Les mines d'aigua de l'Hospital

El 1890, deu anys abans del Conveni amb la marmessoria de Pau Gil per al projecte conjunt de construcció dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, la Molt Il·lustre Administració, preocupada per la situació del vell Hospital, va comprar uns terrenys amb la idea de fer realitat la construcció d'un nou edifici. Els venedors van ser dos.

Bassa d'aigua dels terrenys d'en Xifré.

Amb una extensió de 66.879,38m², els primers terrenys van ser adquirits el 7 de maig, a Josep Xifré i Hamel, el qual va accedir a vendre amb la condició que fossin destinats a la construcció d'un nou hospital en substitució del de la Santa Creu. En una clàusula de l'escriptura de compra venda, el venedor es reservava el dret de recobrar la propietat, mitjançant la devolució del preu de la venda (en total 253.952,29 pessetes), en cas d'incompliment del que s'havia pactat. El segon, de superfície 14.538,63m², va ser comprat a Josep Utset i Jonullà, també l'any 1890.

La propietat de Xifré comprenia dues finques, per les quals travessava una mina que donava servei a les diferents propietats que es trobaven per tot l'indret. Xifré es va comprometre a desviar les conduccions de l'aigua per tal que els immobles adquirits per l'Administració de l'Hospital quedessin lliures de servitud de pas i d'aqüeducte. També va renunciar a tot dret sobre aquestes, a fi que els nous propietaris poguessin, sense limitacions, captar aigües i elevar-les per al seu aprofitament.

Plànol dels terrenys de l'Hospital (1914); en traç
blau es veuen els ramals d'aigua subterrània.

Aquesta mina tenia dos ramals principals: la mina baixa, de naixença sota l'actual Rambla de la Muntanya, que venia de la vessant de la Muntanya Pelada i travessava tot el Guinardó fins a la part baixa de l'Hospital; i la mina alta, de naixença a la finca Planas, situada a la Travessera de Dalt. La seva producció podria estimar-se, en època de molta baixa, cap a les 25 plomes, tot i haver arribat moltes vegades a 70 plomes; per tant, es podia comptar amb una mitjana de 80m³ diaris d'aigua.

Començada l'obra de l'Hospital, la captació de l'aigua de la mina va ser primordial, i creà més d'un problema amb les diferents persones que es beneficiaven del seu cabal. Degut a la gran despesa que suposava la posada en marxa dels nous edificis, el gener de 1915 els Administradors, preocupats per la seguretat dels malalts, van demanar a l'Ajuntament de Barcelona una anàlisi de la potabilitat de les aigües. Aquesta va ser realitzada pel Dr. Turró, director del Laboratori Municipal, que va trobar més de 380 bactèries per cm³ de cinc espècies diferents, una de les quals era el Bacterium Colis, i per tant s'havien de considerar no potables i prohibides per al consum públic.

Aleshores es va sol·licitar al Governador Civil que instés els propietaris de les finques en les que existien pous de la mina per tal que no posessin cap impediment a l'hora de permetre-hi l'entrada per poder-los obrir i netejar-los, a fi de posar l'aigua en condicions higièniques. Un cop feta la notificació, una delegació formada per un Administrador de l'Hospital assistit pel Secretari, un brigada i un caporal de la Guàrdia Municipal, i els operaris, es va presentar a les propietats afectades a fi de procedir als treballs de neteja.

Una de les galeries.

Però la cosa no es va presentar fàcil, ja que molts dels afectats es van negar a deixar passar la comitiva. Alguns sí consentien la neteja, però a canvi d'una indemnització; d'altres al·legaven que no els constava servitud d'aqüeducte per les seves finques, i també hi havia els que s'emparaven en els drets que conferien les lleis espanyoles.

Aquests fets posaven l'Hospital en una situació ben difícil, a punt de traslladar els primers malalts als nous pavellons i sense poder utilitzar l'aigua de la mina, que, essent potable i reunint òptimes condicions, es contaminava en el trajecte que havia de recórrer. Tot això va obligar a demanar novament ajut al Governador, qui instà l'Administració a fer un requeriment notarial per tal que ambdues parts designessin uns pèrits per a valorar els danys i perjudicis que es poguessin ocasionar, i així fixar les indemnitzacions. Però novament es van trobar amb la negativa dels propietaris. Després de mesos d'anades i vingudes de pèrits, arquitectes, administradors, requeriments notarials i oficis del Governador, per fi es va anar posant seny a l'assumpte, i mitjançant el pagament d'indemnitzacions als uns, i perquè "feien un favor al pobre Hospital" els altres, es van poder netejar els benaurats pous. Però tot aquest procés tornava a començar cada vegada que es trobava contaminació a les aigües en ser analitzades, i aixecava noves protestes per part dels afectats.

Galeria de conducció
canalitzada.

A principis del 1922, i per a poder recaptar millor l'aigua, l'Administració féu construir a la part alta de l'Hospital un dipòsit de ciment sobre bigues de ferro, on es va col·locar un motor bomba. La preocupació per poder obtenir un cabal suficient per al subministrament va portar l'Administració a sol·licitar al llarg dels anys ajut de diferents professionals; l'any 1925, per exemple, es va demanar al germà Adrià, de la Congregació de Sant Gabriel i especialista en estudis hidrològics, la recerca de noves corrents subterrànies tant a l'Institut Mental com als terrenys del nou Hospital. En el seu informe senyalava que havia trobat dues corrents, una d'elles situada rere la bòvila, de la que es podrien extreure bones quantitats d'aigua si es construïen pous en els punts on ell indicava. Desprès del pare Adrià, i sempre amb el mateix fi, van desfilar pels terrenys un munt de geòlegs, enginyers i miners.

En inaugurar-se el nou Hospital, el cabal recollit era insuficient per tan enorme volum d'edificis i superfície, i la contractació del subministrament mitjançant la Societat General d'Aigües de Barcelona suposava una solució tant onerosa que resultava pràcticament impossible. Això portà els administradors a demanar a l'alcalde que fes efectiva la clàusula sisena del contracte de compra venda del vell edifici, la qual sense ser onerosa per a l'Ajuntament, podria resoldre el problema. Aquesta consistia en què la dotació d'aigua que es subministrava gratuïtament a l'Hospital de la Santa Creu es traslladés al nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i, cas que la que era propietat del Municipi no estigués canalitzada en les proximitats d'aquell, es gestionés una permuta amb la Companyia General d'Aigües. La idea no era pas absurda: des del maig de 1509, i gràcies a les gestions fetes davant dels Consellers, es posà la primera pedra de la font que havia de subministrar aigua gratuïtament a la Santa Creu, i que va ser augmentada tres segles més tard per una conducció que venia des de la Font de Canaletes.

Però malgrat els esforços, la corporació va denegar la sol·licitud al·legant no tenir aigua de la seva propietat prop dels terrenys del nou edifici, la qual cosa va obligar l'Administració a negociar amb Aigües de Barcelona, de la qual aconseguí al final un contracte amb molt bones bonificacions. Els estudis per l'aprofitament de la mina continuaren, i l'octubre de 1929 l'arquitecte Pere Domènech i Roura (fill de Lluís Domènech) presentà un plànol de distribució que projectava conduir l'aigua potable procedent de la mina que tenia el seu origen a la finca Planas a tots els pavellons i dependències de l'establiment, i pel que fa a la mina procedent del Guinardó, fer-la pujar a una torre-dipòsit que es construiria a la part alta dels terrenys, rere la bòbila, substituint la que ja existia. En aquesta torre s'hi unirien les aigües d'ambdues mines, però en el cas que el cabal obtingut fos insuficient, mitjançant una combinació d'aixetes, s'hi afegiria la subministrada per la Companyia per tal d'arribar a totes les dependències i també als jardins per al seu rec.

Una vegada fetes totes les instal·lacions, i per indicació dels administradors, cada dia es feia una anàlisi de l'aigua de la mina per prevenir una possible contaminació. Aquestes eren realitzades pel Laboratori de Bacteriologia de l'Hospital sota la direcció de Ricard Moragas qui, en cas de detectar alguna anomalia, avisava el Prior per tal que en tallés el pas tot substituint-la per la que subministrava la Companyia General obrint les aixetes corresponents.

Formació de calç a la volta
i parets de les galeries.

Per evitar les contínues obstruccions en les canonades provocades per la calç, es va comprar un aparell purificador model permo, que en un principi no va tenir el resultat que s'esperava perquè l'aigua no sortia del tot descalcificada. Això no concordava amb la garantia donada per l'empresa venedora, que fixava en 0 graus hidrotrimètrics el resultat de la regeneració a partir d'una duresa inicial de 50 graus. El Doctor Fernández Pellicer, responsable llavors de les anàlisis, va trobar una pràctica solució: va deduir que quan l'aigua travessava l'aparell a una moderada pressió s'obtenia la descalcificació a 0 graus, arribant a disminuir fins a 2 graus quan la pressió era molt forta. Per això aconsellava augmentar la potència de la bomba que aixecava l'aigua de la mina, per tal que donés un millor rendiment, i amb l'objectiu d'evitar l'entrada directa de l'aigua sense purificar.

Durant els anys 1953 i 1954 Barcelona va patir grans restriccions d'aigua i de llum, cosa que va perjudicar enormement l'Hospital. Per aquest motiu es va demanar a personal tècnic especialitzat en el tema un estudi per poder resoldre el problema augmentant la capacitat dels dipòsits amb l'obertura de nous pous, i també que l'enginyer municipal fes un informe sobre el particular. Aquest, en el seu dictamen, va proposar una sèrie de mesures per a reduir els problemes, com la de dotar el pavelló quirúrgic d'un dipòsit d'entre mil i dos mil litres de capacitat exclusiu per al seu servei; augmentar tot el possible la capacitat dels dipòsits dels pavellons; i dotar la bomba de la torre d'aigua d'un motor d'explosió que es pogués accionar per corretja en cas de talls elèctrics.

Un altre problema greu va sorgir quan a mitjans dels anys 60 es van construir a la part alta de l'Hospital, fora dels seus terrenys, una sèrie de barraques. Els residus que aquestes generaven van provocar filtracions, amb la conseqüent infecció de les mines. Es va fer una inspecció per part de la Companyia General d'Aigües de Barcelona que va determinar la necessitat d'instal·lar aparells purificadors d'aigua. L'Hospital no va tenir més remei que comprar-los.

L'any 1966, amb la posada en funcionament de la nova Direcció General de l'Hospital, es van iniciar tot un seguit de canvis a tots els nivells. Per exemple, es va gestionar la construcció d'un nou edifici, però com que aquest projecte no va arribar a bon port, el resultat va ser que els pavellons van patir un gran canvi estructural, amb la creació de noves sales i dependències. No és d'estranyar doncs, que de mica en mica es deixés d'utilitzar l'aigua de la mina per a ús humà, encara que aquesta mai va deixar de ser profitosa pel rec i neteja dels jardins i els passeigs.

Pel que fa a la tradició que l'aigua de mina té propietats curatives, l'Hospital no en va ser l'excepció, i la gent s'acostava a les seves fonts per recollir-la i beneficiar-se de les seves qualitats. També durant alguns anys la vella fàbrica de cerveses Damm del carrer Còrsega, La Bohèmia, va aprofitar el seu cabal. Ara, potser quan prenguem una canya d'aquesta coneguda marca recordarem que en altres temps la seva fórmula estava composta, en part, de l'aigua que provenia de la mina de l'Hospital.