L'antiga Biblioteca Mèdica de l'Hospital

Planta de la Biblioteca i Museu, en un detall
de l'ala est del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A l'extrem de l'ala de llevant del Pavelló de l'Administració es troba una estança de 10 per 20 metres de planta i 12 metres d'alçada, que Lluís Domènech i Montaner va concebre per a la Biblioteca Mèdica i Museu Anatòmic de l'Hospital.

(fotografia de N.
Luís Ramírez)

Es tracta en general d'un espai pensat per a donar servei, i la decoració que s'hi realitzà és senzilla.  Les parets són de maó vist pintats de color cru, i únicament trobem, a nivell del pis superior, un arrambador pintat a la trepa de motius florals en tons grisos. A nivell escultòric només destaquen les dues mènsules de pedra que arrenquen de pilars adossats a la paret, i que sostenen sengles columnes, decorades a la base amb baixos relleus vegetals, i coronades amb capitells que reprodueixen diverses flors. Aquestes columnes  suporten un arc de diafragma en maó vist d'un taronja intens –oferint un interessant contrast amb el color de la paret– que divideix l'estança transversalment. Quatre grans finestrals trigeminats proporcionen llum abundant a la sala. L'ús de vidre de colors als vitralls és mínim, segurament per a no reduir-ne la lluminositat. També és força minimalista la decoració dels mainells, que Domènech fa decorar únicament amb petits plafons de relleu que reprodueixen flors i plantes; ocasionalment, hi trobem les inicials P i G de Pau Gil, o animals, com un lleó, una sargantana i un paó.

Vista de la part alta de la Biblioteca després de les obres de rehabilitació.
(fotografia de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

L'ambient reposat i sobri es trenca totalment si aixequem la vista cap al sostre. Aquest està decorat amb dues espectaculars voltes que emulen l'estil mudèjar, amb llaceries geomètriques de maó i els cassetons de múltiples formes adornats amb rajola ceràmica. De fet, per a aquestes cúpules Domènech s'inspira directament en la cúpula alboaire[*] de la capella de San Jerónimo del Convent de les Concepcionistes de Toledo (treballada amb llaceries i amb els intersticis adornats amb peces ceràmiques encaixades, se la considera l'única d'aquest tipus conservada a la Península). El seu disseny fins i tot reprodueix la forma i disposició dels cassetons de la cúpula toledana.

Esquerra: volta de la Biblioteca-Museu (fotografia de Núria Lluís Ramírez).
Dreta: cúpula de San Jerónimo de Toledo (fotografia d’Antonio Perla de las Parras).
(cliqueu)

Pel que fa als motius decoratius, els plafons del centre de les cúpules contenen respectivament la data de l'inici i de la finalització del pavelló: 1905, 1910. Al voltant d'aquests, la ornamentació s'ordena en corones concèntriques en què s'alternen els motius florals amb els símbols dels hospitals reunits. A la primera, els escuts de Barcelona i de Santa Creu; a la segona, la lletra P i la paraula Gil fan referència al benefactor; a la tercera, la creu patent convexada de la Catedral; a la quarta, els escuts de París, de Santa Creu i la creu patent amb quatre besants; finalment, els cassetons de la vora de la cúpula reprodueixen en ceràmica blanca i blava un lleó passant, possiblement en referència a l'emblema de la Banca Gil. Les petxines dels racons estan constituïdes per mocàrabs ceràmics, que aquesta vegada semblen inspirats directament pels del Saló d'Ambaixadors dels Reales Alcázares de Sevilla. El ceramista Mario Maragliano executà els mosaics d'aquesta magnífica obra entre el febrer i l'abril de 1910.

Diversos detalls de la decoració de la cúpula.
(fotografies de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

Tot i que la sala va ser aixecada a la primera fase de la construcció (1902-1912, corresponent a l'Hospital de Sant Pau), no fou fins el 1926 que se'n decidí la seva habilitació. El 26 de novembre d'aquell any, la Molt Il·lustre Administració sol·licità al Degà del Cos Facultatiu i a l'arquitecte Pere Domènech i Roura –que havia substituït el seu pare com a director de les obres– que es posessin d'acord en el model de prestatgeries per a la Biblioteca, i de vitrines per al Museu, així com en la seva distribució. A la mateixa sessió també s'acordà l'adquisició del material necessari per a la conservació de les peces patològiques i anatòmiques que s'obtinguessin a les sales d'operacions i altres dependències de l'Hospital.

Però no va ser fins tres anys més tard, concretament el 27 de juliol de 1929, que el President del Cos Facultatiu presentà els dibuixos i el pressupost dels mobles per un import de 2.533 ptes, que l'Administració va aprovar. Degut a la gran alçada de l'espai, Domènech i Roura també va manifestar la conveniència de construir una galeria a la part superior, en principi per a poder obrir els finestrals i facilitar-ne la neteja, però obrint la possibilitat d'ampliar-la en un futur si fos necessari. Aquesta previsió també es va aplicar a la dependència destinada a Secretaria i Arxiu, d'idèntiques dimensions però situada a l'ala de ponent del mateix edifici de l'Administració.

Aspecte de l'interior de la biblioteca-museu de l'Hospital el febrer de 1936,
en un acte d'homenatge al Dr. Francesc Gallart.
(cliqueu)

Lluís Faraudo i de Saint-Germain
(imatge allotjada a iec.cat/faraudo)

El fons de la Biblioteca estava constituït majoritàriament per llibres de medicina, però també comptava amb força volums dedicats a la humanística: literatura, geografia, història, i art. Gran part d'aquests darrers procedien de donacions com la de Lluís Faraudo i de Saint-Germain, militar i erudit que cultivà les arts literàries paral·lelament a la seva carrera militar, i que fou un dels gran benefactors de l'Hospital.

El 1958 es creà un Col·legi Major Universitari a l'Hospital i s'habilità tota l'ala dreta del Pavelló de l'Administració per a instal·lar-lo: totes les seves dependències es transformaren en dormitoris, sales d'estudi, sales d'esbarjo, i fins i tot una petita capella. La construcció original va patir un canvi brutal en afegir noves plantes a la seva estructura, i la Biblioteca també en va patir les conseqüències en quedar dividida en dos pisos. Malgrat tot, continuà exercint com a Biblioteca Central Mèdica fins el 1969, quan aquesta es traslladà al Pavelló Central, en uns espais que antigament havia ocupat el menjador del convent de les Germanes Hospitalàries. Així, la nova Biblioteca, molt més moderna i actualitzada, s'emplaçava en un lloc més cèntric dins el recinte de l'Hospital i amb un accés més directe per a les consultes. A la Biblioteca vella només hi restaren els llibres històrics de medicina i humanitats, destinats a la recerca històrica.

Alçat de l'ala del Pavelló de l'Administració destinada a Col·legi Major el 1958
(cliqueu)

El fet que la Biblioteca Central de Medicina se la conegués pel nom de Cambó ha creat al llarg dels anys un malentès, en donar a entendre que s'hi conservava el llegat de Francesc Cambó, cosa que no és certa.

L'antiga placa de la Biblioteca,
i el panell instal·lat actualment.

El 4 de novembre de 1946, Francesc Cambó i Batlle, per testament hològraf, deixà a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau la quantitat de dos milions de pessetes, la destinació de la qual havia de ser assessorada pels seus marmessors. Degut a algunes discrepàncies entre la família i l'Administració sobre la forma d'utilitzar aquesta suma, no va ser fins el maig de 1959 que s'acordà destinar-la a sufragar les obres d'habilitació del Col·legi Major, que passà a denominar-se Col·legi Major de la Fundació Cambó en homenatge al seu benefactor, nom que va dur fins que fou clausurat el 1973. El 26 de febrer de 1980, en un acte íntim al qual van assistir membres de l'Administració juntament amb la filla del polític, es va instal·lar una placa commemorativa a la porta de l'antiga Biblioteca de l'Hospital on s'hi llegia "Biblioteca Cambó".

Actualment, en eliminar-se el pis intermedi que havia dividit la sala des del 1959, aquesta ha recuperat el seu antic esplendor, la seva alçada i la seva dignitat, alhora que ha conservat el nom de Sala Cambó.


Visita virtual a la Biblioteca
 ►Abans de la rehabilitació
 ►Després de la rehabilitació

Presentació del segon volum de Domenechiana

Portada de Domenechiana, vol. 2-3
(cliqueu per a veure-la més gran)

Aquest proper dimarts 22 d'abril, el dia abans de Sant Jordi, a les 12 del migdia, a la Sala Lluís Domènech i Montaner del Recinte Modernista de Sant Pau, es presentarà el volum 2-3 de la revista Domenechiana, editada pel Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM) i dedicat a la figura d'aquest gran arquitecte.

L'acte anirà a càrrec de Carles Sàiz, president del CEDIM,  i comptarà amb la intervenció dels autors que han col·laborat en el número. Els autors d'aquest bloc, Pilar Salmerón i Miquel Terreu, tractarem del projecte original de Domènech per als Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, i de la seva vessant decorativa; Lluïsa Amenós parlarà del paper de l'arquitecte en la revaloració de les Arts del Metall; Antonio Sama estudia les portes en metall que Domènech projectà a Comillas; Carles Sàiz ens parlarà de la "restauració en estil" del Castell de Santa Florentina de Canet; Joan Miquel Llodrà ens introduirà en una vessant poc coneguda de Domènech, el disseny de teixits; Gemma Martí tractarà de les llars de foc que aquest va projectar; Sergi Alcalde analitzarà la capella Margenat de Reus; Maite Carbonell ens acostarà a les aportacions que féu Domènech a l'arqueologia romana de Tarragona; Jordi Soler farà una nova aportació a l'estudi genealògic sobre la seva ascendència canetenca; finalment, Xavier Mas ens parlarà del quadern de notes de Domènech i Montaner de 1893.

Després de l'acte s'oferirà una visita guiada pel recinte Modernista de Sant Pau. Us hi esperem!

(cliqueu)

Des d'aquest bloc ja ens vam fer ressò de l'aparició del primer número de Domenechiana, que es presentà el setembre passat en un acte a l'Ajuntament de Canet de Mar.

El pavelló d'autòpsies

El pavelló d'autòpsies i dissecció. Detall d'una
perspectiva general del projecte de Domènech i
Montaner.
(cliqueu per a veure'l més gran)

A l'extrem nord del recinte dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, al final d'una de les grans avingudes centrals que creuaven l'espai, Domènech i Montaner projectà el pavelló que s'hauria de dedicar al treball amb cadàvers: el pavelló d'autòpsies i dissecció. La naturalesa una mica sòrdida de les activitats que s'hi duien a terme feia aconsellable emplaçar-lo apartat dels pavellons de malalts, d'aquí la seva ubicació, gairebé als límits del terreny i, naturalment, al costat de la capella mortuòria.

La volumetria d'aquest pavelló és molt compacta: de planta rectangular, només destaquen uns volums que sobresurten de tres de les seves façanes en forma d'absis. La coberta s'estructura en quatre braços a dues aigües formant una creu. Els quatre angles de la creu, així com els tres absis laterals, es cobreixen amb sengles cúpules adossades, i el conjunt queda rematat, al centre, amb un tambor de columnes coronat per una altra cúpula. Presumiblement, totes havien d'estar decorades amb teula d'escata ceràmica, combinant-ne els colors per a formar dibuixos com passa als pavellons d'infermeria.

L'edifici comptava amb semi-soterrani, planta baixa i un pis; i com ja hem dit, la seva planta era rectangular (16 × 22 metres) excepte pels sortints semicirculars de les façanes laterals i posterior. La façana principal estava encarada al sud, vers la resta del recinte, i d'ella arrencava la gran avinguda que creuava diagonalment el recinte. A més de l'accés a nivell de terra, el pavelló estava connectat amb la veïna capella mortuòria per una galeria subterrània, tant per a facilitar el trasllat de cadàvers d'una a altra dependència, com per a evitar visions trastornadores als malalts que passegessin pels jardins.

Plantes del pavelló d'autòpsies, segons els plànols originals de Domènech i Montaner
(cliqueu)

Pel que fa a la seva distribució, el semi-soterrani estava dedicat principalment a laboratoris per a "operacions poc delicades", i consistia en un gran espai sense compartimentar (únicament comptava amb dues columnes) i, a la part posterior, dues cambres a banda i banda que allotjaven respectivament el taller de taüts i la cambra frigorífica. Entre aquestes sales, una zona de pas s'obria a la caixa de l'escala que, ocupant el cos semicircular posterior, descendia del pis de sobre. Des d'allí també s'entrava a la galeria que comunicava amb la capella mortuòria.

A l'edifici s'hi accedia per una petita escalinata des de l'avinguda central. L'espai d'entrada estava flanquejat per dues estances destinades a laboratori (el químic a l'esquerra, i el bacteriològic a la dreta), i donava pas a un ampli vestíbul, situat al centre de la construcció. Aquest vestíbul era de planta quadrada i de dos pisos d'alçada, i estava just sota la cúpula que coronava el pavelló; al seu voltant s'hi distribuïen la resta d'espais. A llevant, el laboratori físic i el microscopi, que també ocupaven un dels sortints semicirculars. Al sortint de ponent, l'escala comunicava amb el soterrani i el pis superior. Finalment, a la part posterior de l'edifici, encarada al nord, una gran sala de dissecció de dos pisos d'alçada, des de la qual, com ja hem dit, es descendia al soterrani; a més de l'escala, la sala estava equipada amb un ascensor per a facilitar el trasllat dels cossos. Als angles amb els sortints semicirculars de l'edifici, s'hi situaven unes petites torres cilíndriques adossades contenint uns petits banys.

El primer pis estava dedicat a museu de models anatòmics i patològics. Aquest ocupava l'espai frontal i el lateral oriental (a l'occidental hi havia les escales) al voltant del vestíbul, al qual s'abocava per grans arcs amb baranes de forja. El mateix pel que fa al costat nord, on la doble alçada de la sala de dissecció del pis de sota estava pensada perquè els estudiants poguessin veure-la des de les galeries del museu, a mode d'amfiteatre.

Aquest pavelló, com gran part de l'ambiciós projecte original de Domènech i Montaner, no arribà a materialitzar-se. En lloc seu, Pere Domènech i Roura incorporà un laboratori de dissecció al pavelló de la Resurrecció, l'edifici que dissenyà com a capella mortuòria de l'Hospital. La Resurreció es va construir el 1928 i es trobava a la cantonada dels carrers de Sant Quintí i el Mas Casanovas. El 2000 fou enderrocada, juntament amb altres construccions, per a aixecar-hi al seu lloc el Nou Hospital de Sant Pau.

Amb aquest model podreu apreciar el conjunt projectat per Lluís Domènech i Montaner, i si en cliqueu la imatge podreu fer-lo girar per a observar-lo des de tots els angles.