L'Arxiu Històric de l'Hospital (II)

L'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau conserva la documentació generada per aquest Hospital des de fa més de 600 anys, i està considerat un dels arxius hospitalaris més importants d'Europa i del món. Després d'haver-ne repassat la trajectòria fins a principis dels anys 1930 en una entrada anterior, en aquesta ocasió reprenem el fil per a arribar fins a l'actualitat.

Arxiu de l'Hospital General de Catalunya 

Amb l’aixecament militar de Barcelona i en previsió de les necessitats sanitàries que originaria la guerra, el govern de la Generalitat de Catalunya va considerar la possibilitat d’utilitzar l’Hospital com un dels punts bàsics per pal·liar la seva estructura sanitària. Així, el 26 de juliol de 1936 decidí canviar el seu nom pel de Hospital General de Catalunya, i es nomenà una Junta Administrativa en substitució de la Molt Il·lustre Administració (MIA).

Saluda dels administradors de l'Hospital, modificat amb
segells que n'oculten l'escut i en "corregeixen" el nom.

A finals de desembre de 1936 l’Arxiu Històric de la Ciutat, en virtut del Decret de la Generalitat sobre incautació d’Arxius, s’interessà a fer-se càrrec de l’Arxiu de l’Hospital, però va rebre una resposta negativa per part de la Junta Administrativa, que havia acordat que, tota vegada que l’establiment actuava amb tota la plenitud de les seves funcions, no hi havia perill de perdre ni malmetre l’Arxiu, degudament instal·lat a les oficines de l’Administració, i que com en ell es trobava la història de la casa tant en el seu aspecte administratiu com científic, estimava que no hi havia raó per a la incautació que es demanava. L’única excepció van ser els documents referents a herències i finques, però que van tornar a l’Arxiu de l’Hospital en acabar el conflicte.

Per una sol·licitud de la Conselleria de Governació en la que sol·licitava la relació i els havers del personal de l’Hospital, sabem que la funció d’arxiver la continuava exercint el vicesecretari de la MIA, amb titulació d’advocat i categoria d’oficial de primera, i un haver de 7.000 pessetes anuals.


La postguerra

Un any després de reinstaurada la Molt Il·lustre Administració, aquesta va rebre un ofici de la Diputació en el qual sol·licitava que els lliuressin els documents d’interès històric que encara es trobaven a l’Arxiu de l’Hospital. La petició venia motivada per assegurar-ne millors condicions de conservació i estudi. La resposta dels Administradors va ser que tot el que es demanava ja havia estat lliurat feia molts anys, i el que restava només era d’interès per a la Institució.

Fragment de l'Acta de la MIA del 28 d'octubre del 1940,
referent a l'ofici remès per la Diputació Provincial.

L’Arxiu no estava tancat al públic, sinó que era objecte de consulta prou sovint, prèvia sol·licitud a l’Administració. Així ho demostren diverses peticions conservades, entre les que destaca la de Jaume Vicens i Vives –llavors catedràtic d'Història Universal Moderna i Contemporània de la Universitat de Barcelona–, que el juliol del 1953 demanava accés perquè els seus deixebles, Jordi Nadal i Oller i Emili Giralt i Raventós, poguessin consultar els fons de l’antic Hospital de la Santa Creu per a estudiar la conjuntura econòmica barcelonina dels segles XVI i XVII.

Carta de recomanació de Jaume Vicens i Vives per a la consulta de l'Arxiu Històric.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A partir de la dècada del anys 50, l’Hospital començà a viure una gran transformació deguda a les creixents necessitats de crear noves sales amb l'aparició de noves especialitats mèdiques, i també per a buscar nous espais pel personal administratiu en augment. La Sala de l’Arxiu, igual que la de Biblioteca, fou molt transformada, i es dividí en pisos per a crear aquests nous espais. Llavors, la documentació de l’Arxiu es reinstal·là entre la Secretaria de la MIA i altres dependències del Pavelló de l’Administració.


Una nova organització

En el marc d'aquesta adaptació de l'Hospital als nous temps, l’any 1966 s’incorporà a l’Hospital el primer Director General. Aquest, preocupat per la disgregació de l’Arxiu, va exposar davant de la Molt Il·lustre Administració la necessitat de contractar un arxiver professional per a fer-se'n càrrec.

El 1972 l'Arxiu es constituí formalment com a Departament d’Arxiu Central. A més de la documentació històrica, també se li confià la custòdia de la documentació administrativa i clínica. Amb aquest motiu s’habilitaren diversos espais de l’Hospital com a dipòsits documentals i s’obrí una sala de consulta per a investigadors a la tercera planta del Pavelló de l’Administració. El 1977 l’Arxiu també passà a assumir la custòdia de la documentació de la Molt Il·lustre Administració, de Gerència i de la Direcció Mèdica.

La sala de consulta oberta el 1972, en una imatge de principis dels anys 1990.
(cliqueu)

Però la importància de l’Arxiu i el volum de documentació que anava gestionant en requeria la centralització en un sol espai. A principis del 1978 es va fer un estudi per a l’habilitació del Pavelló de la Mercè, que fins llavors havia acollit el Laboratori Central. Tot i així, finalment el pavelló es destinà a bloc obstètric –Sala de Parts i Urgències Ginecològiques–, i l'Arxiu Central es va mantenir al de l'Administració. Amb la creació poc després de l’Arxiu d’Històries Clíniques, l’Arxiu Central es desvinculà de la documentació clínica i recuperà la seva denominació original d'Arxiu Històric.

Finalment, l’any 1992 l’Arxiu Històric es dotà d’unes noves dependències a la quarta planta del Pavelló de l’Administració, sobre la sala de consultes de què ja disposava, que s'adequaren per a la preservació i exposició dels fons conservats, i que repercutiren en un accés més fàcil i directe per part del públic interessat. El mes de novembre del mateix any, un grup d’experts en modernisme de la UNESCO van fer una acurada visita a l’Hospital i van inaugurar oficialment les noves instal·lacions de l’Arxiu. De fet, la importància d’aquest fons documental i bibliogràfic, que es remunta al segle XV, fou una de les raons que portaria aquesta Institució a declarar l’Hospital Patrimoni Mundial l’any 1997.

Els espais de l'Arxiu a la 4a planta, inaugurats el 1992.
(cliqueu)

A partir d’aquell moment, l’Hospital passà a interessar-se per la seva projecció com a patrimoni històric i conjunt modernista, amb una sèrie d’accions encaminades a obrir l’Arxiu al públic, adoptant uns criteris d’admissió més lliures i no només limitats a experts i estudiosos com fins llavors. També s’oferiren visites concertades per a grups vinculats a sectors culturals, sanitaris i ciutadans. Fruit d'aquest impuls, el nombre de consultes va créixer considerablement, i es van fer innumerables visites que donaren a conèixer els fons documentals de l'Hospital.

Dos trasllats

Dependències del Capítol de la Catedral
de Barcelona al carrer de Sant Sever.

Amb la inauguració del tercer Hospital, el nou Sant Pau, es plantejà la necessitat de restaurar els pavellons del recinte històric modernista, inclòs el Pavelló de l’Administració, seu de l’Arxiu. El 2009, per acord de la MIA, l’Arxiu Històric es va traslladar provisionalment a uns espais cedits pel Capítol de la Catedral de Barcelona, al carrer de Sant Sever. Aquella va ser la seva ubicació durant cinc anys, sense perjudici pels investigadors, que van poder seguir accedint-hi i consultant-lo.

Completada la rehabilitació d’una part important del Recinte Modernista, estava previst que l’Arxiu Històric tornés a instal·lar-se al Pavelló de l’Administració, un cop condicionat per a acollir-lo, i a finals del 2013 ha passat a ocupar la seva ubicació definitiva.

Les dependències de la 4a planta del Pavelló de l'Administració s'han reconvertit en uns espais acollidors i ben il·luminats amb llum natural tot el dia, que donen cabuda a les zones de treball tècnic i a una sala de consulta amb capacitat per a deu investigadors, oberta a tothom que ho sol·liciti prèviament. Per altra banda, s'ha construït un dipòsit documental que compta amb totes les mesures de seguretat i climatització; està aïllat de la resta de dependències per murs i terra tallafocs, i té capacitat per a 600 metres lineals de documentació.

Sales de treball i consulta (dalt) i dipòsit documental (baix) de l'Arxiu Històric.
(fotografies de Robert Ramos; cliqueu)

La capella mortuòria

La capella mortuòria en un detall de la perspectiva
del projecte modernista de Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

D'acord amb el projecte original dels hospitals reunits, el recinte de la Santa Creu i de Sant Pau també comptava amb una capella mortuòria per als serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l'Hospital. Domènech i Montaner en va preveure la seva ubicació a l'angle nord del complex hospitalari dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, a l'altre extrem de l'entrada principal.

Situat a la cantonada dels carrers de Sant Quintí i de Mas Casanovas, aquest pavelló consisteix en la capella mortuòria pròpiament, flanquejada per dos cossos annexos. Aquests tres elements es disposen de manera que abracen una petita plaça d'accés al xamfrà. Aquesta placeta, rèplica reduïda de la del Pavelló de l'Administració, estava pensada per a l'entrada i sortida dels carruatges fúnebres.

La capella tenia planta circular, de 10,6 metres de diàmetre, i estava coronada amb una cúpula. La seva entrada principal estava enfocada vers la placeta del xamfrà, i flanquejada per dues galeries cobertes que comunicaven amb sengles locals rectangulars, que allotjaven respectivament la sagristia i una sala de porteria i guàrdia. Aquests petits edificis, així com les galeries de comunicació, anaven cobertes a dues aigües. La comunicació amb la resta de pavellons es feia per l'exterior, excepte per una galeria subterrània que l'uneix amb el pavelló d'autòpsies per a facilitar el trasllat dels finats. A aquesta galeria s'hi accedia per un ascensor situat a la zona de pas entre el local de guàrdia i la capella, amb accés directe a aquesta.

Planta de la capella mortuòria, a partir dels plànols
originals de Domènech i Montaner.
(cliqueu)

Vista des de fora, la capella es presentaria com un cos poligonal de dotze cares cobert amb una cúpula circular. A cada cara hi trobem unes finestres biforades, que s'alternen amb uns característics contraforts suportats per columnes inclinades a les arestes. Aquesta seqüència només s'interromp a les portes que s'obren a les galeries de comunicació amb els annexos, i a l'entrada principal, que ocupa l'espai de dues cares i presenta una monumental portalada abotzinada i un baix relleu al timpà. La seva cúpula estaria recoberta de teula ceràmica en escata, medallons decorats amb mosaic i un coronament de pedra com a sortida de ventilació; en definitiva molt similar a les cobertes de les rotondes dels pavellons de la Mercè o de Sant Rafael.

L'interior de la capella era un espai diàfan sense compartimentar. Destacaven les columnes exemptes que resseguien el perímetre de la capella tot sostenint els arcs de les obertures, i d'on també arrencaven els nervis de la cúpula. Aquests s'entrellaçaven tot dibuixant una estrella de sis puntes a la coberta, que presumiblement hauria estat decorada amb mosaic o rajola ceràmica.

Secció de la capella mortuòria segons el plànol original de Domènech,
acolorida segons pròpia interpretació dels materials i la decoració.
(cliqueu)

A sota veureu el model del conjunt de capella i annexos previst per Lluís Domènech i Montaner. Si en cliqueu la imatge, el podreu moure i fer girar per a observar-lo des de tots els angles.

L'Arxiu Històric de l'Hospital (I)

L'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un dels arxius hospitalaris més importants que es conserven a l’actualitat. Cronològicament abasta dels segles XV al XXI, tot i que també conserva documents anteriors. Es tracta d’un fons que per les seves característiques revela la història de Catalunya i de la ciutat de Barcelona al llarg de més de 600 anys d’història.

L'Arxiu a l'antic Hospital de la Santa Creu

L’Arxiu ha existit des de la fundació de l’Hospital, com es fa evident veient la inscripció del segle XV que encara es conserva a l’escala de la Caritat de Santa Creu i que indicava la seva entrada: "Rational e archiu del Hospital".

Inscripció conservada a l'antic Hospital de la Santa Creu
(Imatge allotjada a bnc.cat/El-Blog-de-la-BC)

Anotacions de Sebastià Roger
a les Ordinacions de 1417.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

L’ofici de l’Arxiver va ser assumit pels escrivans fins a finals del segle XVI, quan un d’ells, Sebastià Roger, va fer unes anotacions molt al·lusives al marge de les primeres Ordinacions de l’Hospital de l’any 1417, on no es feia referència a aquest ofici. En aquestes anotacions avisa:

de ací ve tot lo dany a les rendes del Spital y la més principal causa és de no tenir home propri en lo arxiu que port en orde tota la machina de les scriptures y los llevadors de rendes [...].

L’administració va resoldre el problema nomenant el mateix Roger com arxiver el 1596. A les Ordinacions de l’Hospital de 1756 ja van quedar regulades les Obligacions dels Arxivers.

El Llibre de rebudas ..., 1724-1849.
(cliqueu)

_____
A l'Arxiu es conserva el Llibre de rebudas dels llibres, actes y de demés papers se extrahuen del Arxiu de l'Hospital General de Santa Creu de Barcelona, començat l’abril de 1724 pel notari Grau Ferrusola. A més de complir amb la seva missió de control de sortida de documents, aquest llibre també ens dóna els noms dels arxivers que van exercir el seu ofici a l’Hospital fins a mitjans del segle XIX: Josep Vila, notari (1726); Baltasar Dalmau, prevere (1769-1779); Joan Francesc Costa, racional (1791-1814), Jaume Cases, arxiver i sotsarxiver (1818-1833); Jaume Salvador (1837-1846); Nicolau Soldevila (1849).

Portada de les Ordinacions del 1759, i pàgina on es detallen les obligacions dels arxivers.
(cliqueu)

L'Arxiu en el projecte de Domènech i Montaner

Gràcies al llegat que el 1898 instituí Pau Gil Serra, banquer català establert a París, va sorgir el conveni entre la seva marmessoria i la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l’Hospital de la Santa Creu per a la construcció de dos Hospitals en un projecte conjunt: el de Sant Pau i el de la Santa Creu.

A la memòria del projecte presentat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner per a la seva construcció, dins l’apartat dedicat al Pavelló de l’Administració, s’hi descriu el lloc on ha d’estar situat l’Arxiu: "[A Poniente] la gran sala de Secretaría y Archivo, capaz para contener los documentos y registros del Hospital de la Santa Cruz que cuentan siglos y millares de volúmenes". Aquesta Sala, de 10 x 20 metres de planta i 12 metres d’alçada, era simètrica a la destinada a Biblioteca i Museu.

Planta del 1r pis del Pavelló de l'Administració, de Lluís Domènech i Montaner.
S'hi observa com estava previst allotjar l'Arxiu a l'extrem de l'ala esquerra.
(cliqueu)

La venda a l’Institut d’Estudis Catalans

El 1918, els Administradors de l’Hospital van acordar la venda a l’Institut d’Estudis Catalans d’alguns documents "sense interès per l’Hospital", i els funcionaris d’aquesta entitat van visitar l’Arxiu per a fer-se càrrec de la quantitat i naturalesa dels documents. El 15 de febrer de 1919, després de diverses reunions entre ambdues institucions, Jordi Rubió, Director de la Biblioteca de Catalunya, exposà en una carta mecanografiada i dirigida al Secretari de la MIA, Sr. Felip Ramon, la decisió presa a la darrera reunió de la Secció Històrica de l’Institut, celebrada dos dies abans, pel que feia a l’adquisició dels documents:

• L’Hospital cediria tots els manuals de notari, pergamins, lligalls, reculls d’al·legacions jurídiques, papers, etc., que es convingueren verbalment en les entrevistes mantingudes.
• L’Institut n’oferiria pel conjunt la quantitat de 8.000 pessetes.
• En virtut de la reducció a què s’havien vist sotmesos els medis econòmics de l’Institut per raó de la pròrroga del pressupost provincial, no podria començar a efectuar-se el pagament fins l’1 d’abril, data en que conclouria l’esmentada pròrroga. Entre els dies 1 i 15 del mateix mes, l’Institut faria efectives la meitat de l’esmentada quantitat íntegra i lliure d’impostos, la qual seria pagada per la caixa de l’Institut.
• Un cop efectuat aquest pagament, l’Administració de l’Hospital faria entrega dels documents del seu Arxiu, i per part de l’Institut es procediria a fer-ne un inventari provisional, del qual donaria còpia firmada a l’Administració.
• Acabat i acceptat aquest inventari, la redacció del qual no es podria perllongar mes enllà de l’1 de setembre, es procediria al pagament de la segona meitat del preu convingut.
• L’Institut d’Estudis Catalans tindria degudament ordenats i catalogats aquests documents, dins del termini indispensable per aquesta mena de treballs, i el tindria sempre a disposició de l’Hospital, per a que pogués consultar-lo; per a facilitar-li el seu estudi, li entregaria una còpia de l’índex principal que se’n fes.

Rubió concloïa sol·licitant el parer de l’Administració de l’Hospital, i desitjant en nom de l’Institut que es dugués a bon terme l’adquisició, per a poder estar obert a estudiosos, i al mateix Hospital, un conjunt de documents que eren fins ara de ben difícil consulta. En un afegitó manuscrit, apuntava: “si us convé començar a treure papers abans de la data citada, per part nostra no hi hauria inconvenient”.

Afegitó manuscrit de Rubió a la carta enviada el 15 de febrer del 1919.

Un cop estudiat el document per part de la MIA i després d’algunes esmenes als punts presentats, aquesta n’afegeix dos més al conveni:

• Sempre que convingui a l’Administració de l’Hospital produir original en qualsevol judici o expedient dels pergamins o documents expressats, l’Institut l'haurà de facilitar amb les garanties convenients.
• L’Institut no podrà cedir ni vendre en tot ni en part els esmentats documents sense previ consentiment de l’Administració, la qual en cas de convenir-li podrà tornar a fer-se’n càrrec retornant el preu satisfet, si fos la totalitat, i el que de comú acord es fixi, si son peces soltes.

El 12 de juny de 1919, ambdues parts signaven el conveni a la seu de la Diputació Provincial de Barcelona. Per part d’aquesta entitat, el Secretari Sr. Lluís Janer i Blanco, i el President Sr. Joan Vallés i Pujals; per part de l’Institut d’Estudis Catalans, el President de la Secció Històrico-Arqueològica, Sr. Josep Puig i Cadafalch; i en nom i representació de la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital, el Canonge Administrador de Torn, Sr. Sebastià Puig. Des de llavors, com sabeu, els fons de l’antic Hospital de la Santa Creu està repartit entre les dues institucions, que són l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya.

Conveni signat entre la MIA i l'Institut d'Estudis Catalans el 12 de juny de 1919.
(cliqueu)

El 27 de juliol de 1923, quatre anys després de la signatura de la venda dels documents, l’Administrador de l’Hospital Dr. Sebastià Puig, féu notar a la resta d’administradors que des de la cessió no s’havia rebut l’inventari dels documents, tal com s’havia pactat al punt V del conveni. Malgrat que aquest mateix administrador va fer les gestions a fi d’aconseguir el document, no hi ha notícia que ho aconseguís.

Avui en dia ja comptem amb la relació de documents, gràcies a un conveni de col·laboració signat el 2 de maig de 2006 entre la Biblioteca de Catalunya i la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau per a la elaboració d’un catàleg conjunt de la documentació de l’antic Hospital de la Santa Creu, en virtut del qual es van iniciar les tasques de catalogació i descripció del Fons i es va establir una classificació que regeix l’instrument únic de descripció per a les dues institucions.

Un nou emplaçament

Un any abans del tancament del vell Hospital i de la totalitat del seu trasllat al nou Hospital modernista, començà l’habilitació de l’espai destinat a Arxiu, que també compartiria amb la Secretaria de la Molt Il·lustre Administració, en ser el seu vicesecretari qui feia d’arxiver encarregat de la custodia dels documents. L’arquitecte Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner i continuador de la seva obra després de la mort del seu pare el 1923, fou l'encarregat d'habilitar l'espai, construint-hi una galeria perimetral i fins i tot dissenyant-ne els armaris.

Recreació de l'aspecte que devia presentar l'Arxiu després de la seva
habilitació per Pere Domènech i Roura.
(cliqueu)

Continua:
L'Arxiu Històric de l'Hospital (II)

Els pavellons d'aïllament

En el disseny del recinte hospitalari de Santa Creu i de Sant Pau, Domènech i Montaner va preveure un sector per a l'ingrés de malalts infecciosos, dividit al seu torn entre homes i dones. Per a aquests malalts, Domènech projectà pavellons d'infermeria especialitzats, que comptaven amb diverses sales petites i separades entre sí per a minimitzar el risc d'infeccions entre els pacients. En el cas dels pavellons per a tuberculosos, fins i tot va preveure galeries descobertes per a permetre'ls sortir a respirar l'aire pur.

Però per als casos més perillosos, que requerissin un aïllament més sever, va preveure dos tipus de pavellons especials: d'aïllament per a malalties infeccioses, amb sis llits cadascun; i d'aïllament cel·lular, amb quatre llits cadascun.

Cap d'aquests pavellons s'arribà a materialitzar mai.

Pavellons menors d'aïllament per a malalties infeccioses

Els pavellons menors d'aïllament a banda i banda del final d'una de les avingudes centrals
del recinte, en una perspectiva general del projecte de Domènech i Montaner

Planta del pavelló d'aïllament
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Es tracta de dos pavellons petits, un per a cada sexe, situats simètricament a banda i banda de la via central que creua el recinte de sud a nord, a prop del pavelló d'autòpsies. Havien de ser pavellons petits, rectangulars, de 12,5 metres de llarg per 10,5 metres d'ample. La planta del soterrani es reservava per a la calefacció.

A la planta baixa, una mica més elevada que el nivell de terra, s'hi accedia per unes rampes, i estava dividida en dues infermeries sense comunicació entre si. A les infermeries s'hi entrava per portes situades en façanes oposades, i comptaven amb vestíbuls independents. Cada infermeria consistia en una sala amb capacitat per a tres llits i una sala de dia amb un petit bany. A l'espai central, un bany complet per als malalts, la sala de la germana i les escales al soterrani.

Clicant la imatge de sobre podreu explorar el model d'aquest pavelló des de tots els angles, d'acord amb els plànols preparats per Lluís Domènech i Montaner.

Pavellons d'aïllament cel·lular

Els pavellons d'aïllament cel·lular tal i com apareixen a la perspectiva
general del recinte dels Hospitals reunits

Planta del pavelló d'aïllament cel·lular
(cliqueu)

Aquests dos pavellons menors, situats a la part alta dels terenys de l'Hospital, no seguien l'orientació est-oest de la resta de pavellons de malalts, sinó que es disposaven paral·lelament al carrer de Catalunya (avui dia de Sant Quintí), a prop del qual es trobaven. Aquesta posició, separada de la resta de pavellons i a prop del mur exterior, responia a la seva funcionalitat, ja que aquests petits edificis estaven destinats a allotjar malalts amb alt risc de contagi, amb l'objectiu d'evitar l'esclat d'epidèmies.

La seva distribució era idèntica a la dels pavellons d'observació abans de les reformes dels anys 1950, ja que en part responien a la mateixa necessitat: allotjar aquells malalts que calgués mantenir aïllats davant del risc de possible contagi. Aquests pavellons estaven recorreguts longitudinalment per una galeria, en un costat de la qual es situaven les quatre cel·les individuals. Per l'altre costat, aquesta galeria estava oberta a l'exterior per una àmplia entrada flanquejada per dos cossos laterals. En un d'ells s'hi trobava una cuineta; i a l'altre, el bany i un espai per la neteja.

Aquests pavellons havien d'estar separats de la resta del complex, i no es comunicaven amb la seva xarxa de galeries subterrànies. Al contrari, comptaven amb un traçat de galeries independent, que els connectava entre ells i permetia el pas per sota el carrer als terrenys de l'altra banda d'aquest, que també eren propietat de l'Hospital però quedaven fora del projecte de Domènech i Montaner. Amb tot, Domènech tingué en compte aquests terrenys, i en planejà la utilització en cas de brot epidèmic. En tal cas, en aquests espais s'hi construirien barraques de fusta ad hoc per a allotjar-hi els malalts afectats; un cop desocupades serien cremades, i es reconstruirien quan tornés a ser necessari.

Detall de la planta de soteranis, on s'aprecia la galeria que havia de
comunicar amb els terrenys situats a l'altra banda del carrer, en color rosat.
(cliqueu)

El model de sobre representa l'aspecte que hauria presentat un d'aquests pavellons. Clicant-ne la imatge el podreu explorar des de qualsevol punt de vista, i de pas us podreu fer una idea de l'aspecte que presentaven inicialment els pavellons d'observació abans de ser reformats.

Presentació del volum 4 de Domenechiana

Portada de Domenechiana, vol. 4
(cliqueu per a veure-la més gran)

El proper dilluns 29 de setembre, a les 7 de la tarda, tindrà lloc al Centre de Lectura de Reus la presentació del volum 4 de la revista Domenechiana, editada pel Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM) de Canet de Mar, i en la qual els autors d'aquest bloc col·laborem habitualment.

En aquest número, Sergi Alcalde ens parla de la Casa Rull de Reus; Pilar Salmerón, coautora d'aquest bloc, de les sales nobles de l'Hospital de Sant Pau; Carles Sàiz, de la fàbrica Jover, Serra i Cia. de Canet de Mar; Antonio Sama, del Monument a Antonio López de Comillas; Josep M. Buqueras, del mausuleu de Jaume I de Tarragona; Xavier Mas, dels treballs de Domènech i Montaner sobre la figura de Jaume I, que també s'inclouen al present volum; i Martí i Carles Sàiz tracten conjuntament de la Casa Lleó Morera de Barcelona.

La presentació comptarà amb la participació de Joaquim Sorio, regidor de cultura de l'Ajuntament de Reus, i Xavier Filella, president del Centre de Lectura. També hi intervindran els autors dels articles, excepte Antonio Sama i la Pilar. Tot i així, us convidem igualment a assistir-hi! L'entrada és lliure.

Per altra banda, en ocasió d'aquest acte a Reus, el CEDIM organitza una Ruta Domènech i Montaner, que inclou el trajecte en autocar i la visita de diversos edificis que l'arquitecte va construir a la capital del Baix Camp. Aquí sota en podeu veure el cartell; és molt recomanable.

(cliqueu)

L’Arxiu i Secretaria de l'Hospital

Vista de la sala d’Arxiu i Secretaria un cop rehabilitada.
(fotografia de Núria Lluís Ramírez;
cliqueu per a veure-ho més gran)

Aquesta sala, situada a l'extrem oest del Pavelló de l'Administració, es simètrica a la destinada a Biblioteca, i d’idèntiques dimensions, però de decoració molt més senzilla. Si els sostres de la Sala Cambó recreen una cúpula mossàrab, les de l’Arxiu tenen clares reminiscències gòtiques. Cadascuna de les seves dues voltes estan creuades per vuit nervis de pedra amb florons que s’entrecreuen formant un octàgon al centre, i decorades amb rajoles de ceràmica. En aquestes rajoles s’hi reprodueixen sengles núvols obrint-se per a deixar sorgir els símbols de la Santa Creu i de Sant Pau respectivament. D’aquests núvols emanen raigs en groc i vermell que s’estenen per tota la cúpula.

A la memòria del projecte presentat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner per a la construcció de l’Hospital, a l’apartat dedicat al Pavelló de l’Administració, s’hi descriu el lloc on ha d’estar situat l’Arxiu i la Secretaria:

[A Poniente] la gran Sala de Secretaria y Archivo, capaz para contener los documentos y registros del Hospital de la Santa Cruz que cuentan siglos y millares de volúmenes. 

Malgrat que Domènech tenia molt clar que aquesta sala s’havia de destinar a custodiar els documents produïts per l’Hospital al llarg de la seva història, no va arribar a veure’ls-hi instal·lats, ja que la sala no s’habilità fins després de la seva mort.

Detalls de les voltes de l’Arxiu i Secretaria, amb les
representacions respectives de la Santa Creu i de Sant Pau.
(fotografia de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

Habilitació de la Sala i trasllat de l’Arxiu

Uns mesos abans del tancament del vell Hospital i de la totalitat del seu trasllat al nou Hospital modernista, començà l’habilitació de l’espai destinat a Arxiu, que compartiria amb la Secretaria de la Molt Il·lustre Administració en ser el seu sotssecretari qui actuava d’arxiver en la custodia dels documents.

Projecte de Pere Domènech i Roura per a equipar l’Arxiu
amb mobiliari i una galeria elevada, 1923.
(cliqueu)

L’arquitecte Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner i continuador de la seva obra després de la mort del seu pare el 1923, presentà a l’Administració un plànol amb la distribució dels armaris dissenyats per ell mateix i que haurien de contenir els lligalls i pergamins de l'Hospital de la Santa Creu. També féu palesa la conveniència de construir una galeria perimetral elevada per poder utilitzar-la quan convingués per a ampliar l’Arxiu, amb l’avantatge de poder-la fer servir també per a la neteja dels finestrals. A la Biblioteca i Museu també se n’hi instal·laria una d’idèntica. 

La transformació

A partir sobretot de la dècada dels 1950s, l’Hospital començà a viure una gran transformació degut a les creixents necessitats d’espai; tant de sales pel sorgiment de noves especialitats mèdiques, com per a allotjar el personal administratiu en augment. La Sala de l’Arxiu, igual que la Biblioteca, patí una gran transformació i es dividí en pisos per a un millor aprofitament. La documentació de l’Arxiu es repartí llavors entre la Secretaria de la MIA i altres dependències del Pavelló de l’Administració.

L’Arxiu i Secretaria en una imatge dels anys 1950s. Si bé l’estança ja s’ha dividit en dos
pisos, encara conserva les galeries i els mobles dissenyats per Domènech i Roura.
(cliqueu)

Amb la rehabilitació del Recinte, l’antic Arxiu i Secretaria ha tornat a recuperar la seva alçada, igual que la Biblioteca i Museu, però no així la seva funció de custòdia de la documentació històrica de l’Hospital. Aquesta, ara, es conserva en moderns armaris equipats amb totes les mesures de seguretat i climatització. Malgrat tot, perdura la nostàlgia pel fet que podria haver allotjat l’Arxiu de nou. Avui s’ha convertit en un gran auditori, anomenat Sala Pau Gil.


Visita virtual a l'Arxiu i Secretaria
 ►Després de la rehabilitació

El bloc comença una nova etapa

Passat el parèntesi d'estiu, enguany reprenem l'activitat d'aquest bloc amb una novetat important: a partir d'ara, comptem amb el suport de la Fundació Privada de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Aquest fet no implicarà cap diferència pel que fa al funcionament del bloc. Al contrari, aquest recolzament s'ha d'entendre també com un reconeixement institucional i oficial de les nostres contribucions a la divulgació de la història i el patrimoni de l'Hospital. En definitiva, de Santa Creu a Sant Pau deixa de ser "un bloc dedicat a l'Hospital" fruit d'una iniciativa particular, per a passar a ser, ara sí, "el bloc de la història de l'Hospital".

Tot i que a la pràctica no es notaran canvis, sí hem cregut necessari publicar aquesta breu entrada agraint a la Fundació Privada la seva confiança i el seu suport. Per tot plegat, gràcies!

L'antiga Biblioteca Mèdica de l'Hospital

Planta de la Biblioteca i Museu, en un detall
de l'ala est del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A l'extrem de l'ala de llevant del Pavelló de l'Administració es troba una estança de 10 per 20 metres de planta i 12 metres d'alçada, que Lluís Domènech i Montaner va concebre per a la Biblioteca Mèdica i Museu Anatòmic de l'Hospital.

(fotografia de N.
Luís Ramírez)

Es tracta en general d'un espai pensat per a donar servei, i la decoració que s'hi realitzà és senzilla.  Les parets són de maó vist pintats de color cru, i únicament trobem, a nivell del pis superior, un arrambador pintat a la trepa de motius florals en tons grisos. A nivell escultòric només destaquen les dues mènsules de pedra que arrenquen de pilars adossats a la paret, i que sostenen sengles columnes, decorades a la base amb baixos relleus vegetals, i coronades amb capitells que reprodueixen diverses flors. Aquestes columnes  suporten un arc de diafragma en maó vist d'un taronja intens –oferint un interessant contrast amb el color de la paret– que divideix l'estança transversalment. Quatre grans finestrals trigeminats proporcionen llum abundant a la sala. L'ús de vidre de colors als vitralls és mínim, segurament per a no reduir-ne la lluminositat. També és força minimalista la decoració dels mainells, que Domènech fa decorar únicament amb petits plafons de relleu que reprodueixen flors i plantes; ocasionalment, hi trobem les inicials P i G de Pau Gil, o animals, com un lleó, una sargantana i un paó.

Vista de la part alta de la Biblioteca després de les obres de rehabilitació.
(fotografia de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

L'ambient reposat i sobri es trenca totalment si aixequem la vista cap al sostre. Aquest està decorat amb dues espectaculars voltes que emulen l'estil mudèjar, amb llaceries geomètriques de maó i els cassetons de múltiples formes adornats amb rajola ceràmica. De fet, per a aquestes cúpules Domènech s'inspira directament en la cúpula alboaire[*] de la capella de San Jerónimo del Convent de les Concepcionistes de Toledo (treballada amb llaceries i amb els intersticis adornats amb peces ceràmiques encaixades, se la considera l'única d'aquest tipus conservada a la Península). El seu disseny fins i tot reprodueix la forma i disposició dels cassetons de la cúpula toledana.

Esquerra: volta de la Biblioteca-Museu (fotografia de Núria Lluís Ramírez).
Dreta: cúpula de San Jerónimo de Toledo (fotografia d’Antonio Perla de las Parras).
(cliqueu)

Pel que fa als motius decoratius, els plafons del centre de les cúpules contenen respectivament la data de l'inici i de la finalització del pavelló: 1905, 1910. Al voltant d'aquests, la ornamentació s'ordena en corones concèntriques en què s'alternen els motius florals amb els símbols dels hospitals reunits. A la primera, els escuts de Barcelona i de Santa Creu; a la segona, la lletra P i la paraula Gil fan referència al benefactor; a la tercera, la creu patent convexada de la Catedral; a la quarta, els escuts de París, de Santa Creu i la creu patent amb quatre besants; finalment, els cassetons de la vora de la cúpula reprodueixen en ceràmica blanca i blava un lleó passant, possiblement en referència a l'emblema de la Banca Gil. Les petxines dels racons estan constituïdes per mocàrabs ceràmics, que aquesta vegada semblen inspirats directament pels del Saló d'Ambaixadors dels Reales Alcázares de Sevilla. El ceramista Mario Maragliano executà els mosaics d'aquesta magnífica obra entre el febrer i l'abril de 1910.

Diversos detalls de la decoració de la cúpula.
(fotografies de Núria Lluís Ramírez; cliqueu)

Tot i que la sala va ser aixecada a la primera fase de la construcció (1902-1912, corresponent a l'Hospital de Sant Pau), no fou fins el 1926 que se'n decidí la seva habilitació. El 26 de novembre d'aquell any, la Molt Il·lustre Administració sol·licità al Degà del Cos Facultatiu i a l'arquitecte Pere Domènech i Roura –que havia substituït el seu pare com a director de les obres– que es posessin d'acord en el model de prestatgeries per a la Biblioteca, i de vitrines per al Museu, així com en la seva distribució. A la mateixa sessió també s'acordà l'adquisició del material necessari per a la conservació de les peces patològiques i anatòmiques que s'obtinguessin a les sales d'operacions i altres dependències de l'Hospital.

Però no va ser fins tres anys més tard, concretament el 27 de juliol de 1929, que el President del Cos Facultatiu presentà els dibuixos i el pressupost dels mobles per un import de 2.533 ptes, que l'Administració va aprovar. Degut a la gran alçada de l'espai, Domènech i Roura també va manifestar la conveniència de construir una galeria a la part superior, en principi per a poder obrir els finestrals i facilitar-ne la neteja, però obrint la possibilitat d'ampliar-la en un futur si fos necessari. Aquesta previsió també es va aplicar a la dependència destinada a Secretaria i Arxiu, d'idèntiques dimensions però situada a l'ala de ponent del mateix edifici de l'Administració.

Aspecte de l'interior de la biblioteca-museu de l'Hospital el febrer de 1936,
en un acte d'homenatge al Dr. Francesc Gallart.
(cliqueu)

Lluís Faraudo i de Saint-Germain
(imatge allotjada a iec.cat/faraudo)

El fons de la Biblioteca estava constituït majoritàriament per llibres de medicina, però també comptava amb força volums dedicats a la humanística: literatura, geografia, història, i art. Gran part d'aquests darrers procedien de donacions com la de Lluís Faraudo i de Saint-Germain, militar i erudit que cultivà les arts literàries paral·lelament a la seva carrera militar, i que fou un dels gran benefactors de l'Hospital.

El 1958 es creà un Col·legi Major Universitari a l'Hospital i s'habilità tota l'ala dreta del Pavelló de l'Administració per a instal·lar-lo: totes les seves dependències es transformaren en dormitoris, sales d'estudi, sales d'esbarjo, i fins i tot una petita capella. La construcció original va patir un canvi brutal en afegir noves plantes a la seva estructura, i la Biblioteca també en va patir les conseqüències en quedar dividida en dos pisos. Malgrat tot, continuà exercint com a Biblioteca Central Mèdica fins el 1969, quan aquesta es traslladà al Pavelló Central, en uns espais que antigament havia ocupat el menjador del convent de les Germanes Hospitalàries. Així, la nova Biblioteca, molt més moderna i actualitzada, s'emplaçava en un lloc més cèntric dins el recinte de l'Hospital i amb un accés més directe per a les consultes. A la Biblioteca vella només hi restaren els llibres històrics de medicina i humanitats, destinats a la recerca històrica.

Alçat de l'ala del Pavelló de l'Administració destinada a Col·legi Major el 1958
(cliqueu)

El fet que la Biblioteca Central de Medicina se la conegués pel nom de Cambó ha creat al llarg dels anys un malentès, en donar a entendre que s'hi conservava el llegat de Francesc Cambó, cosa que no és certa.

L'antiga placa de la Biblioteca,
i el panell instal·lat actualment.

El 4 de novembre de 1946, Francesc Cambó i Batlle, per testament hològraf, deixà a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau la quantitat de dos milions de pessetes, la destinació de la qual havia de ser assessorada pels seus marmessors. Degut a algunes discrepàncies entre la família i l'Administració sobre la forma d'utilitzar aquesta suma, no va ser fins el maig de 1959 que s'acordà destinar-la a sufragar les obres d'habilitació del Col·legi Major, que passà a denominar-se Col·legi Major de la Fundació Cambó en homenatge al seu benefactor, nom que va dur fins que fou clausurat el 1973. El 26 de febrer de 1980, en un acte íntim al qual van assistir membres de l'Administració juntament amb la filla del polític, es va instal·lar una placa commemorativa a la porta de l'antiga Biblioteca de l'Hospital on s'hi llegia "Biblioteca Cambó".

Actualment, en eliminar-se el pis intermedi que havia dividit la sala des del 1959, aquesta ha recuperat el seu antic esplendor, la seva alçada i la seva dignitat, alhora que ha conservat el nom de Sala Cambó.


Visita virtual a la Biblioteca
 ►Abans de la rehabilitació
 ►Després de la rehabilitació

Presentació del segon volum de Domenechiana

Portada de Domenechiana, vol. 2-3
(cliqueu per a veure-la més gran)

Aquest proper dimarts 22 d'abril, el dia abans de Sant Jordi, a les 12 del migdia, a la Sala Lluís Domènech i Montaner del Recinte Modernista de Sant Pau, es presentarà el volum 2-3 de la revista Domenechiana, editada pel Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM) i dedicat a la figura d'aquest gran arquitecte.

L'acte anirà a càrrec de Carles Sàiz, president del CEDIM,  i comptarà amb la intervenció dels autors que han col·laborat en el número. Els autors d'aquest bloc, Pilar Salmerón i Miquel Terreu, tractarem del projecte original de Domènech per als Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, i de la seva vessant decorativa; Lluïsa Amenós parlarà del paper de l'arquitecte en la revaloració de les Arts del Metall; Antonio Sama estudia les portes en metall que Domènech projectà a Comillas; Carles Sàiz ens parlarà de la "restauració en estil" del Castell de Santa Florentina de Canet; Joan Miquel Llodrà ens introduirà en una vessant poc coneguda de Domènech, el disseny de teixits; Gemma Martí tractarà de les llars de foc que aquest va projectar; Sergi Alcalde analitzarà la capella Margenat de Reus; Maite Carbonell ens acostarà a les aportacions que féu Domènech a l'arqueologia romana de Tarragona; Jordi Soler farà una nova aportació a l'estudi genealògic sobre la seva ascendència canetenca; finalment, Xavier Mas ens parlarà del quadern de notes de Domènech i Montaner de 1893.

Després de l'acte s'oferirà una visita guiada pel recinte Modernista de Sant Pau. Us hi esperem!

(cliqueu)

Des d'aquest bloc ja ens vam fer ressò de l'aparició del primer número de Domenechiana, que es presentà el setembre passat en un acte a l'Ajuntament de Canet de Mar.

El pavelló d'autòpsies

El pavelló d'autòpsies i dissecció. Detall d'una
perspectiva general del projecte de Domènech i
Montaner.
(cliqueu per a veure'l més gran)

A l'extrem nord del recinte dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, al final d'una de les grans avingudes centrals que creuaven l'espai, Domènech i Montaner projectà el pavelló que s'hauria de dedicar al treball amb cadàvers: el pavelló d'autòpsies i dissecció. La naturalesa una mica sòrdida de les activitats que s'hi duien a terme feia aconsellable emplaçar-lo apartat dels pavellons de malalts, d'aquí la seva ubicació, gairebé als límits del terreny i, naturalment, al costat de la capella mortuòria.

La volumetria d'aquest pavelló és molt compacta: de planta rectangular, només destaquen uns volums que sobresurten de tres de les seves façanes en forma d'absis. La coberta s'estructura en quatre braços a dues aigües formant una creu. Els quatre angles de la creu, així com els tres absis laterals, es cobreixen amb sengles cúpules adossades, i el conjunt queda rematat, al centre, amb un tambor de columnes coronat per una altra cúpula. Presumiblement, totes havien d'estar decorades amb teula d'escata ceràmica, combinant-ne els colors per a formar dibuixos com passa als pavellons d'infermeria.

L'edifici comptava amb semi-soterrani, planta baixa i un pis; i com ja hem dit, la seva planta era rectangular (16 × 22 metres) excepte pels sortints semicirculars de les façanes laterals i posterior. La façana principal estava encarada al sud, vers la resta del recinte, i d'ella arrencava la gran avinguda que creuava diagonalment el recinte. A més de l'accés a nivell de terra, el pavelló estava connectat amb la veïna capella mortuòria per una galeria subterrània, tant per a facilitar el trasllat de cadàvers d'una a altra dependència, com per a evitar visions trastornadores als malalts que passegessin pels jardins.

Plantes del pavelló d'autòpsies, segons els plànols originals de Domènech i Montaner
(cliqueu)

Pel que fa a la seva distribució, el semi-soterrani estava dedicat principalment a laboratoris per a "operacions poc delicades", i consistia en un gran espai sense compartimentar (únicament comptava amb dues columnes) i, a la part posterior, dues cambres a banda i banda que allotjaven respectivament el taller de taüts i la cambra frigorífica. Entre aquestes sales, una zona de pas s'obria a la caixa de l'escala que, ocupant el cos semicircular posterior, descendia del pis de sobre. Des d'allí també s'entrava a la galeria que comunicava amb la capella mortuòria.

A l'edifici s'hi accedia per una petita escalinata des de l'avinguda central. L'espai d'entrada estava flanquejat per dues estances destinades a laboratori (el químic a l'esquerra, i el bacteriològic a la dreta), i donava pas a un ampli vestíbul, situat al centre de la construcció. Aquest vestíbul era de planta quadrada i de dos pisos d'alçada, i estava just sota la cúpula que coronava el pavelló; al seu voltant s'hi distribuïen la resta d'espais. A llevant, el laboratori físic i el microscopi, que també ocupaven un dels sortints semicirculars. Al sortint de ponent, l'escala comunicava amb el soterrani i el pis superior. Finalment, a la part posterior de l'edifici, encarada al nord, una gran sala de dissecció de dos pisos d'alçada, des de la qual, com ja hem dit, es descendia al soterrani; a més de l'escala, la sala estava equipada amb un ascensor per a facilitar el trasllat dels cossos. Als angles amb els sortints semicirculars de l'edifici, s'hi situaven unes petites torres cilíndriques adossades contenint uns petits banys.

El primer pis estava dedicat a museu de models anatòmics i patològics. Aquest ocupava l'espai frontal i el lateral oriental (a l'occidental hi havia les escales) al voltant del vestíbul, al qual s'abocava per grans arcs amb baranes de forja. El mateix pel que fa al costat nord, on la doble alçada de la sala de dissecció del pis de sota estava pensada perquè els estudiants poguessin veure-la des de les galeries del museu, a mode d'amfiteatre.

Aquest pavelló, com gran part de l'ambiciós projecte original de Domènech i Montaner, no arribà a materialitzar-se. En lloc seu, Pere Domènech i Roura incorporà un laboratori de dissecció al pavelló de la Resurrecció, l'edifici que dissenyà com a capella mortuòria de l'Hospital. La Resurreció es va construir el 1928 i es trobava a la cantonada dels carrers de Sant Quintí i el Mas Casanovas. El 2000 fou enderrocada, juntament amb altres construccions, per a aixecar-hi al seu lloc el Nou Hospital de Sant Pau.

Amb aquest model podreu apreciar el conjunt projectat per Lluís Domènech i Montaner, i si en cliqueu la imatge podreu fer-lo girar per a observar-lo des de tots els angles.

La creu de tanca

La tanca d'accés a l'Hospital des del Pavelló de l'Administració,
en una fotografia dels anys 1920.

Alçat de la garita amb la creu.
Dibuix de Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El treball de forja de les reixes d'entrada a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, dissenyades per Lluís Domènech i Montaner, és una mostra excel·lent d'aquesta tècnica que el modernisme recupera. L’accés a l’interior es fa per tres portes reixades situades al xamfrà, i separades entre sí per pilars de tres columnes coronats per un cos de maó carregat amb medallons esculpits en pedra dels escuts de Barcelona i de la Catedral. Les tres portes són coronades amb una creu patent, i la del mig, a més, està acompanyada per dos àngels que ens donen la benvinguda. De tot el conjunt també destaquen les línies en coup de fuet, les volutes i els remats. La forja és executada magistralment pel taller de serralleria de Josep Perpiñá, i lliurada el novembre de 1911.

Aquestes portes estan flanquejades per dos grans pilars coronats amb enormes esferes de pedra, sobre les quals trobem les representacions escultòriques que donen nom als Hospitals. A l’esquerra, sota un templet de tres columnes coronat per una cúpula revestida de mosaic per Mario Maragliano, la imatge de Sant Pau amb l’espasa i els evangelis, obra d'Eusebi Arnau. A la dreta, una columna helicoïdal estava rematada amb una preciosa creu obra de Pau Gargallo. Aquests pilars, pensats alhora com a garita pels guardes, compten amb una obertura de ventilació decorada amb la lletra G esculpida en pedra.


La Creu de Gargallo

El disseny que féu Domènech per a la creu era molt diferent del que finalment va executar Gargallo. L’arquitecte va dissenyar una creu decorada en baix relleu amb el tetramorf dels quatre evangelistes: l'àguila de Sant Joan al braç superior, el bou de Sant Lluc al de l'esquerra, el lleó de Sant Marc al de la dreta, i l'àngel de Sant Mateu a la base, tots ells a cos complet; Domènech no féu cap disseny per a la cara posterior.

Primer disseny de Domènech per a la creu (esquerra) i decoració definitiva (dreta).
(cliqueu)

Pressupost manuscrit de
Gargallo per a la creu.
(cliqueu)

Finalment, Gargallo va presentar un pressupost manuscrit on es detallava com s'havia de decorar la creu: 4 àngels; Verge amb el nen; 4 evangelistes; "adorno" (referint-se al monograma IHS, símbol de Jesús). Al mateix pressupost incloïa un petit dibuix de la cara anterior, on aquest cop els evangelistes només són representats pels caps del tetramorf, però dotats de volum. Els caps de l'àngel, l'àguila, el bou i el lleó foren realitzades el desembre de 1907; els àngels i la marededéu de la cara posterior, a l’octubre de 1908; i la creu pròpiament, el març de 1909.

El 26 de juliol de 1936, poc després d'esclatar la Guerra Civil, l'Hospital passà a ser administrat per la Generalitat i es convertí en Hospital General de Catalunya. El  18 de maig de 1937, el Consell Administratiu de l'Hospital General decidí retirar la creu de la tanca d'entrada i substituir-la per un altre símbol: una escultura amb forma de flama. El cert és que no se sap què va passar exactament amb la creu de Gargallo. Alguns han cregut que no va ser destruïda i que es va preservar soterrant-la prop del lloc on s'alçava. És per aquest motiu que, a finals de la dècada dels 1990, es va fer una recerca a la plaça d'entrada a l'Hospital, davant del Pavelló de l'Administració, tot i que sense resultats. El més probable es que la creu fos enderrocada i es destruís en caure; no era un bon moment per als senyals religiosos.

La flama que coronà el pinacle entre 1937 i 1995, un cop retirada.

La nova creu

Col·locació de la nova creu.
(cliqueu)

Des d'aquesta setmana, l'entrada de l'Hospital torna a tenir una creu; però no és una reproducció de la del genial escultor de Maella. En aquesta ocasió, l'autor ha plasmat el seu propi estil realitzant-ne una de més senzilla, i la meitat de gran que la original, amb les representacions dels evangelistes en la cara anterior i sense treballar la posterior. Potser el motiu és que no s'han conservat documents gràfics prou clars de la creu executada originalment, tot i que cal dir que Gargallo reflecteix clarament la decoració al seu pressupost.

Voldria ser romàntica i pensar que algun dia, en algun racó d'aquest Hospital o d'un magatzem oblidat, apareixerà aquella meravella que va presidir durant tan poc temps la façana principal, acompanyant Sant Pau en al·lusió al nom complet de l'Hospital: de la Santa Creu i Sant Pau.

(cliqueu)