L'Hospital General de Catalunya

Amb aquesta entrada només pretenc donar a conèixer amb petites pinzellades un fet històric que va canviar la vida d’una institució, que al llarg de cinc-cents trenta cinc anys havia mantingut la mateixa estructura jeràrquica. Temps difícils i durs dins l’Hospital, tant per als  uns  com per als altres, i dels quals dues persones que aprecio i admiro han dedicat i dediquen molt del seu temps a fer-ne un estudi en profunditat. Si algun dia els puc convèncer, dins d’aquest modest bloc podríem crear una sèrie només per aquest tema.

El 26 de juliol de 1936, pocs dies després de l’alçament militar iniciat a Barcelona la matinada del dia 19, el comissionat de la Generalitat de Catalunya, Dr. Tomàs Tusó Temprado, presentà a la sala de Juntes de l’Hospital una ordre de la Conselleria de Governació per la qual el govern, donades les especials circumstàncies del moment, estimava resoldre d’indispensable utilitat pública i d’urgent conveniència per al manteniment de la legalitat republicana, la incautació tant de l’Hospital com dels seus establiments filials: l'Institut Mental, Betlem i la Granja de la Santa Creu, autoritzant el dit doctor perquè procedís al seu compliment.

En aquell acte es nomenà una Junta Administrativa en substitució de la Molt Il·lustre Administració. Aquesta, sota la presidència del Dr. Tusó, va estar formada pels metges Salvador Armendares Torrent, Joan Cordomí Pujolar, Tomás Pumarola Julià, Lluís Bosch Avilés com a representant del Cos Facultatiu, i els senyors Pere Freixa i Joan Valcarcel com a membres del personal subaltern, secció d’infermers, pertanyent a la branca de Productes Químics del sindicat de la CNT.

Signatures dels membres de la Junta Administrativa de l'Hospital General de Catalunya.

La primera decisió de la nova Junta va ser la substitució del nom d'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau pel d'Hospital General de Catalunya. A partir d'aleshores els seus membres començaren a decidir sobre l'organització de les infraestructures de l’Hospital. A través d’un concert amb Sanitat Militar s’establí l’habilitació de diferents pavellons per als ferits que ja començaven a arribar des dels fronts de lluita. 

Alguns cartells editats per la Inspecció General de Sanitat Militar.
(cliqueu per a veure'ls més grans)

Relació dels serveis mèdics i
llits de l'Hospital General
(cliqueu)

El nom dels sants i santes dels pavellons van ser substituïts per números, que al llarg dels tres anys del conflicte serien modificats en funció de les necessitats de cada servei. Aquesta primera distribució va ser la següent:

• Pavelló 1, baixos  (La Puríssima) i Pavelló 3 (Ntra. Sra. Del Carme):
  Cirurgia General
  – Dr. Manuel Corachán i Garcia.

• Pavelló 4 (St. Leopold) i Església:
  Traumatologia
  – Dr. Lluís Bosch Avilés

• Pavelló 15 (Sta. Faustina):
  Cirurgia General
  – Dr. Josep Trueta i Raspall

• Pavelló 17 (Ntra. Sra. De l’Assumpció):
  Cirurgia Ortopèdica
  – Dr. Josep Ma. Vilardell Permanyer

• Convent:
  Cirurgia General
  – Dr. Joan Soler Julià

Pel que fa a l’assistència dels malalts, tant a l’Hospital com a la resta d’establiments de la seva dependència, les comunitats de germans i germanes hospitalàries van ser substituïdes per personal seglar d’ambdós sexes. Així mateix, la Granja de Santa Creu passà a denominar-se La Granja del Poble i Betlem, Parc de Salut i Repòs; totes dues van allotjar malalts tuberculosos convalescents. El símbols religiosos de les sales van desaparèixer, i l’any 1937 la creu que presidia l’entrada de l’Hospital, obra de Pau Gargallo, va ser substituïda per una escultura en forma de flama, i la dels jardins es va enderrocar.

Alçat de la tanca principal de l'Hospital. S'hi observa la disposició dels
cartells, "Generalitat de Catalunya" i "Hospital General de Catalunya",
i la flama coronant el pinacle de la dreta.
(cliqueu)

Josep Trueta

El primer any de l’Hospital General de Catalunya va estar presidit per una gran eficàcia, tant en la seva organització com en els seus mètodes, amb els que aconseguien descongestionar les sales de malalts. Una de les actuacions de més èxit va ser el tractament als ferits creat pel Dr. Josep Trueta, consistent a aplicar una tècnica quirúrgica que el Drs. Manuel Bastos Ansart i Joaquim D’Harcourt Got practicaven al front. Consistia en la neteja de la ferida amb aigua i sabó, ampliat als teixits lesionats, i la seva posterior immobilització amb un enguixat.

L’activitat a la resta de Serveis Mèdics no va minvar. Aquests, dirigits entre d’altres pels doctors Lluís Guilera Moles en el tractament del càncer, Miquel Horta Vives i Santiago Noguer Moré en dermatologia, Francesc Esquerdo Rodoreda en Medicina, i Lluís Barraquer en Neurocirurgia, van fer que el nivell científic del centre obtingués el reconeixement del President de la Generalitat Lluís Companys, que va visitar l’Hospital acompanyat pel Coronel Cap del Servei Militar.

Lluís Companys visitant l'Hospital.
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
(cliqueu)

La vida hospitalària continuava, i es va restablir el pagament de 25 cèntims per a tots els malalts que anaven a visita de dispensari, excepte els que acreditessin que es trobaven a l’atur. El pagament es feia mitjançant un segell imprès. Es va encarregar al Dr. Bosch l’estudi d’unes tarifes mòdiques pels serveis i intervencions per tal d'evitar abusos. Pel que feia als hospitalitzats que pertanyien a Mútues i Germandats, havien de pagar l’estada a raó de 5 pessetes diàries, a excepció també dels que no tenien feina, sempre complint les normes establertes per la Generalitat.

(cliqueu)

Per a la distinció dels vehicles del mateix Hospital i del personal de la casa es van confeccionar uns banderins com a distintiu d’acreditació, que es venien al preu de 7 pessetes cadascun.

Preocupats davant la contingència dels bombardeigs, la Junta va decidir prendre mesures pel cas que fos interromput el subministrament elèctric, acordant que totes les sales tinguessin un dipòsit de bugies i que cada nit s’encengués un llumet d’estearina. Es senyalaven com a lloc de refugi els baixos del Pavelló de l’Administració, del de Convalescència i dels Tallers, i s’estudià la col·locació de dos micròfons i diversos altaveus repartits pels dispensaris i àrees d’hospitalització per tal de donar les instruccions necessàries si calgués. 

Salvador Armendares

El 17 de setembre de 1937 el Dr. Tomàs Tusó, que fins el moment havia estat Delegat Governatiu de la Generalitat a la Junta Administrativa de l’Hospital, va ser nomenat Cap de Sanitat del 20è Cos de l’Exèrcit, cosa que el va obligar a deixar el seu càrrec. El va substituir el Dr. Salvador Armendares, nomenat en la constitució del nou Consell Administratiu de l’Hospital de 6 d’octubre.

Amb la massiva afluència dels ferits dels bombardeigs que va patir Catalunya els 16, 17 i 18 de març de 1938, l’Hospital es va desbordar, fins i tot amb l'habilitació de les galeries subterrànies que unien els pavellons per a poder col·locar-hi les nombroses víctimes.

Les galeries subterrànies de l'Hospital.
(cliqueu)

Pels refugiats es va condicionar el soterrani de la Casa de Convalescència a l’espera de la seva destinació definitiva. El Convent, reconvertit en pavelló 21, va ser la seu de Defensa Passiva, i l’ala esquerra de l’Església, en aquell moment el pavelló 19, fou destinada a malalts detinguts sota la direcció i responsabilitat de la Direcció General de Serveis Correccionals de Catalunya.

Molts són els fets que van succeir dins l’Hospital al llarg d’aquest període tant cruent, però malgrat la situació, aquest va continuar sent capdavanter en tenir cura dels més necessitats. La meticulositat en la recepció de ferits de guerra i bombardeigs, amb el registre a través d’una fitxa amb totes les dades i la procedència, va fer possible que, aprovat el Decret d'11 de març de 1976, després d’un temps de silenci, molts d’ells poguessin aconseguir un certificat per a acreditar el dret a una pensió ben merescuda.

El 6 de febrer de 1939 l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau tornà a recuperar el seu nom, malgrat que conservà la denominació d'Hospital General de Catalunya durant alguns anys, fins que el de Sant Cugat va guanyar la partida.

Però sincerament crec que, tingui el nom que tingui, l’Hospital es l’hospital de tots, de la ciutat, de Catalunya.


Vegeu també:
Un jardí de repòs per a l'Hospital