El pavelló del pensionat

Vista del pensionat en una representació
del projecte inicial de recinte hospitalari.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

A la cantonada més occidental del recinte de l'Hospital, formada pels actuals carrers del Mas Casanovas i de Cartagena, Domènech i Montaner hi projectà un elegant edifici per a allotjar-hi els malalts pensionistes. En abandonar-se el projecte original de 1902-1905, aquest pavelló no s'arribà a edificar mai. Fins a la construcció del Nou Hospital, aquest espai l'ocupà un heliport.

Com altres pavellons perimetrals, el pensionat es projectà en un extrem del recinte, amb façana al carrer, per a permetre-hi l'accés directe sense contacte amb els altres malalts. L'edifici constava de tres plantes i un soterrani, però la forta pendent del terreny feia que pel nord-oest la planta baixa quedés soterrada, mentre que pel sud-est el soterrani arribava a nivell de terra. De fet, el soterrani només ocupava aquesta banda, i a la resta només hi havia els braços de la galeria subterrània que connectaven l'edifici amb la resta del recinte.

A la memòria del projecte original no s'hi especifica la distribució de les estances, però sí s'hi diu que l'edifici es dividiria en quatre seccions: homes i dones; infecciosos i no infecciosos. Les habitacions, de diverses categories, comptaven amb bany i, algunes, amb sala annexa. A més comptava amb cuines, menjadors, sales de reunió i sales de vigilància, i havia de disposar de dos ascensors.

Distribució de les diverses plantes del pensionat.
(cliqueu)

Tots els pisos estaven distribuïts de manera similar. Al cos central, estret i allargassat, s'hi trobaven algunes estances situades a la part posterior de l'edifici, vers l'interior del recinte, i accessibles des del passadís que conduïa als blocs dels extrems. Aquests blocs, més amples, tenien habitacions als dos costats d'un distribuïdor i, al fons, les escales situades entre una sala de reunions i un menjador, aquest en l'interior d'una torre que era circular al nord-oest i quadrada al sud-est. A l'últim pis aquest distribuïdor estava cobert amb una estructura de vidre similar a la del dispensari. La resta de cobertes eren a dues aigües, i les torres culminaven en coronaments d'inspiració neogòtica molt característics.

Les torres del pensionat, a partir dels plànols originals.
(cliqueu)

A sota us presentem el model del pavelló segons el projecte de Domènech i Montaner. Si cliqueu la imatge es podreu explorar des de tots els angles.

La Dona Morta

La Dona Morta. Picasso, 1903.
(imatge enllaçada de WikiArt.org)

El Corralet (Departament anatòmic) de
l'Antic Hospital de la Santa Creu.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Aquest petit oli sobre tela va ser pintat per Picasso l'any 1903, Havia anat a recollir al seu amic el doctor Cinto Reventós a l'Hospital de la Santa Creu, on treballava. Gràcies a ell, tenia accés a diferents dependències, i va ser al Departament anatòmic, El Corralet, on va veure el cos sense vida d'una dona que el va impressionar fins al punt de fer-la servir de model per a una de les seves obres. Per aquella època es trobava dins del període blau, anomenat així pel predomini dels tons d'aquest color a les seves pintures, fase creativa que havia començat a Paris el 1901.

Entre 1900 i 1904, quan s'hi estableix finalment, havia fet tres viatges a la capital francesa. Fascinat per l'ambient  bohemi que s'hi respirava, mostrava els seus treballs en cafès i salons de ball, i es deixava influenciar per la obra de Gauguin, Degas i Toulouse-Lautrec. 

Carles Casagemas (1881-1901).

Un dels fets que van marcar la vida de l'artista fou la tràgica mort de Carles Casagemas, pintor català que va arribar a ser un dels seus grans amics de joventut. Amb ell s'instal·là a un petit pis a la Riera de Sant Joan de Barcelona i va anar per primer cop a Paris, on també hi va compartir el seu primer estudi. Casagemas es va enamorar perdudament d'una de les models de Nonell, Germaine Pichot, que el va rebutjar provocant-li una profunda depressió. Picasso va voler allunyar-lo de tot plegat, i amb motiu de les festes nadalenques tornaren junts a la Ciutat Comtal. Després decidí anar a Màlaga, i Casagemas va tornar a Paris, on fou repudiat novament per la model, cosa que provocà que intentés matar-la. El 17 de febrer de 1901 els seus amics es reuniren per animar-lo, però davant tots ells tragué una pistola i es suïcidà d'un tret al cap. Tenia 20 anys, la mateixa edat que Picasso.

Pertorbat per aquestes circumstàncies el jove Picasso modifica la seva forma de pintar i inicia l'època blava, el color de la tristor, amb el quadre L'enterrament de Casagemas[*]. En aquesta etapa, que va durar quatre anys, l'artista va voler reflectir tota la misèria humana: treballadors esgotats, captaires, prostitutes, alcohòlics.

La relació d'amistat entre Pablo Ruiz Picasso i la família Reventós es remunta a finals del segle XIX, durant l'estada del pintor a la Ciutat Comtal acabat d'arribar de la seva Màlaga natal. El pare, Isidre Reventós, era mestre d'obres i tenia l'art d'escriure. Havia participat activament a la Primera Renaixença Catalana de finals de segle i obtingué alguns premis importants als Jocs Florals. El seu fill gran, Ramon, heretà la vocació literària, derivada cap a l'humor, on va ser reconegut i destacat. Anava sovint amb el seu germà, el doctor Jacint “Cinto”, als 4 Gats, i altres tertúlies de l'època, on compartia paraules i amistat amb la majoria d'artistes i escriptors com Eugeni d'Ors, Casas, Gargallo, Nonell, Mir i Picasso.  Malgrat la marxa del pintor a França, la mort d'en Ramon i la Guerra Civil, els vincles no van minvar, i les relacions d'afecte entre Picasso i la família van continuar.

Cinto Reventós, Pablo Picasso, Ramón Reventós, Vidal i Ventosa a Els 4 Gats.
Apunt de Ricard Opisso.
(cliqueu)

Cinto Reventós no només va ser un dels metges mes populars i prestigiosos de Barcelona, sinó que també era un gran amic de les arts i estimava els artistes. Estudiant precoç, va acabar el batxillerat als quinze anys i la carrera de medicina al vint-i-un. Primer es dedicà a la ginecologia, i Picasso anava sovint a buscar-lo a Santa Creu, on era intern d'aquesta especialitat i li tocava quedar-se sovint de guàrdia. Després es decantà per la neuropsiquiatria, però finalment s'especialitzà en tisiologia. L'any 1930, traslladats tos els serveis de l'Antic Hospital al nou Recinte Modernista, va dirigir el servei de Tisiologia II (homes), situat a una ala del Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca. Va morir a Barcelona el 14 de març de 1968, a l'edat de 85 anys.

El Dr. Reventós (al centre, amb les mans plegades) amb un grup de metges al terrat
del Pavelló de Sant Sant Carles i Santa Francesca, 1954.
(cliqueu)

Gravat de Geneviève per al llibre
homenatge a Cinto Reventós.

Un any després de la seva mort, el seu fill Jacint, també metge, decidí dedicar-li un llibre homenatge a la seva memòria, tant com a metge com pel seu lligam a la vida cultural de Barcelona. Picasso col·laborà amb un gravat original que s'inclou al llibre, i amb una planxa de gravats de Geneviève Laporte, companya i musa de Picasso al llarg de tres anys (1951-1953). Amb els recursos obtinguts no només es va poder publicar el llibre, sinó que també es creà una sala per a insuficiències respiratòries a l’Hospital de la Creu Roja. La Molt Il·lustre Administració de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va agrair al pintor la col·laboració i la seva predisposició per seguir col·laborant amb l'Hospital. I com a mostra d'agraïment, li van oferir una estatueta de Sant Pau, màxim guardó de la Institució als seus benefactors.

El 1971, i per iniciativa dels doctors Josep Cornudella i Capdevila i Jacint Reventós i Conti, l'Hospital va començar a gestar un llibre sobre la seva història. Noms de la vida cultural i artística van col·laborar desinteressadament en la seva edició. 

Els magnífics articles, gravats i fotografies van estar signats pel pintor Rafel Bataller; el fotògraf Francesc Català i Roca; el bisbe Josep Capmany, Administrador de la Institució; Enric Ripoll; Frederic Undina; Antoni Ma. Aragó; Joan Reglà; Joan Ainaud; Joan Bassegoda; Josep Danon; Antoni Cardoner; Josep Sanabre; Josep Tarín; Ramon Jordi; Andreu A. Artís; Agustí Duran i Sanpere; Ma. del Carmen Larrucea; F.P. Verrié; Cèsar Martinell; Oriol Bohigas; Agustí Pedro i Pons; Jaume Pi-Figueras; Carles Soler-Durall; Joaquim Fuster; Alber Oriol i Bosch; Josep Trueta; Antonio Oriol Anguera; i l'editor Gustau Gili i la seva empresa va ser el productor de l'obra.

L'home barbut. Gravat pel llibre
de la història de l'Hospital.
(cliqueu)

Pablo Ruiz Picasso hi va aportar un aiguafort original, que es estampar i incloure en una edició especial on les làmines estaven numerades i signades per l'artista. El benefici obtingut per la seva venda es va destinar íntegrament a la Unitat Respiratòria de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Aquesta primera edició es va acabar d'imprimir el 25 d'octubre de 1971, aniversari del naixement de Picasso.

Poc després l'Hospital proposà la creació d'una ala de pneumologia dedicada al doctor Cinto Reventós. Per a donar impuls a aquesta iniciativa es creà la Fundació Picasso-Reventós, recolzada pel propi pintor i per altres artistes com Joan Miró, Salvador Dalí, Antoni Tàpies i Josep Ma. Subirachs. Per aquest motiu el gener de 1973 Picasso va lliurar a Gustau Gili, membre de la Fundació, la petita obra pintada setanta anys enrere a l'Hospital de la Santa Creu, quan havia anat a buscar el seu amic Cinto. Aquest lliurament es va fer a la seva finca de Nôtre-Dame de Vie, a Mougins, on va morir tres mesos després.

Lliurament de La Dona Morta a Gustau Gili, 1973.
(cliqueu)

Al final la col·laboració entre l'Hospital i la Fundació no va produir els fruits que s'esperaven i les relacions es van trencar. Gràcies amb un acord amb l'Ajuntament de Barcelona, La Dona Morta fou cedida al Museu Picasso i la continuïtat de la Fundació va ser possible. El seu Patronat sempre ha estat format per personalitats de la vida cultural i de l'art, especialistes en medicina respiratòria i membres de les famílies Picasso i Reventós. Des de l'any 2004 té la seva seu a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

-
Vegeu també:
El corralet de l'antic hospital de la Santa Creu, per Enric H. March, al seu bloc Bereshit