La Sala d'Actes de l'Hospital

Esquerra: emplaçament de la Sala d'Actes en la secció transversal del Pavelló de
l'Administració. Dreta: detall de la Sala d'Actes, acolorida a partir del plànol original
(cliqueu per a veure-ho més gran)

 A la planta principal del edificio se llega por una gran escalera que reabre en vestíbulo central y que mide 14 por 12,60 metros y tiene 29 gradas, de anchura comprendida entre 5,30 y 2,40 metros. Desembarca esta en la planta principal en una ante-sala galería de 14 por 6 metros que forma el cuerpo central del edificio junto con el salón de actos, confencias o licitaciones que mide 14 por 10,80 metros de planta y 17,40 de altura ...

D’aquesta manera detallava l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, al Programa de memòria i plec de condicions del projecte d’Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, com havia de ser l’escala magna i l’accés a la sala més important del pavelló de l’Administració: la Sala d’Actes.

Voltes del sostre de la Sala d'Actes
(cliqueu)

Columna que sosté un dels
arcs i, darrera, l'arrambador
(cliqueu)

La primera sorpresa en entrar a l'espai ve donada per l'alçada i la magnificència de les voltes del sostre. Dos arcs de diafragma transversals el divideixen en tres seccions, cadascuna d'elles coronada per una successió de voltes cobertes de mosaic policromat. Els arcs de diafragma, de maó vist, estan perfilats per nervadures de pedra i decorats a intervals amb medallons quadrats carregats alternativament amb la G de Pau Gil i la creu patent. Sobre d'aquests, també trobem els escuts en pedra de Barcelona, de Catalunya i dels Hospitals.

Aquests arcs de diafragma no arrenquen del terra, sinó que estan sostinguts per quatre columnes exemptes recobertes de tessel·les ceràmiques de diferents colors, reproduint sempre motius florals, diferents per a cada columna. La decoració dels arrambadors, de mosaic ceràmic com les columnes, també reprodueix formes florals, i estan rematats per una sanefa de rajoles en relleu d'argila esmaltada en blanc, dissenyades per Francesc Madurell i executades per Pujol i Bausis.

Sobre la porta d'entrada des de l'avant-sala, hi trobem un baix relleu de Sant Jordi i el drac, coronat per l'escut de Catalunya timbrat d'un elm amb un drac. Custodien aquest baix relleu dos heralds sota dosseret i sobre columnes a banda i banda de la porta. El conjunt escultòric és obra de Pau Gargallo.

El Sant Jordi de Pau Gargallo
(cliqueu)

Capçalera de la Sala d'Actes
(cliqueu)

Al costat oposat de la porta, destaca el gran finestral amb vidres decorats, fets per la fàbrica de Rigalt, Granell i Cia, on s'hi representa l'escut de l’Hospital de la Santa Creu. A través seu es pot contemplar la bellesa del passeig central, amb els vuit pavellons d’infermeria, quatre a cada costat, i  al centre la Casa d’Operacions.

La sala està dominada per la seva capçalera, on trobem un arrambador de tessel·les de ceràmica vidriada que componen un mosaic simulant cortinatges estampats amb motius florals en  vermell, verd, blau, groc i daurat; rematat per cinc dosserets de pedra. A sobre s'hi troba una curiosa construcció arquitectònica en forma de galeria-capella, que s'obre a la sala a través de cinc arcs trilobulats. Sobre els tres arcs centrals trobem un gran relleu, també de Gargallo, que representa l’escut dels Hospitals reunits, coronat per un elm amb un drac i sostingut per dos àngels. Al voltant d'aquest relleu, un gran arc cec abraça els cinc arcs inferiors. Aquest està decorat alternant seccions de maó i dovelles de pedra decorades amb arabescos. Domènech es va inspirar per al seu disseny en la Puerta de San Esteban de Còrdova.

Però l'element més impactant d’aquest espai és segurament la traceria de pedra de la grada que, amb forma de U, ressegueix tres dels costats de la sala. Aquesta traceria consisteix en lletra gòtica, cal·ligrafia molt estimada per l’arquitecte, i s'hi llegeix el següent:

Ampareu Syor [Senyor] als benefactors y als asilats d’aquesta santa casa aixís en la terra com en lo cel e inspireu sentiments de caritat envers d’ella amen.

Traceria de la grada
(cliqueu)

Galeria elevada de la Sala d'Actes
(cliqueu)

A aquesta grada s'hi accedeix des d'una galeria oberta, situada directament sobre l'avant-sala. Està també dividida en tres espais, el central dels quals es troba just sota la torre del rellotge. Tot i que és difícil de veure des de baix, aquesta estança està presidida per un gran emblema dels dos hospitals sobre fons floral i emmarcat entre les dues inicials del benefactor Pau Gil, i a ambdós costats d’aquest dos escuts iguals de Catalunya, tot plegat executat magistralment en mosaic per Mario Maragliano. Sí son ben visibles des de la Sala d'Actes, en canvi, els dos grans arcs en maó vist i perfilats en pedra que, a mode de nervadura, es creuen al centre de la coberta per a formar una creu envoltada per quatre petxines revestides de mosaic policromat.


El mobiliari

El 16 de gener de 1930, Alfons XIII va declarar inaugurat l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau en un discurs fet a la Sala d’Actes. La Sala estava decorada amb catifes; el rei disposava d’una petita butaca, però la resta de personalitats estaven drets.

Acte d'inauguració de l'Hospital amb Alfons XIII
(cliqueu)

No va ser fins el mes de juny que, en motiu de la inauguració del VI Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana[*] –el primer que es va celebrar a l’Hospital–, fou estrenat el mobiliari i els llums de la Sala d’Actes, l'escala magna i el vestíbul.

Mobiliari estrenat en motiu del VI Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana

Mobles i Bronzes E. i A. Climent es va encarregar de la construcció de la taula presidencial i el cadiram. Els llums de ferro forjat i el fanalet de l’escala els va forjar la Casa Fló. Tot el conjunt fou dissenyat per Pere Domenech i Roura, fill i successor de l’arquitecte Lluís Domènech. La instal·lació elèctrica fou a càrrec de Melcior Cañardo.


La Pintura

Trasllat de les despulles de Santa Eulàlia des de l’Església
de Santa Maria del Mar a la Catedral, per Aleix Clapés
(cliqueu)

A l'extrem de la sala oposat a la presidència, trobem una magnífica obra pictòrica d'Aleix Clapés (1846-1920): Trasllat de les despulles de Santa Eulàlia des de l’Església de Santa Maria del Mar a la Catedral.

Clapés, artista polifacètic que tant pintava retrats com projectava mobles, va decorar desinteressadament el vestíbul i l’escala del Manicomi de Santa Creu, i va ser justament el 17 de desembre de 1920, mentre realitzava aquesta obra, que li sorprengué la mort. Assabentada la Molt Il·lustre Administració que la seva família tenia dificultats  econòmiques, i tenim en compte els beneficis amb què l’artista havia contribuït a favor de la Institució, van decidir comprar aquest quadre el 1921 pel preu de 4.000 pessetes. Degut a les seves grans dimensions, van decidir col·locar-la a aquesta sala.


El Sant Crist

El Sant Crist de Casa Rius

Un cop finalitzada la Guerra Civil i constituïda de nou la Junta de l’Hospital, es va prendre l’acord de restituir tots els crucifixos, i de realitzar un Sant Crist de grans dimensions amb baldaquí per a la Sala d’Actes. Aquesta comanda la van fer a la Casa Rius Arte Religioso, al càrrec d'una família de tradició escultòrica que va tenir continuïtat durant tres generacions: l’avi Claudio Garrich, el gendre Josep Rius i el fill Claudi Rius Garrich (1892-1977), possible autor de l’obra donada la coincidència de dates i per la gran influència que va tenir del seu professor, l’escultor Josep Llimona Bruguera, i que es reflecteix en aquesta escultura, mal atribuïda en alguns moments a aquest últim.

L’escultura, realitzada en imitació de metall, va ser col·locada a la galeria-capella de la capçalera de la Sala, darrere dels tres arcs centrals.

El Tapís

En un racó de la paret que queda a l'esquerra de la presidència hi havia un tapís, actualment en restauració, de la procedència del qual no es tenen notícies. Alguns antics treballadors de la casa el creuen un tríptic de l’església de l’antic Hospital de la Santa Creu. D’altres diuen que podria ser el pendó que tradionalment passejaven els empleats de la casa pel dia de Corpus. El que sí és indiscutible és la seva vinculació amb l'Hospital, com ho testifiquen els escuts que apareixen a banda i banda.

El Tapís d'origen desconegut
(cliqueu)

Avui la Sala d’Actes de l’Hospital ha estat objecte d’una acurada restauració, i ha esdevingut la Sala Domènech i Montaner en homenatge al seu creador i al del recinte que l'envolta. Us recomanem que, si en teniu ocasió, no us la perdeu!


Visita virtual a la Sala d'Actes
 ►Abans de la rehabilitació
 ►Després de la rehabilitació

El pavelló petit d'una sala

Alçat nord del pavelló petit de tifus, acolorit a partir
dels plànols de Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Ubicació del pavelló prevista
al projecte original del recinte.

Quan Domènech i Montaner va elaborar el seu projecte de ciutat hospitalària per als Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, va preveure quatre pavellons per a allotjar malalts de tifus: dos pel sector masculí, i dos més pel sector femení. Degut a la forma del solar disponible, que no era exactament quadrat, el sector femení quedava lleugerament més petit que el masculí, per la qual cosa un dels pavellons de tifoideus del sector femení s'hagué de projectar més petit que la resta. Així, en lloc dels 52 metres de llarg dels altres pavellons, aquest només en mesurava 29,5 metres, i només comptava amb una sala de malalts de 14 llits.

Aquest pavelló es situava a la part alta del recinte, entre el pavelló femení de sífilis i la gran torre d'aigües que havia de proveir tot el recinte. A banda de les dimensions, la distribució era similar als altres pavellons. Comptava amb un cos frontal, flanquejat per la sala de dia de la rotonda i la torre d'aigües, amb despatx pel metge, cuineta i banys. El bloc posterior, més petit que d'altres, només contenia dues petites sales d'aïllament i un bany. La planta del semisoterrani havia d'allotjar laboratoris, i espais per a calefacció i ventilació.

Planta del pavelló petit de tifus.
(cliqueu)

Aquí sota podeu veure el model d'aquest petit pavelló de tifus tal i com el dissenyà Domènech i Montaner. Cliqueu-ne la imatge per a fer-lo girar.

Aquest pavelló, com tants d'altres, no s'arribà a construir, però d'alguna manera sí ha arribat fins a nosaltres, ja que serví de model per al pavelló de Santa Victòria, quan, ja abandonat el projecte original, es dissenyà un pavelló de medicina infantil. Amb tot, Santa Victòria acabà sent més sobri, amb menys decoració de la prevista originalment; se n'eliminà, per exemple, la cúpula de la rotonda.

Els pavellons d'un pis i tres sales

Pavelló d'un pis i tres sales en el seu disseny preliminar, tal i com apareix en una
perspectiva general del projecte de Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Al seu projecte original de ciutat hospitalària, Lluís Domènech i Montaner va preveure l'existència de quatre pavellons per a allotjar malalts de tifus. D'aquests quatre pavellons, tres (els dos masculins i un dels femenins) presentaven una estructura de planta baixa i semisoterrani, amb tres sales de malalts aïllades entre si. El quart, el més occidental de tots, s'hagué de projectar més petit que la resta per a encabir-lo dins les dimensions del terreny.

En dimensions i estructura general, aquests pavellons eren molt similars a la resta de pavellons d'infermeria: Cos anterior amb la façana principal, flanquejada per una rotonda coronada d'una cúpula i la torre d'aigües; cos central cobert a dues aigües per a allotjar els malalts; i un cos posterior per a les sales d'aïllamenet, escales i altres dependències.

Dins el recinte, es situaven al nord dels pavellons de sífilis i de tiberculosi, i la seva distribució en planta n'era anàloga –si bé aquells pavellons eren de dos pisos–. La planta del semisoterrani allotjava un laboratori (sota la rotonda) i sales per a vestuari i desinfecció a la part frontal; el cos principal estava dividit en tres espais separats per petits banys per al personal; i l'espai posterior es destinava a calefacció i a l'emmagatzematge de combustible.

El primer pis es distribuïa de forma similar a la resta de pavellons. Al davant, el vestíbul d'entrada deixava, a una banda, un bany i la sala de dia; i a l'altra, el despatx mèdic i la petita cuina. Del vestíbul es passava a la primara sala de malalts, amb capacitat per a vuit malalts. Un pas (entre els banys i una sala de neteja) comunicava amb la següent sala, també de vuit llits. Un segon pas (entre més banys) portava a la tercera i darrera sala, amb capacitat per a sis llits. Encara un altre espai de pas portava al cos posterior, que contenia tres sales d'aïllament, la sala del vigilant, les escales i l'ascensor.

Plantes dels pavellons d'un pis i tres sales.
(cliqueu)

Aquí sota trobareu el model d'un d'aquests pavellons de tifoideus d'un pis i tres sales, elaborat a partir dels pànols originals. Cliqueu-ne la imatge per a fer-lo girar.

Els pavellons de dos pisos i tres sales

Detall d'una perspectiva del recinte segons el projecte inicial de Domènech i Montaner, on s'aprecien
les dues variants dels pavellons d'infermeria de dos pisos i tres sales segons un disseny preliminar.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

D'entre els pavellons que Domènech i Montaner dissenyà al seu projecte original i que no s'arribaren a materialitzar, en destaquem quatre de dos pisos, que s'havien de destinar a malalties infeccioses i que comptaven amb tres sales de malalts a cada planta. Dos d'aquests pavellons estaven pensats per a allotjar els malalts de sífilis, i els altres dos per als de tuberculosi. Tant el sector masculí com el femení comptava amb un pavelló de cada, situats tots ells més enllà del pavelló central, al llarg del costat nord de l'avinguda central que travessava el recinte d'est a oest.

Localització dels pavellons de sífilis
en vermell, i de tuberculosi en groc.
(cliqueu)

Els pavellons de sífilis

L'estructura general d'aquests pavellons era similar a la d'altres pavellons de dos pisos, com el de Monserrat, el de Sant Manuel o el de ginecologia. Comptava amb un pis semi-soterrat, amb espais per a laboratoris i ventilació, i dos pisos on s'allotjaven els malalts.

Igualment comptava amb un bloc frontal i posterior diferenciats. Al frontal, on es disposava l'entrada principal flanquejada per la torre d'aigua i la rotonda amb les sales de dia, també s'hi trobaven el vestíbul, un despatx mèdic, un bany i una petita cuina. Al cos posterior s'hi situaven tres sales d'aïllament per planta, despatx pel vigilant, un bany, les escales i l'ascensor, així com un pis intermedi amb sala d'operacions i els seus annexos.

El cos principal l'ocupaven les sales d'hospitalització, tres per planta. Tractant-se de pavellons per a malalts infecciosos, Domènech i Montaner projectà sales més petites (vuit, vuit i sis llits) i separades entre sí per a  permetre una classificació dels malalts i minimitzar el risc de contagi. Als primers esbossos, aquestes sales constituïen sengles blocs diferenciats connectats per una zona de pas (vegeu, més amunt, la primera imatge). Als plànols definitius, però, les sales ja estan integrades en un mateix bloc, i els espais de pas estan flanquejats per banys i espais de neteja, que sobresurten lleugerament de les façanes laterals.

Plantes dels pavellons de sífilis.
(cliqueu)

A continuació us presentem el model d'un dels pavellons de sífilis segons els plànols definitius de Domènech i Montaner. Clicant-ne la imatge, el podreu observar des de tots els angles.

Els pavellons de tuberculosi

La disposició dels pavellons de tuberculosi era igual a la dels de sífilis, excepte per l'existència de galeries exteriors que en recorren una de les façanes. En aquests pavellons, les sales de malalts i d'aïllament tenien grans obertures envitrallades al mur sud, que donaven accés a unes galeries amb marquesina i il·luminades amb fanals.

Aquesta disposició responia als principis higienistes, que associaven la propagació de la tuberculosi a la insalubritat de l'aire en ambients urbans. Així, la presència de galeries permetia als malalts sortir a respirar l'aire pur –recordem que llavors l'Hospital estava situat als afores de la ciutat– sense abandonar el seu aïllament ni exposar els altres malalts.

Plantes dels pavellons de tuberculosi.
(cliqueu)

Aquí sota podeu veure un model dels pavellons de tuberculosi, segons el projecte de Domènech i Montaner; cliqueu-ne la imatge per a fer-lo girar.

Els col·laboradors de Lluís Domènech i Montaner (II): Pau Gargallo

Dedicat a tu, papa

Pau Gargallo el 1900, amb 19 anys d'edat.

Pau Gargallo va néixer a Maella (Matarranya) el 5 de febrer de 1881. La seva família, dedicada a la ferreria, es va traslladar a Barcelona per motius econòmics, quan Pau només tenia set anys, corrent l’any 1888.

Venanci Vallmitjana (esquerra)
i Eusebi Arnau (dreta).

Xemeneia de la Fonda Espanya.
(cliqueu per a veure-la més gran)

És a Barcelona on començà la seva formació artística: amb Venanci Vallmitjana a l'Escola de la Llotja i al taller d'Eusebi Arnau, on va entrar com a deixeble seu l'any 1895 i amb qui va col·laborar en diverses ocasions. El 1900 va obtenir una beca per estudiar a París, però en morir el seu pare hi hagué de renunciar per a dedicar-se a ajudar econòmicament la seva família. Quan Lluís Domènech i Montaner rebé l'encàrrec de remodelar la Fonda Espanya, demanà a Eusebi Arnau que n'esculpís la xemeneia del saló. Gargallo, a qui Arnau considerava el millor escultor del seu taller, l'ajudà a realitzar el treball. Aquesta obra mereix una plana sencera de la prestigiosa revista de Londres Academy Architecture de 1901, però només s'hi anomena l'arquitecte, i Arnau com escultor.

En aquells anys Barcelona acollia una multitud d'aportacions avantguardistes, com el Modernisme, que es va convertir en el moviment estètic més representatiu i renovador de les activitats artesanes. Gargallo freqüentava les tertúlies del cafè-restaurant "Els Quatre Gats", on conegué a Nonell i Hugué, però sobretot va ser amb Pablo Picasso amb qui va tenir una gran amistat, que va continuar a París el 1903 quan per fi hi va poder marxar gràcies a una beca concedida per l'Acadèmia de Belles Arts. A la capital parisenca s'instal·là al barri de Montparnasse, on  va viure a la comuna d'artistes Le Bateau-Lavoir, convivint entre d'altres amb Max Jacob, Juan Gris i el seu gran amic Picasso, i treballant amb Auguste Rodin.

Vista actual de l'immoble de Le Bateau-Lavoir.
(cliqueu)

Els Quatre Gats, dibuix de Ricard Opisso pels volts de 1900.
Asseguts a la taula, s'hi reconeixen Picasso –el tercer per
l'esquerra– i Gargallo –de perfil, a la dreta de tots–.
(cliqueu)

El 1904 tornà a Barcelona i obrí un taller al carrer Comerç. A aquesta ciutat hi realitzà obres escultòriques i decoratives monumentals, d'un caràcter simplificador de les formes o de neta definició modernista, com els grups escultòrics del Palau de la Música i de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i el 1906 exposà per primera vegada a la Sala Parés.

Home dels cabells arrissats,
1911.

Fins el 1914 els seus viatges a París són freqüents. El 1912 comença a experimentar amb materials metàl·lics i troba les variades formulacions estètiques del Cubisme, assimilat en els seus sistemes més expressius. Comença a crear escultures en metall retallat i treballat a martell, creant les seves primeres màscares, però sense abandonar l'escultura més tradicional.

El 1913 va conèixer Magali Tartason, amb qui es casà el 4 d'agost de 1915, després de tornar a Barcelona en esclatar la primera Guerra Mundial. La mala salut de Pau l'obligà a deixar per un temps l'escultura i dedicar-se a la joieria en ferro i plata i a fer relleus de petit format. El 1920 se'l nomenà professor d'escultura de l'Escola Tècnica d'Oficis Artístics de la Mancomunitat de Catalunya, d'on fou destituït durant la dictadura de Primo de Rivera en negar-se a retractar-se de la signatura d'un manifest a favor d'un professor relegat per qüestions polítiques. Per aquest motiu es traslladà a viure definitivament a París amb la seva dona i la seva filla Pierrette.

Pau Gargallo, Magali i Pierrette el 1924.
(cliqueu)

El profeta, 1933.
(cliqueu)

A partir d'aquest moment el seu estil adquirí una personal dimensió cubista, basada en la recerca d'una síntesi formal de la figura en plans geomètrics sempre fluids, i amb una anticipació de forats i massissos, com ho demostra El profeta (1933). Gargallo va treballar intensament preparant una exposició per la galeria Brummer de Nova York, i una altra per a la Sala Parés de Barcelona, totes dues celebrades el 1934. La primera fou un gran èxit i es projectà dur-la a Madrid. Gargallo viatjà a Barcelona per la segona, però l'esgotador esforç i una sobtada broncopneumònia foren la causa de la seva mort durant un viatge a Reus el 28 de desembre de 1934, a l'edat de 53 anys. Fou enterrat a Barcelona.

L'obra de Gargallo està molt present als espais públics de la nostra ciutat, com els baixos relleus de la façana del cinema Bosque realitzats en la seva primera època (1907) i que són un autoretrat i els retrats de Picasso, Nonell i Ramon Reventós; El pastor del flaviol (1928), situat a la plaça de Catalunya; La salutació olímpica i Els aurigues (1929), a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, etc.

Baixos relleus realitzats per al Gran Teatro del Bosque de la Fontana, 1907,
al seu emplaçament actual, a la façana dels cinemes Bosque.
(cliqueu)

L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Al plec de condicions de les obres per a la construcció de l'Hospital de 1905, hi consta que serien convocats escultors estatuaris, al marge de la contracta d'obres. El 9 de maig de 1905 Eusebi Arnau presentà el pressupost de les figures decoratives, es a dir l'escultura incorporada als edificis. El 8 de gener de 1906 Lluís Domènech i Montaner encarrega aquestes figures decoratives a Pau Gargallo, el qual realitza l'obra en dues etapes: la primera entre 1906 i 1908, la segona entre 1910 i 1911.

De la primera etapa destaca l'obra feta al Pavelló de l'Administració: els frisos dels sants i les santes, a dreta i esquerra de l'escut central; i les Set Misericòrdies de l'escala noble. Són de la segona etapa: tres plafons interiors i els escuts de les parets laterals; el plafó de Sant Jordi, flanquejat per dues figures i que es troba sobre la porta del Saló d'Actes; l'escut de l'Hospital, sostingut per dos àngels, al mateix saló; el relleu de Sant Martí, entre les dues figures representants de les comunitats religioses de l'Hospital, sobre la porta d’accés als soterranis. Tant els relleus de l’interior com els de les façanes laterals dels carrers de Sant Antoni Maria Claret –dos lleons– i Cartagena –una àguila– són d'un mateix estil. Si el 1906 Gargallo s'apropa a la realitat, el 1910 apunta a l'ideal.

Escut dels hospitals reunits al Saló d'Actes del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu)

Als rebuts d'obra d'Eusebi Arnau, sempre es fa referència a la realització d'imatges d'un metre o més d'alçada, però a vegades costa saber si realment són fetes per ell o per Gargallo, o potser ni d'un ni d'altre, sinó fruit d'una estreta col·laboració entre el mestre i l'alumne, ja que la confiança d'Arnau en la persona de Gargallo era immensa. Un d'aquests casos és el de l'escut de l'Hospital situat a la façana principal.

Escut de la façana principal del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu)

Malgrat que els dibuixos que proporciona Lluís Domènech i Montaner deixaven limitada la creativitat de l'escultor, va ser en el seu treball per a l'Hospital on es poden veure les dues tendències que caracteritzaven la primera etapa de Gargallo: el simbolisme compromès i el simbolisme idealista i decoratiu.

En les Obres de Misericòrdia descriu les escenes fent-les entenedores i a l'abast de tothom: la toca d'una monja, la panera de pa, el càntir, el coixí del malalt. I els sants i les santes de la façana principal tenen una dimensió humana i terrenal amb signes distintius que permeten identificar-los.

Donar de beure al sedegós: baix relleu de les Obres de Misericòrdia.
(cliqueu)

Per altre banda, els àngels i les mènsules de banda i banda dels pavellons de malalts són simbolistes, així com les figures dels contraforts de la façana principal –la Fe, l'Esperança, la Caritat i les Obres– i les del Pavelló d'Operacions. Si els relleus descriuen el món quotidià, els àngels són el món dels ideals.

Àngel del cupulí que corona
el Pavelló d'Operacions.
(cliqueu)

Caritat: escultura d'un dels contraforts de
la façana del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu)

El 1981, tant a Saragossa com a Barcelona es va celebrar el centenari del naixement d'aquest magnífic escultor. Al Palau de la Virreina es van exposar moltes de les seves obres, i als llocs on va treballar, com ara l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, s'hi van realitzar diferents actes. Des de 1985 la capital de l'Aragó compta amb un museu dedicat a la obra de Pau Gargallo, instal·lat en el Palau d'Argillo. Una joia que val la pena visitar.

Vegeu també:
Els col·laboradors de Lluís Domènech i Montaner

El pavelló d'obstetrícia

El pavelló d'obstetrícia en una representació
del projecte original de Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

D'acord amb el projecte original de Domènech i Montaner, l'Hospital havia de comptar amb un pavelló específic d'obstetrícia. Aquest s'hauria situat a la part alta del recinte, rere el pavelló del pensionat i a prop del de ginecologia, a l'extrem occidental de la gran avinguda central que recorria el recinte en direcció est-oest. El seu emplaçament, per tant, era aproximadament simètric al dels pavellons de màquines. Aquest pavelló no s'arribà a construir mai, i al seu emplaçament actualment s'hi aixeca l'aparcament del Nou Hospital.

L'edifici estava pensat com dos pavellons diferents: el principal, d'infermeria pròpiament, i el menor, d'aïllament. Aquests s'unien a través de dues galeries obertes, que tancaven un petit pati entre els dos pavellons.

El bloc principal, la façana del qual s'orienta a l'est, comptava amb dos pisos i un semi-soterrani. Aquest, com en altres pavellons, es reservava per a allotjar dependències secundàries: laboratoris, vestidors i banys del personal, el sistema de calefacció i un espai per a l'emmagatzematge de combustible.

La planta baixa es dividia en tres àmbits diferents. Al centre, contigües a l'entrada des de l'exterior, s'hi trobaven una sala d'espera, una sala d'observació i, a la rotonda entre les dues entrades, la consulta mèdica. A la part posterior, un bany, una petita cuina i la caixa de l'escala i l'ascensor. A l'extrem sud, una sala de prepart de sis llits amb dependències annexes: bany, armari de neteja, sala de dia, i sales per a la germana infermera i la llevadora. A l'extrem nord, dues sales de part amb bany i una sala d'operacions oberta, amb una tribuna de grans finestrals per a assegurar-hi una bona il·luminació natural.

La planta alta estava igualment dividida en tres seccions. Al mig, les habitacions de les nodrisses, la llevadora i el practicant. Al costat sud, una sala de postpart de vuit llits, amb bany, sala de dia i espai de neteja. Al costat nord, sis habitacions individuals d'aïllament amb una sala de dia.

El pavelló menor, situat a l'oest del principal, era exclusivament d'aïllament. Comptava amb una sala d'aïllament de dos llits, i tres d'un llit. A més, disposava de sala de cures, bany amb banyera transportable, i una habitació per a la llevadora. Una escala comunicava amb el calorífer del soterrani.

Plantes del pavelló d'obstetrícia
(cliqueu)

Aquí sota us oferim el model del pavelló basat en els plànols originals de Domènech i Montaner. Clicant la imatge podreu rotar-lo per a veure'l des de tots els angles.

Presentació de la revista Domenechiana

Portada de Domenechiana, núm. 1
(cliqueu per a veure-la més gran)

Aquest dissabte 14 de setembre a les 7 de la tarda, tindrà lloc a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Canet de Mar la presentació del primer número de la revista Domenechiana, en el qual ha col·laborat la Pilar, co-autora d'aquest bloc. L'esdeveniment s'inscriu dins els actes de la 6a Fira Mercat Modernista de Canet.

En aquest primer número hi participen la historiadora Maite Carbonell, que ha elaborat un atles de l'obra arquitectònica de Domènech i Montaner; l'arxivera Pilar Salmerón, que parla sobre el llegat de Pau Gil i la construcció de l'Hospital de Sant Pau; l'historiador Carles Sàiz, que analitza l'edifici de l'Ateneu de Canet de Mar; l'historiador de l'art Antonio Sama, que es dedica a la seva arquitectura funerària; la restauradora de mobles Gemma Martí, que analitza el mobiliari familiar de l'arquitecte; l'escriptor Xavier Mas, que s'acosta a l'empremta de Domènech a Canet; i Jordi Soler i Sergi Alcalde, del Centre d'Estudis Canetencs, que presenten un estudi genealògic sobre la seva ascendència canetenca.

Domenechiana és editada pel Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM), entitat sense afany de lucre dedicada a aprofundir en la figura i l’obra de Lluís Domènech i Montaner en tots els seus vessants: arquitectura, però també humanitats, arts gràfiques, disseny, o estudis polítics. La revista, de periodicitat bianual, recollirà i difondrà els treballs d'investigació desenvolupats pel CEDIM, així com la recerca d'altres col·laboradors experts de perfil molt variat.

Esteu tots convidats a l'acte d'aquest dissabte!

L'Hospital General de Catalunya

Amb aquesta entrada només pretenc donar a conèixer amb petites pinzellades un fet històric que va canviar la vida d’una institució, que al llarg de cinc-cents trenta cinc anys havia mantingut la mateixa estructura jeràrquica. Temps difícils i durs dins l’Hospital, tant per als  uns  com per als altres, i dels quals dues persones que aprecio i admiro han dedicat i dediquen molt del seu temps a fer-ne un estudi en profunditat. Si algun dia els puc convèncer, dins d’aquest modest bloc podríem crear una sèrie només per aquest tema.

El 26 de juliol de 1936, pocs dies després de l’alçament militar iniciat a Barcelona la matinada del dia 19, el comissionat de la Generalitat de Catalunya, Dr. Tomàs Tusó Temprado, presentà a la sala de Juntes de l’Hospital una ordre de la Conselleria de Governació per la qual el govern, donades les especials circumstàncies del moment, estimava resoldre d’indispensable utilitat pública i d’urgent conveniència per al manteniment de la legalitat republicana, la incautació tant de l’Hospital com dels seus establiments filials: l'Institut Mental, Betlem i la Granja de la Santa Creu, autoritzant el dit doctor perquè procedís al seu compliment.

En aquell acte es nomenà una Junta Administrativa en substitució de la Molt Il·lustre Administració. Aquesta, sota la presidència del Dr. Tusó, va estar formada pels metges Salvador Armendares Torrent, Joan Cordomí Pujolar, Tomás Pumarola Julià, Lluís Bosch Avilés com a representant del Cos Facultatiu, i els senyors Pere Freixa i Joan Valcarcel com a membres del personal subaltern, secció d’infermers, pertanyent a la branca de Productes Químics del sindicat de la CNT.

Signatures dels membres de la Junta Administrativa de l'Hospital General de Catalunya.

La primera decisió de la nova Junta va ser la substitució del nom d'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau pel d'Hospital General de Catalunya. A partir d'aleshores els seus membres començaren a decidir sobre l'organització de les infraestructures de l’Hospital. A través d’un concert amb Sanitat Militar s’establí l’habilitació de diferents pavellons per als ferits que ja començaven a arribar des dels fronts de lluita. 

Alguns cartells editats per la Inspecció General de Sanitat Militar.
(cliqueu per a veure'ls més grans)

Relació dels serveis mèdics i
llits de l'Hospital General
(cliqueu)

El nom dels sants i santes dels pavellons van ser substituïts per números, que al llarg dels tres anys del conflicte serien modificats en funció de les necessitats de cada servei. Aquesta primera distribució va ser la següent:

• Pavelló 1, baixos  (La Puríssima) i Pavelló 3 (Ntra. Sra. Del Carme):
  Cirurgia General
  – Dr. Manuel Corachán i Garcia.

• Pavelló 4 (St. Leopold) i Església:
  Traumatologia
  – Dr. Lluís Bosch Avilés

• Pavelló 15 (Sta. Faustina):
  Cirurgia General
  – Dr. Josep Trueta i Raspall

• Pavelló 17 (Ntra. Sra. De l’Assumpció):
  Cirurgia Ortopèdica
  – Dr. Josep Ma. Vilardell Permanyer

• Convent:
  Cirurgia General
  – Dr. Joan Soler Julià

Pel que fa a l’assistència dels malalts, tant a l’Hospital com a la resta d’establiments de la seva dependència, les comunitats de germans i germanes hospitalàries van ser substituïdes per personal seglar d’ambdós sexes. Així mateix, la Granja de Santa Creu passà a denominar-se La Granja del Poble i Betlem, Parc de Salut i Repòs; totes dues van allotjar malalts tuberculosos convalescents. El símbols religiosos de les sales van desaparèixer, i l’any 1937 la creu que presidia l’entrada de l’Hospital, obra de Pau Gargallo, va ser substituïda per una escultura en forma de flama, i la dels jardins es va enderrocar.

Alçat de la tanca principal de l'Hospital. S'hi observa la disposició dels
cartells, "Generalitat de Catalunya" i "Hospital General de Catalunya",
i la flama coronant el pinacle de la dreta.
(cliqueu)

Josep Trueta

El primer any de l’Hospital General de Catalunya va estar presidit per una gran eficàcia, tant en la seva organització com en els seus mètodes, amb els que aconseguien descongestionar les sales de malalts. Una de les actuacions de més èxit va ser el tractament als ferits creat pel Dr. Josep Trueta, consistent a aplicar una tècnica quirúrgica que el Drs. Manuel Bastos Ansart i Joaquim D’Harcourt Got practicaven al front. Consistia en la neteja de la ferida amb aigua i sabó, ampliat als teixits lesionats, i la seva posterior immobilització amb un enguixat.

L’activitat a la resta de Serveis Mèdics no va minvar. Aquests, dirigits entre d’altres pels doctors Lluís Guilera Moles en el tractament del càncer, Miquel Horta Vives i Santiago Noguer Moré en dermatologia, Francesc Esquerdo Rodoreda en Medicina, i Lluís Barraquer en Neurocirurgia, van fer que el nivell científic del centre obtingués el reconeixement del President de la Generalitat Lluís Companys, que va visitar l’Hospital acompanyat pel Coronel Cap del Servei Militar.

Lluís Companys visitant l'Hospital.
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
(cliqueu)

La vida hospitalària continuava, i es va restablir el pagament de 25 cèntims per a tots els malalts que anaven a visita de dispensari, excepte els que acreditessin que es trobaven a l’atur. El pagament es feia mitjançant un segell imprès. Es va encarregar al Dr. Bosch l’estudi d’unes tarifes mòdiques pels serveis i intervencions per tal d'evitar abusos. Pel que feia als hospitalitzats que pertanyien a Mútues i Germandats, havien de pagar l’estada a raó de 5 pessetes diàries, a excepció també dels que no tenien feina, sempre complint les normes establertes per la Generalitat.

(cliqueu)

Per a la distinció dels vehicles del mateix Hospital i del personal de la casa es van confeccionar uns banderins com a distintiu d’acreditació, que es venien al preu de 7 pessetes cadascun.

Preocupats davant la contingència dels bombardeigs, la Junta va decidir prendre mesures pel cas que fos interromput el subministrament elèctric, acordant que totes les sales tinguessin un dipòsit de bugies i que cada nit s’encengués un llumet d’estearina. Es senyalaven com a lloc de refugi els baixos del Pavelló de l’Administració, del de Convalescència i dels Tallers, i s’estudià la col·locació de dos micròfons i diversos altaveus repartits pels dispensaris i àrees d’hospitalització per tal de donar les instruccions necessàries si calgués. 

Salvador Armendares

El 17 de setembre de 1937 el Dr. Tomàs Tusó, que fins el moment havia estat Delegat Governatiu de la Generalitat a la Junta Administrativa de l’Hospital, va ser nomenat Cap de Sanitat del 20è Cos de l’Exèrcit, cosa que el va obligar a deixar el seu càrrec. El va substituir el Dr. Salvador Armendares, nomenat en la constitució del nou Consell Administratiu de l’Hospital de 6 d’octubre.

Amb la massiva afluència dels ferits dels bombardeigs que va patir Catalunya els 16, 17 i 18 de març de 1938, l’Hospital es va desbordar, fins i tot amb l'habilitació de les galeries subterrànies que unien els pavellons per a poder col·locar-hi les nombroses víctimes.

Les galeries subterrànies de l'Hospital.
(cliqueu)

Pels refugiats es va condicionar el soterrani de la Casa de Convalescència a l’espera de la seva destinació definitiva. El Convent, reconvertit en pavelló 21, va ser la seu de Defensa Passiva, i l’ala esquerra de l’Església, en aquell moment el pavelló 19, fou destinada a malalts detinguts sota la direcció i responsabilitat de la Direcció General de Serveis Correccionals de Catalunya.

Molts són els fets que van succeir dins l’Hospital al llarg d’aquest període tant cruent, però malgrat la situació, aquest va continuar sent capdavanter en tenir cura dels més necessitats. La meticulositat en la recepció de ferits de guerra i bombardeigs, amb el registre a través d’una fitxa amb totes les dades i la procedència, va fer possible que, aprovat el Decret d'11 de març de 1976, després d’un temps de silenci, molts d’ells poguessin aconseguir un certificat per a acreditar el dret a una pensió ben merescuda.

El 6 de febrer de 1939 l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau tornà a recuperar el seu nom, malgrat que conservà la denominació d'Hospital General de Catalunya durant alguns anys, fins que el de Sant Cugat va guanyar la partida.

Però sincerament crec que, tingui el nom que tingui, l’Hospital es l’hospital de tots, de la ciutat, de Catalunya.


Vegeu també:
Un jardí de repòs per a l'Hospital