El Pavelló de Sant Leopold

Imatge de Sant Leopold que
corona la façana del pavelló.

El segon pavelló de l'ala de llevant (designat provisionalment com II-E), es construí entre el 1902 i el 1912 conjuntament amb els altres pavellons corresponents a l'Hospital de Sant Pau, i es dedicà a Sant Leopold en homenatge a Leopold Gil Llopart, parent de Pau Gil i un dels administradors de la construcció de l'Hospital de Sant Pau. Domènech i Montaner l'estructurà com un pavelló d'un pis i una sala, destinat a medicina general per a pacients masculins, situat entre el de Sant Salvador i el de Sant Rafael, davant del del Carme.

Simètric al pavelló del Carme, presenta idèntica cúpula a la rotonda, tant en la forma com en els motius de les teules d'escata, però se'n diferencia en la resta de cobertes i en la decoració escultòrica. D'aquesta en destaquem les imatges dels sants obra d'Eusebi Arnau: Sant Leopold i Sant Josep, que coronen el portal principal i el balcó de la façana posterior. Arnau retrata com Sant Leopold el mateix Leopold Gil Llopart, amic seu, i es diu que l'església que sosté, atribut habitual en les imatges d'aquest Sant, podria representar la torre del rellotge del Pavelló de l'Administració, per a recordar els maldecaps que li suposà la seva construcció com a administrador de les obres.

Aquest pavelló és dels que ha patit més modificacions a nivell extern, ja que se li adossà tot una ala nova al costat sud. El model que presentem recupera l'aspecte original sense afegits. Cliqueu-ne la imatge per a veure'l.

La Granja de la Santa Creu, 1890-1967

Aquesta finca amb una superfície de 262.670 metres, va ser adquirida per l’Hospital de Santa Creu, a Maria de Montserrate de Margarola, el 20 d’octubre de 1890. Estava situada en l’antic terme de Sant Andreu del Palomar, adjacent als terrenys on es construïa l’Institut Mental de la Santa Creu. El seu destí era el d’una gran casa de salut per al tractament de malalts d’ambdós sexes que, sense ser dements, es trobaven afectats per malalties nervioses i requerien un tractament especial d’aïllament (vegeu-ho al mapa).

Façana principal de la Granja de Santa Creu
en una fotografia dels anys vint.

En el seu interior hi havia tot tipus d’instal·lacions: gimnàs; salons de joc, de música i de reunions; luxoses habitacions i d’altres de mes senzilles, però sanes i higièniques, totes amb vistes al camp i al mar. A l’exterior es podia passejar en mig de patis, jardins, horts fruiters i camps d’ametllers. El tractament als ingressats consistia en hidro i electroteràpia, i sobretot en la tranquil·litat de la natura amb banys d’aire, llum i sol a través de les seves galeries cobertes. Però es considerava que la cura més important era l’ocupació en el treball; els malalts treballaven obligatòriament fent de jardiners i hortolans: contribuïen a la sega, la producció de vi, la recol·lecció de garrofes i olives, i tenien cura de multitud d’aus de corral. La producció que se'n derivava (verdures, fruites i hortalisses, pa, llet, vi i oli, a més de carn de vedella, porc i volateria) s'aportava a l’Hospital i les seves filials, i contribuïa així a la seva bona marxa.

Un asilat de la Granja alimentant els porcs a la cort.

Durant el període de la Guerra Civil, en el qual l’Hospital va passar a dependre de la Generalitat, convertint-se en l’Hospital General de Catalunya, la Granja passà a denominar-se Granja del Poble i es destinà a malalts tuberculosos convalescents sota la direcció del doctor Josep Cornudella, cap del Servei de Tisiologia de l’Hospital. Tanmateix, l’explotació agrícola i ramadera va continuar sota la supervisió administrativa del Govern, i l’agost de 1938 es va instal·lar a les seves dependències la Secció de Mobilització i Organització de l’Exèrcit de Terra.

Un cop finalitzat el conflicte, i amb la gestió de l'Hospital represa de nou per la Molt Il·lustre Administració, les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu van destinar una herència que havia estat atorgada al seu favor per a habilitar l’edifici com a noviciat i per a la convalescència gratuïta de nens malalts pobres. El 1943, i per evitar confusions, el Consell General de la Comunitat religiosa va decidir canviar el nom de Granja de la Santa Creu pel de Casa de Santa Creu.

Deu anys més tard, els seus voltants s'havien anat poblant a poc a poc donant lloc al barri de la Guineueta, habitat per famílies modestes amb nens, molts d’ells no escolaritzats degut a la gran distància amb els nuclis urbans de Sant Andreu i d'Horta. Segons el bisbe de Barcelona Gregori Modrego, aquests habitants desitjaven que els seus fills tinguéssin accés com a mínim a l'ensenyament del catecisme, i va sol·licitar a les Germanes que se'n fessin càrrec. Aquestes van acceptar el compromís, però en comprovar el gran nombre de nenes que hi acudiren, sorgí la idea d'escolaritzar-les, tasca que s'abordà provisionalment l'any 1954 mentre es duien a terme les obres del Col·legi de Santa Creu.

El 1966 començaren les obres d’un pavelló infantil per a l’hospitalització de nens malalts, i el 15 de setembre de 1967 s’inauguren oficialment les instal·lacions que portarien el nom de Clínica Infantil Stauros.
 

Vista actual de la Granja de Santa Creu, amb els jardins de l'entrada principal
a la dreta, i el Col·legi en les construccions adossades de l'esquerra.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Avui, l’edifici de la Granja és la casa de repòs de les Germanes Hospitalàries. Al seu voltant s'hi troba el Col·legi Casa Santa Creu, depenent de La Salle, i la clínica de nens és actualment un geriàtric; tot plegat al costat de l'actual plaça de Karl Marx, molt a prop del camí que porta a Can Masdéu.

El Pavelló de la Mare de Déu del Carme

Edificat en la primera fase de construcció de l'Hospital de Sant Pau (1902-1912, es troba entre el de la Puríssima i el de la Mercè, davant del de Sant Leopold, del que és simètric. El pavelló del Carme és el segon pavelló de cirurgia de l'ala oest (II-O en el projecte original), i segueix el disseny d'un pis i una sala de Domènech i Montaner, amb una sala d'infermeria i una planta soterrada. Originalment, es va concebre com a pavelló femení de medicina general.

Mare de Déu del Carme coronant
l'entrada al pavelló. La construcció
de darrere és un afegit posterior.

Planol d'obra original de la façana principal del pavelló II-O
del recinte dels Hospitals de la anta Creu i de Sant Pau.

Com passa amb la resta, es distingeix dels altres pavellons d'infermeria pels motius de les cobertes i la cúpula de la rotonda. Aquesta darrera, a més, pren una forma molt característica, amb 11 nervadures radials arrencant del centre a un nivell superior que la resta de la coberta. Pel que fa a la decoració escultòrica, destaquen les imatges de la Mare de Déu del Carme al portal principal, i de Santa Teresa a l'entrada posterior, d'Eusebi Arnau.

A banda de les reestructuracions internes, al llarg del segle XX s'han fet algunes actuacions que han canviat l'aparença externa del pavelló, com ara l'afegit el 1945 d'una remunta al cos posterior o l'aixecament del nivell de la coberta al cos anterior. Aquí presentem un model del seu aspecte original, que podeu veure clicant-ne la imatge.

El Pavelló de Sant Salvador

En els pavellons de l'oest, el pis
inferior queda soterrat (dalt dreta; baix),
mentre que en els de l'est queda al
nivell de terra (dalt esquerra; centre)

El Pavelló de Sant Salvador es construí durant la primera fase de les obres de l'Hospital de Sant Pau (1902-1912). Està situat a l'est de l'avinguda central, entre el pavelló de Sant Jordi i el de Sant Leopold, davant per davant del de la Puríssima; és el primer pavelló de cirurgia de l'ala est, i per això se'l designà com I-E en el projecte inicial. Domènech i Montaner el va concebre com a pavelló de cirurgia d'especialitat d'homes segons l'estructura d'un pis i una sala, que consta d'una planta amb sala d'infermeria i una planta semi-soterrada de serveis. Un cop construït, hom s'hi referia indistintament com a pavelló de Sant Manuel, del Salvador o del Sagrat Cor, fins que, arran de la construcció del pavelló de Sant Manuel (IV-E) el febrer de 1923 la Molt Il·lustre Administració va acordar que, per a evitar confusions, es passés a denominar únicament de Sant Salvador.

Els pavellons masculins, situats a l'ala est, estan enfrontats als seus respectius pavellons femenins de l'ala oest, dels que són simètrics. La única diferència estructural que existeix entre ells es deu a l'orografia del terreny, que en els pavellons orientals deixa el pis inferior al descobert a la façana posterior. Això fa que el portal dedicat a un sant s'adapti com a balcó i l'entrada posterior es situï al pis de sota.

En aquesta imatge dels 1920 s'observa com l'entrada posterior
del pavelló de Sant Salvador queda al nivell del pis semi-soterrat,
de manera que al nivell de la sala d'infermeria s'hi situa un balcó.

Imatge de Sant Salvador flanquejada per dos angels
presidint la façana del pavelló, obra d'Eusebi Arrnau.

Pel que fa a la decoració, hi destaquen les G's de les baranes, com en la majoria de pavellons, o les cobertes: la de la rotonda, amb creus de Malta, és idèntica a la de la Puríssima, però no ja la coberta de la torre d'aigua, el dibuix de les teules o la semicúpula frontal. La decoració escultòrica del portal, presidida per una imatge de Sant Salvador, és obra d'Eusebi Arnau, així com la de la façana posterior, amb el balcó coronat amb l'escultura de Sant Joan de Déu.

En general, com a mínim en l'exterior, aquest pavelló ha estat força respectat per les modificacions i ampliacions que es dugueren a terme durant el segle XX, excepte per algun afegit menor a la façana nord del cos central, que amb la restauració del recinte ha de desaparèixer. Aquest model representa el seu aspecte original, que podeu inspeccionar clicant-ne la imatge.

Vegeu també:

Cent anys de vida hospitalària (1916-2016)

La Casa de Convalescència, 1680-1994

Escut d'armes de la Casa de
Convalescència, tal i com
apareix al Llibre de Taula (1674).

La Casa de Convalescència neix com a institució, gràcies als llegats de Lucrècia Gualba, Pau Ferran, Elena Soler i Victòria Astor. Però encara que els benefactors eren tres dames i un cavaller, va ser aquest últim el més influent en la seva creació.

Segons les cròniques, Pau Ferran era un home de negocis molt ric, que comerciava amb Amèrica enviant vaixells per recollir tota mena de mercaderies. Un dia rep la notícia que aquests havien naufragat amb la totalitat de la càrrega. Enfonsat en la misèria, és abandonat per amics i familiars que no es volen fer càrrec d’ell quan cau malalt i es ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Una vegada guarit i sense força per treballar, no va tenir més opció que viure de la caritat pública. Durant molt de temps se'l va veure a la porta de l'Església de Santa Maria del Mar, potser perquè, a causa de la proximitat del mar, tenia l'esperança de veure aparèixer de nou els seus vaixells. Un dia, mentre es trobava al seu lloc de costum, va rebre la notícia que allò que tant desitjava s'havia fet realitat, i que els causants de la seva desgràcia estaven amarrats a bon port. No cal dir que es va tornar a fer ric i, com no, els qui li havien donat l'esquena volien retornar a la seva amistat; però llavors ell s'hi va negar, i va llegar la seva fortuna per a la construcció de la Casa de Convalescència.

Pati de l'antiga Casa de Convalescència,
actualment seu de l'Institut d'Estudis Catalans

Pau Ferran.

El que sí sabem del cert pel Llibre de Taula, custodiat a l'Arxiu Històric de l'Hospital, és que fou batejat a la vila de Tàrrega, que va ser Administrador de l'Hospital el 1631, i que fou nomenat cavaller el 1638. Coneixedor de les necessitats de l'Hospital, a la seva mort l'any 1649 deixà als "pobres malalts convalescents", gairebé tota la seva fortuna, però amb la condició que fos per a la construcció de la Casa de Convalescència, i nomenà administradors a perpetuïtat: el Prior i el mercader de l'Hospital de la Santa Creu, el prior del monestir de Nostra Senyora del Carme i l'obrer ciutadà de l'església de Santa Maria del Mar. La nova Casa va ser inaugurada el 24 de gener de 1680.

Quan l'Hospital de la Santa Creu es va convertir en l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la Casa de Convalescència va ser també traslladada al nou conjunt modernista, on va ocupar un edifici independent obra del fill de Lluís Domènech i Montaner, Pere, que va ser inaugurat el 1930 pel rei Alfons XIII el mateix dia que l’Hospital. Durant molts anys va continuar amb la seva missió fins al 1969, quan a la seva ala esquerra s'hi van instal·lar la Facultat de Ciències, l'Institut de Ciències de l'Educació i el Rectorat de la Universitat, i la resta va ser ocupada per diferents serveis de l'Hospital. El 21 d’abril de 1994, la Casa de Convalescència i l'Hospital van procedir a la seva fusió mitjançant l’absorció de la primera pel segon, i l’any 1998 l'Hospital va atorgar la seva cessió d'ús a la Universitat Autònoma de Barcelona. En el vell edifici del carrer del Carme es troba la seu de l'Institut d’Estudis Catalans.

Façana de l'actual Casa de Convalescència, al xamfrà dels
carrers de Sant Quintí i de Sant Antoni Maria Claret.

Vegeu també:
Les armes de la Casa de Convalescència
La dieta nadalenca dels convalescents