El Teatre de la Santa Creu, 1603-1918

Una de les principals fonts de subsistència de l'Hospital de Santa Creu eren els Privilegis reials: els reis donaven concessions que el beneficiaven directament. Els primers benefactors van ser reis catalans, com Martí l'Humà, però va ser un rei espanyol, concretament un Àustria, qui concedí a l'Hospital un dels privilegis més curiosos: el "de les Comèdies".

Motivats per la penúria econòmica existent per l'increment d'acolliments, i adonant-se els administradors de l'arribada a Barcelona de comediants que feien les seves representacions en espais públics, li demanaren al Capità General D. Fernando de Toledo per la possibilitat d'obtenir benefici d’aquestes funcions. Aquest els ho concedí l'abril de 1579, però també es demanà ratificació a la Cort del rei a Madrid i, finalment, el 25 de juliol de 1587, Felip II atorgà l'exclusivitat a l'Hospital sobre la decisió de quines companyies podien actuar i el lloc de la representació, així com el dret a disposar dels beneficis resultants.

Privilegi de les comèdies concedit per Felip II
(cliqueu per a veure'l més gran)

Aquest document és una curiositat per sí mateix, ja sigui per la relació de tots els títols del rei, des dels regnes fins als ducats, passant per la pròpa concessió i arribant a la signatura de "Yo el Rey".

Primera façana del Teatre de la Santa Creu,
del segle XVII

Per dur a terme aquesta tasca, l'administració decidí construir un teatre a la Rambla, en uns terrenys heretats de Joan Bosch prop del portal de Trenta Claus (vegeu-ho al mapa), i a finals de l'any 1596 signà un contracte amb el mestre de cases Montserrat Santacana perquè dugués a terme l'obra. Aquesta s'acabà a principis del segle XVII.

Durant el setge a què fou sotmesa la ciutat per les tropes de Felip V el 1714, una de les seves mesures repressives contra Catalunya va ser la de tancar el teatre, la qual, però, no es va dur a terme. Malgrat això i durant un temps, es convertí en un magatzem de blat i mercaderies. Passat aquest període, el 1760 es canvià l'antic local per un de nou edificat en pedra, amb una sala més àmplia i capacitat per a 1000 espectadors, i s'instal·là a la Rambla amb una gran il·luminació des del Pla de la Boqueria fins a la Plaça del Teatre. El 1776 es construí una nova façana, que ha arribat fins als nostres dies.

Façana actual del Teatre, construïda el 1776.

L’esplendor del teatre s'inicia a mitjans del segle XVIII; llavors es contractaren les primeres companyies venecianes i napolitanes, i començà així la seva fama tant nacional com a l’estranger. Pel seu escenari passaren els millors cantants lírics i les més reconegudes companyies de declamació. Va ser un punt de trobada de les classes socials més diverses, i no només de l'aristocràcia i de la burgesia catalana, sinó també de la gent del poble, fidels devots d'una actriu o un cantant. També es feien altres activitats, com per exemple els balls de carnestoltes, que devien ser un mal son per les autoritats, a jutjar pel que consta en diverses crides, on s'hi descrivien les normatives a seguir la nit del ball.

Un episodi desastrós pel teatre va ser l'incendi que patí la nit del 27 al 28 d’octubre de 1787, i que el va destruir. El Capità General, Conde del Asalto, habilità un magatzem perquè no s’interrompissin les representacions i demanà autorització al rei Carles III per a reconstruir-lo. Un cop aconseguida l'aprovació del rei, encarregà al tinent d'enginyers Carles Francesc Cabrer i a l'arquitecte Andreu Bosch la construcció d'un nou coliseu, cosa que s'assolí en menys d'un any, coincidint el lliurament de l'edifici amb l'onomàstica del monarca.

Cartell del 1844 anunciant l' "ópera
semiseria" Linda de Chamounix.

La nova construcció, molt més luxosa que l'anterior, disposava d'una acurada distribució en quatre pisos amb tres rengles de llotges i unes prestacions acústiques i de visibilitat excel·lents, amb una aranya especial que il·luminava tots els racons. S'inaugurà amb l’estrena de l’obra El cafè de Barcelona, peça bilingüe catalana i castellana, escrita pel madrileny Ramón de la Cruz. La seva època daurada continuà i s'hi escoltaren per primera vegada obres de Mozart, Rossini i Donizetti.

L'Hospital va tenir el monopoli de les representacions teatrals a Barcelona fins que, l'any 1844, el govern d'Isabel II concedí permís a la Societat del Liceu per a edificar un teatre als terrenys de l'antic convent dels Trinitaris, a pocs metres Rambla amunt. La mateixa Junta de Govern, conscient del perjudici que aquesta edificació més gran i luxosa ocasionaria al teatre de la Santa Creu, va fer diverses proposicions als seus administradors, com ara adquirir-lo per enderrocar-lo  amb el compromís d'abonar un elevat cens anual com a compensació. Però després de diverses reunions infructuoses, aquestes propostes foren retirades, i el nou coliseu fou inaugurat el 4 d'abril de 1847 amb el nom de Liceo Filarmónico-Artístico Barcelonés de S.M. la Reina Isabel II.

Cartell del 1868 anunciant l'òpera
Il Trovatore de Giuseppe Verdi.

Malgrat tot, la Casa del Teatre continuà la seva vida. El 1849 canvià el nom de Santa Creu pel de Principal, i l'any següent substituí el seu enllumenat de cera i oli pel de gas. S'hi escoltaren òperes com Otello, L’elisir d’amore, Lucia de Lammermor, La Cenenterola, La Traviata... El 16 d'abril de 1876 s'hi representà per primer cop a Barcelona Aida de Giuseppe Verdi, i el 17 de maig de 1882, també per primera vegada a la ciutat, Lohengrin de Richard Wagner. Es procurava sempre contractar òperes tant o més atractives que les del seu competidor. Era tan patent la rivalitat sorgida entre els partidaris de tots dos teatres –els "cruzados", al·ludint als de Santa Creu, i els "liceistes", que defensaven el Liceu–, que Frederic Soler i Enric Carreras van arribar a escriure el 1865 la sàtira Liceistes i cruzados fent-se'n ressò.

Als edificis annexos al Teatre, també propietat de Santa Creu, van tenir la seva seu entitats emblemàtiques com l'Ateneu Barcelonès, la Unió Gremial o l’Ateneu Republicà, per on van desfilar personatges tan rellevants com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Bartomeu Robert, Francesc Cambó o Pompeu Fabra, entre d’altres: habituals de sopars i tertúlies al Cafè de les Delícies, situat a la planta de l'edifici, i que posteriorment esdevindria el prestigiós restaurant Au Lyon d'Or.

Margarida Xirgu amb Federico
García Lorca (esquerra) i el
director teatral Cipriano Rivas
Cheriff, per la representació
de Bodas de Sangre el 1935.

Pel seu escenari també van passar innumerables artistes com Eleonora Duse, Sarah Bernhardt, Margarita Xirgu, Enric Guitart o Josep Santpere; músics com Pau Casals, Enric Granados o Lamote de Grignon. També s'hi va celebrar el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Francesc Cambó va donar-hi la seva important conferència Catalunya i la solidaritat, i Àngel Guimerà va estrenar-hi La Santa Espina.

Malgrat tot, el Teatre Principal inicià el procés de decadència, fins el punt d'alternar les representacions teatrals amb el cinematògraf. La matinada del 3 de novembre de 1915 un incendi destruí totalment la sala i l'escenari; segons les cròniques, les flames feien una alçada de més de cinc metres, i tota la ciutat va col·laborar per apagar el foc, però no s'hi va poder fer res. S'organitzà una col·lecta per a reedificar-lo, però finalment, el 20 de gener de 1918, el teatre va ser venut a Teodor Seebold per 545.000 pessetes.

Anys després, un cop reconstruït, va ser escenari de l’estrena mundial de Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores de Federico Garcia Lorca, amb Margarida Xirgu com a actriu principal. Pot ser que llavors la Xirgu recordés aquella vegada que, essent l'Hospital encara propietari del Principal, va haver d'acabar la seva representació de Salomé en un teatre del Paral·lel perquè la Molt Il·lustre Administració trobava que la seva dansa dels set vels no era prou decorosa per l'honor de la Institució.

-
Vegeu també:
Postales y teatro: Miquel Figuerola Aldrofeu, Fialdro (M. S. García Felguera)