Les escultures de les comunitats religioses

En la decoració del Pavelló de l'Administració, Domènech i Montaner va voler retre homenatge a les comunitats religioses que històricament s'ocupaven dels malalts a l'Hospital de la Santa Creu. D'aquí que, a l'escala noble que arrenca del vestíbul, s'hi trobin les representacions escultòriques d'una germana i d'un germà de la Santa Creu, amb els seus hàbits tradicionals. Però les escultures que  veiem avui en dia no són les originals. Què va passar? I què se'n va fer, de les primeres escultures?

Escultures de les comunitats religioses de Santa Creu, avui dia.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Les comunitats masculina i femenina de Santa Creu, que estaven a les ordres de la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l'Hospital, es remunten al segle XVIII. La primera en fundar-se fou la comunitat femenina, el 9 de juliol del 1792, pel llegat del marquès de Llupià, amb el nom de "Senyores Germanes Infermeres dedicades al Servei dels Pobres de l'Hospital de Santa Creu de Barcelona". La comunitat masculina, amb el nom de "Germans Infermers de la Caritat", es constituí el 24 de març del 1784, fundada pel venedor de teixits Jaume Sayrols amb nou companys més, però no va rebre les seves constitucions per part de la MIA fins el 31 d'octubre del 1791.

Ambdues comunitats s'ocupaven de tenir cura dels malalts de l'Hospital, així com de les seves institucions filials, com l'Institut Mental, la Granja, i l'Hospital de Sant Llàtzer. Tot i que formalment seguien supeditats a la MIA de Santa Creu, els Germans també es van estendre a altres hospitals del Principat, com ara Mataró, Girona, Olot, o el manicomi de Salt.

En reconeixement a la tasca d'aquestes comunitats, Domènech encarrega les estàtues d'un germà i d'una germana de Santa Creu a l'escultor Pau Gargallo, que les executa el 1905. A la germana la representa amb hàbit de monja i un rosari penjant de la cintura; a la mà esquerra duu una tassa de caldo i a la dreta un flascó de medicina, en referència a les dues vessants de la cura al malalt. Al germà el representa amb hàbit llarg i sostenint un matràs de farmàcia.

Les escultures originals de la germana i el germà, obra de Pau Gargallo (1905)
(cliqueu).

Les Filles de la Caritat representades en un
dibuix d'Armand Gautier (1825-1894).
(cliqueu)

Però es va cometre un error de documentació amb l'hàbit, ja que en lloc del de les Germanes de Santa Creu, Gargallo hi va representar el de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, amb la seva característica toca alada. És probable, però, que l'error no fos de Gargallo, ja que és conegut que Domènech i Montaner era molt detallista i deixava poc marge als artistes que col·laboraven amb ell.

L'error, a més, fou doble, perquè una altra parella de religiosos amb les mateixes postures i els mateixos atributs estava representada a l'exterior, en una de les portes laterals del Pavelló de l'Administració des de la plaça d'entrada.

L'altra parella de religiosos, en una postal de l'època. Detall ampliat.
(cliqueu)

És possible que la confusió vingués pel fet que, efectivament, el 1790 la Molt Il·lustre Administració de l'Hospital de la Santa Creu va fer venir-hi de França un grup de Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül per a ocupar-se dels malalts. Però aviat van aparèixer els primers conflictes d'autoritat, ja que la comunitat de Barcelona depenia orgànicament de l'orde a França, i espiritualment dels pares paüls. Va ser llavors que l'Administració va decidir fundar una comunitat pròpia i dependent, si bé basada en el funcionament de la congregació francesa.

No es conserva gaire informació sobre aquesta qüestió, però el cas és que l'error no es va esmenar immediatament; segurament, perquè ni l'escultor ni l'arquitecte en van arribar a ser conscients. Cal tenir present que els pavellons construïts en la primera època (1902-1912) no van passar a mans de Santa Creu fins el 1913, quan, un cop acabats, la marmessoria de Pau Gil en va fer la cessió formal. Tampoc sembla que l'Hospital, després de prendre'n possessió, tingués pressa per a corregir-ho, com ho testimonia una postal posterior en què encara s'hi veu el conjunt original. Aquesta postal formava part d'una col·lecció que encarrega la pròpia MIA el 1929 per a recollir fons. Domènech i Montaner havia mort el 1923, i Gargallo vivia exiliat voluntàriament a París des del 1924.

Postal del vestíbul de 1929, part d'una col·lecció encarregada per la MIA. Detall ampliat.
(cliqueu)

A les Actes de la MIA no hi ha cap referència al canvi d'escultures, però aquest hagué de tenir lloc entre el 1929, últim testimoni gràfic de les escultures originals, i l'esclat de la Guerra Civil el juliol del 1936, data en què les congregacions han d'abandonar l'Hospital (quan les germanes hi tornen el 1939, ho fan amb un hàbit nou, diferent del tradicional; i els germans no hi tornaran mai més(*)). Però el més probable és que la substitució es dugués a terme abans de la proclamació de la II República el 14 d'abril del 1931.

Només pocs anys abans havien tingut lloc uns fets transcendentals per ambdues comunitats: el 16 de juliol del 1927, el papa Pius XI havia constituït la comunitat de germanes en congregació, sota el nom de "Congregació de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu"; i l'1 de gener de l'any següent, el mateix papa erigia la comunitat de germans en "Pia Associació de Germans de la Caritat de la Santa Creu". Va ser ja com a congregació que les Germanes es van traslladar al nou Hospital de Sant Pau, després de signar un conveni amb la MIA el 6 de juliol de 1928. Com que l'edifici del Convent encara no estava acabat, es van instal·lar provisionalment al Pavelló de l’Administració fins al trasllat definitiu, entre juliol i octubre de 1929. I segur que, mentre van ser allà, no els degué agradar veure's representades amb un hàbit que no era el seu.

La Germana Teresa Albà, amb l'hàbit
tradicional, en una imatge del 1931.
(cliqueu)

A partir d'aquell moment les comunitats, especialment les Germanes, aniran guanyant protagonisme en la vida de l'Hospital, fins al punt que l'11 de gener de 1931 s'hi succeeixen dos actes solemnes: per una banda, la imposició de la Creu de Beneficència a Teresa Albà, mare general de les Germanes Hospitalàries, amb motiu de les seves noces d’or al servei dels malalts de l’Hospital; i per l'altra, la benedicció per part del bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, de la rèplica de la creu existent a l’antic Hospital. És possible que també llavors es presentessin les noves escultures dels religiosos, com un acte més d'homenatge a les congregacions.

Com que no hi ha informació d'aquest encàrrec, tampoc sabem qui en va ser l'escultor, però en tot cas per l'estil de les imatges ja es veu que no fou Gargallo. Per altra banda, l'Administració tampoc li hauria pogut fer l'encàrrec, primer perquè ja vivia a París, i segon perquè no haurien pogut fer front al seu preu, segurament prohibitiu. I això suposava un problema, ja que si només substituïen les figures femenines, com sens dubte devia ser la intenció inicial, es notaria massa el canvi d'estil, però l'Hospital, amb problemes constants de manca de fons, tampoc es podia permetre encarregar quatre escultures per a substituir també els germans.

El problema, però, el van resoldre amb una solució molt imaginativa: es van retirar les dues figures femenines, i la de fora es va substituir per la figura masculina de dins, deixant la porta lateral exterior flanquejada pels dos germans hospitalaris de Gargallo, sostenint cadascun el seu matràs. Així, només calgué encarregar a l'escultor una parella de figures per a l'escala noble, amb la seguretat que entre elles guardarien el mateix estil.

Els germans de la Caritat de Gargallo, avui situats a la porta lateral est de la
plaça d'entrada (a la dreta, l'original; a l'esquerra, el traslladat des de l'escala noble).
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu)

Pel que fa a les noves escultures, la figura de la germana presenta la mateixa postura que l'original, també sostenint una tassa de caldo i un flascó, i el canvi més substancial és l'hàbit, notòriament a la toca. En canvi, el germà manté l'hàbit, però per algun motiu, en lloc de subjectar un matràs de farmàcia, se'l va representar amb un llibre a la mà dreta, i l'esquerra sobre el pit.

No sabem què se'n va fer, de les escultures de les monges paüles, però vistes les cròniques necessitats econòmiques que patia l'Hospital, és molt probable que en venguessin la pedra a pes. Potser algun dia apareixeran en alguna col·lecció particular, o potser no ho sabrem mai...

* De fet, després de la guerra, els germans van treballar a l'Institut Mental fins el 25 de març del 1970, quan l'orde s'uní als germans camils tot creant-se la "Pia Unió de Germans Missioners dels Malalts Pobres sota l'Advocació de Sant Camil i la Santa Creu".

Les congregacions de l'Hospital i els seus escuts

Escultures d'una germana i d'un germà hospitalaris
flanquejant un baix-relleu de Sant Martí de Tours, a la
porta adossada a l'escala del vestíbul del Pavelló de
l'Administració.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Des de finals del segle XVIII, l'Hospital de la Santa Creu va comptar amb dues germandats religioses, una de masculina i una de femenina, dedicades a l'atenció dels seus malalts. Es tractaven dels Germans Hospitalaris de la Santa Creu i de les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu. Creades ambdues per iniciativa privada, estigueren a les ordres de la Molt Il·lustre Administració (MIA), fins que es constituïren en agrupacions amb personalitat pròpia a finals dels anys 1920. Ambdues germandats foren immortalitzades al Pavelló de l'Administració del nou Hospital de Sant Pau, on les estàtues d'un germà i una germana presideixen l'accés a l'escala noble.

Germans de la Caritat

La comunitat de germans es constituí el 24 de març del 1784 per resolució de la MIA, en resposta a un memorial presentat pel seu fundador, Jaume Sayrols, venedor de teixits de Barcelona. Amb el nom de "Germans Infermers de la Caritat", Sayrols i nou companys més van prendre els vots i els hàbits després de cinc dies d'exercicis espirituals. L'escut que adoptaren, per acord de la Junta, fou el propi de l'Hospital, amb el lema "Charitas":

"Escut quadrilong amb base arrodonida i punta, partit: al 1r, de gules[*], una creu patent[*] d'argent; i el 2n quarterat: al 1r i al 4t, d'argent, una creu plena de gules; i al 2n i al 3r, d'or, 2 pals[*] de gules; el peu, d'argent, amb el lema CHARITAS"

(cliqueu)

Normalment, aquest escut es representava en una cartel·la, timbrat per una corona reial oberta i acompanyat d'una branca de palma a la destra i de lliri a la sinistra. Precisament aquesta variant fou la que utilitzà el propi Hospital entre  finals del segle XIX i principis del XX.

El 31 d'octubre del 1791, els Germans de la Caritat van rebre de part de la MIA les seves constitucions, i aviat es van estendre a altres hospitals del Principat, com ara a Mataró, Girona, Olot, o al manicomi de Salt. Amb tot, formalment la comunitat seguia devent obediència a la MIA de Santa Creu. Això canvià l'1 de gener del 1928, quan el papa Pius XI erigí la comunitat en "Pia Associació de Germans de la Caritat de la Santa Creu". Amb el canvi, conservaren l'hàbit, però modificaren l'escut per a diferenciar-lo del de l'Hospital, tot adoptant la divisa de Sant Pau: "Charitas Christi urget nos".

"Escut quadrilong amb base arrodonida i punta: de gules, una creu patent convexada[*] d'argent, angulada de 12 raigs rectilinis d'or; el peu, d'argent, amb el lema CHARITAS CHRISTI URGET NOS"

(cliqueu)

La Pia associació prengué com a patró l'Exaltació de la Santa Creu. De fet, el nou escut adoptava el blasonament de la Santa Creu (advocació de la Catedral de Barcelona), en la seva forma més habitual a l'època (patent convexada), afegint-hi els rajos daurats. L'escut es representava, com l'escut anterior, dins d'una cartel·la i acompanyada d'una branca de palma a la destra i de lliri a la sinistra, però sense corona.

La Pia Associació de Germans de la Caritat de la Santa Creu desaparegué definitivament després de la Guerra Civil.

Germanes Hospitalàries

La comunitat femenina fou fundada el 9 de juliol del 1792 pel llegat del marquès de Llupià, amb el nom de "Señoras Hermanas Enfermeras dedicadas al Servey dels Pobres del Hospital de Santa Creu de Barcelona". Les Germanes donaven servei al propi Hospital, a l'Institut Mental, a la Granja, i a l'Hospital de Sant Llàtzer, i no tenien altres superiors que la Junta d'Administració dels centres on servien.

El primer escut que prengueren, per acord de la MIA, era idèntic a l'adoptat pels Germans Hospitalaris, basat amb l'escut del propi Hospital i amb la divisa "Charitas".

El 1927 sol·licitaren a Roma l'aprovació de Pia Associació com a Congregació religiosa. Així s'hi constitueix el 16 de juliol del 1927 per part del papa Pius XI, adoptant el nom de "Congregació de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu". El canvi portà a l'adopció d'un nou escut, abandonant naturalment el de l'Hospital, tot i que en mantingueren la divisa "Charitas". El nou escut que adoptaren exaltava la Santa Creu, tal i com farien els Germans mig any després, però característiques clarament diferenciades.

"Escut quadrilong amb base arrodonida i punta: de gules, una creu llatina trebolada[*] d'argent, angulada de 20 raigs rectilinis d'or; el peu, d'argent, amb el lema CHARITAS"

(cliqueu)

Com després els germans, el nou escut es representà més habitualment en una cartel·la, de la que desaparegué la corona, i també acostada de branques de palma a la destra i de lliri a la sinistra.

Passada la Guerra Civil, les germanes Hospitalàries van reprendre la seva activitat i van rehabilitar la Granja de la Santa Creu com a noviciat, casa de convalescència, clínica i escola infantil. Actualment la congregació segueix activa, desenvolupant la seva missió hospitalària i assistencial també a l'Amèrica del Sud.

El Pavelló Central

El Pavelló Central rep justament aquest nom pel seu emplaçament, al bell mig del quadrat que conformen els terrenys del recinte hospitalari. Construït entre el 1922 i el 1930, es tracta en el fons de tres cossos o pavellons connectats entre sí, destinats a albergar el convent de les germanes hospitalàries i les dependències dels serveis de cuina i farmàcia de tot l'Hospital.

Façana del cos principal del Pavelló Central

Aquest, com tots els pavellons posteriors, s'edificà ja en la segona fase de construcció de l'Hospital, a càrrec de l'Administració de Santa Creu un cop liquidat el llegat de Pau Gil. Aquesta fase es caracteritzà per una important reducció pressupostària, que condicionà molt el futur desenvolupament del projecte. Així, Pere Domènech i Roura, que havia substituït el seu pare Lluís Domènech i Montaner com a arquitecte del projecte, es va veure obligat a adoptar un estil més auster i a prescindir dels elements decoratius característics del modernisme. El resultat fou un estil que adoptava les formes i els materials propis del modernisme, però obviant altres elements decoratius que també li eren típics, com ara ceràmiques, forjats o escultures, i que hom ha denominat eclèctic.

A l'hora de traçar aquest pavelló, Domènech i Roura va partir del disseny del seu pare, que en el projecte original de l'Hospital ja contemplava la presència d'un pavelló central per a albergar el convent, les cuines i la farmàcia. El pavelló que havia projectat Domènech i Montaner, molt ambiciós, consistia en un cos principal flanquejat per dos cossos laterals, als quals s'unia per mitjà de dos ponts elevats per a no interrompre la circulació de l'Avinguda Central a través del pavelló, el més gran de tot el recinte.

El Pavelló Central: detall d'un primer esbós del recinte hospitalari
projectat per Domènech i Montaner.

El cos principal d'aquest pavelló s'articulava al voltant d'un pati, al qual s'accedia directament des de l'entrada principal a través d'un pòrtic. Envoltant el pati es trobaven les dependències del convent, entre les quals destacava especialment la capella situada al fons, a l'ala nord. La capella, de tres naus i tan ampla com el pati, projectava la seva capçalera més enllà de la façana nord, i el peu de la nau quedava culminat per una gran torre amb agulla que arrencava del mateix pati i, rematada per una gran creu, havia de fer la rèplica a la torre del rellotge del Pavelló de l'Administració, situada a l'extrem oposat de l'Avinguda Central.

Els cossos laterals a llevant i a ponent estaven destinats respectivament a les cuines i la farmàcia, i com ja hem dit, es connectaven amb el convent per mitjà de sengles ponts coberts. Aquests dos cossos eren en tot simètrics, excepte pel desnivell del terreny que feia que la planta baixa de l'ala de ponent quedés gairebé completament sota el nivell del terra. Aquesta circumstància es resolia amb un fossat per a permetre-hi la ventilació i l'entrada de llum natural, solució anàloga a la dels pavellons d'un pis i una sala de l'ala oest. Interiorment, s'organitzaven al voltant d'un ampli espai central envoltat de galeries, destinat a les cuines un i a la preparació farmacològica l'altre. A més, cada ala comptava per al seu funcionament amb els seus propis forns, situats a la part posterior, i dels quals destacava la seva xemeneia.

El projecte de Domènech i Montaner no s'arribà a materialitzar mai, però els plànols tan detallats que traçà per al projecte original ens han permès recrear-ne aquest model:

Quan Pere Domènech i Roura es féu càrrec de les obres, va adaptar i modificar el projecte del seu pare tot ajustant-se a la pobra situació econòmica que condicionava la nova fase constructiva, com també faria en altres edificacions del recinte, com ara l'Església. Pel seu projecte de Pavelló Central mantingué la volumetria i disposició generals, i fins i tot engrandí lleugerament els cossos laterals de cuina i farmàcia, però prescindí de la major part de la decoració i en general rebaixà la monumentalitat de l'edifici. Així, la capella es veié perceptiblement reduïda (passà a tenir una sola nau, menor altura i una capçalera menys prominent), desaparegué la torre central i l'agulla amb la creu que la rematava, i els cossos laterals hagueren de prescindir dels forns, entre d'altres. Però l'aspecte final del pavelló també es veié condicionat per una aguda manca de recursos, que n'obligà la construcció per parts a mesura que es podia disposar de diners, i la seva conclusió a corre-cuita; els cossos laterals, per exemple, havien de tenir un pis més, però es decidí no aixecar-los per a no allargar l'obra i estalviar despeses. Un altre dels seus elements més curiosos també li arribà per un fet circumstancial: l'obertura de la Via Laietana.

Església de Santa Marta en el seu
emplaçament original.

El 1889 s'havia aprovat la reforma urbanística per a l'obertura de la Via Laietana, que suposava l'enderroc de tots els immobles situats al llarg del seu traçat. Els enderrocs començaren el 1908, i el 1909 li arribà el torn a l'església de Santa Marta. Aquesta església i l'hospital que tenia annex eren els successors de l'antic Hospital de Santa Marta o Hospital de Pere Desvilar, que estava situat des del s. XIV als terrenys de la Ciutadella i que el 1716 fou enderrocat per a fer lloc a aquesta fortalesa. El 1734 l'Ajuntament, com a titular d'aquell l'hospital, adquirí uns terrenys al barri de Sant Pere on es reconstruí l'hospital i l'església, de la qual destacava la seva façana barroca, projectada per Miquel Bover i esculpida per Carles Grau entre 1737 i 1747. Un segle més tard, el 1841, l'Ajuntament cedia tots els béns del centre a l'Hospital de la Santa Creu, per la qual cosa aquest es veié plenament facultat per a sol·licitar a l'Ajuntament la conservació de la façana de l'església. L'Ajuntament s'hi mostrà d'acord a condició que la façana s'instal·lés al recinte hospitalari modernista que ja s'estava construïnt; i així, en el moment de l'enderroc aquesta es desmontà curosament i es traslladà als terrenys de l'Hospital, on més tard s'adossaria a la façana lateral de l'ala de cuina del Pavelló Central, per la qual cosa calgué trencar la simetria amb l'ala de farmàcia per a adaptar-l'hi.

La façana de Santa Marta en el seu emplaçament actual al lateral de l'ala de cuina.
A la dreta, detall de l'escut de sobre la porta, on s'hi observen les armes de
Barcelona i les de l'Hospital de Santa Marta o de Pere Desvilar.

El Pavelló Central, que albergava els serveis comuns de cuina i de farmàcia, es projectà per a ocupar l'espai central del recinte hospitalari, però l'empenta constructiva inicial de l'Hospital anà decaient amb el temps, i en l'espai al nord d'aquest pavelló s'hi edificaren només alguns pavellons, en moments força posteriors i sense seguir el projecte originari. L'activitat hospitalària, per tant, es concentrà als pavellons de l'Avinguda Central, i entre aquesta i la Casa de Convalescència. A la dècada dels 1960 hi hagué fins i tot un projecte que proposava enderrocar el Pavelló Central i erigir-hi en el seu lloc un modern edifici hospitalari. Per sort, el projecte no prosperà, i trenta anys més tard es decidí construir el Nou Hospital (inaugurat el 2009) ocupant els terrenys situats més enllà del pavelló, cosa que ha permès conservar-lo.

Aquest model presenta l'estat del Pavelló Central a principis de la dècada dels 1940s, ja amb algunes modificacions respecte com el deixà Domènech i Roura. Actualment conserva la seva fisonomia gairebé intacta, com a mínim exteriorment. Clicant sobre la imatge podreu contemplar-lo des de tots els angles, i copsar millor l'efecte del desnivell del terreny.

La Granja de la Santa Creu, 1890-1967

Aquesta finca amb una superfície de 262.670 metres, va ser adquirida per l’Hospital de Santa Creu, a Maria de Montserrate de Margarola, el 20 d’octubre de 1890. Estava situada en l’antic terme de Sant Andreu del Palomar, adjacent als terrenys on es construïa l’Institut Mental de la Santa Creu. El seu destí era el d’una gran casa de salut per al tractament de malalts d’ambdós sexes que, sense ser dements, es trobaven afectats per malalties nervioses i requerien un tractament especial d’aïllament (vegeu-ho al mapa).

Façana principal de la Granja de Santa Creu
en una fotografia dels anys vint.

En el seu interior hi havia tot tipus d’instal·lacions: gimnàs; salons de joc, de música i de reunions; luxoses habitacions i d’altres de mes senzilles, però sanes i higièniques, totes amb vistes al camp i al mar. A l’exterior es podia passejar en mig de patis, jardins, horts fruiters i camps d’ametllers. El tractament als ingressats consistia en hidro i electroteràpia, i sobretot en la tranquil·litat de la natura amb banys d’aire, llum i sol a través de les seves galeries cobertes. Però es considerava que la cura més important era l’ocupació en el treball; els malalts treballaven obligatòriament fent de jardiners i hortolans: contribuïen a la sega, la producció de vi, la recol·lecció de garrofes i olives, i tenien cura de multitud d’aus de corral. La producció que se'n derivava (verdures, fruites i hortalisses, pa, llet, vi i oli, a més de carn de vedella, porc i volateria) s'aportava a l’Hospital i les seves filials, i contribuïa així a la seva bona marxa.

Un asilat de la Granja alimentant els porcs a la cort.

Durant el període de la Guerra Civil, en el qual l’Hospital va passar a dependre de la Generalitat, convertint-se en l’Hospital General de Catalunya, la Granja passà a denominar-se Granja del Poble i es destinà a malalts tuberculosos convalescents sota la direcció del doctor Josep Cornudella, cap del Servei de Tisiologia de l’Hospital. Tanmateix, l’explotació agrícola i ramadera va continuar sota la supervisió administrativa del Govern, i l’agost de 1938 es va instal·lar a les seves dependències la Secció de Mobilització i Organització de l’Exèrcit de Terra.

Un cop finalitzat el conflicte, i amb la gestió de l'Hospital represa de nou per la Molt Il·lustre Administració, les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu van destinar una herència que havia estat atorgada al seu favor per a habilitar l’edifici com a noviciat i per a la convalescència gratuïta de nens malalts pobres. El 1943, i per evitar confusions, el Consell General de la Comunitat religiosa va decidir canviar el nom de Granja de la Santa Creu pel de Casa de Santa Creu.

Deu anys més tard, els seus voltants s'havien anat poblant a poc a poc donant lloc al barri de la Guineueta, habitat per famílies modestes amb nens, molts d’ells no escolaritzats degut a la gran distància amb els nuclis urbans de Sant Andreu i d'Horta. Segons el bisbe de Barcelona Gregori Modrego, aquests habitants desitjaven que els seus fills tinguéssin accés com a mínim a l'ensenyament del catecisme, i va sol·licitar a les Germanes que se'n fessin càrrec. Aquestes van acceptar el compromís, però en comprovar el gran nombre de nenes que hi acudiren, sorgí la idea d'escolaritzar-les, tasca que s'abordà provisionalment l'any 1954 mentre es duien a terme les obres del Col·legi de Santa Creu.

El 1966 començaren les obres d’un pavelló infantil per a l’hospitalització de nens malalts, i el 15 de setembre de 1967 s’inauguren oficialment les instal·lacions que portarien el nom de Clínica Infantil Stauros.
 

Vista actual de la Granja de Santa Creu, amb els jardins de l'entrada principal
a la dreta, i el Col·legi en les construccions adossades de l'esquerra.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Avui, l’edifici de la Granja és la casa de repòs de les Germanes Hospitalàries. Al seu voltant s'hi troba el Col·legi Casa Santa Creu, depenent de La Salle, i la clínica de nens és actualment un geriàtric; tot plegat al costat de l'actual plaça de Karl Marx, molt a prop del camí que porta a Can Masdéu.