Primeres sèries digitalitzades de l'Arxiu Històric

Des de fa unes setmanes ja és possible consultar en línia alguna de la documentació de l'Arxiu Històric. Es tracta de les sèries històriques de Privilegis reials, documents papals i particulars (1219-1923) i d'Expòsits i dides (1407-1861); així com del subfons de la Casa del Teatre (1526-1981), imprescindible per a l'estudi de les arts escèniques a Catalunya.

La publicació en línia d'aquests continguts (més de 52.000 pàgines digitalitzades) són la culminació de més de tres anys de feina en el marc del projecte BCN Open Challenge, una iniciativa de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) per a la digitalització i la publicació en línia de documentació dels museus i arxius de la ciutat. La digitalització ha anat acompanyada d'un acurat procés de descripció dels documents seguint els estàndards arxivístics que marca el Consell Internacional d'Arxius (CIA/ICA).

Tant les descripcions com les digitalitzacions es troben disponibles a la plataforma AtoM ("Access to Memory"), una aplicació web basada en estàndards internacionals, que permet navegar per les descripcions arxivístiques de la documentació, fer cerques per paraules, i visualitzar els documents digitalitzats.

(cliqueu per a accedir a la plataforma AtoM de l'Arxiu Històric)

La sèrie Privilegis reials, documents papals i particulars (218 documents en total) aplega les concessions fetes per les autoritats reials o papals a favor de l'Hospital per a afavorir-ne el sosteniment. Entre aquests documents podem trobar-hi reconeixements de drets, exempcions de determinades obligacions per als oficials de la casa, salvaguardes i altres privilegis, la major part en forma de pergamí. Per exemple, el privilegi d'edificar a favor de l'Hospital atorgat per Martí l'Humà o el guiatge del papa Honori III al canonge Colom, fundador de l'antic Hospital del seu nom.

De la sèrie Expòsits i dides (135 documents) destaquen sobretot els llibres de registre dels expòsits recollits per l'Hospital des el segle XV, alguns dels quals, com el llibre 4t, conserven les notes i els objectes amb què foren trobats els infants (vegeu-ne un inventari en aquesta entrada). També s'hi inclouen els comptes de pagament a les dides que l'Hospital llogava per a criar-los, com aquests del segle XVIII.

El subfons de la Casa del Teatre (877 documents) consisteix en la documentació derivada de la gestió del Teatre de la Santa Creu, creat a partir del privilegi de les comèdies concedit per Felip II el 1587. Hi trobarem, entre d'altres, documentació sobre l'adquisició de terrenys i les obres de construcció, com uns capítols signats amb el metre de cases de finals del segle XVI. Però naturalment, el que més hi abunda és la documentació relativa a les representacions, i que permet resseguir força bé quin tipus de representacions es feien a la Barcelona dels segles XVIII i XIX (per exemple, un llibre d'entrades, o aquest llistat de comèdies representades).

Aquest recurs s'afegeix al catàleg del fons de l'antic Hospital de la Santa Creu, que reuneix en un únic instrument de descripció els documents del fons repartits entre aquest Arxiu Històric i la Biblioteca de Catalunya. Ambdues eines són consultables des de la pàgina del fons de l'Arxiu Històric.

Presentació del volum 10-11 de Domenechiana

Portada de Domenechiana, vol. 10-11
(cliqueu per a veure-la més gran)

El proper dimecres 8 de novembre a les 11:00, el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM), de Canet de Mar, presentarà el volum 10-11 de la revista Domenechiana, on col·laborem els autors d'aquest bloc. La presentació es realitzarà al Cafè Vienès de la Casa Fuster (Passeig de Gràcia, 132, de Barcelona).

L'acte, conduït per Carles Sàiz, president del CEDIM, comptarà amb la intervenció dels autors dels articles: Gemma Martí i Sergi Alcalde hi analitzen l'arquitectura domenechiana a la Casa Fuster; Antonio Sama parla de la Fuente de los Tres Caños de Comillas; Xavier Mas es dedica a la contribució de Domènech en la recuperació de les festes populars; Miquel Terreu ens acosta a l'heràldica de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; Carles Sàiz estudia la figura de Domènech dins el catalanisme polític; i Francesc Tarrats repassa l'estudi que féu l'arquitecte dels jaciments arqueològics de Centcelles i de l'antiga Tarraco romana.

Després de la presentació de la revista, s'oferirà als assistents una visita guiada per la Casa Fuster. No us ho perdeu!

ACTUALITZACIÓ
L'acte s'ha posposat fins el proper divendres 13 de novembre a la mateixa hora, de manera que si no havíeu pogut reservar, ara encara hi sou a temps!

(cliqueu)

Els escuts del vestíbul de Sant Pau

En una entrada anterior ja vam veure com Domènech i Montaner recorregué a l'heràldica per caracteritzar els dos hospitals que es reunien sota un mateix projecte; per una banda recuperà l'escut tradicional de l'Hospital de la Sant Creu, i en creà un de nou per a l'Hospital de Sant Pau, instituït pel llegat de Pau Gil. Aquests escuts es poden veure en molts racons del recinte, especialment al Pavelló de l'Administració, però no són els únics.

Vestíbul del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

De fet, al vestíbul d'entrada de l'Hospital hi trobem una gran quantitat de símbols heràldics. Es tracta d'una gran sala coberta amb nou voltes revestides de rajoles de ceràmica rosada, i suportades per quatre columnes de marbre amb base i capitell de pedra i decoració floral. Tractant-se del primer espai que es presenta al visitant per l'accés principal, Domènech l'aprofità per representar-hi simbòlicament la història dels hospitals reunits, decorant les petxines de les voltes amb diversos escuts –36 en total–.

Esquema de la disposició dels escuts a les voltes del vestíbul.
(cliqueu)

La distribució d'aquests emblemes heràldics per les voltes no és arbitrària, sinó que respon a un programa simbòlic ben determinat. Cada volta (o millor dit, cada tipus de volta) es correspon a un concepte diferent, relacionat amb les representacions de les quatre petxines que l'envolten. Vegem-ho.

1. L'Hospital de la Santa Creu, institució històrica de Barcelona i de Catalunya
    (gran volta central)

El primer i el segon escuts corresponen respectivament a la Catedral i a la Ciutat de Barcelona –en una versió simplificada–, i representen les institucions que el 1401 acordaren la creació de l'Hospital de la Santa Creu: el Capítol catedralici i el Consell de Cent. El tercer i el quart element, la creu de Sant Jordi i els quatre pals, extrets ambdós de l'escut de Barcelona, representarien també Catalunya i la nissaga reial catalana, el darrer monarca de la qual, Martí I, fou també el gran impulsor de la fundació del centre.

2. Pau Gil, mecenes de l'Hospital de Sant Pau
    (voltes petites de les cantonades)

Dels quatre emblemes d'aquestes voltes, només dos són pròpiament heràldics. El primer conté el cognom Gil, claríssima referència al benefactor. El segon i el tercer representen els escuts d'armes de Barcelona i de París: a la primera hi va néixer, i la tingué especialment present en fer testament; a la segona, hi va viure fins a la seva mort el 1896. El darrer emblema tampoc és un escut, sinó la reproducció del segell de la Banca Gil: un lleó envoltat pel lema "La dicha en la honradez".

3. La reunió dels dos hospitals i la construcció del pavelló de l'Administració
    (voltes el·líptiques laterals)

Per a remarcar la personalitat pròpia dels dos hospitals que es reunien en aquest projecte, Domènech i Montaner fa figurar-ne els respectius escuts: el de l'Hospital de la Santa Creu (amb segles d'història) i el de l'Hospital de Sant Pau (que crea ell mateix). Els dos darrers emblemes simbolitzen l'any d'inici (Α, alfa) i de finalització (Ω, omega) de les obres del Pavelló de l'Administració.

Domènech, gran estudiós de la ciència del blasó, hi recorre en aquesta ocasió com a mitjà per a fer present al visitant, des del mateix espai d'acollida de l'Hospital, els antecedent històrics i el context de la seva construcció, exaltant tant la institució històrica de Santa Creu com la figura del mecenes Pau Gil.

Els usos dels pavellons de l'Hospital(1916-2009)

Quan, el 1901, la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i els marmessors de Pau Gil acorden desenvolupar un projecte conjunt que reunís en un mateix espai l’Hospital de la Santa Creu i l’Hospital de Sant Pau, se n’encomanà el disseny a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, reconeixent-li així la seva experiència en edificacions d’aquestes característiques. Un any més tard, després d’estudiar les innovacions més modernes en arquitectura hospitalària i multitud d’hospitals europeus i nord-americans, Domènech presentà un projecte complet que integrava els dos hospitals en una ciutat jardí de 145.500 m², amb capacitat per a 1.000 malalts. El conjunt projectat constava de 48 pavellons comunicats entre sí per galeries subterrànies.

Diverses causes, però, motivaren el progressiu abandó d’aquest pla tan ambiciós, fins al punt que, de tots els pavellons que s’acabaren constituint, només dotze s’edificaren seguint el projecte original. El mateix arquitecte, amb el seu fill Pere Domènech i Roura, arribà a projectar abans de morir diversos pavellons que ignoraven directament les disposicions del seu pla inicial.

Plànol dels dotze pavellons previstos per a Sant Pau (en negre)
i el Pavelló Central, ja de Santa Creu (en vermell).

La primera fase de l’Hospital, sufragada pel llegat de Pau Gil, s’enllestí el 1912, malgrat que no fou lliurada a Santa Creu fins el 1913. Els edificis de Sant Pau estaven buits i sense habilitar, i Santa Creu es veié amb la càrrega de construir la seva part a la vegada que equipava pavellons ja edificats.

A principis de 1915 començaren les obres d’habilitació del Pavelló de Sant Salvador, anomenat inicialment del Sagrat Cor, que es destinà al Servei de Medicina de dones. El 30 de juny de 1916 sis malaltes pioneres van ser les primeres en traslladar-se del vell Hospital de la Santa Creu al nou Hospital modernista.

El 1917, a Sant Salvador el seguí el seu veí, Sant Leopold, també destinat a malaltes de medicina. Curiosament, aquests dos pavellons amb noms de Sants es projectaren per a ser ocupats per homes, però les necessitats de Santa Creu eren prioritàries en aquells moments.

Les primeres malaltes del Pavelló de Sant Leopold.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A partir del 1914 (quan s’inicià la segona fase de construcció a càrrec de Santa Creu) i fins l’any 1929 (amb el trasllat definitiu del vell hospital) no es concretaren els usos definitius de cada pavelló. Quan Alfons XIII l’inaugurà oficialment el 16 de gener de 1930, del projecte inicial de 48 pavellons només n’estaven acabats i funcionant 27, dotze dels qual integren l’actual recinte modernista.

Destinació dels pavellons

El Pavelló de l’Administració, que dóna entrada al recinte, conté un gran vestíbul que separa dues grans ales. El 1929, les estances de l’ala esquerra es destinaren a Sala de Juntes, Secretaria, Comptadoria, Caixa i Arxiu; i les de l’ala dreta a habitacions dels Metges de guàrdia, Reconeixement de malalts, Comissaria d’entrades i Biblioteca mèdica. Al centre, entre les dues ales, es trobava la magnífica Sala d’Actes.

Igual que els d’infermeria, aquest pavelló patí grans canvis a finals dels anys 50. Les seves estances es dividiren en pisos per a col·locar-hi diferents serveis administratius. Amb la inauguració del Servei d’Urgències l’any 1967, aquest ocupà part de l’ala de llevant de la planta baixa, i a principis de la dècada dels 90 es va ampliar també a l’ala de ponent.

L'entrada d'Urgències a la dècada dels 80s.
(cliqueu)

Un cop ja a l’interior del pati, a banda i banda del Pavelló de l’Administració, es troben dos petits pavellons, la finalitat original dels quals era l’admissió, desinfecció i aïllament de malalts, el de llevant per a homes i el de ponent per a dones. Els anys 1956 i 1957, tots dos patiren grans transformacions que en canviaren la fisonomia. El de dones, anomenat Santa Madrona, passà a acollir el Servei d’Odontologia i perdé el seu nom original a favor de Santa Apol·lònia, patrona dels dentistes. El mateix succeí amb el d’homes, Sant Josep Oriol, que es transformà en Sant Jordi quan s’hi instal·là el Dispensari d’Asma i Malalties Al·lèrgiques. Anys més tard, amb l’ampliació del Servei d’Urgències, Sant Jordi passà a allotjar les urgències pediàtriques.

Els vuit pavellons d’infermeria es destinaren a homes els de llevant, i a dones els de ponent. Els tres primers pavellons de cada costat eren d’una planta, i els dos darrers, de dues. La Puríssima i Sant Salvador, d’un pis, i Montserrat i Sant Manuel, de dos pisos, es dedicaren a Cirurgia de dones i d’homes. La Mercè va assumir l’especialitat de Ginecologia i Obstetrícia, i Sant Rafael la de Traumatologia. Medicina General, i Vies Digestives en especial, ocuparen el Carme. Sant Leopold es dedicà a les malalties del cor.

Les grans transformacions de les sales d’infermeria, amb la compartimentació de les estances i la creació d’habitacions sense massificació, féu que els pavellons assumissin diferents especialitats sense separació de sexes, a diferència de com havia estat en els seus inicis. Serveis com Cures Intensives, Medicina Interna, Hematologia Clínica, Cirurgia General, Cirurgia Vascular, Oftalmologia, Patologia Digestiva, Ginecologia i Obstetrícia, i Laboratoris en foren els darrers ocupants fins a la restauració del recinte.

La compartimentació del pavelló de la Mercè, cap als anys 80s.
(cilqueu)

Totes les intervencions quirúrgiques, excepte les d’infància, es duien a terme al Pavelló Central Quirúrgic dedicat a Sant Cosme i Sant Damià. L’edifici consta de tres plantes i soterrani, on es trobaven els vestuaris dels metges, el magatzem de material i les sales d’espera dels malalts que havien de ser intervinguts, que hi accedien a través de les galeries que l’uneixen amb la resta de pavellons.

Al primer pis hi havia el quiròfan o amfiteatre operatori, tot revestit de marbre, amb llum natural i artificial. Al seu voltant comptava amb petites estances per a anestèsia i infermeries dels malalts acabats d’operar. El segon pis es completava amb dos quiròfans més, una sala per enguixats, una d’esterilització de material i instrumental, i l’arsenal quirúrgic. La tercera planta l’ocupava un laboratori d’urgència, dues sales per la càmera fotogràfica i tots els generadors del pavelló. Era, sens dubte, un dels pavellons per a cirurgia més complets i millor equipats. Els anys 80 es transformà profundament a fi d’adaptar-se a les necessitats de la cirurgia moderna.

Malgrat que no formen part del conjunt modernista, hi ha altres pavellons que han estat molt importants per a la vida hospitalària, com el Central o pavelló de serveis. Aquest comptava amb el convent que albergava a la Comunitat de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu; la cuina, on es preparava el menjar pels malalts i empleats; i la Farmàcia, que elaborava els seus propis medicaments continuant la tradició de l’antic Hospital de la Santa Creu.

Altres serveis s’instal·laren en pavellons sufragats per la caritat de benefactors, com el pavelló de l’Assumpció, de Medicina General femenina (que mes tard passaria a ser l'Institut d'Urologia), Sant Frederic i Santa Victòria, per a nens i nenes; Sant Carles i Santa Francesca, per a malalties del cor i respiratòries; Santa Faustina, per a malalts tuberculosos; o Sant Antoni, per a Cirurgia Ortopèdica i Traumatològica.

El pavelló de l'Assumpció a la dècada dels 60s.
(cliqueu)

La Casa de Convalescència, continuació de la de Santa Creu, avui acull la Universitat Autònoma de Barcelona; i de la bonica església en destaquen els seus magnífics púlpits representant Sant Lluc i Sant Marc.

El 2009 els vells pavellons es van buidar per a traslladar-ne els malalts a un hospital més modern, i així poder començar l’habilitació del recinte amb l’objectiu d’obrir-lo com a monument a la ciutat. Malgrat tot, i la bellesa que respira, molts nostàlgics recordem les anades i vingudes de personal i malalts per jardins i passadissos, que al llarg de gairebé noranta anys van donar vida a aquesta gran ciutat de la medicina.