El plànol trobat d'un hospital desconegut

Quan es fa una "troballa" en un arxiu, per emocionant que pugui sonar, en realitat s'evidencia una deficiència. Certament, ens pot indicar que l'arxiu no estava ben inventariat, o que la descripció dels seus fons era incompleta o estava inacabada. Això és precisament el que passa amb l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, en el qual encara avui es treballa per a actualitzar, completar o aprofundir els catàlegs i inventaris d'un vast conjunt documental.

La troballa que us presentem en aquest ocasió respon a una descripció incorrecta. Es tracta del plànol a llapis d'un hospital, retolat al revers com "Proyecto Hospital S. Pablo?" (amb interrogant i tot). Aquests mots, escrits molt després que es fes el plànol, evidentment no es corresponen amb el seu contingut. De fet, d'aquest document no en tenim ni l'origen, ni la data, ni l'autoria. La part del plànol que podia haver contingut informació com ara el títol, etc., va ser estripada de la part inferior, com sembla desprendre's del marge irregular que s'hi observa.

El plànol "trobat"
(cliqueu-lo per a veure'l més gran)

El document. Què? Qui? Quan?

Sense més informació, com a mínim podem deduir l'origen probable d'aquest projecte d'hospital (està clar que no arribà a construir-se), i la pista definitiva està en la forma irregular, molt característica, del solar que s'hi representa. Tot sembla indicar que es tracta dels terrenys que l'Hospital de la Santa Creu va comprar a Josep Xifré i Hamel entre d'altres el 1890, i aquesta mateixa forma característica s'observa en plànols de l'època. Això ens permet datar aquest plànol entre els volts d'aquell any i 1901, quan s'inicien els contactes amb els marmessors de Pau Gil que culminaran amb el projecte hospitalari de Domènech i Montaner.

Esquerra: Fragment del Plànol de Barcelona de J.M. Serra, Thomas i Cia. (1891) aprovat per l'Ajuntament. S'hi llegeix: "Terrenos adquiridos para el Hospital de Sta. Cruz".
Dreta: Plànol d'emplaçament dels Hospitals de la Santa Creu i Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner (1901-1903). També s'hi marquen els límits d'aquest terreny.
(Ressaltat afegit; cliqueu)

No hi ha notícia, però, que s'arribés a projectar un hospital per als terrenys que Xifré va vendre a Santa Creu, excepte pel fet que la venda es va fer a bon preu, precisament a condició que es destinessin a la construcció d'un hospital. De tota manera, aquesta iniciativa no devia quallar en un projecte definit (això és, més enllà d'aquest plànol a llapis), ja que no en trobem cap menció a les Actes de reunió de la Molt Il·lustre Administració (MIA) d'aquells anys. Tampoc Domènech i Montaner, en parlar dels antecedents del seu projecte, en fa cap esment. Tot el que diu és: "... ya desde el año 1890 tiene la Administración del Hospital [de la Sta. Cruz] adquirida gran parte de los terrenos sobre los que insiste el adjunto proyecto", sense més referències.

Acotats mínimament el contingut i la data, també ens hem de preguntar qui en pot ser l'autor. Els més probables són Josep Artigas i Ramoneda, l'arquitecte de l'Hospital a l'època, o el seu suplent, Ramon Maria Riudor i Capella. L'Hospital sempre havia comptat amb el seu propi arquitecte, mestre paleta, etc., per a les seves obres (des de l'ampliació de dependències de malalts fins a la construcció o reparació d'immobles), i rarament recorria a arquitectes externs. I en cas que així hagués estat, n'hi hauria constància a les Actes. Sense poder arribar a fer un anàlisi grafològic, comparem, encara que sigui superficialment, la lletra d'aquest plànol amb d'altres signats per Artigas i Riudor. Per les similituds que podeu veure a la imatge, ens inclinem a atribuir-lo a Ramon M. Riudor, si bé amb totes les reserves.

Detall d'un dels textos del plànol comparat amb la lletra de Josep Artigas (dalt) i de Ramon M. Riudor (baix).
(cliqueu)

Davant de la manca de referències a les Actes de reunió del a MIA, on es dirimien tots els afers importants de la institució, només podem plantejar hipòtesis sobre l'origen i significació d'aquest document.

Josep Xifré i Hamel

1a hipòtesi: el plànol es fa, a mode d'esborrany, per a presentar-lo a Josep Xifré, amo dels terrenys, com a part de les negociacions de la compra. El seu objectiu seria donar aparença de projecte ferm a la intenció més aviat difosa de Santa Creu de construir-hi un hospital. Com més sòlid hagués semblat el projecte a ulls de Xifré, millor preu s'hauria pogut aconseguit pels terrenys, venuts a condició que s'hi aixequés l'hospital. En tal cas, el plànol s'hauria produït cap al 1889, abans de la signatura del contracte d'arres efectuada el desembre del mateix any.

2a hipòtesi: el plànol és una prova per a estimar la idoneïtat dels terrenys de Xifré abans de la compra definitiva. Com a mínim des de mitjans del 1889 la MIA va nomenar diverses comissions facultatives per a analitzar diversos terrenys disponibles al pla de Barcelona de cara a ubicar-hi un nou hospital. La darrera d'aquestes comissions presentà el seu dictamen a la reunió de la MIA del 17 de març de 1890, després del contracte d'arres amb Xifré però abans de la compra definitiva. Aquest plànol bé hauria pogut sorgir de consideracions fetes en aquest dictamen, ja que en la mateixa sessió, i davant la insistència de Xifré per a formalitzar definitivament la venda, consta que la MIA li respon que

"no habiéndose concluido los trabajos encargados á los respectivos arquitectos del levantamiento de plano, medición exacta del terreno y demás condiciones técnicas correspondientes á los mismos, pero teniendo noticias de que estos trabajos están muy adelantados cree esta Administración que por todo este mes podrá darse solución definitiva á este asunto y que espera que el Señor Xifré haciéndose cargo de que por la Administración no se ha omitido medio para la pronta realización de estos trabajos no tendrá inconveniente en esperar estos días más para llegar al objeto de todos apetecido."

En qualsevol dels dos casos anteriors, doncs, el plànol seria previ a la compra-venda, formalitzada el 7 de maig de 1890. En tal cas cal dir que no es podria atribuir a Riudor, ja que no fou fins el 20 d'abril del 1891 que fou nomenat arquitecte de l'Hospital com a suplent, "atendida la poca salud del arquitecto Señor Artigas y dadas las obras que esta Administración tiene en proyecto y necesidad de realizar". Potser l'aixecament d'un nou hospital?

El 26 de febrer de 1897 consta que el Dr. Rafael Morgades i Mestres, metge de Santa Creu, havia presentat a la MIA un treball seu premiat per l'Acadèmia d'Higiene. El treball, titulat Condiciones higiénicas que deben presidir en la construcción de los Hospitales, consistia en la memòria i els plànols per a un hospital model, cosa que ens porta a la 3a hipòtesi: el plànol és un estudi sobre la possibilitat d'adaptar el projecte del Dr. Morgades als terrenys adquirits a Xifré, on fins al moment encara no s'havia iniciat cap obra.

Notícia sobre els guardons atorgats per l'Acadèmia d'Higiene, publicada a La Renaixensa.
Ressaltada, la menció al Dr. Morgades.

El projecte presentat ve descrit a l'acta d'aquella reunió:

"[El Dr. Morgades] ofrece un edificio sencillo, limpio y hermoso, que le dan el aspecto de esbelto que tanto cuadra en los edificios de esta índole; es capaz para contener seiscientas estancias para enfermos, distribuidas en salas de veinte y cuatro, habiendo habitaciones separadas para distinguidos. La longitud total de la fachada es de doscientos ochenta metros, y consta de sótanos, planta baja, primer piso y desván, constando la fachada principal de un grandioso pabellón central para los servicios generales de administración, y á los lados de este pabellón hay una gran galería de la que se ván desprendiendo ocho pabellones, cuatro para hombres y otros tantos para el departamento de mujeres; y en la parte posterior del edificio se hallan los pabellones destinados á enfermos contagiosos, máquinas de vapor y eléctricas, depósito de cadáveres y cuanto debe contener un hospital dentro de los más modernos adelantos."

Tot i que aquesta descripció no s'ajusta amb l'edifici representat al plànol, s'hi aprecien similituds en la façana principal llarga, els dos ramals de galeries de les quals es desprenen pavellons per a homes i dones (si bé en un són cinc i en l'altre quatre per banda), o la disposició dels malalts infecciosos a la part posterior.

L'hospital projectat

Vistes ja les circumstàncies en què es podria haver produït aquest plànol, fixem-nos ara amb l'hospital representat en sí. Es tracta d'un hospital de 32.855 m² de superfície edificada, amb capacitat per a més de 1.400 malalts. La disposició general en dues meitats simètriques ens fa pensar que els pacients estan separats per sexes.

Muntatge de la ubicació prevista per a l'Hospital sobre una vista aèria actual.

L'hospital té una estructura típica en pavellons connectats per galeries cobertes al voltant d'un gran pati. El gran bloc de la façana principal, que hauria donat al camí de la Travessera (continuació de la Travessera de Gràcia fins a confluir amb el carrer de Sant Antoni M. Claret), consta de dos pisos i està dominat al centre per l'església de l'hospital, d'una sola nau, amb planta de creu llatina i probablement coronada per una cúpula al creuer.

A l'ala de l'esquerra del temple, passat un vestíbul d'entrada, hi trobem una porteria, una avant-sala que dóna pas a una sala de recepció de malalts, i uns magatzems o cotxeres; al primer pis, les dependències administratives i les habitacions del Germans de la Santa Creu. A l'ala de la dreta hi trobem una disposició simètrica, però aquest cop el segon pis està ocupat pels despatxos mèdics i per les Germanes de la Santa Creu. A l'extrem d'aquesta ala, la casa de convalescència, de planta quadrada al voltant d'un pati porticat central i dos pisos, amb capacitat per a 96 llits. Per darrera d'aquesta, l'edifici dels rentadors està adossat a la paret perimetral.

Rere l'església, el mòdul dedicat a laboratoris i farmàcia connecta amb un enorme pati allargat i envoltat de galeries que arriba fins a la cuina i forn. Les galeries laterals d'aquest pati comuniquen a cada costat amb cinc pavellons de dos pisos i sales de 40 llits. Entre pavelló i pavelló trobem sales més petites, de 16 llits.

Les galeries laterals es projecten més enllà del pati, cap al fons del solar, on es troba l'hospital de malalties infeccioses. Aquest s'organitza al voltant d'un pati perpendicular al principal, més petit i estret que aquell. De les seves galeries es projecten quatre pavellons per banda, de dos pisos i sales de 20 llits. A més, l'hospital d'infeccioses compta amb la seva pròpia capella, i amb espais d'aïllament als extrems.

El model de sota és una reconstrucció en tres dimensions d'aquest hospital a partir del plànol trobat. Clicant-ne la imatge podreu explorar-lo des de tots els angles.

Per cert, que l'hospital està plantejat com si fos a peu pla, tot i que en realitat aquests terrenys tenien un fort pendent, proper al 7%. Un altre indici que ens fa pensar que estem davant d'una mera provatura o d'un estudi molt preliminar.

Hospital de Sant Pau. Geología, banca y el rescate de la palmera

Desde hace años, los banqueros de este país, y los del resto del mundo, se han dedicado a invertir sus ganancias en complejos productos financieros, opacos para el resto de los mortales, que paradójicamente los han pagado, reservándose opulentos sueldos, indemnizaciones y jubilaciones en un entramado de cuentas abiertas en paraísos fiscales de países sin escrúpulos. Poco o nada de estos beneficios revierten en el crecimiento económico de su tierra.

En contadas ocasiones, ahora y antes, alguno de ellos, cercano al final de la vida, cree que debe reconciliarse consigo mismo, y en un ciego ataque de altruismo decide devolver a la sociedad parte de sus rendas.

Pau Gil fue un banquero nacido en Barcelona, que desarrolló su negocio en París, ayudado en parte por la flota de 28 barcos que heredó de su padre. Invirtió en minería y ferrocarriles, y nunca se casó. En su testamento, legó la mitad de su fortuna a sus numerosos y felices sobrinos, ya que tenía diez hermanos (evidentemente los sobrinos desearon no tener tantos primos), mientras que la otra mitad: más de 3 millones de pesetas de 1.896, decidió donarlas para construir un nuevo hospital en Barcelona. La única condición fue que llevara su nombre, y aunque no sé si el hombre era un santo, de ahí nació el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Se compraron unos solitarios terrenos de la finca de Can Xifré, en el límite norte del ensanche de Cerdà, en un espacio de 9 Ha. comprendido entre los torrentes de Can Milans y Can Melis, donde había existido una bòvila de la que se extraían arcillas para la fabricación de tochos. Eran terrenos yermos, ya que la filoxera de 1890 había acabado con las antaño numerosas viñas. No había edificaciones entre la Sagrada Familia y el futuro hospital.

Esquina Pare Claret - Cartagena a finales del siglo XIX
(clicar para verlo más grande)

Rieras y masías a finales del siglo XIX
(clicar)

Ejercicios militares con el Hotel Casanovas al fondo
(clicar)

El proyecto fue encargado a Lluís Domènech i Montaner, que diseñó una maravilla de pabellones conectados subterráneamente, y si bien el legado de Pau Gil no alcanzó para construir los 48 previstos, en 1916 ya estaban en funcionamiento varios de ellos, haciéndose la inauguración oficial en 1930.

Esbozo inicial de Lluís Domènech
(clicar)

(clicar)

Un problema temprano fue el necesario suministro de agua. Ésta llegaba a través de 2 minas de agua excavadas al pie del turó de la Rovira, que suministraban  alrededor de 20 litros/segundo. Hace unos años, durante la ejecución del estudio geotécnico de los nuevos edificios del hospital, tuve la oportunidad de visitar estas minas con los amigos de Geotec 262. Descendimos por un pequeño pozo, y nos aventuramos por la estrecha galería. En ocasiones teníamos agua hasta las rodillas, y a veces la bóveda de la galería estaba protegida con mampostería, pero en otras la roca estaba desnuda. Así pudimos cartografiar el contacto intrusivo entre el granito alterado a sauló, y las corneanas cambro-ordovícicas, o como éstas quedaban recubiertas discordantemente por los sedimentos arcillosos cuaternarios.

Hace años, el agua de las minas a veces se contaminaba, por las actividades agrícolas, o por el núcleo de barracas que creció en Mas Casanovas en la década de los 60, y ello causaba los lógicos problemas no sólo al hospital, sino también a la fábrica de cervezas Damm, situada a poca distancia, en la C/ Rosselló, y que también usaba el agua de las minas para elaborar su producto. Estoy seguro que ahora utilizan un líquido algo más higiénico.

(clicar)

En los últimos años, el hospital ha experimentado un gran proceso de remodelación, que todavía no ha terminado, a pesar de las dificultades económicas y los recortes sanitarios, que espero que no nos retrocedan a difíciles épocas, cuando Joan Llimona hizo el cartel adjunto.

No sólo se ha construido el nuevo hospital, sino que los antiguos pabellones están siendo rehabilitados. Dentro de este proceso, se dotará de energía geotérmica a los edificios históricos, mediante la perforación de numerosos pozos de cerca de 100 m de profundidad, trabajos iniciados hace pocos meses por Catalana de Perforacions.

(clicar)

En estos pozos geotérmicos se aprovecha la temperatura constante de la roca y el agua subterránea a estas profundidades, de manera que si a través de un circuito cerrado se inyecta durante el invierno agua ambiente (fría), ésta sale caliente, y si en verano se introduce agua a mayor temperatura, regresa a la superficie algo más fría. Mediante una bomba de calor, estos diferenciales de temperatura permiten la climatización de los edificios, de una manera eficiente.

Recientemente nuestra empresa fue convocada a un concurso del Hospital, para el estudio geotécnico de dos nuevos edificios, destinados a la investigación. Los precios estaban ya muy ajustados, con lo que para conseguir el contrato añadimos como valor adicional la elaboración de un mapa geológico-geotécnico de todo el recinto hospitalario.

Utilizamos para ello los sondeos de anteriores campañas, realizadas por nuestra empresa, a veces en colaboración con Geotec262, así como otros sondeos que nos fueron facilitados por la Dirección del Hospital.

Mapa geológico del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
(clicar)

Sondeo sobre afloramiento de calizas devónicas
(clicar)

Tengo clara la utilidad de estos mapas desde hace más de 30 años, y hacerlos públicos es para mí casi una obligación, desde el convencimiento que su divulgación no resta a la necesidad de estudios geotécnicos específicos de cada obra, sino que ayuda a una planificación de los mismos más correcta y eficiente. Todo ello en el bien entendido que no salga el espabilado de turno (que haberlos haylos, aquí y en Castilla León), que temerariamente crea que a partir de estos mapas ya no hay que hacer sondeos.

La geología del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es un pequeño compendio de la de toda la ciudad. Situado en la parte alta del pla de Barcelona, y con una topografía que desciende hacia el mar, en su zona más elevada (Cartagena – Mas Casanovas) afloran las calizas devónicas, las cuales forman un sinclinal que recubre a pizarras negras del silúrico, que a su vez, mediante un complejo sistema de cabalgamientos se superponen a corneanas cambro-ordovícicas. Estas últimas están afectadas por el metamorfismo de contacto inducido por la intrusión granítica tardihercínica, que subaflora en el lateral paralelo a Sant Quintí.

Calizas devónicas del sondeo anterior (clicar)

Granito alterado a sauló, en la zona C/ Sant Quintí (clicar)

En dirección al mar, todas estas rocas paleozoicas del vertiente marítimo del turó de la Rovira, quedan soterradas bajo sedimentos de arcillas y limos pleistocénicos, con espesores que fácilmente superan los 15 m. Cerca de Pare Claret el substrato de estas arcillas dejan de ser las rocas paleozoicas, y pasa a ser las arcillas arenosas verde-amarillento pliocenas.

En el mapa se representa no sólo la distribución de estos terrenos bajo el hospital, sino también el tipo de substrato en cada punto, el espesor del cuaternario, y las isopiezas del nivel freático, ya que existe un flujo de aguas subterráneas en dirección al mar.

Arcillas pleistocénicas (clicar)

Durante la ejecución de los sondeos para los nuevos edificios de investigación, me llamó la atención la presencia de una numerosa colonia de gatos, felices y bien alimentados, que campan a sus anchas por los jardines, y disponen de una serie de cómodas jaulas-comedero. Incluso existe una pequeña organización encargada de cuidarlos.

Geologato (clicar)

Me encontraba yo un día testificando, también felizmente junto a un gato, un sondeo realizado cerca de Sant Quintí, donde se acababa de derribar el antiguo pabellón del Sagrado Corazón, destinado al tratamiento del cáncer, cuando una señora se acercó y me pidió permiso para entrar en el vacío solar. Me explicó que quería fotografiar la única palmera que allí había.

Antes de marchar me relató, entre sollozos, que había sido médico durante años en aquel pabellón, que la palmera en cuestión había sido plantada por ella, y que en su época salía al pequeño jardín que la rodeaba, con los enfermos oncológicos, a buscar un poco de luz, sosiego y esperanza.

Estaba preocupada por si las obras iban a terminar con su palmera, y yo la calmé diciéndole que transmitiría a la Dirección del hospital su temor, cosa que hice rápidamente. Cuando pasadas una semanas volví al solar, para el control de los piezómetros instalados, la palmera ya no estaba. Había sido trasplantada a otro punto del hospital.

En estos tiempos confusos, cuando la banca que nos ha hundido es rescatada, el país está al borde de la quiebra, Millet sigue jugando al tenis en su jardín, los logros sociales conseguidos en décadas se van al traste, y los ricos son aún más ricos mientras las empresas honestas tienen que cerrar, y enviar la gente al paro, me consuelo pensando en que ha llovido mucho desde el devónico, que los gatos siguen siendo felices en Sant Pau, y que la palmera rescatada seguirá dando un poco de tranquilidad a quien la necesite.

Albert Ventayol Lázaro

GeoVentayol

Un barri únic al món

“Aquella casa blanca que veis asomar allá en la falda de la montaña, es la llamada torre de Milans, propiedad hoy de D. José Xifré, quien esta haciendo en ella grandes mejoras para convertirla en un delicioso sitio de recreo. Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fué un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifre tuvo el buen acierto de comprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras mas importantes que Barcelona guardaba como una joya.”

Guia de Barcelona a Granollers
por el Ferro-carril, 1857

D'aquesta manera descrivia Víctor Balaguer(*) com era la casa que estava situada on ara es pot admirar l'entrada principal de l'Hospital de Sant Pau, quan el seu projecte no es podia encara ni imaginar.

Eren tan pocs els edificis colgats a la falda del Turó de la Rovira –més o menys uns seixanta–, que la Casa Milans o d'en Xifré hi destacava en la llunyania pintada de color blanc i es podia divisar des del tren que unia Barcelona amb Granollers, tot passant pel baixador d'Horta que estava situat a l'entrada del Clot. Aquell era un baixador fet exprés pels viatgers que volien anar fins el poble d'Horta, a uns quatre o cinc quilòmetres més amunt.

Josep Xifré, tot just haver comprat alguns dels ornaments de la casa Gralla, que havia estat situada en el carrer de Portaferrisa, va morir a la seva torre el 7 d'agost de 1856. Els fills ja no van dur a terme el seu somni d'embellir la casa amb les peces que havien format part de la Casa Gralla i les van vendre, una part de les quals es troben, després d'un llarg periple per una província andalusa, a l'Hospitalet de Llobregat, a la seu d'una empresa de seguretat. La torre finalment es va vendre a Maria Marquès Gironès i a Josepa Marquès de Julià; desconeixem si mai la van habitar.

La Torre Xifré estava situada en la part de sota de la Travessera de Gràcia, motiu pel qual no quedava inclosa en la part de terreny que els Xifré van transferir a la junta administrativa de l'Hospital, que consta a l'escriptura de compra venda de data 7 de maig de 1890. Per a dur a terme el projecte tal i com estava calculat, es necessitaven les terres de sota la travessera i les del propi camí, problema de difícil solució donat que es tractava d'una via centenària amb drets de pas adquirits.

La venda de la torre es va produir finalment en 1898, i en 1903 l'Ajuntament de Barcelona va declarar el tros de la Travessera que anava des del carrer Igualtat (ara Cartagena) fins el que havia de ser el carrer Catalunya (ara Sant Quintí), "sobrant de camí" amb l'entrada en servei del carrer de Coelo (avui Sant Antoni Ma. Claret). Aquestes modificacions van obligar a pactar amb els propietaris de les parcel.les de la urbanització d'en Xifré de sota de la Travessera de Gràcia. Per fi ja es podia fer la façana de l'Hospital en l'indicat carrer.

Resulta evident, doncs, que el paisatge que contemplava la gent de l'època i la de l'arquitecte i treballadors que van construir l'Hospital, no tenia res a veure amb el que ara podem admirar gràcies a Google, des de més o menys el mateix lloc on la persona que el va recrear mitjançant un minuciós dibuix a llapis, ara fa poc més de 120 anys.

Perspectiva dibuixada per Domènech i Montaner comparada amb una vista actual
(cliqueu per a veure-les més grans)

A mitjans del segle XIX grans extensions de vinyes s'estenien per la major part de la muntanya, fins que la fil·loxera, que va arribar a la contrada entre 1880 i 1881, les va matar totes. El Guinardó Martinenc era de fet terra de secà, així que hi proliferaven els garrofers, alguns arbres fruiters com moreres, ametllers, tarongers o llimoners, conreus de cereals i horts, per a consum propi o per a la seva venda en algun mercat dels pobles propers.

Com era terreny guanyat al turó, hi havia molts torrents que baixaven des del cim, que sols s'omplien d'aigua quan plovia i que els camperols de les masies de la contrada feien servir de camins quan eren secs. Torrents com els que hi havia a banda i banda del futur hospital –a l'esquerra, a tocar del carrer de la Igualtat, el de Milans; i a la dreta (en l'actual carrer de Sant Quintí) el d'en Melis–, les filtracions dels quals donaven un important assortiment a les fonts i mines que donaven aigua als pous i basses que s'utilitzaven per regar els camps de la zona.

Situació de les masies i els torrents. Plànol de Joan Corbera
(cliqueu per a veure'l més gran)

A la part alta de la muntanya, i seguint els tres turons, hi havia hagut un gran bosc fa molts anys, on els nobles de Barcelona anaven tot sovint de cacera. Una idea de com eren aquests boscos ens la podem fer visitant el parc del Guinardó, que malgrat tenir una part enjardinada, conté encara avui algunes extensions de bosc salvatge.

Els camins principals de la contrada eren el Camí de la Llegua, que seguia més o menys el traçat del que ara és la Ronda del Guinardó; el camí medieval del Mig, després Travessera de Gràcia o camí de Gràcia a Sant Andreu; i el camí de Barcelona al poble d'Horta, tots tres d'origen antiquíssim. També començava a tenir importància el Passeig de la Font Castellana, després l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat, i el camí del Guinardó, que comunicava el Camp de l'Arpa amb el barri de la muntanya. També existien altres camins locals que unien les masies entre sí.

Mapa del Guinardó Martinenc a finals del segle XIX.
Inclou les masies (en negre) i les torres senyorials (en roig) de la zona
(cliqueu per a veure'l més gran)

La major part de terres pertanyien directa o indirectament a grans famílies nobiliàries. El territori començava al Camp de l'Arpa –tot incloent-lo– i acabava a dalt de tot del Turó de la Rovira o Muntanya Pelada; es repartia entre diverses propietats d'extensió considerable, entre les famílies de noms com Peguera, Finestrat, Castellbell, Milans, Casanovas, Santpere, Llanas, Lemos o Tord, entre d'altres.

(cliqueu per a veure-les més grans)

Davant la catifa de cases que es desplega ara mateix davant els nostres ulls, edificis que amaguen l'orografia antiga del terreny, costa d'imaginar que fa tan sols 100 anys, quan Domènech i Montaner en va plasmar el paisatge, tot eren camps que pujaven suaument fins el que ara és el carrer del Mas Casanovas, i amb més brusquedat des d'allà fins al cim de la muntanya, on es podien comptar escassament unes 60 cases en tot el turó de la Rovira.

Entre les més importants, Can Baró, propietat aleshores de la família Santpere, que no pot considerar-se ara mateix part del Guinardó; la Torre Vélez o Can Velas, com l'anomenaven col·loquialment els pocs habitants de la contrada (avui dia escola de monges); els anomenats Seminaris; el Mas Viladomat, propietat de Salvador Riera Giralt; Can Planàs, una gran masia propietat del director general de la companyia del Ferrocarril de Tarragona-Barcelona-França; el Mas Casanovas, de Maties Ramon de Casanovas, enderrocat per obrir el carrer de la Igualtat (ara Cartagena); Can Sors, que anys més tard, molt renovat, es convertiria en l'Escola del Mar; el Castell de Mascaró, una torre residencial en forma de castell que va edificar Francesc Mascaró Garant, i que va ser derruïda entre els anys 30 i 40 del segle XX un dels grans terratinents de la zona; el Mas Guinardó, assentat amb gran dignitat dalt del turó del Cogoll, també de Salvador Riera Giralt; i finalment, Can Garcini, propietat de Ramon Alòs-Moner i de Dou.

Masies identificades en la perspectiva de Domènech i Montaner
(vegeu-les de prop)

Algunes d'aquestes masies explotaven canteres des d'on s'extreien pedres per a la construcció d'edificis, i també forns per a l'obtenció de totxos per a la mateixa finalitat. No oblidem pas que a ciutat s'estava bastint l'eixample i que la construcció era el negoci de l'època. Can Velas i Can Baró eren les més importants; encara avui dia són visibles les ferides infligides a la Muntanya Pelada fins ben entrat el segle XX.

Forn de totxos als terrenys que ocuparia l'Hospital
(cliqueu per a veure'l més gran)

Com ja hem indicat, la noblesa catalana i la de fora del país, així com l'alta burgesia amb molts diners, eren els propietaris dels terrenys i masies de tot el Guinardó. Si ens centrem en la zona de l'Hospital, a la part alta, per sobre d'aquest, hi havia el Mas Casanovas, del qual n'era propietària Maria Miquela de Peguera i de Borràs, primer vídua de Joan de Peguera, terratinent del Camp de l'Arpa, casada en segones núpcies amb Maties Ramon de Casanovas, amb qui esdevingué també propietària del Mas Casanovas.

Segons indiquen algunes fonts, amb els diners que van obtenir de la venda de Can Casanovas i part de les seves terres a l'Administració del futur Hospital, van fer construir, a dalt de tot del carrer Igualtat i a la seva esquerra, l'Hotel Casanovas, on durant un temps s'hi va instal·lar un casino de joc que, després de passar per diferents usos, és actualment una escola de la Generalitat.

Maniobres militars al carrer Igualtat cap al 1913. Al fons, l'hotel Casanovas
(cliqueu per veure'l més gran) 

Cal recordar també que al descampat que hi havia a dalt de tot del que ara és l'Hospital de Sant Pau hi va tenir el seu segon camp el Futbol Club Barcelona, que hi va jugar la temporada 1900-1901. Mentre hi van jugar, llogaren algunes habitacions de l'Hotel Casanovas, que feien servir de vestuaris. Quan els Casanovas van vendre la masia i els terrenys per construir-hi l'Hospital, van haver de buscar-se un altre camp a la carretera d'Horta, al costat de la masia de Can Sabadell. És molt provable que la torre masia que es veu a la foto, sigui el propi Mas Casanovas donat que en la zona no hi havia cap altra masia gran a part de Can Planàs.

A la part de sota la Travessera de Gràcia, en terrenys que també formarien part del futur Hospital (motiu pel qual la Travessera quedaria tallada a l'alçada del carrer Igualtat, ara Cartagena), a més de Can Milans o Torre Xifré, de la que desgraciadament no hi ha hagut manera d'aconseguir cap fotografia, es trobava la torre xica o casa dels masovers d'en Xifré, i alguna més de menor importància; i Can Miralletes, propietat de Pere Miralles. També ens volem referir a Can Delemus (casa De Lemos), situada a la Travessera de Gràcia, cantonada amb Sardenya; una gran torre-masia que va desaparèixer quan van començar a edificar la zona.

Per últim, afegirem que també hi havia algunes altres masies més petites, en alguna de les quals vivien els masovers i colons de les grans masies citades anteriorment ... i poc més. Aquest més o menys era el paisatge del Guinardó Martinenc a finals del segle XIX. Després va començar la febre urbanitzadora al voltant de la Muntanya Pelada del nou barri de Barcelona que a partir de principis de segle començaria a ser anomenat com el Guinardó, i el paisatge es va anar assemblant cada cop més al que ara tots coneixem.

Carme Martín

Memòria dels barris

Fonts d'informació:

• De la col.lecció Els Barris de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona, el que tracta de la Història del Guinardó.
• Algunes fotos, del fons fotogràfic d'un estudi sobre les masies del CEC.
• Dibuix de Sant Pau, del fons de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
• Escrit de Joan F. Cabestany sobre “Els camins antics del Pla de Barcelona”.
• Plànol de situació dels torrents, de Joan Corbera.

* Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901). Escriptor i polític català. Va seguir la carrera de lleis a la Universitat de Barcelona. Des de jove es va dedicar a escriure, primer en castellà i desprès en llengua catalana. Quan es va inaugurar el Teatre del Liceu, va ser nomenat el seu director artístic en 1847. Com a polític, va pertànyer al partit progressista, en el qual va destacar per la seva oratòria. Sospitós de conspirar contra el règim vigent en l'època, va haver d'emigrar, però desprès del triomf de la revolució de 1868 va ser escollit diputat en les Corts Constituents en 1869. Va arribar a ser ministre d'Ultramar. A Vilanova i la Geltrú va fundar un museu-biblioteca que duu el seu nom.