El llegat del marquès de Castellbell

Des de la seva creació a l'any 1401, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha rebut infinitat de llegats i  herències al seu favor, contribucions de persones senzilles o nobles, que van ajudar a continuar amb l'existència de l’Hospital. En els seus primers temps, en una Barcelona medieval plena de pobresa, cada diumenge o diada festiva s'aportava una petita almoina a les Esglésies, i durant segles es van fer circular bacines que demanaven caritat pels pobres malalts. I fins fa molt poc, també a les notaries de Barcelona es preguntava als que feien testament si deixaven alguna cosa per l'Hospital. Així s'explica que moltes cases, terrenys i valors mobiliaris fossin de la seva propietat. Una d'aquestes herències fou la del marqués de Castellbell.

Joaquim de Càrcer i d'Amat,
marquès de Castellbell

D. Joaquim de Càrcer i d'Amat va ser el sisè marquès de Castellbell. Nascut a Figueres a l'any 1836, també fou marqués de Castellmeià, baró de Granera, de Pau i de Talamanca. Personatge destacat de la vida barcelonina,  va col·laborar com a mecenes en diverses obres, la més destacada de les quals és el grup escultòric homenatge a la cançó popular, obra de  l'escultor Miquel Blay[*], que es troba a la façana principal del Palau de la Música Catalana. Propietari d'innumerables immobles i censos dins i fora de la província de Barcelona, repartia la seva residència entre les propietats que tenia a Sant Feliu de Llobregat, Horta, Sant Andreu del Palomar i la placeta de Santa Anna de la nostra ciutat. Es va casar amb Maria de la Concepció d'Oriola-Cortada i Salses, de la que quedà vidu i sense descendència.

Escultura de Miquel Blay al
Palau de la Música  Catalana
(cliqueu per a veure'l més gran)

D. Joaquim de Càrcer morí l'11 de setembre de 1923 a l'edat de 86 anys. Al seu testament, de 5 d'abril de 1922, va nomenar hereus de confiança els senyors Joan Brossa i Bassa, prevere; Enric Bellonch i Padrós; i Raimon Duran Ventosa, i en cas de mort d'aquest el seu fill Raimon Duran Falp. Aquests havien de complir les últimes voluntats del marquès, que consistien en la liquidació dels béns de l'herència en el temps, manera i forma que es considerés més convenient. Un cop coberts tots els deutes, impostos i despeses, havien de lliurar la quantitat restant a l'Administració de l'Hospital de la Santa Creu. El llegat era prou important: cases a la plaça de Santa Anna i als carrers de Canuda i de la Flor; terrenys al Clot i a Sant Martí de Provençals; i bons amortitzables al 5% anual. El primer taló lliurat a l'Hospital va ser d'un milió de pessetes.

La donació tenia les seves condicions, i era que les rendes es destinessin a la fundació i sosteniment d'una sala amb el nom de "Castellbell" a qualsevol dels edificis que s'estaven construint al recinte modernista de Santa Creu i Sant Pau. En aquesta sala havien de ser acollits els "malalts barons pobres", també coneguts com "pobres vergonzantes", és a dir, aquells que havent gaudit en altre temps d'una bona posició social, havien caigut en desgràcia per algun motiu. L'acolliment havia d'incloure no només les estades, sinó també el sufragi dels medicaments, les operacions quirúrgiques i altres atencions necessàries. Un altre curiós desig del Sr. Marquès era que la sala estigués presidida pel seu bust en marbre, obra de l'escultor Miquel Blay, tot i que no ho arribà a imposar com a condició per a evitar caure en un afany de vanaglòria pòstuma.

Així, el 10 de maig de 1930 s'inaugurà oficialment la sala Castellbell al Pavelló de Sant Salvador, on finalment també va ser col·locat el bust. La sala comptava amb 28 llits destinats a malalts barons pobres, seguint la voluntat del seu fundador. Passada la Guerra Civil, la sala es va destinar a malalts d'oftalmologia, otorrinolaringologia, neurologia i traumatologia fins a la seva transformació l'any 1967, quan s'hi instal·là la Unitat Coronària. Inaugurada el 1969, aquesta es traslladà tres anys més tard al Servei de Cardiologia, i gràcies a un altre benefactor, D. Carles Casades de Còdol, el qual contribuí amb 13 milions de pessetes, s'hi inauguraren el 28 de febrer de 1974 les noves Unitats de Cures Intensives Generals.

El bust obra de Miquel Blay presidint la sala Castellbell, al
pavelló de Sant Salvador, en una fotografia dels anys 1970
(cliqueu per a veure'l més gran)

El bust del marquès de Castellbell va passar per diversos emplaçaments de l'Hospital fins l'any 1999, quan amb la inauguració de la Unitat de Semicrítics va tornar als seus orígens presidint la seva sala al Pavelló de Sant Salvador. Recentment, per tal d'assegurar-ne la preservació durant les obres de rehabilitació del recinte històric, el bust ha estat retirat, però el Sr. Marquès espera tornar de nou a l'Hospital un cop finalitzada la restauració dels edificis.

El Pavelló de l'Assumpció

El pavelló de l'Assumpció de la Mare de Déu fou aixecat per Pere Domènech i Roura el 1926. La seva construcció fou possible gràcies a Rafael Patxot i Juvert i la seva esposa Lluïsa Rabell i Cibils, que aportaren els fons necessaris per a edificar-lo en memòria de la mare d'aquesta, Assumpció Cibils (que, al seu torn, era l'esposa de Rafael Rabell, a qui es deu el pavelló de Sant Rafael). Contràriament a la resta de pavellons modernistes del recinte, el  pavelló de l'Assumpció no es troba a l'avinguda central, sinó darrere dels pavellons de la Mercè i de Montserrat, i actualment adossat a l'edifici de la Fundació Puigvert, que s'extén fins al carrer Cartagena.

En projectar-lo, Domènech i Roura es basà en els dissenys del seu pare, Lluís Domènech i Montaner. Aquest, en el seu projecte original, ja contemplava la presència de pavellons de dos pisos i una sala, i n'arribà a construir un, el de Montserrat. A partir d'aquest disseny Domènech i Roura construí els altres dos pavellons modernistes de dos pisos del recinte: el de Sant Manuel i el de l'Assumpció. Després d'haver projectat diversos pavellons més sobris, Domènech i Roura recuperà l'arquitectura modernista per a l'Assumpció, però el projecte global de ciutat hospitalària de Domènech i Montaner quedà ja definitivament arraconat. Així, on el pla original preveia un pavelló femení d'infermeria d'un pis i dues sales s'hi acabà edificant aquest pavelló de dos pisos per a tuberculosos.

El pavelló de l'Assumpció un cop finalitzat
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Vista aèria de l'aspecte actual
del pavelló de l'Assumpció
(cliqueu per a veure-ho més gran)

La principal diferència estructural amb els altres pavellons de dos pisos és l'absència de soterrani, decisió que es prengué per a limitar els costos de construcció. Un altre contrast el trobem al cos posterior del pavelló, on l'acusada inclinació del terreny obliga a situar el nivell de la planta baixa més alt que a la resta de l'edifici, d'aquí que les seves finestres no es trobin alineades amb les altres, com s'aprecia a la fotografia.

Pel que fa els acabats i la decoració, el pavelló és pràcticament una rèplica simètrica del de Sant Manuel: la mateixa distribució general, els mateixos ordres a la rotonda, la mateixa disposició a la façana, inclòs el balcó. Les diferències més apreciables estan en la disposició de la imatge de la façana, sobre el balcó i no sota, i els coronaments de la rotonda. També són específics del pavelló els dissenys de les cobertes de les cúpules i la torre d'aigua.

El pavelló de l'Assumpció és, de tots els del recinte, el que ha sofert més modificacions, però en aquest model us presentem el seu aspecte original (que podeu veure clicant la imatge). Les modificacions i ampliacions responien a les necessitats de creixement del servei d'urologia que allotjava des del 1953 de la mà del professor Antoni Puigvert. D'aquí el re-creixement del cos posterior del pavelló, la construcció d'un nou pis sobre les cobertes planes, o la retirada de la coberta de la torre d'aigua o del remat de la cúpula de la rotonda. El canvi més important, però, comença el 1963, amb la construcció de les edificacions modernes de la Fundació Puigvert, annexes al pavelló. El solar, situat entre l'Assumpció i el carrer Cartagena, estava destinat al dispensari segons el projecte original.

L'església o Capella Major

L'Església o Capella Major: detall d'una
perspectiva del recinte hospitalari projectat
per Domènech i Montaner

A l'hora de projectar el recinte pels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, Domènech i Montaner també va preveure un espai per al culte i els serveis religiosos, cosa força habitual en espais hospitalaris fins ben entrat el segle passat. I més encara si es té present el paper de l'Església en l'administració de Santa Creu. El pavelló que l'arquitecte va concebre per a albergar la Capella Major també integrava la residència dels capellans i un seminari, en dos blocs adossats a banda i banda de la nau, organitzats al voltant de sengles claustres o patis.

L'edifici es troba aproximadament al centre del costat del recinte que dóna al carrer de Sant Antoni Maria Claret, a l'est dels pavellons d'infermeria d'homes (Sant Salvador, Sant Leopold i Sant Rafael) i al sud del de Sant Frederic. El disseny que podem observar avui dia no és l'original, sinó que, com en el cas del Pavelló Central, es deu al seu fill, Pere Domènech i Roura, qui en dirigí la construcció (1923-1930) després d'adaptar el disseny del seu pare.

Com en el cas del Dispensari o el Pavelló de l'Administració, Domènech i Montaner va concebre la Capella Major com un pavelló perimetral, la façana del qual donés directament al carrer, permetent així l'accés des de l'exterior sense contacte amb els malalts. A l'esquerra de la nau de l'església s'hi adossava el convent de la comunitat de Germans de l'Hospital (mal anomenat "seminari"), i a la dreta les dependències del personal eclesiàstic o "casa dels capellans". Ambdues ales constaven de planta i dos pisos, així com d'un ampli pati o celobert central que hi proporcionava llum.

Torre de la Casa Lleó Morera.
(cliqueu per a veure-ho
més gran)

Domènech i Montaner va projectar una Capella Major molt espaiosa (uns 20 metres d'ample per 50 metres de llarg), cosa que fa que molt sovint se l'anomeni església. L'estructurà en forma de tres naus i capçalera de set absidioles. Com a particularitat, direm que constava de dos creuers: un en el seu emplaçament habitual i un altre prop dels peus, a l'alçada de les ales annexes. Aquest segon creuer s'havia de coronar a més de 50 metres d'alçada amb un cimbori en forma de cúpula circular sostinguda per 16 columnes, i envoltada per quatre torres de 40 metres cadascuna, coronades també per cúpules més petites sostingudes per 8 columnes. Aquestes haurien tingut un aspecte molt similar a la que corona la Casa Lleó Morera[*], que el mateix Domènech estava construint per aquella època.

L'arquitecte morí el 1923, abans de poder iniciar-ne la construcció. Aquí us presentem el model basat en els plànols originals, que podeu observar si cliqueu la imatge de sota, i fer-vos una idea de les dimensions projectades.

El 1923 Pere Domènech i Roura es fa càrrec de les obres del recinte, i redissenya el pavelló de l'església. Aquest redisseny és molt respectuós amb el projecte original, i pràcticament es limita a reduir-ne la decoració, tot respectant-ne l'estructura, volumetria i dimensions generals. Les façanes queden força més modestes, però tot i així el projecte modificat per Domènech i Roura segueix sent majestuós, coronat amb la cúpula del cimbori envoltat per les quatre torres sobre la façana principal; aquestes, però, no s'arriben a completar. Prova que sí es començaren a construir n'és l'existència de cinc cossos poligonals sobre la coberta, que no són altra cosa que les bases dels tambors dels quals havien d'arrencar. En un moment donat, i degut a les escassetats econòmiques, es decidí no continuar la construcció i aquests cossos incomplets es cobriren cadascun amb teulades a vuit aigües.

Alçats de la façana principal: el disseny de Domènech i Montaner (esquerra),
el de Domènech i Roura (centre) i l'aspecte definitiu de l'edifici (dreta)
(cliqueu per a veure'ls més grans)

La única novetat important respecte el projecte original fou la incorporació del petit pavelló de Sant Roc, un mòdul annex al mur de tanca a continuació del convent. Aquest espai albergava un garatge equipat amb bàscula per a vehicles de mercaderies que accedien al recinte per l'entrada propera.

Planta del pavelló finalitzat. D'esquerra a dreta: el garatge -Sant Roc-,
el convent, la capella major o església, i la casa del personal eclesiàstic

Aquí podeu veure el model de l'edifici un cop es donà per acabat, inclosos els tambors del cimbori fallit, amb l'aparença que encara avui dia conserva en gran part. Només heu de clicar la imatge per explorar-ne tots els costats.

-
Vegeu també:
La construcció de l'església de l'Hospital

La Santa Creu

En els seus orígens, al pati de l'antic Hospital de la Santa Creu hi havia una creu gòtica que va ser substituïda l’any 1691 per l'actual, d'estil barroc. Aquesta va ser pagada quasi en la seva totalitat pel Doctor Josep Gomar, hereu del cirurgià Onofre Estalella. El Doctor Gomar es va fer càrrec de la despesa de la pedra per a la creu, el pedestal i el paviment, així com de l'encàrrec i l'execució escultòrica. L'Administració, per la seva part, va pagar els jornals dels obrers que van cimentar i col·locar l'obra.

El conjunt barroc, model d'aquest estil a Catalunya, està format per un pedestal de pedra negra sobre el qual descansa una columna salomònica de tres cossos separats per dues corones, un capitell adornat de fullatge esculpit en marbre, i rematat per una creu bellament traçada. La seva autoria es deu a Bernat Vilar, el qual va realitzar entre d'altres el retaule barroc de la capella de Sant Marc a la Catedral de Barcelona (1683-1692). Segons el seu contracte de 24 de desembre de 1691, Vilar va cobrar 13 lliures i 5 sous de moneda barcelonina.

El recinte de l'Hospital, sense creu, a finals dels anys 1920.
(cliqueu per a veure'l més gran)

El 12 de juliol de 1921 Santa Creu va ser venut a l'Ajuntament de Barcelona: es necessitaven mitjans per poder finalitzar les obres del nou recinte modernista i traslladar-hi la totalitat dels malalts. En aquest lot hi estaven inclosos els objectes artístics i arqueològics existents, però el novembre de 1927 D. Agustí Mariné, administrador de l’Hospital per part de l'Ajuntament, va començar les gestions amb el consistori per a poder recuperar la creu barroca del pati del vell edifici i col·locar-la als terrenys del conjunt modernista. Malgrat els esforços les gestions no van donar el seu fruit, i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va ser inaugurat el 16 de gener de 1930; sense creu.

El juny d'aquest mateix any s'encarregà un pressupost per a posar-hi una còpia a l'arquitecte Pere Domènech i Roura, i a primers d'agost es decidí l'emplaçament actual: al centre del passeig central entre el Pavelló de l’Administració i la Casa d’Operacions, entre els pavellons de Sant Salvador, de Sant Leopold, de la Puríssima i del Carme.

El diumenge 11 de gener de 1931, dos actes solemnes es van succeïr al recentment inaugurat hospital: per una banda, la imposició de la Creu de Beneficència a Teresa Albà, mare general de les Germanes Hospitalàries, amb motiu de les seves noces d’or al servei dels malalts de l’Hospital; i per l'altra la benedicció per part del bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, de la rèplica de la creu existent a l’antic Hospital. Aquest va aprofitar el seu discurs per demanar caritat als ciutadans en auxili de l’Hospital, segons les seves paraules "refugio de los que sufren el embate de las enfermedades". La festa va estar amenitzada per la Banda de la Creu Roja.

Notícia recollida a La Vanguardia el dimarts 13 de gener
(el diari no sortia els dilluns)
(cliqueu per a veure-la més gran)

Notícia al Diario de Barcelona, també el dimarts 13 de gener
(cliqueu per a veure-la més gran)

A partir d’aquell moment, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ja posseïa els símbols que li donaven el nom: l'escultura de Pau Gil, principal benefactor, situada a l'entrada; i la Santa Creu, exaltació d’aquell antic Hospital del Raval de Barcelona, al mig del passeig central.