El meu interès per la història de la pobresa i l'aplicació de la caritat en els temps medievals em va portar fins a l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Allí vaig trobar el document fundacional de l'Hospital de la Almohina o de la ciutat de Barcelona, anomenat així per desig exprés de Pere Desvilar, el seu fundador. Després de llegir aquest document, em vaig replantejar tot allò que sabia sobre els hospitals medievals, la pobresa i la caritat a l'Edat Mitjana, i la forma en què fins aquest moment l'havia concebut.
Aquesta fundació deixava palesa la voluntat expressa del fundador, el seu desig que la seva obra fos laica i que després de la seva mort estigués en mans de les autoritats civils de la ciutat de Barcelona. Què podia generar una acció d'aquest nivell en una societat on tot estava imbuït per la religió? Alguna cosa extraordinària havia d'haver succeït... Pere Desvilar va viure en una època de canvis, de lluites per la conquesta del poder i dels drets. Va ser protagonista de la defensa de les llibertats; tant, que va veure compromesa "la seva salut espiritual" en aquestes decisions.
Podríem dir que Pere Desvilar provenia d'una família amb certa rellevància. Entre els seus membres trobem un espaser, un ardiaca i un canvista. La seva riquesa i la seva posició personal dins les institucions de la ciutat de Barcelona es devien a la seva condició d'armador de vaixells, escenari que li permetia estar prop del rei i en situació d'accedir als àmbits de poder.
Va estar casat amb Blanca, la qual és citada com a cofundadora al Llibre Antich, on hi ha registrada la donació que fa per la construcció de l'edifici on posteriorment es fundarà l’hospital. També se l'anomena al seu testament, com hereva de l'usdefruit de la casa familiar que tenien a la Baixada de Viladecols, avui Carrer Lledó, núm. 7. No van tenir fills o al menys això és el que s’extreu de la lectura del seu testament, datat al 1311. Pere va designar el seu germà, Jaume Desvilar, com hereu universal, i aquest a la seva filla Francesca Desvilar, casada amb un comerciant de la ciutat de Barcelona, Bernat Benet.
Pere Desvilar va ser Conseller de la Ciutat de Barcelona els anys 1290, 1296, 1303, 1308, 1309 i 1310. Segons consta a les Rúbriques de Bruniquer[*], va participar a les Corts de Barcelona l'any 1299 i a les celebrades a Lleida l'any 1301. Podem intuir el seu compromís i responsabilitat amb el seu càrrec. Hi havia estat des del principi, des del moment en què les accions estratègiques, polítiques i econòmiques havien generat al rei la necessitat de concedir privilegis reials a la ciutat de Barcelona.
El gran creixement urbà de Barcelona es veia reforçat per les decisions reials per enfortir-se davant la noblesa, la qual cosa consolidava la naixent oligarquia urbana i, conseqüentment, aquesta nova força institucional de la municipalitat. Després del Recognoverunt Proceres[*] la ciutat confirmava la seva autonomia i, a poc a poc, intentava desfer-se de les poques infiltracions feudals que persistien en el costum. Donada la situació que es continuava vivint per l'incompliment dels mandats fets, segueixen renovant-se les mateixes publicacions. En aquestes dates, el Rei Jaume II havia manat dues vegades respectar les normatives del lluïsme[*], donades pel seu pare, Pere II, i el seu germà, Alfons II. Ja es donaven els plets davant els notaris i el compliment de la Pragmàtica per evitar que els eclesiàstics no exercissin la notaria.
Davant aquest creixement urbà, econòmic i polític, Barcelona necessitava uns elements arquitectònics que reflectissin el seu poder amb una imatge imponent de les seves muralles, les seves torres i els seus merlets, però abans de res no podien faltar els grans campanars d'una catedral, una catedral gòtica símbol de poder, desenvolupament i modernitat. En aquests moments, a la seu episcopal de Barcelona s'hi trobava Fra Bernat Peregrí, frare franciscà "orgullós de la seva pobresa i zel pastoral". Tot i que la falta de recursos era de domini públic, va decidir emprendre l'obra de la construcció de la nova catedral. Per decret del 7 de maig de 1298 fra Bernat ordenà "que tots els fruits dels beneficis vacants en tota la ciutat i diòcesi s'apliquessin durant deu anys a la fàbrica". Així, el dia 1 de maig de 1299 el rei Jaime II col·locava la primera pedra de la nova catedral, l'obra de la qual s'iniciava per l'absis. Aquesta primera fase va arribar fins a la nau.
 |
| Vista actual del Carrer Lledó, núm. 7. (cliqueu per a veure-la més gran) |
Podríem dir que Pere Desvilar provenia d'una família amb certa rellevància. Entre els seus membres trobem un espaser, un ardiaca i un canvista. La seva riquesa i la seva posició personal dins les institucions de la ciutat de Barcelona es devien a la seva condició d'armador de vaixells, escenari que li permetia estar prop del rei i en situació d'accedir als àmbits de poder.
Va estar casat amb Blanca, la qual és citada com a cofundadora al Llibre Antich, on hi ha registrada la donació que fa per la construcció de l'edifici on posteriorment es fundarà l’hospital. També se l'anomena al seu testament, com hereva de l'usdefruit de la casa familiar que tenien a la Baixada de Viladecols, avui Carrer Lledó, núm. 7. No van tenir fills o al menys això és el que s’extreu de la lectura del seu testament, datat al 1311. Pere va designar el seu germà, Jaume Desvilar, com hereu universal, i aquest a la seva filla Francesca Desvilar, casada amb un comerciant de la ciutat de Barcelona, Bernat Benet.
Pere Desvilar va ser Conseller de la Ciutat de Barcelona els anys 1290, 1296, 1303, 1308, 1309 i 1310. Segons consta a les Rúbriques de Bruniquer[*], va participar a les Corts de Barcelona l'any 1299 i a les celebrades a Lleida l'any 1301. Podem intuir el seu compromís i responsabilitat amb el seu càrrec. Hi havia estat des del principi, des del moment en què les accions estratègiques, polítiques i econòmiques havien generat al rei la necessitat de concedir privilegis reials a la ciutat de Barcelona.
 |
| Barcelona al voltant del 1300. Font: ContraTAEDIUM. (cliqueu) |
El gran creixement urbà de Barcelona es veia reforçat per les decisions reials per enfortir-se davant la noblesa, la qual cosa consolidava la naixent oligarquia urbana i, conseqüentment, aquesta nova força institucional de la municipalitat. Després del Recognoverunt Proceres[*] la ciutat confirmava la seva autonomia i, a poc a poc, intentava desfer-se de les poques infiltracions feudals que persistien en el costum. Donada la situació que es continuava vivint per l'incompliment dels mandats fets, segueixen renovant-se les mateixes publicacions. En aquestes dates, el Rei Jaume II havia manat dues vegades respectar les normatives del lluïsme[*], donades pel seu pare, Pere II, i el seu germà, Alfons II. Ja es donaven els plets davant els notaris i el compliment de la Pragmàtica per evitar que els eclesiàstics no exercissin la notaria.
Davant aquest creixement urbà, econòmic i polític, Barcelona necessitava uns elements arquitectònics que reflectissin el seu poder amb una imatge imponent de les seves muralles, les seves torres i els seus merlets, però abans de res no podien faltar els grans campanars d'una catedral, una catedral gòtica símbol de poder, desenvolupament i modernitat. En aquests moments, a la seu episcopal de Barcelona s'hi trobava Fra Bernat Peregrí, frare franciscà "orgullós de la seva pobresa i zel pastoral". Tot i que la falta de recursos era de domini públic, va decidir emprendre l'obra de la construcció de la nova catedral. Per decret del 7 de maig de 1298 fra Bernat ordenà "que tots els fruits dels beneficis vacants en tota la ciutat i diòcesi s'apliquessin durant deu anys a la fàbrica". Així, el dia 1 de maig de 1299 el rei Jaime II col·locava la primera pedra de la nova catedral, l'obra de la qual s'iniciava per l'absis. Aquesta primera fase va arribar fins a la nau.
 |
| Testimoni de l'inici de la construcció de la Catedral durant el regnat de Jaume II. Inscripció sobre el portal de Sant Iu. (cliqueu) |
Fra Peregrí va morir el 25 de març de 1300. El succeí Ponç de Gualbes el 1303. El primer document emès per Ponç de Gualbes, tal com consta en l'apèndix documental de l'Episcopologi, és l'edicte del 4 de març de 1302 concedint indulgències a tots aquells que contribuïssin amb les seves almoines a l'obra de la catedral. El bisbe va enviar pels pobles de les diòcesis "cuestores autoritzats", que tindrien deu dies d'indulgència per dia dedicat a recollir almoines, que s'haurien de col·lectar abans de la lectura de l'Evangeli de cada missa major. A més, exhortava els fidels a aportar materials com ara "fusta i pedra, o un obrer durant un any."
El bisbe va repetir l'edicte en llengua materna el 1305. A més, "recomanava" els fidels que ingressessin a la confraria de Santa Eulàlia per afavorir l'obra de la catedral. Va trobar l'ajuda d'altres bisbes i del mateix papa, però tot i així no va ser suficient i el bisbe va haver de pensar en altres fonts d'ingressos: els eclesiàstics van apujar el pagament del lluïsme del 10% al 33%.
 |
| Privilegi Recognoverunt Proceres, concedit per Pere II als ciutadans de Barcelona el 1284. Font: Arxiu de la Corona d'Aragó. (cliqueu) |
Davant la negativa dels eclesiàstics a acceptar les condicions imposades, el rei dirigí una nova Pragmàtica al governador de Catalunya, donada a Uncastillo (Saragossa) el 31 de maig de 1302 (2 de les calendes de juny). El 14 d'agost de 1304, a la ciutat de Barcelona, els Consellers van ordenar pregonar i publicar un ban contra els eclesiàstics; entre ells hi era Pere Desvilar. Així es va iniciar el que es va anomenar el "Conflicte del Lluïsme a la ciutat de Barcelona i el seu Hort i Vinyet". Aquest conflicte es va allargar durant diversos anys, però el seu moment més àlgid fou entre els anys 1304 i 1310. El Bisbe Ponç de Gualbes realitzà diverses crides als "deutors" perquè paguessin el lluïsme que els corresponia als senyors eclesiàstics, però sense obtenir resposta. El febrer de 1304 es va publicar un edicte sobre la població de Barcelona, el seu hort i vinyet, aplicant la Constitució Tarraconense contra invasors.
Aquesta Constitució es va dictar l'11 d'agost de 1294 a Lleida, durant el tercer concili de l'Arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello. Tenia com a objectiu garantir les immunitats i llibertats de l'Església i castigar els invasors i raptors dels béns eclesiàstics, així com a tots aquells que atemptessin contra els prelats i persones religioses, per mitjà de les seves "armes eclesiàstiques", com eren l'Interdicte i l'Excomunió. La Constitució es va aplicar des del 25 de juny de 1304 a tota la ciutat de Barcelona i el seu hort i vinyet, que va veure com es tancaven les portes de les esglésies i les parròquies; i va ser ratificada al quart Concili, celebrat també a Lleida, el 23 de febrer de 1305, i també presidit per l'Arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello, on a més es confirmava l'actuació del Bisbe i de l'Ardiaca de Barcelona.
En aquesta ratificació també s'hi excomunicava 16 ciutadans. Els primers quatre enumerats eren els promotors del desacord: Pelegrí Tast, Francesc de Santa Oliva, Pere de Serreda i Guillem de Pera. Els dos següents són un argenter, Guillem de Corts, i un mercader, Bernat de Sala. Després, quatre Consellers que es deia que van animar i van signar el ban contra els eclesiàstics: Pere Desvilar, Ramon Pere de Fivaller, Bernat d'Om i Bernat de Ermengol. I finalment, sis col·laboradors més: Arnau Roig, Bonanat de Pera i Jaume de Montjuïc, advocats; Miquel d'Antiga i Francesc de Vila, notaris de Barcelona; i Jaume Llull.
Pere Desvilar, doncs, va viure el Conflicte del Lluïsme en primera persona. Probablement, en el moment de rebre la notícia de l'excomunió, el primer que pensaria seria en la mort, que li era propera, i en com enfrontar-s'hi.
 |
| Representació de l'Hospital de l'Almoina o de Santa Marta amb el seu escut. "Llibre de Taula" de l'Hospital, 1674. (cliqueu) |
Desvilar difícilment hauria pogut trobat el penediment o la forma de reparar el dany causat, ja que ell solament complia amb allò que havia promès defensar. No obstant això, ell sí tenia un camí per a la seva salvació espiritual, i era el de l'almoina i la caritat. Així, el 20 d'abril de 1308 Pere Desvilar va fundar l'"Hospital de l'Almohina" o "de la Ciutat", una institució que s'ocuparia dels pobres de Jesucrist. Podríem veure en la fundació d'aquest Hospital una resposta a la duresa de la pena imposada. La forma en què va ser creada aquesta fundació ens deixa una escletxa per veure no tan sols la recerca de la salvació de la seva ànima, sinó probablement també la seva ràbia contra els clergues. Els pobres eren un problema real i creixent a la Barcelona baixmedieval, els rodamons i captaires es trobaven per tots els seus racons; si més no, això és el que es percep de la documentació que es conserva als arxius de la ciutat.
 |
| Còpia autèntica del testament de Pere Desvilar. (cliqueu) |
La creació de noves formes d'expressió religiosa específiques per a la societat urbana va ser clau en les noves formes de devoció i en la inclusió de noves estructures econòmiques i socials a la societat baixmedieval en el camp religiós i en el de la caritat laica. Els frares mendicants, franciscans i dominics, van exercir un paper crucial en el desenvolupament de la pietat laica i la pietat entre laics. Les bones obres es van convertir en molts casos en la clau per a justificar l'acumulació de diners. Tant els mercaders com els ciutadans honrats i la burgesia disposaven de mitjans econòmics que invertien en funcions assistencials, encara que sempre sota la tutela de l'Església. D'aquí la importància i la singularitat d’aquesta fundació, clarament marcada per les situacions viscudes pel seu fundador. Caritat dirigida als pobres de Jesucrist, caritat per amor a Deu sí, però laica.
María Piedad Espitia Molina
Historiadora
* Text extret del meu Treball de Doctorat de la Universitat de Barcelona "Món medieval i modern. Últimes línies de recerca"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada