Dos manuscrits singulars

Amb aquesta entrada inaugurem una nova secció, que dedicarem a difondre els tresors amagats de l'Arxiu Històric de l'Hospital. I per a iniciar la sèrie, què millor que presentar dues joies de la corona: els primers reglaments o ordinacions de l'Hospital de la Santa Creu, de 1417, i el Projecte dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau que va entregar Domènech i Montaner vers 1911.

Aquests dos documents els separen gairebé cinc segles, i d'alguna manera podríem dir que simbolitzen l'inici de les dues fases per les que ha passat l'Hospital. D'una banda, les ordinacions estableixen el funcionament intern d'un Hospital de la Santa Creu acabat de fundar, i el Projecte de Domènech plasma la integració de l'Hospital sorgit del llegat del banquer Pau Gil amb l'Hospital de la Santa Creu a la nova seu modernista, que a partir de llavors passa a anomenar-se de la Santa Creu i Sant Pau.

A banda d'aquest paral·lelisme, que hem de reconèixer que és una mica forçat, no hi res que els relacioni de cap manera. O sí?

Les Ordinacions de 1417

L'Hospital de la Santa Creu es crea el 1401 per la fusió de sis hospitals més petits que existien a la Barcelona de l'època. No és, però, fins 16 anys més tard que la seva Administració n'aprova els primers reglaments. Ens podem imaginar que ho fa empesa per la necessitat, ja que no devia ser fàcil coordinar el dia a dia de sis establiments que fins poc abans havien funcionat independentment, i hi hagué la necessitat de clarificar les atribucions i els deures de cadascú.

Aquestes primeres Ordinacions es recullen en un volum manuscrit en pergamí, amb cobertes de fusta folrada de cuir i amb fermalls. Les cobertes es van deteriorar força al llarg del temps, i han estat restaurades recentment. Amb tot, s'hi aprecia el buit on l'escut de l'Hospital, devia decorar el llibre inicialment.

Tot i que se'l coneix com les "Ordinacions", el cert és que aquest llibre no té un títol formal. En efecte, no disposa d'una portada on se n'esmenti el títol, l'autoria o la data, sinó que al primer full ja hi trobem directament el sumari. No és fins al segon full que, en un preàmbul escrit amb tinta vermella, i després d'invocar la Trinitat i la Mare de Déu, el text ens informa que es tracta del recull de les "Ordinacions fetes sobre lo bon regiment e administració de la casa del Spital de la Sancta Creu de Barchinona. Ço és en qual manera cascun dels officials d'aquella casa de deuen haver en regir e administrar lurs officis qui comanats lus son."

Coberta, primer i segon full de les Ordinacions de 1417.
(cliqueu per a veure'ls més grans)

Mostres de l'escriptura de tres èpoques
diferents: 1417, 1487 i 1505.
(cliqueu)

El sumari del primer full, que és un afegit posterior, remet a cadascun dels oficis que es regulen: els administradors, el prior, els infermers, etc. Més avall, una nota al marge ens informa com "ab lo discurs del temps se són instituïts altres officis en lo Spital (...)"; ja que, efectivament, aquestes ordinacions es van ampliar dues vegades, el 1487 i el 1505.

Amb cada ampliació d'aquests reglaments, s'afegien nous fulls de pergamí amb els deures dels nous oficis que anaven sorgint: vicaris, procuradors, el notari de la casa, i fins i tot l'arxiver. Aquests darrers fulls es caracteritzen per una escriptura diferent, i per l'absència de lletres capitals decorades, que sí trobem a la primera part.

Aquestes ordinacions, ampliades successivament, van estar vigents fins el 1571, quan la Molt Il·lustre Administració (MIA) en van aprovar unes de noves. Aquestes ja no s'incorporaren a les anteriors afegint més fulls, sinó que es recolliren en un nou document produït per impremta. Per cert, cal remarcar que aquests nous reglaments, o Constitucions, també es van redactar en català, que va seguir sent la llengua de treball a l'Hospital fins i tot després de l'aplicació dels Decrets de Nova Planta[*].

►Accedeix a la digitalització del llibre de les Ordinacions

El Projecte dels Hospitals reunits de Domènech i Montaner

El projecte complet dels Hospitals reunits,
tal i com el presentà Domènech i Montaner.
(cliqueu)

Ja hem explicat en una altra ocasió que molts anys després, el 1901, la MIA de l'Hospital de la Santa Creu i els marmessors de Pau Gil acordaren encarregar a Lluís Domènech i Montaner un projecte d'hospital. Aquest havia de reunir en un mateix recinte dos hospitals: l'Hospital de Sant Pau, instituït pel testament de Pau Gil; i l'Hospital de la Santa Creu, que abandonaria l'antic edifici gòtic, que estava quedant petit i es considerava insalubre.

Domènech va presentar un avantprojecte el 1902 que va permetre començar les obres de Sant Pau, però el projecte complet no el va entregar a la MIA fins el 1911. Aquest consistia en set volums enquadernats en pergamí, i presentats dins d'una caixa de fusta a mida, amb tanca i una nansa per al seu transport. Tant la capsa com els llibres originals encara es conserven a l'Arxiu Històric. Els toms I i II contenen els plànols. El tom III agrupa el Programa, la Memòria i el Plec de condicions. Els toms IV, V i VI són el pressupost desglossat de l'Hospital de la Santa Creu; i el tom VII, del de Sant Pau.

Els dos primers volums són en realitat sengles carpetes que contenen els més de 180 plànols del projecte, entre plantes, alçats i seccions, tant del recinte en conjunt com de tots i cadascun dels 48 pavellons que havien d'integrar el complex. Els volums IV a VII són una documentació molt tècnica i poc atractiva, ja que consisteixen exclusivament en pàgines pautades on s'hi desglossen les despeses per partides i capítols.

El volum III, en canvi, és potser el més interessant, i com ja hem dit, es divideix en tres parts. El Programa descriu a grans trets quines han de ser les característiques del recinte hospitalari, des de les condicions de l'emplaçament fins els espais que són necessaris. Aquesta descripció s'acompanya d'un estudi de les darreres innovacions en el disseny d'hospitals i una extensa relació d'establiments analitzats, tant europeus com de la resta de món. A la Memòria, Domènech i Montaner hi explica el seu projecte en detall. Després de repassar els antecedents que porten a l'establiment del doble hospital, fa una extensa descripció dels terrenys on s'ha assentar, del complex en conjunt i de cadascun des pavellons que l'han d'integrar, sense deixar en segon terme el programa decoratiu. Finalment, el Plec de Condicions recull les bases generals que hauran de regir l'execució de les obres, desglossades per articles.

Coberta i primera pàgina del Programa, Memòria i Plec de Condicions de Domènech i Montaner.
(cliqueu)

Però més que pel seu contingut, aquest llibre crida sobretot l'atenció per com està fet. Els textos estan totalment escrits a mà, així com les portades dels títols, que combinen tinta negra, vermella i blava en una estètica plenament modernista. Uns i altres foren executats pel dibuixant Francesc Labarta, un dels col·laboradors de Domènech i Montaner. Labarta fou el responsable, per exemple, de dissenyar els mosaic exteriors del Pavelló de l’Administració que evoquen la història de l'Hospital, i que foren realitzats per Mario Maragliano.

►Accedeix a la digitalització del volum III del projecte


Dos manuscrits singulars

Els dos tresors que us hem presentat aquí no podrien ser, en principi, més diferents. Més enllà de tractar-se de llibres manuscrits, pertanyen a èpoques molt distants entre sí, i ni tan sols estan escrits en la mateixa llengua: mentre que les Ordinacions estan escrites en català del segle XV, el Projecte de Domènech ho està en castellà, com era obligat amb la documentació oficial a l'època.

No hi ha dubte que totes dues obres mereixerien una entrada per a elles soles, i no ho descartem per a més endavant, però en aquesta ocasió volem remarcar aquest aspecte que tenen en comú, que és la presència de lletres capitals decorades. Aquest fet de per sí no seria destacable, ja que aquest recurs estètic era habitual a l'edat mitjana, i tots sabem que el modernisme s'inspirà sovint en l'època medieval. Tot i així, s'hi observen unes semblances més que remarcables, com podeu comprovar a les imatges de sota.

Tres lletres capitals de les Ordinacions (esquerra)
i del Projecte, Memòria i Plec de condicions (dreta).
(cliqueu)

Les similituds són evidents, i massa importants perquè es tractin d'una mera casualitat. No només l'elecció de colors és la mateixa, sinó que fins i tot els traços dels ornaments que envolten les lletres tendeixen a les mateixes formes. Tot plegat ens fa pensar que, com a mínim, Domènech i Montaner es va inspirar en les Ordinacions a l'hora de decorar els volums del seu projecte. Podem suposar que Domènech tingué accés a l'Arxiu de l'Hospital, que sens dubte devia despertar el seu interès. La història de la institució que recull la Memòria només es podria haver elaborat a partir de material de l'Arxiu, i fins i tot s'hi refereix en descriure l'espai destinat a Arxiu i Secretaria, "capaz para contener los documentos y registros del Hospital de la Santa Cruz que cuentan siglos y millares de volúmenes".

No seria l'únic cas en què l'arquitecte es basa en obres ja existents –o directament les copia– per a fer els seus dissenys; al mateix Pavelló de l'Administració podem trobar exemples inspirats en l'arquitectura medieval. Així, les cúpules de la Biblioteca-Museu reprodueixen la de la capella de San Jerónimo del Convent de les Concepcionistes de Toledo (de fet, el primer estudi en profunditat d'aquesta cúpula, fins llavors pràcticament desconeguda, el publicà el 1905 Josep Font i Gumà, arquitecte i company habitual de Domènech en les seves sortides arqueològiques). També de la mateixa ciutat semblen procedir els models dels heralds o macers que flanquegen el relleu de Sant Jordi a la Sala d'Actes, obra de Pau Gargallo. En aquest cas, estarien basats en els que decoren l'exterior del Monestir de San Juan de los Reyes; tot que, en lloc de l'emblema dels Reis Catòlics, Domènech els fa dur únicament els quatre pals reials.

.

La cúpula de San Jerónimo enfrontada a la de la Biblioteca-Museu (esquerra),
i un macer de San Juan de los Reyes comparat amb el de la Sala d'Actes (dreta).
(cliqueu)

L'Arxiu Històric de l'Hospital (II)

L'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau conserva la documentació generada per aquest Hospital des de fa més de 600 anys, i està considerat un dels arxius hospitalaris més importants d'Europa i del món. Després d'haver-ne repassat la trajectòria fins a principis dels anys 1930 en una entrada anterior, en aquesta ocasió reprenem el fil per a arribar fins a l'actualitat.

Arxiu de l'Hospital General de Catalunya 

Amb l’aixecament militar de Barcelona i en previsió de les necessitats sanitàries que originaria la guerra, el govern de la Generalitat de Catalunya va considerar la possibilitat d’utilitzar l’Hospital com un dels punts bàsics per pal·liar la seva estructura sanitària. Així, el 26 de juliol de 1936 decidí canviar el seu nom pel de Hospital General de Catalunya, i es nomenà una Junta Administrativa en substitució de la Molt Il·lustre Administració (MIA).

Saluda dels administradors de l'Hospital, modificat amb
segells que n'oculten l'escut i en "corregeixen" el nom.

A finals de desembre de 1936 l’Arxiu Històric de la Ciutat, en virtut del Decret de la Generalitat sobre incautació d’Arxius, s’interessà a fer-se càrrec de l’Arxiu de l’Hospital, però va rebre una resposta negativa per part de la Junta Administrativa, que havia acordat que, tota vegada que l’establiment actuava amb tota la plenitud de les seves funcions, no hi havia perill de perdre ni malmetre l’Arxiu, degudament instal·lat a les oficines de l’Administració, i que com en ell es trobava la història de la casa tant en el seu aspecte administratiu com científic, estimava que no hi havia raó per a la incautació que es demanava. L’única excepció van ser els documents referents a herències i finques, però que van tornar a l’Arxiu de l’Hospital en acabar el conflicte.

Per una sol·licitud de la Conselleria de Governació en la que sol·licitava la relació i els havers del personal de l’Hospital, sabem que la funció d’arxiver la continuava exercint el vicesecretari de la MIA, amb titulació d’advocat i categoria d’oficial de primera, i un haver de 7.000 pessetes anuals.


La postguerra

Un any després de reinstaurada la Molt Il·lustre Administració, aquesta va rebre un ofici de la Diputació en el qual sol·licitava que els lliuressin els documents d’interès històric que encara es trobaven a l’Arxiu de l’Hospital. La petició venia motivada per assegurar-ne millors condicions de conservació i estudi. La resposta dels Administradors va ser que tot el que es demanava ja havia estat lliurat feia molts anys, i el que restava només era d’interès per a la Institució.

Fragment de l'Acta de la MIA del 28 d'octubre del 1940,
referent a l'ofici remès per la Diputació Provincial.

L’Arxiu no estava tancat al públic, sinó que era objecte de consulta prou sovint, prèvia sol·licitud a l’Administració. Així ho demostren diverses peticions conservades, entre les que destaca la de Jaume Vicens i Vives –llavors catedràtic d'Història Universal Moderna i Contemporània de la Universitat de Barcelona–, que el juliol del 1953 demanava accés perquè els seus deixebles, Jordi Nadal i Oller i Emili Giralt i Raventós, poguessin consultar els fons de l’antic Hospital de la Santa Creu per a estudiar la conjuntura econòmica barcelonina dels segles XVI i XVII.

Carta de recomanació de Jaume Vicens i Vives per a la consulta de l'Arxiu Històric.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A partir de la dècada del anys 50, l’Hospital començà a viure una gran transformació deguda a les creixents necessitats de crear noves sales amb l'aparició de noves especialitats mèdiques, i també per a buscar nous espais pel personal administratiu en augment. La Sala de l’Arxiu, igual que la de Biblioteca, fou molt transformada, i es dividí en pisos per a crear aquests nous espais. Llavors, la documentació de l’Arxiu es reinstal·là entre la Secretaria de la MIA i altres dependències del Pavelló de l’Administració.


Una nova organització

En el marc d'aquesta adaptació de l'Hospital als nous temps, l’any 1966 s’incorporà a l’Hospital el primer Director General. Aquest, preocupat per la disgregació de l’Arxiu, va exposar davant de la Molt Il·lustre Administració la necessitat de contractar un arxiver professional per a fer-se'n càrrec.

El 1972 l'Arxiu es constituí formalment com a Departament d’Arxiu Central. A més de la documentació històrica, també se li confià la custòdia de la documentació administrativa i clínica. Amb aquest motiu s’habilitaren diversos espais de l’Hospital com a dipòsits documentals i s’obrí una sala de consulta per a investigadors a la tercera planta del Pavelló de l’Administració. El 1977 l’Arxiu també passà a assumir la custòdia de la documentació de la Molt Il·lustre Administració, de Gerència i de la Direcció Mèdica.

La sala de consulta oberta el 1972, en una imatge de principis dels anys 1990.
(cliqueu)

Però la importància de l’Arxiu i el volum de documentació que anava gestionant en requeria la centralització en un sol espai. A principis del 1978 es va fer un estudi per a l’habilitació del Pavelló de la Mercè, que fins llavors havia acollit el Laboratori Central. Tot i així, finalment el pavelló es destinà a bloc obstètric –Sala de Parts i Urgències Ginecològiques–, i l'Arxiu Central es va mantenir al de l'Administració. Amb la creació poc després de l’Arxiu d’Històries Clíniques, l’Arxiu Central es desvinculà de la documentació clínica i recuperà la seva denominació original d'Arxiu Històric.

Finalment, l’any 1992 l’Arxiu Històric es dotà d’unes noves dependències a la quarta planta del Pavelló de l’Administració, sobre la sala de consultes de què ja disposava, que s'adequaren per a la preservació i exposició dels fons conservats, i que repercutiren en un accés més fàcil i directe per part del públic interessat. El mes de novembre del mateix any, un grup d’experts en modernisme de la UNESCO van fer una acurada visita a l’Hospital i van inaugurar oficialment les noves instal·lacions de l’Arxiu. De fet, la importància d’aquest fons documental i bibliogràfic, que es remunta al segle XV, fou una de les raons que portaria aquesta Institució a declarar l’Hospital Patrimoni Mundial l’any 1997.

Els espais de l'Arxiu a la 4a planta, inaugurats el 1992.
(cliqueu)

A partir d’aquell moment, l’Hospital passà a interessar-se per la seva projecció com a patrimoni històric i conjunt modernista, amb una sèrie d’accions encaminades a obrir l’Arxiu al públic, adoptant uns criteris d’admissió més lliures i no només limitats a experts i estudiosos com fins llavors. També s’oferiren visites concertades per a grups vinculats a sectors culturals, sanitaris i ciutadans. Fruit d'aquest impuls, el nombre de consultes va créixer considerablement, i es van fer innumerables visites que donaren a conèixer els fons documentals de l'Hospital.

Dos trasllats

Dependències del Capítol de la Catedral
de Barcelona al carrer de Sant Sever.

Amb la inauguració del tercer Hospital, el nou Sant Pau, es plantejà la necessitat de restaurar els pavellons del recinte històric modernista, inclòs el Pavelló de l’Administració, seu de l’Arxiu. El 2009, per acord de la MIA, l’Arxiu Històric es va traslladar provisionalment a uns espais cedits pel Capítol de la Catedral de Barcelona, al carrer de Sant Sever. Aquella va ser la seva ubicació durant cinc anys, sense perjudici pels investigadors, que van poder seguir accedint-hi i consultant-lo.

Completada la rehabilitació d’una part important del Recinte Modernista, estava previst que l’Arxiu Històric tornés a instal·lar-se al Pavelló de l’Administració, un cop condicionat per a acollir-lo, i a finals del 2013 ha passat a ocupar la seva ubicació definitiva.

Les dependències de la 4a planta del Pavelló de l'Administració s'han reconvertit en uns espais acollidors i ben il·luminats amb llum natural tot el dia, que donen cabuda a les zones de treball tècnic i a una sala de consulta amb capacitat per a deu investigadors, oberta a tothom que ho sol·liciti prèviament. Per altra banda, s'ha construït un dipòsit documental que compta amb totes les mesures de seguretat i climatització; està aïllat de la resta de dependències per murs i terra tallafocs, i té capacitat per a 600 metres lineals de documentació.

Sales de treball i consulta (dalt) i dipòsit documental (baix) de l'Arxiu Històric.
(fotografies de Robert Ramos; cliqueu)

La capella mortuòria

La capella mortuòria en un detall de la perspectiva
del projecte modernista de Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

D'acord amb el projecte original dels hospitals reunits, el recinte de la Santa Creu i de Sant Pau també comptava amb una capella mortuòria per als serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l'Hospital. Domènech i Montaner en va preveure la seva ubicació a l'angle nord del complex hospitalari dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, a l'altre extrem de l'entrada principal.

Situat a la cantonada dels carrers de Sant Quintí i de Mas Casanovas, aquest pavelló consisteix en la capella mortuòria pròpiament, flanquejada per dos cossos annexos. Aquests tres elements es disposen de manera que abracen una petita plaça d'accés al xamfrà. Aquesta placeta, rèplica reduïda de la del Pavelló de l'Administració, estava pensada per a l'entrada i sortida dels carruatges fúnebres.

La capella tenia planta circular, de 10,6 metres de diàmetre, i estava coronada amb una cúpula. La seva entrada principal estava enfocada vers la placeta del xamfrà, i flanquejada per dues galeries cobertes que comunicaven amb sengles locals rectangulars, que allotjaven respectivament la sagristia i una sala de porteria i guàrdia. Aquests petits edificis, així com les galeries de comunicació, anaven cobertes a dues aigües. La comunicació amb la resta de pavellons es feia per l'exterior, excepte per una galeria subterrània que l'uneix amb el pavelló d'autòpsies per a facilitar el trasllat dels finats. A aquesta galeria s'hi accedia per un ascensor situat a la zona de pas entre el local de guàrdia i la capella, amb accés directe a aquesta.

Planta de la capella mortuòria, a partir dels plànols
originals de Domènech i Montaner.
(cliqueu)

Vista des de fora, la capella es presentaria com un cos poligonal de dotze cares cobert amb una cúpula circular. A cada cara hi trobem unes finestres biforades, que s'alternen amb uns característics contraforts suportats per columnes inclinades a les arestes. Aquesta seqüència només s'interromp a les portes que s'obren a les galeries de comunicació amb els annexos, i a l'entrada principal, que ocupa l'espai de dues cares i presenta una monumental portalada abotzinada i un baix relleu al timpà. La seva cúpula estaria recoberta de teula ceràmica en escata, medallons decorats amb mosaic i un coronament de pedra com a sortida de ventilació; en definitiva molt similar a les cobertes de les rotondes dels pavellons de la Mercè o de Sant Rafael.

L'interior de la capella era un espai diàfan sense compartimentar. Destacaven les columnes exemptes que resseguien el perímetre de la capella tot sostenint els arcs de les obertures, i d'on també arrencaven els nervis de la cúpula. Aquests s'entrellaçaven tot dibuixant una estrella de sis puntes a la coberta, que presumiblement hauria estat decorada amb mosaic o rajola ceràmica.

Secció de la capella mortuòria segons el plànol original de Domènech,
acolorida segons pròpia interpretació dels materials i la decoració.
(cliqueu)

A sota veureu el model del conjunt de capella i annexos previst per Lluís Domènech i Montaner. Si en cliqueu la imatge, el podreu moure i fer girar per a observar-lo des de tots els angles.