Cerca al bloc

9 de novembre de 2012

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (II)

Primeres gestions dels marmessors

Encara que Pau Gil nomenà Edmond Sivatte i Josep Ferrer i Vidal com a marmessors, no foren aquests els que durien a terme les seves instruccions: Josep Ferrer va morir abans que el testador, i Edmond Sivatte, degut a la seva avançada edat i amb una salut delicada, va renunciar al càrrec el 2 de maig de 1896 en favor del seu fill, Manuel M. Sivatte i Llopart.

Manuel Maria Sivatte i Llopart (encerclat) en una fotografia familiar.
(cliqueu per a veure-la més gran)

La substitució de Ferrer i Vidal fou una mica més complicada: la seva filla primogènita era Josepa Concepció, monja del Monestir de Pedralbes, que va morir el gener de 1900; la seguia el seu germà Josep, que el 4 de maig de 1896 també va renunciar al·legant els molts càrrecs i ocupacions que tenia. Finalment fou un tercer fill, Joan Ferrer-Vidal i Soler, qui va acceptar fer-se càrrec de la marmessoria de Pau Gil en substitució del seu pare.

Pedro Gil y Moreno de Mora.
Arxiu de la Família Gil Moreno de Mora Martínez.
(cliqueu)
Com una de les primeres gestions, els marmessors hagueren d'intervenir en el procés d'impugnació de nul·litat del testament per part del nebot del testador, Pedro Gil y Moreno de Mora, fill del germà gran de Pau Gil, que no havia estat esmentat al document. Aquest acte donà lloc a un llarg litigi en qual intervingueren els lletrats Manuel Duran i Bas, Manuel Planas i Casals, Joaquim Almeda i Xavier Tort. Gràcies a l’actuació dels marmessors, es va poder arribar a un conveni, salvant en un primer moment la gestió del nou hospital. Més tard, a París, Pere Gil va continuar la seva acció davant dels tribunals francesos, i novament es va arribar a un acord entre els legataris i els presumptes hereus “ab intestato” sense perjudici pels interessos de la fundació. Aquest litigis van obligar els marmessors a llargues estades a Paris: Manuel M. Sivatte hi va romandre un any i mig, i Joan Ferrer-Vidal uns set mesos. En no haver procedit els marmessors a fer el canvi de moneda fins a tancar els litigis, aquest retard en la realització del projecte va comportar un augment en el capital de quasi nou-centes mil pessetes. Així, finalment, una vegada solucionat el problema, la marmessoria va poder començar a complir les instruccions de Pau Gil.

En primer lloc, i seguint les disposicions testamentàries, va procedir a la creació d’una Junta Assessora per a l’adquisició dels terrenys. El 26 d’agost de 1898 van sol·licitar a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia, a l’Ajuntament de Barcelona i a la Junta Administrativa de l’Hospital de la Santa Creu que cadascú nomenés una persona idònia per a decidir sobre les condicions higièniques i sanitàries que havien de reunir els terrenys. Van ser escollits els senyors Manuel Salinas, metge; Josep Domènech i Estapà, arquitecte i catedràtic de la Facultat de Ciències de Barcelona; i el canonge Valentí Basart, Administrador de l’Hospital de la Santa Creu.

El divendres 30 de setembre es va publicar als diaris de Barcelona l’anunci de concurs públic per a l’adquisició dels terrenys. Aquests havien d’estar situats a l’interior de la ciutat, o fora d’ella però a les seves rodalies; havien de tenir una extensió mínima de 500.000 pams² edificables (uns 22.000 m² aproximadament) formant un únic solar, sense carrers que el travessessin, ni solució de continuïtat. Les proposicions, signades pels propietaris dels terrenys o pels seu legítims apoderats i acompanyades d’un plànol i dels títols de propietat, serien admeses fins el 8 d’octubre al despatx del senyor Joan Ferrer-Vidal, al carrer de Fontanella, núm. 46. En total es van presentar 48 proposicions, que es van sotmetre a la comissió.

Anunci del concurs d'adquisició de terrenys. Diari de Barcelona,
divendres 30 de setembre de 1898.
(cliqueu)

Per a donar més autoritat a l’adquisició dels terrenys, es va consultar l’arquitecte de la Real Academia de San Fernando, Sr. Blanco. Amb el seu dictamen i amb els que van emetre els arquitectes Domènech i Estapà, Mariné i Gili, Moncunill, i el metge Manuel Salinas, el 31 d'octubre la  marmessoria va signar, davant del notari Manuel Borrás i de Palau, la compra de dos terrenys situats a Sarrià, propietat de les germanes Josepa i Joana Marqués i Julià. L’any 1892 els pobles del Pla de Barcelona encara no havien estat agregats a la ciutat, i el recinte que ocupava la ciutat era molt reduït per poder trobar un solar en condicions. Recordem, a més, que a les seves darreres voluntats Pau Gil ja donava facultat per construir l’hospital dins o fora de la ciutat.

La primera finca, propietat de Josepa Marqués, tenia una superfície de 19.212,50 m², en la que hi havia una casa amb pou anomenada Casa Barral i, més antigament, Casa de Cors. La venda comprenia 10 plomes d’aigua i un dret de fadiga de 4 plomes més procedents de la mina propietat dels successors del baró de Vallroja. Estava gravada per una hipoteca de 40.000 pessetes a favor de la germana de la venedora, Joana Marqués, que es va cancel·lar al mateix acte; el preu a pagar va ser de 413.216,35 pessetes. La segona finca, amb una superfície de 9.444,65 m², limitava al nord amb l’anterior, i el seu preu de venda va ser de 112.500 pessetes. Ambdues finques procedien de la partició d’una de més gran, formada per cinc designes diferents, que va quedar dividida en dues parts per la construcció de la carretera de Barcelona al poble de Sant Vicenç de Sarrià.

Localització dels terrenys en un plànol de Sarrià de l'època. A la dreta, a sota,
la zona ampliada amb els límits de la finca marcats. A sobre, la seva localització
en un plànol actual (Google Maps).
(cliqueu)

Una vegada adquirits els terrenys, i seguint les disposicions testamentàries de Pau Gil, el 14 de desembre d’aquell mateix any es va publicar al Diario de Barcelona el concurs obert de projectes per a la construcció de l’Hospital de Sant Pau.

En un plec de condicions curiós, s’especificava, entre altres coses, que la construcció havia de ser als terrenys de Sarrià; el cos o cossos de l’edifici havien d’estar en harmonia amb els principis que la ciència mèdica proclamés, agafant com a tipus els millors hospitals de París, Berlín, i altres ciutats; i tenir capacitat suficient per a 200 malalts comuns i 100 malalties infeccioses o incurables, amb els dos sexes separats convenientment. A més havia de comptar amb tot tipus de serveis generals, inclosos els religiosos, i els dispensaris de les visites de malalts havien de construir-se lluny de les habitacions destinades al personal. L’estil de l’arquitectura es deixava a lliure elecció, així com els materials de construcció.

El termini de presentació dels projectes fou de tres mesos a partir de la publicació de l’anunci. Aquests havien d’incloure els plànols, la memòria descriptiva, els càlculs, l’estat d’ubicació i un pressupost general que no havia de superar els dos milions de pessetes. Els marmessors del testament de Pau Gil adjudicarien el premi de 2.500 pessetes al projecte que reunís millors condicions, amb el benentès que amb aquesta quantitat s’adquiria el projecte escollit sense l’obligació d’encarregar-ne la direcció al seu autor; a més, la marmessoria es reservava el dret  a introduir-hi les modificacions que es consideressin oportunes.


Anunci del concurs per a la construcció de l'hospital.
Diari de Barcelona, 14 de desembre de 1898.
(cliqueu)

Finalitzat el termini de lliurament, el tres projectes que es van presentar es van sotmetre a la deliberació del tribunal format pels arquitectes Emili Sala, Pere Falqués i Josep Amargós. L’abril de 1900 aquests van emetre un informe a favor del projecte anomenat “Salud”, obra de Josep Domènech i Estapà, i el van lliurar a la marmessoria el 22 de maig. Així com havien fet per a l’adquisició dels terrenys, però, els marmessors no van trobar suficient el dictamen dels arquitectes i van sol·licitar a les mateixes entitats abans esmentades que cadascuna nomenés un metge per a redactar un informe sobre les condiciones higièniques de l’hospital projectat. La Reial Acadèmia de Medicina nomenà Emerencià Roig i Bonfill; l’Ajuntament a Bartomeu Robert; i l’Hospital de la Santa Creu a Joaquim Duran, els quals el 16 de desembre de 1900, van emetre un dictamen molt raonat, i totalment oposat al dels arquitectes.

Josep Domènech i Estapà, guanyador del concurs.
(cliqueu)


Continua a:
El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (III)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...