L'Hospital General de Catalunya

Amb aquesta entrada només pretenc donar a conèixer amb petites pinzellades un fet històric que va canviar la vida d’una institució, que al llarg de cinc-cents trenta cinc anys havia mantingut la mateixa estructura jeràrquica. Temps difícils i durs dins l’Hospital, tant per als  uns  com per als altres, i dels quals dues persones que aprecio i admiro han dedicat i dediquen molt del seu temps a fer-ne un estudi en profunditat. Si algun dia els puc convèncer, dins d’aquest modest bloc podríem crear una sèrie només per aquest tema.

El 26 de juliol de 1936, pocs dies després de l’alçament militar iniciat a Barcelona la matinada del dia 19, el comissionat de la Generalitat de Catalunya, Dr. Tomàs Tusó Temprado, presentà a la sala de Juntes de l’Hospital una ordre de la Conselleria de Governació per la qual el govern, donades les especials circumstàncies del moment, estimava resoldre d’indispensable utilitat pública i d’urgent conveniència per al manteniment de la legalitat republicana, la incautació tant de l’Hospital com dels seus establiments filials: l'Institut Mental, Betlem i la Granja de la Santa Creu, autoritzant el dit doctor perquè procedís al seu compliment.

En aquell acte es nomenà una Junta Administrativa en substitució de la Molt Il·lustre Administració. Aquesta, sota la presidència del Dr. Tusó, va estar formada pels metges Salvador Armendares Torrent, Joan Cordomí Pujolar, Tomás Pumarola Julià, Lluís Bosch Avilés com a representant del Cos Facultatiu, i els senyors Pere Freixa i Joan Valcarcel com a membres del personal subaltern, secció d’infermers, pertanyent a la branca de Productes Químics del sindicat de la CNT.

Signatures dels membres de la Junta Administrativa de l'Hospital General de Catalunya.

La primera decisió de la nova Junta va ser la substitució del nom d'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau pel d'Hospital General de Catalunya. A partir d'aleshores els seus membres començaren a decidir sobre l'organització de les infraestructures de l’Hospital. A través d’un concert amb Sanitat Militar s’establí l’habilitació de diferents pavellons per als ferits que ja començaven a arribar des dels fronts de lluita. 

Alguns cartells editats per la Inspecció General de Sanitat Militar.
(cliqueu per a veure'ls més grans)

Relació dels serveis mèdics i
llits de l'Hospital General
(cliqueu)

El nom dels sants i santes dels pavellons van ser substituïts per números, que al llarg dels tres anys del conflicte serien modificats en funció de les necessitats de cada servei. Aquesta primera distribució va ser la següent:

• Pavelló 1, baixos  (La Puríssima) i Pavelló 3 (Ntra. Sra. Del Carme):
  Cirurgia General
  – Dr. Manuel Corachán i Garcia.

• Pavelló 4 (St. Leopold) i Església:
  Traumatologia
  – Dr. Lluís Bosch Avilés

• Pavelló 15 (Sta. Faustina):
  Cirurgia General
  – Dr. Josep Trueta i Raspall

• Pavelló 17 (Ntra. Sra. De l’Assumpció):
  Cirurgia Ortopèdica
  – Dr. Josep Ma. Vilardell Permanyer

• Convent:
  Cirurgia General
  – Dr. Joan Soler Julià

Pel que fa a l’assistència dels malalts, tant a l’Hospital com a la resta d’establiments de la seva dependència, les comunitats de germans i germanes hospitalàries van ser substituïdes per personal seglar d’ambdós sexes. Així mateix, la Granja de Santa Creu passà a denominar-se La Granja del Poble i Betlem, Parc de Salut i Repòs; totes dues van allotjar malalts tuberculosos convalescents. El símbols religiosos de les sales van desaparèixer, i l’any 1937 la creu que presidia l’entrada de l’Hospital, obra de Pau Gargallo, va ser substituïda per una escultura en forma de flama, i la dels jardins es va enderrocar.

Alçat de la tanca principal de l'Hospital. S'hi observa la disposició dels
cartells, "Generalitat de Catalunya" i "Hospital General de Catalunya",
i la flama coronant el pinacle de la dreta.
(cliqueu)

Josep Trueta

El primer any de l’Hospital General de Catalunya va estar presidit per una gran eficàcia, tant en la seva organització com en els seus mètodes, amb els que aconseguien descongestionar les sales de malalts. Una de les actuacions de més èxit va ser el tractament als ferits creat pel Dr. Josep Trueta, consistent a aplicar una tècnica quirúrgica que el Drs. Manuel Bastos Ansart i Joaquim D’Harcourt Got practicaven al front. Consistia en la neteja de la ferida amb aigua i sabó, ampliat als teixits lesionats, i la seva posterior immobilització amb un enguixat.

L’activitat a la resta de Serveis Mèdics no va minvar. Aquests, dirigits entre d’altres pels doctors Lluís Guilera Moles en el tractament del càncer, Miquel Horta Vives i Santiago Noguer Moré en dermatologia, Francesc Esquerdo Rodoreda en Medicina, i Lluís Barraquer en Neurocirurgia, van fer que el nivell científic del centre obtingués el reconeixement del President de la Generalitat Lluís Companys, que va visitar l’Hospital acompanyat pel Coronel Cap del Servei Militar.

Lluís Companys visitant l'Hospital.
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
(cliqueu)

La vida hospitalària continuava, i es va restablir el pagament de 25 cèntims per a tots els malalts que anaven a visita de dispensari, excepte els que acreditessin que es trobaven a l’atur. El pagament es feia mitjançant un segell imprès. Es va encarregar al Dr. Bosch l’estudi d’unes tarifes mòdiques pels serveis i intervencions per tal d'evitar abusos. Pel que feia als hospitalitzats que pertanyien a Mútues i Germandats, havien de pagar l’estada a raó de 5 pessetes diàries, a excepció també dels que no tenien feina, sempre complint les normes establertes per la Generalitat.

(cliqueu)

Per a la distinció dels vehicles del mateix Hospital i del personal de la casa es van confeccionar uns banderins com a distintiu d’acreditació, que es venien al preu de 7 pessetes cadascun.

Preocupats davant la contingència dels bombardeigs, la Junta va decidir prendre mesures pel cas que fos interromput el subministrament elèctric, acordant que totes les sales tinguessin un dipòsit de bugies i que cada nit s’encengués un llumet d’estearina. Es senyalaven com a lloc de refugi els baixos del Pavelló de l’Administració, del de Convalescència i dels Tallers, i s’estudià la col·locació de dos micròfons i diversos altaveus repartits pels dispensaris i àrees d’hospitalització per tal de donar les instruccions necessàries si calgués. 

Salvador Armendares

El 17 de setembre de 1937 el Dr. Tomàs Tusó, que fins el moment havia estat Delegat Governatiu de la Generalitat a la Junta Administrativa de l’Hospital, va ser nomenat Cap de Sanitat del 20è Cos de l’Exèrcit, cosa que el va obligar a deixar el seu càrrec. El va substituir el Dr. Salvador Armendares, nomenat en la constitució del nou Consell Administratiu de l’Hospital de 6 d’octubre.

Amb la massiva afluència dels ferits dels bombardeigs que va patir Catalunya els 16, 17 i 18 de març de 1938, l’Hospital es va desbordar, fins i tot amb l'habilitació de les galeries subterrànies que unien els pavellons per a poder col·locar-hi les nombroses víctimes.

Les galeries subterrànies de l'Hospital.
(cliqueu)

Pels refugiats es va condicionar el soterrani de la Casa de Convalescència a l’espera de la seva destinació definitiva. El Convent, reconvertit en pavelló 21, va ser la seu de Defensa Passiva, i l’ala esquerra de l’Església, en aquell moment el pavelló 19, fou destinada a malalts detinguts sota la direcció i responsabilitat de la Direcció General de Serveis Correccionals de Catalunya.

Molts són els fets que van succeir dins l’Hospital al llarg d’aquest període tant cruent, però malgrat la situació, aquest va continuar sent capdavanter en tenir cura dels més necessitats. La meticulositat en la recepció de ferits de guerra i bombardeigs, amb el registre a través d’una fitxa amb totes les dades i la procedència, va fer possible que, aprovat el Decret d'11 de març de 1976, després d’un temps de silenci, molts d’ells poguessin aconseguir un certificat per a acreditar el dret a una pensió ben merescuda.

El 6 de febrer de 1939 l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau tornà a recuperar el seu nom, malgrat que conservà la denominació d'Hospital General de Catalunya durant alguns anys, fins que el de Sant Cugat va guanyar la partida.

Però sincerament crec que, tingui el nom que tingui, l’Hospital es l’hospital de tots, de la ciutat, de Catalunya.


Vegeu també:
Un jardí de repòs per a l'Hospital

Els escuts modernistes de Domènech i Montaner

Escut de l'Hospital al Pavelló de l'Administració

Al recinte modernista de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau hi trobem una gran profusió d'escuts i símbols heràldics. Aquesta circumstància s'explica en part pel caràcter historicista de l'arquitectura modernista catalana i per l'interès de Domènech i Montaner per aquell art, però també per la naturalesa del propi projecte.

El projecte de ciutat hospitalària, que l'arquitecte presentà el 1902, havia de respondre a la reunió de dos hospitals diferenciats: el de Santa Creu per una banda, i el de Sant Pau per l'altra. Si bé el conjunt estava concebut amb clara vocació unitària, es feia imprescindible poder distingir formalment els pavellons que pertanyien a un i altre hospital. Domènech es proposà expressar la filiació dels pavellons hospitalaris des dels elements decoratius. Així, als pavellons adscrits a Santa Creu s'hi representarien elements identificadors de l'antic Hospital; i als de Sant Pau, referències a l'apòstol i al mecenes Pau Gil, que amb el seu llegat instituí l'hospital del seu nom.

Domènech i Montaner s'interessava molt per la història, i també per l'art del blasó: de fet, fins els darrers anys de la seva vida va escriure sobre heràldica catalana (El 1914, per exemple, dissenyaria l'escut que encara avui dia utilitza l'Ajuntament de Badalona). Per tant, sembla lògic que busqués en l'heràldica alguns d'aquests elements distintius de cadascun dels dos hospitals. Pel que fa a Santa Creu, aquesta institució comptava amb un escut de cinc segles d'antiguitat, que Domènech reproduí profusament, tot adaptant-lo a l'estètica modernista, i a partir del qual dissenyà altres elements decoratius prenent-ne la creu patent, la de Sant Jordi o els pals reials.

La representació de l'Hospital de Sant Pau plantejava més problemes perquè, creat expressament amb el llegat de Gil, no comptava amb símbols distintius propis. Per a identificar-ne els pavellons, Domènech optà per decorar-los amb les inicials del benefactor, "P" i "G", presents especialment en medallons i traceries de pedra. Però el tractament equilibrat dels símbols dels dos Hospitals que es requeria, per exemple, en la decoració del Pavelló de l'Administració, l'obligà a dissenyar un escut per a l'Hospital de Sant Pau que fes la rèplica al de Santa Creu.

Pel disseny d'aquest escut, en què Domènech i Montaner partia de zero, combinà els atributs de Sant Pau apòstol (el llibre i l'espasa), els quatre pals per a representar Catalunya i, potser l'element escollit més arbitràriament, una creu patent com la de Santa Creu, però amb els esmalts invertits. El seu blasonament podria ser una cosa així:

"Escut partit: al 1r, d'argent[*], una creu patent de gules[*]; i al 2n, d'or, quatre pals[*] de gules; gaiat curvilini movent de la punta d'or. Ressaltant sobre el tot, una espasa d'argent guarnida d'or posada en pal, per darrera d'un llibre d'argent abaixat amb la llegenda PAULUS APOSTOLˢ.

Escuts dels hospitals reunits segons Domènech i Montaner: Santa Creu (esquerra) i Sant Pau (dreta).

Tot recorrent a unes formes de clara estètica modernista, l'ús que Domènech i Montaner féu d'aquests escuts anà més enllà del mer recurs decoratiu per als seus edificis. L'arquitecte els va concebre, especialment el de Sant Pau, com a autèntics símbols dels Hospitals, i per aquest motiu, per exemple, els adoptà des del primer moment com a emblema de les dues oficines d'obres, i figuraven abundantment en documentació emanada d'elles.

Passis per a visitar les obres dels Hospitals de Santa Creu i de Sant Pau,
emesos per les respectives oficines d'obres.
(cliqueu per a veure'ls més grans)

De tota manera, on més clarament han quedat exposats aquests escuts és a la decoració de l'Hospital, i més especialment al Pavelló de l'Administració, on simbòlicament havia de quedar clara la personalitat de cada hospital: el de la Santa Creu, la institució històrica, i el de Sant Pau, de nova creació, reunits en un únic projecte.

Timpans de dues finestres del Pavelló de l'Administració, amb l'escut de cadascun dels hospitals.
(cliqueu)

A les voltes del vestíbul del Pavelló de l'Administració, a més dels escuts dels Hospitals, se n'hi troben dos més que fan referència directa a Pau Gil, el benefactor que féu possible el projecte. El primer és l'escut de París ("de gules, un vaixell d'argent sobre un mar del mateix; el cap cosit d'atzur, tres flors de lis d'or"), la presència del qual pot sorprendre si no se sap que Pau Gil n'era resident. El segon, més que un escut, és el segell de la Banca Gil: un lleó envoltat de la llegenda LA DICHA EN LA HONRADEZ i una creu patent, que també podria haver inspirat la creu del primer quarter de l'escut de l'Hospital de Sant Pau.

Decoració de les petxines de les voltes al vestíbul del Pavelló de l'Administració:
A dalt, els escuts de Santa Creu i de Sant Pau; a baix, l'escut de Paris i el segell de la Banca Gil.
(cliqueu)

L'escut que Domènech i Montaner ideà per a l'Hospital de Sant Pau no pogué fer fortuna, ja que aquest no s'arribà a constituir mai amb personalitat jurídica pròpia. El 1913, sense haver-se creat formalment l'Hospital de Sant Pau, els marmessors de Pau Gil feren donació dels edificis construïts a l'Hospital de la Santa Creu, que els incorporà directament al seu patrimoni. És cert que a partir d'aleshores l'Hospital passà a denominar-se "de la Santa Creu i Sant Pau", però això no comportà cap canvi institucional i per tant seguí utilitzant el seu escut de històric, el de la Santa Creu, prescindint del de Sant Pau. L'únic testimoni que avui dia ens queda d'aquest escut està a les parets i les voltes d'alguns pavellons de l'Hospital.

Vegeu també:
Els escuts del vestíbul de Sant Pau

Els col·laboradors de Lluís Domènech i Montaner (I)

Sempre es parla de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i dels seus íntims col·laboradors, però darrera de la magnífica obra que és l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau hi va haver un gran equip format per gent coneguda i no tant coneguda. Amb aquesta entrada comencem una petita sèrie amb la qual volem donar a conèixer tant artistes com industrials, mestres d'arts i oficis, i altres artesans que van fer-ne possible la construcció.

Oficina d'obres: arquitectes i delineants

Lluís Domènech i Montaner
(Barcelona, 1849 - 1923)

Autor del Projecte original dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau (1902) i arquitecte director de les obres fins a la seva mort a l’any 1923. Va realitzar el Pavelló de l’Administració, el dos d’observació (Sant Jordi i Sta. Apol·lònia), la Casa d’Operacions, els de la Puríssima, del Carme, de la Mercè, de Montserrat, de Sant Salvador, de Sant Leopold i de Sant Rafael.

Pere Domènech i Roura
(Barcelona, 1881 - Lleida, 1962)

Fill de Lluís Domènech, va continuar amb la direcció de l’obra a la mort del seu pare el 1923. Va executar, fins el 1932, el pavelló de Sant Manuel, el de Santa Victòria, el Pavelló Central, la Casa de Convalescència, l'Església, el pavelló de l'Assumpció, el de Sant Frederic, el de Sant Carles i Santa Francesca, el del Sagrat Cor i el de Sant Antoni.

Enric Catà i Catà
(St. Feliu de Llobregat, 1878 - Barcelona, 1937)

A la seva llarga carrera va compaginar l’exercici de la seva professió amb la docència, i fou professor a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona durant prop de vint-i-cinc anys. El 1917 fou nomenat arquitecte municipal d’Arenys de Mar, càrrec que va ostentar fins a la seva mort.
Col·laborador del despatx de Lluís Domènech i Montaner en el seus inicis, va ser un home de pes en la primera fase de construcció de l’Hospital.

Francesc Guàrdia i Vial

(Barcelona, 1880 - 1940)

Gendre i col·laborador habitual de Lluís Domènech i Montaner, va ser un dels responsables de la construcció del Palau de la Música Catalana, i amb Enric Catà va realitzar el Teatre Principal de Terrassa (1929). Col·laborà en la construcció de l’Hospital.

La ben formada oficina d’obres es completava amb l’arquitecte auxiliar Francesc Julià; els delineants Miquel Curet i Gabriel Vinyas; els escrivents Rosend Carreras, Josep Pellicer i Francesc Casals, i l’ordenança Joan Baptista Boscà.

Escultors

Eusebi Arnau i Mascort
(Barcelona, 1863 - 1933)

Destacat escultor del modernisme, va col·laborar amb Lluís Domènech i Montaner en moltes de les seves obres, com ara la casa Lleó Morera, la Fonda Espanya, i el Palau de la Música Catalana.

A l’Hospital va realitzar l’escut que presideix el Pavelló de l’Administració;  les imatges de 1,5 a 2 m que l’envolten, i que formen part de la història de la Institució; i el frontó posterior del mateix edifici. Executà les imatges que presideixen els pavellons d’infermeria i que els donen el nom, i dos frontons per a la Casa d’Operacions.

Conjuntament amb l’escultor Josep Casan i Matamala va realitzar el grup escultòric de la Caritat, que compren el bust de Pau Gil i que es troba a la plaça d’entrada al recinte.

Pau Gargallo i Catalán

(Maella, 1881 - Reus, 1934)

En 1895 va entrar al taller d’Eusebi Arnau; fou deixeble seu i col·laborà amb ell en moltes ocasions. Freqüentà la tertúlia d’Els Quatre Gats, on conegué Picasso i Nonell. En 1903 marxà amb una beca a París i treballà amb Auguste Rodin. Col·labora en obres de Lluís Domènech. com el Palau de la Música. 

La seva obra a l’Hospital començà el 1906, amb la realització de la majoria de l’escultura decorativa: àngels, gàrgoles, caràtules. Executà les figures del fris de la façana principal: Sant Josep, Sant Joan Baptista, Sant Lluís, Santa Teresa, Santa Anna i Santa Caterina de Siena. També són seves les Obres de Misericòrdia de l’escala noble del Pavelló de l'Administració, els baixos relleus i escultures de la Sala d'Actes, i la creu del pati d’entrada, destruïda durant la Guerra Civil.

Francesc Madurell i Torres

Sabem molt poc d’aquest escultor, que va participar a la I Exposició d’Artistes Independents de 1907 i a la VI Exposició Internacional d’art de 1911. Va ser dissenyador de medalles commemoratives, per la qual cosa no és d’estranyar que l’arquitecte l’escollís per a fer els models i motllos per a la ceràmica en relleu del Pavelló de l’Administració.

Ceramistes

Mario Maragliano i Navone
(Gènova, 1864 - Barcelona, 1944)

Va estudiar música a la Scuola Musicale de Gènova, però ho va deixar per aprendre mosaic, força desenvolupat a Itàlia, en especial a Venècia. En 1884 s’instal·là a Barcelona i més tard va obrí taller a Madrid. Treballà al Rosari Monumental de Montserrat i col·laborà amb arquitectes de la talla de Gaudí, executant els mosaics de la cripta de la Sagrada Família; o de Puig i Cadafalch, a la Casa Amatller. Sovint treballà amb Lluís Bru, com ho féu al Palau de la Música Catalana. També col·laborà amb Domènech i Montaner a Comillas.
A l'Hospital realitzà els frisos històrics que envolten el Pavelló de l’Administració i que expliquen la història de la Institució; va revestir els dosserets de les imatges històriques, l’exterior de la cúpula que cobreix l’escultura de Sant Pau i la Torre del rellotge, el fons de l’escut central de la façana, i les voltes de vestíbul, biblioteca, sala d’actes, galeries i altres revestiments del pavelló. També va treballar als pavellons d’infermeria.

Mario Maragliano va morir al Pavelló del Sagrat Cor de l’Hospital.

Pintors i dibuixants

Francesc Labarta i Planas
(Barcelona, 1883 - 1963)

S’inicià a les arts de la mà del seu pare Lluís Labarta i Grañé, reconegut dibuixant. Estudià a la Llotja i guanyà tres beques per a perfeccionar els seus estudis a l’estranger. A la seva tornada fundà a Barcelona l’Agrupació de les Arts i els Artistes.

El juliol i l'agost de 1905 treballà com a ajudant dels arquitectes a l'obra de l'Hospital, i el 1907 s’oferí per a dibuixar  els frisos exteriors del Pavelló de l’Administració que Mario Maragliano hauria de revestir, i que commemoraven fets esdevinguts al llarg de la història de l'Hospital fins a la construcció de l'Hospital modernista.

Com Mario Maragliano, Francesc Labarta morí a l’Hospital, concretament al Pavelló de la Puríssima.

Lluís Gargallo i Catalán

Era el germà de Pau Gargallo, i durant un curt  període de temps (setembre, octubre i novembre de 1907) va executar dibuixos per a diferents mosaics.

Alfons Vicente

Aquest dibuixant va ser l’executor de les llegendes explicatives dels mosaics que envolten el Pavelló de l’Administració.