Cerca al bloc

28 d’octubre del 2011

El Pavelló de Sant Rafael

El pavelló de Sant Rafael, aixecat entre el 1914 i el 1918, fou el primer de la segona fase d'edificació del recinte, un cop liquidat el llegat de Pau Gil amb la construcció de 10 pavellons el 1911. Aquesta segona fase constructiva, que s'allargaria fins ben entrats els anys 30, fou ja directament administrada per Santa Creu, i es caracteritzà per la cerca contínua de fons per a finançar les obres.

Decoració ceràmica a l'interior del pavelló,
sobre les finestres de la sala d'infermeria.
El pavelló, el darrer executat fins al final per Domènech i Montaner, s'inscriu plenament en el projecte d'espai hospitalari iniciat amb els pavellons ja construïts: es tracta d'un pavelló d'un pis i una sala, el tercer de l'ala est, d'homes (III-E), dedicat a traumatologia. Es troba entre els pavellons de Sant Leopold i de Sant Manuel, davant del de la Mercè, del qual és simètric.

La construcció del pavelló va ser possible gràcies al llegat de Rafael Rabell i Patxot i la seva filla Concepció Rabell i Cibils; d'aquí la seva advocació i els seus detalls decoratius, que el diferencien de la resta de pavellons i especialment del de la Mercè, del qual és volumètricament simètric, pel fet que les inicials P i G en la decoració ceràmica i escultòrica, tant interior com exterior, esdevenen R's en aquest pavelló.

Escultures d'Eusebi Arnau: Sant Rafael i Tobies a la façana anterior
(esquerra) i una imatge no identificada a la posterior (dreta).

Les escultures son obra d'Eusebi Arnau com la resta de pavellons. En aquest cas, a la façana principal hi trobem una imatge de Sant Rafael acompanyant Tobies, qui gràcies a les seves instruccions pescà un peix les vísceres del qual li serviren per a espantar un dimoni enamorat de la seva futura esposa, tal i com es narra al Llibre de Tobies 7, 15. A la façana posterior s'hi troba una santa femenina, fet curiós pel fet de tractar-se d'un pavelló masculí; la santa, no identificada, bé podria tractar-se, per la posició de les mans en senyal de pregària, de la Concepció, en referència a la filla de Rabell. Pel que fa a la forma de la cúpula de la rotonda, en tot simètrica a la de la Mercè, hi difereix en el patró de colors de la coberta de ceràmica, on s'hi dibuixen creu i aspes.


Tot i que al llarg de la segona meitat del segle XX aquest pavelló es va ampliar amb uns afegits per la cara sud, en aquest model presentem el pavelló de Sant Rafael amb el seu aspecte primerenc, tal i com fou projectat i construït per Domènech i Montaner. Clicant-ne la imatge podreu contemplar-lo des de tots els angles.

21 d’octubre del 2011

L'escut de l'Hospital de la Santa Creu

Relleu amb l'escut de l'Hospital de la Santa Creu
a la porta d'entrada a l'antic recinte del Raval.
En una entrega anterior vam donar un cop d'ull a les armes dels Antics Hospitals tot fent un repàs als seus orígens, i vam constatar com aquestes, si efectivament alguna vegada van existir, no es van conservar pas en els símbols del nou Hospital de la Santa Creu. Tot i així, l'escut de l'Hospital, que la corporació encara utilitza avui dia, és fruit i a la vegada reflex de la història de la seva fundació.

A finals del segle XIV existien a Barcelona un seguit de petits hospitals, alguns dels quals es remuntaven al segle XI; aquests es finançaven generalment de la caritat i, en certes ocasions, de rendes o prebendes atorgades en la seva fundació per ciutadans benestants, monarques o altres autoritats civils o eclesiàstiques. Cascun d'aquests hospitals funcionava de manera independent encara que puguessin dependre d'una mateixa autoritat, però cap al tombant de segle es va constatar que els diversos hospitals resultaven clarament insuficients i que seria convenient unificar-los en una sola institució més potent.

Així, el 15 de març del 1401, per acord entre el Capítol de la Catedral i el Consell de Cent, es constituí l'Hospital de la Santa Creu amb la unió dels dos hospitals dependents del capítol catedralici (els d'en Colom i d'en Vilar, que havien estat fundats per canonges) i els dos hospitals dependents de la Ciutat (els d'en Marcús i d'en Desvilar, fundats per ciutadans honrats). El 17 d'abril s'iniciaren els treballs de construcció del seu edifici als terrenys del d'en Colom.

Encara hi hauria dues incorporacions a l'Hospital als pocs mesos de la seva fundació: l'hospital de Sant Llàtzer el 27 de juny, i el dels Pelegrins el 23 de juliol. Aquestes adhesions tardanes es deuen a que aquests no depenien de les institucions que havien pres l'acord inicial -el Capítol i la Ciutat-, i per tant els calia que  n'autoritzés l'ingrés l'autoritat que els administrés: el bisbat pel primer (Sant Llàtzer havia estat fundat directament per un bisbe) i els canonges del monestir de Santa Eulàlia, o de Santa Anna, pel segon. Amb tot, aquestes incorporacions no suposarien cap modificació en l'estructura ni el règim de gestió acordat el febrer. Així, l'administració de l'Hospital seguiria estant formada només per representants de cadascun dels quatre hospitals reunits inicialment; per tant, dos canonges (per Colom i Vilar) i dos consellers (per Marcús i Desvilar).


L'escut que adoptà l'Hospital de la Santa Creu reflecteix la filosofia de l'acord de març pel qual es creà l'Hospital; no pas un acord sorgit dels propis hospitals per a unificar-se, sinó un acord entre iguals per part de les autoritats que gestionaven aquests hospitals: el Capítol i el Consell de Cent. Això explica que no hi figurin els símbols dels Antics Hospitals, sinó únicament les armes de la Catedral i de la Ciutat. La seva descripció heràldica seria la següent:
"escut caironat partit: al 1r, de gules[*], una creu patent[*] d'argent; i el 2n quarterat: al 1r i al 4t, d'argent, una creu plena de gules; i al 2n i al 3r, d'or, 2 pals[*] de gules"

La creu de la Catedral figura a la primera divisió donada la preeminència de l'Església a l'Antic Règim, mentre que la segona és l'escut de Barcelona. L'origen de les armes de la Catedral és incert, però probablement té a veure amb la seva advocació a la Santa Creu, que es remuntaria al segle VII. Per cert que aquesta advocació de la Catedral també s'assignà al nou Hospital.

La segona part de l'escut mostra les característiques armes de Barcelona, que són també a la vegada una combinació, en aquest cas dels símbols dels ciutadans i del monarca. La creu de Sant Jordi, "d'argent, una creu plena de gules", ja apareix al segle XIII com a emblema de la Ciutat, i a finals del segle XIV l'adopten els Consellers en tant que símbol dels ciutadans honrats. El senyal reial, habitualment i erròniament definit com les quatre barres[*], però que heràldicament cal descriure com "d'or, 4 pals de gules", son una concessió de Pere III el Cerimoniós el 1345. Cal afegir en aquest punt que, si bé el nombre de pals ha quedat fixat en quatre, històricament el seu nombre no estava definit, sinó que podia variar en funció de l'espai disponible a l'escut, com en el cas de l'Hospital, en què només se n'hi representaren dos i que així s'ha mantingut fins els nostres dies.

És sorprenent que, després de sis segles d'història i tantes vicissituds, incloent dos canvis de seu, aquest escut segueixi plenament vigent en la imatge corporativa de l'actual Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.


Vegeu també:
Les variants històriques de l'escut de l'Hospital

14 d’octubre del 2011

De les rifes a les tómboles benèfiques

Des dels seus inicis una de les missions de la Institució ha estat el poder trobar els mitjans econòmics suficients per poder subsistir. Al llarg dels segles l'Hospital s'ha vist privilegiat per reis i papes, i infinitat de testaments, herències i llegats han estat deixats pel seu benefici, però també hi ha altres formes d'arribar al cor dels ciutadans, potser no tant serioses, però sí més populars. Entre aquestes n'hi ha dues de ben singulars: les rifes i les tómboles benèfiques.


Les rifes
La celebració de rifes a favor de l'Hospital es remunta al segle XVI, concretament a l'any 1510, quan Joan de Luna, lloctinent del rei Ferran el Catòlic, concedeix llicència per poder fer sorteigs de joies per un valor aproximat de 2.000 ducats. Dos anys més tard, aquesta concessió obté la confirmació reial.

Les rifes es van succeint aïlladament i segons les necessitats, establint-se definitivament en el segle XVIII. Justament el 1700 es va celebrar un sorteig molt curiós pel fet de guardar molta similitud amb els que es fan actualment: comprenia 22.000 cèdules i 300 premis i aproximacions.

Però potser de totes les celebrades, la més entranyable va ser l'anomenada Rifa de Sant Anton, concedida l'any 1802 per Carles IV i que es feia anualment. La seva recaptació era destinada a la lactància i criança dels nens expòsits. Aquests col·laboraven amb l'extracció dels números guanyadors. El més curiós de tot era el premi: tres o quatre porcs.

Aquestes rifes van ser suprimides a finals del segle XIX.


Les tómboles

Gran tómbola artístico-industrial

A principis del 1888 Barcelona bullia amb els preparatius per la inauguració de l'Exposició Universal que tindria lloc el 20 de maig i que li va donar una gran projecció internacional. Aprofitant aquest esdeveniment un comerciant de la ciutat, Francesc Armengol i Tarrida va fer una curiosa oferta a l'Administració de l'Hospital: la realització, durant el període que durés l'exposició, d'una gran tómbola artístico-industrial. Proposava el senyor Armengol que el producte líquid deduït de l'import dels premis i les despeses d'administració seria lliurat a l'Hospital, a condició que els objectes d'art, de guarniment i quincalleria que es lliuressin com a premi haurien de procedir del seu basar, això sí, a preu de cost.

La idea era força interessant i la Molt Il·lustre Administració va voler aprofitar-la, no sense abans fer un conveni per a dur-la a terme amb les millors condicions possibles. A més, nomenà una Junta pel seu control composta per dos administradors de l'Hospital, dos consellers de l'Ajuntament de Barcelona, dos periodistes i un mediador en el cas d'existir un empat en qualsevol de les seves resolucions, càrrec que va ostentar l'Alcalde Constitucional de la Ciutat.

El conveni establia que la tómbola tindria un milió de bitllets, al preu d'una pesseta cadascun, i s'instal·laria en uns magatzems propietat del senyor Armengol, situats als carrers Ferran i del Call. La seva durada seria de vuit mesos, dos pel condicionament i instal·lació del local, sis d'obertura al públic i dos per desmuntatge. Cada dia la quantitat recaptada s'hauria d'ingressar a la caixa de l'Hospital, al qual correspondria, una vegada cobertes totes les despeses, el vint-i-cinc per cent del producte final.


La part legal també va ser mirada de prim. Malgrat que no existia una disposició explícita, el criteri legal sobre rifes envoltava una prohibició tàcita per a la realització de tómboles, encara que a la pràctica no s'havien trobat dificultats per a la seva realització, i menys quan aquestes eren per motius benèfics. Amb tot això i per ajustar-se el màxim possible a la legalitat, es van fer les oportunes gestions amb el Delegat d'Hisenda per obtenir els permisos pertinents. La Cort va respondre favorablement i promulgà una Reial Ordre autoritzant la seva realització. Només restava l'aprovació de l'autoritat local, que no va trigar a arribar.

Així doncs, resoltes totes les dificultats, només restava formar una Junta de dames caritatives de la ciutat reconegudes per les seves obres en favor dels desvalguts per a fer-se càrrec de la seva gestió. Amb tot lligat, la tómbola es va inaugurar oficialment a principis del mes de juliol.

Però aquesta no va tenir els resultats que es pretenien: el públic no li dispensava massa cas, hi havia moltes novetats i atraccions a la ciutat que acaparaven l'atenció de ciutadans i visitants, i el que era pitjor, els objectes premiats no tenien la qualitat que s'esperava de tan magna empresa. Per altra banda, la Junta de Beneficència demanava continus informes sobre la forma de dur-la a terme, i sobretot per les quantitats recaptades.

Per acabar-la de rematar, va succeir un fet ben fluctuós: l'empresa del senyor Armengol va fer fallida i tots els seus béns van ser embargats, inclosos els objectes dels sorteigs. Malgrat que el seu germà es va fer càrrec de totes les despeses, l'Administració de l'Hospital va decidir clausurar la tómbola acollint-se a la clàusula de recessió del contracte.

El 31 d'agost a les 10 de la nit, la Gran tómbola va ser clausurada. A penes havia passat un mes des de la seva inauguració.

Tómbola a favor de Bèlgica i Barcelona

Un any després, a l'octubre del 1889, els Administradors de l'Hospital van rebre un escrit del Cònsol belga de Barcelona, senyor Bohot, exposant la idea de realitzar una tómbola en la que es rifarien en un sol sorteig 150 lots de productes diversos, procedents dels expositors belgues que havien participat a l'Exposició Universal. Els beneficis serien repartits a parts iguals entre els pobres de Brussel·les, l'Hospital de la Santa Creu i la Societat belga de beneficència.

Demanava a canvi que l'Hospital facilités un local on poder realitzar la rifa, i a ser possible l'ajut en la col·locació dels pocs números que restaven dels dos mil cinc-cents que s'estaven repartint entre Brussel·les i Barcelona. L'Administració acceptà encantada la generosa proposta i féu les gestions pertinents amb l'alcalde per demanar els permisos. El consistori donà el vist i plau, alhora que adquirí cent butlletes al preu d'una pesseta cadascuna.

Finalment el sorteig es va celebrar al vestíbul del Teatre Principal.


El segle XX: Les tómboles dels anys 60

A principis dels anys 60 l'economia de l'Hospital continuava gairebé com sempre, molts malalts i pocs ingressos. L'Administració, amb la idea de cercar noves fonts de finançament, va crear l'Oficina de Aportaciones y Propaganda. Aquesta oferia un aspecte més modern i fresc a l'hora de buscar les formes de recaptar.

Es fan emissions de segells benèfics pro Hospital, per valor d'una i cinc pessetes; les velles i antiquades bacines es substitueixen per d'altres de més modernes i vistoses, col·locades estratègicament en concorreguts comerços, grans magatzems, sales d'espectacles i teatres; s'editen acolorits folletons de propaganda demanant nous subscriptors per l'Hospital; es fan campanyes benèfiques en emissores de ràdio i diaris, i com no, es celebren tómboles Pro Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i de l'Institut Mental de Santa Creu. Al llarg de cinc anys consecutius i per la primavera, a la Plaça de Catalunya, concretament al carrer Rivadeneyra, es muntava una gran estructura on es rifaven tot tipus d'objectes, des de joguines a pernils, passant per cuines, rentadores, neveres i televisors, fins arribar als premis grossos: una vespa, un cotxe i una llanxa motora.

Parada de la tómbola de l'Hospital a la Plaça de Catalunya, cap als anys 60.
(Cliqueu per a veure'l més gran)

La posada en marxa no era fàcil, calien els permisos pertinents que eren sol·licitats a l'Arquebisbe de Barcelona per a gaudir dels avantatges fiscals que la llei donava als bisbes en les seves diòcesis. Una vegada autoritzats pel Ministeri d'Hisenda, la resolució era publicada al BOE.

Un altre pas era aconseguir els objectes a sortejar, per la qual cosa es feien crides als diaris demanant la col·laboració d'industrials i comerciants a fi de fer donació dels premis menors, i a la resta de ciutadans una aportació important o modesta, segons les possibilitats de cadascú. Aquestes eren admeses en un magatzem propietat de l'Hospital al carrer Casp, o bé també es passaven a recollir pel domicili.

Tot estava calculat abans de l'obertura. A petició de l'Administració el Cap Superior de la Policia destinava dos agents per a mantenir l'ordre i la vigilància; Parcs i jardins posava plantes d'ornamentació per donar relleu i vistositat; el cos de bombers proporcionava els extintors necessaris en prevenció d'incendis i les cases Arisó i Arcas y Básculas Soler, proporcionaven el préstec d'una caixa forta per guardar el calers recaptats al dia, fins a poder-los ingressar en un compte obert expressament a la Caixa d'Estalvis de la Diputació del carrer Fontanella, molt a prop de la tómbola. I com no, personal de tallers de l'Hospital ajudaven en el muntatge i la instal·lació elèctrica.

Es feien crides en diaris i ràdios, sobretot a través de Radio Nacional d'Espanya de Barcelona. Aquesta emissora realitzava des de el 1948 un programa conduït per una parella molt singular: el locutor Joan Viñas, acompanyat del "senyor Dalmau", paper còmic interpretat per l'actor Emili Fàbregas, que feia catalanades corregides per un Viñas assenyat que parlava un castellà acadèmic. A través de les ones, i durant tot l'any, recollien donatius per als necessitats i per a institucions caritatives.

Una altra manera de promoure l'assistència era per mediació de comunicats als treballadors de la institució, a qui es demanava la seva col·laboració. En sengles missives s'instava els metges a participar-hi activament:

Respetable doctor:

Mucho agradeceré que interese de los médicos de su Servicio, que por si mismos, o por medio de sus familias, intervengan activamente en la Tómbola a favor de este Hospital, que funciona durante todo este mes de mayo, para que tenga un feliz éxito, que redundarà a favor de nuestro querido Hospital...

El Administrador de Turno

Les inauguracions eren apoteòsiques. Mentre la gent s'acumulava desitjant provar sort, un dels canonges de la Molt Il·lustre Administració beneïa la tómbola amb la presència de representacions de totes les entitats oficials de Barcelona, mitjans de comunicació i comerciants; es feia un bon aperitiu i es brindava pel seu bon funcionament.

L'any 1964, les Associacions de Veïns van promoure una campanya en contra de la celebració de rifes i tómboles als carrers de la ciutat i sol·licitaven a l'alcalde la seva supressió. Exposaven que el seu deure era defensar els interessos morals i materials de la ciutat i col·laborar en la seva ornamentació i embelliment, i corregir les deficiències sobre infraccions de les ordenances municipals. Encara que havien aconseguit la desaparició dels quioscs de begudes del Passeig de Gràcia i la Gran Via i l'anul·lació dels permisos als orguenets de carrer i a les paradetes, que consideraven una plaga social i manifestació dels últims vestigis del provincianisme, la proliferació dels sorteigs que havien envaït les principals vies de la ciutat, en especial la Rambla, Pelai i la Plaça de Catalunya, els feia sospitar de la presència de cert professionalisme de la caritat.

Després de moltes gestions amb l'alcaldia i el bisbat, la tómbola a benefici de l'Hospital es va poder celebrar aquell any, sent el següent l'últim de la seva existència, al qual va poder arribar gràcies a l'ajut de les caixes d'estalvis, donada la mancança de mitjans per la important crisi econòmica que patia Catalunya en aquells moments.

D'aquelles tómboles només en resten els documents i les fotografies que donen fe que van ser-hi. En els temps que avui corren, on quasi tot es fa per mitjans de la tecnologia, potser seria una idea romàntica, que no rància, el recuperar encara que fos per un dia la il·lusió de saber quin premi amaga aquella butlleta que tenim entre les nostres mans.

-
Vegeu també:
La Rifa del porc (J. Quintana)

7 d’octubre del 2011

El Pavelló de la Mare de Déu de Montserrat

Façana principal del Pavelló de
la Mare de Déu de Montserrat.
Aquest pavelló és un dels deu pavellons de l'Hospital de Sant Pau que es construïren simultàniament en la primera fase de les obres del recinte entre el 1902 i el 1912. Dissenyat per Lluís Domènech i Montaner, es designà inicialment com IV-O, per tractar-se del quart i darrer pavelló de l'ala oest, o de dones; està situat entre el pavelló de la Mercè i l'ala de Farmàcia del Pavelló Central, davant del de Sant Manuel.

Santa Rosa de Lima,
d'Eusebi Arnau.
Projectat originalment com a pavelló femení de cirurgia general, el pavelló de Montserrat es distingeix de la resta de pavellons de l'ala de dones pel fet de tenir un pis més. En general, però, segueix la mateixa estructura que els pavellons d'un pis i una sala, i la única diferència és la presència d'un primer pis, que reprodueix la distribució de la planta baixa d'aquest i els altres pavellons. A nivell decoratiu, com en la resta de pavellons hi trobem  baranes, rajoles i medalles amb la G de Pau Gil, i destaquen les imatges d'Eusebi Arnau a les entrades: la Mare de Déu de Montserrat al balcó sobre l'entrada principal, i Santa Rosa de Lima sota un dosseret coronant la façana posterior.

Les cobertes també es diferencien de la dels altres pavellons d'un pis: a banda dels motius de les teulades dibuixats amb teules de colors -diferents per a cada pavelló-, la cúpula de la rotonda és més alta que la resta, conferint-li un perfil en forma d'ou; i la teulada d'escates de la torre d'aigua adopta una forma còncava que li dóna més esbeltesa que a la resta.


El pavelló, si més no exteriorment, ha estat en general ben conservat, i només cal destacar un afegit cilíndric d'obra sobre el terrat de la façana principal, que probablement allotjava alguna mena de dipòsit. En tot cas, el model que us presentem aquí correspon al disseny inicial. Podeu contemplar-lo de totes direccions clicant la imatge de sobre.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...