Quan, el 1901, la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i els marmessors de Pau Gil acorden desenvolupar un projecte conjunt que reunís en un mateix espai l’Hospital de la Santa Creu i l’Hospital de Sant Pau, se n’encomanà el disseny a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, reconeixent-li així la seva experiència en edificacions d’aquestes característiques. Un any més tard, després d’estudiar les innovacions més modernes en arquitectura hospitalària i multitud d’hospitals europeus i nord-americans, Domènech presentà un projecte complet que integrava els dos hospitals en una ciutat jardí de 145.500 m², amb capacitat per a 1.000 malalts. El conjunt projectat constava de 48 pavellons comunicats entre sí per galeries subterrànies.
Diverses causes, però, motivaren el progressiu abandó d’aquest pla tan ambiciós, fins al punt que, de tots els pavellons que s’acabaren constituint, només dotze s’edificaren seguint el projecte original. El mateix arquitecte, amb el seu fill Pere Domènech i Roura, arribà a projectar abans de morir diversos pavellons que ignoraven directament les disposicions del seu pla inicial.
Diverses causes, però, motivaren el progressiu abandó d’aquest pla tan ambiciós, fins al punt que, de tots els pavellons que s’acabaren constituint, només dotze s’edificaren seguint el projecte original. El mateix arquitecte, amb el seu fill Pere Domènech i Roura, arribà a projectar abans de morir diversos pavellons que ignoraven directament les disposicions del seu pla inicial.
 |
| Plànol dels dotze pavellons previstos per a Sant Pau (en negre) i el Pavelló Central, ja de Santa Creu (en vermell). |
La primera fase de l’Hospital, sufragada pel llegat de Pau Gil, s’enllestí el 1912, malgrat que no fou lliurada a Santa Creu fins el 1913. Els edificis de Sant Pau estaven buits i sense habilitar, i Santa Creu es veié amb la càrrega de construir la seva part a la vegada que equipava pavellons ja edificats.
A principis de 1915 començaren les obres d’habilitació del Pavelló de Sant Salvador, anomenat inicialment del Sagrat Cor, que es destinà al Servei de Medicina de dones. El 30 de juny de 1916 sis malaltes pioneres van ser les primeres en traslladar-se del vell Hospital de la Santa Creu al nou Hospital modernista.
El 1917, a Sant Salvador el seguí el seu veí, Sant Leopold, també destinat a malaltes de medicina. Curiosament, aquests dos pavellons amb noms de Sants es projectaren per a ser ocupats per homes, però les necessitats de Santa Creu eren prioritàries en aquells moments.
A principis de 1915 començaren les obres d’habilitació del Pavelló de Sant Salvador, anomenat inicialment del Sagrat Cor, que es destinà al Servei de Medicina de dones. El 30 de juny de 1916 sis malaltes pioneres van ser les primeres en traslladar-se del vell Hospital de la Santa Creu al nou Hospital modernista.
El 1917, a Sant Salvador el seguí el seu veí, Sant Leopold, també destinat a malaltes de medicina. Curiosament, aquests dos pavellons amb noms de Sants es projectaren per a ser ocupats per homes, però les necessitats de Santa Creu eren prioritàries en aquells moments.
 |
| Les primeres malaltes del Pavelló de Sant Leopold. (cliqueu per a veure-ho més gran) |
A partir del 1914 (quan s’inicià la segona fase de construcció a càrrec de Santa Creu) i fins l’any 1929 (amb el trasllat definitiu del vell hospital) no es concretaren els usos definitius de cada pavelló. Quan Alfons XIII l’inaugurà oficialment el 16 de gener de 1930, del projecte inicial de 48 pavellons només n’estaven acabats i funcionant 27, dotze dels qual integren l’actual recinte modernista.
Destinació dels pavellons
El Pavelló de l’Administració, que dóna entrada al recinte, conté un gran vestíbul que separa dues grans ales. El 1929, les estances de l’ala esquerra es destinaren a Sala de Juntes, Secretaria, Comptadoria, Caixa i Arxiu; i les de l’ala dreta a habitacions dels Metges de guàrdia, Reconeixement de malalts, Comissaria d’entrades i Biblioteca mèdica. Al centre, entre les dues ales, es trobava la magnífica Sala d’Actes.
Igual que els d’infermeria, aquest pavelló patí grans canvis a finals dels anys 50. Les seves estances es dividiren en pisos per a col·locar-hi diferents serveis administratius. Amb la inauguració del Servei d’Urgències l’any 1967, aquest ocupà part de l’ala de llevant de la planta baixa, i a principis de la dècada dels 90 es va ampliar també a l’ala de ponent.
Igual que els d’infermeria, aquest pavelló patí grans canvis a finals dels anys 50. Les seves estances es dividiren en pisos per a col·locar-hi diferents serveis administratius. Amb la inauguració del Servei d’Urgències l’any 1967, aquest ocupà part de l’ala de llevant de la planta baixa, i a principis de la dècada dels 90 es va ampliar també a l’ala de ponent.
 |
| L'entrada d'Urgències a la dècada dels 80s. (cliqueu) |
Un cop ja a l’interior del pati, a banda i banda del Pavelló de l’Administració, es troben dos petits pavellons, la finalitat original dels quals era l’admissió, desinfecció i aïllament de malalts, el de llevant per a homes i el de ponent per a dones. Els anys 1956 i 1957, tots dos patiren grans transformacions que en canviaren la fisonomia. El de dones, anomenat Santa Madrona, passà a acollir el Servei d’Odontologia i perdé el seu nom original a favor de Santa Apol·lònia, patrona dels dentistes. El mateix succeí amb el d’homes, Sant Josep Oriol, que es transformà en Sant Jordi quan s’hi instal·là el Dispensari d’Asma i Malalties Al·lèrgiques. Anys més tard, amb l’ampliació del Servei d’Urgències, Sant Jordi passà a allotjar les urgències pediàtriques.
Els vuit pavellons d’infermeria es destinaren a homes els de llevant, i a dones els de ponent. Els tres primers pavellons de cada costat eren d’una planta, i els dos darrers, de dues. La Puríssima i Sant Salvador, d’un pis, i Montserrat i Sant Manuel, de dos pisos, es dedicaren a Cirurgia de dones i d’homes. La Mercè va assumir l’especialitat de Ginecologia i Obstetrícia, i Sant Rafael la de Traumatologia. Medicina General, i Vies Digestives en especial, ocuparen el Carme. Sant Leopold es dedicà a les malalties del cor.
Les grans transformacions de les sales d’infermeria, amb la compartimentació de les estances i la creació d’habitacions sense massificació, féu que els pavellons assumissin diferents especialitats sense separació de sexes, a diferència de com havia estat en els seus inicis. Serveis com Cures Intensives, Medicina Interna, Hematologia Clínica, Cirurgia General, Cirurgia Vascular, Oftalmologia, Patologia Digestiva, Ginecologia i Obstetrícia, i Laboratoris en foren els darrers ocupants fins a la restauració del recinte.
Els vuit pavellons d’infermeria es destinaren a homes els de llevant, i a dones els de ponent. Els tres primers pavellons de cada costat eren d’una planta, i els dos darrers, de dues. La Puríssima i Sant Salvador, d’un pis, i Montserrat i Sant Manuel, de dos pisos, es dedicaren a Cirurgia de dones i d’homes. La Mercè va assumir l’especialitat de Ginecologia i Obstetrícia, i Sant Rafael la de Traumatologia. Medicina General, i Vies Digestives en especial, ocuparen el Carme. Sant Leopold es dedicà a les malalties del cor.
Les grans transformacions de les sales d’infermeria, amb la compartimentació de les estances i la creació d’habitacions sense massificació, féu que els pavellons assumissin diferents especialitats sense separació de sexes, a diferència de com havia estat en els seus inicis. Serveis com Cures Intensives, Medicina Interna, Hematologia Clínica, Cirurgia General, Cirurgia Vascular, Oftalmologia, Patologia Digestiva, Ginecologia i Obstetrícia, i Laboratoris en foren els darrers ocupants fins a la restauració del recinte.
 |
| La compartimentació del pavelló de la Mercè, cap als anys 80s. (cilqueu) |
Totes les intervencions quirúrgiques, excepte les d’infància, es duien a terme al Pavelló Central Quirúrgic dedicat a Sant Cosme i Sant Damià. L’edifici consta de tres plantes i soterrani, on es trobaven els vestuaris dels metges, el magatzem de material i les sales d’espera dels malalts que havien de ser intervinguts, que hi accedien a través de les galeries que l’uneixen amb la resta de pavellons.
Al primer pis hi havia el quiròfan o amfiteatre operatori, tot revestit de marbre, amb llum natural i artificial. Al seu voltant comptava amb petites estances per a anestèsia i infermeries dels malalts acabats d’operar. El segon pis es completava amb dos quiròfans més, una sala per enguixats, una d’esterilització de material i instrumental, i l’arsenal quirúrgic. La tercera planta l’ocupava un laboratori d’urgència, dues sales per la càmera fotogràfica i tots els generadors del pavelló. Era, sens dubte, un dels pavellons per a cirurgia més complets i millor equipats. Els anys 80 es transformà profundament a fi d’adaptar-se a les necessitats de la cirurgia moderna.
Malgrat que no formen part del conjunt modernista, hi ha altres pavellons que han estat molt importants per a la vida hospitalària, com el Central o pavelló de serveis. Aquest comptava amb el convent que albergava a la Comunitat de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu; la cuina, on es preparava el menjar pels malalts i empleats; i la Farmàcia, que elaborava els seus propis medicaments continuant la tradició de l’antic Hospital de la Santa Creu.
Altres serveis s’instal·laren en pavellons sufragats per la caritat de benefactors, com el pavelló de l’Assumpció, de Medicina General femenina (que mes tard passaria a ser l'Institut d'Urologia), Sant Frederic i Santa Victòria, per a nens i nenes; Sant Carles i Santa Francesca, per a malalties del cor i respiratòries; Santa Faustina, per a malalts tuberculosos; o Sant Antoni, per a Cirurgia Ortopèdica i Traumatològica.
Al primer pis hi havia el quiròfan o amfiteatre operatori, tot revestit de marbre, amb llum natural i artificial. Al seu voltant comptava amb petites estances per a anestèsia i infermeries dels malalts acabats d’operar. El segon pis es completava amb dos quiròfans més, una sala per enguixats, una d’esterilització de material i instrumental, i l’arsenal quirúrgic. La tercera planta l’ocupava un laboratori d’urgència, dues sales per la càmera fotogràfica i tots els generadors del pavelló. Era, sens dubte, un dels pavellons per a cirurgia més complets i millor equipats. Els anys 80 es transformà profundament a fi d’adaptar-se a les necessitats de la cirurgia moderna.
Malgrat que no formen part del conjunt modernista, hi ha altres pavellons que han estat molt importants per a la vida hospitalària, com el Central o pavelló de serveis. Aquest comptava amb el convent que albergava a la Comunitat de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu; la cuina, on es preparava el menjar pels malalts i empleats; i la Farmàcia, que elaborava els seus propis medicaments continuant la tradició de l’antic Hospital de la Santa Creu.
Altres serveis s’instal·laren en pavellons sufragats per la caritat de benefactors, com el pavelló de l’Assumpció, de Medicina General femenina (que mes tard passaria a ser l'Institut d'Urologia), Sant Frederic i Santa Victòria, per a nens i nenes; Sant Carles i Santa Francesca, per a malalties del cor i respiratòries; Santa Faustina, per a malalts tuberculosos; o Sant Antoni, per a Cirurgia Ortopèdica i Traumatològica.
 |
| El pavelló de l'Assumpció a la dècada dels 60s. (cliqueu) |
La Casa de Convalescència, continuació de la de Santa Creu, avui acull la Universitat Autònoma de Barcelona; i de la bonica església en destaquen els seus magnífics púlpits representant Sant Lluc i Sant Marc.
El 2009 els vells pavellons es van buidar per a traslladar-ne els malalts a un hospital més modern, i així poder començar l’habilitació del recinte amb l’objectiu d’obrir-lo com a monument a la ciutat. Malgrat tot, i la bellesa que respira, molts nostàlgics recordem les anades i vingudes de personal i malalts per jardins i passadissos, que al llarg de gairebé noranta anys van donar vida a aquesta gran ciutat de la medicina.
El 2009 els vells pavellons es van buidar per a traslladar-ne els malalts a un hospital més modern, i així poder començar l’habilitació del recinte amb l’objectiu d’obrir-lo com a monument a la ciutat. Malgrat tot, i la bellesa que respira, molts nostàlgics recordem les anades i vingudes de personal i malalts per jardins i passadissos, que al llarg de gairebé noranta anys van donar vida a aquesta gran ciutat de la medicina.
