Els objectes dels infants expòsits de l'Hospital (I)

Albarà amb el qual fou trobada una nena anomenada
Isabel, la matinada del 3 de novembre del 1426.

A l’antic arxiu de l'Hospital de la Santa Creu es documenten diferents sistemes de registre i identificació dels infants acollits per la institució per tal de dur el control d’aquests nens que, en el moment de ser abandonats o “gitats” a la porta de l’Hospital, entraven en una xarxa d’assistència estesa pel territori a través de l’assignació de dides, la col·locació com a aprenents d’un ofici o criats o, fins i tot, la restitució als pares. 

Entre els anys 1426 i 1439, dates extremes dels actuals llibres 3 i 4 d’infants expòsits de l’Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP) que ens ocuparan, la forma habitual de dur el control dels nens passa per un sistema documental que té com a centre els llibres de registre, dels quals s’han conservat escassos testimonis per als primers temps de l’Hospital. Per al segle XV són en total quatre llibres de registre d’entrades (AHSCP Expòsits, llibres 2-5), un d’afermaments o col·locació dels nens com a aprenents, criats i serventes durant la primera meitat de segle (BC AH 696), a més d’una rúbrica d’infants d’un llibre de 1498 no conservat (BC AH 1004). Les tipologies varien i se sobreposen al llarg dels anys: el llibre 2, per exemple, de 1412-1413, és un registre de dides i d’alletament d’infants, que remet a un “libre dels infants gitats qui s’apelle libre gros o mayor” i a un “libre menor o de les pagues”; 3 i 4 són registres d’entrada i alhora de dides, com veurem. En tot cas, constitueixen una mínima part de la documentació administrativa –protocols notarials a banda– generada pel sistema d’assistència hospitalària als nens abandonats al segle XV. De les anotacions dels registres es dedueix que a mitjan segle ja existien uns tretze llibres d’expòsits, a més d’un altre sobre els restituïts als seus pares. El responsable de dur aquest control documental era l’escrivà de ració. Les Ordinacions de l’Hospital de 1417 ja contemplen les seves obligacions al respecte als capítols sobre la “dona qui ha càrrech dels infants” i sobre el mateix escrivà. Als llibres 3 i 4 fan acte de presència personatges que ocuparen el càrrec durant la tercera i la quarta dècades del XV i deixaren observacions en primera persona als registres: Francesc de Casesnoves, Miquel ses Blades o es Blada, Gabriel Bofill, Galceran Sabater i Joan Cerdà. 

Fragment de l'Offici de scrivà de ració a les Ordinacions de 1417.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

En el cas dels llibres 3 i 4 d’expòsits ens trobem davant de registres d’entrada i de lliurament a dides, amb la comptabilitat corresponent i el seguiment de la trajectòria posterior dels nens. S’estructuren per dossiers personals que s’actualitzen, en un ordre cronològic d’entrada no sempre respectat. En línies generals, un dossier consta de tres parts: registre d’entrada, alletament amb dides, restitució / mort del nen. El nom funciona com a identificador del dossier. Generalment ve indicat als albarans, bé per donar fe del bateig, bé per manifestar alguna preferència sobre el nom que aquell ha de rebre a les aigües baptismals, a la mateixa església de l’Hospital i amb oficials i protectors d’aquest com a padrins. A banda del santoral, s’hi manifesten les modes literàries del moment: llibres de cavalleries (Lançalot, Tristany, Leonís) i algun clàssic (la Diana d’un albarà transformada en Digna per error de transcripció o per cristianització; ll. 3, f. CLVII). Per tal d’evitar la reiteració de noms comuns (Pere, Joan, Caterina...), l’escrivà afegeix un segon nom (“cognom”) que distingeix la criatura i en facilita la localització al llibre o a l’índex, quan n’hi ha; fa referència a una festa religiosa del dia d’entrada o propera (Pere Ninou, és a dir, Cap d’Any, ingressa un 30 de desembre), a un objecte que duu el nen (Tristany del Collar, Simó de la Pinya), etc. El registre d’entrada pròpiament dit inclou nom, data d’ingrés i, si es coneixen, les circumstàncies de l’abandonament, amb descripció detallada de la roba i els objectes amb què arriba el nen. Són dades que faciliten la cadena de custòdia: constitueixen una garantia per a l’infant, però també per a l’Hospital, tant per a la correcta gestió econòmica i supervisió del sistema assistencial com davant de reclamacions, presumptes estafes (per ex., falses dides), investigació de responsabilitats criminals en la mort d’un nen, constitució del dot de les expòsites, exempció del dret de mestria dels aprenents, consultes diverses (per ex., obtenció de certificats), etc.

Albarà d'un infant anomenat Lançalot (1438).
(cliqueu)

El control documental dels expòsits, però, ha començat abans de l’abandonament, amb l’albarà que sovint es lliura amb aquests. Conté dades bàsiques (nom, celebració o no del bateig), però també promeses de recuperar el nen i recompensar-ne la manutenció. Això implica l’ús de sistemes de reconeixement: albarans partits per A.B.C., “senyals” diversos (lletres, símbols, objectes). La redacció de l’albarà revela diferents graus d’alfabetització i nivell cultural; hi ha qui escriu simplement el nom, però també s’hi troben relats més o menys extensos, fins i tot dramàtics, on s’observen tipus de scripta més professionals, no sempre obra de tercers. S’han conservat força albarans entre els folis dels llibres, fins i tot quan l’escrivà ha fet el que se n’esperava, és a dir, copiar-los al registre, tal com es recorda al que duia la nena Violant Octubre: “sien escrits los senyals per lo escrivà de ració e sia estojat lo present alberà” (ll. 3, f. CLXXXIII). També es produeix fora de l’Hospital un tipus de document essencial per al dossier: la notificació de la mort, emesa per una autoritat del lloc on el nen estava a dida en el moment de morir; sol ser el rector qui escriu al prior, a l’escrivà, als administradors o a la dona responsable dels infants de l’Hospital per donar-los la notícia, amb la descripció de les circumstàncies i els testimonis de la mort o els funerals que exoneren els encarregats del nen de qualsevol responsabilitat. Aquests certificats d’òbit no es transcriuen al dossier, però se n’extreuen dades per tancar-lo.

Registre de Violant Octubre: transcripció de l'albarà amb què fou lliurada (1428).
(cliqueu)

Registre i albarà d'Isabel Miquela (1439).
(cliqueu)

D’alguns nens es conserva el dossier documental pràcticament complet. És el cas d’Isabel Miquela, dipositada el 25 de maig de 1439 a l’Hospital amb un albarà d’escriptura i ortografia que denoten una mà no professional, on s’informa que la nena no està batejada i s’ha de dir Isabel. A l’Hospital rep el baptisme i el segon nom, Miquela. L’assentament del registre indica que el 4 de juny passa a mans d’una dida. El 14 del mateix mes és retornada a Joan de Raïc, el procurador enviat pel pare de la nena, Joan Branes, prevere de Castellfollit de Riubregós, previ jurament i pagament de les despeses de manutenció, 24 sous i 8 diners, per part de Raïc. El procés de restitució al pare s’inicia amb la presentació del document de procura, un pergamí en llatí datat el 12 de juny de 1439 a Calaf i autenticat pel notari públic Bernat d’Agramunt, on es reconeix la paternitat i es recorden els “senyals” o roba que duia la nena en ser abandonada, albarà inclòs. Un cop estudiat el cas, el prior de l’Hospital, Pere Feliu, autoritza la restitució, que és enregistrada en un “llibre dels notaments dels infants”, perdut. L’Hospital reté la procura com a prova documental, que s’ha conservat fins avui a la bossa de la coberta de pergamí del llibre. A partir d’aquest moment, la nena surt de la xarxa d’assistència de l’Hospital i se’n perd la pista (ll. 4, f. CCXXXVI, amb albarà i procura). 

Procura per a la reclamació d'Isabel Miquela (1439).
(cliqueu)

Entre els sistemes citats de reconeixement del nen, ja hem vist que hi ha objectes de diferents tipus que es deixen a les senalles i altres contenidors amb què és lliurat, al damunt de la mateixa criatura o lligats a l’albarà. Hi trobem productes alimentaris (mel, sal, sucre, alls, dàtils, una poma, llavors...), herbes i plantes, alguns potser explicables per causes mèdiques o pels seus efectes màgics; fragments de roba i cordills, tires de cuir; monedes i medalles sovint migpartides per ser completades quan el nen sigui reclamat; un llibre (Bernat “porta en si scrit en pregamí l’avengeli de sant Johan, lo qual pregamí era en los màrgens pintat de gira-sol”; ll. 4, f. CLIIIIv), etc. Molts són objectes ornamentals, generalment de poc valor –amb alguna excepció, com la corretja amb amulets (?) que duu Antoni Benet: “una corregeta ab uns jugues en què ha un dentat de déntol encastades en argent, e una branque de coral enca[s]tat en argent, e tres casquavells, e una porsalana de peix ab un bras e mà de vori, e dos paternostros negras de Gayeta” (ll. 4, f. CCIIII). El valor ornamental conviu sense problemes amb la devoció popular (per ex.: grans o paternòsters de rosaris, collarets o braçalets, de colors diferents), en un cas lligada a un episodi d’estricta actualitat: el pas per Catalunya i València del franciscà Mateu d’Agrigento, predicador d’èxit entre el poble i a la cort, i conseller de la reina Maria. L’expòsit Pere de València va ser dut expressament el 1427 en llagut des d’aquesta ciutat a Barcelona “per mostrar-lo a fra Matheu”, però va fer tard, el franciscà ja no hi era (ll. 3, f. LX). No oblidem que Mateu d’Agrigento va ser un gran impulsor de la devoció coetània al nom de Jesús, especialment a través de l’anagrama JHS, ben present als registres d’expòsits amb les al·lusions a medalles que duen el “senyal” de Jesús.

Registre de Pere de València (1427).
(cliqueu)

No sabem quina fi van tenir la majoria d’objectes dels expòsits. Alguns potser van acabar als encants de l’Hospital, entre peces de roba “sotil” o de baixa qualitat, com les pertinences dels malalts pobres que hi morien intestats. Del collaret d’Antònia Beneta sabem que es conservava a les cobertes del registre (ll. 4, f. CLXX). Les descripcions de la roba són una important font documental per a la història de la indumentària infantil i ja han estat estudiades en aquest sentit. Els objectes dels expòsits que han sobreviscut s’han inventariat més d’una vegada. El recent procés de restauració i digitalització dels llibres d’expòsits de l’AHSCP ha estat l’excusa per revisar novament la classificació i ordenació dels documents solts i els objectes que els acompanyen. Un dels resultats és l’inventari d’objectes que es llegirà a la segona part d’aquesta entrada. Conté una descripció bàsica de l’objecte, n’identifica el possessor i transcriu la notícia de l’assentament corresponent. Quan la identificació no és clara, s’ha optat per relacionar l’objecte amb notícies paral·leles extretes del mateix registre. L’objectiu final és situar l’estudi de la documentació dels arxius hospitalaris en una perspectiva àmplia del patrimoni que inclogui la cultura material.

Maria Toldrà

Vademècum

Continua a:
Els objectes dels infants expòsits de l'Hospital (i II): Inventari


Selecció bibliogràfica:

ILLANES, Ximena, “Historias entrecruzadas: el período de la lactancia de niñas y niños abandonados en el mundo femenino de las nodrizas durante la primera mitad del siglo XV”, Anuario de Estudios Medievales, 43/1 (2013), p. 159-197.

LE CLECH, Sylvie, “Patrimoines hospitaliers métamorphosés en Bourgogne: archives, architectures, collections (XIIIe-XXe siècles)”, Svmma, 2 (2013), p. 30-49. 

Ordinacions del Hospital general de la Santa Creu de Barcelona (any MCCCCXVII), ed. Josep M. Roca, Barcelona: Fidel Giró, 1920.

RUBIÓ I BALAGUER, Jordi, “El beat fra Mateu d’Agrigento a Catalunya i a València: notes sobre la vida religiosa en una cort del Renaixement”, dins ídem, Humanisme i Renaixement, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990, p. 45-63. 

VINYOLES, Teresa-Maria; GONZÁLEZ, Margarida, “Els infants abandonats a les portes de l’Hospital de Barcelona (anys 1426-1439)”, dins La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval, II, Barcelona: CSIC, 1981-1982, p. 191-285.

VINYOLES, Teresa, “L’esperança de vida dels infants de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona”, Anuario de Estudios Medievales, 43/1 (2013), p. 291-321.