Al llarg dels segles, una de les missions que més han preocupat als Administradors de l’Hospital de la Santa Creu des de la seva fundació el 1401, ha estat la cerca de mitjans econòmics per a la seva subsistència.
Els privilegis concedits per reis i papes, les herències i els testaments atorgats al seu favor no sempre van ser suficients per poder continuar amb la labor d’assistència als malalts i acollits. Per tant, sovint s’havia d’apel·lar a la caritat dels ciutadans de Catalunya a través de crides en les que es demanaven almoines a favor de l’Hospital.
 |
| Baciner del segle XVII (cliqueu per a veure'l més gran) |
Per a regular aquesta recaptació, la Institució va crear la figura dels baciners: homes nobles o notables nomenats per la Molt Il·lustre Administració, que els lliurava un document acreditatiu del seu nomenament del qual penjava un segell de plom amb l’escut de l’Hospital. El seu peculiar nom venia donat per la bacina que duien i en la qual es dipositaven els donatius.
En arribar a la seva destinació, els baciners s’havien de presentar al mossèn i al batlle expressant el seu desig de fer una col·lecta. Llavors es tocaven les campanes per anunciar-ne la presència als habitants del poble, i a continuació, bacina en mà, recorrien els carrers a cavall –els baciners sempre disposaven d’una cavalleria–, tot tocant una campaneta com avís i recollint les almoines que se’ls oferien, tant monetàries com en especies, i sempre amb el document acreditatiu a la mà per a demostrar-ne la legalitat. Si a més aquell dia coincidia amb un festiu, el rector proclamava a l’església les indulgències concedides als qui havien fet la seva contribució.
 |
| Nomenament de baciner a nom de Joan Serra, amb el segell de l'Hospital, 1660 (cliqueu) |
Sota la protecció dels monarques, els baciners, eren francs de portatge de barca i barra (és a dir, estaven exempts de l’impost que des de l’alta edat mitjana es pagava pel pas de determinats llocs, per utilitzar un pont, i creuar rius en una embarcació), i també d’hostes (no estaven obligats a prendre part en accions de guerra); podien dur armes prohibides i ostentar les armes reials; no podien ser presos, marcats ni mutilats, ni ser obligats a tenir cap ofici a la ciutat o poble on exercien la seva funció.
Però l’ésser humà és feble, i molts d’aquells baciners que havien d’estimular la caritat a favor de l’Hospital van començar a fer-ho en el seu propi benefici. Els Administradors, decidits a acabar amb aquells abusos, van prendre una decisió potser no gaire encertada: arrendar la recaptació a tercers. Això, però, no agradava als possibles donants, que veien amb mals ulls que la seva aportació no anés a parar íntegrament a Santa Creu, i que una part quedés a mans de l’arrendatari. A partir de llavors, la figura del baciner va anar caient a poc a poc en decadència, fins a la seva desaparició definitiva a mitjans del segle XIX.
Els nous baciners
A finals dels anys 60 l’Hospital continuava amb els mateixos problemes econòmics que des del segle XV havien portat l’Administració de corcoll. La ciutat creixia i els malalts també, cosa que els obligava a fer una cerca contínua de mitjans de finançament. Així, l’any 1969 el doctor Carles Soler-Durall, Director General de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va tenir la iniciativa d’actualitzar l’antiga organització dels baciners.
La idea consistia que una personalitat rellevant de les diverses ciutats i pobles de Catalunya fos el portaveu a nivell de la seva localitat de les necessitats de l’Hospital, i qui centrés les captacions d’ajuts i donatius. La posada en marxa d’aquest programa implicava disposar d’una sèrie de persones amb una certa influència social, que en nom de l’Hospital farien arribar la seva crida a tots els racons de Catalunya.
Mitjançant el Departament de Relacions Públiques, es van contactar diferents personatges rellevants de la societat catalana, que el 15 de desembre de 1969 van signar de pròpia mà una crida sol·licitant ajut econòmic per l’Hospital. Aprofitant la campanya nadalenca d’aquell any, la missiva es va fer arribar al domicili de bona part dels catalans.
  |
| Carta dels nous baciners, 15 de desembre de 1969 (cliqueu) |
Aquells baciners del segle XX van ser setze personatges prou coneguts, pertanyents al món artístic, literari i financer del moment:
- Andreu Avel·lí Artís “Sempronio”, escriptor
- Joan Capri, actor
- Jaume Carner, banquer
- Núria Feliu, cantant
- Josep Maria Gironella, escriptor
- Eusebi Güell, vescomte de Güell
- Joan Antoni Maragall, polític i marxant
- Josep Maria Mas Sardà, banquer
- Quico Pi de la Serra, cantant i membre dels Setze Jutges
- Josep Pla, escriptor
- Andreu Ribera Rovira, polític i advocat
- Pau Riera Sala, empresari i mecenes
- Ramon Maria Roca Sastre, notari
- Josep Maria Pi i Sunyer, advocat
- Antoni Tàpies, pintor
- Josep Vergés Matas, editor de Josep Pla.
Aquella va ser una bonica iniciativa, que va aplegar un grup de gent de móns diferents que, d’una forma més moderna però no menys efectiva, van arribar a la gent pietosa, tal i com segles enrere ho havien fet aquells homes que anaven de porta demanant “una gràcia de caritat per a l’Hospital”.
 |
| Article aparegut a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1970 (cliqueu) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada