a terra i un rètol amb el nom del futur carrer.

La persona encarregada de posar nom a les futures vies va ser Víctor Balaguer i Cirera. (Barcelona 1824 - Madrid 1901), personatge important com a polític, historiador, poeta i dramaturg. Com a historiador fou un divulgador romàntic del passat històric de Catalunya i va aprofitar l’oportunitat de donar nom als carrers de la nova Barcelona que naixia per rememorar fets de la nostra historia.

Així, la Gran Via de les Corts Catalanes i els carrers de la Diputació i del Consell de Cent ens recorden institucions cabdals de la història tant del país com de la ciutat. Si continuem pujant trobem el carrer de l’Aragó, de València i de Mallorca, els regnes que junt amb el Principat de Catalunya constituïen l’anomenada corona catalano-aragonesa. Seguidament trobarem els carrers de la Provença, del Rosselló i de Còrsega, territoris que havien pertangut als comptes sobirans del Casal de Barcelona i a la dinastia castellana dels Trastàmara.

El carrer de Nàpols, junt amb els de Sicília i Sardenya, ens recorden els territoris que havien pertangut als reis de la corona catalano-aragonesa i són una part important de la nostra història.

Sobre el carrer de la Marina, Víctor Balaguer va escriure: “Calia que hi hagués un carrer, el nom del qual commemorés les glòries tan brillantment assolides per Catalunya, tant amb la seva marina mercant com amb la marina militar”.

Si continuem repassant els noms dels carrers del barri, veurem que no tots responen a fets i circumstàncies de la història de Catalunya, encara que la majoria continuen tenint referències històriques.

Indústria: Nom proposat per Víctor Balaguer, cronista de Barcelona, “per recordar l’activitat industrial barcelonina que comença abans del segle XIII”.

Sant Antoni Ma Claret: Eclesiàstic nascut a Sallent el 1807, fundador de l’orde dels claretians. Fou arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor de la reina Isabel II.

Lepant: Commemora la batalla naval esdevinguda el 7 d’octubre de 1571, lliurada contra els turcs sota el comandament virtual de Joan d’Àustria i l’efectiu de l’almirall català Lluís de Requesens.

Padilla: Dedicat a Juan de Padilla, aristòcrata castellà que, disconforme amb la política pro-flamenca del rei Caries I, s’uní als Comuneros de Castilla, facció nacionalista antiflamenca. Derrotat a la batalla de Villalar el 23 d’abril de 1521 i executat l’endemà mateix en companyia dels seus companys Juan Bravo i Francisco Maldonado.

Castillejos: Es refereix a la batalla lliurada l’1 de gener de 1860 durant la guerra d’Àfrica, en la qual fou decisiva per obtenir la victòria la càrrega del general Prim al capdavant dels voluntaris catalans.

Cartagena: Ciutat de Múrcia. El carrer es coneix amb aquest nom a partir de 1942, en què fou canviat l’antic nom de carrer de la Igualtat perquè recordava un dels tres principis de la Revolució Francesa, no gens acceptables per les autoritats de l’època.

Dos de Maig: Aquest carrer marca el límit del barri pel costat est. El nom del carrer recorda el motí popular madrileny que l’any 1808 va propiciar el començament de la guerra contra Napoleó I.

Cal que completem el nostre recorregut pel barri passejant per l’Avinguda de Gaudí, a l’hora del sol, sota l’ombra dels til·lers o a la llum dels fanals modernistes, obra d’en Pere Falqués, que la il·luminen quan cau la tarda. És la única avinguda amb què compta el barri, i no podia dur cap altre nom que no fos el d’Antoni Gaudí en homenatge perenne a l’arquitecte de diverses obres emblemàtiques del Modernisme i de la basílica de la Sagrada Família, temple que dóna nom al nostre barri i prestigi universal a Barcelona. Aquesta via, que és la principal artèria del barri, no es va escapar de ser rebatejada amb el nom d’Avenida del General Primo de Rivera. Afortunadament, un fill del general i a qui no li devia faltar una mica de sentit comú, va demanar a l’Ajuntament que es restituís a l’avinguda el seu nom original.

(cliqueu)

L’avinguda Gaudí, un espai harmoniós i tranquil, té una característica que la fa única, ja que serveix per unir dues de les obres més importants de l’arquitectura modernista catalana. En un cap, la basílica de la Sagrada Família, l’obra cabdal d’Antoni Gaudí; i a l’altre, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, l’obra magna de Lluís Domènech i Montaner, Patrimoni de la Humanitat. D’una part, l’Església, l’obra monumental que ha esdevingut la icona principal de la ciutat que visiten milions de turistes d’arreu del món, així com desenes d’estudiosos d’un art singular. De l’altra part, el conjunt arquitectònic de l’Hospital, que ha deixat de ser-ho i que avui acull en els seus pavellons entitats de renom universal. El nou hospital de construcció recent continua l’obra benèfica iniciada fa més sis segles.

Els noms dels carrers del nostre barri, es refereixen a països i institucions que conformen l’època més esplendorosa de la nostra història. El pas següent que podeu fer és interessar-vos per conèixer què hi ha darrere de cada nom. Si us fixeu en el carrer de Nàpols, sabreu que no es refereix només a la ciutat sinó a un regne que comprenia tot el sud d’Itàlia i formava part de la Confederació catalano-aragonesa, fins l’extrem que el rei i compte de Barcelona, Alfons IV el Magnànim hi establí la seva cort.

Si us pregunteu per què figura en el nomenclàtor dels carrers de Barcelona l’illa de Sardenya, és perquè fou conquerida pel rei català Pere III, raó per la qual, a la ciutat de l’Alguer encara ara al cap de set segles es parla català. Per recordar la Catalunya Nord, tenim els carrers de la Provença i del Rosselló.

I per recordar que la nostra gent ha estat un poble coratjós, emprenedor i creador de riquesa tenim el carrer de la Marina, dedicat a la marina catalana que creà el primer Consolat de Mar i va permetre establir tractes comercials amb el diversos pobles de la mar Mediterrània i el carrer de la Indústria que manufacturava els articles que les naus transportaven arreu i les Taules de Canvi negociaven.

Seria bo que aquestes línies haguessin servit per adonar-vos que el nostre barri, fins i tot, guarda en els seus carrers una bona part del llegat històric.

A. N. M.

Un hospital laic a la ciutat de Barcelona, en plena edat mitjana

El meu interès per la història de la pobresa i l'aplicació de la caritat en els temps medievals em va portar fins a l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Allí vaig trobar el document fundacional de l'Hospital de la Almohina o de la ciutat de Barcelona, anomenat així per desig exprés de Pere Desvilar, el seu fundador. Després de llegir aquest document, em vaig replantejar tot allò que sabia sobre els hospitals medievals, la pobresa i la caritat a l'Edat Mitjana, i la forma en què fins aquest moment l'havia concebut.

Vista actual del Carrer Lledó, núm. 7.
(cliqueu per a veure-la més gran)

Aquesta fundació deixava palesa la voluntat expressa del fundador, el seu desig que la seva obra fos laica i que després de la seva mort estigués en mans de les autoritats civils de la ciutat de Barcelona. Què podia generar una acció d'aquest nivell en una societat on tot estava imbuït per la religió? Alguna cosa extraordinària havia d'haver succeït... Pere Desvilar va viure en una època de canvis, de lluites per la conquesta del poder i dels drets. Va ser protagonista de la defensa de les llibertats; tant, que va veure compromesa "la seva salut espiritual" en aquestes decisions.

Podríem dir que Pere Desvilar provenia d'una família amb certa rellevància. Entre els seus membres trobem un espaser, un ardiaca i un canvista. La seva riquesa i la seva posició personal dins les institucions de la ciutat de Barcelona es devien a la seva condició d'armador de vaixells, escenari que li permetia estar prop del rei i en situació d'accedir als àmbits de poder.

Va estar casat amb Blanca, la qual és citada com a cofundadora al Llibre Antich, on hi ha registrada la donació que fa per la construcció de l'edifici on posteriorment es fundarà l’hospital. També se l'anomena al seu testament, com hereva de l'usdefruit de la casa familiar que tenien a la Baixada de Viladecols, avui Carrer Lledó, núm. 7. No van tenir fills o al menys això és el que s’extreu de la lectura del seu testament, datat al 1311. Pere va designar el seu germà, Jaume Desvilar, com hereu universal, i aquest a la seva filla Francesca Desvilar, casada amb un comerciant de la ciutat de Barcelona, Bernat Benet.

Pere Desvilar va ser Conseller de la Ciutat de Barcelona  els anys 1290, 1296, 1303, 1308, 1309 i 1310. Segons consta a les Rúbriques de Bruniquer[*], va participar a les Corts de Barcelona l'any 1299 i a les celebrades a Lleida  l'any 1301. Podem intuir el seu compromís i responsabilitat amb el seu càrrec. Hi havia estat des del principi, des del moment en què les accions estratègiques, polítiques i econòmiques havien generat al rei la necessitat de concedir privilegis reials a la ciutat de Barcelona.

Barcelona al voltant del 1300. Font: ContraTAEDIUM.
(cliqueu)

El gran creixement urbà de Barcelona es veia reforçat per les decisions reials per enfortir-se davant la noblesa, la qual cosa consolidava la naixent oligarquia urbana i, conseqüentment, aquesta nova força institucional de la municipalitat. Després del Recognoverunt Proceres[*] la ciutat confirmava la seva autonomia i, a poc a poc, intentava desfer-se de les poques infiltracions feudals que persistien en el costum. Donada la situació que es continuava vivint per l'incompliment dels mandats fets, segueixen renovant-se les mateixes publicacions. En aquestes dates, el Rei Jaume II havia manat dues vegades respectar les normatives del lluïsme[*], donades pel seu pare, Pere II, i el seu germà, Alfons II. Ja es donaven els plets davant els notaris i el compliment de la Pragmàtica per evitar que els eclesiàstics no exercissin la notaria.

Davant aquest creixement urbà, econòmic i polític, Barcelona necessitava uns elements arquitectònics que reflectissin el seu poder amb una imatge imponent de les seves muralles, les seves torres i els seus merlets, però abans de res no podien faltar els grans campanars d'una catedral, una catedral gòtica símbol de poder, desenvolupament i modernitat. En aquests moments, a la seu episcopal de Barcelona s'hi trobava Fra Bernat Peregrí, frare franciscà "orgullós de la seva pobresa i zel pastoral". Tot i que la falta de recursos era de domini públic, va decidir emprendre l'obra de la construcció de la nova catedral. Per decret del 7 de maig de 1298 fra Bernat ordenà "que tots els fruits dels beneficis vacants en tota la ciutat i diòcesi s'apliquessin durant deu anys a la fàbrica". Així, el dia 1 de maig de 1299 el rei Jaime II col·locava la primera pedra de la nova catedral, l'obra de la qual s'iniciava per l'absis. Aquesta primera fase va arribar fins a la nau.

Testimoni de l'inici de la construcció de la Catedral durant el regnat de  Jaume II.
Inscripció sobre el portal de Sant Iu.
(cliqueu)

Fra Peregrí va morir el 25 de març de 1300. El succeí Ponç de Gualbes el 1303. El primer document emès per Ponç de Gualbes, tal com consta en l'apèndix documental de l'Episcopologi, és l'edicte del 4 de març de 1302 concedint indulgències a tots aquells que contribuïssin amb les seves almoines a l'obra de la catedral. El bisbe va enviar pels pobles de les diòcesis "cuestores autoritzats", que tindrien deu dies d'indulgència per dia dedicat a recollir almoines, que s'haurien de col·lectar abans de la lectura de l'Evangeli de cada missa major. A més, exhortava els fidels a aportar materials com ara "fusta i pedra, o un obrer durant un any."

El bisbe va repetir l'edicte en llengua materna el 1305. A més, "recomanava" els fidels que ingressessin a la confraria de Santa Eulàlia per afavorir l'obra de la catedral. Va trobar l'ajuda d'altres bisbes i del mateix papa, però tot i així no va ser suficient i el bisbe va haver de pensar en altres fonts d'ingressos: els eclesiàstics van apujar el pagament del lluïsme del 10% al 33%.

Privilegi Recognoverunt Proceres, concedit per
Pere II als ciutadans de Barcelona el 1284.
Font: Arxiu de la Corona d'Aragó.
(cliqueu)

Després del Recognoverunt Proceres, la ciutat confirmava la seva autonomia, i a Barcelona i el seu hort i vinyet es pagava per lluïsme solament el 10%, marcat per mandat real (es coneixia per hort i vinyet el límit jurisdiccional de les parròquies de la ciutat més les de Santa Maria de Sants, Sant Vicenç de Sarrià i Sant Martí de Provençals: "ço es de Mungat tro a Castell de Fels e de Muncada e de lo loch de Finestrelles e del loch de Col de Cerola e de la Gavarre e del Vayll Vidrera e de la villa dels Molins Royals del Lobregat tro a xv leguas dins la mar"). Els Consellers rebutjaren les pretensions dels eclesiàstics i es negaren al fet que els ciutadans paguessin el lluïsme per ells requerit, que a aquestes alçades ja anava del 33% al 50%.

Davant la negativa dels eclesiàstics a acceptar les condicions imposades, el rei dirigí una nova Pragmàtica al governador de Catalunya, donada a Uncastillo (Saragossa) el 31 de maig de 1302 (2 de les calendes de juny). El 14 d'agost de 1304, a la ciutat de Barcelona, els Consellers van ordenar pregonar i publicar un ban contra els eclesiàstics; entre ells hi era Pere Desvilar. Així es va iniciar el que es va anomenar el "Conflicte del Lluïsme a la ciutat de Barcelona i el seu Hort i Vinyet". Aquest conflicte es va allargar durant diversos anys, però el seu moment més àlgid fou entre els anys 1304 i 1310. El Bisbe Ponç de Gualbes realitzà diverses crides als "deutors" perquè paguessin el lluïsme que els corresponia als senyors eclesiàstics, però sense obtenir resposta. El febrer de 1304 es va publicar un edicte sobre la població de Barcelona, el seu hort i vinyet, aplicant la Constitució Tarraconense contra invasors.

Aquesta Constitució es va dictar l'11 d'agost de 1294 a Lleida, durant el tercer concili de l'Arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello. Tenia com a objectiu garantir les immunitats i llibertats de l'Església i castigar els invasors i raptors dels béns eclesiàstics, així com a tots aquells que atemptessin contra els prelats i persones religioses, per mitjà de les seves "armes eclesiàstiques", com eren l'Interdicte i l'Excomunió. La Constitució es va aplicar des del 25 de juny de 1304 a tota la ciutat de Barcelona i el seu hort i vinyet, que va veure com es tancaven les portes de les esglésies i les parròquies; i va ser ratificada al quart Concili, celebrat també a Lleida, el 23 de febrer de 1305, i també presidit per l'Arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello, on  a més es confirmava l'actuació del Bisbe i de l'Ardiaca de Barcelona.

En aquesta ratificació també s'hi excomunicava 16 ciutadans. Els primers quatre enumerats eren els promotors del desacord: Pelegrí Tast, Francesc de Santa Oliva, Pere de Serreda i Guillem de Pera. Els dos següents són un argenter, Guillem de Corts, i un mercader, Bernat de Sala. Després, quatre Consellers que es deia que van animar i van signar el ban contra els eclesiàstics: Pere Desvilar, Ramon Pere de Fivaller, Bernat d'Om i Bernat de Ermengol. I finalment, sis col·laboradors més: Arnau Roig, Bonanat de Pera i Jaume de Montjuïc, advocats; Miquel d'Antiga i Francesc de Vila, notaris de Barcelona; i Jaume Llull.

Pere Desvilar, doncs, va viure el Conflicte del Lluïsme en primera persona. Probablement, en el moment de rebre la notícia de l'excomunió, el primer que pensaria seria en la mort, que li era propera, i en com enfrontar-s'hi.

Representació de l'Hospital de l'Almoina o
de Santa Marta amb el seu escut.
"Llibre de Taula" de l'Hospital, 1674.
(cliqueu)

El 31 d'octubre de 1310 el Rei Jaume II i Don Pedro, Bisbe de València, dictaria la Sentència Arbitral de les Constitucions de Catalunya, per la qual es resoldria finalment la situació que s'havia generat a causa del cobrament del lluïsme. La sentència, que es donà a conèixer al palau real barceloní, regulava el lluïsme deixant-lo així: dins la ciutat de Barcelona, la setena part del preu de venda; i al seu hort i vinyet, la cinquena part. L'Interdicte i l'Excomunió sobre la ciutat de Barcelona i els seus habitants no s'aixecaria fins el 28 d'octubre de 1310, quan el bisbe Ponç de Gualbes llegís la Pragmàtica dictada pel rei al cor de la Seu i es declarés satisfet amb el desenllaç del Conflicte del Lluïsme.

Desvilar difícilment hauria pogut trobat el penediment o la forma de reparar el dany causat, ja que ell solament complia amb allò que havia promès defensar. No obstant això, ell sí tenia un camí per a la seva salvació espiritual, i era el de l'almoina i la caritat. Així, el 20 d'abril de 1308 Pere Desvilar va fundar l'"Hospital de l'Almohina" o "de la Ciutat", una institució que s'ocuparia dels pobres de Jesucrist. Podríem veure en la fundació d'aquest Hospital una resposta a la duresa de la pena imposada. La forma en què va ser creada aquesta fundació ens deixa una escletxa per veure no tan sols la recerca de la salvació de la seva ànima, sinó probablement també la seva ràbia contra els clergues. Els pobres eren un problema real i creixent a la Barcelona baixmedieval, els rodamons i captaires es trobaven per tots els seus racons; si més no, això és el que es percep de la documentació que es conserva als arxius de la ciutat.

Còpia autèntica del testament
de Pere Desvilar.
(cliqueu)

Va deixar instituïts a quatre pobres del seu llinatge i, abans de res, el més interessant de tot és que va deixar clarament disposat a l'acta de fundació de l'hospital "que aquest hospital anés regit, governat i administrat perpètuament pels Consellers de la Ciutat de Barcelona i en defecte d'això pels Consellers del Consolat del mar, i en defecte d'això pels Prohoms laics de la mateixa ciutat, [...] i que mai anés sota règim d'algun Diocesà o una altra persona eclesiàstica". També deixà estipulat que els pobres mengessin una vegada cada dia, "tots en la mateixa taula, un pa cuit de divuit unces, una sisena part d'un quarter de vi de Barcelona, fort no aiguat, una cinquena part d'una lliura carnissera de carn de be o la quarta part de carn de vedella o de bou; i en dia d'abstinència un diner de peix o de formatges o d'ous, i una ració de cuinat, bé i decentment cuit". Aquest hospital va sobreviure a la Guerra de Successió del 1714, i va perviure fins l'any 1840-1841, quan finalment es va unir definitivament l'Hospital de la Santa Creu.

La creació de noves formes d'expressió religiosa específiques per a la societat urbana va ser clau en les noves formes de devoció i en la inclusió de noves estructures econòmiques i socials a la societat baixmedieval en el camp religiós i en el de la caritat laica. Els frares mendicants, franciscans i dominics, van exercir un paper crucial en el desenvolupament de la pietat laica i la pietat entre laics. Les bones obres es van convertir en molts casos en la clau per a justificar l'acumulació de diners. Tant els mercaders com els ciutadans honrats i la burgesia disposaven de mitjans econòmics que invertien en funcions assistencials, encara que sempre sota la tutela de l'Església. D'aquí la importància i la singularitat d’aquesta fundació, clarament marcada per les situacions viscudes pel seu fundador. Caritat dirigida als pobres de Jesucrist, caritat per amor a Deu sí, però laica.

María Piedad Espitia Molina

Historiadora

mp.espitia@telefonica.net

* Text extret del meu Treball de Doctorat de la Universitat de Barcelona "Món medieval i modern. Últimes línies de recerca"

Hospital de Sant Pau. Geología, banca y el rescate de la palmera

Desde hace años, los banqueros de este país, y los del resto del mundo, se han dedicado a invertir sus ganancias en complejos productos financieros, opacos para el resto de los mortales, que paradójicamente los han pagado, reservándose opulentos sueldos, indemnizaciones y jubilaciones en un entramado de cuentas abiertas en paraísos fiscales de países sin escrúpulos. Poco o nada de estos beneficios revierten en el crecimiento económico de su tierra.

En contadas ocasiones, ahora y antes, alguno de ellos, cercano al final de la vida, cree que debe reconciliarse consigo mismo, y en un ciego ataque de altruismo decide devolver a la sociedad parte de sus rendas.

Pau Gil fue un banquero nacido en Barcelona, que desarrolló su negocio en París, ayudado en parte por la flota de 28 barcos que heredó de su padre. Invirtió en minería y ferrocarriles, y nunca se casó. En su testamento, legó la mitad de su fortuna a sus numerosos y felices sobrinos, ya que tenía diez hermanos (evidentemente los sobrinos desearon no tener tantos primos), mientras que la otra mitad: más de 3 millones de pesetas de 1.896, decidió donarlas para construir un nuevo hospital en Barcelona. La única condición fue que llevara su nombre, y aunque no sé si el hombre era un santo, de ahí nació el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Se compraron unos solitarios terrenos de la finca de Can Xifré, en el límite norte del ensanche de Cerdà, en un espacio de 9 Ha. comprendido entre los torrentes de Can Milans y Can Melis, donde había existido una bòvila de la que se extraían arcillas para la fabricación de tochos. Eran terrenos yermos, ya que la filoxera de 1890 había acabado con las antaño numerosas viñas. No había edificaciones entre la Sagrada Familia y el futuro hospital.

Esquina Pare Claret - Cartagena a finales del siglo XIX
(clicar para verlo más grande)

Rieras y masías a finales del siglo XIX
(clicar)

Ejercicios militares con el Hotel Casanovas al fondo
(clicar)

El proyecto fue encargado a Lluís Domènech i Montaner, que diseñó una maravilla de pabellones conectados subterráneamente, y si bien el legado de Pau Gil no alcanzó para construir los 48 previstos, en 1916 ya estaban en funcionamiento varios de ellos, haciéndose la inauguración oficial en 1930.

Esbozo inicial de Lluís Domènech
(clicar)

(clicar)

Un problema temprano fue el necesario suministro de agua. Ésta llegaba a través de 2 minas de agua excavadas al pie del turó de la Rovira, que suministraban  alrededor de 20 litros/segundo. Hace unos años, durante la ejecución del estudio geotécnico de los nuevos edificios del hospital, tuve la oportunidad de visitar estas minas con los amigos de Geotec 262. Descendimos por un pequeño pozo, y nos aventuramos por la estrecha galería. En ocasiones teníamos agua hasta las rodillas, y a veces la bóveda de la galería estaba protegida con mampostería, pero en otras la roca estaba desnuda. Así pudimos cartografiar el contacto intrusivo entre el granito alterado a sauló, y las corneanas cambro-ordovícicas, o como éstas quedaban recubiertas discordantemente por los sedimentos arcillosos cuaternarios.

Hace años, el agua de las minas a veces se contaminaba, por las actividades agrícolas, o por el núcleo de barracas que creció en Mas Casanovas en la década de los 60, y ello causaba los lógicos problemas no sólo al hospital, sino también a la fábrica de cervezas Damm, situada a poca distancia, en la C/ Rosselló, y que también usaba el agua de las minas para elaborar su producto. Estoy seguro que ahora utilizan un líquido algo más higiénico.

(clicar)

En los últimos años, el hospital ha experimentado un gran proceso de remodelación, que todavía no ha terminado, a pesar de las dificultades económicas y los recortes sanitarios, que espero que no nos retrocedan a difíciles épocas, cuando Joan Llimona hizo el cartel adjunto.

No sólo se ha construido el nuevo hospital, sino que los antiguos pabellones están siendo rehabilitados. Dentro de este proceso, se dotará de energía geotérmica a los edificios históricos, mediante la perforación de numerosos pozos de cerca de 100 m de profundidad, trabajos iniciados hace pocos meses por Catalana de Perforacions.

(clicar)

En estos pozos geotérmicos se aprovecha la temperatura constante de la roca y el agua subterránea a estas profundidades, de manera que si a través de un circuito cerrado se inyecta durante el invierno agua ambiente (fría), ésta sale caliente, y si en verano se introduce agua a mayor temperatura, regresa a la superficie algo más fría. Mediante una bomba de calor, estos diferenciales de temperatura permiten la climatización de los edificios, de una manera eficiente.

Recientemente nuestra empresa fue convocada a un concurso del Hospital, para el estudio geotécnico de dos nuevos edificios, destinados a la investigación. Los precios estaban ya muy ajustados, con lo que para conseguir el contrato añadimos como valor adicional la elaboración de un mapa geológico-geotécnico de todo el recinto hospitalario.

Utilizamos para ello los sondeos de anteriores campañas, realizadas por nuestra empresa, a veces en colaboración con Geotec262, así como otros sondeos que nos fueron facilitados por la Dirección del Hospital.

Mapa geológico del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
(clicar)

Sondeo sobre afloramiento de calizas devónicas
(clicar)

Tengo clara la utilidad de estos mapas desde hace más de 30 años, y hacerlos públicos es para mí casi una obligación, desde el convencimiento que su divulgación no resta a la necesidad de estudios geotécnicos específicos de cada obra, sino que ayuda a una planificación de los mismos más correcta y eficiente. Todo ello en el bien entendido que no salga el espabilado de turno (que haberlos haylos, aquí y en Castilla León), que temerariamente crea que a partir de estos mapas ya no hay que hacer sondeos.

La geología del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es un pequeño compendio de la de toda la ciudad. Situado en la parte alta del pla de Barcelona, y con una topografía que desciende hacia el mar, en su zona más elevada (Cartagena – Mas Casanovas) afloran las calizas devónicas, las cuales forman un sinclinal que recubre a pizarras negras del silúrico, que a su vez, mediante un complejo sistema de cabalgamientos se superponen a corneanas cambro-ordovícicas. Estas últimas están afectadas por el metamorfismo de contacto inducido por la intrusión granítica tardihercínica, que subaflora en el lateral paralelo a Sant Quintí.

Calizas devónicas del sondeo anterior (clicar)

Granito alterado a sauló, en la zona C/ Sant Quintí (clicar)

En dirección al mar, todas estas rocas paleozoicas del vertiente marítimo del turó de la Rovira, quedan soterradas bajo sedimentos de arcillas y limos pleistocénicos, con espesores que fácilmente superan los 15 m. Cerca de Pare Claret el substrato de estas arcillas dejan de ser las rocas paleozoicas, y pasa a ser las arcillas arenosas verde-amarillento pliocenas.

En el mapa se representa no sólo la distribución de estos terrenos bajo el hospital, sino también el tipo de substrato en cada punto, el espesor del cuaternario, y las isopiezas del nivel freático, ya que existe un flujo de aguas subterráneas en dirección al mar.

Arcillas pleistocénicas (clicar)

Durante la ejecución de los sondeos para los nuevos edificios de investigación, me llamó la atención la presencia de una numerosa colonia de gatos, felices y bien alimentados, que campan a sus anchas por los jardines, y disponen de una serie de cómodas jaulas-comedero. Incluso existe una pequeña organización encargada de cuidarlos.

Geologato (clicar)

Me encontraba yo un día testificando, también felizmente junto a un gato, un sondeo realizado cerca de Sant Quintí, donde se acababa de derribar el antiguo pabellón del Sagrado Corazón, destinado al tratamiento del cáncer, cuando una señora se acercó y me pidió permiso para entrar en el vacío solar. Me explicó que quería fotografiar la única palmera que allí había.

Antes de marchar me relató, entre sollozos, que había sido médico durante años en aquel pabellón, que la palmera en cuestión había sido plantada por ella, y que en su época salía al pequeño jardín que la rodeaba, con los enfermos oncológicos, a buscar un poco de luz, sosiego y esperanza.

Estaba preocupada por si las obras iban a terminar con su palmera, y yo la calmé diciéndole que transmitiría a la Dirección del hospital su temor, cosa que hice rápidamente. Cuando pasadas una semanas volví al solar, para el control de los piezómetros instalados, la palmera ya no estaba. Había sido trasplantada a otro punto del hospital.

En estos tiempos confusos, cuando la banca que nos ha hundido es rescatada, el país está al borde de la quiebra, Millet sigue jugando al tenis en su jardín, los logros sociales conseguidos en décadas se van al traste, y los ricos son aún más ricos mientras las empresas honestas tienen que cerrar, y enviar la gente al paro, me consuelo pensando en que ha llovido mucho desde el devónico, que los gatos siguen siendo felices en Sant Pau, y que la palmera rescatada seguirá dando un poco de tranquilidad a quien la necesite.

Albert Ventayol Lázaro

GeoVentayol

Charging Crow i Black Hawk. De l’Hospital de la Santa Creu a Wounded Knee amb l'espectacle de Buffalo Bill

(cliqueu per a veure'l més gran)

L'arribada de l’espectacle del Salvatge Oest de Buffalo Bill al moll de Sant Bertran del port de Barcelona. Al dibuix, a l’esquerra i en darrer terme, es pot veure el vapor Palma mentre desembarca un dels cavalls de l’espectacle amb una grua. En primer pla a l'esquerra, en una taula, possiblement un funcionari i un membre de l'espectacle repassen les persones i animals desembarcats. Al centre, un cow-boy porta de les regnes un cavall una mica nerviós. A la dreta una parella observa un vistós indi i el seu mustang. Al fons de la imatge el dibuixant ha escrit el nom de Buffalo Bill a la muntanya de Montjuïc, just a sota del merendero de Miramar, que també ha estat senyalat per l'artista. Degut al desplaçament de la línia del litoral, tota l'escena transcorre on actualment hi ha una rotonda pentinada per una escultura d'Andreu Alfaro. (Pau Febrés, 1889, AHB. Ricard Martínez, 2012)

(cliqueu)

Campament del Circ de Buffalo Bill a l'Eixample de Barcelona, entre Aribau, Muntaner i la Diagonal, el desembre de 1889. (fotografia d'A. Carbonell i Fita/Arxiu Fotogràfic del CEC, sobre una captura de Google Street View. Ricard Martínez, 2012)

Buffalo Bill a Barcelona

L'espectacle del Salvatge Oest de Buffalo Bill va arribar a Barcelona el 17 de desembre de 1889, i s'hi va quedar fins el 20 de gener de 1890. Venia de París, on habia estat actuant durant l'Exposició Universal, i tot seguit va anar a Nàpols, continuant amb la gira. Sembla que aquí, a Barcelona, no va gaudir de massa èxit, malgrat la novetat de tenir a la ciutat uns personatges tan exòtics. El cas és que als diaris de l'època va córrer la notícia que alguns dels indis de la troupe van morir a la ciutat.(*) Ja fa temps que s'ha demostrat que això no va ser així.  El llibre de registres de pacients de l'Hospital de la Santa Creu explica quelcom al respecte.

Llibre d'entrades i sortides de malalts (any 1890) de l'Hospital de la Santa Creu.

(cliqueu)

A dalt, detall de l'entrada 815, corresponent al dia 6 de gener de 1890, on apareix el registre de Black Holk (Black Hawk). El lloc de procedència és una mica confús, tot i quedar clara la naturalesa índia del pacient i que és resident temporal a Barcelona.
A sota, detall de l'entrada 814, corresponent a Chargeng Cororo (Charging Crow), el 20 de gener de 1890. Aquí es pot llegir millor que el lloc de procedència és Pine Ridge Agency.

Pine Ridge Agency i la massacre de Wounded Knee

Pine Ridge Agency formava part de la Gran Reserva de la Nació Sioux, que ocupava bona part de South Dakota, el nord de Nebraska i l'est de Wyoming. Precisament, durant els primers mesos de 1890, el govern dels Estat Units inicià un proces per reduir l'extensió d'aquesta gran reserva i així concentrar els indis americans en cinc petites porcions de South Dakota. Aquest fet va desencadenar no pocs conflictes, que van tenir la seva culminació en la matança de Wounded Knee, dins del terme de Pine Ridge, el 29 de desembre de 1890, un any després de les actuacions de l’Espectacle a Barcelona. En aquella carnisseria, tropes del 7è de Cavalleria van encerclar, amb les llavors noves metralladores Hotchkiss, un grup de Sioux Lakota que duien de tornada a la reserva després d'un intent de revolta. Mentre els desarmaven on estaven acampats, es va desencadenar un tiroteig que va causar la mort de més de 150 sioux, molts d'ells dones i nens, tot i que també van morir molts soldats pel foc amic de les metralladores situades en un turó dominant el campament sioux.

(cliqueu)

Detall de l'entrada de Charging Crow, on s'especifica la seva residència temporal a Barcelona: campanya (campament) al carrer Rosselló.

(cliqueu)

Pàgina del 27 de gener de 1890, amb l'alta dels malats Charging Crow i Black Hawk. La creu sobre dos dels ingressats a la part superior indica que han mort. Per tant, l'alta dels dos indis es fa per recuperació de la malaltia (verola) i no per defunció.

Charging Crow i Black Hawk a Wounded Knee

Jordi Marill escriu sobre les notícies que arribaren de South Dakota:

«Els pellrojes volien tornar a casa. I és que hi havia el temor d'una nova guerra amb els sioux. L'opinió pública nord-americana temia els indis. Potser creien que eren rapinyaires com a les escenes del Show. (...) Els agents de les reserves, espantats, van demanar ajunt a l'Exèrcit.

Els indis de la gira europea s'enrolaren a la policia índia de la reserva. Red Shirt (el cap indi de la companyia) féu esforços de pacificació. El resultat dels disturbis van ser centenars de cadàvers coberts per la neu i el gel a Wounded Knee.

A la fi dels enfrontaments, John Burke, (el manager de l'espectacle) contractà 150 sioux nous per a una nova gira europea a Alemanya, alguns dels quals havien participat en els aldarulls. Charging Crow hi va participar. El 1894 era encara amb Cody a la companyia.»** 

Al marge d'aquesta vaga referència de Charging Crow, es desconeix què va fer Black Hawk durant el conflicte.

(cliqueu)

Vista del cementiri de Wounded Knee on son enterrades les víctimes de la massacre. (quatre fotografies procedents de Flickr de ModdTodd, miss_distance, Yakin669 i jimmiwayne, sobre una captura del mateix lloc de Google Street View. Ricard Martínez, 2012)

Ricard Martínez
Arqueologia del punt de vista

* MARILL, Jordi, Aquell hivern. L'Espectacle de Buffalo Bill a Barcelona. Hesperus: Barcelona, 1998.
** Íbid., pàgs. 109-110.

La Rifa del porc

La Rifa del porc és una tonada que al segle XIX acompanyava la venda de bitllets per la rifa d’un porc en benefici de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, que estava al carrer de Carme. L’arranjament de Calaix Desastre.

Recollida per Joan Tomàs. Fonts: Amades, 1932, 117; Amades, 1982, 497.

L’any 1115, l’antiga orde dels frares antonians va fundar una leproseria, l’Hospital de Sant Llàtzer, que estava molt a la vora del Portal de Sant Antoni. Al 1728 la leproseria i els dos frares antonians que quedaven es van traslladar a l’Hospital de la Santa Creu, i l’edifici se’l quedaren els Escolapis.

Portal de Sant Antoni al 1869. Font: Escola Pia de Catalunya, 2010.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Al 1802 amb motiu de recollir diners per l’Hospital, Carles IV donà llicència per fer la “Rifa de los cerdos de San Antón”. Cap al mes de setembre es compraven tres porquets, que fins al dia de Sant Antoni o el de dijous gras, anaven pels carrers menjant els que els veïns els donaven, acompanyats d’un encarregat que venia bitllets de loteria per la seva rifa.

Font: Salmerón, 2011.

Els dies de mercat i els festius els acompanyava un sac de gemecs i/o un flabiol i tamborí.

Dibuix de Manuel  Moliné .Fonts: Amades, 1932, il. IV, p. 113; Almerich, 1944, 16; Amades, 1982, 496.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Dibuix de Tomàs Padró. Amades, 1932, il. IV, p. 113; Amades, 1982, 494.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Sembla ser que la darrera rifa es va fer al 1882.

Potser ara té més sentit la dita Voltar més que els porcs de Sant Antoni, o les seves variants Donar més voltes que els garrins de Sant Antoni o Pegar més voltes que el porquet de Sant Antoni (Alt Maestrat).
 
Nota: les dates potser no són exactes perquè les fonts consultades no coincideixen.

Jordi Quintana

Moleskinequintana

Fonts:

• Almerich, Luis. Tradiciones, fiestas y costumbres populares de Barcelona. Barcelona: Millá, 1944 (p. 15-16).
• Amades, Joan. Les diades populars catalanes. Vol. 1. Barcelona: Barcino, 1932 (p. 115-117).
• Amades, Joan. Costumari Català. Vol.1. 2ª ed. Barcelona: Salvat,  1982 (p. 494-497). 1ª ed. 1950.
• Amades, Joan. Històries i llegendes de Barcelona. Vol. 1. Barcelona: Edicions 62,  1984 (p. 472-473)
• Barriguete, Eva. Historia de la loteria. [en línia]. Casa del Libro, 2007. Disponible a: <https://www.casadellibro.com/capitulos/8486684366.pdf>  [Consulta: 18 gener 2012].
• Cortada, Juan; Manjarrés, José de. (1848). El libro verde de Barcelona. Barcelona. Barcelona: Hijo de Domingo Casanovas, 1945. També disponible en línia a: <https://books.google.es/books?id=DTt2Ij0hwHYC&printsec=frontcover#v=onepage&q&f=false> i a  < https://oreneta.com/libro-verde/1848/02/01/716/> [Consulta: 18 gener 2012].
• Escola Pia de Catalunya. Església de Sant Antoni Abat. [en línia]. Escola Pia de Catalunya, 2010. Disponible a: <https://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/D490953E-8368-4BB3-981B-2DA6C00A53C0/120698/FulletESA4.pdf> [Consulta: 18 gener 2012].
• Palomar, Salvador. Notes sobre la festa de Sant Antoni. [en lína]. Carrutxa.Disponible a: <https://etnocat.readysoft.es/carrutxa/biblioteca/97001.html> [Consulta: 18 gener 2012].
• Rodríguez, Ángel. Tradicions de Sant Antoni Abat a Catalunya. [en línia]. Disponible a: <https://www.telefonica.net/web2/elangeldelaweb/abad2.htm> [Consulta: 18 gener 2012].
• Salmerón, Pilar. De les rifes a les tómboles benèfiques. [en línia]. De Santa Creu a Sant Pau, 2011. Disponible a: <https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2011/10/de-les-rifes-les-tomboles-benefiques.html> [Consulta: 18 gener 2012].
• Serra, Joan. Sant Antoni Abat i els tres tombs. [en línia]. Fundació Joan Amades, 2009. Disponible a: <https://www.telefonica.net/web2/fundaciojoanamades/pdf/SANT%20ANTONI%20ABAT%20I%20ELS%20TRES%20TOMBS.pdf> [Consulta: 18 gener 2012].
• Tarín Iglesias, José. “El hospital de la Santa Cruz en un momento crucial de su historia". Anales de medicina y cirugía. vol.  47, núm. 210, p. 201-213, 1967. També dispoible en línia a: <https://www.raco.cat/index.php/AnalesMedicina/article/view/143869/254410> [Consulta: 18 gener 2012].