Cerca al bloc

29 de maig de 2020

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (III)

Construcció i decoració

En entrades anteriors hem vist fins a quin punt els postulats higienistes estan presents en el disseny que fa Domènech i Montaner dels espais destinats als malalts de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Però la influència de l’higienisme també es manifesta en els sistemes constructius, així com en els materials emprats.

Al projecte d’Hospitals reunits de Domènech i Montaner s’enllacen de tal manera l’estructura, la construcció i al decoració de les sales de l’Hospital, que s’hi consideren com un únic concepte. És a dir, que construïda una sala, aquesta ja queda decorada pels seus propis materials de construcció. Així, per exemple, les parets exteriors es construeixen de maó, que queda a la vista com a element decoratiu. Però en realitat aquestes parets són buides, formades per un entreteixit de murets de 15 cm de gruix, que deixen tot un seguit de conductes al seu interior que serveixen per a l’aïllament, la ventilació, la calefacció, etc., i que ja hem tractat. En els espais destinats a acollir malalts, però, Domènech admet la necessitat del revestiment de rajoles per motius higiènics, com veurem.

Voltes recobertes de rajola del pavelló de la Mercè.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Per a cobrir les àmplies dimensions de la sala, Domènech busca una estructura que resulti higiènica i lluminosa. Descarta l’ús de tirants vistos per ser poc asèptics, així com la volta de canó, perquè en arrencar de molt avall de les parets, deixaria l’espai superior sense aire ni llum exterior directa. Al final es decanta per la volta catalana[*], que deixa a la vista una superfície llisa i contínua, sense arestes, cosa que en facilita la neteja i la desinfecció.

Per a cobrir la sala de malalts, doncs, disposa un seguit d’arcs doblers rebaixats entre finestra i finestra, que defineixen sengles trams que es cobreixen amb una volta catalana de canó. Amb aquesta configuració, es deixa espai per a les finestres altes i s’assegura una bona entrada de llum natural.

Seccions d'un pavelló de malalts: arcs doblers (taronja) i els trams de volta catalana entre ells (groc).
(cliqueu)

Els arcs doblers es recobreixen amb rajola llisa de 10 x 20 de color verd, i els angles, amb rajola corba per a eliminar arestes i racons on es pugui acumular la brutícia. Pel que fa a les voltes catalanes, les veiem cobertes amb rajoles petites (també de 10 x 20 cm) que s’adapten amb facilitat a les formes, i els seus dibuixos senzills de color verd i blanc contribueixen a crear una atmosfera relaxant. Però tornant al tema de la decoració a partir dels materials de construcció, hem de dir que aquestes rajoles no són un recobriment, sinó part estructural: de fet, aquestes petites rajoles, fortes i gruixudes, constitueixen el primer full de la volta catalana, tot contribuint a la seva estabilitat.

Rajoles de les voltes de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)

La decoració de la sala es recolza únicament i exclusiva en el revestiment de rajoles, que crea grans superfícies llises molt fàcils de netejar i de desinfectar. En el cas de les parets, les rajoles són de 20 x 20, i es col·loquen inclinades 45 graus. Són llises, de tonalitats suaus, excepte a les sanefes de motius vegetals que trenquen la uniformitat de la superfície a mitja altura. Tant aquestes sanefes com les rajoles de les voltes són diferents a cada pavelló, però tenen en comú que aporten una nota de contrast a l’interior asèptic dels pavellons.


Sanefes de rajoles de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i la Mercè (dreta).
(cliqueu)


A les sales d’aïllament, també trobem el recobriment integral de rajoles, però aquestes són totalment llises, si bé d’un to verdós molt suau que aporta certa serenor. A la sala de dia en canvi, la decoració ceràmica arriba a ser-hi exuberant, especialment a la volta, també diferent a cada pavelló.

  
Volta de la rotonda de Sant Salvador (esquerra), Sant Leopold (centre) i Sant Rafael (dreta).
(cliqueu)

Per últim, un comentari sobre el paviment, format per rajoles hexagonals de gres ceràmic de color crema. Aquest material s'escollí precisament per la seva resistència a l’ús i per la seva fàcil neteja.


15 de maig de 2020

Un jardí de repòs per a l'Hospital

Portada del projecte
Els jardins de l’Hospital sempre han estat un punt de trobada per malalts i empleats. Un pulmó d’aire fresc pels ingressats, si el seu estat els permetia sortir de les sales per a passejar, i també pels propis treballadors, que com a part de la seva rutina els gaudien quan es desplaçaven d’un pavelló a l’altre.

El 26 de juliol de 1936 es constituïa la Junta Administrativa de l’Hospital General de Catalunya, nom que duria l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau al llarg dels tres anys del conflicte en ser confiscat per la Generalitat de Catalunya. Van ser moltes les decisions que es van prendre aquells primers mesos. Una d’elles va ser la creació d’un jardí de repòs pels convalescents.

El jardins i els passeigs de l’Hospital eren un formiguer d’ambulàncies, de ferits i de malalts, i això feia impossible que complissin la missió terapèutica per la que s’havien dissenyat. Per a situar-hi aquest petit “recés de pau”, es van destinar uns terrenys allunyats de l'activitat assistencial, darrere del Pavelló Bloc (nom que en aquell temps es donà al de Sant Carles i Santa Francesca).

Nicolau Maria Rubió i Tudurí
La Junta Administrativa va sol·licitar al cap de Parcs i Jardins de l’Ajuntament, Nicolau Rubió i Tudurí, que es fes càrrec del projecte. Alhora, li demanava que també tingués cura de la resta dels jardins, que en aquells moments es trobaven en molt mal estat.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí havia nascut a Maó el 1891. Quan tenia sis anys, el seu pare, que era militar, va ser ascendit a comandant i tota la família es va traslladar a Barcelona. Home polifacètic, Rubió va ser arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista, dramaturg, periodista i traductor. El 1915 es va graduar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i l'any següent n'obtingué el títol. Fou deixeble de Francesc d’Asís Galí i de Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser professor d’arquitectura de jardins a l’Escola Superior dels Bells Oficis, i el 1917 fou nomenat director de Parcs i Jardins de Barcelona, càrrec que va ostentar al llarg dues dècades fins al seu exili a París el 1937.

Entre d’altres, va dissenyar els jardins de la Muntanya de Montjuïc (conjuntament amb Forestier), els del Parlament de Catalunya, els de Santa Clotilde de Lloret de Mar, els del Palau Reial de Pedralbes, i els del Turó Park.

Un racó del parc del Palau de Pedralbes, dissenyat per Rubió i Tudurí.
(cliqueu per a veure'l més gran)

El 17 d’octubre Rubió presentà al regidor d’Urbanització i Obres Públiques un ambiciós projecte pel Jardí de Repòs, on hi figuraven 2 fonts i 14 boques de rec, arbustos, parterres de flors, 74 arbres i 41 bancs d’obra vista de diverses mides. El pressupost de tota l’obra ascendia a la quantitat de 67.748,37 pessetes, però la Comissió Municipal d’Urbanització no ho va aprovar, tot al·legant que no es podia fer càrrec de la despesa perquè l’Hospital pertanyia a la Generalitat de Catalunya i no a l’Ajuntament.

Projecte de Rubió i Tudurí per al Jardí de Repòs.
(cliqueu)

El President de la Junta Administrativa de l’Hospital General, el Dr. Tomàs Tusó que alhora era regidor d’Higiene i Sanitat de l’Ajuntament, va iniciar gestions amb el consistori a fi que rectifiquessin la seva decisió. Aquestes van resultar fructíferes i, seguint instruccions verbals, Rubió presentà un nou pressupost més reduït, per import de 18.955,08 pessetes, aprovat el 3 de desembre de 1936 i corroborat al dia següent per l’alcalde Carles Pi i Sunyer. De les seves partides se n’havien eliminat les fonts i els arbres, i els bancs, que van quedar en 10, serien d’una sola mida i estarien fets de fusta i ferro en lloc de pedra.

 
Primer i segon pressupostos per al Jardí de Repòs.
(cliqueu)

Per acord del Comitè Permanent d’Obres Públiques de 27 de novembre de 1936, s’adjudicaren les obres a la casa “Material y Obras”, que començà la construcció el 7 de gener de 1937. Però en col·lectivitzar-se el seu personal, i sense cap justificació, l’empresa abandonà els treballs. Malgrat les gestions que la inspecció de l’obra va fer amb els treballadors per aconseguir el compliment de l’adjudicació, aquesta no es va reprendre. Només s’havien dut a terme quatre de les partides, per un import de 4.955,40 pessetes.

Davant de l’incompliment del contracte, el 4 de març de 1938 el Comitè Permanent va acordar rescindir el contracte amb l’empresa adjudicatària. Ramon Reventós i Farrarons, nou cap de Parcs i Jardins, va emetre un informe pel qual el seu servei procediria a acabar els treballs, tot destinant-hi la quantitat restant del pressupost inicial: 13.989,38 pessetes. El Jardí de Repòs s’hauria d’enllestir amb aquesta quantitat, sense més despesa.

Informe de Reventós i Farrarons.
(cliqueu)

Amb el temps, aquell jardí es va convertir en un bosquet de pi blanc (pinus halepensis), molt freqüent a la Mediterrània. Un petit oasi que servia d’esbarjo als malalts, als treballadors i als estudiants. Passejant entre la seva vegetació sempre hi podies veure alguna ovella pasturant. Aquestes pertanyien a l’estabulari de Cirurgia Experimental, edifici que es trobava en el seu indret.

L’any 1979, la Generalitat subvencionà una guarderia pels fills dels treballadors de l’Hospital, i el lloc més idoni per a instal·lar-la era on es trobava el bosquet. Per a la construcció de l’edifici i del jardí infantil, doncs, se’n van talar part dels arbres.

 
 
El jardí de repòs: localització del disseny de Rubió i Tudurí, i vistes aèries
del 1946 (jardí sense arbres), del 1956 (plantat de pi blanc)
i del 1994 (reduït per la construcció de la guarderia).
(cliqueu)

Encara uns anys més tard, en motiu de la visita del Papa Joan Pau II a l’Hospital, el que quedava del Jardí de Repòs es va veure afectat per l’habilitació d’una pista d’aterratge per a l’helicòpter que hauria de dur el Pontífex des de Montserrat per a beneir el recinte hospitalari. Aquell 7 de novembre de 1982 el mal temps va fer impossible el vol des de la serra, i finalment el Papa va haver de baixar en cotxe. La benedicció la féu directament des del vehicle que el duia a la Sagrada Família. Aquell heliport fallit es va reutilitzar com a aparcament de cotxes.

Per acabar, a partir del 1996, amb l’enderroc dels pavellons per a deixar lloc a la construcció del Nou Hospital de Sant Pau, el petit bosquet pensat com a Jardí de Repòs per a Convalescents va desaparèixer definitivament. Ja només ens en queda el record d’alguns romàntics que el van poder gaudir...

1 de maig de 2020

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (II)

Il·luminació natural, ventilació i calefacció

En una entrada anterior vam veure algunes de les solucions que Domènech adoptà en l'elaboració del seu projecte d'Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau per a integrar els postulats higienistes exposats per la comissió mèdica que l'assessorà. Aquestes consideracions anaven orientades a oferir als malalts unes condicions agradables, en uns espais el més nets, amplis, il·luminats i ventilats possible.

En el nostre clima, i amb els pavellons orientats convenientment, les sales de malalts ja resulten fresques a l'estiu i perfectament assolellades i temperades a l'hivern. I si a més es pot comptar amb un aireig natural, la calefacció i la ventilació artificials només són necessàries durant pocs dies a l'any.

Els dos tipus de finestres de la sala de malalts
(cliqueu per a veure-ho més gran)
A aquest efecte, les sales de malalts compten amb dos ordres de finestres. Les superiors, molt amples, són abatibles, i es poden obrir quan es consideri necessari per a sanejar l'atmosfera de la sala. El seu sistema d'obertura dirigeix l'aire entrant cap amunt; això, sumat a la seva posició elevada, evita corrents d'aire directes sobre els malalts. A més, aquestes finestres també van equipades per fora amb persianes de llibret ample, cosa que permet regular a la vegada l'entrada d'aire i de llum exterior, oferint si cal la possibilitat d'il·luminar l'estança amb llum indirecta que no molesti els pacients.

Les finestres inferiors, més llargues i estretes, es situen entre els llits, una mica més altes que aquests. La seva obertura és l'habitual de doble fulla, amb vidres i porticons. A més de regular l'entrada de llum (directa obrint les de la paret sud, més difosa obrint les del nord), aquestes finestres també busquen un efecte terapèutic, ja que ofereixen als malalts una vista dels jardins exteriors.

Respirador d'un pavelló de malalts
(fotografia de Robert Ramos)
A més de l'aireig ràpid a través de les finestres obertes, Domènech concep un sistema de ventilació natural "lent", per mitjà de canals d'aire que recorren el gruix del trespol per sota el nivell de terra. Aquests conductes s'obren pels dos extrems a sengles respiradors de les façanes laterals, en forma de rosetons lobulats, i també compten amb diverses obertures enreixades al terra de la sala, tant al centre com entre els llits, que es poden obrir segons les necessitats per a deixar-hi entrar l'aire fresc de l'exterior. En correspondència a aquestes obertures, a la part més alta de les voltes de la sala hi ha un seguit de sortides graduades que s'obren a les diverses xemeneies de tir que coronen la coberta, i per on s'expulsa naturalment l'aire viciat de l'interior.

Ventilació natural ràpida a través de les finestres, i lenta pels conductes:
fluxos d'entrada d'aire exterior (blau) i de sortida de l'aire viciat (marró)
(cliqueu)

A menor escala, aquest esquema es repeteix a les sales individuals d'aïllament del cos posterior, la volta de cadascuna de les quals també s'obre a xemeneies de ventilació que desemboquen als pinacles de la part alta de l'edifici.

Per a aquells moments de l'any en què la temperatura exterior desaconsella la ventilació natural, els pavellons també disposaven d'un altre sistema de conduccions pensat per a la calefacció i la renovació forçada de l'ambient. Per començar, cada pavelló comptava amb una presa d'aire general al jardí lateral, elevada sobre el terra, que penetrava per sota dels fonaments fins a l'espai destinat a calefacció, situat a la part posterior de la planta de semisoterrani. Un cop escalfat, l'aire s'impulsaria pel subsòl a través d'una canonada al llarg de tot el pavelló, de la qual es ramifiquen uns conductes menors cap a la base dels pilars de les façanes laterals. L'aire ascendiria per l'interior buit d'aquests pilars fins al nivell del terra de la sala de llits, d'on sortiria a través de les obertures enreixades que ja hem comentat més amunt. Els conductes encara continuarien, per l'interior de la paret, fins a les xemeneies de la coberta, per on s'expulsaria l'excedent d'aire calent que no fos necessari a la sala.

Sistema de calefacció: flux de distribució de l'aire calent (vermell),
sortida a la sala de malalts (taronja) i expulsió de l'excedent (marró)
(cliqueu)

La disposició d'aquests conductes era tal que en permetia la fàcil adaptació a diversos sistemes de calefacció, ja fossin centrals o independents per a cada pavelló: per vapor, per calorífer únic, o per a sistemes de radiadors a les sales.

Plànol d'instal·lació de la calefacció en un pavelló de malals (1909):
per a les conduccions s'aprofiten les canalitzacions i les sortides d'aire existents
(cliqueu)

17 d’abril de 2020

L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (I)

El projecte original de Domènech i Montaner per als Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau està totalment amarat dels corrents higienistes que sorgiren a la segona meitat del segle XIX. Desenvolupades principalment per metges, aquestes teories denunciaven la manca de salubritat i d'higiene a les ciutats industrials, tot relacionant-les amb les altes taxes de mortalitat i les freqüents epidèmies.

Per al seu disseny, Domènech comptà amb l'assessorament d'una comissió tècnica especial, que elaborà una memòria on es recollien consideracions sobre els serveis que havia d'allotjar el nou hospital, però també sobre les condicions òptimes de ventilació i il·luminació naturals, la distribució dels malalts, etc. Aquesta comissió estava formada pel Dr. Bartomeu Robert, catedràtic de la Facultat de Medicina; el Dr. Emerencià Roig, membre de la Reial Acadèmia de Medicina; i el Dr. Joaquim Duran, metge de l'Hospital de la Santa Creu (Amb la mort dels Drs. Robert i Roig, els substituïren els Drs. Pere Esquerdo i Josep Góngora).

Bartomeu Robert, Emerencià Roig i Joaquim Duran.

Sobretot a l'hora de projectar els pavellons de malalts, Domènech i Montaner desenvolupà un seguit de solucions per a integrar les propostes de la comissió tècnica pel que fa a l'higiene i al benestar dels malalts ingressats. Amb aquesta entrada iniciarem una sèrie on veurem alguns d'aquests aspectes.


Dimensions i orientació dels pavellons de malalts

Pel que fa a les dimensions, en línia amb els hospitals moderns d'altres països, Domènech estableix una gran sala comuna rectangular, de 33,40 metres de llarg per 9 d'ample, amb capacitat per a 28 llits i un pas central entre ells. A més, per a dotar l'espai de proporcions més harmòniques i reduir la sensació d'enclaustrament, eleva el sostre a una alçada mitjana de 8,45 metres. Amb una sala d'aquestes dimensions, aconsegueix un volum d'aire per malalt –magnitud molt valorada pels higienistes– de 90,70 m³.

Recreació de la sala de malalts al pavelló de Sant Rafael.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Un altre espai dels pavellons d'infermeria als quals Domènech posa especial atenció és la sala de dia, l'espai dedicat a l'esbarjo dels convalescents i els malalts que puguin sortir del llit. En aquest espai hi poden menjar, o simplement estar-s'hi durant el dia. Per a aquesta funció, Domènech projecta una sala circular amb grans finestrals envidrats, de 7,80 metres de diàmetre i 9 metres d'alçada (lleugerament més alta, doncs, que la sala de llits). De nou, amb els finestrals i l'alçada de sostre es busca reduir la sensació de reclusió dels malalts.
Secció d'una sala de dia.
(cliqueu)

Per als casos en què s'ha de separar de la sala general algun malalt, per la causa que sigui, s'habiliten tres habitacions individuals d'aïllament a la part posterior del pavelló. Aquestes sales, de 4,65 × 3,40 metres i 5,40 metres d'alçada, representen uns 85,37 m³ de volum d'aire per al pacient, valor molt similar al de la sala comuna.

A banda de les dimensions, també és clau l'orientació que se'ls doni als edificis, ja que amb una bona orientació es pot aconseguir per mitjans naturals tant una bona il·luminació com una ventilació adequada. La millor orientació possible per a pavellons llargs i estrets com els d'infermeria, i la que acaba adoptant Domènech, és la que va d'est a oest.

Amb aquesta disposició, tot i que una de les façanes llargues (la que mira al nord) no té mai sol, en canvi la del sud està il·luminada tot el dia. A l'hivern, quan el sol va baix, els rajos solars que entren per les seves obertures arriben fins al fons de les sales; en canvi, a l'estiu, amb el sol més alt, la radiació és més obliqua i la llum penetra poc a l'interior. Al seu torn, les façanes menors només tenen algunes hores de llum a la sortida i a la posta de sol.

 
Incidència directa dels rajos solars a la sala de malalts:
al migdia del solstici d'hivern (esquerra) i al migdia del solstici d'estiu (dreta).
(cliqueu)

Pel que fa a la sala de dia i als espais d'aïllament, situats respectivament a un i altre extrem del pavelló, també s'orienten al costat sud, en la direcció del sol, pels mateixos motius. I per últim, per tal que aquestes condicions es donessin en tots els pavellons, Domènech també pensà a espaiar suficientment els pavellons perquè no es fessin ombra entre ells, i no es perdessin els beneficis de l'orientació escollida.

Projecció de les ombres dels pavellons de malalts
al migdia del solstici d'hivern (blau) i al migdia del solstici d'estiu (taronja)
(cliqueu)

3 d’abril de 2020

Els plànols de la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Domènech i Montaner: Esbós del cos central
del pavelló de l'Administració, 1909 ca.
(cliqueu per a veure'l a la plataforma)
Des de fa uns mesos, ja és possible consultar en línia la totalitat dels plànols de la construcció de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, elaborats per Lluís Domènech i Montaner i, després de la seva mort, pel seu fill Pere Domènech i Roura, entre 1901 i 1930. Aquests abasten, doncs, des del projecte original de Domènech i Montaner fins a les habilitacions dels darrers pavellons construïts.

Com ja sabem, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau fou possible per l'acord entre la marmessoria del banquer Pau Gil, que havia establert un llegat per a la construcció d'un Hospital de Sant Pau a Barcelona, i els Administradors de l'antic Hospital de la Santa Creu. I per tant, la seva construcció respon a dues fases ben diferenciades: la primera, a càrrec de la marmessoria de Pau Gil, que s'estén del 1901 al 1912, i la segona, ja en mans de l'Hospital de la Santa Creu, que comença el 1914 i s'allarga fins el 1930, quan l'establiment s'inaugura oficialment.

Mentre que la fase dominada per la marmessoria de Pau Gil mostra una gran organització, la fase corresponent a Santa Creu, un cop aquesta ja ha assumit els pavellons construïts per Sant Pau, és més conflictiva i presenta força llacunes. Per una banda, la gairebé crònica manca de recursos de la institució obligà a cercar finançament en benefactors privats, que sovint assumien directament la construcció de pavellons. Per l'altra, l'abandó del projecte original de Domènech i Montaner, sobretot a partir de la seva mort el 1923, obligà el seu fill Pere Domènech i Roura a projectar des de zero els nous pavellons, que són en general més sobris per a adaptar-se a les circumstàncies econòmiques.

Aquests contextos diferents condicionen tant la documentació que s'ha conservat com les seves tipologies. A grans trets, podem identificar-ne quatre:

  • Esborranys i documents preparatoris: esbossos preliminars, generalment a llapis, o altres documents preparatoris, com ara replantejos, estudis topogràfics, càlculs estructurals, etc. Els esbossos preliminars són especialment valuosos, perquè permeten reconstruir el procés creatiu, en reflectir assajos i solucions primerenques, i la seva transició fins al disseny final. No estaven pensats per a ser preservats, però per sort ens n'han arribat força.
Lluís Domènech i Montaner: Esbós preliminar del tancament
de la plaça d'entrada, 1901-1903 ca.
(cliqueu)

  • Plànols de projecte: plànols de caràcter més oficial, amb les plantes, alçats i seccions de cada pavelló que en defineixen el projecte arquitectònic. A més del projecte original complet que elabora Domènech i Montaner, en aquesta categoria també hi entren els projectes dels pavellons que Domènech i Roura dissenya en la segona fase constructiva, un cop abandonat el projecte original.
Lluís Domènech i Montaner: Hospital de Sant Pau. Pavelló
d'Observació, seccions, 1901-1903.
(cliqueu)

  • Plànols de detalls constructius i decoratius, o genèricament "plànols d’obra": esquemes d'elements concrets, a escala relativament gran, que s'elaboren segons avança l'obra per a servir de guia als proveïdors, contractistes o artistes encarregats de produir-los (croquis d'assemblatge d'estructures, especejaments d'elements escultòrics, disposició de sostres i cobertes, etc.). Aquests plànols, elaborats la majoria en paper vegetal, per a poder fer-ne còpies fàcilment, suposen més de la meitat de tots els plànols de la construcció.
Pere Domènech i Roura: Alçat i planta de les cornises del coronament de la
Casa de Convalescència. 1923-1929 ca.
(cliqueu)

  • Plànols i pressupostos d'habilitació: els produeix Pere Domènech cap a finals de la segona fase constructiva, quan Santa Creu ja ha de començar a acollir malalts i serveis mèdics. Es tracta de documentació relativa a l'habilitació dels pavellons un cop conclosa l'obra arquitectònica: adaptació d'espais, instal·lacions, equipaments, maquinària, etc.
Pere Domènech i Roura: Planta dels envans i les portes del dispensari
de Raigs X al soterrani de Sant Rafael, 1929 ca.
(cliqueu)

Els plànols de la construcció, 2.440 en total, es conserven agrupats en carpetes per pavelló, independentment de la seva tipologia. Només els plànols del projecte original es conserven en dues carpetes, juntament amb la resta de volums, a la seva caixa de fusta original.

Tots aquests plànols es poden consultar des del passat mes de juliol, a través de la plataforma AtoM de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, des de la pàgina web del propi Arxiu o directament a l’adreça http://santpau.molecula-gia.com.

Des d'aquest enllaç podreu veure, entre d'altres, el projecte original de Domènech i Montaner, els esborranys i solucions preliminars descartades, els projectes dels pavellons que no es construïren segons el disseny original, els diversos detalls constructius i decoratius, o l'habilitació i l'equipament dels diversos pavellons. Disfruteu-ho!

20 de març de 2020

Les virtuts teologals de Gargallo i d'Arnau

Disposició de les escultures de les virtuts
teologals a la façana de l'Administració.
Entre els col·laboradors de Domènech en la construcció de l'Hospital de Sant Pau, destaquen en escultura Eusebi Arnau i Pau Gargallo. Tant l'un com l'altre, cadascun amb el seu estil, ens han deixat nombroses obres que decoren mols racons del recinte, però aquí ens fixarem en uns àngels concrets que decoren el Pavelló de l'Administració: les representacions al·legòriques de les virtuts teologals.

Tradicionalment, les virtuts teologals són tres: Fe, Esperança i Caritat. Però en el seu programa simbòlic, Domènech i Montaner n'hi afegeix una quarta: les Obres, a través de les quals es manifesten les tres primeres.

A nivell decoratiu, aquest conjunt de quatre virtuts troba el seu lloc a la façana principal, entre els arcs que donen accés al vestíbul. I també més amunt, als pinacles que envolten la torre del rellotge. Pau Gargallo va produir el primer grup el 1906; i tres anys més tard, Eusebi Arnau, antic mestre seu, esculpí el segon. Tot i que en principi la temàtica és la mateixa, veurem que, més enllà de les diferències estilístiques, les iconografies escollides en cada cas per a representar-les són radicalment diferents.

Les virtuts de Gargallo es representen com àngels alats, rematant els contraforts que emmarquen els arcs d'entrada. En aquest cas, les virtuts són directament identificables per les respectives inscripcions en llatí que les figures llueixen a l'abdomen, però Gargallo, a més, juga amb la posició del cap i les mans. Així, la Fe es representa amb les mans unides i el cap cot en actitud orant; l'Esperança, amb la mirada al cel i les mans obertes; la Caritat, protegint una cria d'ocell amb les mans mentre mira endavant; i les Obres, creuant les mans al pit i amb els ulls clucs.

   
Les virtuts teologals de Pau Gargallo: "Fides", "Spes", "Charitas" i "Operibus".
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Les virtuts d'Arnau, situades a la torre, són molt més difícils d'apreciar a peu de carrer. Es tracta de quatre figures angèliques assegudes sota un dosser de pedra, que coronen els respectius pinacles dels quals arrenquen els sengles arcbotants de la torre. En aquest cas, la caracterització de les virtuts no es fa només a través dels gestos, sinó assignant-hi uns atributs al·legòrics. Així, la Fe s'identifica per la creu que està abraçant; l'Esperança, per l'àncora que porta(*), a més de la seva mirada perduda en la llunyania; la Caritat, per la túnica que s'obre en actitud d'empara (revelant al pit la inequívoca inscripció "Charitas"); i les Obres, pel llibre obert que sosté(**).

   
Les virtuts teologals d'Eusebi Arnau, en el mateix ordre.
(cliqueu)

Contràriament al que diuen algunes fonts, doncs, els àngels d'Arnau no representen les virtuts cardinals, ja que la simbologia no es correspon amb els seus atributs tradicionals: espasa, balança o corona per a la Justícia; roda, brida i regnes, hortalissa i peix, copa, o aigua i vi en dues gerres per a la Temprança; armadura, lleó, palma, torre, jou o columna trencada per a la Fortitud. Només la Prudència (llibre, rotlle o mirall) es podria confondre amb les Obres, però per coherència amb la resta del conjunt escultòric, s'ha de descartar.

No ens han de confondre la diferència de tractament i de simbologia: el que ens estan dient Pau Gargallo i Eusebi Arnau és, doncs, el mateix.


Antigament, l'Esperança es representava mirant al cel, i acompanyada d'una planta florida (sovint un lliri) o portant a la falda algunes llavors de blat a punt per sembrar; l'atribut de l'àncora és una al·legoria moderna, potser per associació a la seva representació als mascarons de proa dels vaixells com a símbol de l'esperança d'arribar al destí.

** Entre els artistes clàssics, el llibre obert simbolitza expansió, el compliment de les promeses, la realització dels projectes.

Agraïments a Pilar Salmerón, la recerca de la qual ha fet possible part d'aquest article.
Fotografies de Robert Ramos.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...