El pavelló de Sant Antoni

El pavelló de Sant Antoni en una vista actual.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

El pavelló de Sant Antoni fou un dels darrers a aixecar-se a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Construït per Pere Domènech i Roura el 1932, no es pogué habilitar completament fins ben passada la Guerra Civil, el 1941.

En planta, el pavelló presenta  forma d'U, amb un cos central que allotja la majoria de dependències, i dos braços extrems projectats cap al sud, on s'hi troben les sales de malalts. El pavelló consta de planta i pis, però també disposa d'una planta intermèdia al cos central aprofitant l'espai que dóna l'alçada de sostre de les sales de malalts de la planta baixa. A més, per a compensar el pendent del terreny, els cossos central i oriental compten amb un semi-soterrani accessible a peu de carrer. Entre els braços del pavelló es crea una placeta des de la qual s'accedeix a la planta baixa a través de sengles escales situades als racons interiors.

El pavelló de Sant Antoni es projectà per a acollir els Serveis d'Ortopèdia i de Tuberculosi Osteoarticular, i en el moment de la seva finalització comptava amb quatre sales de llits per a malalts, múltiples estances per a pacients distingits, quiròfan propi, sales de cures, de raigs X, etc. Els solàriums, espais habilitats per a prendre banys de sol, sempre orientats al sud, es trobaven als extrems de les sales de malalts, i a les galeries porxades de cada pis.

Plantes del pavelló de Sant Antoni, per colors segons l'ús.
(cliqueu)

El pavelló l'inaugurà oficialment qui fou governador civil de Barcelona entre 1940 i 1945, Antonio Federico de Correa y Veglison (a qui se li deu la dedicació a Sant Antoni). Des de llavors sempre ha acollit el Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia i, més endavant, també Medicina Física i Rehabilitació. A finals dels 1960s s'hi afegiren Radiologia i Diagnòstic per la Imatge. A principis dels 1990s, també s'hi traslladaren algunes dependències dels Serveis de Psiquiatria, de Neurologia, i de Ginecologia i Obstetrícia. Aquestes hi romangueren fins al 2009, amb el trasllat al Nou Hospital.

Actualment, Sant Antoni encara acull unitats del Servei de Medicina Física i Rehabilitació (Fisioteràpia, Logopèdia i Teràpia Ocupacional), del de Radiologia (Ressonància Magnètica), i del de Psiquiatria (Conductes Addictives), així com altres dependències administratives de l'Hospital.

Aspecte original de Sant Antoni en una imatge arèria de principis dels 1960s (esquerra)
comparat amb l'aspecte que presenta actualment (dreta).
(cliqueu)

Al llarg de la seva vida, el pavelló ha patit moltes modificacions, sobretot a partir de la dècada dels 1960s, amb l'objectiu de guanyar-hi espai útil. Així, per exemple, a l'interior s'hi afegiren pisos i altells per a aprofitar l'alçada de sostre de les sales de malalts. Amb tot, la intervenció més cridanera és l'annex que s'aixecà cap als anys 1970s, a costa de la placeta d'entrada, per a ampliar el semi-soterrani i la planta baixa del pavelló.

La imatge de sobre mostra el model del pavelló en el seu estat original de principis dels 1940s. Cliqueu-la per a veure el model en una nova finestra i observar-lo des de tots els angles.

El Pavelló de la Resurrecció

A la cantonada més septentrional del recinte de l'Hospital, on es creuen els carrers del Mas Casanovas i de Sant Quintí, Domènech i Montaner havia previst situar-hi, segons els seu projecte original, una capella mortuòria per als serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l'Hospital. Molt a prop seu, i connectada a aquesta per una galeria subterrània, s'hi havia d'ubicar el departament anatòmic o pavelló d'autòpsies. Aquesta disposició permetia el fàcil trasllat dels cossos d'una a altra dependència, així com la còmoda entrada i sortida dels carruatges fúnebres per una placeta d'accés situada al xamfrà.

Amb la mort de Domènech i Montaner el 1923, i sobretot degut a l'abandó del seu projecte original per motius econòmics, aquests pavellons no es van arribar a aixecar mai. El seu fill i continuador de les obres, Pere Domènech i Roura, hagué de projectar un pavelló, el de la Resurrecció, que aglutinés tant les funcions de departament anatòmic com de capella mortuòria. Per a fer-ho, recuperà en certa mesura la disposició al voltant d'una placeta que el seu pare havia previst per a les dependències de la capella mortuòria.

Dreta: projecte de Domènech i Montaner per a la capella mortuòria (groc) i el pavelló de disseccions (blau).
Esquerra: projecte executat de Domènech i Roura (verd).
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El Pavelló de la Resurrecció es construí el 1928, i constava de tres cossos units per un pas cobert al voltant d'una plaça d'entrada. Però a diferència del projecte de Domènech pare, a aquesta plaça no s'hi accedia a través de grans portes de forja, sinó per una petita porta metàl·lica situada a un lateral del xamfrà.

El pavelló de la Resurrecció des de la placeta d'entrada, poc després de la seva construcció.
(cliqueu)

El cos de llevant allotjava el departament anatòmic, i el de ponent, la capella mortuòria. El bloc central, tot i un disseny imponent que recorda una església, era en realitat el dipòsit de cadàvers. Les tres edificacions estaven unides per un porxo obert, rematat als extrems per sengles cúpules rebaixades. La simetria del conjunt era només aparent, ja que els cossos extrems presentaven una disposició diferent de portes i finestres. La capella fins i tot comptava amb un absis semicircular que es projectava enfora des d'una de les façanes interiors. A més, el desnivell del terreny feia que el bloc anatòmic comptés amb una planta per sota del nivell de la placeta, accessible des de l'interior del recinte.

Façana posterior dels tres cossos del pavelló de la Resurrecció.
(cliqueu)

Tot i així, les dues plantes del departament anatòmic de l'Hospital devien resultar insuficients, perquè ja a la dècada dels 1930s, a jutjar per les fonts gràfiques, es va ampliar amb unes dependències subterrànies situades entre aquest bloc i el central. Aquests espais ampliats van passar a acollir, a més del departament anatòmic, el de cirurgia experimental.

Ampliació semisoterrada del pavelló (encerclada), en una imatge
de principis dels 1960s.
(cliqueu)

Aquest pavelló es va mantenir fins al 2000, moment en què s'enderrocà per a deixar lloc a la construcció del Nou Hospital. Estava al lloc que actualment ocupa l'espai enjardinat de davant de l'entrada principal de l'Hospital al carrer de Sant Quintí, al costat de l'accés al metro.

El model de la imatge de sobre mostra el pavelló en el seu estat original, acabat de construir a finals dels 1920s. Cliqueu-hi per a obrir el model en una nova finestra, cosa que us permetrà observar-lo des de tots els angles.

El Pavelló del Sagrat Cor

El projecte original d'Hospitals reunits que dissenyà Domènech i Montaner no preveia cap pavelló dedicat al tractament del càncer, ja que en aquell moment (1901-1911) l'oncologia tot just s'estava desenvolupant, però a finals dels anys 1920s ja era una necessitat per a l'Hospital. Així, Pere Domènech i Roura, continuador de les obres de l'Hospital a la mort del seu pare, projectà un pavelló de cancerologia, que s'ubicaria a l'espai originalment previst per a l'hospital infantil i que es construí entre 1928 i 1930, gràcies a diverses campanyes de recollida de fons a tot Catalunya.

Façana principal del pavelló del Sagrat Cor.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El pavelló, de 889 m², tenia la façana principal al carrer de Sant Quintí, des d'on s'hi accedia directament, i comptava amb dues plantes. A la planta baixa s'hi situaven els serveis tècnics: la secció de Röntgenoteràpia a l'ala esquerra (amb sala d'espera, dues sales d'irradiació, sala de reconeixements i conferències, i museu) i la secció de radi a l'ala dreta (amb sala d'espera, dispensari, espai per als aparells, sala d'operacions i laboratori clínic). El segon pis era l'espai per per a les infermeries: a cada ala (homes a l'esquerra, dones a la dreta) hi havia una sala de 20 llits amb sala de cures i sala de dia, així com diverses habitacions d'aïllament per a un o dos llits. Aquesta disposició es pot apreciar perfectament als plànols del pavelló que va aixecar l'arquitecte Manuel Puig el gener de 1936.

  

Planta baixa i primer pis del pavelló del Sagrat Cor.
(cliqueu)

Com la resta de pavellons, aquest també va patir modificacions posteriors a la seva construcció en un intent de pal·liar la manifesta falta d'espais que l'Hospital va començar a notar des de finals dels 1950s. La primera d'aquestes modificacions es féu ja el 1962, i consistí en l'addició d'un segon pis, afegint un trespol a les sales de malalts i recreixent verticalment la resta de cossos.

Secció del pavelló amb les parets i trespols afegits respecte els originals, indicats en negre massís.
(cliqueu)

La segona modificació consistí en l'ampliació del soterrani, que originalment era un espai molt reduït a l'ala esquerra, la mateixa existència del qual es devia al fort desnivell del terreny on s'assentà el pavelló. No en coneixem la data exacta, però pel tipus d'arquitectura podria ser dels anys 1970s.

Les diverses ampliacions del pavelló, indicades sobre una vista aèria del 2010. 

El pavelló va funcionar fins el 2009, quan el servei d'Oncologia que l'ocupava es va traslladar a l'edifici del nou Hospital. Des de llavors va restar buit fins que el 2012 va ser aterrat per a fer lloc al modern edifici de l'Institut de Recerca de Sant Pau, que es va inaugurar el 2018 després de tres anys d'obres.

El model que es mostra a la imatge d'aquí sobre representa el pavelló en el seu estat original, abans de les modificacions i ampliacions de la dècada dels 1960s. Clicant la imatge obrireu una nova finestra que us permetrà manipular el model per a observar-lo des de tots els angles

Vegeu també:

El Pavelló del Càncer

El pavelló dels safarejos

El pavelló del safareig, o de la bugaderia, es construí el 1927 de la mà de Pere Domènech i Roura. S'adossava al mur de tancament exterior, al centre del tram que recorria el carrer del Mas Casanovas, en l'espai on, segons el projecte original de Domènech i Montaner, s'havia d'aixecar la torre d'aigües del recinte.

El pavelló constava de planta baixa i un primer pis, però degut a la diferència de nivell entre l'interior i l'exterior del terreny de l'Hospital, era el primer pis el que quedava a peu de carrer. En un extrem de l'edifici, aquesta diferència d'alçada es salvava amb una rampa poc pronunciada, sota la qual s'ubicava l'espai d'un forn crematori.

Planta i façana nord-est del pavelló.
(cliqueu per a veure'ls més grans)

Veient els plànols que es conserven del pavelló, es constata que el seu disseny va patir diverses modificacions, degudes sens dubte a la necessitat de simplificar-ne la construcció per motius econòmics. Així s'explica la superposició d'un disseny més senzill, en vermell, per damunt d'una primera proposta més elaborada, en negre.

Detall del pavelló dels safarejos en una vista
de finals dels 1930s. Les ampliacions
s'han destacat en rosat.

En el moment de la inauguració de l'Hospital, el 1930, el pavelló dels safarejos comptava amb una doble estufa per a desinfectar, cinc equips de rentat mecànic, centrifugadores, tres assecadors (un de tèrmic mecànic, un a l’aire lliure i un altre sota terrat) calandres per a planxat, departament independent per a rentat de gases i venes  i, com ja hem apuntat, un forn crematori per a les peces inutilitzables. Amb tot, les necessitats de més espai devien aparèixer aviat, ja que fotografies preses a la mateixa dècada dels 1930s ja mostren el pavelló ampliat. Les modificacions consistiren en diversos recreixements a la planta, i l'ampliació del primer pis sobre el terrat del cos frontal original.

El pavelló va mantenir la seva funció fins a finals de la dècada dels 1970s, quan l'externalització dels serveis de bugaderia de l'Hospital el van deixar sense la seva utilitat original. Després, durant un temps, s'hi va instal·lar l'arxiu central administratiu, i més tard el departament d'Històries Clíniques. Aquest va ocupar el pavelló fins el 1996, quan s'enderrocà juntament amb Santa Faustina per a deixar pas al Nou Hospital.

El pavelló dels safarejos cap als anys 90.
(cliqueu)

El model que es mostra a la imatge de sota representa el pavelló en el seu estat original segons els plànols conservats, abans de la seva ampliació. Clicant la imatge obrireu una nova finestra que us permetrà manipular el model per a observar-lo des de tots els angles.

La casa de màquines

Vista actual de la casa de màquines.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Ja el 1902, el projecte original d'Hospitals reunits de Lluís Domènech i Montaner preveia un gran pavelló de màquines per a donar servei al conjunt de pavellons de la Santa Creu i de Sant Pau. Aquell pavelló, que havia d'allotjar els generadors de gas i electricitat per a tot el recinte, no s'arribà a construir mai; en el seu emplaçament previst s'hi acabaria aixecant, entre 1922 i 1930, la nova Casa de Convalescència.

La necessitat de construir un pavelló de màquines s'acabà plantejant vers 1927, quatre anys després de la mort de Domènech i Montaner, ja abandonat el seu projecte de 48 pavellons, i amb el seu fill, Pere Domènech i Roura, a càrrec de les obres. En aquesta edificació ja no s'hi hauria de generar gas i electricitat, sinó que s'hi instal·larien les calderes per a proveir de vapor, calefacció i aigua calenta als diversos pavellons de l'Hospital.

Els pavellons construïts en les fases inicials, habilitats a partir del 1916, disposaven cadascun del seu propi sistema de calefacció independent, però amb el temps aquest solució es va demostrar ineficaç i, sobretot, massa cara. Per tant, la MIA va decidir centralitzar-ho tot en un pavelló de màquines específic, des d'on l'aigua i el vapor es puguessin canalitzar cap a tots els pavellons.

L'1 d'agost de 1927 la MIA signà un contracte amb Construcciones Gaspar(¹) per a la instal·lació de calefacció, vapor i agua calenta a tot l'Hospital. En aquest document s'explica que

"Interesa aprovechar las diversas instalaciones de calefacción por agua caliente llevadas a cabo en Pabellones ya construidos, suprimiendo las calderas existentes, e instalando en un local adecuado un sistema de calderas capaz para el servicio de las instalaciones actuales, las ampliaciones que en las mismas deben llevarse a cabo y de las instalaciones de los Pabellones en que aún no se ha instalado calefacción ni servicio de agua caliente."

Plànol de l'Hospital cap al 1927, amb la casa de màquines (ressaltada en groc) i
les seves canalitzacions: aigua calenta (verd), calefacció (blau) i vapor (vermell).
(cliqueu)

El mateix contracte especifica com ha de ser aquest "local adequat":

"Las calderas deberán emplazarse en un local que se construirá en el emplazamiento designado por Z [entre Sant Carles i Santa Francesca i Sant Antoni], de las dimensiones necesarias [...]"

I fins i tot que la seva construcció anirà a càrrec del propi Hospital:

"Son de cuenta de la M.I. JUNTA de OBRAS [...] los trabajos de albañilería y pintura; conducción de humos y chimenea de tiraje; [...]"

Planta del pavelló: Soterranis
(vermell), pavelló exterior (blau)
i xemeneia adossada (verd).

Domènech i Roura dissenya per a aquest ús un petit pavelló de reminiscències domenechianes, orientat en direcció nord-sud i cobert amb una teulada a dues aigües. Cinc grans finestrals donen llum a l'interior: tres a la façana occidental, i dos més a les façanes nord i sud, mes petites. A la façana oriental s'hi adossa el cos de la xemeneia. Els seus més de 30 metres d'alçada havien de servir per a expulsar les emanacions de les calderes en funcionament per sobre dels pavellons que l'envoltaven.

Aquest pavelló únicament consta d'una planta subterrània, a la qual s'accedeix per una escala exterior. En realitat, el pavelló que veiem des de fora només actua com a llanterna de la sala de màquines principal, de doble altura; d'aquí els grans finestrals.

Pere Domènech i Roura: Alçats del pavelló.
(cliqueu)

Les calderes instal·lades al pavelló eren quatre: dues per a l'aigua calenta i dues per a la producció de vapor. A més, comptava amb dos grups d'electro-bombes per a impulsar l'aigua fins a cada pavelló, dipòsits acumuladors i termòmetres a distància per a controlar la temperatura de sortida en cada cas. Tot plegat, li permetia generar cada hora 1.600.000 calories i 630 kg de vapor.

La imatge de sota mostra el model de la casa de màquines acabada de construir. Si en cliqueu la imatge podreu explorar-lo, fer-lo girar i contemplar-lo des de tots els angles.

La casa de màquines no ha sofert grans canvis des que es va construir, excepte desperfectes causats pel seu ús continuat; als anys 1990s se'n va restaurar la xemeneia. Les calderes que allotja actualment, si bé no són les originals, continuen donant servei als pavellons de Sant Antoni, Sant Frederic, Església i annexos.

¹. Agraeixo a la Pilar Salmerón aquesta i altres informacions sobre la maquinària que s'instal·là originalment a la casa de màquines.

La bòbila

La bòbila de l'Hospital.
Detall d'una imatge dels 1930s.

Abans de desaparèixer, la bòbila era segurament l'edifici més antic del recinte de l'Hospital. De fet, sembla que ja hauria existit abans que s'iniciés la construcció de l'hospital modernista. La presència de bòbiles, o forns de maons, a la zona del Camp de l'Arpa - Guinardó es remunta a mitjans del segle XIX, quan se n'hi instal·laren moltes, així com corders i fabricants d'eixàrcia, juntament amb la farga de l'Aram(¹).

No tenim informació sobre la construcció d'aquesta bòbila en concret, però podem suposar que passà a mans de l'Hospital el 1919, quan es compren els terrenys on estava emplaçada.

L'any 1918, l'Hospital només posseïa una mica més de tres quartes parts del gran solar rectangular actual. La major part d'aquests terrenys els havia adquirit de Josep Xifré a un preu avantatjós el 1890, als quals s'havien sumat els de Sant Pau, que lliuraren els marmessors de Pau Gil el 1913, més algunes adquisicions puntuals. Per a completar la regularització del seu emplaçament, l'Hospital seguí comprant camps i solars a diversos propietaris fins el 1921.

Així, el 30 de maig de 1919 comprà als fills i hereus de Josep Utset i Jonullà un tros de terra on hauria estat ubicada la bòbila (vegeu el plànol de sota). Utset l'havia adquirit de Miquel Casamitjana i Artigós el 10 juliol de 1890. A l'escriptura de 1890 consta com "una porción de tierra campa con algunos algarrobos", mentre que a la de 1919 hi diu "antes con algunos algarrobos", la qual cosa suggereix que la bòbila s'hauria construït entre ambdues dates. De fet, la família Utset es devia dedicar a aquest negoci, com es pot desprendre del fet que el 1857 Josep Utset i Casamitjana, pare de l'anterior, sol·licités a la Comandància d'Enginyers aixecar una bòbila a la zona del Camp de l'Arpa. L'expedient es troba al fons Zones Polèmiques de la Comandància d’Enginyers, conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó(²).

Fases d'adquisició de terrenys per l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau entre 1918 i 1921.

Per una nota que Pere Domènech i Roura remet als Administradors de l'Hospital demanant autorització per a ampliar-la, sabem que el setembre de 1922 la bòbila o "horno antiguo, nuevamente habilitado en los terrenos que fueron de los Srs. Utset, que integran el solar de los Hospitales de La Sta Cruz y Sn Pablo" estava en funcionament i produint maons per a les obres de construcció de l'Hospital, aprofitant la terra procedent de les excavacions de soterranis i galeries. Es pot pensar que, tan bon punt adquirit el forn (o el que en quedés) amb la compra dels terrenys d'Utset, es va veure que un cop rehabilitat podria proporcionar material a la construcció i abaratir-ne els costos.

Dues seccions de la bòbila, per Pere Domènech i Roura.
S'hi aprecien les galeries del forn continu i la
disposició de la xemeneia.
(cliqueu per a veure-ho més gran) 

A la mateixa nota s'informa que en aquell moment el forn de maons podia arribar a produir 60.000 peces mensuals, d'una qualitat superior a la disponible al mercat, però que resultaven insuficients per a cobrir tota la demanda de les obres. És per això que Domènech i Roura proposà la seva ampliació "antes de que se intensifique la obra de mampostería" per a arribar a la producció necessària, que estimava en unes 283.000 peces mensuals (7 de setembre de 1922).

Per a augmentar la producció de la bòbila a 250.000 peces al mes, Domènech i Roura proposà incorporar-hi un forn continu de cambres múltiples i sortida per xemeneia, així com incrementar la superfície de l'edificació. Les bigues, maons i teules que s'utilitzessin en l'ampliació podrien ser utilitzades més endavant en construccions posteriors.

Planta de la bòbila, per Pere Domènech i Roura. El forn continu, del qual s'hi representen les
galeries, s'envolta dels pals que en sostenen les cobertes. A la dreta, dos coberts annexos.
(cliqueu)

El forn continu es van construir, però no sabem si també es van bastir els altres coberts annexos que Domènech i Roura havia projectat. Si efectivament van existir, segurament en acabar l'obra es van desmuntar per a aprofitar-ne els materials, tal i com estava previst, i no en quedà cap vestigi.

En concloure les obres de l'Hospital, la bòbila va caure en desús i passà a servir de magatzem de peces sobrants de la construcció: rajoles, teules, vidrieres, etc. Cap als anys 1960s passà també a ser magatzem del personal de tallers i jardineria. Per la mateixa època es va habilitar una part del pis superior, sobre les galeries del forn, com a seu de l'Agrupament Escolta Sant Jordi, que desenvolupà les seves tasques a l'Hospital fins ben entrats els 1980s.

Cap al 1990, l'edifici ja es trobava força degradat. Enclavada al mig de l'aparcament dels treballadors des de l'ampliació d'aquest, vint anys enrere, la bòbila s'havia convertit definitivament en un edifici marginal. Part de la coberta de la part posterior (nord) s'havia esfondrat, però ja no s'arribà a reparar. El 1996 fou enderrocada, juntament amb els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina, per a fer espai a la primera fase de construcció del Nou Hospital.

La bòbila pocs anys abans de ser enderrocada.
(cliqueu)

Aquí sota teniu el model de la bòbila amb l'aspecte que devia presentar en acabar les obres de l'Hospital. Si cliqueu la imatge, se uns obrirà una nova finestra que us permetrà moure'l, fer-ho girar i observar-lo des de tots els angles.

¹. TATJER i MIR, Mercè. L'eixamplament de l'espai industrial (1875-1897). Barcelona Quaderns d'Història, 16. Barcelona, 2000. Pàgina 224.

². Op. cit. Nota 59.

El plànol trobat d'un hospital desconegut

Quan es fa una "troballa" en un arxiu, per emocionant que pugui sonar, en realitat s'evidencia una deficiència. Certament, ens pot indicar que l'arxiu no estava ben inventariat, o que la descripció dels seus fons era incompleta o estava inacabada. Això és precisament el que passa amb l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, en el qual encara avui es treballa per a actualitzar, completar o aprofundir els catàlegs i inventaris d'un vast conjunt documental.

La troballa que us presentem en aquest ocasió respon a una descripció incorrecta. Es tracta del plànol a llapis d'un hospital, retolat al revers com "Proyecto Hospital S. Pablo?" (amb interrogant i tot). Aquests mots, escrits molt després que es fes el plànol, evidentment no es corresponen amb el seu contingut. De fet, d'aquest document no en tenim ni l'origen, ni la data, ni l'autoria. La part del plànol que podia haver contingut informació com ara el títol, etc., va ser estripada de la part inferior, com sembla desprendre's del marge irregular que s'hi observa.

El plànol "trobat"
(cliqueu-lo per a veure'l més gran)

El document. Què? Qui? Quan?

Sense més informació, com a mínim podem deduir l'origen probable d'aquest projecte d'hospital (està clar que no arribà a construir-se), i la pista definitiva està en la forma irregular, molt característica, del solar que s'hi representa. Tot sembla indicar que es tracta dels terrenys que l'Hospital de la Santa Creu va comprar a Josep Xifré i Hamel entre d'altres el 1890, i aquesta mateixa forma característica s'observa en plànols de l'època. Això ens permet datar aquest plànol entre els volts d'aquell any i 1901, quan s'inicien els contactes amb els marmessors de Pau Gil que culminaran amb el projecte hospitalari de Domènech i Montaner.

Esquerra: Fragment del Plànol de Barcelona de J.M. Serra, Thomas i Cia. (1891) aprovat per l'Ajuntament. S'hi llegeix: "Terrenos adquiridos para el Hospital de Sta. Cruz".
Dreta: Plànol d'emplaçament dels Hospitals de la Santa Creu i Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner (1901-1903). També s'hi marquen els límits d'aquest terreny.
(Ressaltat afegit; cliqueu)

No hi ha notícia, però, que s'arribés a projectar un hospital per als terrenys que Xifré va vendre a Santa Creu, excepte pel fet que la venda es va fer a bon preu, precisament a condició que es destinessin a la construcció d'un hospital. De tota manera, aquesta iniciativa no devia quallar en un projecte definit (això és, més enllà d'aquest plànol a llapis), ja que no en trobem cap menció a les Actes de reunió de la Molt Il·lustre Administració (MIA) d'aquells anys. Tampoc Domènech i Montaner, en parlar dels antecedents del seu projecte, en fa cap esment. Tot el que diu és: "... ya desde el año 1890 tiene la Administración del Hospital [de la Sta. Cruz] adquirida gran parte de los terrenos sobre los que insiste el adjunto proyecto", sense més referències.

Acotats mínimament el contingut i la data, també ens hem de preguntar qui en pot ser l'autor. Els més probables són Josep Artigas i Ramoneda, l'arquitecte de l'Hospital a l'època, o el seu suplent, Ramon Maria Riudor i Capella. L'Hospital sempre havia comptat amb el seu propi arquitecte, mestre paleta, etc., per a les seves obres (des de l'ampliació de dependències de malalts fins a la construcció o reparació d'immobles), i rarament recorria a arquitectes externs. I en cas que així hagués estat, n'hi hauria constància a les Actes. Sense poder arribar a fer un anàlisi grafològic, comparem, encara que sigui superficialment, la lletra d'aquest plànol amb d'altres signats per Artigas i Riudor. Per les similituds que podeu veure a la imatge, ens inclinem a atribuir-lo a Ramon M. Riudor, si bé amb totes les reserves.

Detall d'un dels textos del plànol comparat amb la lletra de Josep Artigas (dalt) i de Ramon M. Riudor (baix).
(cliqueu)

Davant de la manca de referències a les Actes de reunió del a MIA, on es dirimien tots els afers importants de la institució, només podem plantejar hipòtesis sobre l'origen i significació d'aquest document.

Josep Xifré i Hamel

1a hipòtesi: el plànol es fa, a mode d'esborrany, per a presentar-lo a Josep Xifré, amo dels terrenys, com a part de les negociacions de la compra. El seu objectiu seria donar aparença de projecte ferm a la intenció més aviat difosa de Santa Creu de construir-hi un hospital. Com més sòlid hagués semblat el projecte a ulls de Xifré, millor preu s'hauria pogut aconseguit pels terrenys, venuts a condició que s'hi aixequés l'hospital. En tal cas, el plànol s'hauria produït cap al 1889, abans de la signatura del contracte d'arres efectuada el desembre del mateix any.

2a hipòtesi: el plànol és una prova per a estimar la idoneïtat dels terrenys de Xifré abans de la compra definitiva. Com a mínim des de mitjans del 1889 la MIA va nomenar diverses comissions facultatives per a analitzar diversos terrenys disponibles al pla de Barcelona de cara a ubicar-hi un nou hospital. La darrera d'aquestes comissions presentà el seu dictamen a la reunió de la MIA del 17 de març de 1890, després del contracte d'arres amb Xifré però abans de la compra definitiva. Aquest plànol bé hauria pogut sorgir de consideracions fetes en aquest dictamen, ja que en la mateixa sessió, i davant la insistència de Xifré per a formalitzar definitivament la venda, consta que la MIA li respon que

"no habiéndose concluido los trabajos encargados á los respectivos arquitectos del levantamiento de plano, medición exacta del terreno y demás condiciones técnicas correspondientes á los mismos, pero teniendo noticias de que estos trabajos están muy adelantados cree esta Administración que por todo este mes podrá darse solución definitiva á este asunto y que espera que el Señor Xifré haciéndose cargo de que por la Administración no se ha omitido medio para la pronta realización de estos trabajos no tendrá inconveniente en esperar estos días más para llegar al objeto de todos apetecido."

En qualsevol dels dos casos anteriors, doncs, el plànol seria previ a la compra-venda, formalitzada el 7 de maig de 1890. En tal cas cal dir que no es podria atribuir a Riudor, ja que no fou fins el 20 d'abril del 1891 que fou nomenat arquitecte de l'Hospital com a suplent, "atendida la poca salud del arquitecto Señor Artigas y dadas las obras que esta Administración tiene en proyecto y necesidad de realizar". Potser l'aixecament d'un nou hospital?

El 26 de febrer de 1897 consta que el Dr. Rafael Morgades i Mestres, metge de Santa Creu, havia presentat a la MIA un treball seu premiat per l'Acadèmia d'Higiene. El treball, titulat Condiciones higiénicas que deben presidir en la construcción de los Hospitales, consistia en la memòria i els plànols per a un hospital model, cosa que ens porta a la 3a hipòtesi: el plànol és un estudi sobre la possibilitat d'adaptar el projecte del Dr. Morgades als terrenys adquirits a Xifré, on fins al moment encara no s'havia iniciat cap obra.

Notícia sobre els guardons atorgats per l'Acadèmia d'Higiene, publicada a La Renaixensa.
Ressaltada, la menció al Dr. Morgades.

El projecte presentat ve descrit a l'acta d'aquella reunió:

"[El Dr. Morgades] ofrece un edificio sencillo, limpio y hermoso, que le dan el aspecto de esbelto que tanto cuadra en los edificios de esta índole; es capaz para contener seiscientas estancias para enfermos, distribuidas en salas de veinte y cuatro, habiendo habitaciones separadas para distinguidos. La longitud total de la fachada es de doscientos ochenta metros, y consta de sótanos, planta baja, primer piso y desván, constando la fachada principal de un grandioso pabellón central para los servicios generales de administración, y á los lados de este pabellón hay una gran galería de la que se ván desprendiendo ocho pabellones, cuatro para hombres y otros tantos para el departamento de mujeres; y en la parte posterior del edificio se hallan los pabellones destinados á enfermos contagiosos, máquinas de vapor y eléctricas, depósito de cadáveres y cuanto debe contener un hospital dentro de los más modernos adelantos."

Tot i que aquesta descripció no s'ajusta amb l'edifici representat al plànol, s'hi aprecien similituds en la façana principal llarga, els dos ramals de galeries de les quals es desprenen pavellons per a homes i dones (si bé en un són cinc i en l'altre quatre per banda), o la disposició dels malalts infecciosos a la part posterior.

L'hospital projectat

Vistes ja les circumstàncies en què es podria haver produït aquest plànol, fixem-nos ara amb l'hospital representat en sí. Es tracta d'un hospital de 32.855 m² de superfície edificada, amb capacitat per a més de 1.400 malalts. La disposició general en dues meitats simètriques ens fa pensar que els pacients estan separats per sexes.

Muntatge de la ubicació prevista per a l'Hospital sobre una vista aèria actual.

L'hospital té una estructura típica en pavellons connectats per galeries cobertes al voltant d'un gran pati. El gran bloc de la façana principal, que hauria donat al camí de la Travessera (continuació de la Travessera de Gràcia fins a confluir amb el carrer de Sant Antoni M. Claret), consta de dos pisos i està dominat al centre per l'església de l'hospital, d'una sola nau, amb planta de creu llatina i probablement coronada per una cúpula al creuer.

A l'ala de l'esquerra del temple, passat un vestíbul d'entrada, hi trobem una porteria, una avant-sala que dóna pas a una sala de recepció de malalts, i uns magatzems o cotxeres; al primer pis, les dependències administratives i les habitacions del Germans de la Santa Creu. A l'ala de la dreta hi trobem una disposició simètrica, però aquest cop el segon pis està ocupat pels despatxos mèdics i per les Germanes de la Santa Creu. A l'extrem d'aquesta ala, la casa de convalescència, de planta quadrada al voltant d'un pati porticat central i dos pisos, amb capacitat per a 96 llits. Per darrera d'aquesta, l'edifici dels rentadors està adossat a la paret perimetral.

Rere l'església, el mòdul dedicat a laboratoris i farmàcia connecta amb un enorme pati allargat i envoltat de galeries que arriba fins a la cuina i forn. Les galeries laterals d'aquest pati comuniquen a cada costat amb cinc pavellons de dos pisos i sales de 40 llits. Entre pavelló i pavelló trobem sales més petites, de 16 llits.

Les galeries laterals es projecten més enllà del pati, cap al fons del solar, on es troba l'hospital de malalties infeccioses. Aquest s'organitza al voltant d'un pati perpendicular al principal, més petit i estret que aquell. De les seves galeries es projecten quatre pavellons per banda, de dos pisos i sales de 20 llits. A més, l'hospital d'infeccioses compta amb la seva pròpia capella, i amb espais d'aïllament als extrems.

El model de sota és una reconstrucció en tres dimensions d'aquest hospital a partir del plànol trobat. Clicant-ne la imatge podreu explorar-lo des de tots els angles.

Per cert, que l'hospital està plantejat com si fos a peu pla, tot i que en realitat aquests terrenys tenien un fort pendent, proper al 7%. Un altre indici que ens fa pensar que estem davant d'una mera provatura o d'un estudi molt preliminar.

La capella mortuòria

La capella mortuòria en un detall de la perspectiva
del projecte modernista de Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

D'acord amb el projecte original dels hospitals reunits, el recinte de la Santa Creu i de Sant Pau també comptava amb una capella mortuòria per als serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l'Hospital. Domènech i Montaner en va preveure la seva ubicació a l'angle nord del complex hospitalari dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, a l'altre extrem de l'entrada principal.

Situat a la cantonada dels carrers de Sant Quintí i de Mas Casanovas, aquest pavelló consisteix en la capella mortuòria pròpiament, flanquejada per dos cossos annexos. Aquests tres elements es disposen de manera que abracen una petita plaça d'accés al xamfrà. Aquesta placeta, rèplica reduïda de la del Pavelló de l'Administració, estava pensada per a l'entrada i sortida dels carruatges fúnebres.

La capella tenia planta circular, de 10,6 metres de diàmetre, i estava coronada amb una cúpula. La seva entrada principal estava enfocada vers la placeta del xamfrà, i flanquejada per dues galeries cobertes que comunicaven amb sengles locals rectangulars, que allotjaven respectivament la sagristia i una sala de porteria i guàrdia. Aquests petits edificis, així com les galeries de comunicació, anaven cobertes a dues aigües. La comunicació amb la resta de pavellons es feia per l'exterior, excepte per una galeria subterrània que l'uneix amb el pavelló d'autòpsies per a facilitar el trasllat dels finats. A aquesta galeria s'hi accedia per un ascensor situat a la zona de pas entre el local de guàrdia i la capella, amb accés directe a aquesta.

Planta de la capella mortuòria, a partir dels plànols
originals de Domènech i Montaner.
(cliqueu)

Vista des de fora, la capella es presentaria com un cos poligonal de dotze cares cobert amb una cúpula circular. A cada cara hi trobem unes finestres biforades, que s'alternen amb uns característics contraforts suportats per columnes inclinades a les arestes. Aquesta seqüència només s'interromp a les portes que s'obren a les galeries de comunicació amb els annexos, i a l'entrada principal, que ocupa l'espai de dues cares i presenta una monumental portalada abotzinada i un baix relleu al timpà. La seva cúpula estaria recoberta de teula ceràmica en escata, medallons decorats amb mosaic i un coronament de pedra com a sortida de ventilació; en definitiva molt similar a les cobertes de les rotondes dels pavellons de la Mercè o de Sant Rafael.

L'interior de la capella era un espai diàfan sense compartimentar. Destacaven les columnes exemptes que resseguien el perímetre de la capella tot sostenint els arcs de les obertures, i d'on també arrencaven els nervis de la cúpula. Aquests s'entrellaçaven tot dibuixant una estrella de sis puntes a la coberta, que presumiblement hauria estat decorada amb mosaic o rajola ceràmica.

Secció de la capella mortuòria segons el plànol original de Domènech,
acolorida segons pròpia interpretació dels materials i la decoració.
(cliqueu)

A sota veureu el model del conjunt de capella i annexos previst per Lluís Domènech i Montaner. Si en cliqueu la imatge, el podreu moure i fer girar per a observar-lo des de tots els angles.

Els pavellons d'aïllament

En el disseny del recinte hospitalari de Santa Creu i de Sant Pau, Domènech i Montaner va preveure un sector per a l'ingrés de malalts infecciosos, dividit al seu torn entre homes i dones. Per a aquests malalts, Domènech projectà pavellons d'infermeria especialitzats, que comptaven amb diverses sales petites i separades entre sí per a minimitzar el risc d'infeccions entre els pacients. En el cas dels pavellons per a tuberculosos, fins i tot va preveure galeries descobertes per a permetre'ls sortir a respirar l'aire pur.

Però per als casos més perillosos, que requerissin un aïllament més sever, va preveure dos tipus de pavellons especials: d'aïllament per a malalties infeccioses, amb sis llits cadascun; i d'aïllament cel·lular, amb quatre llits cadascun.

Cap d'aquests pavellons s'arribà a materialitzar mai.

Pavellons menors d'aïllament per a malalties infeccioses

Els pavellons menors d'aïllament a banda i banda del final d'una de les avingudes centrals
del recinte, en una perspectiva general del projecte de Domènech i Montaner

Planta del pavelló d'aïllament
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Es tracta de dos pavellons petits, un per a cada sexe, situats simètricament a banda i banda de la via central que creua el recinte de sud a nord, a prop del pavelló d'autòpsies. Havien de ser pavellons petits, rectangulars, de 12,5 metres de llarg per 10,5 metres d'ample. La planta del soterrani es reservava per a la calefacció.

A la planta baixa, una mica més elevada que el nivell de terra, s'hi accedia per unes rampes, i estava dividida en dues infermeries sense comunicació entre si. A les infermeries s'hi entrava per portes situades en façanes oposades, i comptaven amb vestíbuls independents. Cada infermeria consistia en una sala amb capacitat per a tres llits i una sala de dia amb un petit bany. A l'espai central, un bany complet per als malalts, la sala de la germana i les escales al soterrani.

Clicant la imatge de sobre podreu explorar el model d'aquest pavelló des de tots els angles, d'acord amb els plànols preparats per Lluís Domènech i Montaner.

Pavellons d'aïllament cel·lular

Els pavellons d'aïllament cel·lular tal i com apareixen a la perspectiva
general del recinte dels Hospitals reunits

Planta del pavelló d'aïllament cel·lular
(cliqueu)

Aquests dos pavellons menors, situats a la part alta dels terenys de l'Hospital, no seguien l'orientació est-oest de la resta de pavellons de malalts, sinó que es disposaven paral·lelament al carrer de Catalunya (avui dia de Sant Quintí), a prop del qual es trobaven. Aquesta posició, separada de la resta de pavellons i a prop del mur exterior, responia a la seva funcionalitat, ja que aquests petits edificis estaven destinats a allotjar malalts amb alt risc de contagi, amb l'objectiu d'evitar l'esclat d'epidèmies.

La seva distribució era idèntica a la dels pavellons d'observació abans de les reformes dels anys 1950, ja que en part responien a la mateixa necessitat: allotjar aquells malalts que calgués mantenir aïllats davant del risc de possible contagi. Aquests pavellons estaven recorreguts longitudinalment per una galeria, en un costat de la qual es situaven les quatre cel·les individuals. Per l'altre costat, aquesta galeria estava oberta a l'exterior per una àmplia entrada flanquejada per dos cossos laterals. En un d'ells s'hi trobava una cuineta; i a l'altre, el bany i un espai per la neteja.

Aquests pavellons havien d'estar separats de la resta del complex, i no es comunicaven amb la seva xarxa de galeries subterrànies. Al contrari, comptaven amb un traçat de galeries independent, que els connectava entre ells i permetia el pas per sota el carrer als terrenys de l'altra banda d'aquest, que també eren propietat de l'Hospital però quedaven fora del projecte de Domènech i Montaner. Amb tot, Domènech tingué en compte aquests terrenys, i en planejà la utilització en cas de brot epidèmic. En tal cas, en aquests espais s'hi construirien barraques de fusta ad hoc per a allotjar-hi els malalts afectats; un cop desocupades serien cremades, i es reconstruirien quan tornés a ser necessari.

Detall de la planta de soteranis, on s'aprecia la galeria que havia de
comunicar amb els terrenys situats a l'altra banda del carrer, en color rosat.
(cliqueu)

El model de sobre representa l'aspecte que hauria presentat un d'aquests pavellons. Clicant-ne la imatge el podreu explorar des de qualsevol punt de vista, i de pas us podreu fer una idea de l'aspecte que presentaven inicialment els pavellons d'observació abans de ser reformats.