La Rifa del porc

La Rifa del porc és una tonada que al segle XIX acompanyava la venda de bitllets per la rifa d’un porc en benefici de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, que estava al carrer de Carme. L’arranjament de Calaix Desastre.

Recollida per Joan Tomàs. Fonts: Amades, 1932, 117; Amades, 1982, 497.

L’any 1115, l’antiga orde dels frares antonians va fundar una leproseria, l’Hospital de Sant Llàtzer, que estava molt a la vora del Portal de Sant Antoni. Al 1728 la leproseria i els dos frares antonians que quedaven es van traslladar a l’Hospital de la Santa Creu, i l’edifici se’l quedaren els Escolapis.

Portal de Sant Antoni al 1869. Font: Escola Pia de Catalunya, 2010.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Al 1802 amb motiu de recollir diners per l’Hospital, Carles IV donà llicència per fer la “Rifa de los cerdos de San Antón”. Cap al mes de setembre es compraven tres porquets, que fins al dia de Sant Antoni o el de dijous gras, anaven pels carrers menjant els que els veïns els donaven, acompanyats d’un encarregat que venia bitllets de loteria per la seva rifa.

Font: Salmerón, 2011.

Els dies de mercat i els festius els acompanyava un sac de gemecs i/o un flabiol i tamborí.

Dibuix de Manuel  Moliné .Fonts: Amades, 1932, il. IV, p. 113; Almerich, 1944, 16; Amades, 1982, 496.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Dibuix de Tomàs Padró. Amades, 1932, il. IV, p. 113; Amades, 1982, 494.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Sembla ser que la darrera rifa es va fer al 1882.

Potser ara té més sentit la dita Voltar més que els porcs de Sant Antoni, o les seves variants Donar més voltes que els garrins de Sant Antoni o Pegar més voltes que el porquet de Sant Antoni (Alt Maestrat).
 
Nota: les dates potser no són exactes perquè les fonts consultades no coincideixen.

Jordi Quintana

Moleskinequintana

Fonts:

• Almerich, Luis. Tradiciones, fiestas y costumbres populares de Barcelona. Barcelona: Millá, 1944 (p. 15-16).
• Amades, Joan. Les diades populars catalanes. Vol. 1. Barcelona: Barcino, 1932 (p. 115-117).
• Amades, Joan. Costumari Català. Vol.1. 2ª ed. Barcelona: Salvat,  1982 (p. 494-497). 1ª ed. 1950.
• Amades, Joan. Històries i llegendes de Barcelona. Vol. 1. Barcelona: Edicions 62,  1984 (p. 472-473)
• Barriguete, Eva. Historia de la loteria. [en línia]. Casa del Libro, 2007. Disponible a: <https://www.casadellibro.com/capitulos/8486684366.pdf>  [Consulta: 18 gener 2012].
• Cortada, Juan; Manjarrés, José de. (1848). El libro verde de Barcelona. Barcelona. Barcelona: Hijo de Domingo Casanovas, 1945. També disponible en línia a: <https://books.google.es/books?id=DTt2Ij0hwHYC&printsec=frontcover#v=onepage&q&f=false> i a  < https://oreneta.com/libro-verde/1848/02/01/716/> [Consulta: 18 gener 2012].
• Escola Pia de Catalunya. Església de Sant Antoni Abat. [en línia]. Escola Pia de Catalunya, 2010. Disponible a: <https://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/D490953E-8368-4BB3-981B-2DA6C00A53C0/120698/FulletESA4.pdf> [Consulta: 18 gener 2012].
• Palomar, Salvador. Notes sobre la festa de Sant Antoni. [en lína]. Carrutxa.Disponible a: <https://etnocat.readysoft.es/carrutxa/biblioteca/97001.html> [Consulta: 18 gener 2012].
• Rodríguez, Ángel. Tradicions de Sant Antoni Abat a Catalunya. [en línia]. Disponible a: <https://www.telefonica.net/web2/elangeldelaweb/abad2.htm> [Consulta: 18 gener 2012].
• Salmerón, Pilar. De les rifes a les tómboles benèfiques. [en línia]. De Santa Creu a Sant Pau, 2011. Disponible a: <https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2011/10/de-les-rifes-les-tomboles-benefiques.html> [Consulta: 18 gener 2012].
• Serra, Joan. Sant Antoni Abat i els tres tombs. [en línia]. Fundació Joan Amades, 2009. Disponible a: <https://www.telefonica.net/web2/fundaciojoanamades/pdf/SANT%20ANTONI%20ABAT%20I%20ELS%20TRES%20TOMBS.pdf> [Consulta: 18 gener 2012].
• Tarín Iglesias, José. “El hospital de la Santa Cruz en un momento crucial de su historia". Anales de medicina y cirugía. vol.  47, núm. 210, p. 201-213, 1967. També dispoible en línia a: <https://www.raco.cat/index.php/AnalesMedicina/article/view/143869/254410> [Consulta: 18 gener 2012].

"No hi ha llits"

El llarg període de construcció i habilitació de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que va des de la col·locació de la primera pedra l'any 1902 fins a la seva inauguració oficial l'any 1930, va patir moments de davallada econòmica, en el quals les obres van perillar per manca de mitjans. A tot això s'hi sumava la manutenció del vell Hospital, que continuava funcionant èpicament malgrat la seva penosa situació, i a la que cal sumar el temor per la destrucció de l'edifici, ja que l’Ajuntament tenia previst fer-hi passar la Via Transversal de Reforma del casc antic de la ciutat.

Joan Llimona (1860-1926)

Un d'aquest moments difícils es va produir a principis de 1920, quan la Molt Il·lustre Administració, preocupada per la situació, va decidir moure la caritat dels barcelonins a través de l'emissió de cartells que amb el seu patetisme aconseguissin acostar-se a la consciència de la gent, i també a la seva butxaca.

Joan Llimona va ser l'encarregat de realitzar el cartell. L'elecció de l'artista es seguí de la seva tornada a la fe catòlica després d’un temps de refredament religiós. Llimona arribà a liderar aquesta vessant pietosa dins del moviment modernista en pintura, i el va motivar a fundar conjuntament amb el seu germà Josep el Cercle Artístic de Sant Lluc el 1893.

El dibuix a color, creat per a sensibilitzar, representa la imatge de la carència hospitalària: s'hi representa la porta entreoberta de l’Hospital, de la que penja un cartell que diu "No hi ha llits", i des d'on una monja impotent per no poder acollir-lo mira com un ancià s'allunya acompanyat per una jove, possiblement la seva filla.

(cliqueu per a veure'l més gran)

Llimona regala la seva obra a l'Administració, i és lliurada el 23 de juliol de 1920 juntament amb la resta de litografies. Aquella agraeix a l'autor la seva gesta obsequiant-lo amb una reproducció. L'original és degudament emmarcat i situat a la Sala de Juntes.

A partir d’aquest moment hi ha una mobilització per a conscienciar la ciutadania. Una forma original va ser l'enviament d’una carta per part de l'Administració de l'Hospital a l'Il·lustre Col·legi de Notaris de Barcelona, en la qual els sol·licitava el seu valuós recolzament perquè els notaris de la ciutat col·loquessin el quadre de Llimona en un lloc visible dels seus despatxos, per a motivar la generositat dels clients a contribuir amb algun donatiu a favor d'aquella benèfica obra. Aquesta iniciativa va tenir una gran acollida, i no era estrany que molts d'ells, en redactar algun testament, preguntessin: «I per Santa Creu?».

Bacina del "No hi ha llits"

També es van col·locar, a les esglésies de la ciutat, bacines de fusta encapçalades pel dibuix amb la fi de motivar la caritat dels feligresos a favor de la causa, i l'escriptor i polemista Ramon Rucabado, defensor dels principis socials i morals de l'època, va publicar una crida a La Veu de Catalunya del 3 d’agost que començava així:

Barcelonins! El vostre Hospital màxim, aquell que us ve al pensament quan s'anomena simplement, l'"Hospital", ço és, l'Hospital de la Santa Creu, us allarga la mà, us demana almoina...

No cal dir que el moviment va tenir ressò i la ciutadania va respondre, i  amb injeccions de caritat es va anar acabant l'Hospital modernista. Els malats de l'antic edifici van emigrar del vell al nou a mida que els pavellons s'anaven enllestint.

El pavelló del dispensari

El dispensari: detall d'un primer esbós del
recinte hospitalari projectat per Domènech i Montaner.

El pavelló del dispensari o policlínica és un dels pavellons que Domènech i Montaner va preveure per al recinte dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau. S'havia de situar  darrere dels pavellons de la Puríssima i del Carme, en l'espai situat entre el pavelló de l'Assumpció i l'actual carrer de Cartagena, però no s'arribà a materialitzar mai. 

En el projecte original de Domènech i Montaner per al recinte hospitalari hi havia previstos 48 pavellons, dels quals ell només arribà a construir-ne onze. El seu fill Pere Domènech i Roura, que es féu càrrec de les obres a la seva mort, en construí cinc més, si bé alguns amb força modificacions. La resta de pavellons que edificà més tard  ja no seguiren les directrius del projecte original.

Espai destinat al dispensari:
vista del solar als anys 1950.

12 d'aquests 48 pavellons previstos s'havien de situar als límits del recinte, donant directament al carrer. Aquests 12 pavellons perimetrals haurien albergat instal·lacions i serveis que, per les seves característiques, aconsellaven un accés independent des de l'exterior sense contacte amb els malalts, ja fos per a seguretat dels treballadors (cas de la torre d'aigües o la sala de màquines) o per estar orientats a serveis externs (cas de l'església o el mateix dispensari). El dispensari, com tants altres pavellons, no s'arribà a construir, i l'espai que tenia destinat dins el recinte va restar erm fins el 1963, quan començà la construcció de les edificacions modernes de la Fundació Puigvert davant del Pavelló de l'Assumpció.

Plànol de la planta baixa del dispensari,
amb els diversos espais ressaltats.

A la memòria del projecte hospitalari Domènech i Montaner hi especificava la distribució de l'edifici, així com l'equipament mèdic amb què havia de comptar. L'edifici s'organitzava al voltant d'un hall d'espera central rectangular de dos pisos d'alçada, envoltat de galeries i cobert amb una estructura de vidre i metall similar a un hivernacle. Les quatre ales de l'edifici es disposaven, aïllades entre sí, a cada costat del hall: la que donava accés des del carrer albergava el vestíbul, els despatxos d'administració, les escales; i les tres ales restants, dotades cadascuna d'elles d'un espai semicircular en forma d'absis al voltant d'una petita sala d'espera independent, la resta de serveis clínics.

La clínica d'hidroteràpia ocupava una ala completa del dispensari, i disposava de banys i dutxes de diverses classes, infermeria amb llits d'aigua, etc. La resta de dependències havien d'acollir les clíniques d'electroteràpia, oftalmologia, otologia, dermatologia, i altres clíniques generals. Les quatre ales del segon pis, paral·leles a cadascuna de les quatre galeries que envoltaven el hall central, estaven ocupades per petites sales d'entre dos i cinc llits cadascuna, i constituïen les infermeries annexes a les clíniques del pis inferior. No cal dir que, a més, aquest edifici havia d'estar connectat amb la resta de pavellons de l'Hospital pel soterrani, a través de la xarxa de passadissos subterranis que s'havia d'estendre per tot el recinte.

El dispensari no s'arribà a materialitzar mai, però aquest model us ofereix una aproximació al que podria haver estat el seu aspecte a partir dels plànols originals de Domènech i Montaner. Clicant directament a la imatge podreu contemplar-lo des de tots els angles.