Cerca al bloc

10 de juliol de 2020

Les escultures de les comunitats religioses

En la decoració del Pavelló de l'Administració, Domènech i Montaner va voler retre homenatge a les comunitats religioses que històricament s'ocupaven dels malalts a l'Hospital de la Santa Creu. D'aquí que, a l'escala noble que arrenca del vestíbul, s'hi trobin les representacions escultòriques d'una germana i d'un germà de la Santa Creu, amb els seus hàbits tradicionals. Però les escultures que  veiem avui en dia no són les originals. Què va passar? I què se'n va fer, de les primeres escultures?

Escultures de les comunitats religioses de Santa Creu, avui dia.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Les comunitats masculina i femenina de Santa Creu, que estaven a les ordres de la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l'Hospital, es remunten al segle XVIII. La primera en fundar-se fou la comunitat femenina, el 9 de juliol del 1792, pel llegat del marquès de Llupià, amb el nom de "Senyores Germanes Infermeres dedicades al Servei dels Pobres de l'Hospital de Santa Creu de Barcelona". La comunitat masculina, amb el nom de "Germans Infermers de la Caritat", es constituí el 24 de març del 1784, fundada pel venedor de teixits Jaume Sayrols amb nou companys més, però no va rebre les seves constitucions per part de la MIA fins el 31 d'octubre del 1791.

Ambdues comunitats s'ocupaven de tenir cura dels malalts de l'Hospital, així com de les seves institucions filials, com l'Institut Mental, la Granja, i l'Hospital de Sant Llàtzer. Tot i que formalment seguien supeditats a la MIA de Santa Creu, els Germans també es van estendre a altres hospitals del Principat, com ara Mataró, Girona, Olot, o el manicomi de Salt.

En reconeixement a la tasca d'aquestes comunitats, Domènech encarrega les estàtues d'un germà i d'una germana de Santa Creu a l'escultor Pau Gargallo, que les executa el 1905. A la germana la representa amb hàbit de monja i un rosari penjant de la cintura; a la mà esquerra duu una tassa de caldo i a la dreta un flascó de medicina, en referència a les dues vessants de la cura al malalt. Al germà el representa amb hàbit llarg i sostenint un matràs de farmàcia.

Les escultures originals de la germana i el germà, obra de Pau Gargallo (1905)
(cliqueu).

Les Filles de la Caritat representades en un
dibuix d'Armand Gautier (1825-1894).
(cliqueu)
Però es va cometre un error de documentació amb l'hàbit, ja que en lloc del de les Germanes de Santa Creu, Gargallo hi va representar el de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, amb la seva característica toca alada. És probable, però, que l'error no fos de Gargallo, ja que és conegut que Domènech i Montaner era molt detallista i deixava poc marge als artistes que col·laboraven amb ell.

L'error, a més, fou doble, perquè una altra parella de religiosos amb les mateixes postures i els mateixos atributs estava representada a l'exterior, en una de les portes laterals del Pavelló de l'Administració des de la plaça d'entrada.

L'altra parella de religiosos, en una postal de l'època. Detall ampliat.
(cliqueu)

És possible que la confusió vingués pel fet que, efectivament, el 1790 la Molt Il·lustre Administració de l'Hospital de la Santa Creu va fer venir-hi de França un grup de Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül per a ocupar-se dels malalts. Però aviat van aparèixer els primers conflictes d'autoritat, ja que la comunitat de Barcelona depenia orgànicament de l'orde a França, i espiritualment dels pares paüls. Va ser llavors que l'Administració va decidir fundar una comunitat pròpia i dependent, si bé basada en el funcionament de la congregació francesa.

No es conserva gaire informació sobre aquesta qüestió, però el cas és que l'error no es va esmenar immediatament; segurament, perquè ni l'escultor ni l'arquitecte en van arribar a ser conscients. Cal tenir present que els pavellons construïts en la primera època (1902-1912) no van passar a mans de Santa Creu fins el 1913, quan, un cop acabats, la marmessoria de Pau Gil en va fer la cessió formal. Tampoc sembla que l'Hospital, després de prendre'n possessió, tingués pressa per a corregir-ho, com ho testimonia una postal posterior en què encara s'hi veu el conjunt original. Aquesta postal formava part d'una col·lecció que encarrega la pròpia MIA el 1929 per a recollir fons. Domènech i Montaner havia mort el 1923, i Gargallo vivia exiliat voluntàriament a París des del 1924.

Postal del vestíbul de 1929, part d'una col·lecció encarregada per la MIA. Detall ampliat.
(cliqueu)

A les Actes de la MIA no hi ha cap referència al canvi d'escultures, però aquest hagué de tenir lloc entre el 1929, últim testimoni gràfic de les escultures originals, i l'esclat de la Guerra Civil el juliol del 1936, data en què les congregacions han d'abandonar l'Hospital (quan les germanes hi tornen el 1939, ho fan amb un hàbit nou, diferent del tradicional; i els germans no hi tornaran mai més(*)). Però el més probable és que la substitució es dugués a terme abans de la proclamació de la II República el 14 l'abril del 1931.

Només pocs anys abans havien tingut lloc uns fets transcendentals per ambdues comunitats: el 16 de juliol del 1927, el papa Pius XI havia constituït la comunitat de germanes en congregació, sota el nom de "Congregació de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu"; i l'1 de gener de l'any següent, el mateix papa erigia la comunitat de germans en "Pia Associació de Germans de la Caritat de la Santa Creu". Va ser ja com a congregació que les Germanes es van traslladar al nou Hospital de Sant Pau, després de signar un conveni amb la MIA el 6 de juliol de 1928. Com que l'edifici del Convent encara no estava acabat, es van instal·lar provisionalment al Pavelló de l’Administració fins al trasllat definitiu, entre juliol i octubre de 1929. I segur que, mentre van ser allà, no els degué agradar veure's representades amb un hàbit que no era el seu.

La Germana Teresa Albà, amb l'hàbit
tradicional, en una imatge del 1931.
(cliqueu)
A partir d'aquell moment les comunitats, especialment les Germanes, aniran guanyant protagonisme en la vida de l'Hospital, fins al punt que l'11 de gener de 1931 s'hi succeeixen dos actes solemnes: per una banda, la imposició de la Creu de Beneficència a Teresa Albà, mare general de les Germanes Hospitalàries, amb motiu de les seves noces d’or al servei dels malalts de l’Hospital; i per l'altra, la benedicció per part del bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, de la rèplica de la creu existent a l’antic Hospital. És possible que també llavors es presentessin les noves escultures dels religiosos, com un acte més d'homenatge a les congregacions.

Com que no hi ha informació d'aquest encàrrec, tampoc sabem qui en va ser l'escultor, però en tot cas per l'estil de les imatges ja es veu que no fou Gargallo. Per altra banda, l'Administració tampoc li hauria pogut fer l'encàrrec, primer perquè ja vivia a París, i segon perquè no haurien pogut fer front al seu preu, segurament prohibitiu. I això suposava un problema, ja que si només substituïen les figures femenines, com sens dubte devia ser la intenció inicial, es notaria massa el canvi d'estil, però l'Hospital, amb problemes constants de manca de fons, tampoc es podia permetre encarregar quatre escultures per a substituir també els germans.

El problema, però, el van resoldre amb una solució molt imaginativa: es van retirar les dues figures femenines, i la de fora es va substituir per la figura masculina de dins, deixant la porta lateral exterior flanquejada pels dos germans hospitalaris de Gargallo, sostenint cadascun el seu matràs. Així, només calgué encarregar a l'escultor una parella de figures per a l'escala noble, amb la seguretat que entre elles guardarien el mateix estil.

Els germans de la Caritat de Gargallo, avui situats a la porta lateral est de la
plaça d'entrada (a la dreta, l'original; a l'esquerra, el traslladat des de l'escala noble).
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu)

Pel que fa a les noves escultures, la figura de la germana presenta la mateixa postura que la original, també sostenint una tassa de caldo i un flascó, i el canvi més substancial és l'hàbit, notòriament a la toca. En canvi, el germà manté l'hàbit, però per algun motiu, en lloc de subjectar un matràs de farmàcia, se'l va representar amb un llibre a la mà dreta, i l'esquerra sobre el pit.

No sabem què se'n va fer, de les escultures de les monges paüles, però vistes les cròniques necessitats econòmiques que patia l'Hospital, és molt probable que en venguessin la pedra a pes. Potser algun dia apareixeran en alguna col·lecció particular, o potser no ho sabrem mai...

* De fet, després de la guerra, els germans van treballar a l'Institut Mental fins el 25 de març del 1970, quan l'orde s'uní als germans camils to creant-se la "Pia Unió de Germans Missioners dels Malalts Pobres sota l'Advocació de Sant Camil i la Santa Creu".

26 de juny de 2020

La recaptació d'almoines a Santa Creu:
Els baciners

Al llarg dels segles, una de les missions que més han preocupat als Administradors de l’Hospital de la Santa Creu des de la seva fundació el 1401, ha estat la cerca de mitjans econòmics per a la seva subsistència.

Els privilegis concedits per reis i papes, les herències i els testaments atorgats al seu favor no sempre van ser suficients per poder continuar amb la labor d’assistència als malalts i acollits. Per tant, sovint s’havia d’apel·lar a la caritat dels ciutadans de Catalunya a través de crides en les que es demanaven almoines a favor de l’Hospital.

Baciner del segle XVII
(cliqueu per a veure'l més gran)
Per a regular aquesta recaptació, la Institució va crear la figura dels baciners: homes nobles o notables nomenats per la Molt Il·lustre Administració, que els lliurava un document acreditatiu del seu nomenament del qual penjava un segell de plom amb l’escut de l’Hospital. El seu peculiar nom venia donat per la bacina que duien i en la qual es dipositaven els donatius.

En arribar a la seva destinació, els baciners s’havien de presentar al mossèn i al batlle expressant el seu desig de fer una col·lecta. Llavors es tocaven les campanes per anunciar-ne la presència als habitants del poble, i a continuació, bacina en mà, recorrien els carrers a cavall –els baciners sempre disposaven d’una cavalleria–, tot tocant una campaneta com avís i recollint les almoines que se’ls oferien, tant monetàries com en especies, i sempre amb el document acreditatiu a la mà per a demostrar-ne la legalitat. Si a més aquell dia coincidia amb un festiu, el rector proclamava a l’església les indulgències concedides als qui havien fet la seva contribució.

Nomenament de baciner a nom de Joan Serra,
amb el segell de l'Hospital, 1660
(cliqueu)
Aquests personatges comptaven amb els mateixos privilegis de salvaguarda que, des del segle XV, havien estat atorgats als oficials de la Casa de Santa Creu pels reis Ferran d’Antequera, Alfons el Magnànim, la seva esposa Maria, Joana I, Carles I i Felip II de Castella.

Sota la protecció dels monarques, els baciners, eren francs de portatge de barca i barra (és a dir, estaven exempts de l’impost que des de l’alta edat mitjana es pagava pel pas de determinats llocs, per utilitzar un pont, i creuar rius en una embarcació), i també d’hostes (no estaven obligats a prendre part en accions de guerra); podien dur armes prohibides i ostentar les armes reials; no podien ser presos, marcats ni mutilats, ni ser obligats a tenir cap ofici a la ciutat o poble on exercien la seva funció.

Salvaguarda reial, s. XVI
(cliqueu)



Però l’ésser humà és feble, i molts d’aquells baciners que havien d’estimular la caritat a favor de l’Hospital van començar a fer-ho en el seu propi benefici. Els Administradors, decidits a acabar amb aquells abusos, van prendre una decisió potser no gaire encertada: arrendar la recaptació a tercers. Això, però, no agradava als possibles donants, que veien amb mals ulls que la seva aportació no anés a parar íntegrament a Santa Creu, i que una part quedés a mans de l’arrendatari. A partir de llavors, la figura del baciner va anar caient a poc a poc en decadència, fins a la seva desaparició definitiva a mitjans del segle XIX.




Els nous baciners

A finals dels anys 60 l’Hospital continuava amb els mateixos problemes econòmics que des del segle XV havien portat l’Administració de corcoll. La ciutat creixia i els malalts també, cosa que els obligava a fer una cerca contínua de mitjans de finançament. Així, l’any 1969 el doctor Carles Soler-Durall, Director General de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va tenir la iniciativa d’actualitzar l’antiga organització dels baciners.

La idea consistia que una personalitat rellevant de les diverses ciutats i pobles de Catalunya fos el portaveu a nivell de la seva localitat de les necessitats de l’Hospital, i qui centrés les captacions d’ajuts i donatius. La posada en marxa d’aquest programa implicava disposar d’una sèrie de persones amb una certa influència social, que en nom de l’Hospital farien arribar la seva crida a tots els racons de Catalunya.

Mitjançant el Departament de Relacions Públiques, es van contactar diferents personatges rellevants de la societat catalana, que el 15 de desembre de 1969 van signar de pròpia mà una crida sol·licitant ajut econòmic per l’Hospital. Aprofitant la campanya nadalenca d’aquell any, la missiva es va fer arribar al domicili de bona part dels catalans.

 
Carta dels nous baciners, 15 de desembre de 1969
(cliqueu)

Aquells baciners del segle XX van ser setze personatges prou coneguts, pertanyents al món artístic, literari i financer del moment:

  • Andreu Avel·lí Artís “Sempronio”, escriptor
  • Joan Capri, actor
  • Jaume Carner, banquer
  • Núria Feliu, cantant
  • Josep Maria Gironella, escriptor
  • Eusebi Güell, vescomte de Güell
  • Joan Antoni Maragall, polític i marxant
  • Josep Maria Mas Sardà, banquer
  • Quico Pi de la Serra, cantant i membre dels Setze Jutges
  • Josep Pla, escriptor
  • Andreu Ribera Rovira, polític i advocat
  • Pau Riera Sala, empresari i mecenes
  • Ramon Maria Roca Sastre, notari
  • Josep Maria Pi i Sunyer, advocat
  • Antoni Tàpies, pintor
  • Josep Vergés Matas, editor de Josep Pla.

Aquella va ser una bonica iniciativa, que va aplegar un grup de gent de móns diferents que, d’una forma més moderna però no menys efectiva, van arribar a la gent pietosa, tal i com segles enrere ho havien fet aquells homes que anaven de porta demanant “una gràcia de caritat per a l’Hospital”.

Article aparegut a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1970
(cliqueu)

12 de juny de 2020

L'Hospital d'en Marcús

Representació de l'Hospital d'en Marcús
amb el seu escut. "Llibre de Taula", 1674.
(cliqueu per a veure-ho més gran)
L'Hospital d'en Marcús es creà a Barcelona a mitjans del segle XII, cosa que el converteix en el més antic dels que després es fusionarien per a donar lloc a l'Hospital de la Santa Creu el 1401.

El seu fundador fou Bernat Marcús, un ric comerciant i banquer procedent d'una antiga nissaga de ciutadans de Barcelona. Se sap que un avantpassat seu havia estat fet presoner durant el saqueig de la ciutat per Almansor el 985, i fou posteriorment alliberat amb el pagament d'un rescat. Bernat Marcús va ser un personatge molt influent a la seva època. Es diu que era propietari d'una gran part de la muntanya de Montjuïc i de moltes cases dins la ciutat, i tot i no ser membre de la noblesa, va ser conseller de Ramon Berenguer IV. De fet, fins i tot figura com a testimoni en l'abdicació de la reina Peronella d'Aragó, esposa d'aquest, a favor del seu fill Alfons.

Una antiga llegenda explica la seva fortuna per un somni recorrent que tenia, en el qual un àngel li feia una revelació: "Si vas al pont de Narbona, faràs fortuna bona". Finalment, Marcús es decidí a fer el viatge a Narbona, però un cop allà, per més que es passejà amunt i avall pel pont, no hi va trobar cap senyal. Quan ja se n'havia cansat i es disposava a tornar a casa, se li acostà un home encuriosit, que li preguntà per què passejava tan insistentment pel pont. Marcús li explicà com havia vingut de molt lluny ofuscat pel seu somni, a la qual cosa l'home li respongué: "Si jo també fes cas dels somnis, ara mateix estaria a Barcelona, perquè tot sovint somio que un àngel em diu que me'n vagi a casa d'un tal Marcús i excavi sota la volta de la seva escala, on hi ha un tresor de monedes d'or. Creieu que per un somni així hauria de fer un viatge tan llarg?". En sentir això, Marcús se n'acomiadà i va tornar a casa tan ràpid com va poder. En arribar-hi, va excavar sota l'escala i, efectivament, hi va trobar el tresor de monedes d'or. Agraït per la revelació, es va decidir a aixecar un hospital per als desvalguts.

Tot i la inversemblança de la llegenda, el que sí és cert és que el 1147, el bisbe Guillem de Torroja autoritza Bernat Marcús a construir un hospital per a pobres i pelegrins en un alou de fora la muralla de la ciutat, del qual fa donació. Les obres, però, no s'inicien fins el 1166, quan el comerciant institueix el llegat per a la construcció de l'hospital. Marcús mor el 6 de juny d'aquell mateix any, però les obres continuen de la mà dels seus fills Bernat i Ramon, i com a màxim el 1188 ja haurien acabat.

L'Hospital s'aixecava al burg de la Bòria, a la vora del camí que sortia de la porta oriental de la ciutat, o Via Francisca (camí de França, actual carrers Bòria, Corders i Carders), al punt on aquesta es bifurcava amb el Camí del Mar (actual carrer Montcada), i constava d'un alberg de peregrins, un hospital per a pobres, i un cementiri amb la seva capella mortuòria. Tot i que es construí en un burg fora de la ciutat, al segle XIII, amb la construcció d'una nova muralla, quedà dins del nou recinte emmurallat.

L'Hospital d'en Marcús a la Barcelona del segle XII.
(cliqueu)

A banda d'atendre pobres i pelegrins, sabem que l'Hospital també s'ocupava dels infants que hi eren abandonats, ja que se sap que en un moment donat els seus administradors van acudir al rei per a evitar l'abús al respecte: sembla ser que algunes mares hi deixaven els fills, i immediatament després es presentaven per a criar-los cobrar de l'Hospital com a dides, i un cop criats els reclamaven de nou com a fills. Davant d'aquesta problemàtica, el rei determinà que en aquests casos, els diners del didatge es reemborsessin a l'Hospital.

La principal font d'ingressos de l'Hospital eren les donacions i llegats que rebia, i que eren gestionats pel Consell de Cent. També va rebre el suport de les autoritats laiques i eclesiàstiques, com una butlla del papa Benet XII de 1335 que concedia indulgències a qui contribuís al funcionament de la institució. Al Llibre de Privilegis de l'Arxiu també es conserva la transcripció de dos privilegis reials concedits a l'Hospital d'en Marcús: el primer, de Pere el Cerimoniós el 1383 pel qual els oficials i els animals de càrrega de l’Hospital estaven exempts del "dret de barra", una taxa que es pagava in situ als principals camins del país per tal de finançar-ne el manteniment; el segon, de Martí l'Humà el 1400 pel qual s'atribueixen a l'Hospital els béns dels malalts que hi morin. Aquest privilegi serà reprès per l'Hospital de la Santa Creu, al qual s'incorpora el d'en Marcús quan aquell es funda el 1401.

Precisament amb la fundació de Santa Creu, la capella mortuòria, única edificació de l'Hospital que encara es conserva, quedà en desús, i es convertí en la seu de la Confraria dels Correus a Cavall i a Peu de Barcelona. Aquesta confraria fou l'organització de l'ofici postal més antiga coneguda a Europa, sancionada oficialment pel rei Alfons el Magnànim el 1417. És probable que fos llavors quan la capella passà a dedicar-se a Sant Cristòfol, patró dels caminants a la Corona d'Aragó.

Mare de Déu de la Guia.
(cliqueu)
La capella d'en Marcús tornà a canviar d'advocació a finals del segle XVIII, quan s'hi traslladà la imatge de la Mare de Déu de la Guia procedent d'una capella reial desapareguda a prop del Portal Nou de la muralla medieval. A partir d'aquell moment, la Confraria de Correus també l'adoptà com a patrona. Encara avui dia, la capella continua dedicada a la Mare de Déu de la Guia.

La Confraria dels Correus a Cavall i a Peu de Barcelona es va mantenir fins a principis del segle XIX, i fins llavors era des de la Capella d'en Marcús que es beneïen els correus a cavall i a peu abans de sortir de la ciutat. Entre els confrares a cavall, que no es podien esperar per a rebre la benedicció, es va estendre el costum de fer espetegar la xurriaca en passar per davant de la capella, com a forma de salutació a la seva patrona: la Mare de Déu de la Guia.

Planta de la Capella d'en Marcús als quarterons de Garriga i Roca[*]
(cliqueu)

La capella és tot el que queda avui en dia de l'Hospital d'en Marcús. Es tracta d'un edifici romànic de planta rectangular, i teulada a dues aigües, molt transformat al llarg del temps. La façana principal, la teulada, les finestres i el campanar d'espadanya es van refer durant el segle XIX, època en què també s'hi afegí un segon pis (que s'eliminà en una restauració l'any 1954). D'aquesta època data també la decoració neoclàssica de l'interior. La reixa de l'entrada data del 1916-1917, mentre que el ràfec s'afegí a la restauració del 1954, reutilitzant unes bigues del segle XIV que s'hi descobriren.

Tot i que originalment era un edifici exempt, actualment només queden lliure la façana principal, oberta al carrer Carders, i el mur lateral que dóna a la Placeta d'en Marcús (probable ubicació del cementiri de l'Hospital). Ambdós presenten el típic fris d'arquets típics de tradició romànica llombarda.

Aspecte actual de la Capella d'en Marcús.
(cliqueu)

29 de maig de 2020

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (III)

Construcció i decoració

En entrades anteriors hem vist fins a quin punt els postulats higienistes estan presents en el disseny que fa Domènech i Montaner dels espais destinats als malalts de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Però la influència de l’higienisme també es manifesta en els sistemes constructius, així com en els materials emprats.

Al projecte d’Hospitals reunits de Domènech i Montaner s’enllacen de tal manera l’estructura, la construcció i al decoració de les sales de l’Hospital, que s’hi consideren com un únic concepte. És a dir, que construïda una sala, aquesta ja queda decorada pels seus propis materials de construcció. Així, per exemple, les parets exteriors es construeixen de maó, que queda a la vista com a element decoratiu. Però en realitat aquestes parets són buides, formades per un entreteixit de murets de 15 cm de gruix, que deixen tot un seguit de conductes al seu interior que serveixen per a l’aïllament, la ventilació, la calefacció, etc., i que ja hem tractat. En els espais destinats a acollir malalts, però, Domènech admet la necessitat del revestiment de rajoles per motius higiènics, com veurem.

Voltes recobertes de rajola del pavelló de la Mercè.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Per a cobrir les àmplies dimensions de la sala, Domènech busca una estructura que resulti higiènica i lluminosa. Descarta l’ús de tirants vistos per ser poc asèptics, així com la volta de canó, perquè en arrencar de molt avall de les parets, deixaria l’espai superior sense aire ni llum exterior directa. Al final es decanta per la volta catalana[*], que deixa a la vista una superfície llisa i contínua, sense arestes, cosa que en facilita la neteja i la desinfecció.

Per a cobrir la sala de malalts, doncs, disposa un seguit d’arcs doblers rebaixats entre finestra i finestra, que defineixen sengles trams que es cobreixen amb una volta catalana de canó. Amb aquesta configuració, es deixa espai per a les finestres altes i s’assegura una bona entrada de llum natural.

Seccions d'un pavelló de malalts: arcs doblers (taronja) i els trams de volta catalana entre ells (groc).
(cliqueu)

Els arcs doblers es recobreixen amb rajola llisa de 10 x 20 de color verd, i els angles, amb rajola corba per a eliminar arestes i racons on es pugui acumular la brutícia. Pel que fa a les voltes catalanes, les veiem cobertes amb rajoles petites (també de 10 x 20 cm) que s’adapten amb facilitat a les formes, i els seus dibuixos senzills de color verd i blanc contribueixen a crear una atmosfera relaxant. Però tornant al tema de la decoració a partir dels materials de construcció, hem de dir que aquestes rajoles no són un recobriment, sinó part estructural: de fet, aquestes petites rajoles, fortes i gruixudes, constitueixen el primer full de la volta catalana, tot contribuint a la seva estabilitat.

Rajoles de les voltes de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)

La decoració de la sala es recolza únicament i exclusiva en el revestiment de rajoles, que crea grans superfícies llises molt fàcils de netejar i de desinfectar. En el cas de les parets, les rajoles són de 20 x 20, i es col·loquen inclinades 45 graus. Són llises, de tonalitats suaus, excepte a les sanefes de motius vegetals que trenquen la uniformitat de la superfície a mitja altura. Tant aquestes sanefes com les rajoles de les voltes són diferents a cada pavelló, però tenen en comú que aporten una nota de contrast a l’interior asèptic dels pavellons.


Sanefes de rajoles de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)


A les sales d’aïllament, també trobem el recobriment integral de rajoles, però aquestes són totalment llises, si bé d’un to verdós molt suau que aporta certa serenor. A la sala de dia en canvi, la decoració ceràmica arriba a ser-hi exuberant, especialment a la volta, també diferent a cada pavelló.

  
Volta de la rotonda de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i Sant Rafael (dreta).
(cliqueu)

Per últim, un comentari sobre el paviment, format per rajoles hexagonals de gres ceràmic de color crema. Aquest material s'escollí precisament per la seva resistència a l’ús i per la seva fàcil neteja.


15 de maig de 2020

Un jardí de repòs per a l'Hospital

Portada del projecte
Els jardins de l’Hospital sempre han estat un punt de trobada per malalts i empleats. Un pulmó d’aire fresc pels ingressats, si el seu estat els permetia sortir de les sales per a passejar, i també pels propis treballadors, que com a part de la seva rutina els gaudien quan es desplaçaven d’un pavelló a l’altre.

El 26 de juliol de 1936 es constituïa la Junta Administrativa de l’Hospital General de Catalunya, nom que duria l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau al llarg dels tres anys del conflicte en ser confiscat per la Generalitat de Catalunya. Van ser moltes les decisions que es van prendre aquells primers mesos. Una d’elles va ser la creació d’un jardí de repòs pels convalescents.

El jardins i els passeigs de l’Hospital eren un formiguer d’ambulàncies, de ferits i de malalts, i això feia impossible que complissin la missió terapèutica per la que s’havien dissenyat. Per a situar-hi aquest petit “recés de pau”, es van destinar uns terrenys allunyats de l'activitat assistencial, darrere del Pavelló Bloc (nom que en aquell temps es donà al de Sant Carles i Santa Francesca).

Nicolau Maria Rubió i Tudurí
La Junta Administrativa va sol·licitar al cap de Parcs i Jardins de l’Ajuntament, Nicolau Rubió i Tudurí, que es fes càrrec del projecte. Alhora, li demanava que també tingués cura de la resta dels jardins, que en aquells moments es trobaven en molt mal estat.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí havia nascut a Maó el 1891. Quan tenia sis anys, el seu pare, que era militar, va ser ascendit a comandant i tota la família es va traslladar a Barcelona. Home polifacètic, Rubió va ser arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista, dramaturg, periodista i traductor. El 1915 es va graduar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i l'any següent n'obtingué el títol. Fou deixeble de Francesc d’Asís Galí i de Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser professor d’arquitectura de jardins a l’Escola Superior dels Bells Oficis, i el 1917 fou nomenat director de Parcs i Jardins de Barcelona, càrrec que va ostentar al llarg dues dècades fins al seu exili a París el 1937.

Entre d’altres, va dissenyar els jardins de la Muntanya de Montjuïc (conjuntament amb Forestier), els del Parlament de Catalunya, els de Santa Clotilde de Lloret de Mar, els del Palau Reial de Pedralbes, i els del Turó Park.

Un racó del parc del Palau de Pedralbes, dissenyat per Rubió i Tudurí.
(cliqueu per a veure'l més gran)

El 17 d’octubre Rubió presentà al regidor d’Urbanització i Obres Públiques un ambiciós projecte pel Jardí de Repòs, on hi figuraven 2 fonts i 14 boques de rec, arbustos, parterres de flors, 74 arbres i 41 bancs d’obra vista de diverses mides. El pressupost de tota l’obra ascendia a la quantitat de 67.748,37 pessetes, però la Comissió Municipal d’Urbanització no ho va aprovar, tot al·legant que no es podia fer càrrec de la despesa perquè l’Hospital pertanyia a la Generalitat de Catalunya i no a l’Ajuntament.

Projecte de Rubió i Tudurí per al Jardí de Repòs.
(cliqueu)

El President de la Junta Administrativa de l’Hospital General, el Dr. Tomàs Tusó que alhora era regidor d’Higiene i Sanitat de l’Ajuntament, va iniciar gestions amb el consistori a fi que rectifiquessin la seva decisió. Aquestes van resultar fructíferes i, seguint instruccions verbals, Rubió presentà un nou pressupost més reduït, per import de 18.955,08 pessetes, aprovat el 3 de desembre de 1936 i corroborat al dia següent per l’alcalde Carles Pi i Sunyer. De les seves partides se n’havien eliminat les fonts i els arbres, i els bancs, que van quedar en 10, serien d’una sola mida i estarien fets de fusta i ferro en lloc de pedra.

 
Primer i segon pressupostos per al Jardí de Repòs.
(cliqueu)

Per acord del Comitè Permanent d’Obres Públiques de 27 de novembre de 1936, s’adjudicaren les obres a la casa “Material y Obras”, que començà la construcció el 7 de gener de 1937. Però en col·lectivitzar-se el seu personal, i sense cap justificació, l’empresa abandonà els treballs. Malgrat les gestions que la inspecció de l’obra va fer amb els treballadors per aconseguir el compliment de l’adjudicació, aquesta no es va reprendre. Només s’havien dut a terme quatre de les partides, per un import de 4.955,40 pessetes.

Davant de l’incompliment del contracte, el 4 de març de 1938 el Comitè Permanent va acordar rescindir el contracte amb l’empresa adjudicatària. Ramon Reventós i Farrarons, nou cap de Parcs i Jardins, va emetre un informe pel qual el seu servei procediria a acabar els treballs, tot destinant-hi la quantitat restant del pressupost inicial: 13.989,38 pessetes. El Jardí de Repòs s’hauria d’enllestir amb aquesta quantitat, sense més despesa.

Informe de Reventós i Farrarons.
(cliqueu)

Amb el temps, aquell jardí es va convertir en un bosquet de pi blanc (pinus halepensis), molt freqüent a la Mediterrània. Un petit oasi que servia d’esbarjo als malalts, als treballadors i als estudiants. Passejant entre la seva vegetació sempre hi podies veure alguna ovella pasturant. Aquestes pertanyien a l’estabulari de Cirurgia Experimental, edifici que es trobava en el seu indret.

L’any 1979, la Generalitat subvencionà una guarderia pels fills dels treballadors de l’Hospital, i el lloc més idoni per a instal·lar-la era on es trobava el bosquet. Per a la construcció de l’edifici i del jardí infantil, doncs, se’n van talar part dels arbres.

 
 
El jardí de repòs: localització del disseny de Rubió i Tudurí, i vistes aèries
del 1946 (jardí sense arbres), del 1956 (plantat de pi blanc)
i del 1994 (reduït per la construcció de la guarderia).
(cliqueu)

Encara uns anys més tard, en motiu de la visita del Papa Joan Pau II a l’Hospital, el que quedava del Jardí de Repòs es va veure afectat per l’habilitació d’una pista d’aterratge per a l’helicòpter que hauria de dur el Pontífex des de Montserrat per a beneir el recinte hospitalari. Aquell 7 de novembre de 1982 el mal temps va fer impossible el vol des de la serra, i finalment el Papa va haver de baixar en cotxe. La benedicció la féu directament des del vehicle que el duia a la Sagrada Família. Aquell heliport fallit es va reutilitzar com a aparcament de cotxes.

Per acabar, a partir del 1996, amb l’enderroc dels pavellons per a deixar lloc a la construcció del Nou Hospital de Sant Pau, el petit bosquet pensat com a Jardí de Repòs per a Convalescents va desaparèixer definitivament. Ja només ens en queda el record d’alguns romàntics que el van poder gaudir...

1 de maig de 2020

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (II)

Il·luminació natural, ventilació i calefacció

En una entrada anterior vam veure algunes de les solucions que Domènech adoptà en l'elaboració del seu projecte d'Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau per a integrar els postulats higienistes exposats per la comissió mèdica que l'assessorà. Aquestes consideracions anaven orientades a oferir als malalts unes condicions agradables, en uns espais el més nets, amplis, il·luminats i ventilats possible.

En el nostre clima, i amb els pavellons orientats convenientment, les sales de malalts ja resulten fresques a l'estiu i perfectament assolellades i temperades a l'hivern. I si a més es pot comptar amb un aireig natural, la calefacció i la ventilació artificials només són necessàries durant pocs dies a l'any.

Els dos tipus de finestres de la sala de malalts
(cliqueu per a veure-ho més gran)
A aquest efecte, les sales de malalts compten amb dos ordres de finestres. Les superiors, molt amples, són abatibles, i es poden obrir quan es consideri necessari per a sanejar l'atmosfera de la sala. El seu sistema d'obertura dirigeix l'aire entrant cap amunt; això, sumat a la seva posició elevada, evita corrents d'aire directes sobre els malalts. A més, aquestes finestres també van equipades per fora amb persianes de llibret ample, cosa que permet regular a la vegada l'entrada d'aire i de llum exterior, oferint si cal la possibilitat d'il·luminar l'estança amb llum indirecta que no molesti els pacients.

Les finestres inferiors, més llargues i estretes, es situen entre els llits, una mica més altes que aquests. La seva obertura és l'habitual de doble fulla, amb vidres i porticons. A més de regular l'entrada de llum (directa obrint les de la paret sud, més difosa obrint les del nord), aquestes finestres també busquen un efecte terapèutic, ja que ofereixen als malalts una vista dels jardins exteriors.

Respirador d'un pavelló de malalts
(fotografia de Robert Ramos)
A més de l'aireig ràpid a través de les finestres obertes, Domènech concep un sistema de ventilació natural "lent", per mitjà de canals d'aire que recorren el gruix del trespol per sota el nivell de terra. Aquests conductes s'obren pels dos extrems a sengles respiradors de les façanes laterals, en forma de rosetons lobulats, i també compten amb diverses obertures enreixades al terra de la sala, tant al centre com entre els llits, que es poden obrir segons les necessitats per a deixar-hi entrar l'aire fresc de l'exterior. En correspondència a aquestes obertures, a la part més alta de les voltes de la sala hi ha un seguit de sortides graduades que s'obren a les diverses xemeneies de tir que coronen la coberta, i per on s'expulsa naturalment l'aire viciat de l'interior.

Ventilació natural ràpida a través de les finestres, i lenta pels conductes:
fluxos d'entrada d'aire exterior (blau) i de sortida de l'aire viciat (marró)
(cliqueu)

A menor escala, aquest esquema es repeteix a les sales individuals d'aïllament del cos posterior, la volta de cadascuna de les quals també s'obre a xemeneies de ventilació que desemboquen als pinacles de la part alta de l'edifici.

Per a aquells moments de l'any en què la temperatura exterior desaconsella la ventilació natural, els pavellons també disposaven d'un altre sistema de conduccions pensat per a la calefacció i la renovació forçada de l'ambient. Per començar, cada pavelló comptava amb una presa d'aire general al jardí lateral, elevada sobre el terra, que penetrava per sota dels fonaments fins a l'espai destinat a calefacció, situat a la part posterior de la planta de semisoterrani. Un cop escalfat, l'aire s'impulsaria pel subsòl a través d'una canonada al llarg de tot el pavelló, de la qual es ramifiquen uns conductes menors cap a la base dels pilars de les façanes laterals. L'aire ascendiria per l'interior buit d'aquests pilars fins al nivell del terra de la sala de llits, d'on sortiria a través de les obertures enreixades que ja hem comentat més amunt. Els conductes encara continuarien, per l'interior de la paret, fins a les xemeneies de la coberta, per on s'expulsaria l'excedent d'aire calent que no fos necessari a la sala.

Sistema de calefacció: flux de distribució de l'aire calent (vermell),
sortida a la sala de malalts (taronja) i expulsió de l'excedent (marró)
(cliqueu)

La disposició d'aquests conductes era tal que en permetia la fàcil adaptació a diversos sistemes de calefacció, ja fossin centrals o independents per a cada pavelló: per vapor, per calorífer únic, o per a sistemes de radiadors a les sales.

Plànol d'instal·lació de la calefacció en un pavelló de malals (1909):
per a les conduccions s'aprofiten les canalitzacions i les sortides d'aire existents
(cliqueu)

17 d’abril de 2020

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (I)

El projecte original de Domènech i Montaner per als Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau està totalment amarat dels corrents higienistes que sorgiren a la segona meitat del segle XIX. Desenvolupades principalment per metges, aquestes teories denunciaven la manca de salubritat i d'higiene a les ciutats industrials, tot relacionant-les amb les altes taxes de mortalitat i les freqüents epidèmies.

Per al seu disseny, Domènech comptà amb l'assessorament d'una comissió tècnica especial, que elaborà una memòria on es recollien consideracions sobre els serveis que havia d'allotjar el nou hospital, però també sobre les condicions òptimes de ventilació i il·luminació naturals, la distribució dels malalts, etc. Aquesta comissió estava formada pel Dr. Bartomeu Robert, catedràtic de la Facultat de Medicina; el Dr. Emerencià Roig, membre de la Reial Acadèmia de Medicina; i el Dr. Joaquim Duran, metge de l'Hospital de la Santa Creu (Amb la mort dels Drs. Robert i Roig, els substituïren els Drs. Pere Esquerdo i Josep Góngora).

Bartomeu Robert, Emerencià Roig i Joaquim Duran.

Sobretot a l'hora de projectar els pavellons de malalts, Domènech i Montaner desenvolupà un seguit de solucions per a integrar les propostes de la comissió tècnica pel que fa a l'higiene i al benestar dels malalts ingressats. Amb aquesta entrada iniciarem una sèrie on veurem alguns d'aquests aspectes.


Dimensions i orientació dels pavellons de malalts

Pel que fa a les dimensions, en línia amb els hospitals moderns d'altres països, Domènech estableix una gran sala comuna rectangular, de 33,40 metres de llarg per 9 d'ample, amb capacitat per a 28 llits i un pas central entre ells. A més, per a dotar l'espai de proporcions més harmòniques i reduir la sensació d'enclaustrament, eleva el sostre a una alçada mitjana de 8,45 metres. Amb una sala d'aquestes dimensions, aconsegueix un volum d'aire per malalt –magnitud molt valorada pels higienistes– de 90,70 m³.

Recreació de la sala de malalts al pavelló de Sant Rafael.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Un altre espai dels pavellons d'infermeria als quals Domènech posa especial atenció és la sala de dia, l'espai dedicat a l'esbarjo dels convalescents i els malalts que puguin sortir del llit. En aquest espai hi poden menjar, o simplement estar-s'hi durant el dia. Per a aquesta funció, Domènech projecta una sala circular amb grans finestrals envidrats, de 7,80 metres de diàmetre i 9 metres d'alçada (lleugerament més alta, doncs, que la sala de llits). De nou, amb els finestrals i l'alçada de sostre es busca reduir la sensació de reclusió dels malalts.
Secció d'una sala de dia.
(cliqueu)

Per als casos en què s'ha de separar de la sala general algun malalt, per la causa que sigui, s'habiliten tres habitacions individuals d'aïllament a la part posterior del pavelló. Aquestes sales, de 4,65 × 3,40 metres i 5,40 metres d'alçada, representen uns 85,37 m³ de volum d'aire per al pacient, valor molt similar al de la sala comuna.

A banda de les dimensions, també és clau l'orientació que se'ls doni als edificis, ja que amb una bona orientació es pot aconseguir per mitjans naturals tant una bona il·luminació com una ventilació adequada. La millor orientació possible per a pavellons llargs i estrets com els d'infermeria, i la que acaba adoptant Domènech, és la que va d'est a oest.

Amb aquesta disposició, tot i que una de les façanes llargues (la que mira al nord) no té mai sol, en canvi la del sud està il·luminada tot el dia. A l'hivern, quan el sol va baix, els rajos solars que entren per les seves obertures arriben fins al fons de les sales; en canvi, a l'estiu, amb el sol més alt, la radiació és més obliqua i la llum penetra poc a l'interior. Al seu torn, les façanes menors només tenen algunes hores de llum a la sortida i a la posta de sol.

 
Incidència directa dels rajos solars a la sala de malalts:
al migdia del solstici d'hivern (esquerra) i al migdia del solstici d'estiu (dreta).
(cliqueu)

Pel que fa a la sala de dia i als espais d'aïllament, situats respectivament a un i altre extrem del pavelló, també s'orienten al costat sud, en la direcció del sol, pels mateixos motius. I per últim, per tal que aquestes condicions es donessin en tots els pavellons, Domènech també pensà a espaiar suficientment els pavellons perquè no es fessin ombra entre ells, i no es perdessin els beneficis de l'orientació escollida.

Projecció de les ombres dels pavellons de malalts
al migdia del solstici d'hivern (blau) i al migdia del solstici d'estiu (taronja)
(cliqueu)

3 d’abril de 2020

Els plànols de la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Domènech i Montaner: Esbós del cos central
del pavelló de l'Administració, 1909 ca.
(cliqueu per a veure'l a la plataforma)
Des de fa uns mesos, ja és possible consultar en línia la totalitat dels plànols de la construcció de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, elaborats per Lluís Domènech i Montaner i, després de la seva mort, pel seu fill Pere Domènech i Roura, entre 1901 i 1930. Aquests abasten, doncs, des del projecte original de Domènech i Montaner fins a les habilitacions dels darrers pavellons construïts.

Com ja sabem, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau fou possible per l'acord entre la marmessoria del banquer Pau Gil, que havia establert un llegat per a la construcció d'un Hospital de Sant Pau a Barcelona, i els Administradors de l'antic Hospital de la Santa Creu. I per tant, la seva construcció respon a dues fases ben diferenciades: la primera, a càrrec de la marmessoria de Pau Gil, que s'estén del 1901 al 1912, i la segona, ja en mans de l'Hospital de la Santa Creu, que comença el 1914 i s'allarga fins el 1930, quan l'establiment s'inaugura oficialment.

Mentre que la fase dominada per la marmessoria de Pau Gil mostra una gran organització, la fase corresponent a Santa Creu, un cop aquesta ja ha assumit els pavellons construïts per Sant Pau, és més conflictiva i presenta força llacunes. Per una banda, la gairebé crònica manca de recursos de la institució obligà a cercar finançament en benefactors privats, que sovint assumien directament la construcció de pavellons. Per l'altra, l'abandó del projecte original de Domènech i Montaner, sobretot a partir de la seva mort el 1923, obligà el seu fill Pere Domènech i Roura a projectar des de zero els nous pavellons, que són en general més sobris per a adaptar-se a les circumstàncies econòmiques.

Aquests contextos diferents condicionen tant la documentació que s'ha conservat com les seves tipologies. A grans trets, podem identificar-ne quatre:

  • Esborranys i documents preparatoris: esbossos preliminars, generalment a llapis, o altres documents preparatoris, com ara replantejos, estudis topogràfics, càlculs estructurals, etc. Els esbossos preliminars són especialment valuosos, perquè permeten reconstruir el procés creatiu, en reflectir assajos i solucions primerenques, i la seva transició fins al disseny final. No estaven pensats per a ser preservats, però per sort ens n'han arribat força.
Lluís Domènech i Montaner: Esbós preliminar del tancament
de la plaça d'entrada, 1901-1903 ca.
(cliqueu)

  • Plànols de projecte: plànols de caràcter més oficial, amb les plantes, alçats i seccions de cada pavelló que en defineixen el projecte arquitectònic. A més del projecte original complet que elabora Domènech i Montaner, en aquesta categoria també hi entren els projectes dels pavellons que Domènech i Roura dissenya en la segona fase constructiva, un cop abandonat el projecte original.
Lluís Domènech i Montaner: Hospital de Sant Pau. Pavelló
d'Observació, seccions, 1901-1903.
(cliqueu)

  • Plànols de detalls constructius i decoratius, o genèricament "plànols d’obra": esquemes d'elements concrets, a escala relativament gran, que s'elaboren segons avança l'obra per a servir de guia als proveïdors, contractistes o artistes encarregats de produir-los (croquis d'assemblatge d'estructures, especejaments d'elements escultòrics, disposició de sostres i cobertes, etc.). Aquests plànols, elaborats la majoria en paper vegetal, per a poder fer-ne còpies fàcilment, suposen més de la meitat de tots els plànols de la construcció.
Pere Domènech i Roura: Alçat i planta de les cornises del coronament de la
Casa de Convalescència. 1923-1929 ca.
(cliqueu)

  • Plànols i pressupostos d'habilitació: els produeix Pere Domènech cap a finals de la segona fase constructiva, quan Santa Creu ja ha de començar a acollir malalts i serveis mèdics. Es tracta de documentació relativa a l'habilitació dels pavellons un cop conclosa l'obra arquitectònica: adaptació d'espais, instal·lacions, equipaments, maquinària, etc.
Pere Domènech i Roura: Planta dels envans i les portes del dispensari
de Raigs X al soterrani de Sant Rafael, 1929 ca.
(cliqueu)

Els plànols de la construcció, 2.440 en total, es conserven agrupats en carpetes per pavelló, independentment de la seva tipologia. Només els plànols del projecte original es conserven en dues carpetes, juntament amb la resta de volums, a la seva caixa de fusta original.

Tots aquests plànols es poden consultar des del passat mes de juliol, a través de la plataforma AtoM de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, des de la pàgina web del propi Arxiu o directament a l’adreça http://santpau.molecula-gia.com.

Des d'aquest enllaç podreu veure, entre d'altres, el projecte original de Domènech i Montaner, els esborranys i solucions preliminars descartades, els projectes dels pavellons que no es construïren segons el disseny original, els diversos detalls constructius i decoratius, o l'habilitació i l'equipament dels diversos pavellons. Disfruteu-ho!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...