Un any d'aquest bloc

Aquesta setmana fa un any que vam posar en marxa el bloc de Santa Creu a Sant Pau amb l'objectiu de donar a conèixer la història i el patrimoni de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Des d'aleshores ens dediquem a difondre-hi detalls i curiositats de la història d'aquest Hospital de més de sis segles.

Aquests retalls d'història també donen lloc a sèries més concretes, com per exemple la dels establiments filials, institucions que depenien de l'administració de l'Hospital però que desenvolupaven la seva tasca de manera autònoma. Exemples coneguts en són l'antic Institut Mental situat entre Horta i Sant Andreu, o el Teatre Principal, a les mateixes Rambles de Barcelona, que es remunta a la concessió d'un privilegi reial per part de Felip II.

Una altra sèrie d'entrades amb entitat pròpia és la de models i recreacions, on presentem models en 3D del patrimoni arquitectònic de l'Hospital, especialment els pavellons del recinte modernista, inclosos els pavellons del projecte original de Domènech i Montaner, alguns dels quals no s'arribaren a materialitzar. Encara ens queden molts edificis per reproduir lligats a la història de l'Hospital, fins i tot alguns que ja han desaparegut.

En aquest any també hem anat parlant dels llegats de ciutadans particulars que amb la seva generositat van ajudar al manteniment de la institució en diversos moments de la seva existència. Fins i tot ens dediquem una mica a l'heràldica, una forma interessant de resseguir l'evolució institucional de Santa Creu i Sant Pau.

En aquesta breu entrada no ens podem oblidar de tots els autors convidats que fins ara han estat tan amables de voler contribuir en aquest bloc, aportant-nos la seva visió particular d'alguna faceta relacionada amb Sant Pau. A tots ells els volem agrair la seva bona disposició a participar-hi.

Però sobretot, volem aprofitar aquesta efemèride per a mostrar el nostre agraïment a tots els nostres lectors i seguidors, més o menys assidus, que contribuïu a que ja superem els 1300 visitants mensuals. I és que aquest bloc no és només qui el fem, sinó tota la gent que es pren la molèstia d'entrar-hi de tant en tant i que, amb una mica de sort, repeteix.

Gràcies!

La casa de Sant Carles i Santa Francesca

La casa de Sant Carles i Santa Francesca a finals del 1929
(cliqueu les imatges per a veure-les més grans)

A l'any 1927, quan el nou hospital modernista encara enllestia pavellons al mateix temps que donava assistència als malalts en aquells que ja estaven habilitats, la institució va rebre un llegat que faria possible la construcció d'un gran edifici amb capacitat per a 300 llits. El 27 d'abril d'aquell any els hereus de confiança de la senyora Francesca Balart, vídua de Baró, comunicaven a l'Administració les instruccions deixades per aquella. La darrera voluntat de la senyora Balart era que, un cop liquidats els seus béns, el producte resultant es destinés a la construcció d’un o més edificis als terrenys de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on s'hi havien d'habilitar dues sales de malats, en especial per a gent gran. Amb aquesta disposició  cercava perpetuar la memòria del seu marit, Carles Baró, i la seva pròpia.

Una de les disposicions més curioses de la testadora va ser la institució d'un sacerdot per a la cura de la assistència espiritual de l'elevat volum de malalts que s'haurien d'allotjar al pavelló. Aquest havia d'assegurar la celebració de missa els diumenges i festius, i la predicació de l'Evangeli i el Catecisme un cop per setmana. El sacerdot figuraria com a tercer vicari del personal eclesiàstic de l'Hospital, rebria una nòmina anual, i un mes de vacances d'acord amb el Prior i amb el permís de l'Administració de l’Hospital.

També va disposar el pagament parcial o total per al sosteniment d'utillatge mèdic i la compra d'instrumental "per a la cura i tractament científic dels malalts hospitalitzats que ocupessin la Casa", curiós nom per a referir-se al pavelló.

El novembre d'aquell mateix any l'arquitecte Pere Domènech i Roura presentà a l'Administració els plànols i pressupostos d'un pavelló block amb capacitat per a uns 300 llits, que importà la suma d'1.436.005,80 pessetes, i en lliurà un exemplar als hereus de la senyora Balart. Un cop aprovat per ambdues parts, començà la construcció i es decidí que el pavelló s'anomenés "de Sant Carles i Santa Francesca", en memòria dels consorts Carles Baró i Francesca Balart.

La construcció del pavelló block de Sant Carles i Santa Francesca
(1928-1930)

Les obres van finalitzar dos any mes tard, i la marmessoria es va ocupar fins de l'últim detall, habilitant totes les infermeries del pavelló amb mobiliari nou, llits, tauletes, matalassos i roba blanca. L'edifici, de planta baixa i un pis, va ser destinat a medicina i les seves especialitats. Disposava de nou sales d'infermeria amb una capacitat de 320 llits, tres clíniques mèdiques per a 80 malalts d'ambdós sexes cadascuna, dispensaris per a consultes externes i tot tipus de mitjans auxiliars d'investigació: laboratoris, aparells de raigs X, electrocardiògrafs, etc.

Inauguració oficial de l'Hospital per Alfons XIII.
Sant Carles i Santa Francesca es pot apreciar al fons.

Aquesta magnífica edificació va ser inaugurada amb la resta del conjunt hospitalari pel rei Alfons XIII el 16 de gener de 1930. Aquell mateix mes, sota el pont d'unió de les dues ales, es va col·locar una làpida commemorativa en honor de Francesca Balart i Carles Baró.

Descobriment de la làpida commemorativa dels
benefactors Carles Baró i Francesca Balart.

El pavelló de Sant Carles i Santa Francesca va ser enderrocat el 2005 per a poder iniciar la darrera fase de construcció del Nou Hospital. Els seus últims ocupants van ser els Serveis d'Aparell Respiratori i  de Cardiologia.

El Pavelló de Sant Frederic

El pavelló de Sant Frederic es troba al nord de l'església, rere els pavellons de Sant Rafael i de Sant Manuel. El seu emplaçament és simètric al pavelló de l'Assumpció respecte l'eix que representa l'avinguda central. Aixecat per Pere Domènech i Roura el 1928 com a pavelló de cirurgia infantil, la seva construcció fou possible gràcies a l'aportació de Frederic Benessat, al qual deu la seva advocació.

Plànol de la façana nord -el cos posterior, a l'esquerra, hi apareix més curt
(cliqueu per a veure'l més gran)

Vista actual del pavelló de Sant Frederic

L'estructura d'aquest pavelló difereix de la resta de pavellons modernistes, ja que consta d'un pis i de dues sales d'infermeria, i es disposa en tres cossos de coberta plana entre els quals s'intercalen dos blocs més alts i llargs coberts a dues aigües, que allotgen les sales; als cossos plans extrems s'hi disposen les façanes principal i posterior, i la façana sud de les sales d'infermeria destaquen dues terrasses. Degut a la inclinació del terreny, el pis subterrani queda al descobert a la façana posterior. Domènech i Roura ubica el pavelló on el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, ja n'havia previst un de similar, però en aquell moment el seu projecte original de ciutat hospitalària ja s'havia abandonat definitivament i Domènech i Roura només s'inspirà lleugerament en els dissenys del seu pare.

A nivell decoratiu, la situació econòmica de l'Hospital en aquell moment no permetia finançar obres massa ambicioses, d'aquí que s'adoptés un estil eclèctic, més sobri i contingut. De tota manera, Domènech i Roura encara es permeté col·locar a la façana principal una torre d'aigua decorada amb ceràmica, tan característica dels pavellons modernistes. Excepte la torre, els detalls decoratius gairebé es limiten a les imatges dels sants que coronen les façanes: Sant Frederic a la façana principal, i un sant amb hàbit, no identificat, darrere.

Aquest model representa l'aspecte original del pavelló, que podeu contemplar clicant la imatge o en el seu emplaçament des de Google Earth. Les modificacions més notables a nivell exterior han estat la modificació de les finestres en arc en afegir un pis superior a les sales d'infermeria, el tapiat d'alguns finestrals o el recrescut d'un pis extra a les cobertes planes central i posterior, amb la conseqüent desaparició de les traceries decorades amb un trifoli simple, que en aquest pavelló no contenen cap inicial.

Un testament al Nou Món, a favor de l'Hospital

Jo Joan de Serralonga Scrivano de mandamento del serenísimo Rey don Fernando nuestro señor natural que soy de la villa de Aygualada...

Així comença el testament redactat el 1500 a l'illa de la Española per l'igualadí Joan de Serrallonga, escrivà de manament del rei Ferran II d'Aragó, i del qual dóna fe el 1512 el notari de l'illa Francisco Tostado. Només havien passat vuit anys des del primer viatge de Colom a Amèrica.

Serrallonga nomenà marmessors Martin Vázquez, sacerdot de Santo Domingo; Miquel de Passamonte, tresorer del rei; Joan de Requesens, Bisbe de Sicília; i el també igualadí Joan Busquets, canonge de Santa Maria del Mar. I dictà una sèrie de disposicions per a les seves últimes voluntats, com la de ser enterrat a l'església o monestir de Santo Domingo si moria a l'illa de l'Espanyola; celebrar misses per a la seva ànima; enviar dos castellans* al Monestir de Montserrat, mig a Santa Eulàlia de Barcelona i dos més a cadascun dels seus testamentaris per a fer complir les seves disposicions. Per últim, va manar que tot el que li restava, com les terres situades en Angolada i Cardona, el bens mobles i immobles, drets i cànons fossin venuts en encant públic i el preu obtingut s'invertís sobre la renda dels drets del General de Catalunya. Amb aquesta disposició, Serrallonga invertia les seves rendes en una mena de bons que contribuïen a sufragar les despeses del rei i de les institucions catalanes. El resultat d’aquestes inversions serien donades o consignades a l'Hospital de la Santa Creu.

Mapa de l'illa de l'Espanyola, on Joan de Serrallonga atorgà el seu testament el 1500
(cliqueu per a veure'l més gran)

La Diputació del General de Catalunya es va arribar a formar com l'òrgan principal de la constitució política catalana, i va ser la representació permanent de la Generalitat del país. A partir de les Corts de Barcelona de 1413 la Diputació va imposar i recaptar tributs per a les seves pròpies necessitats, i se li concediren els tributs que gravaven les entrades i eixides de mercaderies de Catalunya i la fabricació i venda de panys (drets de bolla i segell), i que van rebre el nom de generalitats o drets del General. Aquestes atribucions es van anar ampliant, i a més d'ocupar-se de la recaptació dels subsidis o donatius concedits per les Corts al monarca, el 1422 hi van afegir la de vetllar pel compliment de les constitucions i la resta de lleis del país, arribant a tenir la competència d'interpretació dels decrets de les Corts, el foment del comerç, prendre jurament als oficials del rei, i el manteniment de la pau i seguretat al territori català.

Joan de Serrallonga va ser un dels dotze escrivans de manament de la Cancelleria del Rei, i s'ocupava de l’Escrivania Major de les Mines. La Cancelleria dels reis d’Aragó, amb un funcionament molt similar a la pontifícia, estava formada des de mitjans del segle XIV pel Canceller; el Vicecanceller; el Protonotari, encarregat de la conservació i custodia dels segells reials; el Regent de la Cancelleria, que la dirigia en la pràctica diària; dotze escrivans de manament, encarregats d'escriure els documents i que comptaven amb diferents ajudants, anomenats escrivans de registre, que s'encarregaven de registrar els privilegis, cartes i escriptures expedides per la Cort; els segelladors de l'escrivania, que cuidaven de segellar els documents; i finalment, com agents executius, els nomenats mensajeros de maza.

La trajectòria d'aquest il·lustre igualadí va ser força moguda. Entre 1498 i 1504 signa documents com escrivà reial. L'any 1500 redacta un document a la ciutat de Sevilla per al rei Ferran II, on aquest atenia les reclamacions dels genovesos residents a Mallorca i ordenava el compliment del tractat de pau amb Gènova. Aquell mateix any també figura a Granada; el 1503 a Saragossa i a Barcelona; i el 1504 a Medina del Campo. Segons una cèdula atorgada a Valladolid el 3 de maig de 1509, rep el nomenament d'Escrivà Major de les Mines, i finalment el 14 de novembre del mateix any es comunica a Diego de Colón, governador de l'Espanyola, el nomenament de Joan de Serrallonga com a Escrivà Major de les Índies.

En sabem ben poc de la vida colonial de Serrallonga. Segons alguns historiadors, va arribar amb Colom en el seu darrer viatge a Amèrica, però des de la primera expedició, i en tot el procés de conquesta i civilització, la presència catalana fou notòria. En el segon viatge, el setembre de 1493, 17 vaixells  i 1.300 persones van sortir de Cadis; entre elles s'hi trobaven els catalans Bernat Boil, ermità de Montserrat, i els militars Pere de Margarit i Miquel Ballester, que van guanyar prestigi i diversos reconeixements.

El testament de Joan de Serrallonga reflecteix l'esperit de molts catalans benefactors de l'Hospital: Encara que físicament la seva terra era molt llunyana, els seus últims records van ser per a Catalunya, i en especial i de forma significativa per a l'Hospital de la Santa Creu.

Mig castellà dels Reis Catòlics

* La moneda castellana d’or va ser encunyada en un principi per Enric IV, i posteriorment pels Reis Catòlics a partir del 1475. El seu valor equivalia a 440 morabatins (en castellà, maravedíes)

Les variants històriques de l'escut de l'Hospital

L'escut de l'Hospital de la Santa Creu té més de 600 anys d'antiguitat (tants, de fet, com la pròpia institució), i al llarg de la seva història ha sofert múltiples modificacions. No es tracta de modificacions en el sentit estricte, ja que el blasonament es manté, sinó més aviat d'alteracions en el disseny i la presentació, que reflecteixen les modes i els gustos de cada època: canvis en la forma de l'escut, addició de timbres, suports, orles, etc.

Una de les sèries d'impresos ("impresos" també en sentit literal: produïts a l'impremta) més antigues de l'Hospital  són els títols de nomenament de baciners, és a dir, dels responsables de recaptar les almoines. Els baciners gaudien de privilegis especials, de manera que el seu nomenament s'havia d'oficialitzar i ser recollits documentalment. Com a mínim entre 1660 i 1745, i probablement des de molt abans, els documents en qüestió anaven encapçalats per l'escut caironat que veieu a l'esquerra, fidel al que històricament havia ostentat, però limitat per les tècniques del gravat en fusta.

A la segona meitat del segle XVIII, l'escut d'impresos i edictes es substitueix per una representació més florida, consistent en un losange més elaborat, envoltat de filigranes que semblen anunciar les cartel·les que s'adoptaran posteriorment. És també la primera ocasió en què gràficament els pals reials dels quarters del flanc sinistre passen de ser quatre a dos.

Als primers anys del segle XIX, i fins 1820 aproximadament, la decoració que emmarca l'escut pren definitivament la forma de cartel·la, i s'hi incorpora un timbre en forma de corona[*], que sembla ser d'infant o reial oberta. Abandonada definitivament la forma caironada o losanjada, l'escut adopta en aquests moments una forma semicircular apuntada[*], que resultarà molt efímera. Tant la presència de cartel·la com la corona faran fortuna, i es mantindran com a part de l'escut fins ben bé els anys 1980, quan es recupera també la primitiva forma caironada. Pel que fa a la representació del blasonament, la creu de la Catedral pren per primera vegada una forma patent convexada[*]. Els pals reials es mantenen en dos, però amb aquest escut sorgeix una confusió en els seus esmalts.

Durant el segon quart del segle XIX l'escut es representa amb boca ovalada. La corona s'hi manté, i la cartel·la adopta una forma més treballada, incorporant la llegenda "Hospital General de Santa Cruz de Barcelona" orlant l'escut. Com a novetat, s'acompanya d'una branca de llorer a la destra i una de palma a la sinistra, unides amb una cinta. Aquest és el moment en què l'escut de l'Hospital es representa més recarregat; des d'ara, els escuts subsegüents tendiran a la simplificació, si bé les branques de llorer i palma tindran encara una llarga vida.

A la segona meitat del segle XIX la forma ovalada es suavitza, sense arribar a fer-se circular, i la cartel·la s'estilitza fins a ser gairebé imperceptible, excepte per les volutes inferiors; la corona també es simplifica -a partir d'ara perd les perles entre els florons- i les branques es mantenen. Els pals reials tornen a ser quatre, i el convexat de la creu de la Catedral desapareix.

Entre finals del segle XIX i principis del segle XX l'escut adopta una boca d'estil francès, quadrilong amb base arrodonida i punta[*], incorporant un peu amb la divisa "Charitas". Aquestes són les armes que adoptaran com a pròpies les comunitats religioses de l'Hospital. Veiem que la creu de la Catedral recupera la forma patent convexada, i la cartel·la desenvolupa volutes que arriben a abraçar les branques, que ara són de palma a la destra i de lliri a la sinistra. La corona també es manté, amb petites variacions. Cal dir que la incorporació el 1914 de l'Hospital de Sant Pau instituït pel llegat de Pau Gil no té cap reflex als símbols de la institució.

Durant un breu període, entre els anys 20 del segle XX i fins 1935, es torna a l'escut de boca gairebé circular de la segona meitat del XIX amb branques de llorer i palma.

Durant a penes un any, entre 1935 i 1936, en plena Segona República, l'Hospital adopta un escut-segell de forma octogonal allargada, despullada de tot ornament: ni cartel·la, ni branques, ni, naturalment, corona. La creu de la Catedral s'allargassa per a omplir l'espai, i els pals reials es tornen a reduir a dos.

De 1936 a 1938 la Generalitat de Catalunya incauta l'Hospital i en fa Hospital General de Catalunya. Com a institució nacionalitzada, l'Hospital utilitza el segell de la Generalitat republicana.

Immediatament després de la Guerra Civil l'Hospital recupera el seu estatus, i també el blasonament d'abans del 1935, reprenent per segona vegada l'escut gairebé circular amb corona i branques de la segona meitat del XIX. Tot i que posteriorment encara s'adoptaran nous escuts, aquesta variant es seguirà utilitzant d'una o altra manera fins ben entrats els anys 1970.

A la dècada dels 1940 s'utilitza un escut amb una forma més ovalada, però que manté la resta de les característiques: de l'escut anterior: la creu patent sense convexar de la Catedral, quatre pals reials, les branques de llorer a la destra i de palma a la sinistra, abraçades per les volutes d'una cartel·la reduïda a la mínima expressió.

A finals de la dècada dels 1960 i durant tots els 1970 es recupera el disseny de l'escut de canvi de segle: boca d'estil francès, la cartel·la amb volutes, la corona, les branques de palma a la destra i de lliri a la sinistra; fins i tot es torna a la forma convexada de la creu de la Catedral. L'únic element que no es recupera és el lema "Charitas", que el 1927 havia estat adoptat com a propi per la Congregació de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu.

Entre 1981 i 1992 s'utilitza un escut que recupera la forma caironada per primera vegada des del segle XVIII. Desapareixen branques, cartel·la i corona. Es tracta més aviat d'un segell "de disseny", que ja prefigura l'escut actual en elements com ara la desaparició definitiva del convexat de la creu de la Catedral i la representació de només dos pals reials.

El 1992 s'adopta l'escut-emblema que encara avui dia utilitza l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que manté la forma caironada de l'anterior i introdueix una novetat a la creu de la Catedral, que no només no hi apareix convexada, sinó lleugerament concavada. A diferència dels escuts més antics, però, el nombre de pals queda reduït a dos.

El Pavelló del Càncer

Fa uns dies que l'aspecte del carrer de Sant Quintí ha canviat. Un del seus edificis emblemàtics, el Pavelló del Sagrat Cor, ha estat enderrocat per continuar l'ampliació del nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Construït entre el 1928 i el 1930 per Pere Domènech i Roura, va ser pioner en acollir el tractament del càncer.

El Pavelló del Càncer cap al 1930, vist des del carrer de
Sant Quintí (dalt) i des de l'interior del recinte (baix).
(cliqueu per a veure-les més grans) 

La curieteràpia era utilitzada a l'Hospital de la Santa Creu des dels anys 1920, quan el ginecòleg Àlvar Esquerdo la va introduir al servei de ginecologia del qual n'era Director per assaigs del tractament del càncer, amb el radi que l'associació benèfica "Barcelona-Radium" li prestava un dies al mes. Quan la direcció va passar al Dr. Pujol i Brull aquest va incrementar les reserves de material amb el de la seva propietat, que deixava desinteressadament a les malaltes de la seva sala que ho necessitessin. Tanmateix, l'any 1921 va comprar un potent aparell de rajos X, adquirit a la Casa Prieto de Barcelona. Aquest s'alimentava per un corrent continu que era transformat a través de grans bovines en l'alta tensió necessària per a que els efectes terapèutics anticancerosos fossin realment efectius. Amb el temps, aquest servei exclusiu va donar assistència a tots els departaments de l'Hospital que ho requerien.

Amb la construcció del recinte modernista, l'Administració contemplava la idea de tenir un pavelló independent per al tractament del càncer. Paral·lelament a aquesta preocupació de Santa Creu, el Patronat de Catalunya pro Hospital Asilo de Cancerosos, havia iniciat una campanya per aixecar un edifici amb la mateixa finalitat, però amb una subscripció milionària que no es va arribar a cobrir. Davant del dilema d'haver de renunciar a aquest ideal, es va optar per lliurar la suma recaptada a l’Hospital de la Santa Creu: 121.000 pessetes.

El 29 de juny de 1928, festivitat de Sant Pere, el bisbe de León (Mèxic) Hemeterio Velverde, davant les autoritats, la Junta de l’Hospital, la Lliga contra el Càncer i una multitud de barcelonins, va beneir la primera pedra del pavelló; i una rasa oberta prèviament per als fonaments es va anar omplint de bacines de fang que milers de nens trencaven amb entusiasme infantil. Aquesta bonica festa de les bacines és va repetir el 4 de maig de 1929, amb una enorme afluència de canalla de col·legis barcelonins i de les seves famílies, tot  plegat amenitzat per un selecte concert de la Banda Municipal. Aquestes dues festes, en les quals van participar més de 10.000 nens recaptant amb les seves guardioles, van contagiar moltes persones, que amb la seva aportació van aconseguir que les obres continuessin endavant.

També va ser important la cooperació de la Diputació Provincial amb l'aprovació a dos dels seus pressupostos d’una quantitat respectuosa, així com la generositat de dos anònims "germans fills de Barcelona" que van aportar 65.000 pessetes per a la subscripció del Radi. Amb tot plegat es podria dir que aquest pavelló va ser producte de la generositat de tot Catalunya, ja que la Liga Espanyola contra el Càncer, tot i haver-hi estat  requerida, no va contribuir amb cap quantitat.

Aparell Koch i Stersel per
a radioteràpia profunda.
(cliqueu per a veure'l més gran)

El 4 de maig de 1930 s'inaugurà oficialment el Pavelló del Càncer, que va ser posat sota l'advocació de Sant Miquel dels Sants, sant català i advocat especial contra les malalties canceroses. L’edifici, amb façana i entrada pel carrer de Sant Quintí, tenia inicialment forma de rectangle, una àrea de 1.519 metres quadrats, jardins inclosos, i una superfície edificada de 889 metres quadrats en planta i pis, amb capacitat per a setanta malalts de tots dos sexes.

La planta, dedicada als serveis tècnics, estava dividida en dues ales separades per un espaiós vestíbul. A l'ala nord s'hi trobava la secció de radi, la sala d'operacions i el laboratori clínic; i l'ala sud estava dedicada a la secció de Röentgen, i contava amb dues sales d'irradiació i una d'exploracions, sala de conferències i  museu. Al vestíbul estaven instal·lats els despatxos dels metges, la biblioteca especialitzada, la sala de custòdia amb la caixa de seguretat on es guardava el radi i els materials dels raigs X, i l’oficina administrativa.

Sala de custòdia del radi. A l'esquerra s'hi observa
la caixa de seguretat que contenia el material.
(cliqueu per a veure'l més gran)

La primera planta, a la qual s'accedia per un ascensor, estava destinada a infermeries, separades en dues: la del nord, dedicada al Sagrat Cor, per a dones; i la del sud, dedicada a Sant Miquel dels Sants, per a homes. En totes dues hi havia habitacions de cures amb instal·lació d'aigua destil·lada a vapor i instrumental, serveis de bany i cuina. A més, disposava d'un solàrium per als malalts que podien aixecar-se del llit, amb chaises-longues, taules i aparells de radiotelefonia per a la seva distracció. També contava amb una sala d'operacions pròpia, independent de la del quiròfan central, amb una taula operatòria "Quervain Schärer", bomba aspiradora de líquids i instrumental quirúrgic. Però la organització del servei no era un mecanisme independent de la resta de l'Hospital: els caps de les diversos departaments, excepte dermatologia, hi enviaven els malalts de càncer dels seus dispensaris i els operaven al seu quiròfan si era necessari, per això el quadre facultatiu el formaven metges de diferents especialitats: dermatologia, ginecologia, cirurgia general, urologia i otorinolaringologia.

Vestíbul del pavelló, amb l'ascensor d'accés a la primera planta.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Aquell pavelló va ser fruit de la tenacitat tant de persones anomenades com anònimes; des dels primers assaigs del Dr. Esquerdo fins a la filantropia del Dr. Pujol i Brull, que no va deixar d'insistir fins que no va veure coronats els seus esforços amb l'organització d'un servei de càncer complert; i també com no, de l'alegria i innocència de milers de nens.

La construcció de l'església de l'Hospital

Essent la nota religiosa una de les característiques de l'Hospital de la Santa Creu al llarg de tota la seva trajectòria, al recinte modernista no hi podia faltar una església. Ja el 1916, en traslladar-hi els primers malalts es vetllà no només per la seva cura sanitària, sinó també per la cura espiritual, habilitant una capella provisional al Pavelló del Sagrat Cor (posteriorment anomenat de Sant Salvador, vegeu aquí). El mes de juny d'aquell any l'administrador de torn Francesc Muñoz va beneir l'altar, el sagrari i les imatges.

Però no va ser fins l'any 1923 que es va començar a construir l'església. Justament l'onze de març d'aquell any es col·locava la primera pedra de l'edifici religiós dissenyat per Lluís Domènech i Montaner, amb modificacions respecte el projecte original per a fer-la més senzilla. Aquestes modificacions van ser contínues fins a la finalització de l'obra, dirigida pel fill de Lluís Domènech, Pere Domènech i Roura, que va ser l'encarregat d'enllestir el conjunt d'edificis a la mort del seu pare, ocorreguda el mes de desembre. L'edifici religiós pretenia donar servei a la comunitat religiosa de germans, als treballadors i al públic en general.

Façana de l'Església a finals dels anys 1920
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El 3 de març de 1924 l'arquitecte presentà una nova modificació dels plànols, de la qual els administradors de l'Hospital van considerar que, tot i que la part ornamental estava notablement reduïda, encara s'imposava eliminar més elements decoratius, que eren els que absorbien bona part de la suma destinada a acabar els edificis restants. Domènech i Roura proposà substituir els elements de pedra per maons, i utilitzar pedra artificial per a tots aquells susceptibles de ser substituïts, cosa que es va fer sense desmerèixer el conjunt artístic, que també comprenia les habitacions de la comunitat de germans, del prior i dels vicaris.

Els treballs de construcció van patir diverses aturades per manca de liquiditat. A més, s'havien de finalitzar les obres del Pavelló Central, destinat als serveis de cuina i farmàcia i al convent de les germanes. L'Administració va fixar una xifra per aquestes dues construccions: no es podien sobrepassar els tres milions de pessetes.

El 1928 l'edifici estava gairebé enllestit, però faltava l'habilitació interior. El mes de maig, un benefactor anònim va llegar la quantitat de 50.000 pessetes a l'Hospital amb la voluntat que es destinessin a sufragar els vitralls decorats dels finestrons de l'església, i que a catorze dels que figuraven a les absidioles de la capçalera s'hi representessin les obres de misericòrdia. A més, desitjava que es pavimentés el terra i que, si sobrava alguna quantitat, s'invertís en la col·locació de l'ara de l'altar major.

Vitralls dels finestrons d'una absidiola
(cliqueu per a veure'ls més grans)

Un mes després l'arquitecte presentà un informe per a la inversió d'aquest llegat. El paviment i la seva col·locació representaven 8.000 pessetes; la construcció dels vitralls, 18.000; a més es construirien l'altar major, on s'hi veneraria la Santa Creu, es reconstruirien dues petites ares procedents de l'església de Sant Llàtzer, que es destinarien al culte de Santa Elena i Sant Pau, i es realitzarien dos altars menors dedicats respectivament al Sagrat Cor de Jesús i a la Immaculada Concepció. Com a materials s'emprarien alabastre i marbre per a l'altar major, i fusta tallada per a les imatges.

L'altar major de l'església de l'Hospital, amb el crucifix de Llimona
(cliqueu per a veure'l més gran)

La realització dels treballs es van encarregar directament als industrials. Vídua d'Elies Peris va subministrar la ceràmica; Rigalt Granell i Cia es va encarregar de la realtzació dels vitralls; i Pere Bartrolí del marbre i la pedra d'alabastre. Dels seus tallers, seguint les instruccions i els dibuixos de Pere Domènech, van sortir l'altar major i els dos bellíssims púlpits sostinguts pel bou i el lleó, representant els evangelistes Sant Lluc i Sant Marc.


Púlpits de Pere Bartrolí, representant Sant Lluc i Sant Marc
(cliqueu per a veure'ls més grans)



El crucifix de Josep Llimona
(cliqueu per a veure'l més gran)

La Santa Creu havia de presidir l'altar major, i amb el que restava de la quantitat del llegat anònim l'Administració va encarregar a Josep Llimona la realització d'un crucifix de 3 metres. Aquest va reduir considerablement el seu preu i el va limitar a 4.000 pessetes.

El 16 de gener de 1930, a les 11 del matí, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va ser inaugurat pel rei Alfons XIII. Dues hores abans, a les 9, l'Església Pública de l'Hospital havia estat beneïda pel bisbe de la diòcesi, el Dr. D. Josep Miralles i Sbert, assistit per diverses autoritats eclesiàstiques i el clergat de l'Hospital i l'Institut Mental. Al llarg d'aquesta cerimònia, i segons el ritual, totes les representacions i convidats van haver d'esperar fora de l'església.

Només una nota anecdòtica, que ha corregut de boca en boca: la representació del bou del púlpit tenia unes boniques i enormes banyes, que pel que sembla molestaven a algú quan hi passava. Una d'elles, la que dóna al passadís central, va ser podada. Quan? Com? Això es un secret que ja forma part de la història...

El llegat del marquès de Castellbell

Des de la seva creació a l'any 1401, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha rebut infinitat de llegats i  herències al seu favor, contribucions de persones senzilles o nobles, que van ajudar a continuar amb l'existència de l’Hospital. En els seus primers temps, en una Barcelona medieval plena de pobresa, cada diumenge o diada festiva s'aportava una petita almoina a les Esglésies, i durant segles es van fer circular bacines que demanaven caritat pels pobres malalts. I fins fa molt poc, també a les notaries de Barcelona es preguntava als que feien testament si deixaven alguna cosa per l'Hospital. Així s'explica que moltes cases, terrenys i valors mobiliaris fossin de la seva propietat. Una d'aquestes herències fou la del marqués de Castellbell.

Joaquim de Càrcer i d'Amat,
marquès de Castellbell

D. Joaquim de Càrcer i d'Amat va ser el sisè marquès de Castellbell. Nascut a Figueres a l'any 1836, també fou marqués de Castellmeià, baró de Granera, de Pau i de Talamanca. Personatge destacat de la vida barcelonina,  va col·laborar com a mecenes en diverses obres, la més destacada de les quals és el grup escultòric homenatge a la cançó popular, obra de  l'escultor Miquel Blay [*], que es troba a la façana principal del Palau de la Música Catalana. Propietari d'innumerables immobles i censos dins i fora de la província de Barcelona, repartia la seva residència entre les propietats que tenia a Sant Feliu de Llobregat, Horta, Sant Andreu del Palomar i la placeta de Santa Anna de la nostra ciutat. Es va casar amb Maria de la Concepció d'Oriola-Cortada i Salses, de la que quedà vidu i sense descendència.

Escultura de Miquel Blay al
Palau de la Música  Catalana
(cliqueu per a veure'l més gran)

D. Joaquim de Càrcer morí l'11 de setembre de 1923 a l'edat de 86 anys. Al seu testament, de 5 d'abril de 1922, va nomenar hereus de confiança els senyors Joan Brossa i Bassa, prevere; Enric Bellonch i Padrós; i Raimon Duran Ventosa, i en cas de mort d'aquest el seu fill Raimon Duran Falp. Aquests havien de complir les últimes voluntats del marquès, que consistien en la liquidació dels béns de l'herència en el temps, manera i forma que es considerés més convenient. Un cop coberts tots els deutes, impostos i despeses, havien de lliurar la quantitat restant a l'Administració de l'Hospital de la Santa Creu. El llegat era prou important: cases a la plaça de Santa Anna i als carrers de Canuda i de la Flor; terrenys al Clot i a Sant Martí de Provençals; i bons amortitzables al 5% anual. El primer taló lliurat a l'Hospital va ser d'un milió de pessetes.

La donació tenia les seves condicions, i era que les rendes es destinessin a la fundació i sosteniment d'una sala amb el nom de "Castellbell" a qualsevol dels edificis que s'estaven construint al recinte modernista de Santa Creu i Sant Pau. En aquesta sala havien de ser acollits els "malalts barons pobres", també coneguts com "pobres vergonzantes", és a dir, aquells que havent gaudit en altre temps d'una bona posició social, havien caigut en desgràcia per algun motiu. L'acolliment havia d'incloure no només les estades, sinó també el sufragi dels medicaments, les operacions quirúrgiques i altres atencions necessàries. Un altre curiós desig del Sr. Marquès era que la sala estigués presidida pel seu bust en marbre, obra de l'escultor Miquel Blay, tot i que no ho arribà a imposar com a condició per a evitar caure en un afany de vanaglòria pòstuma.

Així, el 10 de maig de 1930 s'inaugurà oficialment la sala Castellbell al Pavelló de Sant Salvador, on finalment també va ser col·locat el bust. La sala comptava amb 28 llits destinats a malalts barons pobres, seguint la voluntat del seu fundador. Passada la Guerra Civil, la sala es va destinar a malalts d'oftalmologia, otorrinolaringologia, neurologia i traumatologia fins a la seva transformació l'any 1967, quan s'hi instal·là la Unitat Coronària. Inaugurada el 1969, aquesta es traslladà tres anys més tard al Servei de Cardiologia, i gràcies a un altre benefactor, D. Carles Casades de Còdol, el qual contribuí amb 13 milions de pessetes, s'hi inauguraren el 28 de febrer de 1974 les noves Unitats de Cures Intensives Generals.

El bust obra de Miquel Blay presidint la sala Castellbell, al
pavelló de Sant Salvador, en una fotografia dels anys 1970
(cliqueu per a veure'l més gran)

El bust del marquès de Castellbell va passar per diversos emplaçaments de l'Hospital fins l'any 1999, quan amb la inauguració de la Unitat de Semicrítics va tornar als seus orígens presidint la seva sala al Pavelló de Sant Salvador. Recentment, per tal d'assegurar-ne la preservació durant les obres de rehabilitació del recinte històric, el bust ha estat retirat, però el Sr. Marquès espera tornar de nou a l'Hospital un cop finalitzada la restauració dels edificis.

El Pavelló de l'Assumpció

El pavelló de l'Assumpció de la Mare de Déu fou aixecat per Pere Domènech i Roura el 1926. La seva construcció fou possible gràcies a Lluïsa Rabell i Patxot, que aportà els fons necessaris per a edificar-lo en memòria de la seva mare Assumpció. Contràriament a la resta de pavellons modernistes del recinte, el  pavelló de l'Assumpció no es troba a l'avinguda central, sinó darrere dels pavellons de la Mercè i de Montserrat, i actualment adossat a l'edifici de la Fundació Puigvert, que s'extén fins al carrer Cartagena.

En projectar-lo, Domènech i Roura es basà en els dissenys del seu pare, Lluís Domènech i Montaner. Aquest, en el seu projecte original, ja contemplava la presència de pavellons de dos pisos i una sala, i n'arribà a construir un, el de Montserrat. A partir d'aquest disseny Domènech i Roura construí els altres dos pavellons modernistes de dos pisos del recinte: el de Sant Manuel i el de l'Assumpció. Després d'haver projectat diversos pavellons més sobris, Domènech i Roura recuperà l'arquitectura modernista per a l'Assumpció, però el projecte global de ciutat hospitalària de Domènech i Montaner quedà ja definitivament arraconat. Així, on el pla original preveia un pavelló femení d'infermeria d'un pis i dues sales s'hi acabà edificant aquest pavelló de dos pisos per a tuberculosos.

El pavelló de l'Assumpció un cop finalitzat
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Vista aèria de l'aspecte actual
del pavelló de l'Assumpció
(cliqueu per a veure-ho més gran)

La principal diferència estructural amb els altres pavellons de dos pisos el trobem al cos posterior del pavelló, on l'acusada inclinació del terreny obliga a situar el nivell de la planta baixa més alt que a la resta de l'edifici, d'aquí que les seves finestres no es trobin alineades amb les altres, com s'aprecia a la fotografia.

Pel que fa els acabats i la decoració, el pavelló és pràcticament una rèplica simètrica del de Sant Manuel: la mateixa distribució general, els mateixos ordres a la rotonda, la mateixa disposició a la façana, inclòs el balcó. Les diferències més apreciables estan en la disposició de la imatge de la façana, sobre el balcó i no sota, i els coronaments de la rotonda. També són específics del pavelló els dissenys de les cobertes de les cúpules i la torre d'aigua.

El pavelló de l'Assumpció és, de tots els del recinte, el que ha sofert més modificacions, però en aquest model us presentem el seu aspecte original (que podeu veure clicant la imatge o bé des de Google Earth). Les modificacions i ampliacions responien a les necessitats de creixement del servei d'urologia que allotjava des del 1953 de la mà del professor Antoni Puigvert. D'aquí el re-creixement del cos posterior del pavelló, la construcció d'un nou pis sobre les cobertes planes, o la retirada de la coberta de la torre d'aigua o del remat de la cúpula de la rotonda. El canvi més important, però, comença el 1963, amb la construcció de les edificacions modernes de la Fundació Puigvert, annexes al pavelló. El solar, situat entre l'Assumpció i el carrer Cartagena, estava destinat al dispensari segons el projecte original.

L'església o Capella Major

L'Església o Capella Major: detall d'una
prespectiva del recinte hospitalari projectat
per Domènech i Montaner

A l'hora de projectar el recinte pels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, Domènech i Montaner també va preveure un espai per al culte i els serveis religiosos, cosa força habitual en espais hospitalaris fins ben entrat el segle passat. I més encara si es té present el paper de l'Església en l'administració de Santa Creu. El pavelló que l'arquitecte va concebre per a albergar la Capella Major també integrava la residència dels capellans i un seminari, en dos blocs adossats a banda i banda de la nau, organitzats al voltant de sengles claustres o patis.

L'edifici es troba aproximadament al centre del costat del recinte que dóna al carrer de Sant Antoni Maria Claret, a l'est dels pavellons d'infermeria d'homes (Sant Salvador, Sant Leopold i Sant Rafael) i al sud del de Sant Frederic. El disseny que podem observar avui dia no és l'original, sinó que, com en el cas del Pavelló Central, es deu al seu fill, Pere Domènech i Roura, qui en dirigí la construcció (1923-1925) després d'adaptar el disseny del seu pare.

Com en el cas del Dispensari o el Pavelló de l'Administració, Domènech i Montaner va concebre la Capella Major com un pavelló perimetral, la façana del qual donés directament al carrer, permetent així l'accés des de l'exterior sense contacte amb els malalts. A l'esquerra de la nau de l'església s'hi adossava el convent de la comunitat de Germans de l'Hospital (mal anomenat "seminari"), i a la dreta les dependències del personal eclesiàstic o "casa dels capellans". Ambdues ales constaven de planta i dos pisos, així com d'un ampli pati o celobert central que hi proporcionava llum.

Torre de la Casa Lleó Morera.
(cliqueu per a veure-ho
més gran)

Domènech i Montaner va projectar una Capella Major molt espaiosa (uns 20 metres d'ample per 50 metres de llarg), cosa que fa que molt sovint se l'anomeni església. L'estructurà en forma de tres naus i capçalera de set absidioles. Com a particularitat, direm que constava de dos creuers: un en el seu emplaçament habitual i un altre prop dels peus, a l'alçada de les ales annexes. Aquest segon creuer s'havia de coronar a més de 50 metres d'alçada amb un cimbori en forma de cúpula circular sostinguda per 16 columnes, i envoltada per quatre torres de 40 metres cadascuna, coronades també per cúpules més petites sostingudes per 8 columnes. Aquestes haurien tingut un aspecte molt similar a la que corona la Casa Lleó Morera[*], que el mateix Domènech estava construint per aquella època.

L'arquitecte morí el 1923, abans de poder iniciar-ne la construcció. Aquí us presentem el model basat en els plànols originals, que podeu observar des de la imatge de sota o bé des de Google Earth per a fer-vos una idea de les dimensions projectades.

El 1923 Pere Domènech i Roura es fa càrrec de les obres del recinte, i redissenya el pavelló de l'església. Aquest redisseny és molt respectuós amb el projecte original, i pràcticament es limita a reduir-ne la decoració, tot respectant-ne l'estructura, volumetria i dimensions generals. Les façanes queden força més modestes, però tot i així el projecte modificat per Domènech i Roura segueix sent majestuós, coronat amb la cúpula del cimbori envoltat per les quatre torres sobre la façana principal; aquestes, però, no s'arriben a completar. Prova que sí es començaren a construir n'és l'existència de cinc cossos poligonals sobre la coberta, que no són altra cosa que les bases dels tambors dels quals havien d'arrencar. En un moment donat, i degut a les escassetats econòmiques, es decidí no continuar la construcció i aquests cossos incomplets es cobriren cadascun amb teulades a vuit aigües.

Alçats de la façana rpincipal: el disseny de Domènech i Montaner (esquerra),
el de Domènech i Roura (centre) i l'aspecte definitiu de l'edifici (dreta)
(cliqueu per a veure'ls més grans)

La única novetat important respecte el projecte original fou la incorporació del petit pavelló de Sant Roc, un mòdul annex al mur de tanca a continuació del convent. Aquest espai albergava un garatge equipat amb bàscula per a vehicles de mercaderies que accedien al recinte per l'entrada propera.

Planta del pavelló finalitzat. D'esquerra a dreta: el garatge -Sant Roc-,
el convent, la capella major o església, i la casa del personal eclesiàstic



Aquí podeu veure el model de l'edifici un cop es donà per acabat, inclosos els tambors del cimbori fallit, amb l'aparença que encara avui dia conserva en gran part. Només heu de clicar la imatge per explorar-ne tots els costats, o també podeu observar-lo des de Google Earth.

-
Vegeu també:
La construcció de l'església de l'Hospital