Cerca al bloc

23 de desembre de 2011

La dieta nadalenca dels convalescents

Detall de les rajoles del
menjador d'homes de l'antiga
Casa de Convalescència
En aquests dies de pau i amor que s’acosten, encara que envoltats de crisi, molts de nosaltres ens asseurem per a celebrar el Nadal al voltant d’una bona taula per gaudir d’aperitius, escudelles, gall dindi, canelons i, com no, dolços i torrons, i alhora fer un parèntesis d'oblit del que ens espera l'any vinent.

Si fem un pas de dos segles i mig cap enrere, en una descripció de les racions diàries dels malats ingressats a la Casa de Convalescència per a la seva total recuperació, veurem com en dies especials com la Nativitat de Nostre Senyor se’ls obsequiava amb un àpat diferent per a la celebració; aixó si, ben diferent, però, del que gaudien els oficials que hi treballaven.

A continuació us transcrivim un fragment amb la descripció de la dieta dels convalescents tal i com apareix en una taula del segle XVIII: Estat o Pauta que expressa la Ració diària ordinària i extraordinària ... que se practica en lo corrent any 1757. Per sí sola ja és prou eloqüent.

Taula de fusta on es regulen les pautes de la dieta dels convalescents,
conservada a l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
(cliqueu per a veure'l més gran)

Convalescents
Als convalescents se'ls considera diàriament entre 4, una lliura de carn, 2 meitadelles de vi (5), 12 unces de pa a cada un, i al dematí una sopa [...] composta de dues unces de [...] escudella; amb lo caldo se'ls dóna un dia fideus i altre sèmola, amb esta regla: a 10 convalescents 11 unces de fideus, i a deu convalescents 9 unces de sèmola, i per lo plat amb la carn, tant al dinar com al sopar, per cada un mitja de fideus o mitja d'arròs; i al vespre, segons lo temps se'ls varia amb fruites verdes, o seques, com són peres, prunes, cascavellics[*], prunons, etc. però no se'ls dóna res amb lo caldo.

Extraordinari d'Estos
En los dies de Sant Pau i Nadal se dóna a cada convalescent per dinar un quarto de [gallina?] o capó, i un platet de [...], 9 unces de pa i amb estos [...] respecte a que lo aliment seria excessiu, tantsolament se'ls considera entre 7, 1 lliura de carn, que les dues parts d'ella se'ls guarda per sopar, i en esta un platet de bledes o enciam cuit amb sucre a més [...]
[... se]gueixen a la nativitat de N. Senyor Jesucrist, se considera a cada (7) quatre Convalescents 1 lliura i una unça de carn, perquè se'ls fa d'esta amb algunes fruites com sobre està dit (principi) per dinar, i en est 3 unces més de pa; i al sopar, a més del caldo i la carn se'ls dóna verdures cuites amb sucre, però no més pa, i mai tenen augment de vi.

Us desitgem a tots un molt bon Nadal i un feliç any nou!

Pilar Salmerón i Miquel Terreu

16 de desembre de 2011

El Pavelló Central

El Pavelló Central rep justament aquest nom pel seu emplaçament, al bell mig del quadrat que conformen els terrenys del recinte hospitalari. Construït entre el 1922 i el 1930, es tracta en el fons de tres cossos o pavellons connectats entre sí, destinats a albergar el convent de les germanes hospitalàries i les dependències dels serveis de cuina i farmàcia de tot l'Hospital.

Façana del cos principal del Pavelló Central
Aquest, com tots els pavellons posteriors, s'edificà ja en la segona fase de construcció de l'Hospital, a càrrec de l'Administració de Santa Creu un cop liquidat el llegat de Pau Gil. Aquesta fase es caracteritzà per una important reducció pressupostària, que condicionà molt el futur desenvolupament del projecte. Així, Pere Domènech i Roura, que havia substituït el seu pare Lluís Domènech i Montaner com a arquitecte del projecte, es va veure obligat a adoptar un estil més auster i a prescindir dels elements decoratius característics del modernisme. El resultat fou un estil que adoptava les formes i els materials propis del modernisme, però obviant altres elements decoratius que també li eren típics, com ara ceràmiques, forjats o escultures, i que hom ha denominat eclèctic.

A l'hora de traçar aquest pavelló, Domènech i Roura va partir del disseny del seu pare, que en el projecte original de l'Hospital ja contemplava la presència d'un pavelló central per a albergar el convent, les cuines i la farmàcia. El pavelló que havia projectat Domènech i Montaner, molt ambiciós, consistia en un cos principal flanquejat per dos cossos laterals, als quals s'unia per mitjà de dos ponts elevats per a no interrompre la circulació de l'Avinguda Central a través del pavelló, el més gran de tot el recinte.

El Pavelló Central: detall d'un primer esbós del recinte hospitalari
projectat per Domènech i Montaner.

El cos principal d'aquest pavelló s'articulava al voltant d'un pati, al qual s'accedia directament des de l'entrada principal a través d'un pòrtic. Envoltant el pati es trobaven les dependències del convent, entre les quals destacava especialment la capella situada al fons, a l'ala nord. La capella, de tres naus i tan ampla com el pati, projectava la seva capçalera més enllà de la façana nord, i el peu de la nau quedava culminat per una gran torre amb agulla que arrencava del mateix pati i, rematada per una gran creu, havia de fer la rèplica a la torre del rellotge del Pavelló de l'Administració, situada a l'extrem oposat de l'Avinguda Central.

Els cossos laterals a llevant i a ponent estaven destinats respectivament a les cuines i la farmàcia, i com ja hem dit, es connectaven amb el convent per mitjà de sengles ponts coberts. Aquests dos cossos eren en tot simètrics, excepte pel desnivell del terreny que feia que la planta baixa de l'ala de ponent quedés gairebé completament sota el nivell del terra. Aquesta circumstància es resolia amb un fossat per a permetre-hi la ventilació i l'entrada de llum natural, solució anàloga a la dels pavellons d'un pis i una sala de l'ala oest. Interiorment, s'organitzaven al voltant d'un ampli espai central envoltat de galeries, destinat a les cuines un i a la preparació farmacològica l'altre. A més, cada ala comptava per al seu funcionament amb els seus propis forns, situats a la part posterior, i dels quals destacava la seva xemeneia.

El projecte de Domènech i Montaner no s'arribà a materialitzar mai, però els plànols tan detallats que traçà per al projecte original ens han permès recrear-ne aquest model:


Quan Pere Domènech i Roura es féu càrrec de les obres, va adaptar i modificar el projecte del seu pare tot ajustant-se a la pobra situació econòmica que condicionava la nova fase constructiva, com també faria en altres edificacions del recinte, com ara l'Església. Pel seu projecte de Pavelló Central mantingué la volumetria i disposició generals, i fins i tot engrandí lleugerament els cossos laterals de cuina i farmàcia, però prescindí de la major part de la decoració i en general rebaixà la monumentalitat de l'edifici. Així, la capella es veié perceptiblement reduïda (passà a tenir una sola nau, menor altura i una capçalera menys prominent), desaparegué la torre central i l'agulla amb la creu que la rematava, i els cossos laterals hagueren de prescindir dels forns, entre d'altres. Però l'aspecte final del pavelló també es veié condicionat per una aguda manca de recursos, que n'obligà la construcció per parts a mesura que es podia disposar de diners, i la seva conclusió a corre-cuita; els cossos laterals, per exemple, havien de tenir un pis més, però es decidí no aixecar-los per a no allargar l'obra i estalviar despeses. Un altre dels seus elements més curiosos també li arribà per un fet circumstancial: l'obertura de la Via Laietana.

Església de Santa Marta en el seu
emplaçament original.
El 1889 s'havia aprovat la reforma urbanística per a l'obertura de la Via Laietana, que suposava l'enderroc de tots els immobles situats al llarg del seu traçat. Els enderrocs començaren el 1908, i el 1909 li arribà el torn a l'església de Santa Marta. Aquesta església i l'hospital que tenia annex eren els successors de l'antic Hospital de Santa Marta o Hospital de Pere Desvilar, que estava situat des del s. XIV als terrenys de la Ciutadella i que el 1716 fou enderrocat per a fer lloc a aquesta fortalesa. El 1734 l'Ajuntament, com a titular d'aquell l'hospital, adquirí uns terrenys al barri de Sant Pere on es reconstruí l'hospital i l'església, de la qual destacava la seva façana barroca, projectada per Miquel Bover i esculpida per Carles Grau entre 1737 i 1747. Un segle més tard, el 1841, l'Ajuntament cedia tots els béns del centre a l'Hospital de la Santa Creu, per la qual cosa aquest es veié plenament facultat per a sol·licitar a l'Ajuntament la conservació de la façana de l'església. L'Ajuntament s'hi mostrà d'acord a condició que la façana s'instal·lés al recinte hospitalari modernista que ja s'estava construïnt; i així, en el moment de l'enderroc aquesta es desmontà curosament i es traslladà als terrenys de l'Hospital, on més tard s'adossaria a la façana lateral de l'ala de cuina del Pavelló Central, per la qual cosa calgué trencar la simetria amb l'ala de farmàcia per a adaptar-l'hi.

La façana de Santa Marta en el seu emplaçament actual al lateral de l'ala de cuina.
A la dreta, detall de l'escut de sobre la porta, on s'hi observen les armes de
Barcelona i les de l'Hospital de Santa Marta o de Pere Desvilar.

El Pavelló Central, que albergava els serveis comuns de cuina i de farmàcia, es projectà per a ocupar l'espai central del recinte hospitalari, però l'empenta constructiva inicial de l'Hospital anà decaient amb el temps, i en l'espai al nord d'aquest pavelló s'hi edificaren només alguns pavellons, en moments força posteriors i sense seguir el projecte originari. L'activitat hospitalària, per tant, es concentrà als pavellons de l'Avinguda Central, i entre aquesta i la Casa de Convalescència. A la dècada dels 1960 hi hagué fins i tot un projecte que proposava enderrocar el Pavelló Central i erigir-hi en el seu lloc un modern edifici hospitalari. Per sort, el projecte no prosperà, i trenta anys més tard es decidí construir el Nou Hospital (inaugurat el 2009) ocupant els terrenys situats més enllà del pavelló, cosa que ha permès conservar-lo.


Aquest model presenta l'estat del Pavelló Central a principis de la dècada dels 1940s, ja amb algunes modificacions respecte com el deixà Domènech i Roura. Actualment conserva la seva fisonomia gairebé intacta, com a mínim exteriorment. Clicant sobre la imatge podreu contemplar-lo des de tots els angles, i copsar millor l'efecte del desnivell del terreny.

2 de desembre de 2011

El rellotge de la torre del Pavelló de l'Administració

La torre del rellotge.
Esboç original de
Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure'l més gran)
En el projecte arquitectònic per a la construcció dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau de l'any 1901, en un apartat on descriu el Pavelló de l’Administració, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner hi detalla el següent:
“Corona el cos central de l'edifici, la Torre Rellotge general de l’establiment, rematada per agulla de pedra, ferro i maó, amb agulla al cim”
La construcció del Pavelló de l'Administració començà a l'any 1902, i s'enllestí el 1911. En un contracte d’obres de 15 de febrer de 1910, dels senyors Grau i germans, es descriu la col·locació dels marcs de ferro de gran diàmetre per a les quatre esferes; però encara van haver de passar tretze anys, fins el 1923, per a la instal·lació de la maquinària del rellotge.

En sessió de 13 de febrer de 1923, la Molt Il·lustre Administració de l'Hospital, prèvia aprovació d'un pressupost per import de 17.500 pessetes, encarrega la construcció del rellotge de la torre al rellotger Emili C. Besses, amb domicili a la Ronda Universitat 37 de Barcelona, tal i com es pot llegir en les inscripcions de les dues campanes situades a l'interior de l'agulla, sota l'esfera.

La maquinaria mecànica, d'origen francès, s'anomenava "Comptoise" per bé que a Espanya era coneguda com a "Morez"; comptava amb campaneig de quarts, d'hores i repic de les hores. En el seu origen anava protegida dins d'una urna de vidre, damunt d'una bancada de ferro colat, gravats a ambdues bandes dos dragons alats daurats, vora la inscripció LD.O. A més, el seu pèndol tenia la particularitat que penjava de la paret d'obra i no pas del bastiment del rellotge, com era més habitual.

Maquinària "Comptoise" ("Morez") del rellotge de la torre de l'Administració.

L'emplaçament inicial de la maquinària del rellotge fou la galeria situada damunt la sala d'Actes, vint-i-cinc metres per sota de les campanes, cosa que provocava nombroses avaries pel desgast causat per la llargada de la seva transmissió -uns seixanta metres- força superior al normal.

El rellotge il·luminat.
(imatge de Marcel Germain)
Els rellotges de torre mereixen una atenció especial en el seu manteniment, i aquest no en va ser una excepció. Des de la seva instal·lació diferents rellotgers es van anar fent càrrec de la seva cura, i fins i tot s'ocupaven de donar corda cada dia als tres tambors: general, d'hores i de quarts. També hi va haver un temps en què aquest menester anava al càrrec del personal de l'Hospital, i particularment dels del servei de manteniment. Tanmateix, en ser un rellotge de torre i prestar un gran servei al barri que l'envoltava, l'Administració va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que es fes càrrec de les despeses que comportava. Aquestes demandes van tenir el seu fruit l'any 1942, quan la comissió permanent del Consistori aprovà un pressupost de 5.982 pessetes per al seu manteniment.

Però les contínues avaries es seguien donant a causa del seu emplaçament massa allunyat de les esferes. El 1952 es va reconstruir i ajustar totalment el gran mecanisme, que estava esgotat a causa del prolongat funcionament en condicions massa forçades; i encara més important, es va traslladar al replà que forma el primer graó de l'escala de cargol d’accés a la torre, més a prop de les campanes. A més, es va sol·licitar a l'Ajuntament una instal·lació elèctrica adequada, que permetés la il·luminació de les esferes i la connexió de l'enllumenat del rellotge amb el del carrer, com ja estava establert en altres barris de la capital.

L'any 1982 el rellotger Àngel Carod va substituir la vella maquinària per una de quars de fabricació pròpia i de gran precisió, que transmetia senyals elèctrics als motors que movien els martells de les campanes i al motor que mantenia el moviment de les busques a les esferes. Poc temps després es veuria obligat a desfer la seva obra. Així, el 27 de març del 1985 tant la maquinària antiga com la moderna es van desmuntar peça a peça des de la plataforma fins a l'agulla per a restaurar-les i preservar-les durant les obres de rehabilitació de la torre. La maquinària de quars es va reconstruir en el seu estat original, mentre que la vella maquinària històrica ha passat a formar part del patrimoni històric de l'Hospital.

25 de novembre de 2011

Les armes de la Casa de Convalescència

La fundació de la Casa de Convalescència no va ser un acte únic, sinó fruit d'un procés on fou clau la participació de tot un seguit de benefactors. Com en el cas de l'Hospital, veurem que el seu escut també reflecteix aquesta gènesi.

La idea d'establir un espai de convalescència per a l'Hospital de la Santa Creu es remunta al 1622, quan el bisbe de Barcelona engegà una campanya de captació de donatius per a la seva construcció. Aquell mateix any moria Lucrècia de Gualba, senyora del castell i terme de Montnegre, llegant les seves riqueses per a obres pies; els seus marmessors en farien donació el 1629 per a la Casa de Convalescència, la qual cosa permeté iniciar-ne les obres.

Els treballs es paralitzaren degut a un incendi el 1638, i no es reiniciaren fins el 1646, gràcies a l'important llegat de Pau Ferran. Aquest ric mercader féu testament de tots els seus béns a favor de la Casa de Convalescència, a condició que fos administrada independentment de l'Hospital de la Santa Creu, i per uns administradors que ell mateix designà.

Encara dues benefactores més deixaren els seus béns per a ajudar els convalescents, abans que es culminés la construcció de la Casa de Convalescència: foren Victòria Astor el 1650 i Elena Soler el 1654. L'any següent, els administradors de l'Hospital i de la Casa establiren un acord per a completar-ne la construcció, que s'acabà el 1680 gràcies encara als fons llegats per Ferran.

Les armes que adoptaria la Casa de Convalescència com a pròpies presenten la següent descripció:
"Escut quarterat: al 1r. i al 4t., truncat: al 1r., de gules[*], un mont floronat[*] d'or; i al 2n., d'argent, un mont de tres cims de sable; al 2n. i al 3r., d'atzur, un sol d'or sobremuntat de tres estrelles d'or en faixa[*]. Escussó[*] sobre el tot d'or, una banda[*] de gules carregada de tres ferradures d'argent; la bordura[*] componada d'argent i de sable. El cap, partit: al 1r., de gules, una creu patent[*] d'argent; i al 2n., quarterat: al 1r i al 4t, d'argent, una creu plena de gules; i al 2n i al 3r, d'or, 4 pals[*] de gules"

El Llibre que conté tot lo Principi del Hospital General de Sancta Creu i de la convalesèntia, també conegut com "Llibre de Taula", de l'any 1674 -per tant, 6 anys abans que es completés la construcció de la Casa- és la primera font on apareix aquest escut (amb petites diferències). A més, també ens n'ofereix una explicació  en forma de dècima:
"Per sas Armas aclamat
És Il·lustre lo Capítol
Y alcança lo mateix títol
Per sas Armas la Ciutat
Ab las suas han deixat
Astor, Soler, Pau Ferran
Y Gualba fama molt gran
Luego té esta Casa bella
Eixos timbres ja que en ella
Las ditas Armas estan."

Les primeres armes citades, les del Capítol i de la Ciutat, son naturalment les del mateix Hospital. Però l'element més important de l'escut és una combinació dels senyals heràldics dels seus benefactors, les armes dels quals també estan documentades al Llibre de Taula. Avui dia es poden contemplar als mosaics de rajola ceràmica que decoren l'escala principal de la Casa de Convalescència, que es construí als anys 1920 al recinte modernista.

Escuts dels benefactors de la Casa de Convalescència: Ferran, Gualba, Astor i Soler.
Pau Ferran: "d'or[*], una banda[*] de gules carregada de tres ferradures d'argent en banda; la bordura[*] componada d'argent i de sable".
(Cal dir que en versions més antigues trobem altres esmalts segons la font, i en alguns casos fins i tot la banda apareix convertida en barra[*])
Lucrècia Gualba: "truncat: al 1r., de gules[*], un mont floronat[*] d'or; i al 2n., d'argent, un mont de tres cims de sable".
Victòria Astor: "d'atzur[*]; al cap, tres estrelles d'or en faixa[*]".
(En algunes representacions, les estrelles no són d'or sinó d'argent)
Elena Soler: "d'atzur, un sol d'or".

Escut d'armes tal i com
apareix al Llibre de Taula.
Excepte per Gualba, la resta de blasonaments són armes parlants[*]: ferradures (per Ferran), astres (Astor) i un sol (Soler). Això, però, no ens ha de fer pensar que es tracti d'armes fictícies o atribucions posteriors, com en el cas dels Antics Hospitals, ja que, com hem dit, aquests blasonaments ja apareixen documentats al Llibre de Taula anys abans de completar-se la construcció de la Casa de Convalescència, i només 20 anys després de la mort d'Elena Soler.

En aquesta entrada presentem l'escut en la forma en què s'acabà consolidant definitivament. Cal dir que l'escut que apareix al Llibre de Taula no té la mateixa disposició, i de fet podríem trobar-ne altres versions segons la font, però sempre amb els mateixos elements: d'una banda, les armes de l'Hospital; i de l'altra, les armes dels quatre benefactors en un precís ordre de prelació donat per la importància de les seves contribucions: Ferran per sobre de tot, Gualba en segon lloc, i finalment Astor i Soler compartint camper[*] (de fet, eren cunyades). La presència de l'escut de l'Hospital s'explica per l'acord del 1655 entre aquest i els administradors de la Casa, i que permeté completar-ne les obres.


Cal dir que aquest escut heràldic, si bé no és tan conegut ni ha tingut tant predicament com el de l'Hospital de la Santa Creu, es va mantenir vigent com a mínim fins els anys 1920, quan quedà fixat als mosaics ceràmics de l'escala principal de la nova Casa de Convalescència, juntament amb els dels seus benefactors. Encara avui dia s'hi poden contemplar, si bé la institució com a ens independent desaparegué absorbida per l'Hospital el 1994.

18 de novembre de 2011

Les fitxes mèdiques de l’Hospital de Sant Pau. Documents per fixar la memòria i construir la història

M'han demanat que escrigui a aquest bloc sobre l’Hospital de Sant Pau. He decidit fer-ho sobre un fons documental custodiat al seu arxiu i que m’ha ajudat en la meva recerca sobre el registre fotogràfic dels bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil. No parlaré, però, d’això, sinó de com gràcies a aquest fons he pogut datar una fotografía d’Agustí Centelles i també, he pogut documentar un relat familiar.

Es tracta de les fitxes mèdiques de l’Hospital General de Catalunya, com era anomenat l’Hospital en el període de la Guerra Civil. Són els informes mèdics dels militars i paisans tractats a l’Hospital. Certifiquen el pas de ciutadans per l’Exèrcit Popular, però també el pas de metralla pel cos de civils durant els atacs que va sufrir Barcelona. Es van trobar durant unes obres al pavelló de Santa Faustina, l’any 1977. Algú els deuria amagar allà, donat el perill de la informació que contenien en cas de caure en poder de l’enemic.

Recordo que, quan la Pilar Salmerón em va mostrar el moble on actualment es guarden aquestes fitxes, de seguida li vaig dir un nom. Ella, encara més ràpid, va treure la fitxa del germà de la meva àvia, el tío Cristóbal, que havia estat ferit a Madrid.

De seguida em vaig posar a revisar tot el fons, doncs buscaba els noms de les víctimes del doble bombardeig de Sant Felip Neri. Així, vaig ensopegar amb la fitxa d’un carrabiner ferit al bombardeig del Villa de Madrid, vaixell de la Transmediterrània convertit en presò flotant. Aquesta dada va permetre datar la darrera fotografia que Agustí Centelles va fer a Barcelona, abans de sortir a l’exili.

Els dos episodis ja van ser publicats per separat al bloc d’Arqueologia del punt de vista. Ara, junts, descriuen com les fitxes d’aquest fons documenten fets històrics, però també com es fixen als records i els fan precipitar en forma d’història.


Cristóbal Granero, compartint metralla amb els companys

(cliqueu per a veure'l més gran)
En aquesta foto Cristóbal està assegut a l'esquerra, al costat de dos camarades de lluita desconeguts. Amb 17 anys va ser milicià de la Columna Durruti. Va participar en la defensa de Madrid. Va combatre a la Casa de Campo. Allí va ser ferit dues vegades. (Arxiu familiar de Jean Granero, s.d.)

(cliqueu per a veure'l més gran)
Cristóbal i un company desconegut a la Rambla Santa Mònica. L'edifici del fons és l'antiga Maestrança d'Artilleria. En el cartell sobre la porta es pot llegir Policlinic. Una pista de la seva utilització durant la guerra. Havia resultat ferit per primera vegada d'un tret a la mà esquerra donant la senyal d'assalt. Això va ser pocs dies abans de la mort de Durruti, el 20 de novembre de 1937. (Ricard Martínez, 2010/fotògraf desconegut, 1937-Arxiu familiar de Jean Granero)

(cliqueu per a veure'l més gran)
Anvers i revers de l'informe mèdic de Cristóbal. Les sigles C.A. signifiquen cura asèptica. És el tractament desenvolupat pel doctor Trueta, al mateix hospital. El Mètode Trueta salvaria moltes vides i extremitats de civils i combatents en les successives guerres que han esclatat des de llavors. (Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau)

Lluitant a la Casa Campo, els milicians van patir foc intensiu de morters, fent nombroses baixes i obligant-los abandonar les posicions. En aquest moviment de replegament, Cristóbal Granero va sentir una veu que el cridava "Cristóbal ... Cristóbal no em deixis aquí ...".

Era un camarada del Prat de Llobregat, un nen com ell. Tenia la cuixa mig arrencada. Cristóbal se’l va carregar a l'esquena i el va portar així fins la primera bústia clínica de rereguarda. Quan un metge els va atendre, li va dir "Però que em portes aquí? Si aquest és mort ...".

Cristóbal Granero es va quedar sense reacció. Assegut, tot cobert de sang. Quan va voler aixecar-se no va poder, la sang no era només la del seu camarada, estava barrejada amb la seva, doncs tenia les cames cosides de metralla.

El fet de voler salvar un germà de lluita li va salvar la vida, perquè aquest camarada va ser com un escut. Anys més tard, patint dels pulmons, li van trobar clavada a la columna un tros de metralla... Potser la que li va llevar la vida al seu camarada.


La darrera foto d’un Agustí Centelles lliure

L'exèrcit franquista va entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939. Centelles havia sortit de la ciutat poc abans d'aquesta ocupació i poc després de prendre aquesta fotografia. L'última de la guerra civil.

(cliqueu per a veure'l més gran)
El Villa de Madrid enfonsat i escorat sobre estribord al moll d'Espanya, Barcelona, gener de 1939. (Ricard Martínez, 2009-Agustí Centelles, 1939)

(cliqueu per a veure'l més gran)
Fitxa mèdica de J.S.G., 21 gener 1939. Algunes dades d'aquesta fitxa s'han ocultat, en compliment de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal. (Arxiu Històric de l'Hospital de Sant Pau)

Es tracta de la fitxa d'atenció mèdica d'un carrabiner. Segons aquestes dades, l'agent va ser ferit el 21 de gener de 1939, mentre prestava servei a bord del Villa de Madrid. La ciutat seria ocupada cinc dies després. Centelles seria evacuat el dia 25, hores abans de l'ocupació. Entre aquests cinc dies va realitzar la foto del vaixell escorat. No podem precisar més, però podem afirmar que, de moment, es tracta de l'última foto documentable de Centelles fotoperiodista a Barcelona.

11 de novembre de 2011

El Pavelló de Sant Manuel

El pavelló de Sant Manuel s'aixecà el 1923 dins del projecte de l'Hospital de la Santa Creu. Projectat per Lluís Domènech i Montaner, el finalitzà el seu fill Pere Domènech i Roura, qui més tard es faria càrrec de les obres del conjunt hospitalari a la mort del seu pare aquell mateix any. El darrer pavelló de malalts a construir-se a l'Avinguda Central, es troba al final d'aquesta, davant del pavelló de Montserrat, entre el de Sant Rafael i l'ala de cuina del Pavelló Central.

El pavelló de Sant Manuel en una vista presa
poc després de la seva finalització.

Al projecte original, se l'anomenà IV-E (el quart pavelló de l'ala est), i estava destinat a cirurgia general masculina. Com el pavelló de Montserrat, es tracta d'un pavelló de dos pisos i semi-soterrani, però tot i estar-hi col·locat davant per davant, aquests dos pavellons no són del tot simètrics, a diferència dels altres pavellons d'infermeria. L'exemple més visible d'aquesta manca de simetria el trobem al tancament de la rotonda: mentre al pis inferior de la de Montserrat hi trobem arcs trilobulats, una solució que no s'adopta en cap altre pavelló, a Sant Manuel es reprodueix l'esquema d'arc apuntat ja present als pavellons d'un pis. Una altra diferència visible està en el disseny del balcó de la façana principal i en la col·locació de la imatge del patró del pavelló, situat sota i no sobre d'aquest.

Detall de la façana, on s'hi
aprecia la imatge de Sant
Manel sota el balcó, i les M's
de les baranes de traceria.
Com el de Sant Rafael, el pavelló de Sant Manuel va ser finançat per administració directa dels seus benefactors, en aquest cas quatre germans: Agustí, Pere, Dolors i Mercè Mariné i Molins, que van fer una donació de 500.000 ptes. per a la construcció d'un pavelló en memòria del seu difunt germà, Manuel Mariné i Molins; d'aquí l'advocació del pavelló. La donació es va anunciar a la Molt Il·lustre Administració (MIA) el desembre del 1922, i es va posar com a condició que el pavelló es construís tan ràpid com fos possible i d'una tirada, i per això demanaven que se n'elaboressin els plànols aviat per a poder encomanar-ne l'edificació a un constructor de la seva confiança. El febrer del 1923, en una acta de la MIA s'anuncia l'inici de la seva construcció, així com un canvi en les advocacions del pavelló de Sant Salvador (fins aleshores també anomenat de Sant Manuel o del Sagrat Cor) per a evitar futures confusions.

A nivell decoratiu, podem destacar la imatge de Sant Manel, obra d'Eusebi Arnau, o les baranes de traceria dels terrats amb la lletra M, en lloc de la G habitual als altres pavellons. També els motius que dibuixen les teules de les cobertes de la torre d'aigua i de la cúpula de la rotonda són únics.


L'aspecte exterior d'aquest pavelló ha estat molt respectat, i s'hi manté força intacta l'aparença original que representa aquest model; només heu de clicar la imatge per explorar-ne tots els costats

4 de novembre de 2011

Les mines d'aigua de l'Hospital

El 1890, deu anys abans del Conveni amb la marmessoria de Pau Gil per al projecte conjunt de construcció dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, la Molt Il·lustre Administració, preocupada per la situació del vell Hospital, va comprar uns terrenys amb la idea de fer realitat la construcció d'un nou edifici. Els venedors van ser dos.

Bassa d'aigua dels terrenys d'en Xifré.
Amb una extensió de 66.879,38m², els primers terrenys van ser adquirits el 7 de maig, a Josep Xifré i Hamel, el qual va accedir a vendre amb la condició que fossin destinats a la construcció d'un nou hospital en substitució del de la Santa Creu. En una clàusula de l'escriptura de compra venda, el venedor es reservava el dret de recobrar la propietat, mitjançant la devolució del preu de la venda (en total 253.952,29 pessetes), en cas d'incompliment del que s'havia pactat. El segon, de superfície 14.538,63m², va ser comprat a Josep Utset i Jonullà, també l'any 1890.

La propietat de Xifré comprenia dues finques, per les quals travessava una mina que donava servei a les diferents propietats que es trobaven per tot l'indret. Xifré es va comprometre a desviar les conduccions de l'aigua per tal que els immobles adquirits per l'Administració de l'Hospital quedessin lliures de servitud de pas i d'aqüeducte. També va renunciar a tot dret sobre aquestes, a fi que els nous propietaris poguessin, sense limitacions, captar aigües i elevar-les per al seu aprofitament.

Plànol dels terrenys de l'Hospital (1914); en traç
blau es veuen els ramals d'aigua subterrània.
Aquesta mina tenia dos ramals principals: la mina baixa, de naixença sota l'actual Rambla de la Muntanya, que venia de la vessant de la Muntanya Pelada i travessava tot el Guinardó fins a la part baixa de l'Hospital; i la mina alta, de naixença a la finca Planas, situada a la Travessera de Dalt. La seva producció podria estimar-se, en època de molta baixa, cap a les 25 plomes, tot i haver arribat moltes vegades a 70 plomes; per tant, es podia comptar amb una mitjana de 80m³ diaris d'aigua.

Començada l'obra de l'Hospital, la captació de l'aigua de la mina va ser primordial, i creà més d'un problema amb les diferents persones que es beneficiaven del seu cabal. Degut a la gran despesa que suposava la posada en marxa dels nous edificis, el gener de 1915 els Administradors, preocupats per la seguretat dels malalts, van demanar a l'Ajuntament de Barcelona una anàlisi de la potabilitat de les aigües. Aquesta va ser realitzada pel Dr. Turró, director del Laboratori Municipal, que va trobar més de 380 bactèries per cm³ de cinc espècies diferents, una de les quals era el Bacterium Colis, i per tant s'havien de considerar no potables i prohibides per al consum públic.

Aleshores es va sol·licitar al Governador Civil que instés els propietaris de les finques en les que existien pous de la mina per tal que no posessin cap impediment a l'hora de permetre-hi l'entrada per poder-los obrir i netejar-los, a fi de posar l'aigua en condicions higièniques. Un cop feta la notificació, una delegació formada per un Administrador de l'Hospital assistit pel Secretari, un brigada i un caporal de la Guàrdia Municipal, i els operaris, es va presentar a les propietats afectades a fi de procedir als treballs de neteja.

Una de les galeries.
Però la cosa no es va presentar fàcil, ja que molts dels afectats es van negar a deixar passar la comitiva. Alguns sí consentien la neteja, però a canvi d'una indemnització; d'altres al·legaven que no els constava servitud d'aqüeducte per les seves finques, i també hi havia els que s'emparaven en els drets que conferien les lleis espanyoles.

Aquests fets posaven l'Hospital en una situació ben difícil, a punt de traslladar els primers malalts als nous pavellons i sense poder utilitzar l'aigua de la mina, que, essent potable i reunint òptimes condicions, es contaminava en el trajecte que havia de recórrer. Tot això va obligar a demanar novament ajut al Governador, qui instà l'Administració a fer un requeriment notarial per tal que ambdues parts designessin uns pèrits per a valorar els danys i perjudicis que es poguessin ocasionar, i així fixar les indemnitzacions. Però novament es van trobar amb la negativa dels propietaris. Després de mesos d'anades i vingudes de pèrits, arquitectes, administradors, requeriments notarials i oficis del Governador, per fi es va anar posant seny a l'assumpte, i mitjançant el pagament d'indemnitzacions als uns, i perquè "feien un favor al pobre Hospital" els altres, es van poder netejar els benaurats pous. Però tot aquest procés tornava a començar cada vegada que es trobava contaminació a les aigües en ser analitzades, i aixecava noves protestes per part dels afectats.

Galeria de conducció
canalitzada.
A principis del 1922, i per a poder recaptar millor l'aigua, l'Administració féu construir a la part alta de l'Hospital un dipòsit de ciment sobre bigues de ferro, on es va col·locar un motor bomba. La preocupació per poder obtenir un cabal suficient per al subministrament va portar l'Administració a sol·licitar al llarg dels anys ajut de diferents professionals; l'any 1925, per exemple, es va demanar al germà Adrià, de la Congregació de Sant Gabriel i especialista en estudis hidrològics, la recerca de noves corrents subterrànies tant a l'Institut Mental com als terrenys del nou Hospital. En el seu informe senyalava que havia trobat dues corrents, una d'elles situada rere la bòvila, de la que es podrien extreure bones quantitats d'aigua si es construïen pous en els punts on ell indicava. Desprès del pare Adrià, i sempre amb el mateix fi, van desfilar pels terrenys un munt de geòlegs, enginyers i miners.

En inaugurar-se el nou Hospital, el cabal recollit era insuficient per tan enorme volum d'edificis i superfície, i la contractació del subministrament mitjançant la Societat General d'Aigües de Barcelona suposava una solució tant onerosa que resultava pràcticament impossible. Això portà els administradors a demanar a l'alcalde que fes efectiva la clàusula sisena del contracte de compra venda del vell edifici, la qual sense ser onerosa per a l'Ajuntament, podria resoldre el problema. Aquesta consistia en què la dotació d'aigua que es subministrava gratuïtament a l'Hospital de la Santa Creu es traslladés al nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i, cas que la que era propietat del Municipi no estigués canalitzada en les proximitats d'aquell, es gestionés una permuta amb la Companyia General d'Aigües. La idea no era pas absurda: des del maig de 1509, i gràcies a les gestions fetes davant dels Consellers, es posà la primera pedra de la font que havia de subministrar aigua gratuïtament a la Santa Creu, i que va ser augmentada tres segles més tard per una conducció que venia des de la Font de Canaletes.

Però malgrat els esforços, la corporació va denegar la sol·licitud al·legant no tenir aigua de la seva propietat prop dels terrenys del nou edifici, la qual cosa va obligar l'Administració a negociar amb Aigües de Barcelona, de la qual aconseguí al final un contracte amb molt bones bonificacions. Els estudis per l'aprofitament de la mina continuaren, i l'octubre de 1929 l'arquitecte Pere Domènech i Roura (fill de Lluís Domènech) presentà un plànol de distribució que projectava conduir l'aigua potable procedent de la mina que tenia el seu origen a la finca Planas a tots els pavellons i dependències de l'establiment, i pel que fa a la mina procedent del Guinardó, fer-la pujar a una torre-dipòsit que es construiria a la part alta dels terrenys, rere la bòbila, substituint la que ja existia. En aquesta torre s'hi unirien les aigües d'ambdues mines, però en el cas que el cabal obtingut fos insuficient, mitjançant una combinació d'aixetes, s'hi afegiria la subministrada per la Companyia per tal d'arribar a totes les dependències i també als jardins per al seu rec.

Una vegada fetes totes les instal·lacions, i per indicació dels administradors, cada dia es feia una anàlisi de l'aigua de la mina per prevenir una possible contaminació. Aquestes eren realitzades pel Laboratori de Bacteriologia de l'Hospital sota la direcció de Ricard Moragas qui, en cas de detectar alguna anomalia, avisava el Prior per tal que en tallés el pas tot substituint-la per la que subministrava la Companyia General obrint les aixetes corresponents.

Formació de calç a la volta
i parets de les galeries.
Per evitar les contínues obstruccions en les canonades provocades per la calç, es va comprar un aparell purificador model permo, que en un principi no va tenir el resultat que s'esperava perquè l'aigua no sortia del tot descalcificada. Això no concordava amb la garantia donada per l'empresa venedora, que fixava en 0 graus hidrotrimètrics el resultat de la regeneració a partir d'una duresa inicial de 50 graus. El Doctor Fernández Pellicer, responsable llavors de les anàlisis, va trobar una pràctica solució: va deduir que quan l'aigua travessava l'aparell a una moderada pressió s'obtenia la descalcificació a 0 graus, arribant a disminuir fins a 2 graus quan la pressió era molt forta. Per això aconsellava augmentar la potència de la bomba que aixecava l'aigua de la mina, per tal que donés un millor rendiment, i amb l'objectiu d'evitar l'entrada directa de l'aigua sense purificar.

Durant els anys 1953 i 1954 Barcelona va patir grans restriccions d'aigua i de llum, cosa que va perjudicar enormement l'Hospital. Per aquest motiu es va demanar a personal tècnic especialitzat en el tema un estudi per poder resoldre el problema augmentant la capacitat dels dipòsits amb l'obertura de nous pous, i també que l'enginyer municipal fes un informe sobre el particular. Aquest, en el seu dictamen, va proposar una sèrie de mesures per a reduir els problemes, com la de dotar el pavelló quirúrgic d'un dipòsit d'entre mil i dos mil litres de capacitat exclusiu per al seu servei; augmentar tot el possible la capacitat dels dipòsits dels pavellons; i dotar la bomba de la torre d'aigua d'un motor d'explosió que es pogués accionar per corretja en cas de talls elèctrics.

Un altre problema greu va sorgir quan a mitjans dels anys 60 es van construir a la part alta de l'Hospital, fora dels seus terrenys, una sèrie de barraques. Els residus que aquestes generaven van provocar filtracions, amb la conseqüent infecció de les mines. Es va fer una inspecció per part de la Companyia General d'Aigües de Barcelona que va determinar la necessitat d'instal·lar aparells purificadors d'aigua. L'Hospital no va tenir més remei que comprar-los.

L'any 1966, amb la posada en funcionament de la nova Direcció General de l'Hospital, es van iniciar tot un seguit de canvis a tots els nivells. Per exemple, es va gestionar la construcció d'un nou edifici, però com que aquest projecte no va arribar a bon port, el resultat va ser que els pavellons van patir un gran canvi estructural, amb la creació de noves sales i dependències. No és d'estranyar doncs, que de mica en mica es deixés d'utilitzar l'aigua de la mina per a ús humà, encara que aquesta mai va deixar de ser profitosa pel rec i neteja dels jardins i els passeigs.

Pel que fa a la tradició que l'aigua de mina té propietats curatives, l'Hospital no en va ser l'excepció, i la gent s'acostava a les seves fonts per recollir-la i beneficiar-se de les seves qualitats. També durant alguns anys la vella fàbrica de cerveses Damm del carrer Còrsega, La Bohèmia, va aprofitar el seu cabal. Ara, potser quan prenguem una canya d'aquesta coneguda marca recordarem que en altres temps la seva fórmula estava composta, en part, de l'aigua que provenia de la mina de l'Hospital.

28 d’octubre de 2011

El Pavelló de Sant Rafael

El pavelló de Sant Rafael, aixecat entre el 1914 i el 1918, fou el primer de la segona fase d'edificació del recinte, un cop liquidat el llegat de Pau Gil amb la construcció de 10 pavellons el 1911. Aquesta segona fase constructiva, que s'allargaria fins ben entrats els anys 30, fou ja directament administrada per Santa Creu, i es caracteritzà per la cerca contínua de fons per a finançar les obres.

Decoració ceràmica a l'interior del pavelló,
sobre les finestres de la sala d'infermeria.
El pavelló, el darrer executat fins al final per Domènech i Montaner, s'inscriu plenament en el projecte d'espai hospitalari iniciat amb els pavellons ja construïts: es tracta d'un pavelló d'un pis i una sala, el tercer de l'ala est, d'homes (III-E), dedicat a traumatologia. Es troba entre els pavellons de Sant Leopold i de Sant Manuel, davant del de la Mercè, del qual és simètric.

La construcció del pavelló va ser possible gràcies al llegat de Rafael Rabell i Patxot i la seva filla Concepció Rabell i Cibils; d'aquí la seva advocació i els seus detalls decoratius, que el diferencien de la resta de pavellons i especialment del de la Mercè, del qual és volumètricament simètric, pel fet que les inicials P i G en la decoració ceràmica i escultòrica, tant interior com exterior, esdevenen R's en aquest pavelló.

Escultures d'Eusebi Arnau: Sant Rafael i Tobies a la façana anterior
(esquerra) i una imatge no identificada a la posterior (dreta).

Les escultures son obra d'Eusebi Arnau com la resta de pavellons. En aquest cas, a la façana principal hi trobem una imatge de Sant Rafael acompanyant Tobies, qui gràcies a les seves instruccions pescà un peix les vísceres del qual li serviren per a espantar un dimoni enamorat de la seva futura esposa, tal i com es narra al Llibre de Tobies 7, 15. A la façana posterior s'hi troba una santa femenina, fet curiós pel fet de tractar-se d'un pavelló masculí; la santa, no identificada, bé podria tractar-se, per la posició de les mans en senyal de pregària, de la Concepció, en referència a la filla de Rabell. Pel que fa a la forma de la cúpula de la rotonda, en tot simètrica a la de la Mercè, hi difereix en el patró de colors de la coberta de ceràmica, on s'hi dibuixen creu i aspes.


Tot i que al llarg de la segona meitat del segle XX aquest pavelló es va ampliar amb uns afegits per la cara sud, en aquest model presentem el pavelló de Sant Rafael amb el seu aspecte primerenc, tal i com fou projectat i construït per Domènech i Montaner. Clicant-ne la imatge podreu contemplar-lo des de tots els angles.

21 d’octubre de 2011

L'escut de l'Hospital de la Santa Creu

Relleu amb l'escut de l'Hospital de la Santa Creu
a la porta d'entrada a l'antic recinte del Raval.
En una entrega anterior vam donar un cop d'ull a les armes dels Antics Hospitals tot fent un repàs als seus orígens, i vam constatar com aquestes, si efectivament alguna vegada van existir, no es van conservar pas en els símbols del nou Hospital de la Santa Creu. Tot i així, l'escut de l'Hospital, que la corporació encara utilitza avui dia, és fruit i a la vegada reflex de la història de la seva fundació.

A finals del segle XIV existien a Barcelona un seguit de petits hospitals, alguns dels quals es remontaven al segle XI; aquests es finançaven generalment de la caritat i, en certes ocasions, de rendes o prebendes atorgades en la seva fundació per ciutadans benestants, monarques o altres autoritats civils o eclesiàstiques. Cascun d'aquests hospitals funcionava de manera independent encara que puguessin dependre d'una mateixa autoritat, però cap al tombant de segle es va constatar que els diversos hospitals resultaven clarament insuficients i que seria convenient unificar-los en una sola institució més potent.

Així, el 15 de març del 1401, per acord entre el Capítol de la Catedral i el Consell de Cent, es constituí l'Hospital de la Santa Creu amb la unió dels dos hospitals dependents del capítol catedralici (els d'en Colom i d'en Vilar, que havien estat fundats per canonges) i els dos hospitals dependents de la Ciutat (els d'en Marcús i d'en Desvilar, fundats per ciutadans honrats). El 17 d'abril s'iniciaren els treballs de construcció del seu edifici als terrenys del d'en Colom.

Encara hi hauria dues incorporacions a l'Hospital als pocs mesos de la seva fundació: l'hospital de Sant Llàtzer el 27 de juny, i el dels Pelegrins el 23 de juliol. Aquestes adhesions tardanes es deuen a que aquests no depenien de les institucions que havien pres l'acord inicial -el Capítol i la Ciutat-, i per tant els calia que  n'autoritzés l'ingrés l'autoritat que els administrés: el bisbat pel primer (Sant Llàtzer havia estat fundat directament per un bisbe) i els canonges del monestir de Santa Eulàlia, o de Santa Anna, pel segon. Amb tot, aquestes incorporacions no suposarien cap modificació en l'estructura ni el règim de gestió acordat el febrer. Així, l'administració de l'Hospital seguiria estant formada només per representants de cadascun dels quatre hospitals reunits inicialment; per tant, dos canonges (per Colom i Vilar) i dos consellers (per Marcús i Desvilar).


L'escut que adoptà l'Hospital de la Santa Creu reflecteix la filosofia de l'acord de febrer pel qual es creà l'Hospital; no pas un acord sorgit dels propis hospitals per a unificar-se, sinó un acord entre iguals per part de les autoritats que gestionaven aquests hospitals: el Capítol i el Consell de Cent. Això explica que no hi figurin els símbols dels Antics Hospitals, sinó únicament les armes de la Catedral i de la Ciutat. La seva descripció heràldica seria la següent:
"escut caironat partit: al 1r, de gules[*], una creu patent[*] d'argent; i el 2n quarterat: al 1r i al 4t, d'argent, una creu plena de gules; i al 2n i al 3r, d'or, 2 pals[*] de gules"

La creu de la Catedral figura a la primera divisió donada la preeminència de l'Església a l'Antic Règim, mentre que la segona és l'escut de Barcelona. L'origen de les armes de la Catedral és incert, però probablement té a veure amb la seva advocació a la Santa Creu, que es remuntaria al segle VII. Per cert que aquesta advocació de la Catedral també s'assignà al nou Hospital.

La segona part de l'escut mostra les característiques armes de Barcelona, que són també a la vegada una combinació, en aquest cas dels símbols dels ciutadans i del monarca. La creu de Sant Jordi, "d'argent, una creu plena de gules", ja apareix al segle XIII com a emblema de la Ciutat, i a finals del segle XIV l'adopten els Consellers en tant que símbol dels ciutadans honrats. El senyal reial, habitualment i erròniament definit com les quatre barres[*], però que heràldicament cal descriure com "d'or, 4 pals de gules", son una concessió de Pere III el Cerimoniós el 1345. Cal afegir en aquest punt que, si bé el nombre de pals ha quedat fixat en quatre, històricament el seu nombre no estava definit, sinó que podia variar en funció de l'espai disponible a l'escut, com en el cas de l'Hospital, en què només se n'hi representaren dos i que així s'ha mantingut fins els nostres dies.

És sorprenent que, després de sis segles d'història i tantes vicissituds, incloent dos canvis de seu, aquest escut segueixi plenament vigent en la imatge corporativa de l'actual Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.


Vegeu també:
Les variants històriques de l'escut de l'Hospital

14 d’octubre de 2011

De les rifes a les tómboles benèfiques

Des dels seus inicis una de les missions de la Institució ha estat el poder trobar els mitjans econòmics suficients per poder subsistir. Al llarg dels segles l'Hospital s'ha vist privilegiat per reis i papes, i infinitat de testaments, herències i llegats han estat deixats pel seu benefici, però també hi ha altres formes d'arribar al cor dels ciutadans, potser no tant serioses, però sí més populars. Entre aquestes n'hi ha dues de ben singulars: les rifes i les tómboles benèfiques.


Les rifes
La celebració de rifes a favor de l'Hospital es remunta al segle XVI, concretament a l'any 1510, quan Joan de Luna, lloctinent del rei Ferran el Catòlic, concedeix llicència per poder fer sorteigs de joies per un valor aproximat de 2.000 ducats. Dos anys més tard, aquesta concessió obté la confirmació reial.

Les rifes es van succeint aïlladament i segons les necessitats, establint-se definitivament en el segle XVIII. Justament el 1700 es va celebrar un sorteig molt curiós pel fet de guardar molta similitud amb els que es fan actualment: comprenia 22.000 cèdules i 300 premis i aproximacions.

Però potser de totes les celebrades, la més entranyable va ser l'anomenada Rifa de Sant Anton, concedida l'any 1802 per Carles IV i que es feia anualment. La seva recaptació era destinada a la lactància i criança dels nens expòsits. Aquests col·laboraven amb l'extracció dels números guanyadors. El més curiós de tot era el premi: tres o quatre porcs.

Aquestes rifes van ser suprimides a finals del segle XIX.


Les tómboles

Gran tómbola artístico-industrial

A principis del 1888 Barcelona bullia amb els preparatius per la inauguració de l'Exposició Universal que tindria lloc el 20 de maig i que li va donar una gran projecció internacional. Aprofitant aquest esdeveniment un comerciant de la ciutat, Francesc Armengol i Tarrida va fer una curiosa oferta a l'Administració de l'Hospital: la realització, durant el període que durés l'exposició, d'una gran tómbola artístico-industrial. Proposava el senyor Armengol que el producte líquid deduït de l'import dels premis i les despeses d'administració seria lliurat a l'Hospital, a condició que els objectes d'art, de guarniment i quincalleria que es lliuressin com a premi haurien de procedir del seu basar, això sí, a preu de cost.

La idea era força interessant i la Molt Il·lustre Administració va voler aprofitar-la, no sense abans fer un conveni per a dur-la a terme amb les millors condicions possibles. A més, nomenà una Junta pel seu control composta per dos administradors de l'Hospital, dos consellers de l'Ajuntament de Barcelona, dos periodistes i un mediador en el cas d'existir un empat en qualsevol de les seves resolucions, càrrec que va ostentar l'Alcalde Constitucional de la Ciutat.

El conveni establia que la tómbola tindria un milió de bitllets, al preu d'una pesseta cadascun, i s'instal·laria en uns magatzems propietat del senyor Armengol, situats als carrers Ferran i del Call. La seva durada seria de vuit mesos, dos pel condicionament i instal·lació del local, sis d'obertura al públic i dos per desmuntatge. Cada dia la quantitat recaptada s'hauria d'ingressar a la caixa de l'Hospital, al qual correspondria, una vegada cobertes totes les despeses, el vint-i-cinc per cent del producte final.


La part legal també va ser mirada de prim. Malgrat que no existia una disposició explícita, el criteri legal sobre rifes envoltava una prohibició tàcita per a la realització de tómboles, encara que a la pràctica no s'havien trobat dificultats per a la seva realització, i menys quan aquestes eren per motius benèfics. Amb tot això i per ajustar-se el màxim possible a la legalitat, es van fer les oportunes gestions amb el Delegat d'Hisenda per obtenir els permisos pertinents. La Cort va respondre favorablement i promulgà una Reial Ordre autoritzant la seva realització. Només restava l'aprovació de l'autoritat local, que no va trigar a arribar.

Així doncs, resoltes totes les dificultats, només restava formar una Junta de dames caritatives de la ciutat reconegudes per les seves obres en favor dels desvalguts per a fer-se càrrec de la seva gestió. Amb tot lligat, la tómbola es va inaugurar oficialment a principis del mes de juliol.

Però aquesta no va tenir els resultats que es pretenien: el públic no li dispensava massa cas, hi havia moltes novetats i atraccions a la ciutat que acaparaven l'atenció de ciutadans i visitants, i el que era pitjor, els objectes premiats no tenien la qualitat que s'esperava de tan magna empresa. Per altra banda, la Junta de Beneficència demanava continus informes sobre la forma de dur-la a terme, i sobretot per les quantitats recaptades.

Per acabar-la de rematar, va succeir un fet ben fluctuós: l'empresa del senyor Armengol va fer fallida i tots els seus béns van ser embargats, inclosos els objectes dels sorteigs. Malgrat que el seu germà es va fer càrrec de totes les despeses, l'Administració de l'Hospital va decidir clausurar la tómbola acollint-se a la clàusula de recessió del contracte.

El 31 d'agost a les 10 de la nit, la Gran tómbola va ser clausurada. A penes havia passat un mes des de la seva inauguració.

Tómbola a favor de Bèlgica i Barcelona

Un any després, a l'octubre del 1889, els Administradors de l'Hospital van rebre un escrit del Cònsol belga de Barcelona, senyor Bohot, exposant la idea de realitzar una tómbola en la que es rifarien en un sol sorteig 150 lots de productes diversos, procedents dels expositors belgues que havien participat a l'Exposició Universal. Els beneficis serien repartits a parts iguals entre els pobres de Brussel·les, l'Hospital de la Santa Creu i la Societat belga de beneficència.

Demanava a canvi que l'Hospital facilités un local on poder realitzar la rifa, i a ser possible l'ajut en la col·locació dels pocs números que restaven dels dos mil cinc-cents que s'estaven repartint entre Brussel·les i Barcelona. L'Administració acceptà encantada la generosa proposta i féu les gestions pertinents amb l'alcalde per demanar els permisos. El consistori donà el vist i plau, alhora que adquirí cent butlletes al preu d'una pesseta cadascuna.

Finalment el sorteig es va celebrar al vestíbul del Teatre Principal.


El segle XX: Les tómboles dels anys 60

A principis dels anys 60 l'economia de l'Hospital continuava gairebé com sempre, molts malalts i pocs ingressos. L'Administració, amb la idea de cercar noves fonts de finançament, va crear l'Oficina de Aportaciones y Propaganda. Aquesta oferia un aspecte més modern i fresc a l'hora de buscar les formes de recaptar.

Es fan emissions de segells benèfics pro Hospital, per valor d'una i cinc pessetes; les velles i antiquades bacines es substitueixen per d'altres de més modernes i vistoses, col·locades estratègicament en concorreguts comerços, grans magatzems, sales d'espectacles i teatres; s'editen acolorits folletons de propaganda demanant nous subscriptors per l'Hospital; es fan campanyes benèfiques en emissores de ràdio i diaris, i com no, es celebren tómboles Pro Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i de l'Institut Mental de Santa Creu. Al llarg de cinc anys consecutius i per la primavera, a la Plaça de Catalunya, concretament al carrer Rivadeneyra, es muntava una gran estructura on es rifaven tot tipus d'objectes, des de joguines a pernils, passant per cuines, rentadores, neveres i televisors, fins arribar als premis grossos: una vespa, un cotxe i una llanxa motora.

Parada de la tómbola de l'Hospital a la Plaça de Catalunya, cap als anys 60.
(Cliqueu per a veure'l més gran)

La posada en marxa no era fàcil, calien els permisos pertinents que eren sol·licitats a l'Arquebisbe de Barcelona per a gaudir dels avantatges fiscals que la llei donava als bisbes en les seves diòcesis. Una vegada autoritzats pel Ministeri d'Hisenda, la resolució era publicada al BOE.

Un altre pas era aconseguir els objectes a sortejar, per la qual cosa es feien crides als diaris demanant la col·laboració d'industrials i comerciants a fi de fer donació dels premis menors, i a la resta de ciutadans una aportació important o modesta, segons les possibilitats de cadascú. Aquestes eren admeses en un magatzem propietat de l'Hospital al carrer Casp, o bé també es passaven a recollir pel domicili.

Tot estava calculat abans de l'obertura. A petició de l'Administració el Cap Superior de la Policia destinava dos agents per a mantenir l'ordre i la vigilància; Parcs i jardins posava plantes d'ornamentació per donar relleu i vistositat; el cos de bombers proporcionava els extintors necessaris en prevenció d'incendis i les cases Arisó i Arcas y Básculas Soler, proporcionaven el préstec d'una caixa forta per guardar el calers recaptats al dia, fins a poder-los ingressar en un compte obert expressament a la Caixa d'Estalvis de la Diputació del carrer Fontanella, molt a prop de la tómbola. I com no, personal de tallers de l'Hospital ajudaven en el muntatge i la instal·lació elèctrica.

Es feien crides en diaris i ràdios, sobretot a través de Radio Nacional d'Espanya de Barcelona. Aquesta emissora realitzava des de el 1948 un programa conduït per una parella molt singular: el locutor Joan Viñas, acompanyat del "senyor Dalmau", paper còmic interpretat per l'actor Emili Fàbregas, que feia catalanades corregides per un Viñas assenyat que parlava un castellà acadèmic. A través de les ones, i durant tot l'any, recollien donatius per als necessitats i per a institucions caritatives.

Una altra manera de promoure l'assistència era per mediació de comunicats als treballadors de la institució, a qui es demanava la seva col·laboració. En sengles missives s'instava els metges a participar-hi activament:

Respetable doctor:

Mucho agradeceré que interese de los médicos de su Servicio, que por si mismos, o por medio de sus familias, intervengan activamente en la Tómbola a favor de este Hospital, que funciona durante todo este mes de mayo, para que tenga un feliz éxito, que redundarà a favor de nuestro querido Hospital...

El Administrador de Turno

Les inauguracions eren apoteòsiques. Mentre la gent s'acumulava desitjant provar sort, un dels canonges de la Molt Il·lustre Administració beneïa la tómbola amb la presència de representacions de totes les entitats oficials de Barcelona, mitjans de comunicació i comerciants; es feia un bon aperitiu i es brindava pel seu bon funcionament.

L'any 1964, les Associacions de Veïns van promoure una campanya en contra de la celebració de rifes i tómboles als carrers de la ciutat i sol·licitaven a l'alcalde la seva supressió. Exposaven que el seu deure era defensar els interessos morals i materials de la ciutat i col·laborar en la seva ornamentació i embelliment, i corregir les deficiències sobre infraccions de les ordenances municipals. Encara que havien aconseguit la desaparició dels quioscs de begudes del Passeig de Gràcia i la Gran Via i l'anul·lació dels permisos als orguenets de carrer i a les paradetes, que consideraven una plaga social i manifestació dels últims vestigis del provincianisme, la proliferació dels sorteigs que havien envaït les principals vies de la ciutat, en especial la Rambla, Pelai i la Plaça de Catalunya, els feia sospitar de la presència de cert professionalisme de la caritat.

Després de moltes gestions amb l'alcaldia i el bisbat, la tómbola a benefici de l'Hospital es va poder celebrar aquell any, sent el següent l'últim de la seva existència, al qual va poder arribar gràcies a l'ajut de les caixes d'estalvis, donada la mancança de mitjans per la important crisi econòmica que patia Catalunya en aquells moments.

D'aquelles tómboles només en resten els documents i les fotografies que donen fe que van ser-hi. En els temps que avui corren, on quasi tot es fa per mitjans de la tecnologia, potser seria una idea romàntica, que no rància, el recuperar encara que fos per un dia la il·lusió de saber quin premi amaga aquella butlleta que tenim entre les nostres mans.

-
Vegeu també:
La Rifa del porc (J. Quintana)

7 d’octubre de 2011

El Pavelló de la Mare de Déu de Montserrat

Façana principal del Pavelló de
la Mare de Déu de Montserrat.
Aquest pavelló és un dels deu pavellons de l'Hospital de Sant Pau que es construïren simultàniament en la primera fase de les obres del recinte entre el 1902 i el 1912. Dissenyat per Lluís Domènech i Montaner, es designà inicialment com IV-O, per tractar-se del quart i darrer pavelló de l'ala oest, o de dones; està situat entre el pavelló de la Mercè i l'ala de Farmàcia del Pavelló Central, davant del de Sant Manuel.

Santa Rosa de Lima,
d'Eusebi Arnau.
Projectat originalment com a pavelló femení de cirurgia general, el pavelló de Montserrat es distingeix de la resta de pavellons de l'ala de dones pel fet de tenir un pis més. En general, però, segueix la mateixa estructura que els pavellons d'un pis i una sala, i la única diferència és la presència d'un primer pis, que reprodueix la distribució de la planta baixa d'aquest i els altres pavellons. A nivell decoratiu, com en la resta de pavellons hi trobem  baranes, rajoles i medalles amb la G de Pau Gil, i destaquen les imatges d'Eusebi Arnau a les entrades: la Mare de Déu de Montserrat al balcó sobre l'entrada principal, i Santa Rosa de Lima sota un dosseret coronant la façana posterior.

Les cobertes també es diferencien de la dels altres pavellons d'un pis: a banda dels motius de les teulades dibuixats amb teules de colors -diferents per a cada pavelló-, la cúpula de la rotonda és més alta que la resta, conferint-li un perfil en forma d'ou; i la teulada d'escates de la torre d'aigua adopta una forma còncava que li dóna més esbeltesa que a la resta.


El pavelló, si més no exteriorment, ha estat en general ben conservat, i només cal destacar un afegit cilíndric d'obra sobre el terrat de la façana principal, que probablement allotjava alguna mena de dipòsit. En tot cas, el model que us presentem aquí correspon al disseny inicial. Podeu contemplar-lo de totes direccions clicant la imatge de sobre.

30 de setembre de 2011

Postales y teatro: Miquel Figuerola Aldrofeu, 'Fialdro'


Entre la riquísima documentación que guarda el archivo del Hospital de Sant Pau hay una parte relativa a la Fotografía. Se trata de los contratos de alquiler de la galería que existía en la terraza de la casa aneja al Teatro Principal y que ocuparon distintos fotógrafos entre los años 1869 y 1915. En el marco de un estudio más amplio sobre ellos, el artículo que os presentamos en esta entrada, "Postales y teatro: Miquel Figuerola Aldrofeu, Fialdro" estudia una de esas figuras, la de FIALDRO (acrónimo de Miguel Figuerola Aldrofeu), autor teatral, y su esposa, la filipina Emilia Seabastiá Silva, que ocuparon la galería fotográfica entre 1905 y 1909, dedicándose sobre todo a retratar actrices y cantantes, y publicando sus fotografías en forma de postales.

publicado en Revista Cartófila nº 30 (diciembre 2009),
Barcelona : Cercle cartòfil, pp. 18-28.
DL: B-30425/2009

María de los Santos García Felguera
Departament d'Humanitats
Universitat Pompeu Fabra
msantos.felguera@upf.edu

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...