La recaptació d'almoines a Santa Creu:Els baciners

Al llarg dels segles, una de les missions que més han preocupat als Administradors de l’Hospital de la Santa Creu des de la seva fundació el 1401, ha estat la cerca de mitjans econòmics per a la seva subsistència.

Els privilegis concedits per reis i papes, les herències i els testaments atorgats al seu favor no sempre van ser suficients per poder continuar amb la labor d’assistència als malalts i acollits. Per tant, sovint s’havia d’apel·lar a la caritat dels ciutadans de Catalunya a través de crides en les que es demanaven almoines a favor de l’Hospital.

Baciner del segle XVII
(cliqueu per a veure'l més gran)

Per a regular aquesta recaptació, la Institució va crear la figura dels baciners: homes nobles o notables nomenats per la Molt Il·lustre Administració, que els lliurava un document acreditatiu del seu nomenament del qual penjava un segell de plom amb l’escut de l’Hospital. El seu peculiar nom venia donat per la bacina que duien i en la qual es dipositaven els donatius.

En arribar a la seva destinació, els baciners s’havien de presentar al mossèn i al batlle expressant el seu desig de fer una col·lecta. Llavors es tocaven les campanes per anunciar-ne la presència als habitants del poble, i a continuació, bacina en mà, recorrien els carrers a cavall –els baciners sempre disposaven d’una cavalleria–, tot tocant una campaneta com avís i recollint les almoines que se’ls oferien, tant monetàries com en especies, i sempre amb el document acreditatiu a la mà per a demostrar-ne la legalitat. Si a més aquell dia coincidia amb un festiu, el rector proclamava a l’església les indulgències concedides als qui havien fet la seva contribució.

Nomenament de baciner a nom de Joan Serra,
amb el segell de l'Hospital, 1660
(cliqueu)

Aquests personatges comptaven amb els mateixos privilegis de salvaguarda que, des del segle XV, havien estat atorgats als oficials de la Casa de Santa Creu pels reis Ferran d’Antequera, Alfons el Magnànim, la seva esposa Maria, Joana I, Carles I i Felip II de Castella.

Sota la protecció dels monarques, els baciners, eren francs de portatge de barca i barra (és a dir, estaven exempts de l’impost que des de l’alta edat mitjana es pagava pel pas de determinats llocs, per utilitzar un pont, i creuar rius en una embarcació), i també d’hostes (no estaven obligats a prendre part en accions de guerra); podien dur armes prohibides i ostentar les armes reials; no podien ser presos, marcats ni mutilats, ni ser obligats a tenir cap ofici a la ciutat o poble on exercien la seva funció.

Salvaguarda reial, s. XVI
(cliqueu)

Però l’ésser humà és feble, i molts d’aquells baciners que havien d’estimular la caritat a favor de l’Hospital van començar a fer-ho en el seu propi benefici. Els Administradors, decidits a acabar amb aquells abusos, van prendre una decisió potser no gaire encertada: arrendar la recaptació a tercers. Això, però, no agradava als possibles donants, que veien amb mals ulls que la seva aportació no anés a parar íntegrament a Santa Creu, i que una part quedés a mans de l’arrendatari. A partir de llavors, la figura del baciner va anar caient a poc a poc en decadència, fins a la seva desaparició definitiva a mitjans del segle XIX.

Els nous baciners

A finals dels anys 60 l’Hospital continuava amb els mateixos problemes econòmics que des del segle XV havien portat l’Administració de corcoll. La ciutat creixia i els malalts també, cosa que els obligava a fer una cerca contínua de mitjans de finançament. Així, l’any 1969 el doctor Carles Soler-Durall, Director General de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va tenir la iniciativa d’actualitzar l’antiga organització dels baciners.

La idea consistia que una personalitat rellevant de les diverses ciutats i pobles de Catalunya fos el portaveu a nivell de la seva localitat de les necessitats de l’Hospital, i qui centrés les captacions d’ajuts i donatius. La posada en marxa d’aquest programa implicava disposar d’una sèrie de persones amb una certa influència social, que en nom de l’Hospital farien arribar la seva crida a tots els racons de Catalunya.

Mitjançant el Departament de Relacions Públiques, es van contactar diferents personatges rellevants de la societat catalana, que el 15 de desembre de 1969 van signar de pròpia mà una crida sol·licitant ajut econòmic per l’Hospital. Aprofitant la campanya nadalenca d’aquell any, la missiva es va fer arribar al domicili de bona part dels catalans.

 

Carta dels nous baciners, 15 de desembre de 1969
(cliqueu)

Aquells baciners del segle XX van ser setze personatges prou coneguts, pertanyents al món artístic, literari i financer del moment:

• Andreu Avel·lí Artís “Sempronio”, escriptor
• Joan Capri, actor
• Jaume Carner, banquer
• Núria Feliu, cantant
• Josep Maria Gironella, escriptor
• Eusebi Güell, vescomte de Güell
• Joan Antoni Maragall, polític i marxant
• Josep Maria Mas Sardà, banquer
• Quico Pi de la Serra, cantant i membre dels Setze Jutges
• Josep Pla, escriptor
• Andreu Ribera Rovira, polític i advocat
• Pau Riera Sala, empresari i mecenes
• Ramon Maria Roca Sastre, notari
• Josep Maria Pi i Sunyer, advocat
• Antoni Tàpies, pintor
• Josep Vergés Matas, editor de Josep Pla.

Aquella va ser una bonica iniciativa, que va aplegar un grup de gent de móns diferents que, d’una forma més moderna però no menys efectiva, van arribar a la gent pietosa, tal i com segles enrere ho havien fet aquells homes que anaven de porta demanant “una gràcia de caritat per a l’Hospital”.

Article aparegut a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1970
(cliqueu)

L'Hospital d'en Marcús

Representació de l'Hospital d'en Marcús
amb el seu escut. "Llibre de Taula", 1674.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

L'Hospital d'en Marcús es creà a Barcelona a mitjans del segle XII, cosa que el converteix en el més antic dels que després es fusionarien per a donar lloc a l'Hospital de la Santa Creu el 1401.

El seu fundador fou Bernat Marcús, un ric comerciant i banquer procedent d'una antiga nissaga de ciutadans de Barcelona. Se sap que un avantpassat seu havia estat fet presoner durant el saqueig de la ciutat per Almansor el 985, i fou posteriorment alliberat amb el pagament d'un rescat. Bernat Marcús va ser un personatge molt influent a la seva època. Es diu que era propietari d'una gran part de la muntanya de Montjuïc i de moltes cases dins la ciutat, i tot i no ser membre de la noblesa, va ser conseller de Ramon Berenguer IV. De fet, fins i tot figura com a testimoni en l'abdicació de la reina Peronella d'Aragó, esposa d'aquest, a favor del seu fill Alfons.

Una antiga llegenda explica la seva fortuna per un somni recorrent que tenia, en el qual un àngel li feia una revelació: "Si vas al pont de Narbona, faràs fortuna bona". Finalment, Marcús es decidí a fer el viatge a Narbona, però un cop allà, per més que es passejà amunt i avall pel pont, no hi va trobar cap senyal. Quan ja se n'havia cansat i es disposava a tornar a casa, se li acostà un home encuriosit, que li preguntà per què passejava tan insistentment pel pont. Marcús li explicà com havia vingut de molt lluny ofuscat pel seu somni, a la qual cosa l'home li respongué: "Si jo també fes cas dels somnis, ara mateix estaria a Barcelona, perquè tot sovint somio que un àngel em diu que me'n vagi a casa d'un tal Marcús i excavi sota la volta de la seva escala, on hi ha un tresor de monedes d'or. Creieu que per un somni així hauria de fer un viatge tan llarg?". En sentir això, Marcús se n'acomiadà i va tornar a casa tan ràpid com va poder. En arribar-hi, va excavar sota l'escala i, efectivament, hi va trobar el tresor de monedes d'or. Agraït per la revelació, es va decidir a aixecar un hospital per als desvalguts.

Tot i la inversemblança de la llegenda, el que sí és cert és que el 1147, el bisbe Guillem de Torroja autoritza Bernat Marcús a construir un hospital per a pobres i pelegrins en un alou de fora la muralla de la ciutat, del qual fa donació. Les obres, però, no s'inicien fins el 1166, quan el comerciant institueix el llegat per a la construcció de l'hospital. Marcús mor el 6 de juny d'aquell mateix any, però les obres continuen de la mà dels seus fills Bernat i Ramon, i com a màxim el 1188 ja haurien acabat.

L'Hospital s'aixecava al burg de la Bòria, a la vora del camí que sortia de la porta oriental de la ciutat, o Via Francisca (camí de França, actual carrers Bòria, Corders i Carders), al punt on aquesta es bifurcava amb el Camí del Mar (actual carrer Montcada), i constava d'un alberg de peregrins, un hospital per a pobres, i un cementiri amb la seva capella mortuòria. Tot i que es construí en un burg fora de la ciutat, al segle XIII, amb la construcció d'una nova muralla, quedà dins del nou recinte emmurallat.

L'Hospital d'en Marcús a la Barcelona del segle XII.
(cliqueu)

A banda d'atendre pobres i pelegrins, sabem que l'Hospital també s'ocupava dels infants que hi eren abandonats, ja que se sap que en un moment donat els seus administradors van acudir al rei per a evitar l'abús al respecte: sembla ser que algunes mares hi deixaven els fills, i immediatament després es presentaven per a criar-los cobrar de l'Hospital com a dides, i un cop criats els reclamaven de nou com a fills. Davant d'aquesta problemàtica, el rei determinà que en aquests casos, els diners del didatge es reemborsessin a l'Hospital.

La principal font d'ingressos de l'Hospital eren les donacions i llegats que rebia, i que eren gestionats pel Consell de Cent. També va rebre el suport de les autoritats laiques i eclesiàstiques, com una butlla del papa Benet XII de 1335 que concedia indulgències a qui contribuís al funcionament de la institució. Al Llibre de Privilegis de l'Arxiu també es conserva la transcripció de dos privilegis reials concedits a l'Hospital d'en Marcús: el primer, de Pere el Cerimoniós el 1383 pel qual els oficials i els animals de càrrega de l’Hospital estaven exempts del "dret de barra", una taxa que es pagava in situ als principals camins del país per tal de finançar-ne el manteniment; el segon, de Martí l'Humà el 1400 pel qual s'atribueixen a l'Hospital els béns dels malalts que hi morin. Aquest privilegi serà reprès per l'Hospital de la Santa Creu, al qual s'incorpora el d'en Marcús quan aquell es funda el 1401.

Precisament amb la fundació de Santa Creu, la capella mortuòria, única edificació de l'Hospital que encara es conserva, quedà en desús, i es convertí en la seu de la Confraria dels Correus a Cavall i a Peu de Barcelona. Aquesta confraria fou l'organització de l'ofici postal més antiga coneguda a Europa, sancionada oficialment pel rei Alfons el Magnànim el 1417. És probable que fos llavors quan la capella passà a dedicar-se a Sant Cristòfol, patró dels caminants a la Corona d'Aragó.

Mare de Déu de la Guia.
(cliqueu)

La capella d'en Marcús tornà a canviar d'advocació a finals del segle XVIII, quan s'hi traslladà la imatge de la Mare de Déu de la Guia procedent d'una capella reial desapareguda a prop del Portal Nou de la muralla medieval. A partir d'aquell moment, la Confraria de Correus també l'adoptà com a patrona. Encara avui dia, la capella continua dedicada a la Mare de Déu de la Guia.

La Confraria dels Correus a Cavall i a Peu de Barcelona es va mantenir fins a principis del segle XIX, i fins llavors era des de la Capella d'en Marcús que es beneïen els correus a cavall i a peu abans de sortir de la ciutat. Entre els confrares a cavall, que no es podien esperar per a rebre la benedicció, es va estendre el costum de fer espetegar la xurriaca en passar per davant de la capella, com a forma de salutació a la seva patrona: la Mare de Déu de la Guia.

Planta de la Capella d'en Marcús als quarterons de Garriga i Roca[*]
(cliqueu)

La capella és tot el que queda avui en dia de l'Hospital d'en Marcús. Es tracta d'un edifici romànic de planta rectangular, i teulada a dues aigües, molt transformat al llarg del temps. La façana principal, la teulada, les finestres i el campanar d'espadanya es van refer durant el segle XIX, època en què també s'hi afegí un segon pis (que s'eliminà en una restauració l'any 1954). D'aquesta època data també la decoració neoclàssica de l'interior. La reixa de l'entrada data del 1916-1917, mentre que el ràfec s'afegí a la restauració del 1954, reutilitzant unes bigues del segle XIV que s'hi descobriren.

Tot i que originalment era un edifici exempt, actualment només queden lliure la façana principal, oberta al carrer Carders, i el mur lateral que dóna a la Placeta d'en Marcús (probable ubicació del cementiri de l'Hospital). Ambdós presenten el típic fris d'arquets típics de tradició romànica llombarda.

Aspecte actual de la Capella d'en Marcús.
(cliqueu)