27 de gener del 2012

La Rifa del porc

La Rifa del porc és una tonada que al segle XIX acompanyava la venda de bitllets per la rifa d’un porc en benefici de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, que estava al carrer de Carme. L’arranjament de Calaix Desastre.

Recollida per Joan Tomàs. Fonts: Amades, 1932, 117; Amades, 1982, 497.

L’any 1115, l’antiga orde dels frares antonians va fundar una leproseria, l’Hospital de Sant Llàtzer, que estava molt a la vora del Portal de Sant Antoni. Al 1728 la leproseria i els dos frares antonians que quedaven es van traslladar a l’Hospital de la Santa Creu, i l’edifici se’l quedaren els Escolapis.

Portal de Sant Antoni al 1869. Font: Escola Pia de Catalunya, 2010.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Al 1802 amb motiu de recollir diners per l’Hospital, Carles IV donà llicència per fer la “Rifa de los cerdos de San Antón”. Cap al mes de setembre es compraven tres porquets, que fins al dia de Sant Antoni o el de dijous gras, anaven pels carrers menjant els que els veïns els donaven, acompanyats d’un encarregat que venia bitllets de loteria per la seva rifa.

Font: Salmerón, 2011.

Els dies de mercat i els festius els acompanyava un sac de gemecs i/o un flabiol i tamborí.

Dibuix de Manuel  Moliné .Fonts: Amades, 1932, il. IV, p. 113; Almerich, 1944, 16; Amades, 1982, 496.
(cliqueu per a veure'l més gran)
Dibuix de Tomàs Padró. Amades, 1932, il. IV, p. 113; Amades, 1982, 494.
(cliqueu per a veure'l més gran)
Sembla ser que la darrera rifa es va fer al 1882.

Potser ara té més sentit la dita Voltar més que els porcs de Sant Antoni, o les seves variants Donar més voltes que els garrins de Sant Antoni o Pegar més voltes que el porquet de Sant Antoni (Alt Maestrat).
 
Nota: les dates potser no són exactes perquè les fonts consultades no coincideixen.

Jordi Quintana
Fonts:

20 de gener del 2012

"No hi ha llits"


El llarg període de construcció i habilitació de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que va des de la col·locació de la primera pedra l'any 1902 fins a la seva inauguració oficial l'any 1930, va patir moments de davallada econòmica, en el quals les obres van perillar per manca de mitjans. A tot això s'hi sumava la manutenció del vell Hospital, que continuava funcionant èpicament malgrat la seva penosa situació, i a la que cal sumar el temor per la destrucció de l'edifici, ja que l’Ajuntament tenia previst fer-hi passar la Via Transversal de Reforma del casc antic de la ciutat.

Joan Llimona (1860-1926)
Un d'aquest moments difícils es va produir a principis de 1920, quan la Molt Il·lustre Administració, preocupada per la situació, va decidir moure la caritat dels barcelonins a través de l'emissió de cartells que amb el seu patetisme aconseguissin acostar-se a la consciència de la gent, i també a la seva butxaca.

Joan Llimona va ser l'encarregat de realitzar el cartell. L'elecció de l'artista es seguí de la seva tornada a la fe catòlica després d’un temps de refredament religiós. Llimona arribà a liderar aquesta vessant pietosa dins del moviment modernista en pintura, i el va motivar a fundar conjuntament amb el seu germà Josep el Cercle Artístic de Sant Lluc el 1893.

El dibuix a color, creat per a sensibilitzar, representa la imatge de la carència hospitalària: s'hi representa la porta entreoberta de l’Hospital, de la que penja un cartell que diu "No hi ha llits", i des d'on una monja impotent per no poder acollir-lo mira com un ancià s'allunya acompanyat per una jove, possiblement la seva filla.

(cliqueu per a veure'l més gran)

Llimona regala la seva obra a l'Administració, i és lliurada el 23 de juliol de 1920 juntament amb la resta de litografies. Aquella agraeix a l'autor la seva gesta obsequiant-lo amb una reproducció. L'original és degudament emmarcat i situat a la Sala de Juntes.

A partir d’aquest moment hi ha una mobilització per a conscienciar la ciutadania. Una forma original va ser l'enviament d’una carta per part de l'Administració de l'Hospital a l'Il·lustre Col·legi de Notaris de Barcelona, en la qual els sol·licitava el seu valuós recolzament perquè els notaris de la ciutat col·loquessin el quadre de Llimona en un lloc visible dels seus despatxos, per a motivar la generositat dels clients a contribuir amb algun donatiu a favor d'aquella benèfica obra. Aquesta iniciativa va tenir una gran acollida, i no era estrany que molts d'ells, en redactar algun testament, preguntessin: «I per Santa Creu?».

Bacina del "No hi ha llits"
També es van col·locar, a les esglésies de la ciutat, bacines de fusta encapçalades pel dibuix amb la fi de motivar la caritat dels feligresos a favor de la causa, i l'escriptor i polemista Ramon Rucabado, defensor dels principis socials i morals de l'època, va publicar una crida a La Veu de Catalunya del 3 d’agost que començava així:
Barcelonins! El vostre Hospital màxim, aquell que us ve al pensament quan s'anomena simplement, l'"Hospital", ço és, l'Hospital de la Santa Creu, us allarga la mà, us demana almoina...
No cal dir que el moviment va tenir ressò i la ciutadania va respondre, i  amb injeccions de caritat es va anar acabant l'Hospital modernista. Els malats de l'antic edifici van emigrar del vell al nou a mida que els pavellons s'anaven enllestint.

13 de gener del 2012

El pavelló del dispensari

El dispensari: detall d'un primer esbós del
recinte hospitalari
projectat per Domènech i Montaner.
El pavelló del dispensari o policlínica és un dels pavellons que Domènech i Montaner va preveure per al recinte dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau. S'havia de situar  darrere dels pavellons de la Puríssima i del Carme, en l'espai situat entre el pavelló de l'Assumpció i l'actual carrer de Cartagena, però no s'arribà a materialitzar mai. 

En el projecte original de Domènech i Montaner per al recinte hospitalari hi havia previstos 48 pavellons, dels quals ell només arribà a construir-ne onze. El seu fill Pere Domènech i Roura, que es féu càrrec de les obres a la seva mort, en construí cinc més, si bé alguns amb força modificacions. La resta de pavellons que edificà més tard  ja no seguiren les directrius del projecte original.

Espai destinat al dispensari:
vista del solar als anys 1950.
12 d'aquests 48 pavellons previstos s'havien de situar als límits del recinte, donant directament al carrer. Aquests 12 pavellons perimetrals haurien albergat instal·lacions i serveis que, per les seves característiques, aconsellaven un accés independent des de l'exterior sense contacte amb els malalts, ja fos per a seguretat dels treballadors (cas de la torre d'aigües o la sala de màquines) o per estar orientats a serveis externs (cas de l'església o el mateix dispensari). El dispensari, com tants altres pavellons, no s'arribà a construir, i l'espai que tenia destinat dins el recinte va restar erm fins el 1963, quan començà la construcció de les edificacions modernes de la Fundació Puigvert davant del Pavelló de l'Assumpció.

Plànol de la planta baixa del dispensari,
amb els diversos espais ressaltats.

A la memòria del projecte hospitalari Domènech i Montaner hi especificava la distribució de l'edifici, així com l'equipament mèdic amb què havia de comptar. L'edifici s'organitzava al voltant d'un hall d'espera central rectangular de dos pisos d'alçada, envoltat de galeries i cobert amb una estructura de vidre i metall similar a un hivernacle. Les quatre ales de l'edifici es disposaven, aïllades entre sí, a cada costat del hall: la que donava accés des del carrer albergava el vestíbul, els despatxos d'administració, les escales; i les tres ales restants, dotades cadascuna d'elles d'un espai semicircular en forma d'absis al voltant d'una petita sala d'espera independent, la resta de serveis clínics.

La clínica d'hidroteràpia ocupava una ala completa del dispensari, i disposava de banys i dutxes de diverses classes, infermeria amb llits d'aigua, etc. La resta de dependències havien d'acollir les clíniques d'electroteràpia, oftalmologia, otologia, dermatologia, i altres clíniques generals. Les quatre ales del segon pis, paral·leles a cadascuna de les quatre galeries que envoltaven el hall central, estaven ocupades per petites sales d'entre dos i cinc llits cadascuna, i constituïen les infermeries annexes a les clíniques del pis inferior. No cal dir que, a més, aquest edifici havia d'estar connectat amb la resta de pavellons de l'Hospital pel soterrani, a través de la xarxa de passadissos subterranis que s'havia d'estendre per tot el recinte.


El dispensari no s'arribà a materialitzar mai, però aquest model us ofereix una aproximació al que podria haver estat el seu aspecte a partir dels plànols originals de Domènech i Montaner. Clicant directament a la imatge podreu contemplar-lo des de tots els angles.

6 de gener del 2012

Un barri únic al món


“Aquella casa blanca que veis asomar allá en la falda de la montaña, es la llamada torre de Milans, propiedad hoy de D. José Xifré, quien esta haciendo en ella grandes mejoras para convertirla en un delicioso sitio de recreo. Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fué un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifre tuvo el buen acierto de comprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras mas importantes que Barcelona guardaba como una joya.”
Guia de Barcelona a Granollers
por el Ferro-carril
, 1857

D'aquesta manera descrivia Víctor Balaguer(*) com era la casa que estava situada on ara es pot admirar l'entrada principal de l'Hospital de Sant Pau, quan el seu projecte no es podia encara ni imaginar.

Eren tan pocs els edificis colgats a la falda del Turó de la Rovira –més o menys uns seixanta–, que la Casa Milans o d'en Xifré hi destacava en la llunyania pintada de color blanc i es podia divisar des del tren que unia Barcelona amb Granollers, tot passant pel baixador d'Horta que estava situat a l'entrada del Clot. Aquell era un baixador fet exprés pels viatgers que volien anar fins el poble d'Horta, a uns quatre o cinc quilòmetres més amunt.

Josep Xifré, tot just haver comprat alguns dels ornaments de la casa Gralla, que havia estat situada en el carrer de Portaferrisa, va morir a la seva torre el 7 d'agost de 1856. Els fills ja no van dur a terme el seu somni d'embellir la casa amb les peces que havien format part de la Casa Gralla i les van vendre, una part de les quals es troben, després d'un llarg periple per una província andalusa, a l'Hospitalet de Llobregat, a la seu d'una empresa de seguretat. La torre finalment es va vendre a Maria Marquès Gironès i a Josepa Marquès de Julià; desconeixem si mai la van habitar.

La Torre Xifré estava situada en la part de sota de la Travessera de Gràcia, motiu pel qual no quedava inclosa en la part de terreny que els Xifré van transferir a la junta administrativa de l'Hospital, que consta a l'escriptura de compra venda de data 7 de maig de 1890. Per a dur a terme el projecte tal i com estava calculat, es necessitaven les terres de sota la travessera i les del propi camí, problema de difícil solució donat que es tractava d'una via centenària amb drets de pas adquirits.

La venda de la torre es va produir finalment en 1898, i en 1903 l'Ajuntament de Barcelona va declarar el tros de la Travessera que anava des del carrer Igualtat (ara Cartagena) fins el que havia de ser el carrer Catalunya (ara Sant Quintí), "sobrant de camí" amb l'entrada en servei del carrer de Coelo (avui Sant Antoni Ma. Claret). Aquestes modificacions van obligar a pactar amb els propietaris de les parcel.les de la urbanització d'en Xifré de sota de la Travessera de Gràcia. Per fi ja es podia fer la façana de l'Hospital en l'indicat carrer.

Resulta evident, doncs, que el paisatge que contemplava la gent de l'època i la de l'arquitecte i treballadors que van construir l'Hospital, no tenia res a veure amb el que ara podem admirar gràcies a Google, des de més o menys el mateix lloc on la persona que el va recrear mitjançant un minuciós dibuix a llapis, ara fa poc més de 120 anys.

Perspectiva dibuixada per Domènech i Montaner comparada amb una vista actual
(cliqueu per a veure-les més grans)

A mitjans del segle XIX grans extensions de vinyes s'estenien per la major part de la muntanya, fins que la fil·loxera, que va arribar a la contrada entre 1880 i 1881, les va matar totes. El Guinardó Martinenc era de fet terra de secà, així que hi proliferaven els garrofers, alguns arbres fruiters com moreres, ametllers, tarongers o llimoners, conreus de cereals i horts, per a consum propi o per a la seva venda en algun mercat dels pobles propers.

Com era terreny guanyat al turó, hi havia molts torrents que baixaven des del cim, que sols s'omplien d'aigua quan plovia i que els camperols de les masies de la contrada feien servir de camins quan eren secs. Torrents com els que hi havia a banda i banda del futur hospital –a l'esquerra, a tocar del carrer de la Igualtat, el de Milans; i a la dreta (en l'actual carrer de Sant Quintí) el d'en Melis–, les filtracions dels quals donaven un important assortiment a les fonts i mines que donaven aigua als pous i basses que s'utilitzaven per regar els camps de la zona.

Situació de les masies i els torrents. Plànol de Joan Corbera
(cliqueu per a veure'l més gran)

A la part alta de la muntanya, i seguint els tres turons, hi havia hagut un gran bosc fa molts anys, on els nobles de Barcelona anaven tot sovint de cacera. Una idea de com eren aquests boscos ens la podem fer visitant el parc del Guinardó, que malgrat tenir una part enjardinada, conté encara avui algunes extensions de bosc salvatge.

Els camins principals de la contrada eren el Camí de la Llegua, que seguia més o menys el traçat del que ara és la Ronda del Guinardó; el camí medieval del Mig, després Travessera de Gràcia o camí de Gràcia a Sant Andreu; i el camí de Barcelona al poble d'Horta, tots tres d'origen antiquíssim. També començava a tenir importància el Passeig de la Font Castellana, després l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat, i el camí del Guinardó, que comunicava el Camp de l'Arpa amb el barri de la muntanya. També existien altres camins locals que unien les masies entre sí.

Mapa del Guinardó Martinenc a finals del segle XIX.
Inclou les masies (en negre) i les torres senyorials (en roig) de la zona
(cliqueu per a veure'l més gran)

La major part de terres pertanyien directa o indirectament a grans famílies nobiliàries. El territori començava al Camp de l'Arpa –tot incloent-lo– i acabava a dalt de tot del Turó de la Rovira o Muntanya Pelada; es repartia entre diverses propietats d'extensió considerable, entre les famílies de noms com Peguera, Finestrat, Castellbell, Milans, Casanovas, Santpere, Llanas, Lemos o Tord, entre d'altres.

(cliqueu per a veure-les més grans)
Davant la catifa de cases que es desplega ara mateix davant els nostres ulls, edificis que amaguen l'orografia antiga del terreny, costa d'imaginar que fa tan sols 100 anys, quan Domènech i Montaner en va plasmar el paisatge, tot eren camps que pujaven suaument fins el que ara és el carrer del Mas Casanovas, i amb més brusquedat des d'allà fins al cim de la muntanya, on es podien comptar escassament unes 60 cases en tot el turó de la Rovira.

Entre les més importants, Can Baró, propietat aleshores de la família Santpere, que no pot considerar-se ara mateix part del Guinardó; la Torre Vélez o Can Velas, com l'anomenaven col·loquialment els pocs habitants de la contrada (avui dia escola de monges); els anomenats Seminaris; el Mas Viladomat, propietat de Salvador Riera Giralt; Can Planàs, una gran masia propietat del director general de la companyia del Ferrocarril de Tarragona-Barcelona-França; el Mas Casanovas, de Maties Ramon de Casanovas, enderrocat per obrir el carrer de la Igualtat (ara Cartagena); Can Sors, que anys més tard, molt renovat, es convertiria en l'Escola del Mar; el Castell de Mascaró, una torre residencial en forma de castell que va edificar Francesc Mascaró Garant, i que va ser derruïda entre els anys 30 i 40 del segle XX un dels grans terratinents de la zona; el Mas Guinardó, assentat amb gran dignitat dalt del turó del Cogoll, també de Salvador Riera Giralt; i finalment, Can Garcini, propietat de Ramon Alòs-Moner i de Dou.

Masies identificades en la perspectiva de Domènech i Montaner
(vegeu-les de prop)

Algunes d'aquestes masies explotaven canteres des d'on s'extreien pedres per a la construcció d'edificis, i també forns per a l'obtenció de totxos per a la mateixa finalitat. No oblidem pas que a ciutat s'estava bastint l'eixample i que la construcció era el negoci de l'època. Can Velas i Can Baró eren les més importants; encara avui dia són visibles les ferides infligides a la Muntanya Pelada fins ben entrat el segle XX.

Forn de totxos als terrenys que ocuparia l'Hospital
(cliqueu per a veure'l més gran)

Com ja hem indicat, la noblesa catalana i la de fora del país, així com l'alta burgesia amb molts diners, eren els propietaris dels terrenys i masies de tot el Guinardó. Si ens centrem en la zona de l'Hospital, a la part alta, per sobre d'aquest, hi havia el Mas Casanovas, del qual n'era propietària Maria Miquela de Peguera i de Borràs, primer vídua de Joan de Peguera, terratinent del Camp de l'Arpa, casada en segones núpcies amb Maties Ramon de Casanovas, amb qui esdevingué també propietària del Mas Casanovas.

Segons indiquen algunes fonts, amb els diners que van obtenir de la venda de Can Casanovas i part de les seves terres a l'Administració del futur Hospital, van fer construir, a dalt de tot del carrer Igualtat i a la seva esquerra, l'Hotel Casanovas, on durant un temps s'hi va instal·lar un casino de joc que, després de passar per diferents usos, és actualment una escola de la Generalitat.

Maniobres militars al carrer Igualtat cap al 1913. Al fons, l'hotel Casanovas
(cliqueu per veure'l més gran) 

Cal recordar també que al descampat que hi havia a dalt de tot del que ara és l'Hospital de Sant Pau hi va tenir el seu segon camp el Futbol Club Barcelona, que hi va jugar la temporada 1900-1901. Mentre hi van jugar, llogaren algunes habitacions de l'Hotel Casanovas, que feien servir de vestuaris. Quan els Casanovas van vendre la masia i els terrenys per construir-hi l'Hospital, van haver de buscar-se un altre camp a la carretera d'Horta, al costat de la masia de Can Sabadell. És molt provable que la torre masia que es veu a la foto, sigui el propi Mas Casanovas donat que en la zona no hi havia cap altra masia gran a part de Can Planàs.

A la part de sota la Travessera de Gràcia, en terrenys que també formarien part del futur Hospital (motiu pel qual la Travessera quedaria tallada a l'alçada del carrer Igualtat, ara Cartagena), a més de Can Milans o Torre Xifré, de la que desgraciadament no hi ha hagut manera d'aconseguir cap fotografia, es trobava la torre xica o casa dels masovers d'en Xifré, i alguna més de menor importància; i Can Miralletes, propietat de Pere Miralles. També ens volem referir a Can Delemus (casa De Lemos), situada a la Travessera de Gràcia, cantonada amb Sardenya; una gran torre-masia que va desaparèixer quan van començar a edificar la zona.

Per últim, afegirem que també hi havia algunes altres masies més petites, en alguna de les quals vivien els masovers i colons de les grans masies citades anteriorment ... i poc més. Aquest més o menys era el paisatge del Guinardó Martinenc a finals del segle XIX. Després va començar la febre urbanitzadora al voltant de la Muntanya Pelada del nou barri de Barcelona que a partir de principis de segle començaria a ser anomenat com el Guinardó, i el paisatge es va anar assemblant cada cop més al que ara tots coneixem.

Carme Martín

Fonts d'informació:
  • De la col.lecció Els Barris de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona, el que tracta de la Història del Guinardó.
  • Algunes fotos, del fons fotogràfic d'un estudi sobre les masies del CEC.
  • Dibuix de Sant Pau, del fons de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
  • Escrit de Joan F. Cabestany sobre “Els camins antics del Pla de Barcelona”.
  • Plànol de situació dels torrents, de Joan Corbera.

* Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901). Escriptor i polític català. Va seguir la carrera de lleis a la Universitat de Barcelona. Des de jove es va dedicar a escriure, primer en castellà i desprès en llengua catalana. Quan es va inaugurar el Teatre del Liceu, va ser nomenat el seu director artístic en 1847. Com a polític, va pertànyer al partit progressista, en el qual va destacar per la seva oratòria. Sospitós de conspirar contra el règim vigent en l'època, va haver d'emigrar, però desprès del triomf de la revolució de 1868 va ser escollit diputat en les Corts Constituents en 1869. Va arribar a ser ministre d'Ultramar. A Vilanova i la Geltrú va fundar un museu-biblioteca que duu el seu nom.