Cerca al bloc

12 d’octubre de 2012

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (I)

En traspassar la porta de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ens trobem amb un gran frontispici custodiat per l’escultura de Pau Gil i Serra, benefactor d’aquest Hospital. Sens dubte, sense el seu llegat no hagués estat possible part de la seva construcció. Tot el que es parla o s’escriu sobre aquest tema sempre ha estat envoltat d’una idea romàntica: una institució singular com Santa Creu, conscient que el vell Hospital necessitava una ràpida solució a la seva precarietat, augmentada per l’afectació de la reforma de la ciutat i amb la impossibilitat de poder construir per manca de recursos als terrenys que ja tenia comprats, veu una sortida molt favorable en l’acceptació de la proposta feta per la marmessoria del banquer Pau Gil.

Escultura dedicada a Pau Gil, obra d'Eusebi Arnau i Josep Casan, situada a l'entrada
principal de l'Hospital
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Però al voltant de la seva gestió, hi va haver dues parts ben diferenciades: d’una banda, els marmessors, disposats a complir al peu de la lletra les instruccions deixades pel testador, i de l’altra, els Administradors de Santa Creu, que en un primer moment van acceptar l’oferiment, però que, a mesura que veien com el projecte agafava forma, van voler canviar els acords presos en bé dels pobres malalts, posant la marmessoria en un gran dilema.

Tot just ahir va fer 100 anys de la finalització de l’Hospital de Sant Pau: precisament l’11 d’octubre de 1912 els marmessors de Pau Gil informaven oficialment la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu que els edificis construïts amb el llegat que administraven ja estaven acabats i a punt per a ser cedits. Malgrat això, no seria fins l’abril de 1913 que es faria efectiu el seu lliurament davant de notari; per aquest mateix acte l’Hospital també passaria a anomenar-se "Hospital de la Santa Creu i Sant Pau". Tot i que Sant Pau estava construït, Santa Creu hagué d’emprendre un llarg camí –de gairebé 20 anys– per a completar la seva part, marcat per la manca de recursos econòmics.

Aprofitant l’efemèride, amb aquesta entrada iniciem una nova sèrie dedicada a les gestions que van emprendre els legataris per a executar les condicions del testament de Pau Gil, així com les dificultats sorgides entre ambdues institucions al llarg de gairebé 13 anys.*

*Aquesta fou una comunicació presentada al X Congrés d'Història de Barcelona, "Dilemes de fi de segle", el novembre 2007.

El testament i les instruccions de Pau Gil i Serra

Pau Gil i Serra
(cliqueu)
Pau Gil neix a Barcelona el 30 de desembre de 1816. A l’edat de 17 anys es trasllada a París, on fixa la seva residència. A la mort del seu germà gran, Pere, es fa càrrec de la Banca que porta el nom familiar. Gran home de negocis, es desenvolupa tant en el comerç en general com en la mineria i els ferrocarrils col·laborant en la construcció del primer tren miner d’Astúries o en la creació de la Companyia de Gas de Còrdova i de la de Barcelona. A més, administra una vintena de vaixells heretats del seu pare. Freqüenta l’alta burgesia parisenca, i entre el seu cercle d’amics hi té Eugènia de Montijo i Isabel II. També és nomenat Cavaller de la Legió d’Honor Francesa.

El 17 de setembre de 1892, amb setanta-cinc anys, fa testament hològraf. Després de deixar instruccions pel seu enterrament, llega la suma de 500 francs als pobres de la seva parròquia; 100.000 fr a cadascun dels seus nebots –els quatre fills del seu germà Leopold, en total 400.000 fr; i 25.000 fr a la Congregació de la Missió dels Frares de Sant Llàtzer, amb seu a París. A continuació ordena la liquidació de la seva banca, retornant els dipòsits rebuts tant en títols com en efectiu, i nomena com executor d’aquesta disposició Lucio Suttor, empleat d’aquesta, el qual haurà de rebre, a part del seu sou, 20.000 fr un cop acabada la feina.

Mosaic de la façana lateral del Pavelló de l'Administració:
«A XVII de Setembre de MDCCCXCII el barceloní Don Pau Gil y Serra,
resident a París, disposa en son testament la construcció del present hospital
de Sant Pau»
(cliqueu)

Josep Ferrer i Vidal
Estipula que el resultant de la liquidació es divideixi en dues parts: una destinada a un hospital civil que, amb el nom de Sant Pau, s'haurà de construir a Barcelona, la seva ciutat natal, segons unes instruccions que deixa escrites per separat; i l’altra, que s’ha de distribuir a parts iguals entre els seus quatre nebots. Nomena marmessors als seus amics i homes de confiança: Josep Ferrer i Vidal, i Edmond Sivatte, i en el seu defecte i per ordre d’edat, els fills d’aquests.

Les instruccions per a la construcció civil de l’Hospital de Sant Pau són concises i explícites: Pau Gil establia la creació d’una comissió nomenada pels seus marmessors per a encarregar-se de la direcció dels treballs. Aquesta l'havien de formar un arquitecte, un metge i una altre persona competent en el tema. El projecte havia de sortir a concurs, amb un  premi de 2.500 Pts per al guanyador. El lloc escollit havia de reunir les millors condicions de salubritat, tant si es situava dins com fora de la ciutat, i les instal·lacions havien d'incorporar totes les millores dels hospitals de París.

La importància i capacitat de l’edifici només aniria en relació a la suma del resultant de la liquidació de la Banca. En principi l'Hospital hauria de ser masculí, però en cas que també s'hi haguessin d'admetre dones, l’edifici hauria de tenir dos cossos amb entrades separades, i els malalts haurien de ser atesos, preferentment, per les Germanetes dels pobres. Un cop acabada l'edificació i completades totes les instal·lacions, la marmessoria, en nom del testador, procediria a fer donació de l’edifici al Municipi de Barcelona, o a qualsevol altre corporació que estimés i que oferís la seguretat del compliment de les instruccions, és a dir, fer-ne un lloc on el desgraciat pogués ser acollit en tot moment. Es donava per entès que la donació seria únicament de l’edifici i el terreny, i que els arbitris per fer front a les despeses de l’hospital haurien d’anar a càrrec de qui s’encarregués de la seva direcció.

El testament i  les instruccions van ser dipositats al Consolat d’Espanya a París, en una carpeta signada i tancada, que únicament va ser oberta pel cònsol després de la mort del banquer, que s'esdevingué el 30 d’abril de 1896, a l’edat de setanta-nou anys.


Continua a:
El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (II)

3 comentaris:

  1. Pilar, per molts anys abans de res i felicitats per l'entrada!

    ResponElimina
  2. Un blog extraordinari. Molt ben documentat i interessantíssim per als bons amants de la història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Pere,
      Moltes gràcies per les teves paraules. Tal el Miquel com jo seguirem treballant per a donar a conèixer amb rigor la història del nostre Hospital. Una abraçada.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...