▼

Història de l'Hospital

Representacions dels antics hospitals al Llibre de Taula de 1674
La butlla fundacional concedidia per Benet XIII (1401)
A principis del segle XV a Barcelona hi havia diversos petits hospitals creats per ordres religioses o bé per persones privades amb una funció essencialment caritativa. Aquests centres depenien del Consell de Cent o del Capítol de la Catedral, però quasi tots els seus ingressos provenien de la caritat pública. Veien ambdues corporacions que la diversitat de rendes sumia en una situació econòmica apurada uns hospitals més que d’altres, i que la unió de tots en facilitaria la millor aplicació de les rendes en benefici dels pobres. Així, reunits el 15 de març de 1401, van resoldre la unió de tots els hospitals en un de sol, unió que va ser ratificada el 5 de setembre a través d’una butlla signada pel papa Benet XIII, autoritzant la constitució de l’Hospital de la Santa Creu a partir dels hospitals d’en Colom, del Canonge Vilar, de Sant Llàtzer, d’en Marcús i d’en Desvilar.

També es va acordar que dos canonges i dos ciutadans seglars, elegits respectivament pel Capítol de la Catedral i pel Consell de Cent, dirigissin la institució a través de la Molt Il·lustre Administració (MIA), d’acord amb la missió de servir els pobres i els pelegrins segons la caritat cristiana, i es van designar dos responsables de control de les rendes: un eclesiàstic i un laic. Aquesta estructura es mantingué gairebé durant sis segles, fins que a l’any 1991, la Generalitat de Catalunya s’incorporà al pacte institucional.

Sala d'infermeria segons un
dibuix de Rafael Bataller
L’Hospital de la Santa Creu va ser durant cinc-cents anys l’únic hospital general a Barcelona que a més donava servei a tota la província, sent un referent nacional; la seva història és la pròpia història de la ciutat. Des dels seus orígens va acollir l’ensenyament de la medicina i quasi tots els grans metges catalans de prestigi es van formar a les seves instal·lacions. A més de ser capdavanter en l'aplicació de noves teràpies que han contribuït a l’evolució de les ciències mèdiques i a la recerca, ha impulsat des de sempre una millora continua en l’atenció sanitària, que gràcies a les persones que hi han treballat i hi treballen s’ha mantingut al llarg dels segles.

La institució sempre ha atès a tothom, desenvolupant una tasca exemplar; per això la societat l’ha correspost amb l’ajut al seu finançament mitjançant almoines, donatius i llegats, als quals s’han d'afegir els nombrosos privilegis concedits per reis i papes, com per exemple el que tenia des de 1418 d’heretar el béns dels qui hi morien sense fer testament i sense fills legítims, o el de 1587, anomenat de les Comèdies, pel qual Felip II concedí a l’Hospital el dret exclusiu de les representacions teatrals a la ciutat. La Molt Il·lustre Administració ha administrat l’Hospital des d'un principi, però la major part dels recursos provenien d'aportacions privades, de ciutadans que volien que la seva ciutat tingués un hospital adequat a les necessitats de cada època.

Privilegi de les comèdies concedit per Felip II
(cliqueu per a veure'l més gran)

Els cordons i medalles amb què eren
trobats els expòsits es conserven
entre els fulls del llibre de registre.
Encara que l’Hospital va néixer amb l’idea dels hospitals medievals d’atendre els pobres seguint el principi de la caritat, aviat va ser més que un centre de caritat. La ciutat es beneficiava d’altres serveis a part de la cura de malalts. Una de les tasques que desenvolupava era l'acollida dels nens orfes de la ciutat i rodalies, servei que va mantenir fins a finals del segle XIX. Després de criar-los, se'ls formava; els nens entraven d'aprenents als gremis de Barcelona, i les nenes  rebien una dot de l'hospital si es casaven.

Una altra preocupació important va ser la que, un cop curat, el malalt sortís de l’Hospital completament recuperat. Això, gràcies novament a la caritat de quatre nobles de Barcelona, tres dames i un cavaller: Lucrecia Gualba, Elena Soler, Victoria Astor i Pau Ferran, va ser possible al segle XVII amb la fundació de la Casa de Convalescència. Una vegada més es demostrava l’esforç dels ciutadans pel seu Hospital.

Pati de la Casa de Convalescència amb
l'escultura de Sant Pau que en corona
la font obra de Lluís Bonifaç (1678)
Gràcies en part a la generositat dels ciutadans, l’Hospital desenvolupava una funció social i sanitària de molt alt nivell en benefici de tothom. Això va permetre l'aparició d'una peça clau en la història de la Medicina  a Catalunya: la creació del Real Col·legi de Cirurgia per a la formació dels barbers com a cirurgians, donant així lloc a una de les grans especialitats de la medicina: la cirurgia. Aquesta institució va contribuir al progrés de la medicina al nostre país impulsant l’ensenyament basat en la pràctica; seria la predecessora de la Facultat de Medicina.

A partir del segle XIX, l’Hospital es converteix en el protagonista d’una important activitat docent i científica amb la creació de l’escola de medicina catalana, símbol de la modernitat i benestar que els ciutadans volien, i amb la que sovint havien contribuït en la seva ampliació i modernització. Metges com Lluís Barraquer i Roviralta en el camp de la Neurología; Giné i Partagàs amb les noves especialitats de Dermatologia, Psiquiatria i Antisèpsia; Bartomeu Robert; Jaume Pi i Sunyer i Miquel Àngel Fargas, creador de l’Escola Catalana de Ginecologia; van contribuir a convertir-lo en un centre hospitalari de primer ordre, al nivell de la resta dels nous hospitals europeus. El mateix Ramon i Cajal va desenvolupar la seva teoria de la neurona, per la qual va rebre el premi Nobel de Medicina l’any 1906, en un laboratori de l’Hospital.

Bust de Pau Gil al
recinte modernista
A finals del segle XIX, i en part gràcies al llegat del banquer català Pau Gil i Serra, aquell vell Hospital va ser substituït per un altre construït a la part alta de la ciutat. Una de les condicions que posava Gil en les seves voluntats era que l’hospital portés el seu nom, i així va sorgir l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

En terrenys situats entre Sant Martí de Provençals, Gràcia, Horta i el Guinardó es va erigir el gran conjunt modernista projectat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. La primera pedra es col·locà a l’any 1902, i el 1913 es lliuraren a Santa Creu els edificis construïts per la marmessoria de Pau Gil. La resta d’edificacions van ser possibles gràcies a la aportacions de molts ciutadans.

Esboç original de Domènech i Montaner per als Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau
(cliqueu per a veure'l més gran)

L’Hospital, seguint les tradicions de beneficis dels reis, va ser inaugurat oficialment el 16 de gener de 1930 pel rei Alfons XIII, tot i que les seves instal·lacions ja funcionaven des de 1916, moment en què es va habilitar el Pavelló de Sant Salvador per a malaltes procedents de la consulta del doctor Freixas.

Inauguració de l'Hospital per Alfons XIII
(cliqueu per a veure'l més gran)

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau forma part del patrimoni de la ciutat. El 1978 va ser nomenat Patrimoni Històric Artístic, i el 1997 designat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

>
Retalls d'història


Vegeu també: