L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (I)

El projecte original de Domènech i Montaner per als Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau està totalment amarat dels corrents higienistes que sorgiren a la segona meitat del segle XIX. Desenvolupades principalment per metges, aquestes teories denunciaven la manca de salubritat i d'higiene a les ciutats industrials, tot relacionant-les amb les altes taxes de mortalitat i les freqüents epidèmies.

Per al seu disseny, Domènech comptà amb l'assessorament d'una comissió tècnica especial, que elaborà una memòria on es recollien consideracions sobre els serveis que havia d'allotjar el nou hospital, però també sobre les condicions òptimes de ventilació i il·luminació naturals, la distribució dels malalts, etc. Aquesta comissió estava formada pel Dr. Bartomeu Robert, catedràtic de la Facultat de Medicina; el Dr. Emerencià Roig, membre de la Reial Acadèmia de Medicina; i el Dr. Joaquim Duran, metge de l'Hospital de la Santa Creu (Amb la mort dels Drs. Robert i Roig, els substituïren els Drs. Pere Esquerdo i Josep Góngora).

Bartomeu Robert, Emerencià Roig i Joaquim Duran.

Sobretot a l'hora de projectar els pavellons de malalts, Domènech i Montaner desenvolupà un seguit de solucions per a integrar les propostes de la comissió tècnica pel que fa a l'higiene i al benestar dels malalts ingressats. Amb aquesta entrada iniciarem una sèrie on veurem alguns d'aquests aspectes.

Dimensions i orientació dels pavellons de malalts

Pel que fa a les dimensions, en línia amb els hospitals moderns d'altres països, Domènech estableix una gran sala comuna rectangular, de 33,40 metres de llarg per 9 d'ample, amb capacitat per a 28 llits i un pas central entre ells. A més, per a dotar l'espai de proporcions més harmòniques i reduir la sensació d'enclaustrament, eleva el sostre a una alçada mitjana de 8,45 metres. Amb una sala d'aquestes dimensions, aconsegueix un volum d'aire per malalt –magnitud molt valorada pels higienistes– de 90,70 m³.

Recreació de la sala de malalts al pavelló de Sant Rafael.
(fotografia de Robert Ramos; cliqueu per a veure-ho més gran)

Un altre espai dels pavellons d'infermeria als quals Domènech posa especial atenció és la sala de dia, l'espai dedicat a l'esbarjo dels convalescents i els malalts que puguin sortir del llit. En aquest espai hi poden menjar, o simplement estar-s'hi durant el dia. Per a aquesta funció, Domènech projecta una sala circular amb grans finestrals envidrats, de 7,80 metres de diàmetre i 9 metres d'alçada (lleugerament més alta, doncs, que la sala de llits). De nou, amb els finestrals i l'alçada de sostre es busca reduir la sensació de reclusió dels malalts.

Secció d'una sala de dia.
(cliqueu)

Per als casos en què s'ha de separar de la sala general algun malalt, per la causa que sigui, s'habiliten tres habitacions individuals d'aïllament a la part posterior del pavelló. Aquestes sales, de 4,65 × 3,40 metres i 5,40 metres d'alçada, representen uns 85,37 m³ de volum d'aire per al pacient, valor molt similar al de la sala comuna.

A banda de les dimensions, també és clau l'orientació que se'ls doni als edificis, ja que amb una bona orientació es pot aconseguir per mitjans naturals tant una bona il·luminació com una ventilació adequada. La millor orientació possible per a pavellons llargs i estrets com els d'infermeria, i la que acaba adoptant Domènech, és la que va d'est a oest.

Amb aquesta disposició, tot i que una de les façanes llargues (la que mira al nord) no té mai sol, en canvi la del sud està il·luminada tot el dia. A l'hivern, quan el sol va baix, els rajos solars que entren per les seves obertures arriben fins al fons de les sales; en canvi, a l'estiu, amb el sol més alt, la radiació és més obliqua i la llum penetra poc a l'interior. Al seu torn, les façanes menors només tenen algunes hores de llum a la sortida i a la posta de sol.

 

Incidència directa dels rajos solars a la sala de malalts:
al migdia del solstici d'hivern (esquerra) i al migdia del solstici d'estiu (dreta).
(cliqueu)

Pel que fa a la sala de dia i als espais d'aïllament, situats respectivament a un i altre extrem del pavelló, també s'orienten al costat sud, en la direcció del sol, pels mateixos motius. I per últim, per tal que aquestes condicions es donessin en tots els pavellons, Domènech també pensà a espaiar suficientment els pavellons perquè no es fessin ombra entre ells, i no es perdessin els beneficis de l'orientació escollida.

Projecció de les ombres dels pavellons de malalts
al migdia del solstici d'hivern (blau) i al migdia del solstici d'estiu (taronja)
(cliqueu)

Continua a:
L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner (II)

Els plànols de la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Domènech i Montaner: Esbós del cos central
del pavelló de l'Administració, 1909 ca.
(cliqueu per a veure'l a la plataforma)

Des de fa uns mesos, ja és possible consultar en línia la totalitat dels plànols de la construcció de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, elaborats per Lluís Domènech i Montaner i, després de la seva mort, pel seu fill Pere Domènech i Roura, entre 1901 i 1930. Aquests abasten, doncs, des del projecte original de Domènech i Montaner fins a les habilitacions dels darrers pavellons construïts.

Com ja sabem, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau fou possible per l'acord entre la marmessoria del banquer Pau Gil, que havia establert un llegat per a la construcció d'un Hospital de Sant Pau a Barcelona, i els Administradors de l'antic Hospital de la Santa Creu. I per tant, la seva construcció respon a dues fases ben diferenciades: la primera, a càrrec de la marmessoria de Pau Gil, que s'estén del 1901 al 1912, i la segona, ja en mans de l'Hospital de la Santa Creu, que comença el 1914 i s'allarga fins el 1930, quan l'establiment s'inaugura oficialment.

Mentre que la fase dominada per la marmessoria de Pau Gil mostra una gran organització, la fase corresponent a Santa Creu, un cop aquesta ja ha assumit els pavellons construïts per Sant Pau, és més conflictiva i presenta força llacunes. Per una banda, la gairebé crònica manca de recursos de la institució obligà a cercar finançament en benefactors privats, que sovint assumien directament la construcció de pavellons. Per l'altra, l'abandó del projecte original de Domènech i Montaner, sobretot a partir de la seva mort el 1923, obligà el seu fill Pere Domènech i Roura a projectar des de zero els nous pavellons, que són en general més sobris per a adaptar-se a les circumstàncies econòmiques.

Aquests contextos diferents condicionen tant la documentació que s'ha conservat com les seves tipologies. A grans trets, podem identificar-ne quatre:

• Esborranys i documents preparatoris: esbossos preliminars, generalment a llapis, o altres documents preparatoris, com ara replantejos, estudis topogràfics, càlculs estructurals, etc. Els esbossos preliminars són especialment valuosos, perquè permeten reconstruir el procés creatiu, en reflectir assajos i solucions primerenques, i la seva transició fins al disseny final. No estaven pensats per a ser preservats, però per sort ens n'han arribat força.

Lluís Domènech i Montaner: Esbós preliminar del tancament
de la plaça d'entrada, 1901-1903 ca.
(cliqueu)

• Plànols de projecte: plànols de caràcter més oficial, amb les plantes, alçats i seccions de cada pavelló que en defineixen el projecte arquitectònic. A més del projecte original complet que elabora Domènech i Montaner, en aquesta categoria també hi entren els projectes dels pavellons que Domènech i Roura dissenya en la segona fase constructiva, un cop abandonat el projecte original.

Lluís Domènech i Montaner: Hospital de Sant Pau. Pavelló
d'Observació, seccions, 1901-1903.
(cliqueu)

• Plànols de detalls constructius i decoratius, o genèricament "plànols d’obra": esquemes d'elements concrets, a escala relativament gran, que s'elaboren segons avança l'obra per a servir de guia als proveïdors, contractistes o artistes encarregats de produir-los (croquis d'assemblatge d'estructures, especejaments d'elements escultòrics, disposició de sostres i cobertes, etc.). Aquests plànols, elaborats la majoria en paper vegetal, per a poder fer-ne còpies fàcilment, suposen més de la meitat de tots els plànols de la construcció.

Pere Domènech i Roura: Alçat i planta de les cornises del coronament de la
Casa de Convalescència. 1923-1929 ca.
(cliqueu)

• Plànols i pressupostos d'habilitació: els produeix Pere Domènech cap a finals de la segona fase constructiva, quan Santa Creu ja ha de començar a acollir malalts i serveis mèdics. Es tracta de documentació relativa a l'habilitació dels pavellons un cop conclosa l'obra arquitectònica: adaptació d'espais, instal·lacions, equipaments, maquinària, etc.

Pere Domènech i Roura: Planta dels envans i les portes del dispensari
de Raigs X al soterrani de Sant Rafael, 1929 ca.
(cliqueu)

Els plànols de la construcció, 2.440 en total, es conserven agrupats en carpetes per pavelló, independentment de la seva tipologia. Només els plànols del projecte original es conserven en dues carpetes, juntament amb la resta de volums, a la seva caixa de fusta original.

Tots aquests plànols es poden consultar des del passat mes de juliol, a través de la plataforma AtoM de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, des de la pàgina web del propi Arxiu o directament a l’adreça http://santpau.molecula-gia.com.

Des d'aquest enllaç podreu veure, entre d'altres, el projecte original de Domènech i Montaner, els esborranys i solucions preliminars descartades, els projectes dels pavellons que no es construïren segons el disseny original, els diversos detalls constructius i decoratius, o l'habilitació i l'equipament dels diversos pavellons. Disfruteu-ho!