Cerca al bloc

18 d’octubre de 2013

Els pavellons de dos pisos i tres sales

Detall d'una perspectiva del recinte segons el projecte inicial de Domènech i Montaner, on s'aprecien
les dues variants dels pavellons d'infermeria de dos pisos i tres sales segons un disseny preliminar.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

D'entre els pavellons que Domènech i Montaner dissenyà al seu projecte original i que no s'arribaren a materialitzar, en destaquem quatre de dos pisos, que s'havien de destinar a malalties infeccioses i que comptaven amb tres sales de malalts a cada planta. Dos d'aquests pavellons estaven pensats per a allotjar els malalts de sífilis, i els altres dos per als de tuberculosi. Tant el sector masculí com el femení comptava amb un pavelló de cada, situats tots ells més enllà del pavelló central, al llarg del costat nord de l'avinguda central que travessava el recinte d'est a oest.

Localització dels pavellons de sífilis
en vermell, i de tuberculosi en groc.
(cliqueu)

Els pavellons de sífilis

L'estructura general d'aquests pavellons era similar a la d'altres pavellons de dos pisos, com el de Monserrat, el de Sant Manuel o el de ginecologia. Comptava amb un pis semi-soterrat, amb espais per a laboratoris i ventilació, i dos pisos on s'allotjaven els malalts.

Igualment comptava amb un bloc frontal i posterior diferenciats. Al frontal, on es disposava l'entrada principal flanquejada per la torre d'aigua i la rotonda amb les sales de dia, també s'hi trobaven el vestíbul, un despatx mèdic, un bany i una petita cuina. Al cos posterior s'hi situaven tres sales d'aïllament per planta, despatx pel vigilant, un bany, les escales i l'ascensor, així com un pis intermedi amb sala d'operacions i els seus annexos.

El cos principal l'ocupaven les sales d'hospitalització, tres per planta. Tractant-se de pavellons per a malalts infecciosos, Domènech i Montaner projectà sales més petites (vuit, vuit i sis llits) i separades entre sí per a  permetre una classificació dels malalts i minimitzar el risc de contagi. Als primers esbossos, aquestes sales constituïen sengles blocs diferenciats connectats per una zona de pas (vegeu, més amunt, la primera imatge). Als plànols definitius, però, les sales ja estan integrades en un mateix bloc, i els espais de pas estan flanquejats per banys i espais de neteja, que sobresurten lleugerament de les façanes laterals.

Plantes dels pavellons de sífilis.
(cliqueu)

A continuació us presentem el model d'un dels pavellons de sífilis segons els plànols definitius de Domènech i Montaner. Clicant-ne la imatge, el podreu observar des de tots els angles.



Els pavellons de tuberculosi

La disposició dels pavellons de tuberculosi era igual a la dels de sífilis, excepte per l'existència de galeries exteriors que en recorren una de les façanes. En aquests pavellons, les sales de malalts i d'aïllament tenien grans obertures envitrallades al mur sud, que donaven accés a unes galeries amb marquesina i il·luminades amb fanals.

Aquesta disposició responia als principis higienistes, que associaven la propagació de la tuberculosi a la insalubritat de l'aire en ambients urbans. Així, la presència de galeries permetia als malalts sortir a respirar l'aire pur –recordem que llavors l'Hospital estava situat als afores de la ciutat– sense abandonar el seu aïllament ni exposar els altres malalts.

Plantes dels pavellons de tuberculosi.
(cliqueu)

Aquí sota podeu veure un model dels pavellons de tuberculosi, segons el projecte de Domènech i Montaner; cliqueu-ne la imatge per a fer-lo girar.

4 d’octubre de 2013

Els col·laboradors de Lluís Domènech i Montaner (II): Pau Gargallo

Dedicat a tu, papa

Pau Gargallo el 1900, amb 19 anys d'edat.

Pau Gargallo va néixer a Maella (Matarranya) el 5 de febrer de 1881. La seva família, dedicada a la ferreria, es va traslladar a Barcelona per motius econòmics, quan Pau només tenia set anys, corrent l’any 1888.

Venanci Vallmitjana (esquerra)
i Eusebi Arnau (dreta).

Xemeneia de la Fonda Espanya.
(cliqueu per a veure-la més gran)
És a Barcelona on començà la seva formació artística: amb Venanci Vallmitjana a l'Escola de la Llotja i al taller d'Eusebi Arnau, on va entrar com a deixeble seu l'any 1895 i amb qui va col·laborar en diverses ocasions. El 1900 va obtenir una beca per estudiar a París, però en morir el seu pare hi hagué de renunciar per a dedicar-se a ajudar econòmicament la seva família. Quan Lluís Domènech i Montaner rebé l'encàrrec de remodelar la Fonda Espanya, demanà a Eusebi Arnau que n'esculpís la xemeneia del saló. Gargallo, a qui Arnau considerava el millor escultor del seu taller, l'ajudà a realitzar el treball. Aquesta obra mereix una plana sencera de la prestigiosa revista de Londres Academy Architecture de 1901, però només s'hi anomena l'arquitecte, i Arnau com escultor.

En aquells anys Barcelona acollia una multitud d'aportacions avantguardistes, com el Modernisme, que es va convertir en el moviment estètic més representatiu i renovador de les activitats artesanes. Gargallo freqüentava les tertúlies del cafè-restaurant "Els Quatre Gats", on conegué a Nonell i Hugué, però sobretot va ser amb Pablo Picasso amb qui va tenir una gran amistat, que va continuar a París el 1903 quan per fi hi va poder marxar gràcies a una beca concedida per l'Acadèmia de Belles Arts. A la capital parisenca s'instal·là al barri de Montparnasse, on  va viure a la comuna d'artistes Le Bateau-Lavoir, convivint entre d'altres amb Max Jacob, Juan Gris i el seu gran amic Picasso, i treballant amb Auguste Rodin.

Vista actual de l'immoble de Le Bateau-Lavoir.
(cliqueu)

Els Quatre Gats, dibuix de Ricard Opisso pels volts de 1900.
Asseguts a la taula, s'hi reconeixen Picasso –el tercer per
l'esquerra– i Gargallo –de perfil, a la dreta de tots–.
(cliqueu)

El 1904 tornà a Barcelona i obrí un taller al carrer Comerç. A aquesta ciutat hi realitzà obres escultòriques i decoratives monumentals, d'un caràcter simplificador de les formes o de neta definició modernista, com els grups escultòrics del Palau de la Música i de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i el 1906 exposà per primera vegada a la Sala Parés.

Home dels cabells arrissats,
1911.
Fins el 1914 els seus viatges a París són freqüents. El 1912 comença a experimentar amb materials metàl·lics i troba les variades formulacions estètiques del Cubisme, assimilat en els seus sistemes més expressius. Comença a crear escultures en metall retallat i treballat a martell, creant les seves primeres màscares, però sense abandonar l'escultura més tradicional.

El 1913 va conèixer Magali Tartason, amb qui es casà el 4 d'agost de 1915, després de tornar a Barcelona en esclatar la primera Guerra Mundial. La mala salut de Pau l'obligà a deixar per un temps l'escultura i dedicar-se a la joieria en ferro i plata i a fer relleus de petit format. El 1920 se'l nomenà professor d'escultura de l'Escola Tècnica d'Oficis Artístics de la Mancomunitat de Catalunya, d'on fou destituït durant la dictadura de Primo de Rivera en negar-se a retractar-se de la signatura d'un manifest a favor d'un professor relegat per qüestions polítiques. Per aquest motiu es traslladà a viure definitivament a París amb la seva dona i la seva filla Pierrette.

Pau Gargallo, Magali i Pierrette el 1924.
(cliqueu)

El profeta, 1933.
(cliqueu)
A partir d'aquest moment el seu estil adquirí una personal dimensió cubista, basada en la recerca d'una síntesi formal de la figura en plans geomètrics sempre fluids, i amb una anticipació de forats i massissos, com ho demostra El profeta (1933). Gargallo va treballar intensament preparant una exposició per la galeria Brummer de Nova York, i una altra per a la Sala Parés de Barcelona, totes dues celebrades el 1934. La primera fou un gran èxit i es projectà dur-la a Madrid. Gargallo viatjà a Barcelona per la segona, però l'esgotador esforç i una sobtada broncopneumònia foren la causa de la seva mort durant un viatge a Reus el 28 de desembre de 1934, a l'edat de 53 anys. Fou enterrat a Barcelona.

L'obra de Gargallo està molt present als espais públics de la nostra ciutat, com els baixos relleus de la façana del cinema Bosque realitzats en la seva primera època (1907) i que són un autoretrat i els retrats de Picasso, Nonell i Ramon Reventós; El pastor del flaviol (1928), situat a la plaça de Catalunya; La salutació olímpica i Els aurigues (1929), a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, etc.

Baixos relleus realitzats per al Gran Teatro del Bosque de la Fontana, 1907,
al seu emplaçament actual, a la façana dels cinemes Bosque.
(cliqueu)


L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Al plec de condicions de les obres per a la construcció de l'Hospital de 1905, hi consta que serien convocats escultors estatuaris, al marge de la contracta d'obres. El 9 de maig de 1905 Eusebi Arnau presentà el pressupost de les figures decoratives, es a dir l'escultura incorporada als edificis. El 8 de gener de 1906 Lluís Domènech i Montaner encarrega aquestes figures decoratives a Pau Gargallo, el qual realitza l'obra en dues etapes: la primera entre 1906 i 1908, la segona entre 1910 i 1911.

De la primera etapa destaca l'obra feta al Pavelló de l'Administració: els frisos dels sants i les santes, a dreta i esquerra de l'escut central; i les Set Misericòrdies de l'escala noble. Són de la segona etapa: tres plafons interiors i els escuts de les parets laterals; el plafó de Sant Jordi, flanquejat per dues figures i que es troba sobre la porta del Saló d'Actes; l'escut de l'Hospital, sostingut per dos àngels, al mateix saló; el relleu de Sant Martí, entre les dues figures representants de les comunitats religioses de l'Hospital, sobre la porta d’accés als soterranis. Tant els relleus de l’interior com els de les façanes laterals dels carrers de Sant Antoni Maria Claret –dos lleons– i Cartagena –una àguila– són d'un mateix estil. Si el 1906 Gargallo s'apropa a la realitat, el 1910 apunta a l'ideal.

Escut dels hospitals reunits al Saló d'Actes del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu)

Als rebuts d'obra d'Eusebi Arnau, sempre es fa referència a la realització d'imatges d'un metre o més d'alçada, però a vegades costa saber si realment són fetes per ell o per Gargallo, o potser ni d'un ni d'altre, sinó fruit d'una estreta col·laboració entre el mestre i l'alumne, ja que la confiança d'Arnau en la persona de Gargallo era immensa. Un d'aquests casos és el de l'escut de l'Hospital situat a la façana principal.

Escut de la façana principal del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu)

Malgrat que els dibuixos que proporciona Lluís Domènech i Montaner deixaven limitada la creativitat de l'escultor, va ser en el seu treball per a l'Hospital on es poden veure les dues tendències que caracteritzaven la primera etapa de Gargallo: el simbolisme compromès i el simbolisme idealista i decoratiu.

En les Obres de Misericòrdia descriu les escenes fent-les entenedores i a l'abast de tothom: la toca d'una monja, la panera de pa, el càntir, el coixí del malalt. I els sants i les santes de la façana principal tenen una dimensió humana i terrenal amb signes distintius que permeten identificar-los.

Donar de beure al sedegós: baix relleu de les Obres de Misericòrdia.
(cliqueu)

Per altre banda, els àngels i les mènsules de banda i banda dels pavellons de malalts són simbolistes, així com les figures dels contraforts de la façana principal –la Fe, l'Esperança, la Caritat i les Bones Obres– i les del Pavelló d'Operacions. Si els relleus descriuen el món quotidià, els àngels són el món dels ideals.

Àngel del cupulí que corona
el Pavelló d'Operacions.
(cliqueu)
Caritat: escultura d'un dels contraforts de
la façana del Pavelló de l'Administració.
(cliqueu)

El 1981, tant a Saragossa com a Barcelona es va celebrar el centenari del naixement d'aquest magnífic escultor. Al Palau de la Virreina es van exposar moltes de les seves obres, i als llocs on va treballar, com ara l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, s'hi van realitzar diferents actes. Des de 1985 la capital de l'Aragó compta amb un museu dedicat a la obra de Pau Gargallo, instal·lat en el Palau d'Argillo. Una joia que val la pena visitar.

Vegeu també:
Els col·laboradors de Lluís Domènech i Montaner

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...