 |
| L'Institut Mental de la Santa Creu a finals dels seixanta. |
Situat a Sant Andreu del Palomar, l'Institut Mental de la Santa Creu va ser la continuació de l’antic Departament de "folls i maniàtics" del vell Hospital de la Santa Creu. La seva gestació comença l’any 1857, quan la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l’Hospital encarrega al Dr. Pi i Molist, director d’aquell departament, la redacció d’un projecte mèdic per a un nou manicomi i a l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet l’aixecament dels plànols.
El treball va ser lliurat el novembre del mateix any en forma de bases, i el 1859 el definitiu i detallat. Però l’Administració va tenir innombrables problemes per dur-lo a bon terme, i el procés es va allargar més de tretze anys. Solucionats aquests, comencen quatre anys de cerca de terrenys. Al final, gràcies al llegat d’un benefactor anònim, es compren unes finques situades entre Horta i Sant Andreu de Palomar: Can Gaig, l’Amell Gran o Ca n'Ensenya i l’Amell Xic. La primera pedra es posa el 20 de desembre de 1885, i part de les seves instal·lacions s’inauguren el 1889. Tres anys després, mor Pi i Molist, qui deixa tota la seva fortuna per poder acabar l’obra del que ell nomenava "el meu manicomi".
El 14 d’agost de 1896, la MIA, accepta el compromís de destinar 200.000 pessetes per a la continuació de les obres, especialment la dels hemicicles. Tot això venia detallat en una escriptura signada pels hereus de confiança de la senyora Antonia Bacigalupi, vídua de D. Emili Pi i Molist.
 |
Rotonda del departament d'homes, on els malalts
furiosos eren sotmesos a un tractament especial. |
L’Institut Mental de la Santa Creu estava situat en un lloc privilegiat, envoltat de muntanyes plenes de vegetació, cases rurals, jardins i torres d’esbarjo. L’edificació més propera es trobava a un quilòmetre de distància, la qual cosa li donava una certa solitud. Des de les seves edificacions es podien contemplar la casa del Marquès d’Alfarrás, coneguda amb el nom del "Laberinto", el santuari del Coll, o els pobles de Santa Eulàlia i Sant Genís d’Horta i, de més lluny, els de Santa Coloma i Sant Andreu (
vegeu-lo al mapa).
El grandiós edifici estava integrat per dotze pavellons aïllats perpendiculars a dues crugies paral·leles que tenien a ambdós extrems uns hemicicles per al tractament de malalts difícils, amb una longitud total de 700 metres per 200 d’amplada, i amb una capacitat per a vuit-cents dements d’ambdós sexes. Existien, tant per al departament de dones com per al d’homes, ventilades infermeries, amples sales de reunió, grans menjadors, sales de treball, cambres de bany i biblioteca. També hi havia un frontó, sala de billars, sala de música, un teatre, patis i jardins (
vegeu-ne el model).
 |
Malalts i personal treballant als telers
de l'Institut els anys vint del segle passat. |
En aquest establiment es tenien en compte tots els avenços de la psiquiatria, i no es descuidava el treball manual dels ingressats, que practicaven en tallers de papereria, fusta i corda. Hi havia un teler on els malalts confeccionaven gases per a l’hospital i un forn on fabricaven el pa, així com una horta per al conreu de verdures. Es feien sortides al camp i a les fonts properes per procurar que no es tingués la sensació de tancament.
És curiosa la separació que hi havia per diferents classes de residents. En el pensionat de primera, cada ingressat tenia una luxosa habitació individual i al costat d’aquesta la del seu servent o vetllador, una esplèndida sala per rebre les visites, menjador, jardins i jocs propis. Els de segona, tenien elegants dormitoris individuals, sala de recepció, menjador i jardins especials, i per últim els de tercera, modestes habitacions, això sí confortables, dormitoris per a 10 malalts, sala de rebre, menjador i pati d’esbarjo.
 |
| Sala de visita del pensionat de primera classe. |
La dieta també variava en quant a les categories. Per esmorzar, els primers tenien xocolata i llet o cafè amb llet i pastes; el dinar s’escollia entre espanyol o francès amb sopa o puré, carn d’olla, tres plats forts, dolços i fruita i per sopar brou, verdura, dos plats i postres variats. La segona categoria començava el dia igual que la primera, però sense pastes; per dinar només tenien sopa, carn d’olla, dos plats de primer i dos classes de postres i per sopar, el segon plat era de carn i només dos postres. Els de tercera s’alimentaven esmorzant xocolata sense res per sucar; dinaven sopa, brou, un primer plat i postres, i s’anaven a dormir després de prendre un altre cop brou amb verdura, un plat fort i postres. Totes tres classes tenien vi per beure, això si, segons prescripció mèdica. És clar que el que pagaven també era ben diferent: 250, 175 i 100 pessetes al mes, respectivament.
L’any 1967, sorgeix per iniciativa del primer Director General de l’Hospital, Dr. Soler Durall, la idea d’emprendre l’inici de la reforma de l’assistència psiquiàtrica, en la qual proposa, entre d’altres, la creació d’un dispensari de psiquiatria a l’Hospital i les consultes psiquiàtriques derivades del servei d’urgències, així com reformar el
Pavelló de Santa Victòria per allotjar dues unitats de malalts psiquiàtrics aguts. Mentrestant, s’havien rebut diferents ofertes de compres de terrenys del Mental, destinats a l'anomenat "Pla Parcial de Ca n'Ensenya" per a la construcció de blocs d’habitatges.
El 1969, l’Hospital ven els terrenys edificables, el pagament dels quals es fa a mesura que l’Hospital posa a disposició dels compradors les parcel·les edificables. Al mateix temps, es fa un projecte d’un nou Manicomi, que va quedar ajornat per diferents problemes interns i pel retard de l’Ajuntament en l’atorgament de la llicència. Més tard es decideix l’habilitació de
Can Masdéu. Un cop realitzades les obres, no es va poder portar a terme el trasllat dels malalts degut a l’oposició de les associacions de veïns i del propi personal de l’Institut Mental.
A partir de mitjans dels anys setanta comencen les interconsultes psiquiàtriques a l’hospital. El 1981 s’inaugura al Pavelló de Santa Faustina la consulta externa de Psiquiatria; i el 1983 s’obre la Sala de Sant Jordi per a 29 malalts, es crea un Hospital de dia, s’amplia el servei amb una secció de Psiquiatria Infantil i finalment es crea l’Escola de Teràpia Familiar i la Unitat de Toxicomanies.
El 30 de setembre de 1987, després d’un segle d’existència, el Mental va tancar les seves portes, només quedaria un petit espai per a Centre de dia, i uns pisos protegits per a una quarantena de malalts, supervisats per personal de l’Hospital.
Avui, a allò que queda d’aquell magnífic edifici, somni de Pi i Molist, s’hi troba la seu del districte de Nou Barris.
 |
La part que resta actualment de l'edifici de l'Institut Mental.
(cliqueu per veure-ho més gran) |
(J. M. Comelles)
