Cerca al bloc

23 de desembre del 2011

La dieta nadalenca dels convalescents

Detall de les rajoles del
menjador d'homes de l'antiga
Casa de Convalescència
En aquests dies de pau i amor que s’acosten, encara que envoltats de crisi, molts de nosaltres ens asseurem per a celebrar el Nadal al voltant d’una bona taula per gaudir d’aperitius, escudelles, gall dindi, canelons i, com no, dolços i torrons, i alhora fer un parèntesis d'oblit del que ens espera l'any vinent.

Si fem un pas de dos segles i mig cap enrere, en una descripció de les racions diàries dels malats ingressats a la Casa de Convalescència per a la seva total recuperació, veurem com en dies especials com la Nativitat de Nostre Senyor se’ls obsequiava amb un àpat diferent per a la celebració; aixó si, ben diferent, però, del que gaudien els oficials que hi treballaven.

A continuació us transcrivim un fragment amb la descripció de la dieta dels convalescents tal i com apareix en una taula del segle XVIII: Estat o Pauta que expressa la Ració diària ordinària i extraordinària ... que se practica en lo corrent any 1757. Per sí sola ja és prou eloqüent.

Taula de fusta on es regulen les pautes de la dieta dels convalescents,
conservada a l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
(cliqueu per a veure'l més gran)

Convalescents
Als convalescents se'ls considera diàriament entre 4, una lliura de carn, 2 meitadelles de vi (5), 12 unces de pa a cada un, i al dematí una sopa [...] composta de dues unces de [...] escudella; amb lo caldo se'ls dóna un dia fideus i altre sèmola, amb esta regla: a 10 convalescents 11 unces de fideus, i a deu convalescents 9 unces de sèmola, i per lo plat amb la carn, tant al dinar com al sopar, per cada un mitja de fideus o mitja d'arròs; i al vespre, segons lo temps se'ls varia amb fruites verdes, o seques, com són peres, prunes, cascavellics[*], prunons, etc. però no se'ls dóna res amb lo caldo.

Extraordinari d'Estos
En los dies de Sant Pau i Nadal se dóna a cada convalescent per dinar un quarto de [gallina?] o capó, i un platet de [...], 9 unces de pa i amb estos [...] respecte a que lo aliment seria excessiu, tantsolament se'ls considera entre 7, 1 lliura de carn, que les dues parts d'ella se'ls guarda per sopar, i en esta un platet de bledes o enciam cuit amb sucre a més [...]
[... se]gueixen a la nativitat de N. Senyor Jesucrist, se considera a cada (7) quatre Convalescents 1 lliura i una unça de carn, perquè se'ls fa d'esta amb algunes fruites com sobre està dit (principi) per dinar, i en est 3 unces més de pa; i al sopar, a més del caldo i la carn se'ls dóna verdures cuites amb sucre, però no més pa, i mai tenen augment de vi.

Us desitgem a tots un molt bon Nadal i un feliç any nou!

Pilar Salmerón i Miquel Terreu

16 de desembre del 2011

El Pavelló Central

El Pavelló Central rep justament aquest nom pel seu emplaçament, al bell mig del quadrat que conformen els terrenys del recinte hospitalari. Construït entre el 1922 i el 1930, es tracta en el fons de tres cossos o pavellons connectats entre sí, destinats a albergar el convent de les germanes hospitalàries i les dependències dels serveis de cuina i farmàcia de tot l'Hospital.

Façana del cos principal del Pavelló Central
Aquest, com tots els pavellons posteriors, s'edificà ja en la segona fase de construcció de l'Hospital, a càrrec de l'Administració de Santa Creu un cop liquidat el llegat de Pau Gil. Aquesta fase es caracteritzà per una important reducció pressupostària, que condicionà molt el futur desenvolupament del projecte. Així, Pere Domènech i Roura, que havia substituït el seu pare Lluís Domènech i Montaner com a arquitecte del projecte, es va veure obligat a adoptar un estil més auster i a prescindir dels elements decoratius característics del modernisme. El resultat fou un estil que adoptava les formes i els materials propis del modernisme, però obviant altres elements decoratius que també li eren típics, com ara ceràmiques, forjats o escultures, i que hom ha denominat eclèctic.

A l'hora de traçar aquest pavelló, Domènech i Roura va partir del disseny del seu pare, que en el projecte original de l'Hospital ja contemplava la presència d'un pavelló central per a albergar el convent, les cuines i la farmàcia. El pavelló que havia projectat Domènech i Montaner, molt ambiciós, consistia en un cos principal flanquejat per dos cossos laterals, als quals s'unia per mitjà de dos ponts elevats per a no interrompre la circulació de l'Avinguda Central a través del pavelló, el més gran de tot el recinte.

El Pavelló Central: detall d'un primer esbós del recinte hospitalari
projectat per Domènech i Montaner.

El cos principal d'aquest pavelló s'articulava al voltant d'un pati, al qual s'accedia directament des de l'entrada principal a través d'un pòrtic. Envoltant el pati es trobaven les dependències del convent, entre les quals destacava especialment la capella situada al fons, a l'ala nord. La capella, de tres naus i tan ampla com el pati, projectava la seva capçalera més enllà de la façana nord, i el peu de la nau quedava culminat per una gran torre amb agulla que arrencava del mateix pati i, rematada per una gran creu, havia de fer la rèplica a la torre del rellotge del Pavelló de l'Administració, situada a l'extrem oposat de l'Avinguda Central.

Els cossos laterals a llevant i a ponent estaven destinats respectivament a les cuines i la farmàcia, i com ja hem dit, es connectaven amb el convent per mitjà de sengles ponts coberts. Aquests dos cossos eren en tot simètrics, excepte pel desnivell del terreny que feia que la planta baixa de l'ala de ponent quedés gairebé completament sota el nivell del terra. Aquesta circumstància es resolia amb un fossat per a permetre-hi la ventilació i l'entrada de llum natural, solució anàloga a la dels pavellons d'un pis i una sala de l'ala oest. Interiorment, s'organitzaven al voltant d'un ampli espai central envoltat de galeries, destinat a les cuines un i a la preparació farmacològica l'altre. A més, cada ala comptava per al seu funcionament amb els seus propis forns, situats a la part posterior, i dels quals destacava la seva xemeneia.

El projecte de Domènech i Montaner no s'arribà a materialitzar mai, però els plànols tan detallats que traçà per al projecte original ens han permès recrear-ne aquest model:


Quan Pere Domènech i Roura es féu càrrec de les obres, va adaptar i modificar el projecte del seu pare tot ajustant-se a la pobra situació econòmica que condicionava la nova fase constructiva, com també faria en altres edificacions del recinte, com ara l'Església. Pel seu projecte de Pavelló Central mantingué la volumetria i disposició generals, i fins i tot engrandí lleugerament els cossos laterals de cuina i farmàcia, però prescindí de la major part de la decoració i en general rebaixà la monumentalitat de l'edifici. Així, la capella es veié perceptiblement reduïda (passà a tenir una sola nau, menor altura i una capçalera menys prominent), desaparegué la torre central i l'agulla amb la creu que la rematava, i els cossos laterals hagueren de prescindir dels forns, entre d'altres. Però l'aspecte final del pavelló també es veié condicionat per una aguda manca de recursos, que n'obligà la construcció per parts a mesura que es podia disposar de diners, i la seva conclusió a corre-cuita; els cossos laterals, per exemple, havien de tenir un pis més, però es decidí no aixecar-los per a no allargar l'obra i estalviar despeses. Un altre dels seus elements més curiosos també li arribà per un fet circumstancial: l'obertura de la Via Laietana.

Església de Santa Marta en el seu
emplaçament original.
El 1889 s'havia aprovat la reforma urbanística per a l'obertura de la Via Laietana, que suposava l'enderroc de tots els immobles situats al llarg del seu traçat. Els enderrocs començaren el 1908, i el 1909 li arribà el torn a l'església de Santa Marta. Aquesta església i l'hospital que tenia annex eren els successors de l'antic Hospital de Santa Marta o Hospital de Pere Desvilar, que estava situat des del s. XIV als terrenys de la Ciutadella i que el 1716 fou enderrocat per a fer lloc a aquesta fortalesa. El 1734 l'Ajuntament, com a titular d'aquell l'hospital, adquirí uns terrenys al barri de Sant Pere on es reconstruí l'hospital i l'església, de la qual destacava la seva façana barroca, projectada per Miquel Bover i esculpida per Carles Grau entre 1737 i 1747. Un segle més tard, el 1841, l'Ajuntament cedia tots els béns del centre a l'Hospital de la Santa Creu, per la qual cosa aquest es veié plenament facultat per a sol·licitar a l'Ajuntament la conservació de la façana de l'església. L'Ajuntament s'hi mostrà d'acord a condició que la façana s'instal·lés al recinte hospitalari modernista que ja s'estava construïnt; i així, en el moment de l'enderroc aquesta es desmontà curosament i es traslladà als terrenys de l'Hospital, on més tard s'adossaria a la façana lateral de l'ala de cuina del Pavelló Central, per la qual cosa calgué trencar la simetria amb l'ala de farmàcia per a adaptar-l'hi.

La façana de Santa Marta en el seu emplaçament actual al lateral de l'ala de cuina.
A la dreta, detall de l'escut de sobre la porta, on s'hi observen les armes de
Barcelona i les de l'Hospital de Santa Marta o de Pere Desvilar.

El Pavelló Central, que albergava els serveis comuns de cuina i de farmàcia, es projectà per a ocupar l'espai central del recinte hospitalari, però l'empenta constructiva inicial de l'Hospital anà decaient amb el temps, i en l'espai al nord d'aquest pavelló s'hi edificaren només alguns pavellons, en moments força posteriors i sense seguir el projecte originari. L'activitat hospitalària, per tant, es concentrà als pavellons de l'Avinguda Central, i entre aquesta i la Casa de Convalescència. A la dècada dels 1960 hi hagué fins i tot un projecte que proposava enderrocar el Pavelló Central i erigir-hi en el seu lloc un modern edifici hospitalari. Per sort, el projecte no prosperà, i trenta anys més tard es decidí construir el Nou Hospital (inaugurat el 2009) ocupant els terrenys situats més enllà del pavelló, cosa que ha permès conservar-lo.


Aquest model presenta l'estat del Pavelló Central a principis de la dècada dels 1940s, ja amb algunes modificacions respecte com el deixà Domènech i Roura. Actualment conserva la seva fisonomia gairebé intacta, com a mínim exteriorment. Clicant sobre la imatge podreu contemplar-lo des de tots els angles, i copsar millor l'efecte del desnivell del terreny.

2 de desembre del 2011

El rellotge de la torre del Pavelló de l'Administració

La torre del rellotge.
Esboç original de
Domènech i Montaner.
(cliqueu per a veure'l més gran)
En el projecte arquitectònic per a la construcció dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau de l'any 1901, en un apartat on descriu el Pavelló de l’Administració, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner hi detalla el següent:
“Corona el cos central de l'edifici, la Torre Rellotge general de l’establiment, rematada per agulla de pedra, ferro i maó, amb agulla al cim”
La construcció del Pavelló de l'Administració començà a l'any 1902, i s'enllestí el 1911. En un contracte d’obres de 15 de febrer de 1910, dels senyors Grau i germans, es descriu la col·locació dels marcs de ferro de gran diàmetre per a les quatre esferes; però encara van haver de passar tretze anys, fins el 1923, per a la instal·lació de la maquinària del rellotge.

En sessió de 13 de febrer de 1923, la Molt Il·lustre Administració de l'Hospital, prèvia aprovació d'un pressupost per import de 17.500 pessetes, encarrega la construcció del rellotge de la torre al rellotger Emili C. Besses, amb domicili a la Ronda Universitat 37 de Barcelona, tal i com es pot llegir en les inscripcions de les dues campanes situades a l'interior de l'agulla, sota l'esfera.

La maquinaria mecànica, d'origen francès, s'anomenava "Comptoise" per bé que a Espanya era coneguda com a "Morez"; comptava amb campaneig de quarts, d'hores i repic de les hores. En el seu origen anava protegida dins d'una urna de vidre, damunt d'una bancada de ferro colat, gravats a ambdues bandes dos dragons alats daurats, vora la inscripció LD.O. A més, el seu pèndol tenia la particularitat que penjava de la paret d'obra i no pas del bastiment del rellotge, com era més habitual.

Maquinària "Comptoise" ("Morez") del rellotge de la torre de l'Administració.

L'emplaçament inicial de la maquinària del rellotge fou la galeria situada damunt la sala d'Actes, vint-i-cinc metres per sota de les campanes, cosa que provocava nombroses avaries pel desgast causat per la llargada de la seva transmissió -uns seixanta metres- força superior al normal.

El rellotge il·luminat.
(imatge de Marcel Germain)
Els rellotges de torre mereixen una atenció especial en el seu manteniment, i aquest no en va ser una excepció. Des de la seva instal·lació diferents rellotgers es van anar fent càrrec de la seva cura, i fins i tot s'ocupaven de donar corda cada dia als tres tambors: general, d'hores i de quarts. També hi va haver un temps en què aquest menester anava al càrrec del personal de l'Hospital, i particularment dels del servei de manteniment. Tanmateix, en ser un rellotge de torre i prestar un gran servei al barri que l'envoltava, l'Administració va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que es fes càrrec de les despeses que comportava. Aquestes demandes van tenir el seu fruit l'any 1942, quan la comissió permanent del Consistori aprovà un pressupost de 5.982 pessetes per al seu manteniment.

Però les contínues avaries es seguien donant a causa del seu emplaçament massa allunyat de les esferes. El 1952 es va reconstruir i ajustar totalment el gran mecanisme, que estava esgotat a causa del prolongat funcionament en condicions massa forçades; i encara més important, es va traslladar al replà que forma el primer graó de l'escala de cargol d’accés a la torre, més a prop de les campanes. A més, es va sol·licitar a l'Ajuntament una instal·lació elèctrica adequada, que permetés la il·luminació de les esferes i la connexió de l'enllumenat del rellotge amb el del carrer, com ja estava establert en altres barris de la capital.

L'any 1982 el rellotger Àngel Carod va substituir la vella maquinària per una de quars de fabricació pròpia i de gran precisió, que transmetia senyals elèctrics als motors que movien els martells de les campanes i al motor que mantenia el moviment de les busques a les esferes. Poc temps després es veuria obligat a desfer la seva obra. Així, el 27 de març del 1985 tant la maquinària antiga com la moderna es van desmuntar peça a peça des de la plataforma fins a l'agulla per a restaurar-les i preservar-les durant les obres de rehabilitació de la torre. La maquinària de quars es va reconstruir en el seu estat original, mentre que la vella maquinària històrica ha passat a formar part del patrimoni històric de l'Hospital.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...