Cerca al bloc

16 de desembre de 2011

El Pavelló Central

El Pavelló Central rep justament aquest nom pel seu emplaçament, al bell mig del quadrat que conformen els terrenys del recinte hospitalari. Construït entre el 1922 i el 1930, es tracta en el fons de tres cossos o pavellons connectats entre sí, destinats a albergar el convent de les germanes hospitalàries i les dependències dels serveis de cuina i farmàcia de tot l'Hospital.

Façana del cos principal del Pavelló Central
Aquest, com tots els pavellons posteriors, s'edificà ja en la segona fase de construcció de l'Hospital, a càrrec de l'Administració de Santa Creu un cop liquidat el llegat de Pau Gil. Aquesta fase es caracteritzà per una important reducció pressupostària, que condicionà molt el futur desenvolupament del projecte. Així, Pere Domènech i Roura, que havia substituït el seu pare Lluís Domènech i Montaner com a arquitecte del projecte, es va veure obligat a adoptar un estil més auster i a prescindir dels elements decoratius característics del modernisme. El resultat fou un estil que adoptava les formes i els materials propis del modernisme, però obviant altres elements decoratius que també li eren típics, com ara ceràmiques, forjats o escultures, i que hom ha denominat eclèctic.

A l'hora de traçar aquest pavelló, Domènech i Roura va partir del disseny del seu pare, que en el projecte original de l'Hospital ja contemplava la presència d'un pavelló central per a albergar el convent, les cuines i la farmàcia. El pavelló que havia projectat Domènech i Montaner, molt ambiciós, consistia en un cos principal flanquejat per dos cossos laterals, als quals s'unia per mitjà de dos ponts elevats per a no interrompre la circulació de l'Avinguda Central a través del pavelló, el més gran de tot el recinte.

El Pavelló Central: detall d'un primer esbós del recinte hospitalari
projectat per Domènech i Montaner.

El cos principal d'aquest pavelló s'articulava al voltant d'un pati, al qual s'accedia directament des de l'entrada principal a través d'un pòrtic. Envoltant el pati es trobaven les dependències del convent, entre les quals destacava especialment la capella situada al fons, a l'ala nord. La capella, de tres naus i tan ampla com el pati, projectava la seva capçalera més enllà de la façana nord, i el peu de la nau quedava culminat per una gran torre amb agulla que arrencava del mateix pati i, rematada per una gran creu, havia de fer la rèplica a la torre del rellotge del Pavelló de l'Administració, situada a l'extrem oposat de l'Avinguda Central.

Els cossos laterals a llevant i a ponent estaven destinats respectivament a les cuines i la farmàcia, i com ja hem dit, es connectaven amb el convent per mitjà de sengles ponts coberts. Aquests dos cossos eren en tot simètrics, excepte pel desnivell del terreny que feia que la planta baixa de l'ala de ponent quedés gairebé completament sota el nivell del terra. Aquesta circumstància es resolia amb un fossat per a permetre-hi la ventilació i l'entrada de llum natural, solució anàloga a la dels pavellons d'un pis i una sala de l'ala oest. Interiorment, s'organitzaven al voltant d'un ampli espai central envoltat de galeries, destinat a les cuines un i a la preparació farmacològica l'altre. A més, cada ala comptava per al seu funcionament amb els seus propis forns, situats a la part posterior, i dels quals destacava la seva xemeneia.

El projecte de Domènech i Montaner no s'arribà a materialitzar mai, però els plànols tan detallats que traçà per al projecte original ens han permès recrear-ne aquest model:


Quan Pere Domènech i Roura es féu càrrec de les obres, va adaptar i modificar el projecte del seu pare tot ajustant-se a la pobra situació econòmica que condicionava la nova fase constructiva, com també faria en altres edificacions del recinte, com ara l'Església. Pel seu projecte de Pavelló Central mantingué la volumetria i disposició generals, i fins i tot engrandí lleugerament els cossos laterals de cuina i farmàcia, però prescindí de la major part de la decoració i en general rebaixà la monumentalitat de l'edifici. Així, la capella es veié perceptiblement reduïda (passà a tenir una sola nau, menor altura i una capçalera menys prominent), desaparegué la torre central i l'agulla amb la creu que la rematava, i els cossos laterals hagueren de prescindir dels forns, entre d'altres. Però l'aspecte final del pavelló també es veié condicionat per una aguda manca de recursos, que n'obligà la construcció per parts a mesura que es podia disposar de diners, i la seva conclusió a corre-cuita; els cossos laterals, per exemple, havien de tenir un pis més, però es decidí no aixecar-los per a no allargar l'obra i estalviar despeses. Un altre dels seus elements més curiosos també li arribà per un fet circumstancial: l'obertura de la Via Laietana.

Església de Santa Marta en el seu
emplaçament original.
El 1889 s'havia aprovat la reforma urbanística per a l'obertura de la Via Laietana, que suposava l'enderroc de tots els immobles situats al llarg del seu traçat. Els enderrocs començaren el 1908, i el 1909 li arribà el torn a l'església de Santa Marta. Aquesta església i l'hospital que tenia annex eren els successors de l'antic Hospital de Santa Marta o Hospital de Pere Desvilar, que estava situat des del s. XIV als terrenys de la Ciutadella i que el 1716 fou enderrocat per a fer lloc a aquesta fortalesa. El 1734 l'Ajuntament, com a titular d'aquell l'hospital, adquirí uns terrenys al barri de Sant Pere on es reconstruí l'hospital i l'església, de la qual destacava la seva façana barroca, projectada per Miquel Bover i esculpida per Carles Grau entre 1737 i 1747. Un segle més tard, el 1841, l'Ajuntament cedia tots els béns del centre a l'Hospital de la Santa Creu, per la qual cosa aquest es veié plenament facultat per a sol·licitar a l'Ajuntament la conservació de la façana de l'església. L'Ajuntament s'hi mostrà d'acord a condició que la façana s'instal·lés al recinte hospitalari modernista que ja s'estava construïnt; i així, en el moment de l'enderroc aquesta es desmontà curosament i es traslladà als terrenys de l'Hospital, on més tard s'adossaria a la façana lateral de l'ala de cuina del Pavelló Central, per la qual cosa calgué trencar la simetria amb l'ala de farmàcia per a adaptar-l'hi.

La façana de Santa Marta en el seu emplaçament actual al lateral de l'ala de cuina.
A la dreta, detall de l'escut de sobre la porta, on s'hi observen les armes de
Barcelona i les de l'Hospital de Santa Marta o de Pere Desvilar.

El Pavelló Central, que albergava els serveis comuns de cuina i de farmàcia, es projectà per a ocupar l'espai central del recinte hospitalari, però l'empenta constructiva inicial de l'Hospital anà decaient amb el temps, i en l'espai al nord d'aquest pavelló s'hi edificaren només alguns pavellons, en moments força posteriors i sense seguir el projecte originari. L'activitat hospitalària, per tant, es concentrà als pavellons de l'Avinguda Central, i entre aquesta i la Casa de Convalescència. A la dècada dels 1960 hi hagué fins i tot un projecte que proposava enderrocar el Pavelló Central i erigir-hi en el seu lloc un modern edifici hospitalari. Per sort, el projecte no prosperà, i trenta anys més tard es decidí construir el Nou Hospital (inaugurat el 2009) ocupant els terrenys situats més enllà del pavelló, cosa que ha permès conservar-lo.


Aquest model presenta l'estat del Pavelló Central a principis de la dècada dels 1940s, ja amb algunes modificacions respecte com el deixà Domènech i Roura. Actualment conserva la seva fisonomia gairebé intacta, com a mínim exteriorment. Clicant sobre la imatge podreu contemplar-lo des de tots els angles, i copsar millor l'efecte del desnivell del terreny.

1 comentari:

  1. la història de la façana de Sta Marta la coneixia però no pas amb tant detall. Gràcies

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...