Postales y teatro: Miquel Figuerola Aldrofeu, 'Fialdro'

Entre la riquísima documentación que guarda el archivo del Hospital de Sant Pau hay una parte relativa a la Fotografía. Se trata de los contratos de alquiler de la galería que existía en la terraza de la casa aneja al Teatro Principal y que ocuparon distintos fotógrafos entre los años 1869 y 1915. En el marco de un estudio más amplio sobre ellos, el artículo que os presentamos en esta entrada, "Postales y teatro: Miquel Figuerola Aldrofeu, Fialdro" estudia una de esas figuras, la de FIALDRO (acrónimo de Miguel Figuerola Aldrofeu), autor teatral, y su esposa, la filipina Emilia Seabastiá Silva, que ocuparon la galería fotográfica entre 1905 y 1909, dedicándose sobre todo a retratar actrices y cantantes, y publicando sus fotografías en forma de postales.

Postales y teatro: Miquel Figuerola Aldrofeu, Fialdro (PDF),

publicado en Revista Cartófila nº 30 (diciembre 2009),
Barcelona : Cercle cartòfil, pp. 18-28.

DL: B-30425/2009

María de los Santos García Felguera

Departament d'Humanitats

Universitat Pompeu Fabra
msantos.felguera@upf.edu

Betlem o el Parc de la Santa Creu, 1623-1953

L’any 1623, Antoni Coll, cirurgià, va deixar a l’Hospital de la Santa Creu una casa i ermita amb les seves terres annexes, situada al terme de Sant Gervasi de Cassoles, coneguda amb el nom de Nostra Senyora de Betlem (vegeu-ne l'emplaçament al mapa). Una de les condicions del seu testament va ser que aquesta fos destinada per a l’esbarjo dels senyors Administradors d’aquell Hospital. Pel que sembla això no es va complir i la finca va ser destinada al llarg dels anys a diferents fins i es va ampliar amb l’adquisició d’altres terrenys que es trobaven al seu voltant.

Una de les escasses fotografies que es conserven de l'ermita de Betlem i les
edificacions annexes a principis del segle passat. A la part superior dreta de
la imatge, s'hi aprecia l'Observatori Fabra.

Situada al sud de la falda de les muntanyes del Tibidabo i Vallvidriera, constava de diferents classes de terres, una bona part destinada a horta i la resta plantada de vinya i altres fruites, regades per una mina d’aigua propietat de la finca, i en la seva part alta hi havia un bosc de pins i garrofers. Es trobava molt a prop del lloc on el 1408 s’habilità la residència reial de Bellesguard, en la qual Martí I l’Humà va intentar refer la seva malmesa salut, i on l’any següent es va casar amb Margarida de Prades amb la benedicció de Benet XIII, el papa Luna. L’Ermita va ser erigida pels jerònims de la Vall d’Hebron dins de les seves propietats i des de temps immemorials era motiu de peregrinació per venerar una imatge de la Mare de Déu trobada en una font prop d’on es va construir. També hi pujava ocasionalment el rector de Sant Gervasi a celebrar missa.

En un principi l’Hospital va destinar les seves instal·lacions per a l’alberg de dements de l’Hospital de la Santa Creu, fins que van ser traslladats a l’Institut Mental, després al sanatori de la Comunitat de Germans Hospitalaris de la Santa Creu, i fins a la Guerra Civil com a Convalescència de malalts dèbils que gaudien de la natura del seu entorn per a la seva recuperació, llavors s’anomenava Parc de la Santa Creu.

Tal com va passar amb la Granja, durant el temps del conflicte i sota la tutela de la Generalitat, es destinà a malalts tuberculosos amb el nom de Parc de Salut i Repòs. Després d’aquest període en la finca es va establir interinament l’Hospital d’Incurables, el qual ho feia sense fer cap aportació econòmica a l’Hospital. L’Administració va tractar que l’Ajuntament pagués un lloguer per la seva ocupació consistent en mil cinc- centes pessetes mensuals, cosa que no va aconseguir fins l’any 1942, en què gràcies a les gestions del Comte de Caldes, membre de la Molt Il·lustre Administració, va rebre el lloguer i també els endarreriments que els devien des del 1939.

Vista aèria de l'aspecte actual dels edificis de Betlem. Tot i les modificacions,
encara s'hi pot reconèixer la façana de l'ermita al centre del cos principal.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Sis anys mes tard, els incurables van ser traslladats a unes altres instal·lacions i llavors la finca va ser llogada a la Pia Societat de Germans Hospitalaris de Santa Creu per un mòdic lloguer per a destinar-la a noviciat, la qual cosa va durar poc més d’un any. Llavors va passar al Govern Civil i finalment a la Junta de Protecció de Menors, que la va adquirir el 24 de desembre de 1953 pel preu de tres milions cinc-centes mil pessetes, després que els membres de la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital renunciessin públicament al seu dret d’ús i esbarjo sobre la finca, segons la clàusula testamentària d’Antoni Coll.

El Teatre de la Santa Creu, 1603-1918

Una de les principals fonts de subsistència de l'Hospital de Santa Creu eren els Privilegis reials: els reis donaven concessions que el beneficiaven directament. Els primers benefactors van ser reis catalans, com Martí l'Humà, però va ser un rei espanyol, concretament un Àustria, qui concedí a l'Hospital un dels privilegis més curiosos: el "de les Comèdies".

Motivats per la penúria econòmica existent per l'increment d'acolliments, i adonant-se els administradors de l'arribada a Barcelona de comediants que feien les seves representacions en espais públics, li demanaren al Capità General D. Fernando de Toledo per la possibilitat d'obtenir benefici d’aquestes funcions. Aquest els ho concedí l'abril de 1579, però també es demanà ratificació a la Cort del rei a Madrid i, finalment, el 25 de juliol de 1587, Felip II atorgà l'exclusivitat a l'Hospital sobre la decisió de quines companyies podien actuar i el lloc de la representació, així com el dret a disposar dels beneficis resultants.

Privilegi de les comèdies concedit per Felip II
(cliqueu per a veure'l més gran)

Aquest document és una curiositat per sí mateix, ja sigui per la relació de tots els títols del rei, des dels regnes fins als ducats, passant per la pròpa concessió i arribant a la signatura de "Yo el Rey".

Primera façana del Teatre de la Santa Creu,
del segle XVII

Per dur a terme aquesta tasca, l'administració decidí construir un teatre a la Rambla, en uns terrenys heretats de Joan Bosch prop del portal de Trenta Claus (vegeu-ho al mapa), i a finals de l'any 1596 signà un contracte amb el mestre de cases Montserrat Santacana perquè dugués a terme l'obra. Aquesta s'acabà a principis del segle XVII.

Durant el setge a què fou sotmesa la ciutat per les tropes de Felip V el 1714, una de les seves mesures repressives contra Catalunya va ser la de tancar el teatre, la qual, però, no es va dur a terme. Malgrat això i durant un temps, es convertí en un magatzem de blat i mercaderies. Passat aquest període, el 1760 es canvià l'antic local per un de nou edificat en pedra, amb una sala més àmplia i capacitat per a 1000 espectadors, i s'instal·là a la Rambla amb una gran il·luminació des del Pla de la Boqueria fins a la Plaça del Teatre. El 1776 es construí una nova façana, que ha arribat fins als nostres dies.

Façana actual del Teatre, construïda el 1776.

L’esplendor del teatre s'inicia a mitjans del segle XVIII; llavors es contractaren les primeres companyies venecianes i napolitanes, i començà així la seva fama tant nacional com a l’estranger. Pel seu escenari passaren els millors cantants lírics i les més reconegudes companyies de declamació. Va ser un punt de trobada de les classes socials més diverses, i no només de l'aristocràcia i de la burgesia catalana, sinó també de la gent del poble, fidels devots d'una actriu o un cantant. També es feien altres activitats, com per exemple els balls de carnestoltes, que devien ser un mal son per les autoritats, a jutjar pel que consta en diverses crides, on s'hi descrivien les normatives a seguir la nit del ball.

Un episodi desastrós pel teatre va ser l'incendi que patí la nit del 27 al 28 d’octubre de 1787, i que el va destruir. El Capità General, Conde del Asalto, habilità un magatzem perquè no s’interrompissin les representacions i demanà autorització al rei Carles III per a reconstruir-lo. Un cop aconseguida l'aprovació del rei, encarregà al tinent d'enginyers Carles Francesc Cabrer i a l'arquitecte Andreu Bosch la construcció d'un nou coliseu, cosa que s'assolí en menys d'un any, coincidint el lliurament de l'edifici amb l'onomàstica del monarca.

Cartell del 1844 anunciant l' "ópera
semiseria" Linda de Chamounix.

La nova construcció, molt més luxosa que l'anterior, disposava d'una acurada distribució en quatre pisos amb tres rengles de llotges i unes prestacions acústiques i de visibilitat excel·lents, amb una aranya especial que il·luminava tots els racons. S'inaugurà amb l’estrena de l’obra El cafè de Barcelona, peça bilingüe catalana i castellana, escrita pel madrileny Ramón de la Cruz. La seva època daurada continuà i s'hi escoltaren per primera vegada obres de Mozart, Rossini i Donizetti.

L'Hospital va tenir el monopoli de les representacions teatrals a Barcelona fins que, l'any 1844, el govern d'Isabel II concedí permís a la Societat del Liceu per a edificar un teatre als terrenys de l'antic convent dels Trinitaris, a pocs metres Rambla amunt. La mateixa Junta de Govern, conscient del perjudici que aquesta edificació més gran i luxosa ocasionaria al teatre de la Santa Creu, va fer diverses proposicions als seus administradors, com ara adquirir-lo per enderrocar-lo  amb el compromís d'abonar un elevat cens anual com a compensació. Però després de diverses reunions infructuoses, aquestes propostes foren retirades, i el nou coliseu fou inaugurat el 4 d'abril de 1847 amb el nom de Liceo Filarmónico-Artístico Barcelonés de S.M. la Reina Isabel II.

Cartell del 1868 anunciant l'òpera
Il Trovatore de Giuseppe Verdi.

Malgrat tot, la Casa del Teatre continuà la seva vida. El 1849 canvià el nom de Santa Creu pel de Principal, i l'any següent substituí el seu enllumenat de cera i oli pel de gas. S'hi escoltaren òperes com Otello, L’elisir d’amore, Lucia de Lammermor, La Cenenterola, La Traviata... El 16 d'abril de 1876 s'hi representà per primer cop a Barcelona Aida de Giuseppe Verdi, i el 17 de maig de 1882, també per primera vegada a la ciutat, Lohengrin de Richard Wagner. Es procurava sempre contractar òperes tant o més atractives que les del seu competidor. Era tan patent la rivalitat sorgida entre els partidaris de tots dos teatres –els "cruzados", al·ludint als de Santa Creu, i els "liceistes", que defensaven el Liceu–, que Frederic Soler i Enric Carreras van arribar a escriure el 1865 la sàtira Liceistes i cruzados fent-se'n ressò.

Als edificis annexos al Teatre, també propietat de Santa Creu, van tenir la seva seu entitats emblemàtiques com l'Ateneu Barcelonès, la Unió Gremial o l’Ateneu Republicà, per on van desfilar personatges tan rellevants com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Bartomeu Robert, Francesc Cambó o Pompeu Fabra, entre d’altres: habituals de sopars i tertúlies al Cafè de les Delícies, situat a la planta de l'edifici, i que posteriorment esdevindria el prestigiós restaurant Au Lyon d'Or.

Margarida Xirgu amb Federico
García Lorca (esquerra) i el
director teatral Cipriano Rivas
Cheriff, per la representació
de Bodas de Sangre el 1935.

Pel seu escenari també van passar innumerables artistes com Eleonora Duse, Sarah Bernhardt, Margarita Xirgu, Enric Guitart o Josep Santpere; músics com Pau Casals, Enric Granados o Lamote de Grignon. També s'hi va celebrar el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Francesc Cambó va donar-hi la seva important conferència Catalunya i la solidaritat, i Àngel Guimerà va estrenar-hi La Santa Espina.

Malgrat tot, el Teatre Principal inicià el procés de decadència, fins el punt d'alternar les representacions teatrals amb el cinematògraf. La matinada del 3 de novembre de 1915 un incendi destruí totalment la sala i l'escenari; segons les cròniques, les flames feien una alçada de més de cinc metres, i tota la ciutat va col·laborar per apagar el foc, però no s'hi va poder fer res. S'organitzà una col·lecta per a reedificar-lo, però finalment, el 20 de gener de 1918, el teatre va ser venut a Teodor Seebold per 545.000 pessetes.

Anys després, un cop reconstruït, va ser escenari de l’estrena mundial de Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores de Federico Garcia Lorca, amb Margarida Xirgu com a actriu principal. Pot ser que llavors la Xirgu recordés aquella vegada que, essent l'Hospital encara propietari del Principal, va haver d'acabar la seva representació de Salomé en un teatre del Paral·lel perquè la Molt Il·lustre Administració trobava que la seva dansa dels set vels no era prou decorosa per l'honor de la Institució.

-
Vegeu també:
Postales y teatro: Miquel Figuerola Aldrofeu, Fialdro (M. S. García Felguera)

Imatges de l'Institut Mental de la Santa Creu

Fa trenta cinc anys que faig recerca a l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu. Jove investigador, vaig arribar-hi el 1977. Em van acollir Carme Larrucea, una arxivera senior que havia estat contractada per posar ordre en un dels arxius més rics i més apassionants del país amb l’ajut d’una Pilar Salmerón aleshores adolescent. El local era caòtic. En Josep Danón, que m’hi havia enviat va advertir-me que tingués sort... Explica anècdotes sucoses sobre les seves recerques als anys seixanta on calia la venia del Canonge Despujol per tenir la clau, que no el duro... No hi havia catàleg, els documents jeien en distintes sales del Hospital. De tant en tant, quan arribava, la Pilar em deia:

-Hem trobat unes carpetes que potser t’interessaran.

Hem trobat, ho trobaven en caixes i lligalls amuntegats en mig de la pols des de feia dècades.

Jo treballava en una recerca etnogràfica sobre els conflictes de l’Institut Mental, però en la meva formació doctoral havia descobert Foucault i la Memòria de 1860 de Pí i Molist relativa a la construcció del Manicomio de la Santa Cruz. La coincidència entre Foucault i Pi i Molist el 1975 fou crucial pel meu futur professional, i la petita part dels fons de l’Arxiu que va ser possible consultar aleshores, em permeté descobrir meravelles tan grans com les que Alí Babá va trobar a la cova, o Jim a l’illa del tresor.

Després de doctorar-me vaig romandre dues dècades lluny de l’Arxiu. Vaig tornar-hi a principis del nou segle per completar una promesa incomplerta que m’havia fet a mi mateix. Carme Larrucea s’havia jubilat però Pilar ha estat una mentora atenta i indispensable ara perfectament catalogat i endreçat. Hi treballo regularment. Em queda feina per la propera dècada. Vaig escriure primer la memòria d’unes oposicions que van donar lloc al llibre Stultifera Navis: la locura, el poder y la ciudad (Lleida: Milenio, 2006) una monografia sobre la atenció als bojos a la Ciutat de Barcelona i les seves relacions amb la societat, la cultura i la política a partir de l’Hospital i del Manicomi que n’era annex. Al llibre vaig introduir un debat sobre la escriptura etnogràfica i històrica i sobre el problema de la anomenada història total. En el treball d’escriptura hi ha influències de la literatura dramàtica, del cinema, de la música i de la literatura i quasi enllestida vaig poder recuperar, via la Pilar el petit arxiu fotogràfic sobre el Manicomi que ella havia anat catalogant els darrers anys. Les imatges eren extraordinàries des d’un punt de vista artístic i etnogràfic, tant que vaig haver de revisar algunes parts del text per integra-les a la narrativa. No sense ingenuïtat vaig creure que la meva feina en la institució era closa. Però l’esdeveniment cultural que signifiquen la edició digital d’imatge i especialment les plataformes a la xarxa com Vimeo, Youtube, Blip em reservaven una sorpresa.

En una calaixera de casa romanien dues bobines en Super8 que havia filmat al manicomi entre 1973 i 1975 quan era resident de psiquiatria. Sis minuts enregistrats per un metge aficionat. Plans generals, posició discreta de la càmera, distant dels homes per no influir en les conductes, eventuals experiments de composició dels plans. El super8 no permetia virgueries per la seva baixa sensibilitat, per la impossibilitat de jugar amb les profunditats de camp, per la quasi impossibilitat de filmar interiors sense torxa. Un parell de minuts corresponien al darrer via crucis, de Divendres Sant a la matinada, el 1974, mesos abans que la congregació de Germanes abandonés la institución definitivament. Vaig fer digitalitzar les imatges per emprar-les, potser, en algun curs o conferència.

Un any després de la publicació del llibre, uns companys van demanar-me participar en unes jornades sobre Art i Psiquiatria al Pavelló de distingits de l’Institut Pere Mata de Reus. Com eren artistes vaig pensar oferir-los les imatges de la institució en la seva dimensió artística: fotografies destinades a la publicitat de la Institució, fetes entre 1908 i 1962 per fotògrafs professionals amb una qualitat tècnica extraordinària i un valor etnogràfic enorme sobre el manicomi i les seves finques. Amb un guió lineal i cronològic desfilava un flux d’imatges de 10 minuts de durada, amb uns títols. Per a acabar d’editar-la vaig creure útil afegir-hi una il·lustració musical. Havia de durar deu minuts. Tinc un bon arxiu sonor i per atzar tenia una versió d’aquesta llargada del Concert de l’Adieu de Georges Delerue que forma part de la banda sonora de la pel·licula Dien Bien-Phu. De nou l’atzar. Sentir i veure la presentació que desfilava automàticament em va sorprendre. Era com si aquella partitura destinada a descriure una derrota hagués estat escrita per aquelles imatges. El pas següent va ser convertir la presentació en un vídeo digital també de deu minuts. Es la versió que està penjada a Youtube i que ha rebut quasi 13000 visites.

Amb la moral que donà la resposta, vaig iniciar una empresa més ambiciosa. Amb més material fotogràfic i cinematogràfic procedent de fototeques privades, de la col·lecció de imatges de Tino Soriano i, sobre tot de la extraordinària col·lecció de clixés fets per Josep Jaén Teixidó entre 1950 i 1975, company inoblidable ja desaparegut vaig poder editar la versió quasi definitiva de Stultifera Navis. Imatges del Manicomi de la Santa Creu. Es un documental de 22 minuts, molt mes ben acabat que la versió a Youtube, i del qual n’hi ha versions amb àudio i català, castellà, anglès i alemany.

En projeccions públiques sovint m’han preguntat sobre les raons del guió del vídeo i la seva relació amb el llibre. El vídeo és la conseqüència del llibre, però no es un fruit mecànic del mateix. No és una il·lustració del llibre. Té una lògica ben diferent que te que veure amb les llibertats del autor. La estructura del llibre estava condicionada per una sèrie de experiències narratives en torn a la monografia etnogràfica i històrica. Ambdues establien uns límits que l'escriptura permetia transcendir fins a cert punt. Al incloure al text escrit lletres de cançons, imatges, i metàfores cinematogràfiques, però també una estructura operística no m’era possible envoltar al lector amb les sensacions auditives i visuals, amb la excepció de les imatges. Una de les meves lectores em deia:

-Veig les imatges i m’agradaria viure allí, llegeixo el text i és terrible.

El vídeo no volia ser un producte acadèmic, sinó destinat a envoltar l’espectador, a fer-lo participar de la experiència que significa evocar un món d’imatges, a partir d’un minimalisme estricte el l’ús de la veu en off i dels cartells. Es per això que la música juga un paper determinant en la estructura narrativa. En fi de compte, es tracta que el espectador senti i comprengui que l’asil protegia la societat del boig, però també al boig de la societat.

Josep M. Comelles, M.D. Ph.D

Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social

Universitat Rovira i Virgili, Tarragona
Desde el margen del margen

Stultifera Navis. Imatges del Manicomi de la Santa Creu from Josep M. Comelles on Vimeo.

La Granja de la Santa Creu, 1890-1967

Aquesta finca amb una superfície de 262.670 metres, va ser adquirida per l’Hospital de Santa Creu, a Maria de Montserrate de Margarola, el 20 d’octubre de 1890. Estava situada en l’antic terme de Sant Andreu del Palomar, adjacent als terrenys on es construïa l’Institut Mental de la Santa Creu. El seu destí era el d’una gran casa de salut per al tractament de malalts d’ambdós sexes que, sense ser dements, es trobaven afectats per malalties nervioses i requerien un tractament especial d’aïllament (vegeu-ho al mapa).

Façana principal de la Granja de Santa Creu
en una fotografia dels anys vint.

En el seu interior hi havia tot tipus d’instal·lacions: gimnàs; salons de joc, de música i de reunions; luxoses habitacions i d’altres de mes senzilles, però sanes i higièniques, totes amb vistes al camp i al mar. A l’exterior es podia passejar en mig de patis, jardins, horts fruiters i camps d’ametllers. El tractament als ingressats consistia en hidro i electroteràpia, i sobretot en la tranquil·litat de la natura amb banys d’aire, llum i sol a través de les seves galeries cobertes. Però es considerava que la cura més important era l’ocupació en el treball; els malalts treballaven obligatòriament fent de jardiners i hortolans: contribuïen a la sega, la producció de vi, la recol·lecció de garrofes i olives, i tenien cura de multitud d’aus de corral. La producció que se'n derivava (verdures, fruites i hortalisses, pa, llet, vi i oli, a més de carn de vedella, porc i volateria) s'aportava a l’Hospital i les seves filials, i contribuïa així a la seva bona marxa.

Un asilat de la Granja alimentant els porcs a la cort.

Durant el període de la Guerra Civil, en el qual l’Hospital va passar a dependre de la Generalitat, convertint-se en l’Hospital General de Catalunya, la Granja passà a denominar-se Granja del Poble i es destinà a malalts tuberculosos convalescents sota la direcció del doctor Josep Cornudella, cap del Servei de Tisiologia de l’Hospital. Tanmateix, l’explotació agrícola i ramadera va continuar sota la supervisió administrativa del Govern, i l’agost de 1938 es va instal·lar a les seves dependències la Secció de Mobilització i Organització de l’Exèrcit de Terra.

Un cop finalitzat el conflicte, i amb la gestió de l'Hospital represa de nou per la Molt Il·lustre Administració, les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu van destinar una herència que havia estat atorgada al seu favor per a habilitar l’edifici com a noviciat i per a la convalescència gratuïta de nens malalts pobres. El 1943, i per evitar confusions, el Consell General de la Comunitat religiosa va decidir canviar el nom de Granja de la Santa Creu pel de Casa de Santa Creu.

Deu anys més tard, els seus voltants s'havien anat poblant a poc a poc donant lloc al barri de la Guineueta, habitat per famílies modestes amb nens, molts d’ells no escolaritzats degut a la gran distància amb els nuclis urbans de Sant Andreu i d'Horta. Segons el bisbe de Barcelona Gregori Modrego, aquests habitants desitjaven que els seus fills tinguéssin accés com a mínim a l'ensenyament del catecisme, i va sol·licitar a les Germanes que se'n fessin càrrec. Aquestes van acceptar el compromís, però en comprovar el gran nombre de nenes que hi acudiren, sorgí la idea d'escolaritzar-les, tasca que s'abordà provisionalment l'any 1954 mentre es duien a terme les obres del Col·legi de Santa Creu.

El 1966 començaren les obres d’un pavelló infantil per a l’hospitalització de nens malalts, i el 15 de setembre de 1967 s’inauguren oficialment les instal·lacions que portarien el nom de Clínica Infantil Stauros.
 

Vista actual de la Granja de Santa Creu, amb els jardins de l'entrada principal
a la dreta, i el Col·legi en les construccions adossades de l'esquerra.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Avui, l’edifici de la Granja és la casa de repòs de les Germanes Hospitalàries. Al seu voltant s'hi troba el Col·legi Casa Santa Creu, depenent de La Salle, i la clínica de nens és actualment un geriàtric; tot plegat al costat de l'actual plaça de Karl Marx, molt a prop del camí que porta a Can Masdéu.

La Casa de Convalescència, 1680-1994

Escut d'armes de la Casa de
Convalescència, tal i com
apareix al Llibre de Taula (1674).

La Casa de Convalescència neix com a institució, gràcies als llegats de Lucrècia Gualba, Pau Ferran, Elena Soler i Victòria Astor. Però encara que els benefactors eren tres dames i un cavaller, va ser aquest últim el més influent en la seva creació.

Segons les cròniques, Pau Ferran era un home de negocis molt ric, que comerciava amb Amèrica enviant vaixells per recollir tota mena de mercaderies. Un dia rep la notícia que aquests havien naufragat amb la totalitat de la càrrega. Enfonsat en la misèria, és abandonat per amics i familiars que no es volen fer càrrec d’ell quan cau malalt i es ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Una vegada guarit i sense força per treballar, no va tenir més opció que viure de la caritat pública. Durant molt de temps se'l va veure a la porta de l'Església de Santa Maria del Mar, potser perquè, a causa de la proximitat del mar, tenia l'esperança de veure aparèixer de nou els seus vaixells. Un dia, mentre es trobava al seu lloc de costum, va rebre la notícia que allò que tant desitjava s'havia fet realitat, i que els causants de la seva desgràcia estaven amarrats a bon port. No cal dir que es va tornar a fer ric i, com no, els qui li havien donat l'esquena volien retornar a la seva amistat; però llavors ell s'hi va negar, i va llegar la seva fortuna per a la construcció de la Casa de Convalescència.

Pati de l'antiga Casa de Convalescència,
actualment seu de l'Institut d'Estudis Catalans

Pau Ferran.

El que sí sabem del cert pel Llibre de Taula, custodiat a l'Arxiu Històric de l'Hospital, és que fou batejat a la vila de Tàrrega, que va ser Administrador de l'Hospital el 1631, i que fou nomenat cavaller el 1638. Coneixedor de les necessitats de l'Hospital, a la seva mort l'any 1649 deixà als "pobres malalts convalescents", gairebé tota la seva fortuna, però amb la condició que fos per a la construcció de la Casa de Convalescència, i nomenà administradors a perpetuïtat: el Prior i el mercader de l'Hospital de la Santa Creu, el prior del monestir de Nostra Senyora del Carme i l'obrer ciutadà de l'església de Santa Maria del Mar. La nova Casa va ser inaugurada el 24 de gener de 1680.

Quan l'Hospital de la Santa Creu es va convertir en l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la Casa de Convalescència va ser també traslladada al nou conjunt modernista, on va ocupar un edifici independent obra del fill de Lluís Domènech i Montaner, Pere, que va ser inaugurat el 1930 pel rei Alfons XIII el mateix dia que l’Hospital. Durant molts anys va continuar amb la seva missió fins al 1969, quan a la seva ala esquerra s'hi van instal·lar la Facultat de Ciències, l'Institut de Ciències de l'Educació i el Rectorat de la Universitat, i la resta va ser ocupada per diferents serveis de l'Hospital. El 21 d’abril de 1994, la Casa de Convalescència i l'Hospital van procedir a la seva fusió mitjançant l’absorció de la primera pel segon, i l’any 1998 l'Hospital va atorgar la seva cessió d'ús a la Universitat Autònoma de Barcelona. En el vell edifici del carrer del Carme es troba la seu de l'Institut d’Estudis Catalans.

Façana de l'actual Casa de Convalescència, al xamfrà dels
carrers de Sant Quintí i de Sant Antoni Maria Claret.

Vegeu també:
Les armes de la Casa de Convalescència
La dieta nadalenca dels convalescents

Can Masdéu i l’Hospital de Sant Llàtzer, 1902-1973

La malaltia de la lepra estava present a Catalunya com en la resta de ciutats de tota la Terra. Arreu del món hi havia leproseries i va ser en el començament del regnat de la Casa d’Aragó quan el bisbe Guillem de Torroja, va fer construir en l’actual plaça del Pedró, al raval de l’oest de la ciutat, un hospital per recollir leprosos, que fou conegut al llarg dels anys i fins arribar al de Sant Llàtzer, per diferents noms: Casa de Malalts, Casa de Masells, Casa de Santa Maria i Hospital de Santa Margarida. Tres segles després, el 1401, aquest Hospital s’uniria al de la Santa Creu.

Durant el segle XV hi van haver dos projectes per traslladar els leprosos. El 1434, a un edifici a construir en el Portal Nou, i el 1474 a l’Hospital de Sant Maties, molt a prop d’on es trobaven, però aquests projectes finalment no es van dur a terme i els malalts de lepra van continuar acollits al vell edifici del carrer del Carme, al costat de l’església de Sant Llàtzer, fins l’any 1904 en què van ser traslladats a un mas situat als afores de la vila de Sant Joan d’Horta, anomenat Can Masdéu. (vegeu-lo al mapa)

Can Masdéu cap als anys 20 del segle passat.

Can Masdéu va ser adjudicada per subhasta a l’Hospital de la Santa Creu el 25 d’octubre de 1901. Aquesta heretat estava composta d’una casa de camp amb una porció de terreny de regadiu i una altra important extensió de terres per a cultiu, en la seva majoria de vinya, que es regaven amb l’aigua que els proporcionaven dues mines que existien en la propietat, en total ocupava una superfície aproximada de trenta nou hectàrees. La casa era de planta baixa i dos pisos amb golfes, i tenia un corral. El 1903, la Molt Il·lustre Administració aprova un pressupost de quatre mil vint-i-quatre pessetes per habilitar la masia com a Hospital de Leprosos. Concloses les obres, el 6 de desembre de 1904, van ser traslladats els malalts de l’Hospital de Sant Llàtzer a la seva nova seu.

Els residents de Can Masdéu eren de tots dos sexes i no excedien en nombre de 25. Portaven una vida de llibertat dins del recinte, conreaven petites parcel·les de terreny per al seu propi ús i l’hospital organitzava diferents actes lúdics per a la seva distracció. La casa servia més de refugi que d’Hospital, els malalts hi arribaven en un període molt avançat de la seva malaltia, quan ja havien esgotat tots els recursos per poder-se curar. Procedien de tot el territori català i valencià, el tractament quasi era inexistent, tant per la ineficàcia pròpia de tota temptativa en les formes avançades com per la manca de mitjans de curació apropiats.

Com a curiositat, la finca era llogada per a diferents activitats, com podia ser l’explotació de la seva cantera, petites parcel·les per a conreu o per a vedat de caça.

L’octubre de 1929, va ser nomenat Director de Sant Llàtzer el doctor Santiago Noguer, que manifestà la necessitat de construir un nou hospital per considerar que la vella masia era absolutament impròpia i perillosa en no reunir cap condició per als leprosos i estar infectada de bacteris de la lepra, per la qual cosa era impossible la seva reforma i desinfecció. L’Administració va fer una visita a la leproseria per trobar un lloc on construir un nou edifici, fet que va aprofitar per visitar els malalts. Després de veure l’estat en què es trobaven i què menjaven, van decidir augmentar en un altre plat les racions i que la roba del llit fos canviada cada setmana, sense perjudici de fer-ho més sovint si n’hi hagués necessitat.

El nou Hospital de Sant Llàtzer poc
després de la seva inauguració.

El 27 de març de 1931, s’aproven els plànols de construcció del nou Hospital de Sant Llàtzer, i s’accepta l’oferiment dels reverends Manel Mª Vergés i Serafí Alemany, de l’Oratori de Sant Felip Neri, de constituir comissions recaptadores d’almoines per sufragar les obres. Aquestes comencen, però primer per malaltia de l’arquitecte Vicens Artigues i segon per l’esgotament dels mitjans monetaris, l’any 1934 es suspenen. El juny de 1935, es fa una gestió amb el President en funcions de la Generalitat, Manel Portela, per obtenir que aquest organisme consignés 250.000 pessetes per continuar la construcció. La Generalitat n’ofereix la meitat i aconsella als Administradors que demanin la resta a l’Ajuntament, cosa que no va donar resultat. Amb l’ajut donat per la Generalitat, es continuen les obres, fins que finalment el 1936 es suspenen amb motiu de la Guerra Civil. Quatre anys després d’acabat el conflicte, es reprenen les gestions per continuar-les, aquestes es van anant realitzant molt poc a poc, i sobretot gràcies a la caritat de benefactors.

Diverses fotografies del menjador de nenes
del Sanatori per a Nenes Tuberculosos.

Quan el 1950 ja estava quasi enllestit, la vella leproseria de Can Masdéu havia millorat molt en habilitació i confort, i els mateixos malalts demanaven que no se’ls traslladés al nou perquè s’hi trobaven molt a gust, per la qual cosa s’havia de trobar un nou fi a l’edificació. En aquella època, la tuberculosi feia grans estralls entre la població i hi havia manca d’hospitals per poder combatre-la per lo que es va decidir destinar el nou Hospital de Sant Llàtzer a Sanatori antituberculós. Però no va ser fins el 1955 quan va trobar el seu destí definitiu, i es va inaugurar el 17 de desembre com a Sanatori de la Santa Creu per a Nens Tuberculosos, amb el lliurament d’un milió de pessetes per part de Radio Nacional de España, procedent de la campanya de 1954 feta pels locutors Joan Viñas i Emili Fàbregas.

El 1960 la Junta Provincial de Sanitat demana el tancament de Can Masdéu, perquè els malalts fossin millor atesos en les leproseries de l’estat, conforme a teràpies més modernes. Finalment el gener de l’any següent va ser tancat i els leprosos que hi quedaven traslladats al Sanatori de Fontilles, a València. Tretze anys després tancava definitivament el sanatori per a nens; només en quedaven dos i l’Hospital volia aprofitar les seves instal·lacions per a una residència geo-psiquiàtrica on es traslladarien part dels pacients de l’Institut Mental, la qual cosa no va arribar a bon port.

Perspectiva actual de Can Masdéu (dreta) i de Sant Llàtzer.
(cliqueu per veure-ho més gran)

Actualment la masia de Can Masdéu està literalment okupada, i el nou Hospital de Sant Llàtzer continua desocupat.

L’Institut Mental de la Santa Creu, 1885-1987 (II)



Església de l'institut Mental a finals dels anys setanta.

L'edifici de l'Institut Mental de la Santa Creu fou dissenyat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet a partir del projecte del Dr. Pi i Molist (vegeu-ne una breu història a l'entrada anterior). Un cop acabat, les dimensions del complex eren impressionants: 700 metres de llarg per 200 d'ample, comparable en extensió al Palau de Versalles. Estava format per dotze pavellons aïllats, perpendiculars a dues crugies paral·leles entre sí, amb extensos hemicicles als dos extrems, i comptava fins i tot amb una església. Al voltant d'un mòdul central s'articulaven les dues ales, que albergaven un departament general per a cada sexe.

Tot i no disposar dels plànols del projecte, s'ha pogut reconstruir l'aspecte que podria haver tingut originalment a partir d'antigues fotografies sobre la institució, que en mostren la seva arquitectura en diverses èpoques de la seva existència.

L'edifici es construí en terrenys cedits per un benefactor anònim a prop de la masia de Ca n'Enseña, que encara avui dia està dempeus i serveix de local d'associacions del barri de la Guineueta. De la resta de l'edificació, només en resta part del cos central, que actualment alberga la seu del districte i la Biblioteca de Nou Barris, i l'església, en estat de ruïna (vegeu-ne una vista).

Clicant la imatge d'aquí sobre podreu explorar el model des de tots els angles us fareu una idea de l'extensió d'aquesta macro-edificació, en comparació al poc que actualment en queda.

L'Institut Mental de la Santa Creu, 1885-1987 (I)

L'Institut Mental de la Santa Creu a finals dels seixanta.

Situat a Sant Andreu del Palomar, l'Institut Mental de la Santa Creu va ser la continuació de l’antic Departament de "folls i maniàtics" del vell Hospital de la Santa Creu. La seva gestació comença l’any 1857, quan la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l’Hospital encarrega al Dr. Pi i Molist, director d’aquell departament, la redacció d’un projecte mèdic per a un nou manicomi i a l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet l’aixecament dels plànols.

El treball va ser lliurat el novembre del mateix any en forma de bases, i el 1859 el definitiu i detallat. Però l’Administració va tenir innombrables problemes per dur-lo a bon terme, i el procés es va allargar més de tretze anys. Solucionats aquests, comencen quatre anys de cerca de terrenys. Al final, gràcies al llegat d’un benefactor anònim, es compren unes finques situades entre Horta i Sant Andreu de Palomar: Can Gaig, l’Amell Gran o Ca n'Ensenya i l’Amell Xic. La primera pedra es posa el 20 de desembre de 1885, i part de les seves instal·lacions s’inauguren el 1889. Tres anys després, mor Pi i Molist, qui deixa tota la seva fortuna per poder acabar l’obra del que ell nomenava "el meu manicomi".

El 14 d’agost de 1896, la MIA, accepta el compromís de destinar 200.000 pessetes per a la continuació de les obres, especialment la dels hemicicles. Tot això venia detallat en una escriptura signada pels hereus de confiança de la senyora Antonia Bacigalupi, vídua de D. Emili Pi i Molist.

Rotonda del departament d'homes, on els malalts
furiosos eren sotmesos a un tractament especial.

L’Institut Mental de la Santa Creu estava situat en un lloc privilegiat, envoltat de muntanyes plenes de vegetació, cases rurals, jardins i torres d’esbarjo. L’edificació més propera es trobava a un quilòmetre de distància, la qual cosa li donava una certa solitud. Des de les seves edificacions es podien contemplar la casa del Marquès d’Alfarrás, coneguda amb el nom del "Laberinto", el santuari del Coll, o els pobles de Santa Eulàlia i Sant Genís d’Horta i, de més lluny, els de Santa Coloma i Sant Andreu (vegeu-lo al mapa).

El grandiós edifici estava integrat per dotze pavellons aïllats perpendiculars a dues crugies paral·leles que tenien a ambdós extrems uns hemicicles per al tractament de malalts difícils, amb una longitud total de 700 metres per 200 d’amplada, i amb una capacitat per a vuit-cents dements d’ambdós sexes. Existien, tant per al departament de dones com per al d’homes, ventilades infermeries, amples sales de reunió, grans menjadors, sales de treball, cambres de bany i biblioteca. També hi havia un frontó, sala de billars, sala de música, un teatre, patis i jardins (vegeu-ne el model).

Malalts i personal treballant als telers
de l'Institut els anys vint del segle passat.

En aquest establiment es tenien en compte tots els avenços de la psiquiatria, i no es descuidava el treball manual dels ingressats, que practicaven en tallers de papereria, fusta i corda. Hi havia un teler on els malalts confeccionaven gases per a l’hospital i un forn on fabricaven el pa, així com una horta per al conreu de verdures. Es feien sortides al camp i a les fonts properes per procurar que no es tingués la sensació de tancament.

És curiosa la separació que hi havia per diferents classes de residents. En el pensionat de primera, cada ingressat tenia una luxosa habitació individual i al costat d’aquesta la del seu servent o vetllador, una esplèndida sala per rebre les visites, menjador, jardins i jocs propis. Els de segona, tenien elegants dormitoris individuals, sala de recepció, menjador i jardins especials, i per últim els de tercera, modestes habitacions, això sí confortables, dormitoris per a 10 malalts, sala de rebre, menjador i pati d’esbarjo.

Sala de visita del pensionat de primera classe.

La dieta també variava en quant a les categories. Per esmorzar, els primers tenien xocolata i llet o cafè amb llet i pastes; el dinar s’escollia entre espanyol o francès amb sopa o puré, carn d’olla, tres plats forts, dolços i fruita i per sopar brou, verdura, dos plats i postres variats. La segona categoria començava el dia igual que la primera, però sense pastes; per dinar només tenien sopa, carn d’olla, dos plats de primer i dos classes de postres i per sopar, el segon plat era de carn i només dos postres. Els de tercera s’alimentaven esmorzant xocolata sense res per sucar; dinaven sopa, brou, un primer plat i postres, i s’anaven a dormir després de prendre un altre cop brou amb verdura, un plat fort i postres. Totes tres classes tenien vi per beure, això si, segons prescripció mèdica. És clar que el que pagaven també era ben diferent: 250, 175 i 100 pessetes al mes, respectivament.

L’any 1967, sorgeix per iniciativa del primer Director General de l’Hospital, Dr. Soler Durall, la idea d’emprendre l’inici de la reforma de l’assistència psiquiàtrica, en la qual proposa, entre d’altres, la creació d’un dispensari de psiquiatria a l’Hospital i les consultes psiquiàtriques derivades del servei d’urgències, així com reformar el Pavelló de Santa Victòria per allotjar dues unitats de malalts psiquiàtrics aguts. Mentrestant, s’havien rebut diferents ofertes de compres de terrenys del Mental, destinats a l'anomenat "Pla Parcial de Ca n'Ensenya" per a la construcció de blocs d’habitatges.

El 1969, l’Hospital ven els terrenys edificables, el pagament dels quals es fa a mesura que l’Hospital posa a disposició dels compradors les parcel·les edificables. Al mateix temps, es fa un projecte d’un nou Manicomi, que va quedar ajornat per diferents problemes interns i pel retard de l’Ajuntament en l’atorgament de la llicència. Més tard es decideix l’habilitació de Can Masdéu. Un cop realitzades les obres, no es va poder portar a terme el trasllat dels malalts degut a l’oposició de les associacions de veïns i del propi personal de l’Institut Mental.

A partir de mitjans dels anys setanta comencen les interconsultes psiquiàtriques a l’hospital. El 1981 s’inaugura al Pavelló de Santa Faustina la consulta externa de Psiquiatria; i el 1983 s’obre la Sala de Sant Jordi per a 29 malalts, es crea un Hospital de dia, s’amplia el servei amb una secció de Psiquiatria Infantil i finalment es crea l’Escola de Teràpia Familiar i la Unitat de Toxicomanies.

El 30 de setembre de 1987, després d’un segle d’existència, el Mental va tancar les seves portes, només quedaria un petit espai per a Centre de dia, i uns pisos protegits per a una quarantena de malalts, supervisats per personal de l’Hospital.

Avui, a allò que queda d’aquell magnífic edifici, somni de Pi i Molist, s’hi troba la seu del districte de Nou Barris.

La part que resta actualment de l'edifici de l'Institut Mental.
(cliqueu per veure-ho més gran)

Vegeu també:
Imatges de l'Institut Mental de la Santa Creu (J. M. Comelles)