El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (VI)

Trencament de les relacions, imposició final del seny

Els administradors del vell hospital van tornar a la càrrega, i en un ofici del 21 de febrer de 1905 van insistir en el menyspreu de la marmessoria al seu esforç de pagar el dèficit resultant del segon pla, esmentant que si aquella volia obrar pel seu compte no calia que hagués acudit a Santa Creu, obligant-los a fer despeses que es podien haver estalviat. Amb dures paraules, instaven els legataris que, si volien fer sense compromís amb ningú un hospital orgull de Barcelona, “Hagánlo en buena hora”, però que ells no podien contribuir-hi perquè de la manera que estava projectat portaria a la ruïna aquest establiment, que es preocupava només del benefici dels pobres. L’Administració concloïa que, en separar-se la marmessoria del pla convingut i havent començat a construir els edificis fora del pla únic, Santa Creu es veia, moralment i legal, deslligada de tot compromís, deixant així cadascuna de les dues entitats amb total llibertat d’acció. Finalment, i per a no posar cap impediment a l’ocupació de part dels seus terrenys que es demanava per part de Sant Pau, no es tenia cap inconvenient a vendre’ls-hi, per bé que si no s'arribava a un acord es veurien en l’obligació de no concedir l’autorització sol·licitada; i, en cas d’arribar a un acord, aquest hauria de ser sense perjudici del pacte de l’Administració i el senyor Xifré.

Ofici de Santa Creu a la marmessoria (21 de febrer de 1905). Vegeu el text destacat.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Trencades les relacions, la construcció de Sant Pau va continuar, però no sense la mirada atenta de Santa Creu, que va encarregar a l’arquitecte Sr. Artigas que en vigilés les obres i informés de qualsevol canvi interessant. Malgrat tot, els Administradors tenien l’esperança que aquella situació acabaria aviat, ja que, trobant-se l’Hospital afectat per dues de les gran vies de reforma del casc antic de la ciutat, havien sol·licitat a l’Ajuntament que fes una valoració dels solars del vell hospital i n'executés la indemnització corresponent, a fi de construir un nou establiment als terrenys ja adquirits i poder així acceptar la donació de la marmessoria.

Ángel Ossorio y Gallardo,
Governador Civil de Barcelona.

Preocupat per la situació existent entre ambdues institucions, i pel servei que podrien proporcionar en cas que una epidèmia de còlera envaís la ciutat, el governador civil Ángel Ossorio va convocar una reunió conjunta per a demanar explicacions; i una vegada escoltades aquestes, s’oferí com a mediador. Després de diverses reunions, el 31 de març de 1909, davant del notari Pere Arnau, s’aconseguí signar un conveni entre la marmessoria i la Junta Administrativa de Santa Creu. D'acord amb aquest conveni, la marmessoria es comprometia a acabar les edificacions de l’Hospital de Sant Pau que ja s’estaven construint i, en finalitzar l’obra, lliurar-los a la Junta Administrativa de Santa Creu perquè l’administrés com a propi i el destinés a complir els fins de Pau Gil, conservant sempre el nom de Sant Pau. Per la seva part, la Junta s’obligava a acceptar la donació i a destinar aquest hospital, conjuntament amb el que tenia previst construir, a acollir sis-cents cinquanta malalts. També es comprometia a començar-ne l'edificació tan bon punt rebés de l’Ajuntament la indemnització pels terrenys que havien de ser expropiats i, una vegada formalitzada la donació, a tenir cura de la conservació dels edificis fins que es poguessin utilitzar.

Fragment del conveni entre la marmessoria i Santa Creu.
(cliqueu)

Semblava que per fi la raó s’havia imposat. La marmessoria va continuar la construcció de Sant Pau fins a l’octubre de 1912, quan juntament amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va informar la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu que els edificis ja estaven enllestits i que estaven disposats a fer-ne la cessió. Degut a l’elevada suma de diners que calia pagar a Hisenda per raó de l’impost de drets reials i transmissió de béns, aconsellats pels advocats d’ambdues parts es va procedir a l’atorgament d’una escriptura de tradició o lliurament del llegat i una relació privada de totes les obres construïdes per la marmessoria.

Finalment, el 25 d’abril de 1913 Manuel M. Sivatte i Llopart, i Joan Ferrer-Vidal i Soler, com executors del testament de Pau Gil i Serra, van fer lliurament a l’Hospital de la Santa Creu, i en el seu efecte als seus Administradors, Srs. Jaume Almenara i Comas, Josep Puig de Asprer, Francesc Muñoz i Izquierdo, i Joan Vidal i Valls, dels edificis de l’Hospital de Sant Pau, inclosos en dues finques. A la primera es trobava el Pavelló de l’Administració, dos petits edificis de reconeixement o observacions, cinc edificis d’infermeries iguals d’un pis, un altre edifici d’infermeria de dos pisos i una Casa d’Operacions Quirúrgiques de dos pisos. La segona comprenia la casa torre amb terrenys, en els quals no s'havia construït, comprada el 1903 a Jaume Serra i situada al carrer Igualtat (actual carrer Cartagena).

Els deu pavellons de l'Hospital de Sant Pau lliurats a Santa Creu el 1913.
(cliqueu)

Al mateix acte, Manuel M. Sivatte va fer lliurament als Il·lustres Administradors de la documentació relativa les obres de construcció dels edificis aixecats a la primera finca, consistents en les certificacions d’obres, els rebuts dels pagaments i els resums generals dels comptes. Els pactes d’aquesta escriptura eren els mateixos del conveni realitzat davant del governador Ossorio l’any 1909.

Amb el lliurament de l’Hospital de Sant Pau a Santa Creu culminava la llarga trajectòria que va emprendre la marmessoria. No creiem que s’hagi de culpar cap de les dues parts de la forma de dur a terme les gestions, ja que ambdues actuaven mogudes per un bon fi: la primera volia complir al peu de la lletra les instruccions del testador; l’altra volia preservar la funció per la qual havia estat creada cinc-cents anys abans.