Cerca al bloc

15 de març del 2013

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (VI)

Trencament de les relacions, imposició final del seny

Els administradors del vell hospital van tornar a la càrrega, i en un ofici del 21 de febrer de 1905 van insistir en el menyspreu de la marmessoria al seu esforç de pagar el dèficit resultant del segon pla, esmentant que si aquella volia obrar pel seu compte no calia que hagués acudit a Santa Creu, obligant-los a fer despeses que es podien haver estalviat. Amb dures paraules, instaven els legataris que, si volien fer sense compromís amb ningú un hospital orgull de Barcelona, “Hagánlo en buena hora”, però que ells no podien contribuir-hi perquè de la manera que estava projectat portaria a la ruïna aquest establiment, que es preocupava només del benefici dels pobres. L’Administració concloïa que, en separar-se la marmessoria del pla convingut i havent començat a construir els edificis fora del pla únic, Santa Creu es veia, moralment i legal, deslligada de tot compromís, deixant així cadascuna de les dues entitats amb total llibertat d’acció. Finalment, i per a no posar cap impediment a l’ocupació de part dels seus terrenys que es demanava per part de Sant Pau, no es tenia cap inconvenient a vendre’ls-hi, per bé que si no s'arribava a un acord es veurien en l’obligació de no concedir l’autorització sol·licitada; i, en cas d’arribar a un acord, aquest hauria de ser sense perjudici del pacte de l’Administració i el senyor Xifré.

Ofici de Santa Creu a la marmessoria (21 de febrer de 1905). Vegeu el text destacat.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Trencades les relacions, la construcció de Sant Pau va continuar, però no sense la mirada atenta de Santa Creu, que va encarregar a l’arquitecte Sr. Artigas que en vigilés les obres i informés de qualsevol canvi interessant. Malgrat tot, els Administradors tenien l’esperança que aquella situació acabaria aviat, ja que, trobant-se l’Hospital afectat per dues de les gran vies de reforma del casc antic de la ciutat, havien sol·licitat a l’Ajuntament que fes una valoració dels solars del vell hospital i n'executés la indemnització corresponent, a fi de construir un nou establiment als terrenys ja adquirits i poder així acceptar la donació de la marmessoria.

Ángel Ossorio y Gallardo,
Governador Civil de Barcelona.
Preocupat per la situació existent entre ambdues institucions, i pel servei que podrien proporcionar en cas que una epidèmia de còlera envaís la ciutat, el governador civil Ángel Ossorio va convocar una reunió conjunta per a demanar explicacions; i una vegada escoltades aquestes, s’oferí com a mediador. Després de diverses reunions, el 31 de març de 1909, davant del notari Pere Arnau, s’aconseguí signar un conveni entre la marmessoria i la Junta Administrativa de Santa Creu. D'acord amb aquest conveni, la marmessoria es comprometia a acabar les edificacions de l’Hospital de Sant Pau que ja s’estaven construint i, en finalitzar l’obra, lliurar-los a la Junta Administrativa de Santa Creu perquè l’administrés com a propi i el destinés a complir els fins de Pau Gil, conservant sempre el nom de Sant Pau. Per la seva part, la Junta s’obligava a acceptar la donació i a destinar aquest hospital, conjuntament amb el que tenia previst construir, a acollir sis-cents cinquanta malalts. També es comprometia a començar-ne l'edificació tan bon punt rebés de l’Ajuntament la indemnització pels terrenys que havien de ser expropiats i, una vegada formalitzada la donació, a tenir cura de la conservació dels edificis fins que es poguessin utilitzar.

Fragment del conveni entre la marmessoria i Santa Creu.
(cliqueu)

Semblava que per fi la raó s’havia imposat. La marmessoria va continuar la construcció de Sant Pau fins a l’octubre de 1912, quan juntament amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va informar la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu que els edificis ja estaven enllestits i que estaven disposats a fer-ne la cessió. Degut a l’elevada suma de diners que calia pagar a Hisenda per raó de l’impost de drets reals i transmissió de béns, aconsellats pels advocats d’ambdues parts es va procedir a l’atorgament d’una escriptura de tradició o lliurament del llegat i una relació privada de totes les obres construïdes per la marmessoria.

Finalment, el 25 d’abril de 1913 Manuel M. Sivatte i Llopart, i Joan Ferrer-Vidal i Soler, com executors del testament de Pau Gil i Serra, van fer lliurament a l’Hospital de la Santa Creu, i en el seu efecte als seus Administradors, Srs. Jaume Almenara i Comas, Josep Puig de Asprer, Francesc Muñoz i Izquierdo, i Joan Vidal i Valls, dels edificis de l’Hospital de Sant Pau, inclosos en dues finques. A la primera es trobava el Pavelló de l’Administració, dos petits edificis de reconeixement o observacions, cinc edificis d’infermeries iguals d’un pis, un altre edifici d’infermeria de dos pisos i una Casa d’Operacions Quirúrgiques de dos pisos. La segona comprenia la casa torre amb terrenys, en els quals no s'havia construït, comprada el 1903 a Jaume Serra i situada al carrer Igualtat (actual carrer Cartagena).

Els deu pavellons de l'Hospital de Sant Pau lliurats a Santa Creu el 1913.
(cliqueu)

Al mateix acte, Manuel M. Sivatte va fer lliurament als Il·lustres Administradors de la documentació relativa les obres de construcció dels edificis aixecats a la primera finca, consistents en les certificacions d’obres, els rebuts dels pagaments i els resums generals dels comptes. Els pactes d’aquesta escriptura eren els mateixos del conveni realitzat davant del governador Ossorio l’any 1909.

Amb el lliurament de l’Hospital de Sant Pau a Santa Creu culminava la llarga trajectòria que va emprendre la marmessoria. No creiem que s’hagi de culpar cap de les dues parts de la forma de dur a terme les gestions, ja que ambdues actuaven mogudes per un bon fi: la primera volia complir al peu de la lletra les instruccions del testador; l’altra volia preservar la funció per la qual havia estat creada cinc-cents anys abans.


1 de març del 2013

Els pavellons de desinfecció i destructor

Els pavellons de desinfecció (darrere) i destructor
(davant) en un detall de la perspectiva del recinte.
(cliqueu per a veure-ho més gran)
En aquesta entrada veurem dos petits pavellons que Domènech i Montaner havia previst per al recinte hospitalari al seu projecte original, però que no es van arribar a edificar mai. Aquests estaven destinats al tractament de material contaminat, especialment roba, que seria enviada a un o altre pavelló segons si es podia desinfectar o s'havia de destruir. Donat l'ús que se'ls havia de donar i la perillositat que podien comportar, Domènech els situà apartats dels pavellons de malalts, entre aquests i els pavellons de màquines situats al vèrtex de llevant del recinte (en l'espai ocupat actualment per la Casa de Convalescència). El pavelló de desinfecció s'hauria trobat a prop del carrer de Sant Quintí, al nord de la gran avinguda central que creuava el recinte d'est a oest; i el pavelló destructor se n'hauria situat al sud, entre aquesta i el carrer de Sant Antoni Ma. Claret, gairebé on actualment s'aixeca el pavelló de Santa Victòria.


El pavelló de desinfecció

Aquest pavelló es va preveure per a la desinfecció de roba. Era un pavelló d'una sola planta, de 13,5 metres d'ample per 22 metres de llarg. Les façanes laterals eren totalment obertes, i la coberta a dues aigües, d'una forma molt característica, probablement havia de ser de teules ceràmiques –tot i que a la memòria del projecte no s'especifica–. S'hi accedia des del nivell del jardí per mitjà de rampes, per a permetre el moviment del material en carretons.

Planta del pavelló de desinfecció.
(cliqueu)

L'interior estava dividit longitudinalment en dos espais independents: una sala sèptica, per on entrava la roba contaminada, i una d'asèptica, d'on aquesta sortia ja desinfectada. A la vegada, aquestes sales estaven dividides transversalment en dos espais, en funció del procés de desinfecció per aplicar. Així, una secció comptava amb cubells de maceració, i l'altra amb estufes d'alta temperatura per a la desinfecció en sec. Tant els cubells com les estufes estaven col·locades de manera que fos possible carregar-les des de la sala sèptica i buidar-les, un cop desinfectada la roba, per la sala asèptica. Els extrems de l'edifici es destinaven a banys i vestidors per als operaris.


Aquí sobre us presentem el model d'aquest pavelló tal i com el projectà Domènech i Montaner. Podeu explorar-lo clicant la imatge.


El pavelló destructor

Situat al sud del pavelló de desinfecció, el destructor n'era la parella, amb una estructura i decoració molt similars: les façanes laterals també eren obertes i l'accés des dels jardins es feia per rampes. Tot i així, es diferenciava de l'altre pavelló en diversos aspectes. Per començar, era més curt (13,5 × 13,5 metres), i la coberta era a quatre aigües, si bé podem suposar que estaria treballada i decorada de manera similar. Altres diferències, com la xemeneia adossada o la planta subterrània, es relacionaven directament amb l'ús a què estava destinat: la incineració de robes i altre material contaminat pels quals la desinfecció pogués no ser suficient.

Secció i plantes del pavelló destructor.
(cliqueu)

El seu interior comptava amb una única sala, dominada per un gran forn crematori que s'alimentava des del soterrani, on també se n'emmagatzemava el combustible. Tot i que segons els primers esborranys Dòmènech i Montaner havia previst que els fums del forn s'expulsessin per una sortida a la pròpia coberta del pavelló, que hauria pres forma d'embut (vegeu la imatge inicial), finalment es decidí per projectar-hi una alta xemeneia que evités la incidència del fum al recinte. Mentre que un extrem de l'edifici l'ocupaven un bany i uns vestidors, l'altre havia de ser la caixa de l'escala que conduïa al soterrani.


Com podeu veure, el model que us presentem aquí (cliqueu-lo per fer-lo girar) es correspon al projecte final, el que preveia una xemeneia adossada al pavelló per a evacuar els fums del forn crematori.

15 de febrer del 2013

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (V)

Inici de la construcció i primeres discrepàncies

Més de cinc mesos després de col·locada la primera pedra de l'Hospital de Sant Pau, el 27 de juny de 1902 Lluís Domènech i Montaner va mostrar els seus dissenys a la marmessoria; i el 4 de juliol, davant la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu, presentà l’avantprojecte dels dos hospitals sota la base d’un pla únic, manifestant la necessitat de prendre un acord per iniciar les obres. En aquesta mateixa sessió es van nomenar els doctors Pere Esquerdo i Josep Góngora membres de la Comissió Tècnica, en substitució de Bartomeu Robert i Emerencià Roig, que havien mort amb molt poc temps de diferència.

El Dr. Pere Esquerdo
Anteriorment ja s’havien fet algunes gestions, com ara la cessió gratuïta de terrenys viables a l’Ajuntament, d'acord amb altres propietaris, per tal que aquest dugués a terme l’obertura del carrer Coello (actual St. Antoni Ma. Claret), i la de demanar a Josep Xifré que revoqués el pacte de la venda dels terrenys de Santa Creu a favor de Sant Pau. També es van admetre proposicions per escrit pel moviment de terres i l'obertura de rases. De les sis que finalment es presentaren, s'escollí la del contractista Josep Gabriel, que el 15 de juliol de 1902 va començar les obres de l’Hospital de Sant Pau sense que l’Ajuntament hagués fixat encara la desviació de la Travessera de Gràcia. Tot i això, a fi de regularitzar l’àrea i procedir al tancament del perímetre, durant l’any 1903 els legataris compraren una casa torre amb annexos a Jaume Serra, i tres parcel·les a Coll Hermanos. El mes de juny d’aquell any es va publicar la memòria de la marmessoria.

El 5 de febrer de 1904, en una reunió conjunta d’ambdues institucions, Leopold Gil va exposar als Administradors de Santa Creu el pla a seguir per part de la marmessoria per la construcció dels pavellons, que consistiria en l'edifici d'entrada o frontispici de l’Hospital, vuit pavellons contigus –quatre a cada costat de la via central-, i la sala d’operacions. La resposta no va ser la que esperaven: la Junta creia que el millor per a assegurar el total desenvolupament de l'Hospital, i que aquest funcionés amb les degudes condicions, era construir l’edifici central destinat a convent de germans i germanes, cuina, farmàcia i altres dependències de primera necessitat. Això els va dur a una reunió celebrada a l’Ajuntament el 15 de març, en la qual ambdues parts van argumentar les seves raons i finalment ratificaren el pla de la marmessoria.

L’endemà es va publicar al Diario de Barcelona la memòria descriptiva del projecte conjunt. Malgrat tot, l’administrador de Santa Creu, Francesc de Pol, en una llarga missiva dirigida a Manuel M. Sivatte, va manifestar, d’una banda, el seu desig de canviar els acords presos, exposant els avantatges de construir l’edifici de serveis en lloc del frontispici, amb la idea de poder traslladar el més aviat possible el vell hospital; i de l’altra, la forma d’arribar a una entesa amb aquests nous plantejaments.

Fragment inicial de la carta de Francesc de Pol del 16 de març. Vegeu el text destacat.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Tot plegat els portà, el 29 de març, a una nova reunió a l’Alcaldia. Forçats per les raons dels Administradors, finalment els legataris van cedir a les seves pretensions, però aquesta decisió no els va deixar tranquils i van acabar demanant l’opinió a la Junta Assessora. Després de sentir les seves consideracions, van transmetre a Santa Creu la impossibilitat de complir amb el que s’havia accedit i la voluntat de seguir amb el pla inicial de complir estrictament les ordres de Pau Gil. Aleshores van treure a subhasta les obres de construcció complint amb les voluntats del testador, ben diferents de les que pretenia Santa Creu. L’Administració de l’Hospital, assabentada dels fets, va respondre amb un ofici en el qual es feia història dels fets i manifestava que, en separar-se els marmessors del pla traçat, s’entenia que el conveni s’havia trencat i que cadascuna de les entitats quedava en completa llibertat d’actuar de la forma més adient per a poder fer el bé, segons els dictés la seva consciència.

Les discussions van continuar, donant lloc a una carta de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, escrita el 30 de maig i dirigida a la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu, en la qual deia que considerava desencertada i perjudicial econòmicament les deplorables vacil·lacions i discussions d’ambdues institucions; i transmetia el sentir de la marmessoria de no dur a terme la construcció de l’edifici central i seguir el pla inicial, declinant tota responsabilitat sobre els acords presos contra el seu dictamen i el de la Junta d’Obres de Sant Pau.

Plànol del projecte de Domènech i Montaner,
aparegut a La Veu de Catalunya el 26 de març de 1904.
(cliqueu)

Aquesta Junta d’Obres va emetre un informe el 16 d’agost on feia un petit resum de tots els fets i valorava les modificacions del pla proposades per Santa Creu. Hi estimava que aquestes no podien ser admeses pels legataris, la opinió dels quals va prevaler, per ser contràries a l’esperit i a les disposicions del llegat, i per ignorar la idea d’individualitat de l’Hospital de Sant Pau –l'objecte de la fundació–, confonent i diluint el llegat amb els fons generals de Santa Creu. A continuació s’explicava el pla adoptat i la seva execució, aconsellant a la marmessoria que no emprengués la construcció de l’edifici central i que seguís amb el pla convingut sense cap més retard.

Aquell any de 1904 va ser tant llarg en discusions i enfrontaments de paraula entre les dues entitats, que fins i tot es va demanar consulta a la Junta de Beneficència sobre totes aquestes divergències. Els escrits eren continus, tothom volia explicar les seves raons, i es va arribar a acudir a la premsa diària per fer-ne ressó a l’opinió pública. Encara al mes d’octubre, el secretari de la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu, Sr. Morlà, en un ofici dirigit als legataris, insistia que la divergència era resultat d’haver trencat els marmessors l’acord de 29 de març, al·legant un dèficit que semblava més aparent que real, i que aquella Administració s’havia compromès a pagar, oferint diners en efectiu i efectes; cosa que tampoc va agradar. Llavors s’oferia a construir els edificis pels quals no arribessin els seus fons, i tornava a posar de manifest que l’Administració mantenia el pacte amb integritat.

La resposta no es féu esperar. El 24 de novembre, Joan Ferrer-Vidal va escriure que molts dels temes tractats en les diverses ocasions sobre la construcció dels hospitals havien estat converses en les quals no s’havien pres acords definitius que obliguessin cap de les parts; que els que prenia la Junta de Santa Creu no obligaven la marmessoria, i que només s’havien de complir els acords presos per les dues Juntes. Lamentava no poder complaure els desitjos de Santa Creu per falta de capital, i s’atenia al primer acord de 15 de març, el qual al seu entendre no havia estat revocat, sinó que els legataris no havien trobat la forma que el capital disponible donés per a la construcció de l’edifici central. Considerava, a més, que les diferències entre ambdues institucions es devien, d’una banda i principalment, a l’objectiu que s’havia marcat la marmessoria de desenvolupar part del projecte de Lluís Domènech i Montaner, i de l’altra, al temor de Santa Creu que li manquessin recursos pecuniaris; temor completament injustificat, segons el judici del marmessor i amb tot el respecte pels Administradors. Per tot plegat i en compliment del seu deure, instats en diverses ocasions per la Junta de Beneficència a començar les obres, la marmessoria acordà treure a subhasta la construcció dels edificis, i com alguns d’aquests havien d'ocupar part dels terrenys de Santa Creu, Ferrer-Vidal demanava la seva autorització. Finalment, a la seva carta reiterava el seu desig de poder anar en tot moment d’acord amb l’Administració de Santa Creu, i que desapareguessin les diferències de criteri que poguessin ser obstacle per a la realització de l’obra.

Carta de Joan Ferrer-Vidal del 24 de novembre. Vegeu el text destacat.
(cliqueu)

Després de totes aquestes discussions, i ja el febrer de 1905, es presentà a la secretaria de l’Ajuntament de Barcelona una instància i plànols, sol·licitant la llicència d’obres per a la construcció d’edificis destinats a l’Hospital de Sant Pau.

Registre general de l'Ajuntament de Barcelona, on consta
el dipòsit dels plànols per a sol·licitar la llicència d'obres.
(cliqueu)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...