Les virtuts teologals de Gargallo i d'Arnau

Disposició de les escultures de les virtuts
teologals a la façana de l'Administració.

Entre els col·laboradors de Domènech en la construcció de l'Hospital de Sant Pau, destaquen en escultura Eusebi Arnau i Pau Gargallo. Tant l'un com l'altre, cadascun amb el seu estil, ens han deixat nombroses obres que decoren mols racons del recinte, però aquí ens fixarem en uns àngels concrets que decoren el Pavelló de l'Administració: les representacions al·legòriques de les virtuts teologals.

Tradicionalment, les virtuts teologals són tres: Fe, Esperança i Caritat. Però en el seu programa simbòlic, Domènech i Montaner n'hi afegeix una quarta: les Obres, a través de les quals es manifesten les tres primeres.

A nivell decoratiu, aquest conjunt de quatre virtuts troba el seu lloc a la façana principal, entre els arcs que donen accés al vestíbul. I també més amunt, als pinacles que envolten la torre del rellotge. Pau Gargallo va produir el primer grup el 1906; i tres anys més tard, Eusebi Arnau, antic mestre seu, esculpí el segon. Tot i que en principi la temàtica és la mateixa, veurem que, més enllà de les diferències estilístiques, les iconografies escollides en cada cas per a representar-les són radicalment diferents.

Les virtuts de Gargallo es representen com àngels alats, rematant els contraforts que emmarquen els arcs d'entrada. En aquest cas, les virtuts són directament identificables per les respectives inscripcions en llatí que les figures llueixen a l'abdomen, però Gargallo, a més, juga amb la posició del cap i les mans. Així, la Fe es representa amb les mans unides i el cap cot en actitud orant; l'Esperança, amb la mirada al cel i les mans obertes; la Caritat, protegint una cria d'ocell amb les mans mentre mira endavant; i les Obres, creuant les mans al pit i amb els ulls clucs.

   

Les virtuts teologals de Pau Gargallo: "Fides", "Spes", "Charitas" i "Operibus".
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Les virtuts d'Arnau, situades a la torre, són molt més difícils d'apreciar a peu de carrer. Es tracta de quatre figures angèliques assegudes sota un dosser de pedra, que coronen els respectius pinacles dels quals arrenquen els sengles arcbotants de la torre. En aquest cas, la caracterització de les virtuts no es fa només a través dels gestos, sinó assignant-hi uns atributs al·legòrics. Així, la Fe s'identifica per la creu que està abraçant; l'Esperança, per l'àncora que porta(*), a més de la seva mirada perduda en la llunyania; la Caritat, per la túnica que s'obre en actitud d'empara (revelant al pit la inequívoca inscripció "Charitas"); i les Obres, pel llibre obert que sosté(**).

   

Les virtuts teologals d'Eusebi Arnau, en el mateix ordre.
(cliqueu)

Contràriament al que diuen algunes fonts, doncs, els àngels d'Arnau no representen les virtuts cardinals, ja que la simbologia no es correspon amb els seus atributs tradicionals: espasa, balança o corona per a la Justícia; roda, brida i regnes, hortalissa i peix, copa, o aigua i vi en dues gerres per a la Temprança; armadura, lleó, palma, torre, jou o columna trencada per a la Fortitud. Només la Prudència (llibre, rotlle o mirall) es podria confondre amb les Obres, però per coherència amb la resta del conjunt escultòric, s'ha de descartar.

No ens han de confondre la diferència de tractament i de simbologia: el que ens estan dient Pau Gargallo i Eusebi Arnau és, doncs, el mateix.

* Antigament, l'Esperança es representava mirant al cel, i acompanyada d'una planta florida (sovint un lliri) o portant a la falda algunes llavors de blat a punt per sembrar; l'atribut de l'àncora és una al·legoria moderna, potser per associació a la seva representació als mascarons de proa dels vaixells com a símbol de l'esperança d'arribar al destí.

** Entre els artistes clàssics, el llibre obert simbolitza expansió, el compliment de les promeses, la realització dels projectes.

Agraïments a Pilar Salmerón, la recerca de la qual ha fet possible part d'aquest article.
Fotografies de Robert Ramos.

L’Arxiu i Secretaria de l'Hospital

Vista de la sala d’Arxiu i Secretaria un cop rehabilitada.
(fotografia de Núria Lluís Ramírez;
cliqueu per a veure-ho més gran)

Aquesta sala, situada a l'extrem oest del Pavelló de l'Administració, es simètrica a la destinada a Biblioteca, i d’idèntiques dimensions, però de decoració molt més senzilla. Si els sostres de la Sala Cambó recreen una cúpula mossàrab, les de l’Arxiu tenen clares reminiscències gòtiques. Cadascuna de les seves dues voltes estan creuades per vuit nervis de pedra amb florons que s’entrecreuen formant un octàgon al centre, i decorades amb rajoles de ceràmica. En aquestes rajoles s’hi reprodueixen sengles núvols obrint-se per a deixar sorgir els símbols de la Santa Creu i de Sant Pau respectivament. D’aquests núvols emanen raigs en groc i vermell que s’estenen per tota la cúpula.

A la memòria del projecte presentat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner per a la construcció de l’Hospital, a l’apartat dedicat al Pavelló de l’Administració, s’hi descriu el lloc on ha d’estar situat l’Arxiu i la Secretaria:

[A Poniente] la gran Sala de Secretaria y Archivo, capaz para contener los documentos y registros del Hospital de la Santa Cruz que cuentan siglos y millares de volúmenes. 

Malgrat que Domènech tenia molt clar que aquesta sala s’havia de destinar a custodiar els documents produïts per l’Hospital al llarg de la seva història, no va arribar a veure’ls-hi instal·lats, ja que la sala no s’habilità fins després de la seva mort.

Detalls de les voltes de l’Arxiu i Secretaria, amb les
representacions respectives de la Santa Creu i de Sant Pau.
(fotografia de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

Habilitació de la Sala i trasllat de l’Arxiu

Uns mesos abans del tancament del vell Hospital i de la totalitat del seu trasllat al nou Hospital modernista, començà l’habilitació de l’espai destinat a Arxiu, que compartiria amb la Secretaria de la Molt Il·lustre Administració en ser el seu sotssecretari qui actuava d’arxiver en la custodia dels documents.

Projecte de Pere Domènech i Roura per a equipar l’Arxiu
amb mobiliari i una galeria elevada, 1923.
(cliqueu)

L’arquitecte Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner i continuador de la seva obra després de la mort del seu pare el 1923, presentà a l’Administració un plànol amb la distribució dels armaris dissenyats per ell mateix i que haurien de contenir els lligalls i pergamins de l'Hospital de la Santa Creu. També féu palesa la conveniència de construir una galeria perimetral elevada per poder utilitzar-la quan convingués per a ampliar l’Arxiu, amb l’avantatge de poder-la fer servir també per a la neteja dels finestrals. A la Biblioteca i Museu també se n’hi instal·laria una d’idèntica. 

La transformació

A partir sobretot de la dècada dels 1950s, l’Hospital començà a viure una gran transformació degut a les creixents necessitats d’espai; tant de sales pel sorgiment de noves especialitats mèdiques, com per a allotjar el personal administratiu en augment. La Sala de l’Arxiu, igual que la Biblioteca, patí una gran transformació i es dividí en pisos per a un millor aprofitament. La documentació de l’Arxiu es repartí llavors entre la Secretaria de la MIA i altres dependències del Pavelló de l’Administració.

L’Arxiu i Secretaria en una imatge dels anys 1950s. Si bé l’estança ja s’ha dividit en dos
pisos, encara conserva les galeries i els mobles dissenyats per Domènech i Roura.
(cliqueu)

Amb la rehabilitació del Recinte, l’antic Arxiu i Secretaria ha tornat a recuperar la seva alçada, igual que la Biblioteca i Museu, però no així la seva funció de custòdia de la documentació històrica de l’Hospital. Aquesta, ara, es conserva en moderns armaris equipats amb totes les mesures de seguretat i climatització. Malgrat tot, perdura la nostàlgia pel fet que podria haver allotjat l’Arxiu de nou. Avui s’ha convertit en un gran auditori, anomenat Sala Pau Gil.


Visita virtual a l'Arxiu i Secretaria
 ►Després de la rehabilitació

L'antiga Biblioteca Mèdica de l'Hospital

Planta de la Biblioteca i Museu, en un detall
de l'ala est del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A l'extrem de l'ala de llevant del Pavelló de l'Administració es troba una estança de 10 per 20 metres de planta i 12 metres d'alçada, que Lluís Domènech i Montaner va concebre per a la Biblioteca Mèdica i Museu Anatòmic de l'Hospital.

(fotografia de N.
Luís Ramírez)

Es tracta en general d'un espai pensat per a donar servei, i la decoració que s'hi realitzà és senzilla.  Les parets són de maó vist pintats de color cru, i únicament trobem, a nivell del pis superior, un arrambador pintat a la trepa de motius florals en tons grisos. A nivell escultòric només destaquen les dues mènsules de pedra que arrenquen de pilars adossats a la paret, i que sostenen sengles columnes, decorades a la base amb baixos relleus vegetals, i coronades amb capitells que reprodueixen diverses flors. Aquestes columnes  suporten un arc de diafragma en maó vist d'un taronja intens –oferint un interessant contrast amb el color de la paret– que divideix l'estança transversalment. Quatre grans finestrals trigeminats proporcionen llum abundant a la sala. L'ús de vidre de colors als vitralls és mínim, segurament per a no reduir-ne la lluminositat. També és força minimalista la decoració dels mainells, que Domènech fa decorar únicament amb petits plafons de relleu que reprodueixen flors i plantes; ocasionalment, hi trobem les inicials P i G de Pau Gil, o animals, com un lleó, una sargantana i un paó.

Vista de la part alta de la Biblioteca després de les obres de rehabilitació.
(fotografia de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

L'ambient reposat i sobri es trenca totalment si aixequem la vista cap al sostre. Aquest està decorat amb dues espectaculars voltes que emulen l'estil mudèjar, amb llaceries geomètriques de maó i els cassetons de múltiples formes adornats amb rajola ceràmica. De fet, per a aquestes cúpules Domènech s'inspira directament en la cúpula alboaire[*] de la capella de San Jerónimo del Convent de les Concepcionistes de Toledo (treballada amb llaceries i amb els intersticis adornats amb peces ceràmiques encaixades, se la considera l'única d'aquest tipus conservada a la Península). El seu disseny fins i tot reprodueix la forma i disposició dels cassetons de la cúpula toledana.

Esquerra: volta de la Biblioteca-Museu (fotografia de Núria Lluís Ramírez).
Dreta: cúpula de San Jerónimo de Toledo (fotografia d’Antonio Perla de las Parras).
(cliqueu)

Pel que fa als motius decoratius, els plafons del centre de les cúpules contenen respectivament la data de l'inici i de la finalització del pavelló: 1905, 1910. Al voltant d'aquests, la ornamentació s'ordena en corones concèntriques en què s'alternen els motius florals amb els símbols dels hospitals reunits. A la primera, els escuts de Barcelona i de Santa Creu; a la segona, la lletra P i la paraula Gil fan referència al benefactor; a la tercera, la creu patent convexada de la Catedral; a la quarta, els escuts de París, de Santa Creu i la creu patent amb quatre besants; finalment, els cassetons de la vora de la cúpula reprodueixen en ceràmica blanca i blava un lleó passant, possiblement en referència a l'emblema de la Banca Gil. Les petxines dels racons estan constituïdes per mocàrabs ceràmics, que aquesta vegada semblen inspirats directament pels del Saló d'Ambaixadors dels Reales Alcázares de Sevilla. El ceramista Mario Maragliano executà els mosaics d'aquesta magnífica obra entre el febrer i l'abril de 1910.

Diversos detalls de la decoració de la cúpula.
(fotografies de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

Tot i que la sala va ser aixecada a la primera fase de la construcció (1902-1912, corresponent a l'Hospital de Sant Pau), no fou fins el 1926 que se'n decidí la seva habilitació. El 26 de novembre d'aquell any, la Molt Il·lustre Administració sol·licità al Degà del Cos Facultatiu i a l'arquitecte Pere Domènech i Roura –que havia substituït el seu pare com a director de les obres– que es posessin d'acord en el model de prestatgeries per a la Biblioteca, i de vitrines per al Museu, així com en la seva distribució. A la mateixa sessió també s'acordà l'adquisició del material necessari per a la conservació de les peces patològiques i anatòmiques que s'obtinguessin a les sales d'operacions i altres dependències de l'Hospital.

Però no va ser fins tres anys més tard, concretament el 27 de juliol de 1929, que el President del Cos Facultatiu presentà els dibuixos i el pressupost dels mobles per un import de 2.533 ptes, que l'Administració va aprovar. Degut a la gran alçada de l'espai, Domènech i Roura també va manifestar la conveniència de construir una galeria a la part superior, en principi per a poder obrir els finestrals i facilitar-ne la neteja, però obrint la possibilitat d'ampliar-la en un futur si fos necessari. Aquesta previsió també es va aplicar a la dependència destinada a Secretaria i Arxiu, d'idèntiques dimensions però situada a l'ala de ponent del mateix edifici de l'Administració.

Aspecte de l'interior de la biblioteca-museu de l'Hospital el febrer de 1936,
en un acte d'homenatge al Dr. Francesc Gallart.
(cliqueu)

Lluís Faraudo i de Saint-Germain
(imatge allotjada a iec.cat/faraudo)

El fons de la Biblioteca estava constituït majoritàriament per llibres de medicina, però també comptava amb força volums dedicats a la humanística: literatura, geografia, història, i art. Gran part d'aquests darrers procedien de donacions com la de Lluís Faraudo i de Saint-Germain, militar i erudit que cultivà les arts literàries paral·lelament a la seva carrera militar, i que fou un dels gran benefactors de l'Hospital.

El 1958 es creà un Col·legi Major Universitari a l'Hospital i s'habilità tota l'ala dreta del Pavelló de l'Administració per a instal·lar-lo: totes les seves dependències es transformaren en dormitoris, sales d'estudi, sales d'esbarjo, i fins i tot una petita capella. La construcció original va patir un canvi brutal en afegir noves plantes a la seva estructura, i la Biblioteca també en va patir les conseqüències en quedar dividida en dos pisos. Malgrat tot, continuà exercint com a Biblioteca Central Mèdica fins el 1969, quan aquesta es traslladà al Pavelló Central, en uns espais que antigament havia ocupat el menjador del convent de les Germanes Hospitalàries. Així, la nova Biblioteca, molt més moderna i actualitzada, s'emplaçava en un lloc més cèntric dins el recinte de l'Hospital i amb un accés més directe per a les consultes. A la Biblioteca vella només hi restaren els llibres històrics de medicina i humanitats, destinats a la recerca històrica.

Alçat de l'ala del Pavelló de l'Administració destinada a Col·legi Major el 1958
(cliqueu)

El fet que la Biblioteca Central de Medicina se la conegués pel nom de Cambó ha creat al llarg dels anys un malentès, en donar a entendre que s'hi conservava el llegat de Francesc Cambó, cosa que no és certa.

L'antiga placa de la Biblioteca,
i el panell instal·lat actualment.

El 4 de novembre de 1946, Francesc Cambó i Batlle, per testament hològraf, deixà a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau la quantitat de dos milions de pessetes, la destinació de la qual havia de ser assessorada pels seus marmessors. Degut a algunes discrepàncies entre la família i l'Administració sobre la forma d'utilitzar aquesta suma, no va ser fins el maig de 1959 que s'acordà destinar-la a sufragar les obres d'habilitació del Col·legi Major, que passà a denominar-se Col·legi Major de la Fundació Cambó en homenatge al seu benefactor, nom que va dur fins que fou clausurat el 1973. El 26 de febrer de 1980, en un acte íntim al qual van assistir membres de l'Administració juntament amb la filla del polític, es va instal·lar una placa commemorativa a la porta de l'antiga Biblioteca de l'Hospital on s'hi llegia "Biblioteca Cambó".

Actualment, en eliminar-se el pis intermedi que havia dividit la sala des del 1959, aquesta ha recuperat el seu antic esplendor, la seva alçada i la seva dignitat, alhora que ha conservat el nom de Sala Cambó.


Visita virtual a la Biblioteca
 ►Abans de la rehabilitació
 ►Després de la rehabilitació

La creu de tanca

La tanca d'accés a l'Hospital des del Pavelló de l'Administració,
en una fotografia dels anys 1920.

Alçat de la garita amb la creu.
Dibuix de Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El treball de forja de les reixes d'entrada a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, dissenyades per Lluís Domènech i Montaner, és una mostra excel·lent d'aquesta tècnica que el modernisme recupera. L’accés a l’interior es fa per tres portes reixades situades al xamfrà, i separades entre sí per pilars de tres columnes coronats per un cos de maó carregat amb medallons esculpits en pedra dels escuts de Barcelona i de la Catedral. Les tres portes són coronades amb una creu patent, i la del mig, a més, està acompanyada per dos àngels que ens donen la benvinguda. De tot el conjunt també destaquen les línies en coup de fuet, les volutes i els remats. La forja és executada magistralment pel taller de serralleria de Josep Perpiñá, i lliurada el novembre de 1911.

Aquestes portes estan flanquejades per dos grans pilars coronats amb enormes esferes de pedra, sobre les quals trobem les representacions escultòriques que donen nom als Hospitals. A l’esquerra, sota un templet de tres columnes coronat per una cúpula revestida de mosaic per Mario Maragliano, la imatge de Sant Pau amb l’espasa i els evangelis, obra d'Eusebi Arnau. A la dreta, una columna helicoïdal estava rematada amb una preciosa creu obra de Pau Gargallo. Aquests pilars, pensats alhora com a garita pels guardes, compten amb una obertura de ventilació decorada amb la lletra G esculpida en pedra.


La Creu de Gargallo

El disseny que féu Domènech per a la creu era molt diferent del que finalment va executar Gargallo. L’arquitecte va dissenyar una creu decorada en baix relleu amb el tetramorf dels quatre evangelistes: l'àguila de Sant Joan al braç superior, el bou de Sant Lluc al de l'esquerra, el lleó de Sant Marc al de la dreta, i l'àngel de Sant Mateu a la base, tots ells a cos complet; Domènech no féu cap disseny per a la cara posterior.

Primer disseny de Domènech per a la creu (esquerra) i decoració definitiva (dreta).
(cliqueu)

Pressupost manuscrit de
Gargallo per a la creu.
(cliqueu)

Finalment, Gargallo va presentar un pressupost manuscrit on es detallava com s'havia de decorar la creu: 4 àngels; Verge amb el nen; 4 evangelistes; "adorno" (referint-se al monograma IHS, símbol de Jesús). Al mateix pressupost incloïa un petit dibuix de la cara anterior, on aquest cop els evangelistes només són representats pels caps del tetramorf, però dotats de volum. Els caps de l'àngel, l'àguila, el bou i el lleó foren realitzades el desembre de 1907; els àngels i la marededéu de la cara posterior, a l’octubre de 1908; i la creu pròpiament, el març de 1909.

El 26 de juliol de 1936, poc després d'esclatar la Guerra Civil, l'Hospital passà a ser administrat per la Generalitat i es convertí en Hospital General de Catalunya. El  18 de maig de 1937, el Consell Administratiu de l'Hospital General decidí retirar la creu de la tanca d'entrada i substituir-la per un altre símbol: una escultura amb forma de flama. El cert és que no se sap què va passar exactament amb la creu de Gargallo. Alguns han cregut que no va ser destruïda i que es va preservar soterrant-la prop del lloc on s'alçava. És per aquest motiu que, a finals de la dècada dels 1990, es va fer una recerca a la plaça d'entrada a l'Hospital, davant del Pavelló de l'Administració, tot i que sense resultats. El més probable es que la creu fos enderrocada i es destruís en caure; no era un bon moment per als senyals religiosos.

La flama que coronà el pinacle entre 1937 i 1995, un cop retirada.

La nova creu

Col·locació de la nova creu.
(cliqueu)

Des d'aquesta setmana, l'entrada de l'Hospital torna a tenir una creu; però no és una reproducció de la del genial escultor de Maella. En aquesta ocasió, l'autor ha plasmat el seu propi estil realitzant-ne una de més senzilla, i la meitat de gran que la original, amb les representacions dels evangelistes en la cara anterior i sense treballar la posterior. Potser el motiu és que no s'han conservat documents gràfics prou clars de la creu executada originalment, tot i que cal dir que Gargallo reflecteix clarament la decoració al seu pressupost.

Voldria ser romàntica i pensar que algun dia, en algun racó d'aquest Hospital o d'un magatzem oblidat, apareixerà aquella meravella que va presidir durant tan poc temps la façana principal, acompanyant Sant Pau en al·lusió al nom complet de l'Hospital: de la Santa Creu i Sant Pau.

(cliqueu)

La Sala d'Actes de l'Hospital

Esquerra: emplaçament de la Sala d'Actes en la secció transversal del Pavelló de
l'Administració. Dreta: detall de la Sala d'Actes, acolorida a partir del plànol original
(cliqueu per a veure-ho més gran)

 A la planta principal del edificio se llega por una gran escalera que reabre en vestíbulo central y que mide 14 por 12,60 metros y tiene 29 gradas, de anchura comprendida entre 5,30 y 2,40 metros. Desembarca esta en la planta principal en una ante-sala galería de 14 por 6 metros que forma el cuerpo central del edificio junto con el salón de actos, confencias o licitaciones que mide 14 por 10,80 metros de planta y 17,40 de altura ...

D’aquesta manera detallava l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, al Programa de memòria i plec de condicions del projecte d’Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, com havia de ser l’escala magna i l’accés a la sala més important del pavelló de l’Administració: la Sala d’Actes.

Voltes del sostre de la Sala d'Actes
(cliqueu)

Columna que sosté un dels
arcs i, darrera, l'arrambador
(cliqueu)

La primera sorpresa en entrar a l'espai ve donada per l'alçada i la magnificència de les voltes del sostre. Dos arcs de diafragma transversals el divideixen en tres seccions, cadascuna d'elles coronada per una successió de voltes cobertes de mosaic policromat. Els arcs de diafragma, de maó vist, estan perfilats per nervadures de pedra i decorats a intervals amb medallons quadrats carregats alternativament amb la G de Pau Gil i la creu patent. Sobre d'aquests, també trobem els escuts en pedra de Barcelona, de Catalunya i dels Hospitals.

Aquests arcs de diafragma no arrenquen del terra, sinó que estan sostinguts per quatre columnes exemptes recobertes de tessel·les ceràmiques de diferents colors, reproduint sempre motius florals, diferents per a cada columna. La decoració dels arrambadors, de mosaic ceràmic com les columnes, també reprodueix formes florals, i estan rematats per una sanefa de rajoles en relleu d'argila esmaltada en blanc, dissenyades per Francesc Madurell i executades per Pujol i Bausis.

Sobre la porta d'entrada des de l'avant-sala, hi trobem un baix relleu de Sant Jordi i el drac, coronat per l'escut de Catalunya timbrat d'un elm amb un drac. Custodien aquest baix relleu dos heralds sota dosseret i sobre columnes a banda i banda de la porta. El conjunt escultòric és obra de Pau Gargallo.

El Sant Jordi de Pau Gargallo
(cliqueu)

Capçalera de la Sala d'Actes
(cliqueu)

Al costat oposat de la porta, destaca el gran finestral amb vidres decorats, fets per la fàbrica de Rigalt, Granell i Cia, on s'hi representa l'escut de l’Hospital de la Santa Creu. A través seu es pot contemplar la bellesa del passeig central, amb els vuit pavellons d’infermeria, quatre a cada costat, i  al centre la Casa d’Operacions.

La sala està dominada per la seva capçalera, on trobem un arrambador de tessel·les de ceràmica vidriada que componen un mosaic simulant cortinatges estampats amb motius florals en  vermell, verd, blau, groc i daurat; rematat per cinc dosserets de pedra. A sobre s'hi troba una curiosa construcció arquitectònica en forma de galeria-capella, que s'obre a la sala a través de cinc arcs trilobulats. Sobre els tres arcs centrals trobem un gran relleu, també de Gargallo, que representa l’escut dels Hospitals reunits, coronat per un elm amb un drac i sostingut per dos àngels. Al voltant d'aquest relleu, un gran arc cec abraça els cinc arcs inferiors. Aquest està decorat alternant seccions de maó i dovelles de pedra decorades amb arabescos. Domènech es va inspirar per al seu disseny en la Puerta de San Esteban de Còrdova.

Però l'element més impactant d’aquest espai és segurament la traceria de pedra de la grada que, amb forma de U, ressegueix tres dels costats de la sala. Aquesta traceria consisteix en lletra gòtica, cal·ligrafia molt estimada per l’arquitecte, i s'hi llegeix el següent:

Ampareu Syor [Senyor] als benefactors y als asilats d’aquesta santa casa aixís en la terra com en lo cel e inspireu sentiments de caritat envers d’ella amen.

Traceria de la grada
(cliqueu)

Galeria elevada de la Sala d'Actes
(cliqueu)

A aquesta grada s'hi accedeix des d'una galeria oberta, situada directament sobre l'avant-sala. Està també dividida en tres espais, el central dels quals es troba just sota la torre del rellotge. Tot i que és difícil de veure des de baix, aquesta estança està presidida per un gran emblema dels dos hospitals sobre fons floral i emmarcat entre les dues inicials del benefactor Pau Gil, i a ambdós costats d’aquest dos escuts iguals de Catalunya, tot plegat executat magistralment en mosaic per Mario Maragliano. Sí son ben visibles des de la Sala d'Actes, en canvi, els dos grans arcs en maó vist i perfilats en pedra que, a mode de nervadura, es creuen al centre de la coberta per a formar una creu envoltada per quatre petxines revestides de mosaic policromat.


El mobiliari

El 16 de gener de 1930, Alfons XIII va declarar inaugurat l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau en un discurs fet a la Sala d’Actes. La Sala estava decorada amb catifes; el rei disposava d’una petita butaca, però la resta de personalitats estaven drets.

Acte d'inauguració de l'Hospital amb Alfons XIII
(cliqueu)

No va ser fins el mes de juny que, en motiu de la inauguració del VI Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana[*] –el primer que es va celebrar a l’Hospital–, fou estrenat el mobiliari i els llums de la Sala d’Actes, l'escala magna i el vestíbul.

Mobiliari estrenat en motiu del VI Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana

Mobles i Bronzes E. i A. Climent es va encarregar de la construcció de la taula presidencial i el cadiram. Els llums de ferro forjat i el fanalet de l’escala els va forjar la Casa Fló. Tot el conjunt fou dissenyat per Pere Domenech i Roura, fill i successor de l’arquitecte Lluís Domènech. La instal·lació elèctrica fou a càrrec de Melcior Cañardo.


La Pintura

Trasllat de les despulles de Santa Eulàlia des de l’Església
de Santa Maria del Mar a la Catedral, per Aleix Clapés
(cliqueu)

A l'extrem de la sala oposat a la presidència, trobem una magnífica obra pictòrica d'Aleix Clapés (1846-1920): Trasllat de les despulles de Santa Eulàlia des de l’Església de Santa Maria del Mar a la Catedral.

Clapés, artista polifacètic que tant pintava retrats com projectava mobles, va decorar desinteressadament el vestíbul i l’escala del Manicomi de Santa Creu, i va ser justament el 17 de desembre de 1920, mentre realitzava aquesta obra, que li sorprengué la mort. Assabentada la Molt Il·lustre Administració que la seva família tenia dificultats  econòmiques, i tenim en compte els beneficis amb què l’artista havia contribuït a favor de la Institució, van decidir comprar aquest quadre el 1921 pel preu de 4.000 pessetes. Degut a les seves grans dimensions, van decidir col·locar-la a aquesta sala.


El Sant Crist

El Sant Crist de Casa Rius

Un cop finalitzada la Guerra Civil i constituïda de nou la Junta de l’Hospital, es va prendre l’acord de restituir tots els crucifixos, i de realitzar un Sant Crist de grans dimensions amb baldaquí per a la Sala d’Actes. Aquesta comanda la van fer a la Casa Rius Arte Religioso, al càrrec d'una família de tradició escultòrica que va tenir continuïtat durant tres generacions: l’avi Claudio Garrich, el gendre Josep Rius i el fill Claudi Rius Garrich (1892-1977), possible autor de l’obra donada la coincidència de dates i per la gran influència que va tenir del seu professor, l’escultor Josep Llimona Bruguera, i que es reflecteix en aquesta escultura, mal atribuïda en alguns moments a aquest últim.

L’escultura, realitzada en imitació de metall, va ser col·locada a la galeria-capella de la capçalera de la Sala, darrere dels tres arcs centrals.

El Tapís

En un racó de la paret que queda a l'esquerra de la presidència hi havia un tapís, actualment en restauració, de la procedència del qual no es tenen notícies. Alguns antics treballadors de la casa el creuen un tríptic de l’església de l’antic Hospital de la Santa Creu. D’altres diuen que podria ser el pendó que tradionalment passejaven els empleats de la casa pel dia de Corpus. El que sí és indiscutible és la seva vinculació amb l'Hospital, com ho testifiquen els escuts que apareixen a banda i banda.

El Tapís d'origen desconegut
(cliqueu)

Avui la Sala d’Actes de l’Hospital ha estat objecte d’una acurada restauració, i ha esdevingut la Sala Domènech i Montaner en homenatge al seu creador i al del recinte que l'envolta. Us recomanem que, si en teniu ocasió, no us la perdeu!


Visita virtual a la Sala d'Actes
 ►Abans de la rehabilitació
 ►Després de la rehabilitació

El rellotge de la torre del Pavelló de l'Administració

La torre del rellotge.
Esboç original de
Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure'l més gran)

En el projecte arquitectònic per a la construcció dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau de l'any 1901, en un apartat on descriu el Pavelló de l’Administració, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner hi detalla el següent:

“Corona el cos central de l'edifici, la Torre Rellotge general de l’establiment, rematada per agulla de pedra, ferro i maó, amb agulla al cim”

La construcció del Pavelló de l'Administració començà a l'any 1902, i s'enllestí el 1911. En un contracte d’obres de 15 de febrer de 1910, dels senyors Grau i germans, es descriu la col·locació dels marcs de ferro de gran diàmetre per a les quatre esferes; però encara van haver de passar tretze anys, fins el 1923, per a la instal·lació de la maquinària del rellotge.

En sessió de 13 de febrer de 1923, la Molt Il·lustre Administració de l'Hospital, prèvia aprovació d'un pressupost per import de 17.500 pessetes, encarrega la construcció del rellotge de la torre al rellotger Emili C. Besses, amb domicili a la Ronda Universitat 37 de Barcelona, tal i com es pot llegir en les inscripcions de les dues campanes situades a l'interior de l'agulla, sota l'esfera.

La maquinaria mecànica, d'origen francès, s'anomenava "Comptoise" per bé que a Espanya era coneguda com a "Morez"; comptava amb campaneig de quarts, d'hores i repic de les hores. En el seu origen anava protegida dins d'una urna de vidre, damunt d'una bancada de ferro colat, gravats a ambdues bandes dos dragons alats daurats, vora la inscripció LD.O. A més, el seu pèndol tenia la particularitat que penjava de la paret d'obra i no pas del bastiment del rellotge, com era més habitual.

Maquinària "Comptoise" ("Morez") del rellotge de la torre de l'Administració.

L'emplaçament inicial de la maquinària del rellotge fou la galeria situada damunt la sala d'Actes, vint-i-cinc metres per sota de les campanes, cosa que provocava nombroses avaries pel desgast causat per la llargada de la seva transmissió -uns seixanta metres- força superior al normal.

El rellotge il·luminat.
(imatge de Marcel Germain)

Els rellotges de torre mereixen una atenció especial en el seu manteniment, i aquest no en va ser una excepció. Des de la seva instal·lació diferents rellotgers es van anar fent càrrec de la seva cura, i fins i tot s'ocupaven de donar corda cada dia als tres tambors: general, d'hores i de quarts. També hi va haver un temps en què aquest menester anava al càrrec del personal de l'Hospital, i particularment dels del servei de manteniment. Tanmateix, en ser un rellotge de torre i prestar un gran servei al barri que l'envoltava, l'Administració va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que es fes càrrec de les despeses que comportava. Aquestes demandes van tenir el seu fruit l'any 1942, quan la comissió permanent del Consistori aprovà un pressupost de 5.982 pessetes per al seu manteniment.

Però les contínues avaries es seguien donant a causa del seu emplaçament massa allunyat de les esferes. El 1952 es va reconstruir i ajustar totalment el gran mecanisme, que estava esgotat a causa del prolongat funcionament en condicions massa forçades; i encara més important, es va traslladar al replà que forma el primer graó de l'escala de cargol d’accés a la torre, més a prop de les campanes. A més, es va sol·licitar a l'Ajuntament una instal·lació elèctrica adequada, que permetés la il·luminació de les esferes i la connexió de l'enllumenat del rellotge amb el del carrer, com ja estava establert en altres barris de la capital.

L'any 1982 el rellotger Àngel Carod va substituir la vella maquinària per una de quars de fabricació pròpia i de gran precisió, que transmetia senyals elèctrics als motors que movien els martells de les campanes i al motor que mantenia el moviment de les busques a les esferes. Poc temps després es veuria obligat a desfer la seva obra. Així, el 27 de març del 1985 tant la maquinària antiga com la moderna es van desmuntar peça a peça des de la plataforma fins a l'agulla per a restaurar-les i preservar-les durant les obres de rehabilitació de la torre. La maquinària de quars es va reconstruir en el seu estat original, mentre que la vella maquinària històrica ha passat a formar part del patrimoni històric de l'Hospital.

El Pavelló de l'Administració

Secció transversal del Pavelló de l'Administració,
plànol original de Lluís Domènech i Montaner.

Lluís Domènech i Montaner va dissenyar el Pavelló de l'Administració per a albergar les dependències administratives de l'hospital-jardí que projectà, com fou l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Va ser el primer pavelló en construir-se, i les obres s'allargaren cinc anys, entre el 1905 i el 1910. Concebut com la porta d'entrada principal al recinte hospitalari, com a tal se'l dotà d'una magnificència que es deixa veure en la seva estructura tant com en la seva profusa decoració.

L'edifici està constituït per un cos central, d'on destaca especialment la torre del rellotge que el corona, flanquejat per dues ales laterals que abracen l'espai d'accés on es situa l'escalinata. Pel que fa a la decoració, cal destacar les escultures d'Eusebi Arnau a les cantonades dels cossos laterals i a l'escut de l'hospital que presideix l'entrada; els relleus de Pau Gargallo als contraforts i als pisos superiors del cos central; i els mosaics d'Història de l'Hospital obra de Francesc Labarta i Mario Maragliano resseguint el pis inferior dels cossos extrems, així com el treball de forja del tancament exterior.

Creu que coronava la garita a la
dreta de l'entrada, dibuix original
de Lluís Domènech i Montaner.

Com la resta de pavellons, al llarg del segle XX ha patit moltes modificacions, començant pels estralls causats durant la Guerra Civil, que va deixar per exemple una de les garites de guàrdia que flanquegen la reixa d'entrada sense la creu de pedra que la coronava. Amb tot, les modificacions més importants foren força posteriors, motivades per un aprofitament de l'espai més funcional. Aquestes actuacions, que buscaven augmentar els espais disponibles, comportaren la obertura de noves finestres, la intercalació de pisos entre els existents, i en general una modificació molt important dels espais interiors, que es deixa veure també a l'exterior.

Des de fa uns anys, s'està treballant en la recuperació de l'aspecte originari dels pavellons de l'Hospital, entre els quals també s'hi compta el de l'Administració. Els fons de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau contenen documentació que resulta indispensable per a fer-se una idea de l'aspecte original del Pavelló. L'Arxiu compta, per exemple, tant amb els plànols del projecte original com amb els plànols d'obra de Domènech i Montaner. Però més enllà d'això, moltes imatges del fons fotogràfic realitzades durant la seva construcció o poc després també són valuoses com a testimoni gràfic.

Aquestes fonts de primeríssima mà ens han permès reconstruir l'aspecte original del Pavelló de l'Administració en el model que us presentem, i que podeu contemplar des de tots els angles clicant la imatge de sobre.


Vegeu també:
La creu de tanca
La Sala d'Actes
La Biblioteca Mèdica
L'Arxiu i Secretaria
El rellotge de la torre
Les virtuts teologals de Gargallo i d'Arnau
Les escultures de les comunitats religioses